diumenge, 13 abril de 2014

El mite de Prometeu

Una de les cançons noves dels Amics de les Arts es diu 'El mite de Prometeu'. És d'aquelles que quan la sents per primer cop penses que no pot funcionar de cap manera, que s'han begut l'enteniment, però sé que m'acabarà agradant, i després de sentir-la unes quantes vegades em va entrant cada cop millor. Em cal analitzar-la una mica més per saber què hi pinta Prometeu allà, però aquest tità de la mitologia grega em porta records, vaig fer un treball sobre el seu mite a l'institut, i és de les feines que més recordo perquè va ser força reeixit, em va marcar com anys més tard ho faria el bacteri Clostridium botulinum, del qual també vaig fer un monogràfic ja a la carrera. 

Prometeu era fill de Jàpet i Clímene, i segons algunes versions va fer els homes amb les seves pròpies mans a partir del fang. El problema és que s'estimava massa la seva creació i va entabanar el totpoderós Zeus per afavorir aquells éssers tan insignificants. El déu del llampec, enfadat (com gairebé sempre), va prendre el foc als humans a mode de càstig, però Prometeu va robar-lo altre cop i els el va tornar. Aquí sí que Zeus s'ho va prendre malament i va decretar un doble càstig, per una banda va encadenar Prometeu a una columna i cada dia una àliga se li menjava el fetge, per la nit li tornava a créixer, i el dia següent Sant Tornem-hi. I per altra banda, als homes els va enviar una dona massa curiosa: la Pandora. En realitat, Zeus va enviar Pandora i una caixa (i instruccions de no obrir-la) al germà de Prometeu, que es deia Epimeteu. Aquest no era massa espavilat, i tot i les advertències del seu germà, va acceptar el regal. La Pandora, com no podia ser d'altra manera, va acabar obrint la caixa i de dintre van sortir tots els mals que l'home encara no coneixia. Dins la caixa només hi va quedar l'esperança, per això és sempre la darrera cosa que es perd.

I fins aquí, el conte d'avui. M'encantava la mitologia grega, m'ho passava de conya. Com també m'encantaven els dinosaures, i curiosament, el nou disc dels Amics es diu 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure'. Tot en ordre.

*****
Me'n vaig uns dies de setmana santa. Feu bondat i no publiqueu gaire, que després en tornar tinc massa feina a contestar. Fins la tornada!

dijous, 10 abril de 2014

Vuit cognoms

Aquests dies hi ha a la cartellera la pel·lícula 'Ocho apellidos vascos'. Aparentment, és una comèdia poca-solta farcida de tòpics, a saber: un noi andalús de Sevilla s'enamora d'una noia basca, i tot i que en principi no tenen res en comú, ell la va a buscar a la seva terra. Per circumstàncies, s'haurà de fer passar per basc, i aquí ja tenim la comèdia i els tòpics dels que parlava. Doncs amb aquest argument, ja es tracta de la pel·lícula en espanyol més taquillera de la història a l'estat. I s'ha de reconèixer que és divertida, està plena de bajanades, però desdramatitza una mica els prejudicis que es tenen uns i altres, els exposen sense complexos, però penso que també sense malícia. I és que amb l'ambient de crispació general que vivim, i amb la manca d'informació que patim, tot i viure en l'era de la tecnologia, val la pena que ens riem una mica de tot plegat, especialment de nosaltres mateixos.

En aquest sentit, el director Emilio Martínez-Lázaro ja ha anunciat que al 2016 estrenarà 'Nueve apellidos catalanes', una seqüela que suposo que estarà ambientada a la nostra terra. Lluny de semblar-me perillós i de tirar-me enrere que facin mofa del nostre tarannà, la veritat és que tinc ganes de veure-la. I és més, estic segur que em farà riure quan em senti identificat amb les bromes. Riure's d'un mateix és molt sa, i per més que sigui una pel·lícula poc profunda i hilarant, miraré de no perdre-me-la.

dimarts, 8 abril de 2014

Petits compromisos

Si em fan descriure, una de les paraules que solen sortir és 'compromès'. M'implico força en les coses que faig i no m'agrada deixar projectes a mitges. Penso que ho sóc, i que els que em coneixen hi estaran d'acord. El que passa és que de vegades porto aquest compromís una mica massa enllà. Perquè a la vida hi ha grans compromisos dels que no t'has d'escapar, però també hi ha petits pactes, acords que es fan sense pensar massa amb els que potser no cal ser tan estricte. Però jo ho sóc igualment, i que els altres no els compleixin no se'm posa bé. Parlo, per exemple, de quedar amb algú que veureu una pel·lícula plegats, i que uns dies després l'hagi vist sense tu. O de quedar per començar un llibre alhora, i que la següent vegada que us trobeu et diguin la pàgina per la que passen. Ja no parlem de si et diuen i t'asseguren que seran a un lloc, i després no hi són, sense avisar. Petits compromisos que jo segello amb tot el convenciment i donant prioritat al que s'ha pactat, però que he vist que no tothom respecta de la mateixa manera. No dic que estigui bé la meva postura, perquè em prenc les coses massa seriosament, però també qüestiono la lleugeresa d'algunes persones. Reconec que m'ofèn, que no m'ho prenc bé. Segurament la meva reacció sorprèn l'altre, el que ha infringit el pacte, però la seva sorpresa no és més gran que la meva per la manca de compromís, encara que sigui un compromís petit.

