dimarts, 17 de juliol de 2018

Ícar



Ets conscient que la vida et canviarà molt a partir d'ara, oi?
—Bé, sí... és normal, no?
—Sí, però no sé si te'n fas una idea aproximada... una criatura ho canvia tot.
—Ja m'ho penso, ja. De fet ja tot ha canviat molt i encara no ha nascut.
—Sí, però... bé, que tu ets un paio molt lliure, que t'agrada molt fer la teva, ja saps. Passes més estona volant que a casa. I ara les prioritats canviaran, ja ho veuràs.
—Va home, no exageris tant. És clar que ja no podré fer totes les coses que m'agrada fer, o no tan sovint, però la vida no s'acaba, no?
—Et diria que és dedicació 24 hores... ho he vist amb altres amics i amb la meva cosina. Ella es passava el dia sobre la taula de surf i des que té la nena no hi ha tornat a pujar ni un sol cop.
—Però això és al principi, la novetat, acostumar-se a tot plegat...
—La nena ja té quatre anys...
—Doncs potser és una qüestió d'organitzar-se amb la parella perquè cadascú tingui l'espai que necessita...
—Potser tens raó... però el mateix em deia ma cosina...
—Tio, m'ho estàs pintant molt negre, eh! Ja saps que volar és la meva vida, ho necessito com l'aire que respiro.
—Potser podràs anar fent de tant en tant... però ara la teva vida serà una altra... ja veuràs, serà un canvi natural, quan el vegis només voldràs estar amb ell. Serà ell qui et farà volar!
—Home sí... però no és el mateix... ostres, que en tinc ganes, eh, però m'ho estàs pintant com una presó...
—Una presó no, és clar que no, però la dedicació... ja saps...
—Uffff, quin mal rotllo que m'estàs fent entrar, m'imagino sense poder volar mai més...
—No home, no em facis cas, que no n'hi haurà per tant... suposo...
—Pfff.
—Va, anima't! Explica'm, com li penseu posar?
—Ícar...


Aquesta és la meva participació a la substitució estiuenca de la Carme, que no falla mai a la cita!           

dissabte, 14 de juliol de 2018

Vancouver


Vancouver és moltes coses. És la porta canadenca a l'Àsia. És un Downtown cosmopolita amb un milió de nacionalitats. És un espai verd immens i intocable amb boscos centenaris. És un skyline de gratacels modestos i moderns que amaguen arquitectura americana clàssica als seus peus. I és molt ianqui. És una ciutat bonica, envoltada d'aigua, en la que si t'hi fixes bé veuràs treure el cap a alguna foca. Una ciutat amable i agradable, però en la qual els indigents formen part del mobiliari urbà. Opulència i pobresa es donen la mà i es toleren mútuament, contrastos a la vista de qualsevol visitant ocasional.

dimarts, 10 de juliol de 2018

Plain of the Six Glaciers

Per tothom és ben sabut que a Canadà un dels idiomes que s'hi parla és el francès. Com que l'excursionista de pa sucat amb oli no domina gens aquesta llengua, quan li van proposar fer la ruta de Plain of the Six Glaciers va imaginar alguna cosa així com 'el pla dels sis gelats', i ell no s'ha oposat mai a menjar sis gelats de cop. Però resulta que no, que és una ruta molt coneguda que parteix del molt turístic Lake Louise, a uns 1700m, i arriba fins una esplanada des de la que es poden observar sis glaceres, a poc més de 2100m, i per tant força assequible.

Aquesta és la ruta i el perfil, l'he tret d'aquí.

La ruta té la possibilitat de pujar fins el Lake Agnes (2250m), que és un altre bonic indret, però que implica desviar-se de la línia recta, així que és opcional. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant van optar per anar a veure les glaceres primer i ja veurien si pujaven al llac després. En gran part no va ser perquè siguin uns covards, sinó perquè van haver d'esperar una hora a que parés de ploure abans de posar-se en marxa i la ruta preveia unes 7 hores de caminar i no les tenien totes.

