diumenge, 22 de novembre de 2020

Muntanya, aiguamolls i camí de ronda

He comprat un mòbil nou perquè l'anterior ja no donava per més. Les actualitzacions de sistema operatiu són engrescadores, però ja estan pensades perquè models més antics no les suportin i se'ls fongui la bateria en un no res. I aquest mòbil nou em fa fotografies molt panoràmiques, més allargades del que és habitual, fins i tot en gran angular. Sí, té altres modes, però també tenen la seva gràcia, aquestes fotos. I amb aquest mòbil he immortalitzat aquests dies de vacances que he passat a l'Alt Empordà, que es poden resumir amb tres conceptes: muntanya, aiguamolls i camí de ronda. Dies intensos, de molt caminar per terres que feia molts anys que no visitava. S'ha fet massa curt.

diumenge, 15 de novembre de 2020

La realitat tossuda

Font: La Vanguardia

Restaurants tancats, bars sense terrassa, confinament municipal de caps de setmana, cobrefoc, cultura sota mínims, trens en silenci... les mesures que ens han aplicat a Catalunya són dures i molt restrictives, molestes i aparentment injustes. Però efectives, a jutjar per la nostra corba de mortalitat en aquesta segona onada. Ni les escoles obertes, ni treballar en empreses sembla que empitjorin els indicadors, però les interaccions socials sí i cal reduir-les. A Catalunya s'ha fet una gestió exemplar i sense màcula? En absolut, s'han comès errades, algunes grosses. És difícil encertar-la sempre quan no saps ni a què t'enfrontes. Però definitivament, no ho estem fent pitjor que altres territoris de la península als que hem sentit lloar aquests dies, mentre que es dediquen a falsejar les seves dades per amagar contagis. Però ni així poden canviar la realitat, que és molt tossuda. Potser si no hi hagués unes eleccions a la vista no caldria fer veure que aquí ho estem gestionant fatal i que qui se n'encarrega són ineptes que no fan cas de ningú.

*****

Desconnecto uns quants dies. No crec que em trobeu a faltar, però per si no em veieu pels vostres blogs ni enlloc. Apa, porteu-vos bé en la meva absència. I sobretot, responsabilitat.

dimecres, 11 de novembre de 2020

Com si haguéssim guanyat la Champions

Fins i tot en moments de depressió col·lectiva es pot arrencar un somriure a algú. Tinc una companya a la feina, uns quants anys més gran que jo, amb qui sempre escoltem la mateixa ràdio, no sabem treballar sense música. Escoltem Flaixbac, una emissora que, per la música que posen (en bucle), ni a ella ni a mi ens tocaria ja per edat. Però tot i així, som oïdors fidels.

Al programa matinal d'aquella casa fan allò tan típic de trucar la gent per felicitar-li l'aniversari, o qualsevol altre esdeveniment digne de ser felicitat. Doncs bé, la meva companya ja havia verbalitzat altres vegades que li faria molta gràcia que la truquessin. Amb l'altra companya, la polonesa que ja ha sortit més d'un cop en aquest blog, ja ho havíem reservat l'any passat, tot correcte en temps i forma, però no va poder ser, no sabem per què no la van trobar. Aquest any ho hem tornat a intentar i a la segona ha resultat ser la vençuda. 

Déu i ajuda ens va costar distreure-la perquè, pels volts de l'hora convinguda, estigués a prop del seu mòbil, ja que és un nervi que no para, i generalment no fa cap cas de l'aparell. Però va acabar sonant, una mica més tard del que esperàvem, però mentre la teníem retinguda al despatx. Quins nervis que vaig passar, volia que sortís bé! També teníem el dubte de com reaccionaria en directe, tant podia estar encantadora com engegar el locutor. Però per sort, va ser la primera opció. I la cara d'il·lusió, i el somriure ximple que va tenir posat tot el dia, fan que valgués molt la pena aquest petit gest, que quan va acabar els artífexs vam celebrar saltant i cridant com si haguéssim guanyat la Champions. Que poc costa fer feliç a algú, ni que sigui per una estona, i que bé que es posa.

diumenge, 1 de novembre de 2020

Constants vitals

Com cada any, ens han fet la revisió mèdica a la feina. Amb certes restriccions i eliminant algunes proves per la pandèmia, però més o menys ha estat com sempre. Tan poc fiable com sempre, vaja. De totes maneres, aquest any tenia curiositat per saber què em diran les anàlisis, després d'haver perdut molt de pes respecte l'any passat. Mentre n'espero els resultats, constatar que perdre un terç del pes corporal no ha impressionat a la gent que ens fa la revisió, no ha valgut ni per un comentari de sorpresa, tot molt normal. Per altra banda, destacar que he arribat a uns mínims històrics de pulsacions per minut. L'electrocardiograma va mostrar tan sols 36 pulsacions. Això sí que va generar certa sorpresa: no és gens habitual. La doctora va pensar que potser l'andròmina no anava bé i que la maquineta de prendre la pressió ho desmentiria. Efectivament, en el segon intent van sortir 38 pulsacions. Molt més normal, on vas a parar.

