dissabte, 28 març de 2015

I tu què faries si...?

Aquesta setmana s'ha fet llarga i la mort ha estat protagonista. Un accident, acte desconsiderat, suïcidi o el que sigui que ha destrossat centenars de famílies. Malalties que s'enduen coneguts, i que estan a punt d'endur-se'n d'altres. Els temes de conversa han girat al voltant d'aquests moments tan durs en els que perds a algú, i inevitablement ens hem posat a la pell tant dels desapareguts com dels que es queden. 'I tu què faries si...?'. Càbales sobre què devia passar en aquella cabina d'avió, o de què faríem amb el poc temps que ens queda després que el metge ens doni la notícia. I la més dura, imaginar què devia passar pel cap d'aquella pobra gent quan van adonar-se que d'un avió que cau sense remei no hi ha escapatòria possible. Hom es pot creure molt dur, però hi ha pensaments pels quals no estem mai preparats.

dimecres, 25 març de 2015

Himnes generacionals

Ja no hi ha himnes generacionals? Aquest concepte es va aplicar precisament a la meva generació, la dels '90. Teníem algunes cançons que quan sonaven eren motiu d'aturar-se i posar-se a cantar, gairebé amb la mà al pit. De cançons bones n'hi havia i n'hi ha hagut sempre, però algunes eren himnes, i potser no eren les teves preferides, però tenien categoria especial. Per exemple, us dic els que em venen al cap de la meva generació i jo diria que m'agraden dos de tres:

Oasis - Wonderwall

The Verve - Bitter Sweet Symphony

Liquido - Narcotic


Més tard n'hi va haver d'altres, penso, que també em van agradar, però que no eren els meus himnes. Coldplay, Placebo, The Killers... Molt bons, però no sé si algun dels seus temes tenia categoria d'himne. I actualment, que n'hi ha? Sentint la música que sona a les ràdios, no em sembla que hi hagi cançons especials, però què deu pensar la jovenalla d'avui? Jo n'he trobat una, que si ara tingués 18 o 20 anys seria, sens dubte, l'himne de la meva generació, però m'ho sembla ara, i assolir aquesta categoria vol temps. Adaptada als nous estils, als nous tipus de música, i encara que dobli l'edat que deia, ara em posa molt les piles això:

Avicii - The nights

I els que sou de generacions anteriors? També teníeu himnes?

dissabte, 21 març de 2015

8 anys de rutina diària

Passet a passet, i post a post, aquest blog ja ha arribat als 8 anys de vida, i a les 1140 entrades. Comença a ser una xifra molt respectable, i tot i que ens donen per morts, aquí continuem, i amb força ganes de seguir. Per mi llegir blogs és una rutina diària, si algun dia d'aquests 8 anys no he mirat blogs, devia ser perquè era a l'estranger i/o incomunicat. M'agrada llegir-vos i comentar-vos, i com es pot pensar, al llarg de tot aquest temps he vist desaparèixer i crear-se molts blogs. No descobreixo res a ningú si dic que no tots m'agraden per igual, naturalment, però sí que, si sóc seguidor d'un blog, és perquè té alguna cosa que m'atreu o m'agrada. I per aquí aniran els trets de l'aniversari d'aquest any, però abans de res, deixeu-me donar les gràcies a tothom que passa per aquí, o que hi ha passat, i molt especialment als que deixeu comentaris, que així sé que hi sou i em feu créixer cada dia. Moltes gràcies a tothom, és un plaer i un privilegi seguir comptant amb tanta gent.

Per celebrar l'aniversari d'aquest 2015 vull demostrar-vos la meva fidelitat als vostres blogs, però com que dir-vos per què m'agraden seria avorrit i repetitiu, ho faré seleccionant alguna de les vostres entrades des de l'estiu passat fins ara. Durant aquest temps, quan en trobava alguna que m'agradava molt, les anava anotant i us vull explicar per què em van agradar. Si veieu que el vostre blog no està destacat a la llista pot ser perquè no heu publicat en aquest temps, o molt poc, o perquè us conec de fa quatre dies. Som-hi, ho farem per ordre alfabètic del vostre sobrenom blogaire, que serà més fàcil:

Ada, de A joc de daus: les nostres discussions sobre temes de feminisme i discriminacions són força recurrents, per això no triaré cap d'aquests posts, tot i que ens passem una bona estona argumentant els dos. El 10 de setembre de 2014 ens va explicar la faula del monjo i l'escorpí al post Escorpí, i és força interessant reflexionar-hi.

