dimecres, 1 de juliol de 2020

Corrents d'aire

Quan arriben aquestes èpoques, casa nostra és un forn. No disposem d'aire condicionat i el ventilador que tenim acaba només per remoure l'aire tòrrid. Intentem mantenir les finestres obertes i fer córrer l'aire però sempre tenim un problema afegit: el gat. Hi ha habitacions on li tenim vetada l'entrada i, per tant, solen tenir la porta tancada, cosa que per tema de corrents d'aire és totalment contraproduent. Una d'elles és la nostra habitació, que juntament amb el menjador, reben el sol de ple tota la tarda. De manera que s'escalfen molt, i encara que ventilem una mica passem molta calor quan anem a dormir, perquè a més també hem de mantenir la porta tancada mentre dormim. Calor i dormir no són gaire compatibles.

Per evitar això, vam anar a demanar preus per instal·lar aire condicionat, i ens va semblar molt elevat. No és que no ho puguem pagar, però ens doldria. Així que pensàvem en altres solucions per poder mantenir la porta de l'habitació oberta a la nit i que en Blog no hi entri. Mosquiteres, reixes, Ikea, Leroy Merlin... mentre fèiem càbales vam provar una cosa una d'aquestes nits que la calor era insuportable. Tenim una mena de gelosia que es pot plegar i que l'any passat no vam saber fer servir. La vam falcar entre una estufa i una tauleta, deu tenir només uns 50 cm d'alçada, però va funcionar! El gat, per ara, no ha intentat rascar-la, ni saltar-la, ni esbotzar-la. Nosaltres la podem passar aixecant la cama, però ell no salta, que està gran i segur que intueix una bona nata si no calcula bé. El que sí que fa és miolar... com que ara veu l'interior de l'habitació, quan passa per allà es posa a miolar, tot just per despertar-nos, i seguir el seu camí. Ja ho ha fet dos dies, a les 5h i a les 3h. És tan maco. Ja ens pensàvem que passaria, ara falta que es compleixi la segona part del raonament: que s'acostumi a veure-ho així i deixi de fer cas a la porta oberta i a nosaltres a dintre.

Però si ens fixem en allò que importa: des que fem servir aquest sistema tan rústic la cosa rutlla, tenim prou corrent d'aire com per no torrar-nos de calor i dormir còmodament (fins que en Blog es posa a miolar). Ha resultat un bon invent. A veure si el gat no s'adona que és de nyigui-nyogui, almenys fins que pensem alguna solució més òptima...

dimecres, 24 de juny de 2020

Relats conjunts, Dames de la cort a cavall


Era un regne petit, amb les seves pròpies lleis. Era un regne en pau, que defugia els conflictes amb els seus veïns. Era un regne de concòrdia, de discreció, on tothom rentava els draps bruts a casa i convivia en harmonia amb tota la comunitat. Però en el silenci i en el mirar cap una altra banda sempre s'amaguen realitats que, tard o d'hora, no es poden deixar passar més. Era ben sabut que el sobirà del regne es reservava el dret a cuixa sempre que li plaïa, en nom d'una tradició ancestral abolida molt temps enrere a la majoria d'indrets, fins i tot al petit regne, però que el nou monarca (feia pocs anys que havia succeït el seu pare) havia recuperat de manera discreta i no oficial. Moltes eren les noies joves que, malauradament, podien donar testimoni de la voracitat del sobirà. I tot i que no fos públic, tot i que en aquell regne petit tothom preferís mantenir en la intimitat de la llar totes les desgràcies, sempre hi ha algú que acaba parlant, per acabar descobrint que no es tractava d'un fet aïllat.

Tota acció acaba tenint una reacció. Així van aparèixer elles. Mares, tietes, germanes, àvies. Dones de diversos indrets del regne, familiars de les afectades, però no només. Dones que ja en tenien prou d'aquestes actituds i que no volien tornar al passat amb lleis absurdes i vexatòries. Perquè no era només el monarca, la seva actitud envers aquelles noies havia relaxat el comportament de molts homes del regne. Feien com si no passés res i havien augmentat els casos d'assetjament. Davant d'aquesta regressió, aquestes mares, tietes, germanes i àvies es van organitzar per tenir cura de totes les dones, per oposar-se a les pràctiques del sobirà i per castigar qualsevol home que es passés de la ratlla. Es protegien, es feien costat i llepaven les ferides de les dissortades que havien passat per un mal tràngol. El rei les coneixia perfectament, cada cop eren més. Ja li havien aixafat els plans en alguna ocasió, però no es rendia, encara se'n sortia la majoria de cops. Això no volia dir que no comencessin a fer-li por. Si totes les dones s'alçaven, ni tan sols el seu exèrcit podria fer-hi res. 

