Balanç 2009

El 15 de desembre és el dia que sempre trio per fer balanç de l'any des que vaig obrir el blog. Aquest any tampoc no faltaré a aquesta cita amb mi mateix. Ja és una tradició.

 

En acabar el resum de l'any passat comentava que el 9 és el meu número preferit. Doncs bé, això no ha contribuït precisament a que hagi estat un bon any, tot i els bons desitjos i auguris que em fèieu. Si hagués de fer una gràfica de l'any, aquesta començaria al 50% i aniria baixant lentament amb el pas dels mesos. Això faria referència al meu estat mental o anímic, que en definitiva, és el que importa. Altres aspectes no em van malament, queixar-se seria injust.

A principi d'any vivia sol (amb els gats) a Barcelona, però aviat em vaig plantejar canviar de pis, en un principi, sense voler marxar de la ciutat. Cap a l'estiu acceptaria l'oferta per tornar a viure al poble on vaig créixer, no gaire lluny de la capital, en un pis millor, però que em va generar molts dubtes i no poques enrabiades amb mi mateix. Ara hi estic perfectament acostumat, tant al pis com a la vida aquí. Però tot i pagar menys, segueixo sense estalviar massa.

Pel que fa a la feina no em puc queixar. Un any a l'empresa m'ha aportat molta experiència i coneixements importants. Estic molt a gust amb els meus companys i mica en mica m'he anat guanyant el respecte i la consideració dels de dalt. Cobro poc i de vegades em putejen molt, però la resta de coses ho compensen.

Dues de les persones que més estimo en aquesta vida han anat a viure a Edinburgh per dos o tres anys. Tot i tenir-los lluny i trobar-los a faltar, ells segueixen presents, i jo ja he visitat dos cops la capital escocesa. L'estiu em va portar també a Irlanda. Però un mes abans en Bamboo va estar a punt de morir, declarat durant dos dies amb un 95% de probabilitat de no sortir-se'n. Però se'n va sortir perquè és malparit per això i per més. Un gat increïble.

Un any en el que progressivament he tingut cada cop menys ganes de fer coses, que m'ha fet apartar també dels castells, per ara, sense pensaments de tornar-hi. Un any en el que m'he acabat declarant en pausa cansat de buscar un camí que no sé quin és, d'intentar anar endavant quan no sé on és aquest endavant. De davallada fins a dir prou, a veure si frenem la tendència de fer un pas endavant i dos enrere.

I virtualment, tinc la immensa sort de comptar amb vosaltres, amb totes les vostres mostres de suport i estimació. Sempre hi sou, gràcies. Lamento que molts posts han semblat tristos i autocompasius. Però vosaltres em seguiu mimant. De vegades em marejo de tants comentaris, és un orgull, un plaer. A més em vau concedir dos c@ts, cosa que em va fer molt feliç, encara que no cregués merèixer-los. El blog em segueix aportant molt, no me'n canso, més aviat el necessito, i aquí continuo.

I ja tenim un any més al sac. Ara en 15 dies, ja serem al 2010. És increïble, eh? A veure què ens porta encetar les desenes d'aquest mil·leni. Espero que molta felicitat. Per demanar que no quedi.

Paella

Pot sobtar una mica el fet de fer una paella a aquestes alçades de l'any. A mi em sona com una cosa totalement estiuenca. Però és clar, si te'n vas cap a València a fer-la, la cosa ja canvia. Aquest cap de setmana he fet una escapadeta a aquelles terres acompanyant un amic que anava a buscar la seva àvia per passar el nadal amb la resta de la família. La bona dona ens va obsequiar amb una paella magnífica. Tant és així que vam comprar fiambreres per portar-les plenes i tenir-ne per a aquests dies. Una altra cosa no haurem fet, però menjar... Ha estat poc temps, però podeu imaginar, collir taronges, fideuà, torrons, mones... i la paella és clar. I ara a fer bondat, que si no...

Cançó de nadal

Arriba el nadal i per fi podrem respirar. De fet, queden encara quinze dies, però com que tothom ja ha assumit que és aquí, doncs això. Ara és època de pau, època de trobar-se amb la família, de passar estones junts. Decorarem les cases i felicitarem les festes a tothom, perquè són èpoques d'alegria, i sobretot, de posar bona cara. Per uns dies allunyarem de nosaltres tots els mals pensaments, voldrem compartir i regalar, res no ens farà mal, estarem d'enhorabona.