Alba, de Salva't si pots: està molt desapareguda, però el 22 de desembre de l'any passat va fer un post curtet per felicitar les festes, i també per dir que se li complicava la vida aquest any. Efectivament, anunciava el seu embaràs a Viure per estimar, quina alegria va ser!

Alfred Russel, de La línia de Wallace: és tot un amant de l'entorn natural i sempre ens n'explica coses. El 14 de gener d'enguany publicava el post Paisatges fòssils en el que parlava de tarteres, i el vaig trobar molt interessant. 

Anna, de Under the cyanide sun: tot i que sempre sembla que viatja al mateix lloc, també ha fet altres viatges importants i té aspiracions de fer-ne més. Per això va fer un post sobre els seus destins preferits que es deia Cinc ciutat, concretament el 16 de desembre de l'any passat. Els nostres destins preferits no coincideixen gaire.

Anna G., de an<-->na: destacar un de sol dels seus escrits minimalistes i poètics és molt difícil, que a més és molt constant, però en vaig trobar un que em va semblar molt encertat i el vaig apuntar. Era La nosa, que va escriure el dia 15 de gener, fa un parell de mesos.

Ariadna, de El (nou) laberint de l'Ariadna: els seus posts solen ser curtets i molt profunds, però arran del llibre 'Desig de xocolata' va escriure una interessantíssima reflexió, més llarga de l'habitual, sobre com afecten les mateixes coses a diferents persones, i perquè passa. Era el post Xocolatera, del 10 de desembre de l'any passat.

Assumpta, del Blog de l'Assumpta: de vegades té moments de molta inspiració i em va encantar especialment un relat del 24 d'octubre de 2014, Aquell fenomen..., que explicava com empetitien els que la molestaven mentre llegia. Hi ha mirades que maten, i altres que et fan petit!

Audrey, de Moments, de tots colors!: ella sempre escriu directament des del cor, i per això de vegades no l'entenc, però sap molt bé què vol expressar. L'1 de febrer d'enguany va fer un escrit preciós que es deia Algú..., i aquest sí que el vaig entendre molt bé.

Babunski, del Des de Lleida...: amb ell no m'ha calgut pensar gaire, ja tenia adjudicat el post preferit abans de fer-lo! Adoro els seus resums de l'any, molt millors que els de la tele! El de l'any passat es deia 2014: Galledes d'aigua pel cap amb llistes paraigua, i el va publicar el 30 de desembre.

Bruixeta, de Una bruixa al teclat: ens parla sovint dels seus animals, i en un d'aquests posts en que són protagonistes va generar un diàleg entre ells que em va agradar molt. Va ser el Coses de bestioles, del 3 de febrer passat, tot i que potser no és massa bon moment per fer memòria d'aquell post, em sap greu Bruixeta. 

Cantireta, del blog homònim: tot sovint em costa entendre-la, però al Roda el món i torna al blog va aconseguir mostrar-nos tot l'orgull urgellenc a QUAN (allavontes a l'Urgell), el 27 de gener, i aquest sí que el vaig entendre bé.

Carles, del Què? Cafè!: va ser un lector precoç i mentre els seus companys de classe aprenien les lletres, ell volia que el deixessin anar a llegir a un racó. Ho explicava a Apa apa, neva neu, del 6 de febrer de 2015.

Carme, del Col·lecció de moments: si no segueixes la Carme cada dia potser no t'adones de la seva varietat de posts. Els que més predominen potser són els que més em costen a mi, però després trobes altres perles com la sèrie Sense principi ni final 1, 2 i 3, del 13, 15 i 17 de novembre de 2014. La Carme escriu molt bé.

Carquinyol, del Badiu dels micacos: sempre em posa al dia sobre política i actualitat, però em va deixar compungit, i al mateix temps esperançat amb la història de La bicicleta blanca, el 22 de setembre de 2014. Un monument anònim amb molt missatge.

Clídice, de El món s'acaba...: probablement no deu ser el post que més li ha agradat escriure, però per mi que el mirava des de fora, em va fer certa gràcia. Quan tens una contractura cervical hi deu haver moltes coses que no pots fer, però quines li preocupen a ella? Doncs algunes són les mateixes que em preocuparien a mi! Coses que no es poden fer... quan tens una contractura a les cervicals va sortir el 18 d'octubre de 2014.