Si ajuntem això a que, des que vaig donar positiu en un test de covid-19 a l'abril, la meva temperatura corporal no ha pujat dels 35ºC (anteriorment no sé com la tenia), no es podria dir que les meves constants vitals siguin gaire... vitals, precisament. Aquest fet sí que va despertar certa sorpresa, la doctora va dir que això no ho havia vist mai. 35º i escaig sí, però en el rang de 34º mai. La reacció a tal raresa fisiològica va ser contundent: obrir-me la porta i dir 'doncs bé, ja estem, fins una altra!'. Qualsevol dia se'm para el cor en directe o moro d'hipotèrmia i segurament dirien 'però quina llàstima, tan sa com semblava...'. 

diumenge, 25 d’octubre de 2020

Relats conjunts, La fi de la llei seca


—Aquesta és de quan el Barça va guanyar la primera copa d'Europa, us en recordeu? Ostres, quina nit que vam passar!

—Doncs sí, aquella va ser una nit memorable, però la foto no és de llavors, no veus que hi ha en Pere allà darrere? A ell el vam conèixer més tard. És possible que fos quan celebràvem que per fi fotien fora l'Aznar del Govern?

—Home, aquella també va ser sonada. Però recorda que jo fins fa no tant temps, portava grenyes. Fins que el cabell em va començar a clarejar...

—Llavors potser va ser quan es va fer la primera consulta per la independència, allà a Arenys de Munt. No recordo haver-hi posat mai els peus, però vam dir que aquell èxit s'havia de celebrar.

—Ostres sí, va ser una excusa perfecta, hahaha. Però tampoc, em sembla que aquell dia vam quedar a casa de l'Octavi, no al local habitual. Quan va sortir Obama de president dels Estats Units?

—Tampoc pot ser. Pel que em vau explicar, la vau fer grossa, però jo aquell dia no vaig poder venir, que tenia la Maria de part. Potser quan va caure Bin Laden?

—Em sembla que no, aquella va ser una nit temàtica de tequila, no em pregunteu per què, però no vam treure la bota, ni la bóta.

—Doncs no ho sé nois, tampoc em sembla que fos la festassa post primer d'octubre, aquell dia no anàvem pas tan mudats, més aviat vestíem discrets.

—Sabeu què, companys? Jo no sé dir-vos quin dia ens van fer aquesta foto, però una cosa sí que la tinc clara... em sembla que tenim un problema amb la beguda...

 

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts d'octubre.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Canta, que la vida ho demana

La sèrie 'Zoey's Extraordinary Playlist' ha estat una de les sorpreses audiovisuals agradables que hem tingut els últims temps a casa. Es tracta d'una 'dramèdia', una trama dramàtica en la que, irremeiablement, hi ha moments de molta disbauxa i hilaritat. La Zoey pateix un accident mentre es fa una ressonància magnètica i adquireix un poder: conèixer els sentiments de les persones en forma de cançó. És a dir, tot sovint els seus coneguts se li posen a cantar i ballar davant dels nassos per expressar sentiments i emocions que intenten amagar, en alguns casos muntant autèntics números musicals de molta categoria. Evidentment, aquests números només els veu la Zoey. Les cançons que canten són molt conegudes, d'artistes diversos i de diferents èpoques, però expliquen exactament allò que el personatge o personatges estan sentint.

D'aquí.

Tot i que a la sèrie les cançons ajuden a la protagonista a conèixer els problemes de la gent i ella sempre intenta ajudar-los, també descobreix algunes coses que potser preferiria no saber. I això fa pensar. Sovint ens és difícil saber què hi ha dins d'una persona, tots ens posem mil cuirasses i màscares per dissimular allò que sentim. Però la Zoey ho pot saber, en contra de la voluntat dels altres. És lícit saber allò que un altre no vol explicar? Però encara pitjor, és un do, això de saber-ho? O és una condemna? Perquè no pot triar què saber i què no, senzillament passa. Com deia, en alguns casos, li serà d'utilitat. En altres, només embolica la troca.

Us agradaria tenir aquest poder? No cal que els vostres coneguts facin actuacions musicals, eh? Només saber què pensen, què senten. Penseu que potser també sabreu què pensen de vosaltres. Us donaria avantatges, això? O només us portaria maldecaps? Jo, la veritat, no ho tinc clar. Naturalment que algun cop m'agradaria saber què passa pel cap d'algú, fins i tot saber què pensa de mi. Però no sempre, no de manera espontània i amb qualsevol. Em sembla que això comporta més problemes que avantatges. La ignorància respecte a alguns temes no sempre està tan malament.

dimecres, 7 d’octubre de 2020

L'any sense castells

Aquest any està sent molt estrany per molts motius. Personalment, un d'ells és l'absència de castells. Aquest cap de setmana passat havia de tenir lloc el Concurs de Castells que es fa cada dos anys al Tarraco Arena de Tarragona. Per raons evidents, no es va poder fer, és clar. Com la resta d'actuacions castelleres des de febrer. Com a paradigma de l'activitat col·lectiva en la que el contacte físic és absolutament necessari, els castells seran de les darreres coses que podran tornar a la normalitat. No es poden fer a distància, ni virtualment, ni mantenint cap mesura de seguretat ni higiènica. Mala peça al teler.

