dimecres, 27 de juliol de 2016

Fer l'agost

A l'estiu, els lladres fan l'agost. Ves que no vingui d'aquí això de fer l'agost. No hi ha com anar de vacances perquè t'entrin a robar a casa. I abans era un misteri, com és que han sabut que estava de vacances? M'espien? Es passen el dia observant-me? Ha estat casualitat? Pura probabilitat? Doncs ara no cal pensar-hi gaire, els lladres en tenen prou pagant una tarifa plana d'internet, o si fan honor al seu nom, robant la wifi del veí. Per aquestes dates les xarxes s'omplen de gent que crida ben fort 'si us plau, entreu a casa meva, emporteu-vos-ho tot, sí, a mi, a mi!'. No ho diuen d'aquesta manera tan explícita, però relatar totes les vacances a la xarxa, en temps real, a mi em sembla un sinònim força acurat per aquesta frase. L'ésser humà és extraordinari. I alguns són més humans que d'altres. Alguns són tan exageradament exhibicionistes que aconsegueixen fer ràbia i et venen ganes de deixar-los un comentari que digui 'en la propera foto envia una salutació al lladregot que t'entrarà a casa mentre tu presumeixes d'estar a una platja paradisíaca a 8000 quilòmetres de casa'. Però no, segurament a aquests no els robarà ningú. Hi ha una màxima que sempre preval: 'tots els tontos tenen sort'.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Tu deixa'm fer a mi...

Si ja sabem que estem absorbits per la tecnologia, només falta que aquesta s'apoderi de nosaltres i prengui les decisions. Aquell aparell que portem tots a la butxaca, i que en algun moment del passat servia per trucar, s'està tornant molt espavilat; massa, diria jo. Està portant això de 'smart', llest, massa lluny. I només falta que a més sigui el telèfon de nostrosenyor Google, com en el meu cas. Llavors aparell i servidor s'entenen tan bé que per moltes coses poden prescindir de tu.

Un exemple: el retoc fotogràfic. Tu vas tan feliç fent fotos pel món, i l'assistent de la galeria pren decisions pel seu compte. Ara et faig un collage amb unes quantes fotos semblants que has fet, o et faig un vídeo amb musiqueta amb la sessió d'avui, o et retoco una foto i te la torno perquè, francament, la que has fet tu és una merda. Us ensenyo un parell de fotos que vaig fer a Manchester, i que el meu mòbil va decidir que no eren prou bones, i que per tant me les retocaria pel seu compte. Quina rabieta fa el tio, si és que a més té raó!

 Aquí la meva trista foto.
 
I aquí la majestuosa biblioteca 
John Rylands vista pel meu mòbil.
 
 I així de bé queda la plaça de l'ajuntament després que el mòbil la retoqui.

Ja ho veieu. Qualsevol dia decideix que els meus whatsapps no estan ben escrits i comença a enviar-ne ell, o m'actualitza les xarxes socials. També hi tinc el Blogger posat, així que si veieu algun post estrany als meus blogs...

dimecres, 20 de juliol de 2016

Visita llampec


Després de dues hores de vol, finalment la ciutat de Barcelona s'obre davant dels ulls dels passatgers. Per algun motiu, recordava aquell patró de ciutat tan espectacular, l'anterior vegada que va venir també hi va arribar de nit, aquelles avingudes amples, tan rectes, i tan il·luminades. Quant fa, 7? 8 anys? No ho recorda del cert. Però llavors hi va anar de vacances, i ara és per feina. L'endemà a la tarda té el vol de tornada i ha de tenir la feina feta, no tindrà temps de passejar-s'hi gaire. Llàstima, sempre li agrada fer un cop d'ull a les ciutats que visita per algun encàrrec. Aquest cop es tracta d'un conegut dissenyador de moda. La seva marca apunta a imperi, sembla que la seva competència perd pistonada a molta velocitat, i això no els ha fet gaire gràcia. Si l'han contractat a ell és que valoren la discreció i la feina fina, no és un preu precisament barat el que han pagat. Però no els costarà recuperar la inversió quan les seves vendes repuntin, un cop eliminat el problema. L'avió ja ha començat la maniobra de descens. Es corda el cinturó de seguretat.