Consol, de l'Hora blava: les seves fotos són maques i les acompanya de bones lletres. Em quedo amb l'entrada Vigilant,  un grafit a una paret de Poblenou que mira amb ulls molt tristos, però amaga molt més del que explica. La va penjar el 21 de gener de 2015.

Deric, de Un salt al món: és un dels blogs més antics que conec i ja fa molt temps que el segueixo. Per això em va agradar molt com es va despullar per explicar-nos el canvi de rumb que havia patit el seu blog fa uns 5 anys. Per fer-ho, va utilitzar la trobada blogaire, el 28 de gener d'enguany, en un post que es deia Si surt de dins, és bo.

Elfreelang, del Si dubto és que sóc, si penso és que sóc: sempre juga amb les paraules i els conceptes, però on més va lluir va ser fora de casa, en un dels seus posts publicats a la trobada virtual del Roda el món. A Blocairades col·lectives del 7 de gener feia un exhaustiu repàs a tots els projectes blogaires participatius, de traca!

Eva, de Un puntal d'Hèrcules: fa poc que la conec, però en aquest temps ja he tingut oportunitat de llegir-li una quants posts molt bons. El que em va agradar més va ser Top 5+1 de tòpics sobre el Marroc, que va publicar el passat 23 de febrer. Confesso que jo queia de quatre potes en tots ells.

Fanal Blau, d'A la llum d'un fanalet: la poesia em costa, ja ho sabeu, però d'entre tots els poemes, el que he trobat més bonic és el Res hauria de barrar el pas de la llum, del 7 de desembre de l'any passat.

Ferran, de l'In varietate concordia: no ha publicat gaire aquests darrers temps, però sí que va participar a la trobada blogaire i ens va deixar el post Hi havia una vegada un blocaire, en el que feia memòria del seu passat de gran activitat a la catos, i ens posava al dia. Va ser el 4 de gener de 2015. Alguns no l'oblidem!

Galionar, de l'Espai de Galionar: que el Roda el món era un lloc per posar-nos al dia i reflexionar sobre on som ja ho sabíem, però la Galionar va fer una molt extensa repassada a les coses que li han passat en 7 anys de blog, i als seus posts, tant els més famosos com els que més li agraden a ella. L'afecte pels blogs, pels seus escrits, i la seva manera de concebre-ho tot plegat em va captivar. I el nostre sol no s'ha apagat es va publicar el 25 de gener

Gemma Sara, del Truquem al gegant del pi?: reconec que em té el cor robat, però si un dia d'aquests mesos em va fer riure de valent va ser en el post d'aniversari del blog: Felicitats, 6 anys, blog!, per les sortides de la Sara, que es fa gran. Això va ser el 16 de gener d'enguany.

Gerònima, del Llampecs i Trons: reconec que no l'he llegit gaire, però un dia vaig ensopegar amb un escrit seu i em va meravellar, era pur sentiment, expressat de la manera més oberta i sincera possible. Aquest dia era el 15 de gener d'aquest any, i el post no tenia títol. No li calia.

Glòria, de El que em passa pel cap: és una amant de la poesia i en penja de seva i d'aliena, però quan es posa a escriure prosa se'n surt meravellosament bé. Destacaré una de les seves darreres participacions a Relats Conjunts, el RELATS CONJUNTS: Burj Khalifa, del 18 de febrer de 2015, un escrit molt trempat!

Helena Bonals, de D'allò bell, d'allò sublim: en aquest blog, un dels quatre que té, treu suc a les imatges, i tant és així que sovint les seves anàlisis em superen. Però el 16 de gener de 2015 va publicar aquest post sense títol que feia apologia de la lectura, i em va robar el cor.

Hypatia, del Lluna de paper: un post que s'anomena Addicta a les paraules ja per si sol pinta bé. Però a més és que ho estava, de bé. La Hypatia ens relatava la seva necessitat d'escriure, que potser es deriva de la lectura, i que no s'ha de ser covard ni mandrós d'afrontar. Això va ser el 8 de gener d'aquest any.