dissabte, 5 abril de 2014

Grues

T'odio, no saps com t'odio. Jo abans era un home normal: llegia els meus llibres, feia els meus comentaris... el que fa la gent normal, vaja. Però des que et vaig conèixer que ja no faig res de bo, només... grues d'origami! Quina malaltia, tu, és un no parar! Ja no puc mirar un tros de paper sense veure'l en forma de grua, com en els dibuixos animats un afamat veu tothom en forma de pollastre rostit. Ara sóc el primer a recollir els fulletons que donen a la sortida del metro, els pobres repartidors m'adoren. Sóc feliç si em deixen propaganda al parabrisa del cotxe. I tots aquells bitllets no premiats de l'Euromillones? Ara tota la publicitat de la bústia puja a casa. I si em fan un regal, el que em fa més il·lusió és l'embalatge! I tot això és culpa teva, eh!

I per si no fos prou, resulta que hi ha una antiga llegenda japonesa que diu que si fas 1000 grues una d'elles et concedirà un desig. Reptes a mi? Aquestes coses no se'm poden explicar! Doncs res, que ens posem a fer grues, no? Anem a mitges amb el desig, o que sigui compartit. Ei, però espera a que acabi el post!

Actualització: 06/04/2014 a les 22:10h
Per petició popular, un tast de grues:

 

dimecres, 2 abril de 2014

Menys que un club

M'agrada el futbol, gaudeixo molt veient els partits i sóc un fidel seguidor del Barça (que no soci). Per altra banda, també m'interessa la política i miro d'estar al cas de l'actualitat, saber què es cou en el panorama actual. El que ja no m'agrada tant és barrejar els dos conceptes, i no ho dic pel fet que el Barça exporti la seva catalanitat, que em sembla molt bé. Anar a veure els partits i celebrar les victòries és una distracció agradable, però es tracta d'un esport, un joc en el que només participo d'espectador, i no m'interessa tant saber els diners que s'hi mouen i les relacions institucionals entre clubs. A mi dóna'm 22 paios corrent darrere una pilota (preferentment 10 han d'anar vestits de blaugrana) i ja en tinc prou. Quan s'acaba el partit, cap a casa a pensar en altres coses. I sí, també estar a l'aguait de la informació esportiva, una altra distracció.

Darrerament el Barça com a institució ha patit uns quants revessos, i fins ara jo he anat argumentant el que deia més amunt, que m'importa poc el que facin (perquè tenim temes més cabdals dels que preocupar-nos), no deixa de ser un club, una empresa, no un tema d'interès nacional. No m'interessa qui és el president i què fa. Em fixo en l'entrenador i els jugadors. Però si hi penso, fa uns anys teníem un club àmpliament respectat a nivell mundial amb una gestió modèlica, i ara mateix semblem la riota d'aquest esport. És difícil tancar els ulls a tantes desgràcies, i seguir donant suport a l'equip de manera incondicional per culpa d'una directiva incompetent i corrupta. 

Un president que plega a la primera atzagaiada, que a més té històries tèrboles a Brasil. L'estrella de l'equip sospitosa de frau fiscal. Relacions econòmiques amb països àrabs dictatorials. Un fitxatge que ens convencen que ha costat la meitat del seu preu real (i la meitat ja era una barbaritat). Un club imputat. I ara una sanció de prohibició de fitxar per contractar menors d'edat il·legalment. Aquesta és la imatge que volem projectar? Potser sí que ens hem de fixar més en què fan els que porten les regnes del club, no tot s'hi val, i quan veus que el funcionament d'aquesta bonica distracció no dista tant dels procediments de la política actual, és per preocupar-se.

Diran que hi ha una campanya contra el Barça, que tots els clubs tenen un all o una ceba, però això no em consola. Creia que teníem un club sanejat, un prestigi institucional fora de tot dubte. Ara m'avergonyeix força ser seguidor d'aquest club, igual que m'avergonyeixo de vegades de viure en aquest país per culpa del seu govern. No m'estranya que els socis estiguin que trinen. Almenys jo no em jugo els diners amb aquesta gentussa.

