dimecres, 22 de juny de 2016

Relats conjunts, La novena onada


Eren tres tribus comandant aquell vaixell. Totes tres volien anar a la mateixa destinació, però com es va demostrar, no totes hi volien anar pel mateix camí. Les discrepàncies es van fer més evidents quan es van trobar immersos en una terrible tempesta, les onades colpejaven el casc de manera violenta, resistien com podien. Per escapar d'una mort segura, cada tribu va voler afrontar la tempesta de diferent manera, que si plegar les veles i esperar, que si governar el vaixell a contravent... i mentre discutien, el vaixell es va partir per la meitat amb una gran flamarada. Els pocs supervivents maldaven per mantenir-se aferrats al pal major, l'únic tros de fusta prou gran per sostenir-los. Però quan van estar prou estables, i semblava que la tempesta amainava, van adonar-se que n'hi havia dos de cada tribu i van tornar-se a discutir i a mirar-se amb suspicàcia. No fos cas que cap d'ells ocupés més espai al pal que els altres.


La meva contribució a Relats Conjunts d'aquest mes.

divendres, 17 de juny de 2016

Amb una mica de retard

A dia d'avui la virtualitat és molt normal per moltíssima gent, encara que un percentatge important encara viuen desconnectats. Des de la irrupció d'internet les maneres de comunicar-se han canviat molt, fins al punt que alguns ja no podem entendre la comunicació a distància si no és a través de la xarxa. Si miro enrere, tinc compte de correu electrònic des de l'any 1998, me'l van donar en el segon any a la universitat, i amb aquell compte vaig aprendre com funcionava, quan encara la majoria no el feien servir. Des de llavors, i ja fa 18 anys, he tingut diferents comptes, de diferents servidors, però ara ja fa molts temps que faig servir gmail. Però encara conservo un compte antic de hotmail que miro de tant en tant.

I d'aquest compte volia parlar. Fa uns dies vaig revisar-lo per fer una mica de neteja, perquè m'hi reenvio moltes coses allà, per guardar-les. I amb no poca sorpresa vaig descobrir que algú m'havia escrit un mail nou. De fet, era en resposta a un mail meu, és clar. No tindria la més mínima importància si no fos que aquell mail jo l'havia enviat... l'any 2005. M'han contestat un mail amb 11 anys de retard...

Per sort, no estava esperant la resposta amb gaire ànsia. Es tracta d'una companya de quan estudiava alemany i jo en el meu mail li explicava els deures que teníem per la següent classe, entenc que ella m'ho devia haver preguntat prèviament. El cas és que vam acabar el curs i ja no n'he tornat a saber res més. I ara la seva resposta suposo que és una il·luminació d'aquelles de 'què se'n deu haver fet d'aquell paio?', perquè si no no m'ho explico. De moment no li he contestat, francament, no sé què dir-li. Però tampoc no em preocupa massa... tinc 11 anys de temps per contestar i que no s'ho prengui malament, oi?

dilluns, 13 de juny de 2016

Ball interpretatiu

Per rebaixar una mica la tensió, que n'hi ha hagut, i molta, en el post anterior, deixeu-me compartir una cosa que vaig descobrir l'altre dia. Es tracta d'un actor que interpreta cançons fent mímica, i les explica fil per randa només amb gestos. De vegades un gest no és el que diu la cançó, sinó una paraula que sona igual, i això encara ho fa més divertit. Surt en un programa de tele, i els convidats, que no poden sentir la cançó, l'han d'endevinar només mirant-lo. Si voleu ho podeu provar abaixant el volum, però ja us dic ara que és molt difícil, o almenys a mi m'ho sembla. L'únic inconvenient és que la cançó és en anglès, així que si no enteneu la lletra us farà menys gràcia. I si la ximpleria us diverteix com a mi, no patiu que té una pila de vídeos! Espero que en gaudiu.


dijous, 9 de juny de 2016

Tristesa i decepció

És fàcil estar emprenyat, ho reconec. Més fàcil encara jutjar. Discutir els motius d'uns i altres per fer les coses, sempre tindrem gent que hi està a favor o en contra, en tots els bàndols. Però aquí no s'acaba res. Estic trist i decebut, però no tant com ho estava la nit que es va saber que la CUP no deixaria ni discutir els pressupostos. No és la fi del món, però ho alenteix tot. Trist i decebut perquè de vegades ens pensem que les coses seran fàcils i no ho són. Però no vull carregar contra uns a qui tota la premsa i els poders fàctics ja estan deixant per terra, és fàcil trobar un ase dels cops, i ho sé perquè el meu partit era la diana preferida abans, i ho tornarà a ser, no en tinc cap dubte.