Ignasi, d'A contratorrent: al seu blog no hi ha post curt, però les vivències i les reflexions que ens explica val molt la pena llegir-les de principi a fi. Una de les meves primeres incursions allà va ser al Interès desinteressat, o desinterès interessat?, del 7 de novembre de 2014, reflexió molt encertada sobre la tendència de la gent a no escoltar i a ser víctimes de tot, i de vegades, de parlar massa.

Instints, del Les Coses són com Som: va ser tota una sorpresa (molt agradable!) la seva tornada després de dos anys, però precisament no es pot dir que passi una bona època. M'agrada molt llegir-la, però de tots els posts em quedaré un que em va semblar molt positiu, que semblava un bon inici de revifada, el Festa, del 16 de febrer.

Isaac Zamora, de tobuushi: el passat 28 de desembre va fer una petita broma del dia dels innocents que es deia Selfies..., on ens ensenyava autoretrats de personatges històrics abans de passar a ensenyar-nos el seu. Molt divertit.

Joan Gasull, del Garbí24: el seu estil sorneguer i amb doble sentit el caracteritza, però també se sap posar seriós com va fer el 8 de gener d'enguany a De baixada, un post que reflexiona sobre les llibertats promeses i les que realment tenim.

Joana, del Llum de dona: ha escrit poc darrerament, però prou com perquè pugui destacar d'ella un relat a proposta de Relats Conjunts, el Hip, hip, hurra!, del 7 de febrer d'aquest mateix any. Boníssim, i un final d'aquells que són més un principi que un final definitiu. 

Jomateixa, del Tumateix Llibres: seria difícil destacar una ressenya per damunt de totes, però de tant en tant fa un post com Inconvenients de ser amants dels llibres, del 8 d'octubre de l'any passat, que retrata a qualsevol que sigui un malat de llibres, impossible no sentir-m'hi identificat!

Jpmerch, de Encara estem així?: generalment escriu microrelats plens d'ironia i d'humor que sempre t'arrenquen un somriure, però aquest cop em quedaré amb un relat més llarg i amb un final que et feia caure de cul de l'ensurt, el Quedem al Zurich? La cita, del 26 d'octubre passat.

Judit, de El cinquè vagó: va poder comprovar de primera mà com la música ens porta records inesperats, i li va servir per reflexionar sobre en què s'ha convertit. Va ser al post El país dels records, el 23 de gener d'aquest any.

Kuroi Neko, de Pensaments i creacions: quan un blog de manualitats es posa seriós espanta una mica. Però el post Transformacions em va impactar molt, molt personal i directe, d'aquells que et deixen sense alè. Va ser el 13 de desembre passat, i malauradament ja no hem sabut res més de la Kuroi.

Laia, del Cau de les Nereides: ha publicat molts posts que m'han agradat, però em quedo amb un de doble publicat al seu Metablòlic de ciència. El 25 d'agost de 2014 publicava Qüestió d'estats I i II, un experiment per veure com es comportaven productes envasats a nivell del mar i al cim de la Pica d'Estats, brutal!

Laura T. Marcel, del Mar i Cel: quan estem en desacord, ens podem discutir, però quan estem d'acord, estem MOLT d'acord. Aquest és el cas del post Ser crític, del 7 de novembre de 2014, amb el que em vaig sentir molt identificat.

Loreto, de La mirada del balcó: les seves reflexions són de les millors que hi ha. El dia 21 de desembre de 2014 va publicar el post Autopublicació que em va resultar interessantíssim. Plantejava aquesta sortida pels nous autors, posat que el món editorial no arrisca gens ni mica.

maria, del Somnis de plastilina: el 7 de desembre passat explicava el neguit que se sent quan acabes un llibre que forma part d'una saga i veus que et tocarà esperar pel següent. Com no m'havia d'agradar el post S'acaba...!

Maria PB, de M'aclame a tu: tinc debilitat pels escrits que reflexionen sobre la lectura i l'afició a llegir. Invariablement descobrim que llegir ens aporta avantatges i ens obre portes a mons que desconeixem. La Maria ho va explicar molt bé el 3 de febrer d'aquest any al post Llegir ens fa més lliures.

Màrius Domingo, de Ca la gallineta: el seu és el més recent de tots els posts que cito, és tot just d'ahir, 20 de març. Del Màrius no havia tingut temps de trobar un post per destacar, el segueixo de fa molt poc, però m'ha agradat molt aquest post assegurant que El procés no està mort ni molt menys, i la manera com ho ha dit. I aquí seguim.  