La meva participació a la substitució estiuenca de la Carme, sort en tenim d'ella!

diumenge, 17 de juliol de 2016

No vacunar

Ja se sap que a l'estiu només fan reposicions a la tele, però algunes val la pena mirar-les, encara que et posin de mala llet. El 30 minuts d'aquesta setmana parlava de vacunes, i la creixent tendència de no vacunar els fills, per motius que se m'escapen completament. Per exemple, que l'agulla és massa gran per un nen tan petit, o que les vacunes porten molts químics, o que provoquen autisme. Tot el que consumim és químic. L'aire que respirem porta substàncies pitjors que els adjuvants d'una vacuna. I no hi ha cap estudi que pugui relacionar autisme i vacunes. Sobre el primer motiu em fa vergonya parlar i tot.

És molt fàcil (i molt guai) anar contra els metges i les farmacèutiques. Però tota aquesta gent que no vacuna els nens, ja estan vacunats. En alguns casos, precisament per això estan vius, i poden prendre aquesta decisió tan egoista. I una pregunta, quan viatgen al sud-est asiàtic es vacunen de febre groga i no sé quantes coses més, o tampoc? Ells sí que es vacunen, suposo. Si no seria una gran irresponsabilitat, per ells, i per tota la gent que podrien infectar en tornar. Igual que ho és no vacunar els fills. No s'adonen que abans la mortalitat infantil era brutal? Que l'esperança de vida, abans de tenir vacunes i molts dels medicaments actuals no passava dels 40, dels 50? Potser és antinatural que visquem tant, aquest és un altre tema. Però a ningú li agrada morir-se a aquestes edats, oi? Pobret, era tan jove...

És un fet demostrat que les vacunes salven vides. No una ni dos, milions de vides. Sí, una entre moltes provoca una reacció adversa i porta complicacions, com qualsevol medicament. Però pel camí molts altres infants viuran i no patiran malalties pràcticament extintes com la diftèria o la poliomielitis. L'opció de no vacunar, com la de donar dietes restrictives a la canalla, només existeix al primer món, on no passem penúries. Al tercer món us asseguro que no rebutgen cap vacuna, ni s'estan per ximpleries amb el menjar. Quina tendència més absurda de buscar-nos problemes allà on no en tenim, els humans.

dimecres, 13 de juliol de 2016

Potser no ho tornaràs a veure mai més

Tornat ja de terres angleses, després d'una escapada de cap de setmana llarg, aquest cop no tinc massa impressions ni fotografies per compartir, ha estat bé i feia fresqueta, però Liverpool i Manchester no són ciutats en les que viuria. El que sí que he experimentat un cop més és la sensació 'potser no ho tornaràs a veure mai més'. Hi vaig estar pensant, i em sembla que em passa sempre, quan ja s'acosta el final d'un viatge, una mena d'angoixa de pensar que allò que t'ha agradat, o t'ha semblat curiós del lloc que visites potser no ho tornaràs a veure mai més, perquè no saps si tornaràs a aquell lloc, i llavors tens la necessitat de tornar-ho a veure.

No sé si us passa, parlo d'angoixa i potser és exagerat, però sí un neguit, una sensació de final, de pèrdua. No és una aflicció que duri gaire estona, però sempre la tinc quan em ve al cap tot el que he vist. I si ja no ho torno a veure més? I entren les presses, la urgència, per fer una altra repassada, si és possible. De fet, quan acabàvem la volta a Islàndia, em va venir la idea boja de tornar a donar la volta sencera a l'illa en un dia, ja que es pot fer en 18 hores si condueixes sense parar... No ho vam fer, és clar.