Deixant Lake Louise enrere, les vistes són espectaculars.

Es comença a caminar des del Lake Louise que és d'un característic color turquesa i que està infestat de turistes. Però a mesura que t'allunyes del llac cada cop te'n trobes menys. El camí és senzill i planer, ben marcat, i tot i que el fa menys gent que la que es queda al llac fent-se selfies, no hi falten els figurants. La pujada és lleugera amb només algun tram de pendent una mica més pronunciat.

 Tot el camí transcorre per una vall glacial.

Abans d'encarar l'últim quilòmetre i mig fins les glaceres, hi ha una Tea House, el més semblant a un refugi de muntanya que puguem trobar, però que és punt de peregrinatge per menjar i beure, no per fer-hi nit. Hi ha establiments d'aquests a moltes rutes d'aquesta mena, i molta gent fa l'excursió a la Tea House. Però l'intrèpid excursionista de pa sucat amb oli no es va quedar aquí, és clar. A més, s'havia acabat el plat del dia, que era xili amb carn, i només quedaven espinacs.

Les últimes glaceres. Aquí on els veieu, aquests cims 
són tresmils llargs, de l'alçada de l'Aneto.

A la tornada es van veure amb prou forces per pujar fins al Lake Agnes, però els va exigir un bon esforç, ja que per pujar-hi en aquest sentit de la ruta el pendent és força pronunciat. La pujada, per cert, la van fer pràcticament sense trobar-se a ningú, per acabar en el llac que semblava el metro de Barcelona en hora punta. També hi ha una Tea House, és clar. 

El Lake Agnes, preciós. Sembla que no hi hagi ningú, oi? 
Eren tots darrere.

Allà l'excursionista de pa sucat amb oli va aprofitar per dinar i acte seguit emprendre la tornada cap a Lake Louise per un camí molt més transitat i tota l'estona de baixada. Van completar la ruta en un temps inferior al previst però amb la sensació d'haver fet una bona caminada, sense massa complicacions, tot hi haver de creuar algunes franges de neu i amb uns paisatges espectaculars de la vall glacial.

Informe de danys: cansament a les cames i uns cruiximents molt lleugers.

dissabte, 7 de juliol de 2018

Moraine


Tornats de Canadà després de dues setmanes d'experiències en una franja horària entre 8 i 9 hores de diferència i amb un munt de vivències i records al sarró en el que de moment és el nostre viatge més llunyà. Muntanyes de somni sovint per sobre els 3000m, llacs de postal, molta fauna autòctona vista, entre la que destaca haver pogut veure finalment una balena en llibertat (!!!), gratacels a la tercera ciutat del país... una mica de tot. I mentrestant, a casa han acostat els presos i preses polítiques a centres catalans, però aquest no és el tracte que es mereixen els innocents, els volem a casa.

A la foto el llac Moraine, un dels més fotografiats de les Rocky Mountains canadenques.

*****

Per cert, estic recuperant els vostres posts d'aquestes dues setmanes. No tots, però vaig fent. Com que encara no rebem els comentaries per mail de manera automàtica, per si voleu veure els comentaris que vaig fent...

divendres, 22 de juny de 2018

Relats conjunts, My Guinness


Però per què corre tant aquest gamarús, com si fos un esperitat! Si no ha batut ja el record Guinness de velocitat poc li deu faltar. Però si jo no el persegueixo a ell, si en tindria prou amb deixar anar la cervesa i ja podrà anar a descansar, que no sembla pas que estigui massa en forma. Però renoi quina punta de velocitat! Se li veu el pànic a la cara, però si no me'l penso menjar, que sóc vegà, jo! Però això sí, una cerveseta ben fresca no la perdono.

Caram, no es cansa aquest lleó, i jo gairebé no puc dir fava ja. Em sembla que fa una eternitat que correm i no me'l trec de sobre. Jo que només volia prendre una cervesa tranquil·lament... de sobte apareix ell i he vist de seguida com se la mirava. No sabia que els lleons prenien cervesa, però ja us asseguro que aquesta no se la beurà, aquesta és per mi! Abans deixo que em queixali una cama que prendre'm la cervesa! No ens coneix als irlandesos aquest lleó!