Marta Millaret, de Volar de nit és perillós: tots els seus posts són increïbles, i amb segell personal. Dels darrers temps el que més m'ha agradat és l'últim, L'art d'entomar derrotes, que s'explica per ell mateix. Data del 15 de desembre passat. Espero que la Marta torni aviat.

Maurici, del Blog d'en Maurici: darrerament li ha donat per imaginar-se què faria si fos alcalde de Barcelona, però anteriorment va fer una sèrie de posts sobre el 9N dels quals em quedo amb 9N. Legitimitat, de l'11 de desembre, ja que expressava molt bé idees que jo compartia i comparteixo.

McAbeu, del Xarel-10: com destacar un sol post d'un blog que diàriament penja enigmes que ens tenen enganxats a una bona colla de blogaires? Doncs faré una mica de trampa, perquè trio el post 6è aniversari, del 2 d'octubre de 2014, que s'explica per si sol. Però no menteixo si dic que adoro els balanços anuals que fa en Mac per l'aniversari del blog, són genials!

Mireia, de Un altre invent: el post que en destacaré és molt recent, d'aquest mateix mes. El dia 13 de març publicava dues situacions separades per 28 anys de diferència en les que algú la renyava per fer servir el català. La seva determinació? Ja no canviar mai més l'idioma i parlar, petit qui peti, en la seva llengua. Això li val que destaqui l'entrada, i una reverència per part meva. El gran post es deia Les coses no han canviat tant.

Montse, de Fons d'armari: escriu sempre curtet, relats breus aprofitant les diverses propostes lletraferides que hi ha per la catosfera. Per això em va sorprendre molt el seu post de resum final a la trobada blogaire del Roda el món, la repassava post per post, impossible no destacar-lo! Es deia CONNECTATS, i el va fer el 4 de febrer.

Montse, de Montse, una mica de tot: el seu blog viu de les imatges, i ens n'ensenya de molt bones. Quedar-se amb una de sola és complicat, també dependria de l'estat d'ànim, però aposto per l'estol d'ocells que ens ensenyava el 5 de gener d'enguany en el post La màgia i la il·lusió.

M.Roser, de Petiteses: no escriu tant com ens agradaria, però quan ho fa, ho fa a consciència. D'ella em quedaré amb el post Abelles guerreres... del 9 de febrer d'enguany, una anècdota força espectacular on les abelles jugaven un paper important. A més, la va recordar gràcies a un petit incident que jo mateix vaig tenir amb les abelles...

Ninona, d'Univers madur: va adonar-se que es feia gran d'una manera molt curiosa: el soroll que fan les ambulàncies ja no és el mateix que fa un temps, així que el seu fill sabia que ja no fan ni-nòoo, ni-nòoo, sinó parabàaaa, parabàaa. Del 31 de desembre de l'any passat.

Núria, de I la Núria, com ho veu?: un post que parla de les vivències universitàries, de la facultat de biologia, de les Biomarxes, de conèixer gent d'altres punts de Catalunya, de les hores sense dormir per haver d'estudiar... com no m'ha d'agradar? A Enveja dels fills, del 25 de febrer em va semblar que la Núria relatava la meva època universitària.

Pons, del Pons's Blog: no serà que no tingui oferta, però del 8 al 12 de desembre de 2014 publicava la seva sèrie de posts de Nadal que em van fer molt riure, una gran setmana a can Pons i una sèrie explicada amb molta gràcia. Que li agradi tan poc el Nadal com a mi hi ajuda!

Rafel, de La Cerdanya des de CanFanga: em va sorprendre un bon dia amb una frase molt simple, però que em va fer pensar, i que s'hauria d'aplicar. El post es deia Vull un país que llegeixi més, i data del 8 de novembre passat. La frase estava emmarcada en un d'aquells fulletons de l'ANC i estampada en una samarreta. És una bona cosa per desitjar, no em digueu que no.

rits, del Vuit8ena: després de molt de demanar-li, va acabar explicant-nos una mica com li va la seva relació, encara que ho fes per boca del seu gat Puck! Va ser fa poc, l'11 de febrer en el post Cròniques gatunes III, una sèrie que va començar copiant-me a mi!