Pacte trencat? Segur que ells pensen que no. Es van comprometre a votar a favor d'allò que impliqués ruptura i tirar endavant la República Catalana, i veuen aquests pressupostos com una sortida autonòmica. Aquesta coherència els fa forts, i a nosaltres ens mata. Injust, perquè obliguen a la majoria de la població a estar d'acord amb la seva manera de fer, i no tenen representació per fer-ho, però és l'aritmètica parlamentària, té aquests capritxos. 

Si se'ls pot retreure alguna cosa, al meu parer, és que si et negues a que es debatin uns pressupostos que en teoria hauries de votar a favor en ares d'un pacte, deus tenir els teus motius, potser no t'agraden gens, però llavors has de portar una proposta alternativa que es pugui debatre, si no ets com un partit de l'oposició qualsevol, que diu que no per sistema. No ser propositius, ni ser flexibles és el que els falla, a ulls de la majoria, i ho pagaran. I és una llàstima, perquè ens fan falta. No els seus escons, sinó les seves idees, encara que a alguns no us agradin. 

Decepció i tristesa, però rendició mai. El que hem començat no s'atura. No ho aturarà ningú. Ni tan sols els nostres polítics.

diumenge, 5 de juny de 2016

Jökulsárlón


El primer dia que em poso pantalons curts, i m'agrada recordar quan em movia entre icebergs i guèisers. Aquesta foto té un mes i tres dies, i sembla que ha passat una eternitat. Es pot enyorar allò que no has tingut mai, perquè va ser un miratge? Torneu-m'ho a preguntar quan, aviat, estiguem a 40ºC. Ells deien que ja era estiu. Però va ser l'únic hivern que vam tenir aquest any.

dijous, 2 de juny de 2016

Qui m'ha robat el mes d'abril?

Estem a juny, i no me'n sé avenir. Com ha passat? Qui m'ha robat el mes d'abril, deia la cançó. I el maig? I el febrer? Fa no res que començàvem l'any, i ja estem a la meitat, i no sé com hem arribat fins aquí. Mentre em queixo que tinc tots els dies ocupats, les pàgines de l'agenda passen que ni les veig. I són a setmana vista. Ni fent el viatge més llarg fins ara se m'ha aturat el temps. I què he fet de bo en aquests mesos? Han passat tan ràpid que ni ho sé. Ja m'ho deien que, com més va, més se t'escola el temps entre els dits. Com odio reconèixer que tenien raó. I com qui no vol la cosa, ara unes noves eleccions, com si no tinguéssim res millor per fer. Quan faci memòria, a final d'any, segur que podré fer una llista de tot el que he viscut, però ara mateix que algú m'expliqui, si pot, com hem passat de cap d'any a juny...

diumenge, 29 de maig de 2016

Parlar amb cançons

El fet d'escoltar tanta música en català fa que, en una conversa qualsevol, algú pugui dir una frase que ens tele-transporta immediatament a una lletra, o a una tonada. Les portem tan endins que és inevitable fer el salt. No és gens inhabitual a casa, ni ho era abans a les èpoques d'Antònia Font, de completar el salt perdent el fil de la conversa existent i continuar recitant, quan no cantant, la cançó que ens evoca la frase. L'última, ahir quan vaig preguntar a casa quina era la idea per avui. La resposta: 'el pla era tornar aviat... però al final, ja saps, tot es va anar allargant...'. No sé si això li passa a tothom habitualment, però a mi em fa molta gràcia.

O com aquella vegada que, sense venir a tomb, en un dinar vam començar a recitar una cançó com si fos una conversa entre nosaltres. Va ser espontani i tres vam entendre la broma, però el quart encara està flipant. 'Saps? Hi ha una empresa japonesa que té un prototip de màquina capaç d'esborrar-te els records' 'Sí! Jo vaig veure-hi la manera, i vaig escriure per participar a les proves pilot'. I així anar parlant entre els tres, ara l'un, ara l'altre. Segur que no va ser casualitat que estiguéssim dinant en un japonès.