La meva participació als Relats Conjunts de juny.

*****

Descanso uns dies, així que no us estranyeu si no em veieu per aquí als blogs. Com sempre, m'agrada avisar. Porteu-vos bé en la meva absència, ja miraré de posar-me al dia a la tornada.

dilluns, 18 de juny de 2018

El que apagui el llum

Cada com em costa més compaginar la meva realitat amb aquest món virtual que ja fa més d'una dècada que compartim. És dur quan t'adones que les coses, i també les persones, passen per la vida durant un temps, de vegades llarg i de vegades curt, però que la majoria d'elles tenen un final. I ja ho sé que això ho dec haver dit altres vegades, però s'ajunta que després de miler i mig de posts (gairebé) ja no sé què explicar, i no m'agrada la sensació de que escric per escriure, perquè toca. Vull tenir-ne ganes, no tot és atribuïble a la manca de temps. Com que em conec, sé que em costa molt desprendre'm d'allò que m'ha acompanyat una bona temporada i de vegades em pregunto si no ho hauria de fer sense més, si allargar l'agonia només per aquesta fal·lera meva no em fa més mal que bé. Mentrestant, tinc la impressió que no explico res interessant i em sap greu per aquells i aquelles que em seguiu pacientment des de fa tant temps. Em resisteixo a tirar la tovallola, com si alguna obligació fes que hagi de ser jo el que apagui el llum quan ja haguem sortit tots. Potser és aquella pressió del que s'espera de mi, però per més defensor que sigui dels blogs, la voluntat se m'afebleix a mi com a qualsevol. Al cap i a la fi, ningú és imprescindible, oi?

divendres, 15 de juny de 2018

Autodidactes

Darrerament torno a veure més televisió estàndard perquè a TV3 han produït alguns programes que m'han enganxat. En fan molts altres que no em diuen res, però reconec que a banda dels clàssics Polònia i algun més, em miro l'Està Passant, el Joc de Cartes i sobretot Katalonski. Ja en vaig parlar a la Comunitat, però Katalonski aconsegueix emocionar-me cada setmana, i a més em fa pensar. Per si no el coneixeu, en Halldor Mar, un músic islandès establert a Catalunya i que parla un català immillorable, volta pel món buscant gent d'altres països que parla català, de vegades sense haver posat mai un peu a la nostra terra. 

A banda del presentador, a qui agafes afecte segur, els katalonski que hi surten expliquen les històries més inversemblants. Inversemblants però certes. Gent que ha conegut el català per casualitat, perquè a internet li va sortir un vídeo de Crackòvia o del Cor de la Ciutat. Gent que coneix els grups musicals que sonen ara, o els antics. Gent que està perfectament al cas del que passa a Catalunya. Però sobretot, gent permeable i receptiva que s'han enamorat d'una llengua per mil i una raons i l'han après de maneres molt sorprenents, molts cops autodidactes. És clar que l'amor també hi juga un paper, molts cops, però d'altres és simple i pura voluntat de la persona.

Això em porta a dos pensaments i el primer és negatiu. Com pot ser que hi hagi gent a casa nostra que porta tota la vida aquí i no sigui capaç de dir ni una paraula en català? Senzillament perquè no els dóna la gana. I el segon, molt més positiu. Alguns dels participants del programa aprenen català pel seu compte, amb sèries, llibres, música o el que sigui, fins i tot sense tenir ningú amb qui practicar. I si els sentiu parlar s'us encongeix el cor, no hi surt gent que sàpiga quatre paraules, són parlants de català. Per què no hauríem de fer el mateix, nosaltres? Per mi és evident que si anés a viure a un altre lloc aprendria la llengua d'allà, ja no només per respecte, sinó per voluntat. Però he vist que hi ha qui aprèn una llengua perquè vol, sense necessitat, perquè alguna cosa els hi uneix i els la fa estimar. Qualsevol de nosaltres podria fer-ho també, encara que sembli impossible. Sempre ens falta temps, sempre ens sobren excuses. A mi m'agradaria provar-ho amb l'italià, una llengua que m'agrada molt i que no em sembla difícil d'entendre, m'encantaria poder-me comunicar amb parlants italians, però ara no em posaré a estudiar-la. Potser serà hora de llegir o mirar pel·lícules en italià, a veure si aconsegueixo aprendre'n una mica. Quina llengua triaríeu vosaltres?