Sa lluna, de El raconet de sa lluna: el seu post és un dels més recents de tots els que destaco, tant recent, que només té dos dies! El passat 19 de març va publicar una foto espectacular. Espectacular pel contrast que s'hi pot veure, uns tant, i altres tan poc. El post 'se nom' Desnonament... 

Salvador Macip, del bloGuejat: el 22 de setembre de l'any passat va iniciar una sèrie de posts anomenats Els primers 10 anys en que feia memòria de la seva primera dècada com a escriptor. Posat que m'he llegit una pila de llibres seus, em va encantar el resum, i vaig poder comprovar què em quedava per llegir.

Sergi, de l'Àtoms i lletres: és tan difícil trobar-li un post dolent com destacar-ne només un, però com que d'això es tracta, em quedo amb V, que en realitat hauria de ser doble V del 2 i 9 de setembre de 2014. Allà, en vigílies de la gran V de l'11S, ens parlava de dues altres V famoses.

Sílvia, de Fent punyetes: és una gran escriptora i els seus relats no deixen mai indiferent. És difícil quedar-se amb un sol escrit, però si descomptem tot el que està relacionat amb el projecte 'Quedem al Zurich?', em quedo amb el relat El caganer, que va publicar el 10 de desembre de 2014. Quin caràcter els dos personatges!

Xavier Pujol, de Fita: sempre ens regala bones fotos que serveixen de fil conductor de bones històries, però em quedo amb El retorn dels tres mags, del 13 de gener d'aquest any. Un conte ple de valors protagonitzat pels Reis d'Orient i Sant Nicolau.

Xicarandana, del blog homònim: vaig triar aquest post perquè tinc un gat a casa i quan els altres en parlen sempre m'interessa. Ella té ni més ni menys que quatre gates! Això sí que té mèrit. De moixos va ser publicat el 5 de febrer d'enguany.


I aquests són els posts que he triat de cadascú de vosaltres, espero que us hagi servit també per fer memòria i per adonar-vos que escriviu coses que deixen petja en altres persones. Si m'he deixat algú, que em disculpi, segur que puc trobar un post per ell o ella també. Moltes gràcies per ser-hi sempre, o de vegades, espero celebrar molts més aniversaris del blog amb vosaltres.

I com cada any, acomiadaré l'aniversari amb una nova edició de 'No me'ls puc treure del cap', fotos que trobo pel món que em fan pensar en vosaltres. Si feu clic sobre les imatges anireu a parar al blog dels culpables.

http://albapifa.blogspot.com/

elnoulaberint.blogspot.com.es

http://elnoulaberint.blogspot.com.es/

http://assumpta-artesania.blogspot.com/

http://momentsdetotscolors.blogspot.com.es/

http://unabruixaalteclat.blogspot.com.es/

http://badiumicacos.blogspot.com/

http://unpuntaldhercules.blogspot.com.es/

http://garbi24.blogspot.com/

http://jordi-detot.blogspot.com/

http://cirereta.blogspot.com/

http://lolitalagarto.blogspot.com.es/

http://xarel-10.blogspot.com/

http://unaltreinvent.blogspot.com.es/

http://montse-unamicadetot.blogspot.com.es/

https://pons007.wordpress.com/

https://roselles.wordpress.com/

dimecres, 18 març de 2015

Percepcions i paritats

Tots ho veiem des de fora i tenim opinió, però viure-ho des de dins és diferent. Militar en un partit polític m'està portant algunes sorpreses i molta feina. Les municipals són a tocar, i com es pot pensar alguna cosa batega a les seccions locals dels partits que, es digui el que es digui, ja estan en campanya, per no dir que ha començat la guerra bruta. D'ara fins el 24 de maig hi haurà empentes, mossegades i puntades de peu per demostrar que jo sóc el més renovador i el que m'estimo més el poble i tots els altres són uns populistes i només volen conservar la cadira (que en alguns casos no tenen). Estic aprenent molt aquests dies, tot i que no sé si en vull aprendre gaire. Una de les primeres lliçons: la percepció de bona gestió dóna més vots que la bona gestió per ella mateixa. És a dir, que la gent pensi que ho fas bé dóna més vots que fer-ho bé de veritat. Revelador, oi?