diumenge, 30 març de 2014

En blanc

L'excursionista de pa sucat amb oli vol reivindicar que els àrbitres li tenen mania i que hi ha una mà negra a la federació. És evident que l'envegen per ser ric, guapo i bon... bon... bé, és igual. Que no pot ser que les poques vegades que té un cap de setmana lliure i decideix anar a trepitjar la muntanya li plogui, hi hagi una boira més densa que els discursos de Castro i un vent per sortir volant. Injustícies del futb... de la climatologia. El primer fracàs de l'excursionista de pa sucat amb oli: no poder arribar al cim del Puig de Dòrria (2547m) via Collet de Barraques, al Ripollès. Per poc, perquè gaire no podia faltar, però ni que l'hagués tingut davant dels morros no l'hauria vist, maleïda boira! Tot i el mal temps, l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant s'han atrevit a anar muntanya amunt ja que tot el camí transcorria paral·lel a una tanca i no tenia pèrdua. Però això de gairebé no veure ni la tanca, ni res de res al voltant, no els ha fet gràcia i s'han fet enrere.

El títol del post podria fer referència a haver tornat a casa sense cim. També podria parlar de l'absència de fotografies (que de cap manera no és deguda a la ràbia del fracàs més estrepitós, no, no, sinó a la impossibilitat de fotografiar res). Però a banda de significar aquestes coses, també és la prova de l'evidència. Blanc neu. Blanc boira. Blanc per tot arreu. I quan l'excursionista de pa sucat amb oli i l'acompanyant se n'han cansat, han anat a buscar més colors en una altra banda.

dijous, 27 març de 2014

Semàfors vermells

Per sort, les cames encara em responen i les tinc fortes. I com que és així, no dubto en fer-les servir quan s'escau, com per exemple, per passar el carrer ràpidament encara que el semàfor digui que no hauria, si és que no hi ha cotxes a la vista que s'acostin prou veloçment per atrapar-me. Encara que sembli una ximpleria, no deixa de ser un acte d'incivisme: faig cas omís d'un dels senyals més importants de la circulació per la via pública. I no sóc l'únic, naturalment. Quan caminem ens prenem els semàfors de manera orientativa, per sort no fem el mateix quan anem en cotxe, encara que segur que hi ha qui sí que ho fa. Aparentment no té cap importància, aquesta petita infracció quotidiana no fa mal a ningú i el risc és mínim si ets una mica conscient, així que ho faig un cop rere un altre, no m'agrada esperar. I penso això fins que en el moment que puc passar, tot i el senyal vermell, giro el cap i veig un pare agafant fortament el seu fillet de la mà, aturat estoicament perquè el senyal així ho indica. Fill, no podem passar fins que el ninotet sigui de color verd. I per què aquest senyor sí que passa? Perquè aquest senyor és un grandíssim...

El pare no respon així, és clar, però em deu maleir els ossos per tirar-li per terra els esforços que fa per educar el seu fill. Difícil ser un bon exemple quan tots els altres passen de les normes. Algun cop m'he esperat per col·laborar amb el sofert pare o mare, però generalment no ho faig. Em sap greu, deixo que m'insultin i em maleeixin. Ja m'aturaré quan sigui jo el que ha de donar exemple.

dilluns, 24 març de 2014

Mala definició

Fa pocs dies m'he assabentat que la frase que cito a continuació és del poeta valencià Vicent Andrés i Estellés:

"No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu."

En la meva ignorància i incultura (especialment poètica), només la tenia sentida de la famosa cançó La flama dels recentment desapareguts Obrint Pas. No puc dir que aquest grup sigui sant de la meva devoció, la veritat sigui dita. El cas és que darrerament només faig que sentir la frase en boca dels 'salvadors de la pàtria' que dic jo, aquells que són més indepes que la crema catalana i la salvitjada dels calçots, i ho han de demostrar, és clar. Molta gent se l'ha fet seva, i bromes a part, em sembla molt bé, és un bon missatge, però personalment em sembla que no pot definir pitjor el nostre poble.

Si una cosa no tenim els catalans és unitat. I no parlo de fractura, això és un invent. Però la diversitat d'opinions és extrema, entre els mateixos independentistes no ens posem d'acord i cadascú va a la seva. Ni per lluitar contra els poders establerts ens podem coordinar. Infinitat de grups fan la guerra a la seva manera.

Alegres? Bé, no crec que sigui l'adjectiu que ens defineix. Massa seriosos, massa assenyats, sempre he pensat que som un poble que no se sap divertir prou, perquè no abaixem mai la guàrdia. I a mi ja em va bé, no trobo a faltar ser l'ànima de la festa. Estem alegres en moments puntuals i després ens tornem a encaparrar.

I bé, després de tota una història de baixar-nos els pantalons, de fer que sí amb el caparró i quedar-nos a casa, no ens qualificaria de combatius. Reaccionem a les agressions, és cert. Però si ara ens comencessin a mimar una mica, la meitat dels combatius tornarien a quedar-se a casa.  

