diumenge, 19 de febrer de 2017

Causes

El poble català està mobilitzat. Sembla que li hem trobat el gust a això de sortir al carrer i protestar. Fem nostres totes les causes, i això ens fa ser solidaris, implicats, responsables i tota una sèrie de qualificatius positius més. Partint de la base que és millor moure's que estar-se al sofà, a mi em sembla que no es pot ser defensor de totes les causes, per nobles que siguin. No està al nostre abast ser els més solidaris del planeta. Ens dediquem a totes les causes que considerem dignes de lluita, i ens descuidem de l'única causa que ens fa estar aquí: nosaltres mateixos, la nostra família, els amics propers. També em vénen al cap unes paraules de Companys, que en Joan Tardà ens sol recordar: al món hi ha moltes causes nobles i molt bona gent per defensar-les, però la causa catalana només ens té a nosaltres. I fa mal veure que alguns es dediquen a defensar qualsevol causa mentre no sigui la catalana. Potser ens hauríem de centrar.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Les formes

Amb el que has dit estic completament d'acord, però et fallen les formes, tio. 

Si em paguessin diners per cada cop que m'han dit això seria multimilionari. Criticar les meves formes és un costum ancestral, més antic encara que criticar les meves carmanyoles del dinar. Coses que li critiquen a un, ves. Des de sempre m'han dit que les coses es poden dir d'una altra manera, però molt sovint em sento amb la necessitat d'aplicar una contundència malparlada i fins i tot ofensiva perquè tinc la impressió que la gent no entén o no vol entendre allò de què s'està parlant. Molt pitjor és que no ho vulguin entendre. Potser és desagradable, però després de que jo parli no queda cap dubte, cap ni un, d'allò que s'està volent dir. I a qui pugui anar dirigit ho entén, a la força, però ho entén.

Descobreixo que no està socialment ben acceptat dir les veritats i les coses clares de manera inequívoca. Ens agrada la hipocresia, dir les coses de manera suau, ambigua, no fos cas que l'altre es pensi que li estem demanant o exigint quelcom. Millor que s'ho prengui com un suggeriment, que no complirà, és clar. Tinc paciència, eh? Però alguns comportaments me l'acaben ràpid. Perdo el filtre.

Sí, fora d'aquí, de vegades, no sóc una persona agradable. Tot el que tinc de políticament correcte segons on i com, ho tinc de 'bronques' quan em sembla que als altres no els dóna la gana de sentir-se al·ludits per alguna cosa. I no, avui no parlo de política, però també.

diumenge, 12 de febrer de 2017

La Mancomunitat

Sembla mentida com canvien les rutines. De no trobar temps per dedicar a l'oci audiovisual, a engrescar-se a pagar una plataforma que ofereix pel·lícules i sèries pagant prèviament una tarifa plana. I és que si heu estat al cas, sabreu que aquest any s'ha modificat una mica la 'cistella de la compra' amb la que es calcula la inflació, i han entrat les càpsules Nespresso i Netflix (en detriment del brandy i els DVD...). Com que nosaltres som més de Dolce Gusto, per estar al dia no hem tingut altre remei que fer-nos de Netflix. Així que ara haurem de mirar la tele sense parar per amortitzar l'espatarrant despesa de 4€ mensuals que ens costarà.

Ep, que té truc la cosa. Si et fas un servei simple son 9€, però pots contractar la plataforma per fins a 4 dispositius, que no necessàriament han de ser de la mateixa casa, i això s'enfila fins a uns estratosfèrics 12€. Però ja sabeu, calçotada, bon humor, converses, que si quin mal rotllo Black Mirror, ep nanos, i si ens posem Netflix i ho paguem a mitges? I així és com la Comunitat del Fosfat serà ara la Mancomunitat del Fosfat, ja que compartirà despeses del servei estrella de tele a la carta. Servei que a casa segur que començarem a fer servir a un ritme frenètic quan acabem de mirar la sèrie que ara tenim entre mans que, evidentment, no ofereixen en aquesta plataforma.