M'ha tocat estar a la llista electoral, naturalment en una posició que ni que fóssim l'únic partit que es presenta em faria entrar a l'ajuntament (per sort). No tenia cap aspiració, ni probablement capacitats, però reconec que el meu ego tenia ganes de saber si m'hi inclourien i en quina posició, només com a reflex de la idea que tenen de mi els que ho han decidit. La llista ha de ser paritària per llei, per cert, i a més ho ha de ser a cada tram de cinc persones de la llista, aquesta és una altra cosa que he après. Això fa que molts cops hi vagin dones només per omplir. No vull generar controvèrsia, però això no se soluciona amb una llista paritària, sinó amb la promoció prèvia equitativa tant de dones com d'homes preparats, de manera que els que ocupen les posicions de responsabilitat hi siguin per mèrits, no per sexe només. Com a pedaç, però, és l'únic que es pot fer, però el problema és, com sempre, de base.

Si m'ho permeteu, compartiré de tant en tant algunes impressions de la campanya des de dins. Les properes setmanes serà la meva realitat. 

diumenge, 15 març de 2015

Relats conjunts, La petita obrera


Mira-la, tan eficient, tan professional. I a mi que em bombin. Fins avui aquests telers que ara són seus eren el meu món i el meu sustent. I ara m'hauré de buscar la vida per culpa d'aquesta marreca. Si almenys fos un noi li podria ventar un clatellot, però ni això. Me n'hauré d'anar amb la cua entre cames i fent veure que accepto que m'hagin substituït per aquesta... per aquesta... uf, no voldria dir-ne una de massa grossa.

D'acord que de vegades bec una mica massa, però què hi ha de dolent en fer un traguet de vi de tant en tant? I el cigaló de l'esmorzar, sense el cigaló no sóc persona! I també arribo la meitat de dies tard, però només uns minuts! Què seran uns minutets, si desprès m'hi poso i treballo molt més ràpid que aquesta... que no ho fa malament la maleïda, però l'experiència és un grau, i això no ho valoren! Que sí, que sóc una mica malparlat, i bocamoll, però és que així em van parir, no té res a veure amb la feina que faig! A més, si els meus comentaris molesten, per alguna cosa serà! 

Marxaré, si ja no m'hi volen, ells s'ho perden. Me'n vaig amb un premi, però. M'agradaria veure la cara de l'hereu si sabés que me'n vaig anar al llit amb la seva dona, hahaha. Perquè no ho deu saber, oi? No, no, impossible, que vam ser molt discrets. Això m'ho emporto, però no sé per què m'han de canviar per aquesta mocosa. Deu ser per estalviar-se el míser sou que em pagaven, segur que a ella encara li paguen menys! Tot i que son pare, quan l'ha deixat aquí, semblava content i agraït, marxava amb un sobre força gruixut, devia ser el contracte.

Bé, foto el camp, ja he perdut prou el temps en aquesta fàbrica. Segur que em contractaran de seguida en una altra banda, a veure qui riu l'últim!


La meva participació de març a Relats Conjunts.

dijous, 12 març de 2015

Gatkus

Dia 2448, 7:08 del matí.

Un dia més, he de lamentar l'absència de novetats interessants en la meva guaita. Passo els informes puntualment, però darrerament no puc aportar cap dada rellevant sobre el meu subjecte d'estudi, ni la subjecte número 2, que a més cada cop passen menys hores a la zona que vigilo, de manera que els dies es fan llargs a l'espera de la seva arribada. Vaja, que m'avorreixo una mica. Aprofito per recordar que encara espero l'arribada de reforços de la base, ni que sigui un recluta acabat de sortir de l'acadèmia, però hores d'ara ja no tinc esperança que me n'enviïn un. Afortunadament, també fa temps que no patim cap crisi com les anteriorment reportades, això em consola.

Com que disposo de temps, segueixo incrementant la meva producció literària, i a falta d'altres informacions rellevants, avui he decidit compartir amb vostès els meus darrers haikús. Total, si no no els llegeix ningú. Espero que siguin del seu gust.

Terra inhòspita,
éssers insignificants.
Enyor de casa.

Primavera,
floretes i ocellets.
Mort per tots ells.

Humans pudents
ximples i carallots,
queda poc temps.

Amb urpes i dents
esquartero el subjecte.
Somnis feliços.

Bones intencions,
palpo amb molta cura
els òrgans interns.

Amb parsimònia,
el rellotge fa via
cap el seu final.