Però hi ha gent que ho passa malament, gent amb dimonis interns que els persegueixen, gent que tenen problemes amb la família, discussions, gent que no té un duro a la butxaca. Hi ha gent malalta, gent que ha patit el que altres no podem ni imaginar. Gent que ha perdut a qui estimava, persones que se les mengen els remordiments o la inseguretat. Hi ha qui viu en la misèria, gent discriminada i perseguida. Però en aquestes dates tot això no importa, ho hem d'oblidar, perquè és nadal i tothom ha de ser feliç.

No em trobo en cap de les situacions que he mencionat a dalt. A mi, simplement, el nadal no em diu res. Tots tenim els nostres fantasmes, tots. M'agrada anar a veure teatre, però sóc molt mal actor. No em sé posar en el paper, representar un personatge. Això sí, desitjo que l'obra sigui un èxit per tothom.

Natalitat

Caminant pel poble aquests dies, m'adono de la gran quantitat de parelles joves (ehem, de la meva edat) amb fills que es veuen darrerament. Feia temps que no pensava una cosa així, i no és només una impressió meva, ja que també ho comentàvem amb un amic. Sembla com si tothom s'hagués posat d'acord per tenir descendència. Em sembla curiós quan fa ja tant temps que ens estan insistint amb que hi ha una crisi mundial molt gran i que la cosa està molt malament. Però no crec pas que sigui una irresponsabilitat portar nens a aquest món en crisi, potser és justament això el que està fent pujar la natalitat, la gent no pot sortir tant, no poden anar de vacances lluny, estalvien més els pocs diners que tenen... i què es pot fer per no avorrir-se quan ens falten els diners?

Evidentment, poca idea tinc de dinàmica de poblacions o sociologia, però això medito mentre esquivo cotxets a tort i a dret. Sigui com sigui, comencem a donar un cop de mà als immigrants, que fins ara eren els únics que mantenien la natalitat del país. I ho confesso, tinc debilitat per aquests papes i mames que es dirigeixen a la seva canalleta en català, encara que potser no és la llengua que estan acostumats a fer servir. I si la criatura ja sap dir alguna cosa i fa servir la nostra llengua, ja no us explico.

Pregunta

Si odio tant equivocar-me, per què sóc tan bo fent-ho?

El nostre amic VIH

Per sorpresa meva, després de fer el post VIH he rebut moltes peticions perquè expliqui una mica com és possible que es pugui utilitzar un virus tan mortífer en el nostre favor. No puc fer altra cosa que respondre i mirar de satisfer la vostra curiositat. Però en els mateixos comentaris teniu un exemple molt bo explicat pel meu amic GG, que ha treballat directament amb el virus i en sap molt més que jo. Us l'enganxo aquí, pels que no l'hagueu llegit. 

Ara, m'agradaria fer alguns apunts al respecte. En primer lloc, és cert que estudiant aquest virus tan puta ens hem adonat que podem aprofitar-lo al nostre favor en teràpia gènica, ja que fem servir que s'integra a dins del genoma cel·lular d'una forma permanent. És a dir, es faria servir a grans trets per a introduir gens que reestableixin una cèl·lula que no funciona com tocaria, per exemple si una cèl·lula del pàncrees no pot produir insulina (diabetes), es fa servir el VIH-1 com a vector per a introduir-hi artificialment un gen que produeixi insulina i intentar restablir els nivells normals. El problema és que, tot i que els vectors de teràpia gènica que es fan servir estan dissenyats per a que no produeixin mai partícules infeccioses, sempre queda el dubte, i a més, depèn d'on s'integrin aquests vectors pot donar lloc a problemes. Per això crec que aquest tipus de vectors no s'aplicaran en gran mesura, i que alternatives "virus-free" són les que es busquen/buscaran.

Potser és un text una mica tècnic, però la idea és que aprofitem les 'qualitats' del virus i les seves característiques. No s'utilitza el virus com a tal, sinó versions d'ell, o parts d'ell, que en teoria no són perilloses. Per exemple, el VIH-1 només infecta cèl·lules en divisió, i la majoria de cèl·lules del nostre cos no es divideixen (les del sistema immunitari sí), però els càncers són cèl·lules que es divideixen descontroladament. Actualment no s'utilitza, però s'han fet proves que utilitzen la maquinària del virus per introduir a cèl·lules cancerígenes algun gen que se les carrega. Per tant, parlaríem d'una potencial eina contra el càncer, però com dic, només són estudis preliminars.