Feia bé de témer-les. La revolució estava molt més a prop que no es pensava. Ja no s'allitaria amb cap altra noia mai més.


Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts de juny.

diumenge, 21 de juny de 2020

Caldrà menjar moltes sopes

L'excursionista de pa sucat amb oli no vol deixar passar l'oportunitat de posar-se a prova i veure què tal li funciona el cos amb 18 kg menys a sobre. Ara que els gurus han obert les portes i ja es pot anar a tot arreu (qui se'n recorda de la pandèmia si el més important és que els bars i restaurants puguin estar oberts per a turistes i els festivals de música es puguin fer), l'excursionista de pa sucat amb oli ha decidit començar l'any de muntanya assolint el sostre comarcal del Solsonès: el Pedró dels Quatre Batlles, de 2387m. 

La ruta triada va ser una circular que incloïa també el Volturó (2349m) i la Tossa Pelada (2379m) i que es pot fer en un matí. Van matinar molt per començar a caminar aviat! Parteix del Clot de la Vall, al Port del Comte, i estava prevista per unes quatre hores, però l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant van aconseguir completar-la en unes tres hores i quart. El traçat no és complicat, només compta amb una pujada notable i sostinguda fins el Volturó, i un últim tram de pendent forta després de baixar al coll i pujar fins el Pedró. El terreny és prou còmode amb només alguns trams de pedres una mica descompostes.

Al cim del Pedró, panells de 'realitat augmentada'. 
Llàstima que els núvols no deixaven veure res.

A mig matí el cel es va tapar una mica i això va impedir a l'excursionista de pa sucat amb oli gaudir de les vistes des del cim del Pedró, que són moltes i variades. Val a dir que li va costar la pujada, per falta de costum, i encara haurà de menjar moltes sopes si vol afrontar reptes una mica més seriosos. Aquest any la preparació va amb molt de retard. L'excursió no és complicada malgrat que transcorre a força alçada, però només fer muntanya et prepara per fer muntanya, la manca de ritme és evident. Malgrat això, la van acabar sense grans dificultats, i a dinar a casa!

Podria ser la Lluna, però és el Pedró dels 
Quatre Batlles vist des de la Tossa Pelada.

Informe de danys: cansament, cruiximents en punts molt concrets (que només s'exerciten pujant i baixant muntanyes), i fregaments als talons perquè les botes són noves. 

dijous, 11 de juny de 2020

La bàscula i el mirall són amables

Al febrer, abans que esclatés la pandèmia, el confinament i tot això que ara sembla que estem oblidant ràpidament, ja vaig dir que estava en fase de perdre pes i que la gent encara no m'ho notava, cosa que em feia una mica de ràbia. Quan parlo de 'en fase', en mi té un sentit perquè m'he d'enfocar molt si em vull aprimar: o m'ho prenc seriosament o no funciona. I no sé fer-ho a poc a poc. Ja ho he fet altres cops, de manera que el meu historial de pes al llarg del temps és com una muntanya russa en la que els cims i les valls solen estar a molta distància els uns dels altres.

Durant aquests mesos que hem estat movent-nos molt poc i que es comenta que la gent s'ha engreixat força de mitjana, jo he seguit perdent. Fent exercici diari, reduint molt el consum calòric i, sobretot, no menjant allò que m'agrada més, és a dir, qualsevol cosa que no sigui sana. M'he portat bé. Potser de manera massa estricta i tot. Però ara estic on em vaig proposar estar: he perdut 17 quilos, que es diu aviat. I encara faig una mica de panxeta, càsum! Però la diferència és notable, ara no hi ha ningú que pugui obviar-ho, sobretot després de no haver-nos vist durant setmanes o mesos. La sorpresa és total, la imatge que mantenen de mi no és la del març quan ens vam deixar de veure, moment en que ja havia perdut una bona quantitat però no es veia massa, és una d'anterior. Ara els ve de nou.

Em sento molt millor, com és evident. Estic a gust. Tant la bàscula com el mirall són amables. Ara se'm planteja un repte que generalment no aconsegueixo complir: mantenir-ho. Aprofitar alguns bons hàbits que he començat i resignar-me a que hi ha coses que no s'han de fer, i d'altres que convé fer-les. Si ho aconsegueixo serà tota una novetat. Per cert, com que l'exercici diari que faig és bici estàtica, com ja he comentat altres vegades aprofito per llegir mentre pedalo. Aquest any porto un ritme de lectura estratosfèric pels meus estàndards. Sens dubte, és una gran motivació per no perdre'm cap sessió, perquè l'activitat per ella mateixa fa adormir a les ovelles...

dijous, 4 de juny de 2020

Cocooning

Els humans tenim necessitat d'etiquetar-ho tot, de posar noms. Avui vull parlar de 'cocooning', un concepte que he sentit darrerament i que reconec que m'ha fet sentir una mica identificat. Però de fet, no és nou, es veu que va ser creat als anys 90.