Parlar amb cançons, o deixar-se portar per elles. Deixar anar una frase d'una cançó que s'escau en una conversa i dir després, en broma, 'això és meu, eh!', atribuint-se aquelles boniques paraules. Dono gràcies per tenir tanta i tan bona música al nostre país que ens permet cantar, sentir i somiar en l'idioma que pensem, sentim i somiem.

dimecres, 25 de maig de 2016

Que no et convidin a plegar

Hi ha comportaments humans que no entendré mai. Segur que cadascú té els seus, perquè els humans som una espècie per llogar-hi cadires, però a mi em costa, entre d'altres, la incapacitat d'algunes persones per dir que no poden assumir tasques que se'ls han assignat. Deixant de banda el compromís, que és un tema molt recurrent en aquest blog, hi ha imponderables a la vida que ens impedeixen fer-nos càrrec d'unes responsabilitats, perquè probablement unes altres ens absorbeixen tot el temps disponible. I no passa res, és comprensible. Però que fas en un cas així? Reconeixes que no hi arribes, o esperes que el temps vagi passant fins que algú et convidi a deixar pas a algú altre que se n'encarregui? Doncs hi ha gent que tria aquesta segona opció.

Deu ser perquè sóc de la idea que feina és feina, i és més important que les coses es facin, que qui les fa. Que això de vegades també pot portar malentesos, eh! Però és un altre tema. Per tant, si sé que no arribo a temps amb una tasca, però considero que aquella tasca s'ha de fer, la solució més sensata és demanar a algú altre que la faci. No és una mostra de feblesa, sinó de sensatesa.

Això deu ser més complicat quan es tracta de la teva feina remunerada, si no vols perdre-la, però quan es tracta d'altres àmbits hauria de ser norma. No es pot estar exercint una responsabilitat sense tenir-ne ganes o temps, és contraproduent. Al cap i a la fi, ho fem perquè volem, i això inclou que ens omple, que ens diverteix, que ens motiva... Si no és així, no val la pena. No hi ha cap mal en reconèixer que la responsabilitat ens supera, és el millor per tots. Si t'esperes a que siguin els altres que et convidin a plegar, és que ja s'ha perdut massa temps.

dissabte, 21 de maig de 2016

Relats conjunts, Núvols


T'ho dic fill, ja sé que costa de creure, però no són el que semblen. Sí sí, des de l'escola ens ho expliquen, que si el cicle de l'aigua, que si les diferents formes... però no té res a veure amb cap fenomen natural, no. Pensa-hi, hi ha coses que és millor que no se sàpiguen. La gent voldria saber, hi podria haver un autèntic terrabastall. És tota una vida, tota una història!, perpetuant les mateixes mentides. Perquè la veritat és massa impactant. No, la humanitat no està preparada. Només nosaltres, els pilots, sabem la veritat. I els militars, és clar. T'ho explico ara perquè estàs a punt d'iniciar el teu servei, i ja has fet el jurament. Ara ja no pots fer marxa enrere, t'hi jugues la vida. A mi ja em queda poc de servir, i sí, no sóc tan gran, però no sé què passarà amb mi. Em trauran del mapa, suposo. Però és una cosa que s'ha d'assumir. Aquesta veritat neix amb nosaltres i mor amb nosaltres. No ho podràs explicar, ni als amics, ni a la família, a ningú. Igualment, no et creurien, però tampoc no viuries gaire per insistir-hi. Ni tampoc aquells a qui haguessis intentat explicar-ho.

Mira amunt ara. Mira aquelles formes, aquells remolins. És preciós el cel, oi? No és natural, però és preciós igualment. Ells són allà. No són com res que puguis imaginar, no s'assemblen a res que coneguem en aquest món. Però ara tu estàs a punt de descobrir-los, i podràs contactar-hi. No més enllà dels límits que ens marquen, això sí. Qui sap, potser els cauràs en gràcia, hahaha. Amb alguns es comuniquen més que amb altres. Els núvols són... bé, són la seva manera de viure, són el producte de la seva existència, com les construccions són producte de la nostra. Pel que sabem, sempre han estat allà. Però no en sabem massa, francament. Espero que estiguis preparat, fill. Avui canviarà la teva perspectiva.


La meva proposta pels Relats Conjunts de maig!