Reconec que m'ha fet dentetes tota la gent que mira sèries per aquí als blogs, i també a la feina, que estan força enganxats a aquest servei. Com que hem aconseguit que ens surti molt bé de preu, tampoc hi perdem res. Veurem si aconseguim fer-lo servir regularment.

dijous, 9 de febrer de 2017

Cinèfils nostàlgics

Si una cosa té la meva generació, és una gran quantitat de referències televisives i cinematogràfiques al cap. La nostra infància i primera joventut està plena de sèries vintage i pel·lícules de culte i, no ens enganyem, ens encanta parlar-ne i recordar-les. Llavors és quan en l'ambient laboral ens trobem amb gent d'altres dècades, per dalt o per baix, que o bé els van enganxar ja grans, o no les coneixen de res. I això ens passa aquests dies, que no sé per què estem especialment nostàlgics, però tenim sobretot una persona, que és força més jove, que no coneix cap referència de les que citem, o li sonen molt vagament. Per això els seus companys de despatx li estan fent una llista de les 20 pel·lícules que ha de mirar abans de morir. Durant el dinar les han començat a recitar i n'han sortit moltes, fins a donar la volta i començar a anomenar, entre riures, aquelles que es recorden precisament per no ser tan bones. Els 80 van ser una època molt dura.

Això m'ha fet pensar que, si he de triar una pel·lícula com a imprescindible per recomanar, no sé quina triaria. Potser Sospitosos Habituals, que durant molt de temps anava dient que era la meva pel·lícula preferida. I vosaltres? Si haguéssiu de recomanar una pel·lícula en genèric, aquella que tothom hauria de veure abans de morir, quina diríeu?

diumenge, 5 de febrer de 2017

Enter

Va, vaig a fer un post d'aquests per fer amics. Aquest matí, en obrir l'ordinador, m'he trobat alguns posts pendents amb poemes. Com em sol passar, no m'he vist amb cor d'acabar-los i trobar alguna cosa coherent per comentar, així que no sé si n'he comentat algun, suposo que sí, però no pas tots. Després he anat a petar a un altre blog on hi havia un petit text en prosa, però que m'ha semblat més poètic que els anteriors. El text era d'en Peix, i espero que em perdonarà que el faci servir per explicar-me. Era el següent:

"El sol avui m'ha tocat amb força, m'ha abraçat amb tot el seu esplendor i he tingut la sensació que en qualsevol moment la seva escalfor em fondria.

I entre pàgina i pàgina penso que si pogués fer girar els molins, deixaria que el seu vent s'endugués l'angoixa de no haver-te fet un petó."

Llavors he pensat, què passaria si l'agafem i el reescrivim fent 'enter' al final de cada frase:

El sol avui m'ha tocat amb força, 
m'ha abraçat amb tot el seu esplendor 
i he tingut la sensació 
que en qualsevol moment 
la seva escalfor em fondria.
I entre pàgina i pàgina 
penso que si pogués fer girar els molins, 
deixaria que el seu vent s'endugués 
l'angoixa de no haver-te fet un petó.

És bonic, oi? Ja sé que em vindreu amb que és un text poètic, i que és igual com disposar-lo, que el que importa és el que diu. Però no, ho sento. O és que a les escoles ja no s'ensenya que la poesia ha de tenir una mètrica concreta? O que és important la rima, del tipus que sigui? Que els poemes tenen unes estructures característiques? I els haikús, que no estan regits per unes normes estrictes? És que ara qualsevol text en prosa, tallat a trossets i escrit en diferents línies de text és un poema? Ja vaig parlar una vegada de les meves intoleràncies poètiques, però tinc la necessitat de dir el que penso, encara que sé que a molts i moltes no us agradarà. No sé què és la poesia, però per mi ha de ser una altra cosa.

Apa, ja estic llest per rebre les garrotades.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Una lectura crítica

Fer oposició en política local comporta problemes d'invisibilitat. Vaja, que els governs locals, especialment els d'alguns colors concrets, intenten que el que fa l'oposició passi el més desapercebut possible. T'has de buscar la vida perquè allò que treballes i proposes arribi més enllà de les teves pròpies xarxes socials, i intentes que els mitjans locals, i potser algun de comarcal, parlin de tu, però sovint no hi ha sort. O no hi ha voluntat de donar veu a tothom.