dilluns, 11 de juny de 2018

El foc i les brases

M'ha costat d'entendre que els partits catalans al congrés dels diputats donessin suport a una moció de censura a canvi de res, o almenys a canvi de res aparent. I amb el pas dels dies aquesta sensació es manté i es referma. Sembla que haguem sortit del foc per caure a les brases. És veritat que fer desaparèixer el PP sempre és bo, però el perfil de govern que ha triat el PSOE no dista massa del que hi havia. És veritat que un partit corrupte no pot mantenir-se al govern i s'ha de contribuir a fer-lo fora. Però és menys corrupte el partit que ara governa? És veritat que aquesta moció arracona una mica a Ciutadans i això sí que és una bona notícia. Però a priori no sembla que ens reporti cap avantatge.

No alliberaran els presos i preses polítiques, ni permetran la tornada dels exiliats sense que s'hagin d'enfrontar a la justícia. No reconeixeran en nostre dret a la autodeterminació, ni donant validesa a les vegades que ja hem votat, ni plantejant un referèndum acordat. Cap negociació versarà sobre una separació amistosa de dos estats, ni repartiment de deute, ni en quins temps o terminis serem països separats. El diàleg comença després de la renúncia de la part catalana, altrament no hi ha res a parlar. 

I dialogant a partir de la rendició, a partir d'assumir que som autonomia, és molt probable que obtinguéssim coses molt positives per a Catalunya. Millor finançament. Infraestructures que potenciarien la nostra indústria. Més competències en transports, ports, aeroports. Un Estatut amb molta més autonomia.

Però ho sento, ja no estem aquí. Si algú dels que ens governen creu que sí, s'haurà d'apartar per deixar pas.

dijous, 7 de juny de 2018

Reading is sexy

El trajecte en tren que tinc de la feina a casa és curt i sempre l'inverteixo en llegir, si no hi ha res que ho impedeixi. Gairebé mai sec perquè baixo de seguida, però sí que em fixo en la gent que, com jo, llegeix en paper, que cada cop és més escassa. Avui hi havia una noia, asseguda d'esquena a mi, que estava llegint un llibre, massa lluny com perquè pogués veure en quin idioma llegia (cosa que confesso que també miro si puc), però de la pàgina oberta sobresurt una franja de la solapa de la coberta i m'ha fet tota la impressió que era un llibre de l'editorial Periscopi, que aquells que seguiu el meu blog de ressenyes ja sabeu que adoro.

Que interessant, algú llegint un Periscopi, bona literatura en català en una terra inhòspita com la meva! És tristament poc comú. La meva curiositat anava en augment, així que anava mirant aquell llibre discretament des del compartiment per veure si en algun moment podia confirmar la meva sospita i, en cas afirmatiu, saber quin llibre era. I just quan ja em tocava baixar, la noia ha fet passar unes quantes pàgines amb el polze abans de tancar el llibre i disposar-se a baixar també. Confirmat, el llibre era 'Istanbul Istanbul', un dels últims llibres de Periscopi.

Un moment, 'Istanbul Instanbul'? Aquest no és el llibre que... i llavors he obert una mica el meu camp de visió i m'he mirat millor la noia, que seguia donant-me l'esquena en el seu seient. I efectivament, aquella noia era... la meva parella. No sé si s'ha pres massa bé que reconegués abans el llibre que a ella... i que jo m'hagi fixat abans en un llibre que en la noia... ja en parlem un altre dia.