divendres, 15 de desembre de 2017

Balanç 2017

Un altre cop, sense adonar-me'n, tornem a ser desembre i aquest 2017 tan intens està a punt d'acabar-se. Com cada any, trio el dia 15 del darrer mes per fer el meu balanç anual, encara que sembli que fos ahir que feia el de 2016.

La situació a casa ha seguit estable aquest 2017, pocs canvis substancials i només afegim un element a la nostra comunitat vegetal, ara en comptes d'un alvocater en tenim dos. El gat segueix bé i en pocs mesos ja farà 10 anyets, i els ginkgos estan ben pelats i esperant la primavera. El Clio, que l'any passat tot just estrenàvem per aquestes dates, ha rebut algunes rascades i un cop, però segueix funcionant molt bé i ens ha portat, per exemple, a la Bretanya Francesa. Seguim al mateix pis sense data de sortida, però les converses per canviar es van intensificant. El problema és que no sabem ben bé on viure, i així anar fent. Això sí, ara el tenim molt més maco, perquè la meva parella és una autèntica manetes i el va decorant a base de manualitats. Ah, i enguany també ens hem introduït al món de les plataformes d'entreteniment posant-nos Netflix i Movistar Plus a casa, he renovat l'ordinador (Naoko ha deixat pas a Arya), i ens hem canviat d'entitat bancària.

Es nota molt amb els temes que parlo al blog que tot el meu temps segueix girant molt al voltant de la política local. Aquest ha estat un any estrany. Abans de les vacances d'estiu tot continuava com anteriorment, però després només hi ha hagut un tema, si descomptem l'atemptat de Barcelona, que no hem d'oblidar: 'el referèndum', i tot el que ha comportat després, la repressió, les vagues, les eleccions. Per si no tingués prou feina, també m'he embolicat amb el CDR de la meva ciutat, que ara ja no, però inicialment em treia moltíssim temps. També he seguit fent castells, però només com a casteller ras. Vaig començar l'any a pinyes, però ho vaig deixar perquè la meva aportació era minsa i no calia, i m'he sabut adaptar bé a deixar els meus càrrecs tècnics. Parlant de temps, aquest any he deixat de portar rellotge, de manera gairebé espontània, i mira que m'acompanyava des de ben petit. Després de l'estiu vaig fer un cop de cap i vaig començar a cuidar l'alimentació i a fer exercici, perquè m'estava passant ja. Des de llavors he perdut uns 14 kg.

Ha estat un any de poques escapades, després de gastar força en viatges l'any anterior. Al març vam anar a Trondheim (Noruega) a casa d'una amiga, i a les vacances d'estiu vam anar en cotxe a la Bretanya Francesa, com he comentat. També vam estar uns dies molt xulos al Delta de l'Ebre. I pel que fa a excursions, vam anar a fer la ruta volcànica de la Garrotxa, el Puigsacalm (1511m), l'olla de Vallter (2881m) i el Turbón (2492) després d'un altre intent frustrat al Tuc de Molières. Com a altres entreteniments, aquest ha estat l'any del meu primer laser-tag i la meva primera escape room.

I pel que fa al blog, per segon any consecutiu no arribaré als 100 posts al Bona Nit, encara que en global segurament n'hagi fet més que l'any passat, però m'havia fet el propòsit de tornar als 100, i l'1 d'octubre em va matar perquè no tenia el cap per blogs i vaig parar unes setmanes. He intentat seguir passant per les vostres cases, però de vegades no dono abast, i els comentaris en aquest blog s'han anat reduint. Tot i que sembla que seguim en davallada, per sort encara hi ha bones iniciatives en les que participar. Els clàssics Relats Conjunts, amb la pertinent substitució estiuenca de la Carme, els jocs literaris de Sant Jordi de la Jomateixa, i tant la Carme com jo us vam fer pencar pel nostre 10 aniversari blogaire, que es diu aviat. Jo us vaig fer explicar com havíeu anat a petar al món dels blogs i ella us va demanar records blogaires.

