divendres, 18 d’octubre de 2019

Què és violència?

Aquests dies és força difícil parlar d'alguna cosa que no sigui l'actualitat que vivim a places i carrers arreu del territori. Segurament una bona part de la població viu aliena als esdeveniments, però no hi ha com estar connectat per adonar-se que l'hora és greu. Quan vaig veure els primers avalots a la ciutat de Barcelona i d'altres capitals, vaig pensar que aquestes ràtzies nocturnes no afavorien el moviment independentista, pacífic per definició. No, la violència als carrers no ens representa. Però què és violència?

Quan veus cremar un contenidor, potser no t'agrada. Però qui l'ha cremat realment? Barricades, llençar objectes a la policia. Defensar-se quan t'estan atacant amb armes és violència? És auto-defensa? En tot cas, els mitjans internacionals veuen amb normalitat aquests enfrontaments, la contundència després d'una sentència injusta ja es pressuposa. En canvi, tant la premsa com l'Estat espanyol estan venent un escenari de violència extrema als carrers, i en culpen íntegrament els independentistes. És el relat que volen, la justificació per reprimir-nos. Però quina part d'aquesta violència han generat ells mateixos amb infiltrats i amb desinformació per tal de justificar-se? Està clar que no tots els independentistes són santets i n'hi ha amb moltes ganes de brega, però potser es deixen portar per uns esclats que no iniciem nosaltres, algú posa la metxa, la pólvora, encén, i després deixa que tot cremi. Feina feta.

Com deia, al principi veia malament els enfrontaments. Però quan veus furgonetes de la policia atropellar manifestants, parar en sec, sortir uns quants agents a atonyinar manifestants que s'estan retirant caminant tranquil·lament pel carrer, o que es permet que un grup de nazis campin per Barcelona amb total connivència amb la policia, perquè els facin part de la feina d'atemorir i estomacar, llavors m'adono que malmetre mobiliari urbà i resistir als carrers no és violència. Que la violència ve, com sempre, del mateix cantó. Va haver-hi un temps que els Mossos respectaven el moviment. Però ara ja no. Ara són 'dels altres'. Més que res per ser conscients de la gravetat de la situació. Però cada dia que passa el camí de tornada està més tallat. Només ens queda seguir endavant. 

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Sentència

Està a punt de sortir la sentència del judici del procés. Tot apunta que serà molt condemnatòria, això em produeix una sensació barreja de tristesa, neguit, impotència... no ho sé. Però sí que intueixo que tornarem a mobilitzar-nos i que la indignació ens tornarà a punts que feia temps que no vèiem. Des de l'1 d'octubre. I, malauradament, també intueixo que ens caurà a sobre una onada repressiva com la majoria de nosaltres no hem vist o viscut mai. Així que diré l'únic que se m'acudeix dir ara: cuideu-vos. Cuideu els vostres. I que tinguem sort.

dissabte, 28 de setembre de 2019

Feina a distància

Sempre hi ha algú a qui li sembla bona idea crear un nou grup de whatsapp. I quan te n'adones, ja has perdut el compte dels grups en els quals estàs. En el meu cas puc garantir que són molts, moltíssims, de diverses temàtiques i mides. I que, a més, no en tinc cap de silenciat, així que sempre rebo totes les notificacions. Pur masoquisme.

Si hi ha una constant universal, és que les opinions són com els culs: tothom en té un. I tothom vol exposar-la en els grups de whatsapp, especialment els de política. Però una altra constant és que allà no s'hi decideix res, tot el que es parla es va embolicant i perdent fins que és molt més probable acabar discutint que trobar una solució. No és que no sigui conscient d'això, però jo sóc dels que intenta trobar solucions i arreglar tot el que pot a través dels programes de missatgeria, per una raó molt senzilla: l'alternativa òptima i desitjable per molts són les trobades presencials. I no, per mi les trobades presencials requereixen temps i, com el seu nom indica, presència. Personalment m'agrada que el meu temps i la meva presència es dediquin a aquelles persones i a aquelles activitats que em ve de gust freqüentar. Si puc estar a casa mirant una sèrie i amb un parell de whatsapps traspassar una informació, doncs millor. I si estic en un assaig de castells i, entre prova i prova, puc apagar algun foc des del mòbil, tot això que m'estalvio un altre dia.