 

dilluns, 9 març de 2015

Sucs

Els anys s'acumulen cada cop més, i per tant els records també van en augment i són capritxosos, trien sempre un bon moment per sortir. Quan ens toca tenir cura d'algú ho volem fer sempre de la millor manera, i repassant la nostra base de dades recuperem aquells aprenentatges que vam enregistrar, tant si eren útils com si no. Així que si tens algú malaltó a casa, la meva memòria em diu que se li ha de comprar suc. Però no qualsevol suc.

Quan érem petits a casa hi havia una norma no escrita: quan un dels dos germans es posava malalt i havia de fer llit, se li comprava suc Granini. El Granini, amb la seva ampolla característica, de vidre i tap metàl·lic de rosca, era força car, i que n'era de bo! No en compraven habitualment, i només era pel malalt. L'altre, si de cas en sobrava, també el podria tastar, però quan el germà tocat estigués millor. Per això tenir Granini a casa era un esdeveniment, no passava sovint, i mira que ens agradava. De curar, no sé si curava, però era una de les medecines que preníem.

I d'un record, a l'altre. I per ser que a casa no hem estat mai massa de sucs, déu n'hi do. Va haver-hi una època, de molt petitets, que els caps de setmana ens portaven a un parc on hi havia un estany amb ànecs. Crec que hi anàvem amb el meu pare i sa mare. Després de fer el cafre una estona, preníem alguna cosa, i jo sempre em demanava un Fruco. Que tampoc era un suc, era un Fruco! Aquesta marca pensava que havia desaparegut del tot, fins el punt de creure que ens l'havíem inventat, fins que la vaig trobar fa quatre dies al súper que tinc a sota casa, i enlloc més.  No és gaire coneguda actualment. I és que a casa no dèiem mai suc, dèiem Fruco, tinc el record molt viu de sentir-li dir a ma mare, i ara sona molt antic. Però a casa, preníem Fruco, menys quan hi havia Granini, és clar. El Granini és Granini!

divendres, 6 març de 2015

L'essència

Aquesta setmana vaig haver d'anar a l'hospital a fer-me una petita intervenció que requeria sedació. La veritat és que va ser tot molt ràpid i no em vaig assabentar de res, em vaig adormir sense notar-ho, i em vaig despertar en perfecte estat, pensant que encara m'havien d'intervenir. Però de fet, em vaig despertar dues vegades, i jo només recordo la segona, després de la qual, vaig poder parlar i moure'm amb normalitat i no vaig trigar a marxar.

El que jo no sabia ni recordava és que m'havia despertat prèviament i, sense ser-ne conscient, havia parlat amb la doctora per preguntar-li com havia anat, i havia dit algunes frases. I aquí és on volia anar a parar. La meva acompanyant m'explicava, entre rialles perquè em coneix bé, quines havien estat les meves primeres paraules després de sortir de la sedació, quan en realitat encara no estava conscient. Vaig començar dient: 'hola què tal, res de nou per aquí?', per continuar amb: 'hi ha connexió wifi aquí?' 

I és que hom no pot perdre la seva essència ni tan sols en estats de semi-consciència.

dimarts, 3 març de 2015

I love drama

Sí, als humans ens encanta el drama. Tot són problemes, som experts en fer muntanyes de grans de sorra. Coincideixo amb algunes opinions que he sentit avui, hauríem de saber relativitzar molt més tot el que ens passa, que sembla que necessitem sempre un motiu de queixa. I tot ha vingut per comparació, realment hi ha problemes més grossos que altres. Fins i tot hi ha hagut qui ha dit que la mort d'una persona molt propera no ens hauria d'afectar tant, que per aquella persona ja s'ha acabat, però nosaltres hem de continuar i seguir pels que estan vius i per nosaltres. I jo em pregunto, si no ens hem de preocupar per la mort d'un familiar o amic proper, si no ens hem de quedar afectats, de què redimonis ens haurem de preocupar? Que la felicitat pot recaure en no encaparrar-se tant per les coses? Sí. Però que la felicitat te la proporciona ser insensible a tot, això ja no ho comparteixo. Cadascú té les seves cabòries i són importants per ell o ella. Jo no les menystindré, perquè si els preocupen, per alguna cosa serà. Convindria saber-ho relativitzat, és cert. Però ni tan sols jo em crec que es pugui ser tan racional.