10 anys i aquí seguim, una dècada sencera donant la tabarra a a xarxa, des d'aquest petit espai. Segurament res de tot això hauria passat si no fos per vosaltres, així que moltes gràcies per seguir passant per aquí i aportant tant i tant. Seguim, no?

dilluns, 11 de desembre de 2017

Camàlics

Tendim a la titulitis, a atorgar més importància a aquells que tenen uns coneixements, o que diuen que els tenen. Però a l'hora d'arremangar-se, hi ha algunes persones molt formades que els fa mandra o es creuen massa dignes per assumir algunes tasques. Aquests dies he tingut l'oportunitat de pencar de valent al costat de persones amb unes ganes i una empenta fora del comú. Persones que m'han fet emocionar amb el seu compromís i fent gala d'una força i resistència que no m'esperava. Persones amb qui hem creat un vincle especial, perquè ens reconeixem sobre el terreny. Som els camàlics, aquells que quan cal ser-hi no es cansen mai, no es rendeixen mai. I aquells que quan tot s'ha acabat trigaran una setmana a recuperar-se, però estan satisfets de la feina feta, fins i tot pensen que podrien haver fet més. A mi doneu-me camàlics i lliureu-me dels figurants. M'agraden les persones a qui no els cauen els anells. Quina sort haver-ne afegit una bona colla a la meva llista. Quines ganes de repartir abraçades.

dijous, 7 de desembre de 2017

Desconnectant

He de dir que no sóc gaire de gestos, ni de manifestacions, i les commemoracions de dies concrets se'm fan feixugues. I mira que darrerament hem de mostrar coses, que si els llacets grocs, el viatge a Brusel·les, i tantes altres accions que mantenen un poble mobilitzat. Diguem que aquestes coses no van amb mi. Això no vol dir que no lluiti pel mateix que tots i totes, i que no ho senti igualment dins meu. Però trobo que tanta exhibició no aporta massa res, el múscul el tenim, i quan ens necessiten hi som. Opinió completament personal, eh.

El que sí que vull fer és petites passes cap a la desconnexió, passes personals i efectives, que no es veuen ni criden l'atenció, però que considero valuoses. La primera l'he fet la darrera setmana: canviar d'entitat bancària. El nostre banc no era dels que han portat la seu a Madrid, perquè ja directament no la tenia a Catalunya. I a més, no era la que havíem triat, en formàvem part de rebot. Feia temps que parlàvem de canviar a alguna entitat de banca ètica o cooperativa, i com que a casa som cagadubtes i sempre triguem a prendre decisions, han hagut de ser ells qui ens donin l'empenta final, volent-nos cobrar comissions i dient-nos que la nostra organització domèstica no era lògica. Gràcies, han perdut dos clients, humils i amb no massa diners, però ens han ajudat a acabar-nos de decidir.

A partir d'ara som socis d'un banc amb seu a Catalunya que no ens ha posat cap problema per organitzar els nostres comptes com vulguem, i que té unes condicions força assequibles per no pagar comissions abusives. Contents amb el canvi, tot i que de moment encara estem movent diners d'un cantó a l'altre. Però satisfets d'haver fet aquesta passa. Les següents: els serveis de la llum, el gas... les telecomunicacions costarà més, però temps al temps. No és com portar un llacet groc, o sortir a tallar grans artèries de la ciutat. Però si ho féssim tots, segur que els impressionaria molt més.

diumenge, 3 de desembre de 2017

Normalitat democràtica

Estem a punt de començar una campanya electoral que no té res de normal. Uns la venen com la tornada a la normalitat, i els altres com l'única via possible, a dia d'avui, per continuar camí cap a la República. Però la veritat és que hi ha membres del govern legítim empresonats i a l'exili, la junta electoral prohibeix certs comentaris als mitjans, fins i tot l'ús del color groc (el que fem servir per demanar l'alliberament de presos polítics), i se'ns diu que si guanyen els partits sobiranistes la repressió que ens estan aplicant, en tots els àmbits, continuarà. Fins que guanyin ells. Ah, i ells sí que poden dir i fer qualsevol animalada, i l'ultradreta campa i amenaça pels carrers amb total impunitat.

Si això és normalitat democràtica, què deu entendre aquesta gent per 'dictadura'? Però no ens hauria de sorprendre, ja que la constitució que tant diuen defensar, i que es passen pel folre dels ous quan volen, ja va ser aprovada a punta de pistola, com aquell qui diu. Vota el que jo dic i no passarà res. Però els estem desafiant massa, no ens ho poden permetre.