Sóc molt fan del treball telemàtic. Tenim tantes i tantes eines per fer feina a distància, que trobo que les reunions estan completament sobrevalorades, perquè a més sovint tampoc s'acaba solucionant res en directe. Segurament és una opinió poc popular, però a mi el whatsapp m'estalvia moltes hores de xerrar amb gent, encara que de vegades sigui molest i també hi perdi temps, però intento veure'l com una eina més que com una molèstia i un corcó. Valoro el meu temps i el meu espai, encara que pugui semblar que no perquè estic molt pendent del mòbil, però per mi és millor això que no ser-hi.  

dimecres, 18 de setembre de 2019

Relats conjunts, Corpus de sang


En Javier va sortir de la reunió blanc com el paper al qual no havia escrit ni una sola paraula. L'empresa tenia plans d'expansió, volia obrir nous mercats, cosa que era, a priori, una gran notícia. Encara millor notícia era que comptaven amb ell per encarregar-se de la representació a una regió extensa i amb una enorme potencialitat econòmica. Mai l'havien espantat els reptes, al contrari, sempre els havia superat amb escreix, d'aquí aquesta nova mostra de confiança per part de l'empresa. Però a Catalunya? L'enviaven a Catalunya? Però què hi havia d'anar a fer un extremeny com ell a Catalunya? Si el rebrien a cosses! Tothom sap que els catalans són intolerants i poc receptius amb els espanyols. Com se suposava que havia de fer negocis amb una gent que miren només per allò propi? A més, els seus anglès, francès, alemany, rus i les nocions d'italià no li servirien de res si s'entestaven a parlar-li català, del qual no en sabia ni un borrall! Quina desgràcia, per una vegada hagués preferit que li tinguessin menys confiança, envejava el company que li havia tocat Madrid!

Aquella nit va dormir fatal. Un somni recurrent el va fer despertar uns quants cop ben amarat de suor. Visualitzava clarament com el rebrien a Catalunya: amb les forques ben alçades i assedegades de la seva sang. Estava ben perdut.


La meva proposta pels Relats Conjunts d'aquest mes.

diumenge, 8 de setembre de 2019

Diada: i ara què?

Tornem a estar a setembre i en pocs dies commemorarem una nova Diada Nacional. Des de fa uns quants anys la Diada no és una cosa espontània, no ens reunim molts o pocs en una manifestació per recordar la desfeta de 1714. Fa anys que fem 'performances' organitzades, ens diuen a quin tram hem d'anar i ens fan fer alguna activitat conjunta perquè quedi tot rodó i ben artístic. 

Va haver-hi una època, a principi de la dècada, que la tasca d'aglutinar la gent al voltant d'un sol crit era molt important. Ens vam organitzar al voltant d'entitats civils amb lideratges forts i convincents. Allò, sens dubte, va fer créixer el moviment. Però tot té el seu temps, i descomptant que els lideratges ja no són ni tan forts ni tan convincents, alguns dels fets que han passat ja no conviden a fer manifestacions festives i coloristes. Vam fer un referèndum que no podem homologar, però ens van atonyinar per fer-lo. Van empresonar els líders més valents que hem tingut en la història moderna de Catalunya i altres van haver de marxar. Sovint sento criticar que alguns partits han oblidat tot això, que sembla que volen tornar a l'autonomisme. Però després acceptem anar a manifestacions disfressats amb samarretes del mateix color i fins i tot amb cascs grocs. Com si res no hagués passat. Com si això fos la revolució dels somriures, que dèiem fa un temps.