Ens en sortiríem si fóssim com diu el poeta que hem de ser? No ho sé. Jo buscaria un altre eslògan. Sempre he estat més de 'tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer'.

divendres, 21 març de 2014

7 anys de records

I un bon dia et lleves i dius 'caram, si el meu blog avui fa 7 anys!'. I sí, el Bona Nit porta donant la tabarra des del 2007, amb més de 1000 posts ja, amb desenes de milers de comentaris i amb un pare molt orgullós de la seva criatura, i també molt agraït a tots els que passeu per aquí o hi heu passat en algun moment dels set anys d'història que ja té aquest blog. I és que set anys ja són una bona colla i donen per molt. Quantes coses ens han passat a cadascun de nosaltres durant aquests anys? Doncs algunes han estat conjuntes, perquè és temps suficient per tenir molts records relacionats amb companys blogaires. Començaré per dir que si teniu interès en saber quan vau caure en aquest blog per primer cop podeu consultar a la barra lateral la vostra primera nit. I ja que una de les categories d'aquest blog és la de 'Records', aquest any m'he proposat homenatjar-la citant almenys un record blogaire que tingui de cadascú de vosaltres. En alguns casos serà d'alguna interacció, d'altres una impressió que tenia de vosaltres, algun pensament, el primer contacte... No sé si em sortirà de tothom, però ho intentaré. Si no voleu llegir-ho tot (molt comprensible!) podeu fer servir el cercador del navegador per trobar-vos. Us demano que no us enfadeu, potser en algun cas diré alguna cosa que no he dit mai, però és sempre des de l'afecte! Som-hi!

iruNa: La meva primera comentarista desconeguda, de seguida vam professar-nos un sentiment d'afecte mutu. La trobo a faltar.

Tirai: Sentia admiració absoluta per la seva manera d'expressar les coses, flipava amb els seus posts a raig.

Onyx: Em va donar una empenta molt gran parlant meravelles de mi, encara no sé per què, però li estic molt agraït.

Llum: Els seus posts diaris em van ensenyar què era fer servir el blog com a teràpia, en vaig aprendre molt, encara que els nostres estils eren molt diferents.

Alepsi: Em semblava que anava completament a la seva bola... a dia d'avui encara m'ho sembla!

Barbollaire: Recordo les seves aparicions puntuals dient que passava 'de puntetes'. Va ser al primer a qui vaig dir que a mi la poesia no...

Efe: No sé per què em semblava un antisocial... i això que és sociòleg...

Anna Tarambana: Per mi era un fenomen de fans, recordo que desitjava que m'enllacés al seu blog i ella no ho feia, i jo plorava!

Zinc Piritione: Me'l van recomanar per tenir un blog molt divertit, però a banda de ser graciós d'ell pensava que era un crack amb un cor immens.

Laia: Les primeres impressions eren que no podia ser que aquella nena tingués 16 anys, ens estava prenent el pèl, escrivia massa bé per ser una adolescent!

Boira: Va entrar a casa com si hi hagués estat tota la vida, amb la comoditat de qui va a casa el veí, com fan als pobles.

Elur: Podria citar infinits records, però només en diré un: ella em va recomanar 'El nom del vent'. Aquest llibre va canviar la meva dinàmica lectora i em va empènyer a obrir el meu blog de llibres 'Llibres, i punt!', que ja ha fet 4 anys. Poca broma. Molta influència.

L'Avi: Sensació d'estar comentant a algú important. L'educació per davant de tot.

gatot: Sentiments molt contradictoris, per una banda assemblar-m'hi molt en algunes coses, i la sensació de no voler-m'hi assemblar en tantes altres.

Carme Fortià: Recordo que els seus posts em costaven una mica, una escriptura massa elaborada perquè em toqués la fibra.

Carme Rosanas: Tots dempeus i a fer reverències. Per no passar-me hores recitant records, comentaré els inicis en prosa de Personatges Itinerants, mai oblidaré la meva Yoko! A la Carme podria dedicar-li un post sencer de records blogaires.

Zel: Em semblava que gastava molta mala llet, però només al seu blog. En els comentaris sempre era molt correcta i afalagadora.

Joana: Sentia un gran respecte perquè la veia com la dona DONA. Una senyora, i no per edat, sinó per mentalitat, per sensibilitat, per l'afecte que desprenien les seves paraules.

aina: La seva manera d'explicar moltes coses amb quatre paraules em generava molta admiració. Encara avui corro al seu blog quan s'actualitza.

Jesús M. Tibau: Un record negatiu en aquest cas, la decepció que em vaig endur en saber que un projecte que trobava interessant com Una Sortida Digna era només un blog promocional d'un llibre seu.

Dan: No entenia com aquest home podia saber tant i de tantes coses diferents. Collons, deixa malament a tots els altres científics de per aquí! Mestre de la divulgació.

Mireia: Ves per on, un blog que parla sobre llibres, quina idea més interessant... i mira avui. El seu va ser el primer blog de lectures que vaig descobrir.

Jordi Casanovas: Recordo que era impossible entendre'l amb només una lectura, i també els seus comentaris molt curs però encertadíssims.