La paraula ve de 'cocoon', que significa capoll o pupa, que és un dels estadis que passen els insectes que fan la metamorfosi. En algunes papallones s'anomena crisàlide, que és un terme més conegut. En aquesta fase del desenvolupament, les larves d'insecte es tanquen en una càpsula hermètica i quan en surten tenen una forma totalment diferent. Potser algun de vosaltres recordarà també una vella pel·lícula dels 80 que es deia 'Cocoon', en part per això aquest concepte m'ha cridat l'atenció, és un terme amb sonoritat curiosa.

El 'cocooning' es defineix com la tendència a socialitzar cada vegada menys, a passar cada cop més temps a casa i sortir poc. A tancar-se en la pròpia closca o càpsula. Podríem dir que els darrers mesos hem patit un 'cocooning' forçat, però el terme és aplicable quan és una decisió voluntària. No és un concepte nou, està relacionat amb l'agorafòbia, la por als espais oberts, i fa un temps ja van fer-se famosos els hikikomori japonesos, adolescents que es tancaven a la seva habitació i no sortien mai.

Doncs bé, a mi aquesta crisi sanitària m'ha afectat una mica d'aquesta manera. No tinc ganes de recuperar la vida social d'abans, ni d'anar a terrasses de bar, ni tan sols de fer esport fora de casa. No m'hi trobo incòmode, ni m'hi ofego, ni se'm cauen a sobre les quatre parets. I encara que quedi malament dir-ho... no tinc massa necessitat de veure ningú més. Suposo que ja em passarà, però de moment, enlloc com al meu 'cocoon'.

dimecres, 27 de maig de 2020

Deixa-ho

No parlo gairebé mai amb el meu germà, i de coses serioses encara menys. La conversa més seriosa que tenim al llarg de l'any versa sobre el regal de Nadal que farem als pares. Per això em va sorprendre que l'altre dia m'obrís conversa de whatsapp. Es va mostrar preocupat per mi i em va instar a deixar la política com més aviat millor, que no feia per mi i que valc més que tot això. Faig servir les paraules que ell va emprar, no m'autoatribueixo res. També em va dir que els pares pateixen quan veuen la meva implicació, encara que no em diuen res. Va ser una conversa llarga, per escrit tota l'estona, i en la que em va fer algunes reflexions que ni m'havia plantejat, o de manera molt difosa, i realment em va fer pensar. No sé massa que hi faig allà, realment no va amb mi. O sí? O ara ja sí que va amb mi i el meu germà es queda amb la visió que tenia de mi abans? No ho sé. El cas és que viure-ho des de dins, tot i no tenir cap càrrec de representació que signifiqui visibilitat, és assabentar-se de moltes coses que fan posar els pèls de punta i que no vull que mai, mai m'arribin a semblar normals. No les accepto com si res, però segur que la meva tolerància ha anat augmentant amb el temps, i el meu discurs endurint-se. Ho vull això? Apostar-ho tot a una ideologia i criticar les altres? No ho sé, francament. I si no ho faig per mi, que no, perquè no hi guanyo res, per a qui o per a què ho estic fent? El meu objectiu era molt clar quan vaig començar, encara el mantinc, però en política sempre hi ha molts objectius paral·lels, la majoria molt nobles. No vull que m'acabi absorbint del tot, ni tinc intenció de fer carrera. Llavors, per què continuo?

dijous, 21 de maig de 2020

Relats conjunts, El jueu errant

Les autoritats sanitàries: Ens alegra poder informar que el pitjor de la pandèmia ja ha passat, cada dia es registren menys contagis, i tot i que encara hem de lamentar morts diàriament, les defuncions han disminuït de manera dràstica. No podem caure en la relaxació, hi ha risc de rebrot si no fem el desconfinament de manera assenyada, però a dia d'avui ens veiem en condicions d'ampliar una mica el marge per sortir a l'exterior. Recordem que hi ha horaris estrictes pels que surten amb canalla, pels esportistes i per la gent gran. Els que passegen gossos o van a comprar han de fer-ho amb tota mena de precaucions, mantenint les mesures de seguretat i sense excedir-se en els temps. Per tots aquells que no compleixin cap d'aquestes condicions, entenem que han estat unes setmanes molt dures, però a partir d'avui habilitem una franja horària de dues a tres de la matinada perquè també tenen dret a sortir a estirar les cames...