Doncs no, aquí ja no somriu ningú perquè hem tastat de la pitjor manera de què és capaç un Estat autoritari i despietat. Les sentències probablement seran exemplars per fixar un precedent i faríem bé de respondre en conseqüència i amb contundència. Buscant nous lideratges, mantenint el pols amb l'Estat, aprofitant la injustícia per ser més i demostrar-ho. No, la situació ja no té res a veure amb la del 2010. Ni amb la del 2016. Adaptem-nos-hi, l'experiència ens ha de servir d'alguna cosa. Amb tot, segueix sent important ser a la manifestació. Però m'agradaria que ens preguntéssim si és moment de ser imaginatius i originals, o de ser pragmàtics i buscar maneres d'entendre'ns per avançar.

diumenge, 1 de setembre de 2019

Encantats de la vida


Final d'estiu amb poques idees per escriure al blog, però amb molts projectes i amb moltes vivències al món real. Sant Maurici, els Encantants, acomiaden la meva temporada de muntanya. Fins l'any vinent? Qui sap. Esperant que la rutina torni a posar les coses a lloc i alhora amb por i mandra d'aquesta rutina que s'emporta els dies i els mesos sense compassió. No estem mai contents amb res.

dimarts, 20 d’agost de 2019

Alta, altíssima

Que l'excursionista de pa sucat amb oli és una mica fatxenda a hores d'ara ja no hauria de sorprendre ningú. Si a més ve d'assolir la seva muntanya fetitxe, la seva bèstia negra, s'entén fàcilment que estigui una mica crescudet. Per això quan va sentir que hi ha una muntanya que anomenen la Punta Alta del Comalesbienes, va pensar 'no n'hi deu haver per tant, tan alta no serà! Doncs sí que era alta, sí. Concretament 3014m.

La ruta seguida, gràcies a en Germinal V.

La ruta que van fer servir l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant, aquest cop també acompanyats per la becària, parteix de la presa de Cavallers i s'enfila lentament per una pista forestal fins que trobes la desviació cap el barranc de Comalesbienes. L'ascensió a partir d'aquí té una pendent infernal. Ràpidament es guanya alçada pel barranc fins que ja no es pot avançar més i llavors cal seguir per un bosc lateral que desemboca en un caos de roques, que segueix pujant i pujant. Tot i fer-ho a un bon ritme, l'excursionista de pa sucat amb oli ja estava a punt de donar la volta quan va arribar als estanys de Comalesbienes, en una vall preciosa, havent remuntat ja 1000 metres des del punt de partida.

Estanys de Comalesbienes a mitja pujada al cim
i a l'altre cantó de la vall la Pala Alta de Sarradé

Allà se'ls generava el primer dubte. Agafar una mica de desviació per pujar primer al cim del Comalesbienes, amb algun pas complicat i una desgrimpada una mica aèria, o ascendir directament al coll per pujar només a la Punta Alta. Van optar per aquesta segona opció i el camí va resultar més senzill del que semblava, això sí, amb una fortíssima pendent altre cop, per completar els darrers 400 metres de pujada. La grimpada final a la Punta Alta des del coll té algun pas exposat, però poca exigència tècnica. Segon tresmil de l'excursionista de pa sucat amb oli i la FA en pocs dies, i el primer de tots per la becària!

Des del cim, primer pla dels Besiberris i el Comaloforno, 
i darrere l'Aneto i tota la Maladeta.

Al cim, la segona decisió. Tornar pel mateix camí o acabar la ruta circular, que es preveia llarga. Com que el dia era bo i sabien pel pedregar per on havien pujat, van decidir fer la circular. Just per descobrir que el primer tram de baixada era tan o més difícil que si haguessin baixat pel mateix lloc. La ruta llarga va demostrar ser molt, molt llarga. Això sí, passa per llocs extraordinaris com l'estany de Roca o l'estany Negre i es tenen unes vistes excepcionals dels Besiberris. Però les cames i el cansament acumulats els feien desitjar veure de prop la presa de Cavallers, que un cop van arribar al tram de l'embassament semblava no arribar mai. En total, 10 hores i 45 minuts de caminada que es van fer una mica pesats al final i també per la constant presència d'un sol de justícia, però realitzada amb una solvència considerable. Al final el Tuc de Molières havia resultat el teloner d'una altra gran ruta, una de les més difícils que recorda l'excursionista de pa sucat amb oli.

Ja de tornada, Estany Gran de Colieto en un paratge extraordinari.

Informe de danys: algunes cremades solars de poca intensitat tot i l'ús de crema, i només el cansament normal en una ruta d'aquestes característiques. La becària sí que va pagar la novetat i va acabar amb uns cruiximents intensíssims a les cames que li van impedir moure's amb normalitat els dies posteriors tot i haver fet un paper més que digne durant l'excursió. Danys perfectament comprensibles.

dijous, 15 d’agost de 2019

Qui riu ara, eh!?