I què hem de fer davant d'unes eleccions il·legítimes, adulterades, tramposes i inútils? Doncs guanyar-les. No guanyar-les només, sinó fer-ho per autèntica golejada, en escons i en vots. Una victòria incontestable, que no acceptaran mai, perquè és el que fan les dictadures, però que ens serveixi d'aval per seguir avançant. Les detesto, odio haver de fer campanya per aquestes eleccions, però no hi ha cap altra opció. Vam fer el passerell pensant que serien pacífics i raonables com nosaltres, i no. Han respost amb violència, física, institucional i repressiva; però això al món li és igual. Seguirem fent servir les úniques eines que tenim, les urnes i els vots. Per més ràbia que ens faci la imposició, cap vot es pot quedar a casa, omplim les urnes de dignitat un cop més.

O guanyem, o ens arrasen. Trieu. Si us quedeu amb la primera opció, podeu contribuir-hi fent-vos apoderats per alguna de les formacions que defensen la República. S'haurà de vigilar molt. Entengueu-ho com una nova mobilització, i a això sí que no ens guanya ningú.  

dimecres, 29 de novembre de 2017

Prioritats

Aquest estiu em plantejava apuntar-me a un gimnàs després de molt temps. Amb la voluntat de fer bondat amb el menjar i fer una mica d'exercici, que ja tocava, i amb la motivació que la meva parella ja hi va, vaig pensar que entre els dos seria més fàcil marcar-se uns ritmes. Però quan vaig fer números per saber quan pujaria la broma, em vaig fer enrere. Entre els dos hauríem de pagar més de 1000€ a l'any, i em va semblar una aberració. Sense tenir en compte la inscripció, la quota era de 43€, i això vol dir que, si jo m'hi apuntava, tindríem una despesa de 516€ més cada any. I això sense saber si jo tindria temps per dedicar-hi. Al final vaig optar per treure la pols a la meva bici estàtica, i ha anat prou bé.

Un altre càlcul que no solc fer és quant gasto en llibres cada any. No és una cosa que em preocupi, perquè quan tinc el mono de comprar llibres no hi ha qui em pari, vaig a la llibreria i carrego. Molts, pocs, però gairebé sempre en cau algun. I si no estic inspirat i no me n'emporto cap, em poso de mala lluna. Els llibres són cars, però no m'hi miro massa, molts els compro per vici, perquè no serà que no en tinc de pendents (una mitjana de 75 fixos en tot moment). Però aquest dia m'ho preguntava. No ho puc saber del cert, però diria que cada any poden entrar a casa uns 40 llibres nous o més. D'aquests, alguns són cessions per fer ressenyes o comprats de segona mà, que són més barats. Posem que una trentena poden ser comprats nous a una llibreria. Si comptem que poden valdre una mitjana de 18€, només en llibres nous pot ser que gasti uns 540€, que és una xifra no gens menyspreable. Però en cap moment em penedeixo d'aquesta despesa, ni prometo que miraré de reduir-la. Una biblioteca no és cap opció.

Si heu estat atents, haureu vist que cada any em gasto en llibres més del que em gastaria anant a un gimnàs. Però en un cas em sembla una despesa supèrflua i desproporcionada, i en l'altre cas em sembla la normalitat més absoluta. I és que, un cop més, tot és car o barat en funció dels nostres interessos, perquè tots tenim les nostres prioritats. Veig molta gent apuntada a un gimnàs, però algú ha de mantenir també el sector editorial. Segur que ens ho podríem permetre tot. Però si he d'estalviar en alguna cosa...

diumenge, 26 de novembre de 2017

Relats conjunts, Batman bufetejant Robin


No, no pot ser... un altre any igual! Però com t'ho fas, eh? Com redimonis t'ho fas? Aquest cop no li havia dit a ningú, ni tan sols a la meva dona! He anat comprant les diferents peces per separat, una a una, en botigues diferents, setmanes diferents, i fins i tot en poblacions diferents, i ni així! És que estàs dins la meva ment o què? El primer any em va semblar una casualitat graciosa, quan em vaig disfressar de Sulley i tu vas aparèixer de Mike Wazowski. Tothom pensava que ens havíem posat d'acord, és clar. Ja em va començar a pujar la mosca al nas quan l'any següent anava d'ós Yogui i surts tu de Bubu, ja no podia ser tan casual. Després trio en Han Solo i apareixes de Chewbacca! Però com és possible! I ja no diguem l'any passat. Pensant que no em fotries, em disfresso de Pilar Rahola, i em vens tu de Cuní! De Cuní!! I és clar, després te m'enganxes com una paparra, i tothom ens aplaudeix, perquè formem una parella genial. Si una m'ha preguntat abans a veure amb què els sorprendríem l'any vinent! Ja n'estic tip de tu, que no te m'acostis et dic, que et vull mínim a 20 metres! No vull que et relacionin amb mi, friki! Em fas posar dels nervis! L'any que ve passo de venir, tu!