Estrip: Del seu blog recordo els paperets amb poemes que deia que es trobava de la manera més inversemblant.

Deric: Després d'una època poc productiva al blog li va agafar per escriure cada dia durant un mes sencer. Bogeries que fem els blogaires.

El Veí de Dalt: Li vaig demanar consell per endegar c@ts, ell ja tenia molta experiència en mogudes catosfèriques. I me'l va donar, és clar!

Bajoqueta: Inesborrable el seu 365 contes que va esdevenir un llibre amb participació de molts de nosaltres.

NeoPoeta: En un moment molt baix em va dedicar un poema que feia caure de cul, un dels regals més bonics que m'han fet mai.

Núria Aupí: Més que un record, una efemèride, el seu blog va néixer exactament el mateix dia que el meu! 

Rita: Tot i ser propera, amable i afable, per mi sempre va tenir una aura de misteri, no en el mal sentit, sinó de no explicar allò que més val no saber.

Petita Criatura: Un cop va dir que al vespre estaria de festa a un local concret de Barcelona per si algú hi volia anar. Desconec el resultat d'aquella proposta...

Carquinyol: Inoblidables els seus micacos temàtics, sempre em van fer molta gràcia, i me'n continuen fent! M'encantava el disseny del seu blog.

Núr: Recordo especialment els seus comentaris, no té pèls a la llengua ni s'abstenia de comentar en contra si estava en desacord, em feia suar de valent amb les respostes! Això i la seva capacitat resolutiva a c@ts, col·laboradora impagable.

Susanna: M'estranyava saber-la tan insegura amb ella mateixa quan només li llegia coses bones que ja m'hagués agradat tenir a mi!

Caterina: Probablement no em creuria, però tenia el blog que m'hagués agradat tenir a mi. Admirava la seva voracitat lectora.

El tacte de les paraules: Desprenia tanta tendresa que em va enganxar, però me les veia negres per poder comentar els seus poemes amb coherència, ho volia fer de totes totes i me'n sortia poc.

Eli: Una mica massa expansiva pel meu gust i de vegades em costava una mica. Sóc introvertit, què voleu!

Assumpta: Una de les grans d'aquest blog, probablement la persona que més comentaris ha fet. I un pensament per ella dels primers dies que passava per aquí que recordo bé: 'd'on ha sortit aquesta dona que fa aquests comentaris tan llargs??'.

Guspira: L'únic blog de temàtica mitjanament eròtica que he comentat regularment, i ho feia només perquè ella s'ho valia!

rits: Molts i molts records també, el gust per la música dels 90, parlar de temàtiques semblants en un mateix moment i els nostres intents d'animar-nos mútuament en moments baixos.

Ariadna: Alguns cops m'ha semblat freda i tallant, fins i tot burleta, però parlant hem arreglat qualsevol malentès.

Labruixoleta: No la coneixia quan va ser companya de nominació a c@ts, així la vaig descobrir i ja no me'n vaig poder desenganxar mai.

Ferran: En podria dir moltes coses, però ara mateix el primer que em ve al cap són les nostres baralles pel que fa als horaris de programació de les teles!

Manuscrits: Fascinació, això és el que recordo. El color marró del blog, la manera com apareixen les lletres allà mentre les escrius.

Òscar: Veia el número de comentaris que tenia i reconec que amb certa enveja pensava què devia tenir per triomfar tant. Quan el vaig començar a llegir ho vaig entendre, un autèntic crack, una bèstia. Admiració.

Myself: Sensació que apareix i desapareix com el Guadiana, però quan hi és és com si el temps no hagués passat.

Kweilan: Un cop (només un!) va ressenyar un llibre que jo ja havia llegit i em vaig sentir feliç. L'admirava molt com a lectora i per la manera com tenia de desgranar els llibres.

Sargantana: D'ella em queden moltes iniciatives blogaires i l'Slow blogging. El que no recordava és que havia vingut a parar aquí molt temps enrere dels records que en tinc.

Nimue: Els comentaris sobre unes magdalenes seves van portar un post qualsevol a ser un dels més comentats d'aquest blog.

Sergi M. Rovira: Sens dubte l'Avi Gres. Ens alegrava a tots amb les seves trapelleries. Feia els comentaris a dues veus.

Yuji: Inicialment no em vaig creure que fos un xaval brasiler que havia après català gairebé de rebot, però és cert. I quin català que gasta el tio, per ser que mai ha estat a la nostra terra, encara!

Jordi Casanovas Angelet: Més conegut per mi com 'el banyeres', m'ho passava teta comentant les seves cròniques dels partits del Barça, els dilluns eren un festival.

Puji: Els seus articles reflexius sobre l'actualitat estaven molt treballats, i en aquells moments no hi havia tanta gent que s'hi dediqués.

Joan Gasull: Va ser un impacte quan va deixar de ser Garbi24, dels primers a passar-se a Google+ i fer servir el seu nom autèntic. Des de llavors jo l'anomeno Sr. Gasull, és clar. Un respecte.