Si una cosa no se li pot negar a l'excursionista de pa sucat amb oli és que és tossut com una mula. Quan una muntanya se li resisteix hi torna i hi torna. Però aquest cop no tornava a intentar una muntanya, tornava a intentar LA MUNTANYA. Bé, tampoc és que n'hi hagi per tant, però el Tuc de Molières va ser on va patir l'accident l'any passat, a banda d'haver-lo intentat altres cops sense èxit, així que màxim respecte. Recordem, cim de 3011m, Vall d'Aran, partint de la cara sud del túnel de Vielha.

Mirada enrere des del Salt de la Pleta. El dia despuntava.

Es tracta d'una ruta llarga, més del que sembla, i això es paga a la tornada. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant s'hi van posar a les 6:30h. Se surt des de l'Espitao de Vielha en direcció oest i en pla per tota la Pleta de Molières. La pujada, lleu però sostinguda, comença al final d'aquest tram i especialment a partir del Gotèr de Molières, un salt d'aigua on s'inicia una vall en forma de circ i aparentment sense sortida. Però de sortida, n'hi ha, si ets capaç de remuntar centenars de metres pràcticament en vertical. Un cop dalt hi ha recompensa, els estanys de Molières i unes vistes en primer pla del cim rocós (i no massa agraciat) que et mira desafiant.

 No és especialment bonic, oi?

Des d'aquí la pujada s'intensifica i les fites no ajuden a orientar-se, sort del track i que en tot moment es té a la vista el collet de Molières, que separa el cim del Cap deth Hòro, per on cal grimpar amb algun pas lleugerament complicat. Fins arribar a la base del cim el camí es fa llarg. La grimpada final fa la ruta interessant, però no es pot dir que l'excursionista de pa sucat amb oli sigui massa expert en aquest terreny. Tot i així, la crestejada posterior fins el cim et porten a unes vistes imillorables de l'Aneto i tot el massís de la Maladeta a un cantó, tot Aigüestortes a l'altre... l'excursionista de pa sucat amb oli sospita que el Tuc de Molières és en realitat un mirador posat allà expressament pel Conselh Generau d'Aran.

I aquí em podeu veure a la fita del cim amb l'Aneto a l'esquena!

La tornada és matadora i molt llarga. Bé, és exactament igual de llarga que la pujada, perquè es baixa pel mateix itinerari, però es fa molt llarga. A l'alta muntanya baixar no és pas més fàcil que pujar. Però a l'excursionista de pa sucat amb oli li queda la satisfacció d'haver conquerit un altre dels 3000 catalans, un d'especial, amb cert regust a venjança.

Informe de danys: cruiximents a diversos músculs de les cames, extrems als quàdriceps. Cansament físic i mental que es va passar amb una bona dormida.

dijous, 8 d’agost de 2019

Visca la coherència!

Després d'un gran viatge l'any passat, aquest any estava previst fer sortides més a prop i sobretot més barates. Escapades que ens permetessin estalviar una mica per abordar algun altre destí llunyà l'any vinent. A casa, que som de no estirar més el braç que la màniga, això de viatjar 'en gran' dos anys seguits ens feia cosa. Però després de fer algunes escapades com estava previst, ens hem trobat amb un munt de dies de vacances no assignats encara. I què n'hem de fer?

Hi hem donat unes quantes voltes i no hem trobat res que ens convenci... així que hem decidit recuperar la idea i fer el gran viatge que havíem descartat per aquest any. Visca la coherència! El cas és que per un cop, cosa encara més sorprenent, ens hem mogut ràpid i hem pres la decisió, ja tenim els vols i ara cal bastir l'esquelet de la ruta i reservar cotxe i allotjament. Les circumstàncies acompanyaven i no ho hem deixat passar, bé per nosaltres.

Però encara queda molt per enlairar-se. De moment descansos curts, muntanya i relax. Perquè aquest pla sí que no ha canviat. Estem una mica xalats, però no hi ha com tenir quatre rals a la butxaca, cal gastar-los! De la destinació ja en parlarem més endavant.