Tot i pensar que és una llàstima i que és un any perdut d'assajos en un moment en el que l'activitat anava de davallada i els grans castells ja eren més cars de veure, he de dir que no els trobo a faltar. No els trobo a faltar a tall personal, que no se'n pugui fer no m'agrada, naturalment. Però jo estic còmode en aquest any sabàtic, el cos no em demana assajar, ni anar a actuacions i diades. Aquest seria el meu 27è any com a casteller, que es diu aviat, i aquesta aturada forçosa m'està fent adonar que el temps que cal dedicar-hi potser ja no em compensa i prefereixo invertir-lo en altres coses. Quines? Doncs tampoc ho sé. Potser senzillament en descansar.

Aquesta temporada ja es dóna per perduda, suposo que no hi ha cap colla que aspiri a poder actuar aquest 2020, i les coses no estan gens clares de cara al 2021. El meu cap es debat entre la poca pressa que tinc per tornar a l'activitat i el neguit pel mal que la pandèmia està fent a una tradició tan nostrada. Desconec què faré jo quan se'ns permeti tornar als locals d'assaig i a les places, però espero de tot cor que tot quedi en anècdota i no passi factura a les colles. A més, la crisi sanitària portarà associada una profunda crisi econòmica. A jutjar per l'anterior, la mala situació va portar a un repunt de l'activitat castellera. Tot plegat, una incògnita. Però els castells segur que tornaran, d'una manera o altra. No els podem deixar perdre.

dijous, 1 d’octubre de 2020

Ni oblit, ni perdó

Recordo nervis. 

Recordo matinada. 

Recordo concentració. 

Recordo mirades d'aprovació.

Recordo por.

Recordo indignació.

Recordo estar alerta.

Recordo plors.

Recordo abraçades.

Recordo confiança.

Recordo rauxa.

Recordo agraïment

Recordo complicitat.

Recordo coordinació.

Recordo determinació.

Recordo solidaritat.

Recordo valentia.

Recordo incertesa.

Recordo preocupació.

Recordo emoció.

Recordo alegria.

Recordo sensació de victòria.

Ni oblit, ni perdó.

dimecres, 23 de setembre de 2020

La llengua que trio

Sempre que inicio qualsevol projecte, del tipus que sigui, una de les coses que no em plantejo mai és la llengua que faré servir. De manera natural, el català s'obre camí i escric en aquesta llengua qualsevol text que el projecte requereixi. Podria exposar moltes raons per fer-ho, com la voluntat que el català sigui present en qualsevol àmbit de la vida, que penso que si no el fem servir desapareixerà, però podem deixar-ho, senzillament, amb que és la meva llengua. 
 
Quan explores una mica, observes que hi ha altra gent que fa allò mateix que fas tu (tampoc no inventarem res, ara), i que tria majoritàriament altres llengües, en especial el castellà, o l'anglès si són prou agosarats i en saben prou. Estem parlant de persones catalanes i molt probablement catalanoparlants (hi ha evidències), però que a l'hora de triar, fan servir una altra llengua i arraconen el català. Ho atribueixo a buscar un públic més nombrós, qualsevol persona de Catalunya els entendrà igualment, però amb sort també s'obriran camí en altres 'mercats'. També hi ha gent que fa servir totes les llengües que coneix, inclòs el català, depenent del que proposen en cada cas. Fer servir més d'una llengua no té res intrínsecament dolent. En funció de l'objectiu que tingui cadascú, és una jugada intel·ligent i segur que comporta avantatges. Ara bé, probablement no està fent cap favor al col·lectiu de catalanoparlants ni a aquells que intenten aprendre el català, si l'exclou de les seves opcions.
 
No sóc ningú per jutjar, cadascú té els seus motius i fer canvis de llengua amb finalitats 'comercials' en pot ser un, però probablement no l'únic. Tampoc no puc assegurar què faré jo en un futur, que molts cops ens hem d'acabar menjant les paraules. Però sí que sé que el català és important per mi, és la llengua que faig servir i la que estimo. Fer-la llengua única dels meus projectes i escrits em tanca portes, em limita a públics més petits, en sóc conscient. Però tot i així, no em resigno. Potser algun dia canviaré d'idea, però ara per ara prefereixo ser petit però fidel a allò que sento.