Víctor Pàmies: Tinc l'espina clavada de quan li vaig llegir que els blogs personals no durarien gaire i alguns altres més temàtics sí. Per sort (per mi), va fallar els seus pronòstics.

Sense Caletre: Inevitable en veure el seu nom recordar posts d'amor amb totes les lletres, meravelles amb quatre paraules.

Thera: Sempre em quedava hipnotitzat mirant el seu dragonet boig de l'any nou xinès.   

maria: Per força la relaciono amb els dolços i amb la defunció d'ocellets a la carretera, encara que a ella li sap moltíssim greu.

Babunski: Cada final d'any espero el seu resum anual, molt millor que el de les teles. No hi falten mai les necrològiques musicals!

Sànset i Utnoa: Sempre els deia que tinguessin un usuari per cadascú, s'havien d'identificar cada cop perquè feien servir el mateix. La Utnoa havia tingut un usuari anterior, però mai vaig saber quin era.

Joan: Els dos som de dir les coses pel seu nom i vam creuar alguns comentaris que potser es passaven de sincers. No sempre ens agrada sentir-nos les veritats!

Elfreelang: Quan ja portava una temporada es va canviar el nom i no em va agradar massa. Vaig trigar força temps a acostumar-m'hi.

Josep: D'ell recordo un comentari molt agradable (irònic) que em va deixar al 'Llibres, i punt!', en un post que parlava del cinquè aniversari de labutxaca.

Clídice: Com oblidar les discussions sobre què és bona literatura, sobre si un llibre és bo o dolent i què ho marca. No ens posarem mai d'acord!

McAbeu: El primer pensament va ser 'mira quin vellet més simpàtic'. Però si he de guardar un record, a banda de les bones estones que ens fa passar cada dia, són els anys de col·laboració amb ell a c@ts. És un geni.

Agnès Setrill: Un cop va fer un post tornant de festa en un estat etílic avançat... es va desfogar bé...

Fanal blau: Curiositat, molta curiositat per conèixer la seva relació amb un altre insigne blogaire. Encara no n'he tret l'entrellat.

Tu, jo i l'Otis: Em passava una cosa similar que amb Sànset i Utnoa, no sabia mai qui comentava, sempre tenia l'esperança que fos l'Otis!

Salvador Macip: Quan vaig guanyar 'El rei del món' en una rifa seva la meva biblioteca personal va començar a canviar. Moltes converses des de llavors, i la meva admiració.

Ada: Perquè és valenciana i coetània, però la seva imatge de perfil em recordava una mica massa a algú altre...

Adbega: La seva història de personatges creuats amb en Ricderiure, tots els diumenges a la mateixa hora.

Jordicine: Una conversa molt assenyada sobre blogs en català que demostra que es pot parlar amb respecte i que t'acabes entenent, més enllà de les idees de cadascú.

Marta Millaret: Llegia els seus posts i m'intimidava, tot un bocamoll com jo no trobava les paraules per comentar uns escrits tan especials. Quan m'hi vaig atrevir, ja no se m'ha tret de sobre.

Laura T. Marcel: Una altra amb la que hem tingut alguna enganxada, però també alguna complicitat, perquè quan no estem d'acord no callem, però quan estem d'acord ho estem molt!

Lolita lagarto: El vaig catalogar com el blog més original i delirant del món (de nom impronunciable) i no m'equivocava. Només superat pel seu altre blog Píxel-accions.

Martulina divina:  No entenc per què, però la confonia amb la Nona Mirona.

Senyoreta Reykjaík: Originalment es deia d'una altra manera, jo li vaig escurçar el nom a aquesta forma, i posteriorment el va adoptar!

Montse (fons d'armari): Em sorprenia que amb el seu minimalisme digui tot el que s'ha de dir. No calen més paraules per fer-se entendre.

Òscar Az Al: Va aparèixer en un post que anava de relacions i em va sorprendre la naturalitat amb que parlava de la seva homosexualitat. Bravo per ell.

Nona Mirona: No entenc per què, però la confonia amb la Martulina Divina.

Josep Lluís: Va tenir un moment que semblava que s'arrencaria com a blogaire a l'estil de la seva dona Assumpta, però al final ho va deixar estar.

Audrey: La sensació de fer un comentari una mica a l'aire sense saber si havia entès el post... suposo que alguns cops encertava, i tants altres no!

Pati di fusa: Recordo la seva militància activa contra les majúscules, em feia molta gràcia. Després se li va passar.

El porquet: Se'ns va acabar posant a tots a la butxaca i en podria recordar moltes coses, però destacaré la festassa que feia a les gales de c@ts.

Pons007: Molt abans de les nostres infinites interaccions, vaig descobrir el seu blog i vaig pensar 'ui, aquest publica cada dia, és massa, passo de seguir-lo'. I mira ara...