La meva proposta pels Relats Conjunts de novembre!

dimecres, 22 de novembre de 2017

Mans fredes

M'agrada el fred. Aquestes són les èpoques de l'any que prefereixo. Posar-se un jersei, un bon abric, l'estufa, una sopeta al vespre... perquè passar fred tampoc m'apassiona, és clar. M'agrada que l'ambient sigui fred i poder-me aixoplugar. Però tinc un problema: les mans. No sé si ha estat sempre, o només d'un temps ençà, però quan arriba la tardor i l'hivern les mans se'm congelen. Deu ser un problema de mala circulació, que diuen, i també se'm refreden els peus, però res que no s'arregli amb uns mitjons. Però les mans no, triguen molt a entrar en calor, encara que em posi uns guants. I d'escriure a l'ordinador, especialment la mà del mouse, encara és pitjor. Per no dir que se'm tallen si no me les asseco bé, però em preocupa més com baixen de temperatura, que semblo un cadàver quan toco algú. No sé si hi puc fer gran cosa, no és gaire agradable, i és fins i tot molest. Suposo que a tothom li passa, molt o poc, però a mi em triguen la vida a recuperar l'estabilitat.  Però tot i així, no canvio aquesta època pels mesos de calor, ja sacrifico les mans.

De veritat, estalvieu-vos allò de 'mans fredes, cor calent', que no ve gens al cas.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Baileys

No sóc de prendre gaire alcohol, almenys actualment. Sóc d'aquells que quan surten no saben mai què demanar, perquè la cervesa no m'acaba de fer el pes, i els combinats tampoc. Així que gairebé sempre em quedo amb una clara, o directament una coca-cola. La sidra sí que m'agrada, però no se'n troba a tot arreu. Amb els àpats fora puc beure una mica de vi, però el meu desconeixement en la matèria és total. El que sí que és coneguda és la meva fal·lera pel Martini, com ja he explicat altres cops al llarg d'aquests anys. Això em porta als vermuts en general, i aquests sí que m'agraden.

Com que el Martini era dels pocs alcohols que m'agradaven, en prenia sovint, habitualment sol amb gel, i de tant en tant amb llimonada o cola. Ara últimament ja no tant, sempre tenim algun vermut a casa pel que pugui ser, però n'he tastat algun altre i també em va bé. Però el meu consum alcohòlic s'ha de dir que és baix. Fins aquests dies, que he redescobert el Baileys per una casualitat, i he de dir que me'l prenc amb molt de gust. Per si algú no ho sap, és una crema de whisky, destil·lat que a mi no m'agrada gens, però en crema... No és una cosa que puguis demanar quan surts, perquè te l'empasses d'un glop i no és precisament barat, però tenir una ampolla a casa és també un mal negoci. Un mal negoci perquè el fem baixar a molta velocitat. Sèrie a la tele, mantenta, dos gots amb glaçons, i anar prenent Baileys. És suavet, dolcet, amb un gust molt característic, i quan te n'adones... ja no hi és. En vam comprar un dia com a ocasió especial, i a la primera ampolla va seguir una segona, una tercera... ep, en dies diferents, eh!

En tot cas, això ho haurem de parar, perquè és massa bo, i no ens dura gens. Pel que val, i perquè no deu ser massa bo per la salut, ens haurem de contenir. Però ara gustós en prendria un gotet! La veritat és que enganxa... I vosaltres, teniu alguna preferència alcohòlica? Aquell gotet que feu cada dia al vespre un cop a casa?

dijous, 16 de novembre de 2017

Vull ser història

No puc treballar amb tu. Per com sóc, per com ets. Podríem ser molt productius, perquè tens el que no tindré perquè no m'interessa. Perquè tinc el que a tu et manca i ja no aprendràs. Però ets dura. Però no escoltes. O decideixes escoltar a qui no hauries i no t'adones que t'han rentat el cervell. O te l'has deixat rentar. O senzillament ets una mala persona, no ho sé. Però em sembla una afirmació massa subjectiva, i jo només sóc una part. En tot cas, no puc treballar amb tu. I el pitjor de tot és que no vull. Perquè no estava aquí per a això, i aconsegueixes que tot em sigui igual. I és molt difícil fer qualsevol cosa quan no tens forces, ganes i, sobretot, quan no t'importa. Al final, si he de triar entre tu i jo, et trio a tu. Vull ser història.