Viatjar es excepcional, en el sentit ampli de la paraula. Em deixa sensació d'oportunitat única, i quan s'acaba, s'acaba. Segur que hi ha una síndrome d'aquestes modernes que dóna nom a aquest neguit, però tampoc em cal saber-lo. Però si a algú altre li passa, si us plau feu-m'ho saber, perquè no em senti tan raret, ni que sigui per teràpia.

dissabte, 9 de juliol de 2016

Seyðisfjörður


I encara amb aquelles imatges a la retina, a la memòria i al pensament, tornem a marxar uns dies sabent que difícilment podrem igualar aquell viatge, ni tenim intenció de fer-ho en aquest cas. Però sempre cal aprofitar les oportunitats que permeten veure món. Ens llegim en uns dies, feu bondat.

dimecres, 6 de juliol de 2016

El fill de la X

Avui a la feina hi ha hagut un cas que a molts ens ha deixat sobtats i estranyats. A mitja tarda hem rebut un mail informatiu que deia 'Aquest migdia la X ha tingut el seu bebè a la clínica...'. La meva reacció ha estat pensar 'quina X?'. La X aquí s'ha de substituir per un nom, naturalment. Que jo sàpiga, només hi ha una X a l'empresa, i aquesta la vaig veure ahir prima com un pal, com sempre, i sense cap senyal de patir contraccions. No han trigat a aparèixer companys al meu despatx, fins i tot la cap d'àrea, a preguntar de què anava el mail, molt estranyats, i fent broma sobre la gran capacitat d'ocultació de la panxa de la tal X.

Els més assabentats, amb certa cara de setciències, ens han donat la solució, que potser alguns de vosaltres ja heu intuït: la X és lesbiana, i ha tingut un fill, el segon, però és la seva parella la qui l'ha gestat i parit. La primera reflexió és que encara ens costa pensar en un tipus de família que no sigui pare-mare-fills, això és innegable. Els que ja sabien, per la noia mateix, les seves preferències, ho han entès ràpidament i se'n vantaven, però els que no en sabíem res ens ha costat més. Si sóc sincer, no em sorprèn, però no m'havia ni plantejat si era lesbiana o no, la veritat és que m'importa poc el que fa a casa seva, tampoc no solc preguntar per la vida personal si no és que me l'expliquen.

A banda que ens costa imaginar un altre tipus de família, a mi el que m'ha embolicat és la manera d'anunciar-ho. Potser vaig errat, però dient que X ha tingut el seu bebè penso que l'ha parit ella, i per evidències físiques no podia ser. S'hauria fet més entenedor si el mail digués que ja ha nascut el seu fill o alguna altra cosa similar, que diria que és el que es comentaria si el company que ha estat pare fos home. Alerta, amb tot això no vull dir que la X sigui menys mare de la criatura que l'altra, no fotem. Només dic que no ha estat aguantant nou mesos d'embaràs, com seria el cas de qualsevol home. No vull obviar que probablement si el missatge fos 'en Y ha tingut el seu bebé' tothom hagués assumit a la primera que era la seva dona qui l'ha tingut, però a mi em seguiria grinyolant aquesta manera de dir-ho. Ara ja poden sortir els que diuen 'fins-que-no-en-tinguis-no-ho-entendràs', però no traiem mèrit a qui el porta i el pareix, no?

divendres, 1 de juliol de 2016

Dos tipus de persones

Hi ha dos tipus de persones. Les que, preveient que durant el cap de setmana no podran fer una feina (autoimposada) per manca de temps, s'afanyen a enllestir-la abans, i les que, si no poden el cap de setmana, ja podran quan sigui.

Us animeu a fer 'dos-tipus-de-persones' amb alguna cosa que us molesti?

dilluns, 27 de juny de 2016

L'únic canvi possible

Sempre ens han dit que no hem de voler canviar les persones, que cadascú és com és, i que si no t'agrada qui tens al costat és millor plegar veles que intentar canviar-lo. Segurament no ho aconseguiràs, i la frustració serà gran. Hi ha personalitats que no encaixen, i ja està, no s'hi pot fer més. De vegades costa, però tard o d'hora te n'adones que no en trauràs res i acabes marxant. I això és el que espero que passi amb els que volen canviar a España. No és una persona, és un país, però no vol canviar. I si no vol, segurament no ho aconseguiran, i la frustració serà gran. Si no vol canviar, 'no es pot' canviar-la. Quantes eleccions més caldran perquè alguns se'n convencin? Potser serà que tampoc els desagrada tant com està. Seguir fent veure que volen canviar-la no és altra cosa que evitar l'únic canvi possible. I si no, només cal mirar el mapa electoral de diumenge.