Jomateixa: Els seus jocs em distreuen sempre, i el plaer de parlar de llibres amb ella. La meva insistència la va introduir al llibre dels trons!

Leblansky: Sens dubte, la invasió dels ultrapíxels és un dels millors records blogaires, una invenció seva. Des d'aquell dia vaig començar a mirar blogs a la feina... sort que em va convèncer a participar.

Ventafocs: Recordo tirar-li per terra sempre els seus posts optimistes i benintencionats. Que negatiu i mala persona que sóc!

Murga: El seu avatar em va fer creure-hi de seguida, sense conèixer-la ja em queia bé. És clar que era amiga d'en Banyeres, i aquest segur que no es podia fer amb mala gent.

Tirant lo bloc: Feia una sèrie d'escrits al transport públic que aixecaven una mica de polseguera, semblava una mica desconsiderat amb alguns col·lectius.

Gemma Sara: Les frases de la Sara són de les coses que més m'han fet riure en tots aquests anys blogaires. I el dibuix que em va fer com a premi per guanyar el seu concurs, genial!

Yáiza: Va entrar a aquest blog com un terratrèmol, quina noia més descarada, vaig pensar. Però era molt difícil no enganxar-se a ella i als seus comentaris tan propers i jovials.

Lalu: Problemes de posar una foto a l'avatar, vaig descobrir que era una companya de facultat uns anys més petita, però la tenia vista d'allà.

Marienkafer: A instàncies meves, va canviar l'idioma dels comentaris i es va atrevir a fer-los en català. Sempre l'animava a fer-ho.

Jpmerch: Va escriure un poema en motiu del naixement de la N (filla d'en Gerhart i la Txaro), un detall preciós que no oblido.

MBosch: Els seus relats eren dels més originals que he llegit, tenia idees brillants. A més, era un fanàtic de la lectura. Va desaparèixer sense més.

Allau: La sensació de trobar-me davant d'un erudit no ajuda a comentar-lo, sempre m'he considerat molt d'estar per casa.

Anna G: Recordo un diàleg antoniafònic en un dels seus posts minimalistes. Les referències que fa al grup sempre atreuen la meva atenció.

Quadern de mots: Quan veia les seves ressenyes tan acurades em semblava que ja no em calia llegir el llibre, pel meu gust explicava massa coses!

Barcelona m'enamora: De seguida em vaig enganxar al seu format de post, foto espectacular d'algun lloc de la ciutat i reflexió vital fonamentada en alguna relació amb la imatge. Molt encertat.

Cantireta: Això d'auto-proclamar que el seu blog marca un abans i un després em tirava una mica enrere. Després... és que no entenc els seus poemes!

Jordi (de tot): Inoblidable la dura pugna mantinguda amb ell en el concurs dels 1000 posts d'en Mac! Em va fer suar el tio!

Rafel: Després de molt temps de conèixer el seu blog i fer-me gràcia el nom em vaig decidir a seguir-lo, vaig trigar molt, i no sé per què!

Judit: Va venir al meu rescat en un moment molt baix, però no em vaig acabar de convèncer d'abraçar els seus mètodes...

Alba: Recordo que va obrir el blog per un exercici de classe. Després es va enganxar i ens va enganxar a tots també.

Montse (una mica de tot): Un cop va fer un post molt sentit i jo vaig comentar de manera molt frívola i banal. No s'ho va prendre bé, i encara em sap greu.

Maurici: Em va enviar els seus contes per ressenyar i em va agradar col·laborar en el seu projecte solidari, i avisar-lo que van parlar d'ell a la ràdio!

AlfredRussel: Els records que en tinc són sobretot de relats conjunts, però també de tenir-lo com a excursionista de referència.

Anna (under the cyanide sun): Es passa la vida anant a Londres i en parla meravelles. Jo gairebé em reia d'ella, a veure si no hi havia altres destins, fins que vaig caure que jo em passo la vida anant a Edimburg...

Marta (paraules): En un moment molt baix em va oferir la seva amistat pel que necessités. De la manera que ho va fer, em va arribar al cor i aquestes coses no s'obliden.

Montse Lladó: Ens va demanar paraules per construir un relat, li vam posar difícil, però se'n va sortir amb nota. El seu blog és una joia, i el seu català exquisit.

Dafne: Es va enfadar molt quan vaig fer una mica de mofa sobre la Colla Joves Xiquets de Valls i mira que fan bons castells, només comentava una fama que tenen!

Jo rai!: Recordo un cop que va esborrar un comentari per por que la persona a la que feia referència el llegís. Jo li vaig contestar igualment.

Glòria Bosch: M'agradaven molt els seus comentaris i em disculpava que no tenia res a dir al seu blog, fins que ella em va fer notar que en tenia un altre molt més apte per mi, del qual em vaig fer fidel seguidor!

Helena Arumi: Pel seu avatar pensava que era una 'tia xunga', però va resultar que no, temps després va obrir el seu perfil i no me la imaginava gens així.