La teràpia gènica que menciona en GG consisteix en introduir gens en cèl·lules malmeses per reestablir la seva funció. El virus és expert en introduir el seu propi material genètic dins de les cèl·lues i fer que s'integri. Això significa que la producció del que sigui que està codificat en aquest material genètic serà permanent perquè passa a formar part del genoma d'aquella cèl·lula. Això és molt útil, ja que fent les modificacions pertinents, i introduint al virus uns gens que no són seus, ell els segueix introduint dins la cèl·lula, i nosaltres tenim dins unes noves instruccions per la cèl·lula que ens era molt difícils de fer arribar allà.

Aquests són només alguns exemples, la potencialitat és molt alta. Per no parlar de les utilitats que tenen en la investigació més bàsica. Ja sabeu, sempre s'ha d'aprendre dels més intel·ligents que nosaltres, i els virus ja fa molt temps que corren i saben el que es fan. La nova sorpresa del dia és que el nostre propi genoma està ple a vessar de fragments que provenen originalment de virus parents del VIH-1. Sense ells segurament no seríem el que som. 

VIH

Durant uns quants anys de la meva vida m'he dedicat a combatre el virus de la SIDA, des de la meva petita parcel·la d'investigació. Això m'ha permès conèixer alguns dels grans investigadors d'aquest camp del nostre país. Es fa bona feina, sembla que anem guanyant la batalla. 

No només això. En ciència, el VIH s'està convertint, per les seves característiques, en una eina molt potent per combatre altres malalties. Hem convertit un dels grans assassins dels nostres temps en un aliat per la teràpia i la investigació, un mecanisme molt efectiu per aconseguir coses que per ara eren difícils. I com a aliat espero que ens donarà moltes alegries. Aviat tornaré a treballar-hi; com a eina, no com a virus.

Repeteixo el que he dit. Això és vàlid en ciència. Fora de la ciència, el VIH continua sent un assassi o, si ho voleu, una paparra molt molesta, una lacra, una pandèmia. Aquest virus no és ni serà mai una broma, encara que no se'n parli. No juguem, ens hi va molt. Ningú no es mereix conviure amb ell. Si ens relaxem ho haurem de lamentar. Uns hi lluiten al laboratori. Però tots hi podem lluitar al carrer. Contra la SIDA: precaució.

Premonicions

Més de sis hores de viatge donen per molt. En el trajecte cap a Edinburgh vam tenir temps de parlar de moltes coses, i prou interessants. Una d'elles eren els somnis premonitoris. La conversa va tenir moltes vessants, però hi ha un aspecte que voldria compartir aquí. Tots hem sentit parlar de gent que ha tingut somnis premonitoris, o ha sabut què havia de passar. És clar que hi ha històries difícils de creure, però algunes tenen molts visos de ser reals. Com explicar que es pugui somniar el que ha d'esdevenir si no creiem en que hi ha un destí marcat, un futur preestablert? Sembla una cosa del tot paranormal.

Jo, sense ser cap entès en temes referents a la ment, li dono una explicació perceptiva. El nostre cervell té una capacitat que no ens podem ni imaginar. D'aquesta capacitat fem servir un percentatge molt petit, i per ser que tots compartim els mateixos gens, hi ha persones amb habilitats mentals molt diferents. No processem tota la informació que rebem amb els sentits. Si així fos, pararíem bojos. Però això no vol dir que no ho percebem. Tot ens arriba i el cervell destria què és important en aquell moment. Penso que almenys algunes premonicions es poden basar en percepcions que hem emmagatzemat sense adonar-nos-en. Entenem i guardem que una cosa pot passar perquè hem rebut una informació, però no serà fins més tard, quan se'ns manifesta aquesta informació, que no sabrem del cert que allò passarà, i per tant, predir el futur, però sempre proper.

No sé si m'explico, però intento buscar una explicació a coses que no en tenen, coses que es consideren sobrenaturals. Potser peco de creure que la ciència pot explicar-ho tot, però és que això és el que penso. Hi haurà persones que tindran més desenvolupades aquestes capacitats perceptives i de processament d'informació, com hi ha gent que endevina les cançons amb dues notes o que pot recordar grans quantitats d'informació. Ja ho diuen que no arribarem mai a entendre el cervell humà, que s'escapa a les nostres capacitats. Però a mi tots aquests temes m'apassionen. Es nota, oi? 

Intimitat musical

La Mireia va llençar una proposta que ha tingut molt èxit. Volia veure com és la nostra lletra, allò que ens van ensenyar de petits a l'escola, us en recordeu? Bé, jo m'he volgut afegir a aquesta iniciativa amb un post que hauria escrit de la manera habitual, però fet a mà. Ara veureu per què em passo mitja vida davant de l'ordinador i no escric amb boli i paper...  

 Si clickeu a sobre potser entendreu alguna cosa...