Jo:




Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts de maig.

divendres, 15 de maig de 2020

La nova normalitat

Cada any apareixen una sèrie d'eufemismes o neologismes per anomenar conceptes que necessiten ser batejats, o rebatejats perquè semblin una altra cosa. S'han fet molt famoses les fake news, parlem amb preocupació d'emergència climàtica o transició energètica, les dones mostren la seva sororitat i molts i moltes de nosaltres ens declarem seriòfils. Ara toca parlar de la nova normalitat.

Amb aquest concepte que s'han tret de la màniga volen dir  l'adaptació que haurem de tenir davant les seqüeles de la crisi sanitària per la COVID-19. Elements protectors, distància de seguretat, evitar aglomeracions, desconfinament progressiu. Què acabarà passant, no ho sap ningú. Sóc dels que pensa que d'aquí un temps ni ens en recordarem de tot això i ho tornarem a fer tot malament. Fins i tot oblidarem com ens hem de rentar les mans. Però parlar de 'nova normalitat' em fa pensar que consideren que abans n'hi havia una altra, de normalitat. I què és la normalitat?

El distanciament social que hem patit aquests darrers mesos, totes les diferències de mobilitat, de comunicació i de relacionar-nos amb el nostre entorn, m'han fet pensar. La majoria de les activitats que feia setmanalment, les 'voluntàries', han caigut. M'he trobat amb molt temps lliure, tot de sobte. I m'ha agradat. I em pregunto, allò d'abans era la normalitat? Dedicar nou hores a la feina (perquè tinc la sort de tenir-la prop de casa), dues, tres reunions als vespres cada setmana, assajos, actuacions de castells, molts caps de setmana hipotecats per motius diversos. És aquesta la normalitat que aspiro a restablir? Si dic la veritat, no n'estic segur. Ara que m'he aturat, a la força, perquè no em sé aturar sol, i he tingut temps per pensar, no tinc clar que aquella normalitat sigui la que vull recuperar. 

Segur que alguns de vosaltres heu patit molt l'aïllament, el distanciament amb altra gent o algunes activitats que fèieu. Jo no, ho sento. A mi aquests mesos m'han ensenyat que faria molt bé d'allunyar-me de moltes coses que no faig per voluntat, sinó per obligació, i que ni me n'adono. Però no patiu, que així com penso que, com a societat no aprendrem res, jo tampoc aprendré res. Ja em conec.

diumenge, 10 de maig de 2020

Ginkgos 2020

Molts dies ens deu costar recordar-ho, però estem a la primavera, l'estació en què la flora torna a la vida. Estic segur que ja us esteu preguntant com estan els ginkgos de casa meva, si hauran rebrotat un any més, si tindran noves branques, si hi ha alguna baixa. Doncs no patiu, que us faig l'actualització anual de l'arbreda. Primerament, aquesta era la situació l'any 2019. Els cinc ginkgos que continuen amb vida, efectivament, han tret fulles altre cop. Els he tret les canyes que els havia posat per créixer rectes, perquè en realitat no aguantaven res. No ha tingut tanta sort l'alvocat, el vaig trasplantar a un test més gran i no se li ha posat massa bé. No n'estic segur, però em sembla que ja ens en podem acomiadar. No posaré una foto seva perquè està en un estat catastròfic i no vull ferir sensibilitats. Però som-hi amb els ginkgos!


Aquí tenim #1 i #3 (recordem que #2 va passar a millor vida). Vaig podar les branques que s'havien assecat, #1 segueix sent alt però li ha quedat el tronc una mica més fi i mai ha fet branques. 


#4 i #6 són els que tenen el tronc més gruixut i robust. Algunes de les branques s'han assecat i les he tallat, aquest any sembla que alguna altra es perdrà pel camí. A més, #4 té alguna mena de malaltia a les fulles que li fa tenir uns puntets amb no massa bona pinta.


Finalment, #5 segueix amb el seu patró estrany. Primer va fer el tronc. El segon any es va assecar però va fer una branca. Després aquesta se li va assecar també i en va fer una de diferent. I aquesta és la que es veu, va créixer dos anys i s'ha quedat així. Ha quedat descompensat, però segueix aguantant.

Com a comentari general, diria que tots van de mal borràs. Fa anys que no tenen creixement perceptible i, tot i que semblen prou robustos, mica en mica perden una mica de força. No sé si trasplantar-los a algun lloc definitiu on puguin estendre les seves arrels tant com vulguin podria servir, però tampoc sé on fer-ho per poder-los vigilar i tenir-ne cura. De moment, em seguiran fent companyia a casa.