Sílvia: Al principi em va costar una mica entrar al seu blog, els escrits eren molt llargs i això tira una mica enrere d'inici, però aviat vaig descobrir que valia molt la pena llegir-la, per més llarg que fos el post.

Jordi Dorca: Em queda la seva educació i la seva prudència. I la paraula 'parrús', crec que l'única que coneixia de totes les que ha ressenyat.

Sa lluna: Em va preguntar per què feia temps que no la comentava i vaig haver d'explicar-li que hi ha tres tipus de posts que no solc comentar... i ella els feia tots tres!

Sergi: Sobretot al principi, discrepàvem sempre sobre la visió dels blogs i tantes altres coses. Per sort, el debat amb ell resultava molt enriquidor.

Anna Tomàs: Em marejava amb les seves històries de whatsapp, encara que digui que no, crec que ella mateixa s'embolicava!

Marion: Cada diumenge al vespre esperava el seu post, i també el seu comentari al post que jo tingués, era el seu moment de la setmana.

Galionar: La veia comentar pels blogs amics habituals de la poesia, em generava cert respecte i em va costar arribar al seu blog. Em va dedicar un post i tot!

Helena Bonals: Em semblava d'un nivell intel·lectual impossible d'assolir. Llegir-la em feia sentir ignorant, i no és una sensació agradable.

Pere: Els records que en tinc són de veure'l comentar afectuosament en altres blogs. No sé per què les nostres interaccions han estat molt puntuals.

AhSe: Des de sempre l'havia vist comentar en alguns blogs concrets (a banda del Pons's Blog) i sempre fotia molta canya. Em feia una mica de por que vingués a parar al Bona Nit.

Lluna: Algú que té un blog que es diu Noctàmbula té la meva visita assegurada, això vaig fer quan la vaig descobrir a casa l'Elur.

Xicarandana: Només la veia comentar a ca la maria de Somnis de Plastilina, enlloc més. Com sempre, em vaig ficar pel mig i va acabar venint al Bona Nit també.

Loreto Giralt: Després de llegir els primers posts seus vaig pensar que el seu blog era com el Bona Nit de feia un temps, pura reflexió sobre la vida. Em va agradar trobar un blog que s'assemblava al meu.

Consol: Sempre em va semblar molt seriosa, però sobretot correcta. Em faltava un puntet per poder fer-hi broma.

M. Roser: Coneixia el seu blog de fa temps, però pensava que no seria del meu estil. Greu error, sobretot perquè em perdia una persona amb la que val molt la pena tractar. Error esmenat.

Bruixeta:  Em queda el record de la seva abella independentista, després va donar pas a la bruixa renderitzada.

Xavier Pujol: Tenint en compte que el seu blog es diu Fita de seguida el vaig relacionar amb l'excursionisme, però és més que això, ens mostra fotos de tots tipus, i lliga històries basades en les imatges.


I fins aquí els meus records de tots vosaltres en aquests 7 anys. Hi ha una mica de tot. Segur que m'he deixat algú, i espero que ningú s'ho prengui malament, en alguns casos són primeres impressions i en altres alguna enganxada, però si us destaco és perquè teniu una importància per aquest blog i per mi. Si us ve de gust em podeu dir quins records teniu de mi... tot i que em fa una mica de por!

I com no pot ser d'una altra manera, un aniversari no seria complet sense la secció 'no me'ls puc treure del cap'. Si cliqueu sobre les imatges anireu a parar al blog dels culpables que em passi tot el dia veient blogaires per tot arreu. Sou una plaga! Gràcies a l'Assumpta per proporcionar-me algunes de les imatges.

http://albapifa.blogspot.com/

http://rebaixes.blogspot.com.es/

http://elmercatdesantantoni.blogspot.com.es/

http://momentsdetotscolors.blogspot.com.es/

http://veritatsamitges.blogspot.com.es/

http://aixosenfonsaclidice.blogspot.com.es/

http://lidgarzon.blogspot.com/

http://invarietateferran.blogspot.com/

http://www.copsdeploma.cat/

http://llddona.blogspot.com.es/

http://jordi-detot.blogspot.com/

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/

http://cirereta.blogspot.com/

http://plomablava.blogspot.com.es/

http://passejantperlanit.blogspot.com/

http://lolitalagarto.blogspot.com.es/

http://somnisdeplastilina.blogspot.com/

http://paraulespertu.blogspot.com/

http://xarel-10.blogspot.com/

http://unaltreinvent.blogspot.com.es/

http://pons007.wordpress.com/

http://bloguejat.blogspot.com.es/

http://atomsilletres.blogspot.com.es/

http://desdelamevariba.blogspot.com.es/

http://fentpunyetes.blogspot.com.es/

http://vpamies.dites.cat/

http://xicarandana.blogspot.com.es/

http://coses-delavida.blogspot.com/