Si a nivell nacional tots sabem que hi ha manipulació informativa, imagineu com és aquesta a nivell local. És bo compartir aquestes coses perquè en siguem conscients. Hi ha mitjans que són afins al govern, i quan els envies una nota amb informació d'allò que tu proposes, s'ho fan venir bé per fer-ne un llarg article en el que el regidor o regidora a qui tu estàs atacant (no ens enganyem, quan l'oposició fa propostes és per assenyalar que els que manen no ho estan fent prou bé) té l'oportunitat de penjar-se totes les medalles, i dóna respostes a totes les demandes que puguis fer, deslegitimant els teus precs i traient-los importància. El govern sempre queda com el que en sap, i l'oposició és una simple molèstia, que es fica allà on no la demanen.

Sí, això és manipulació, i sempre va a favor dels que remenen les cireres. Però si llegeixes entre línies, veus que les excessives justificacions són producte de que tu els has instat a actuar, no perquè ho tinguessin previst. Donen més respostes als mitjans de comunicació que a qui els ha fet la demanda, cosa que no és correcta. A més, s'apropien dels arguments del demandant. Una lectura crítica pot concloure que aquests articles són una invitació al lluïment del regidor, en resposta als indocumentats de l'oposició, i que per tant, alguna cosa hi ha de cert darrere. Però és capaç la població de fer-ne una lectura crítica?

diumenge, 29 de gener de 2017

How deep is your love

D'entre totes les ximpleries que podem fer a la xarxa, avui voldria compartir-ne una que m'ha fet certa gràcia. Quina cançó sonava amb més força el dia que veu néixer? En el meu cas, tampoc és per presumir-ne, però a principis de gener del 78 ho petava How deep is your love dels Bee Gees. I vosaltres, no teniu curiositat? Doncs només heu d'anar a l'enllaç que us deixo, posar-hi la data, i a veure quina sorpresa us emporteu. Ep, la data no cal que la digueu, però la cançó sí que em faria gràcia saber-la. Si us ve de gust, feu clic.

dimecres, 25 de gener de 2017

El contacte directe

Sempre es diu que la gent és poc participativa, que solen defugir tot el que suposa una feina extra. Sí, és cert, hi ha molta gent que no es vol implicar amb res. Però no tota. I a més, hi ha persones que sí que volen implicar-se en una causa, però no tenen l'atreviment de buscar aquesta col·laboració. No pots esperar que, per més noble que sigui la teva causa, aquesta gent vingui sola a ajudar-te. Però si els vas a buscar, si els parles de tu a tu, és l'única empenta que necessiten per dir-te que sí, i per posar tot el seu esforç a la causa que a partir de llavors serà compartida. Pots provar-ho per terra, mar i aire, però res funciona tan bé, de moment, com el contacte directe. Si això funciona, fins i tot en política, amb què no ha de funcionar?

divendres, 20 de gener de 2017

Un format físic

Fa uns anys vaig decidir que els únics discs que compraria serien els dels artistes catalans que m'agraden, per posar el meu petit gra de sorra perquè se segueixi fent música en català. Així ho vaig complir, i l'estanteria està guarnida amb discs d'Antònia Font, dels Amics de les Arts, Blaumut i de Manel (no són meus!). Que algun d'aquests grups tregui disc és sempre ben rebut a casa, i un esdeveniment. I aquest cop toca el torn dels Amics, que el 24 de febrer publicaran el seu 5è treball, es dirà 'Un estrany poder'. Justament aquests dies en presenten un avançament, El seu gran hit.

No cal dir que el disc vindrà a casa, però aquest matí em plantejava una qüestió. Els discs que hem comprat fins ara eren en CD, un format físic, i queden molt bé a la lleixa, igual que els llibres de paper. Però què en farem d'un CD ara, si el cotxe nou ja ni tan sols incorpora un lector per reproduir-lo? I si a casa un iPod transmet per bluetooth les cançons a un altaveu sense fils? L'hem de comprar igualment, encara que un cop passat a un format digital ja no el tornarem a tocar més? O el comprem directament a l'iTunes? 

Sí, ja sé que va passar el mateix amb els vinils, però que desaparegui totalment el format físic... en el fons sóc un romàntic.