diumenge, 21 setembre de 2014

No t'enfadis

Com gairebé cada diumenge, surto d'hora de casa per anar a fer castells. Però aquest cap de setmana he rebut una indicació abans de sortir que m'ha deixat pensatiu, i que amb el pas de l'estona m'ha semblat més important tenir en compte. Mentre recollia camisa i faixa he sentit des del llit: 'avui no t'enfadis, eh. No t'enfadis amb ningú.'

Inicialment m'ha sorprès i he pensat que era producte de la son, però se m'ha quedat clavat. Potser serà que sempre torno a casa explicant que m'he barallat amb un o altre? Potser és que el que més explico és que hem tingut una discussió o una altra? Val a dir que tinc responsabilitat en la presa de decisions i que quan gestiones un grup gran de gent sempre hi ha algú que no està content. Però és veritat que sovint he de justificar decisions o hi ha algú que no fa el que se li demana, i que per tant em porta a enfadar-me i discutir-me. Podria dir que això va amb el càrrec, ja m'ho diuen, però el pitjor del cas és que m'ho emporto a casa, a jutjar pel comentari matinal. I no és que a la meva parella li costi escoltar-me, al contrari, però potser podria explicar-li coses més agradables i no totes les desgràcies.

Un comentari aparentment innocent i endormiscat m'ha demostrat que em prenc les coses massa a pit, i que a més me les emporto a casa. Així com vaig aprendre a oblidar-me de la feina un cop posat un peu fora de l'edifici, no seria mal exercici fer el mateix amb els castells. És d'agrair, doncs, una advertència així per aprendre a no fer-se mala sang més enllà del que toca.

dijous, 18 setembre de 2014

Relats conjunts, Aix en Provence


Es mirava la làmina intentant empassar-se les llàgrimes que maldaven per sortir, però havia promès no plorar i no ho pensava fer. Va aixecar els ulls de l'aquarel·la i va veure exactament la mateixa imatge, però al natural i en moviment. En aquella placeta el temps s'havia aturat, tot estava igual que quan van fer aquella primera escapada a Aix-en-Provence, el primer viatge com a parella. Va tornar a abocar els ulls a la pintura, aquella preciosa recreació que ell havia pintat en aquell mateix viatge i que després havien emmarcat i penjat en una paret de la sala de la que va ser casa seva, ben visible. Tot i que havien segut molts cops més en aquella mateixa terrassa, cap com el primer.

El recordava tan feliç en aquell viatge. I això que l'objectiu era Niça, però es van enamorar d'aquella ciutat. Poc a poc, va treure la foto que tenia just a sota la làmina. La seva mirada clara i el seu somriure perenne, sempre el seu somriure. Era la persona més vital i positiva que havia conegut, i fins al final s'havia mantingut així. Per què, per què la malaltia se l'havia endut? Quina injustícia. Hagués preferit marxar ella. Tot i que quan ho insinuava ell la prenia per boja i l'animava a continuar. No sabia d'on treia les forces, ella no podia, no hagués pogut, i ell ben ferm fins i tot en la desgràcia. Va deixar anar una disculpa mentalment perquè era inútil, per més que ell no hauria volgut veure-la plorar, les llàgrimes ja li rodolaven galta avall.

Havien tingut una vida plena plegats, però massa curta. Ara estava sola i el buit era tan gran que no comptava amb poder-lo omplir mai. Però el darrer gran miracle que ell havia obrat en ella, i ja no era el primer ni el segon, era fer-la forta en l'infortuni, convèncer-la que per ella no s'acabava res. La vida li donaria noves oportunitats de ser feliç i l'únic que havia de fer era no ser tan ruca com per deixar-les passar, paraules textuals. Ara ja feia cinc mesos que ell no hi era, però les seves paraules, totes elles, no paraven de ressonar-li dins el cap. Seia ara en aquella terrassa, la d'ells, seguint un dels seus consells, un dels últims que s'havia compromès a complir. Ves a Aix, li havia dit. Seu a la nostra terrassa i acomiada't de mi. Fes-ho quan puguis, quan et vagi bé, però ves-hi. Em dius adéu i aquí s'haurà acabat el dol, els lligams. Pensa en mi aquell dia, però que sigui l'últim. I llavors viu. Ella va assegurar-li que no l'oblidaria mai i ell, fent-se l'ofès, li va dir que pobra d'ella, que esperava que el recordés, però que no pensava ser cap condemna. Impossible no estimar-lo.

Va mirar endavant de nou i gairebé en un xiuxiueig va dir 'adéu amor', amb les llàgrimes amaran-li les galtes, però amb posat serè. Se suposava que amb això n'hi havia prou, però no ho creia. Només es mantenia fidel a la paraula donada. Llavors va ser quan va notar que algú la mirava. Un parell de taules a la seva esquerra seia un home si fa no fa de la seva edat, vestit de manera informal i que no s'avergonyia de mantenir-li la mirada. Ulls foscos i intensos, que diferents als d'ell. Però tot i així, aquella mirada tenia alguna cosa especial...


Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts que aquest cop homenatgen la Carme Rosanas, així que espero que el relat li agradi especialment a ella! 

dilluns, 15 setembre de 2014

Tornada a l'escola

Avui, com tants nens i nenes, he tornat al cole. El primer dia sempre és una mica diferent, et retrobes amb els companys, et vas aclimatant... Però també hi ha les primeres classes i has d'aprendre les peculiaritats del nou curs, és clar. Tots els profes són nous i els he de conèixer, però la directora no, que no és nova! El que passa és que abans només era professora, i ara és la que mana. Les aules i els espais ja me'ls conec, però m'he de tornar a familiaritzar amb ells. A més, la classe és nova i els companys que m'han tocat eren d'altres grups, però els conec a tots també. Altre cop compartiré pupitre amb aquella nena polonesa tan xerraire. M'han dit que aquest curs és complicat, però que amb les bones notes que vaig treure segur que me'n sortiré bé. Això sí, que ja no seré el gran de la classe ni em toca ser delegat, i que ja no tenim tants llibres ni llibretes com els cursos anteriors. Però bé, on més coses aprens sempre és al patí, i aquest continua al mateix lloc. I bé, que hi he arribat tot solet i no he plorat ni res per ser el primer dia. Només tenia una mica de son. A veure com va el curs.

divendres, 12 setembre de 2014

Patriotes

Comentant a ca la Gemma Sara l'altre dia em vaig adonar que de vegades parlo i parlo i hi ha paraules que no acabo d'entendre què volen dir, encara que les hagi fet servir tota la vida. Suposo que no m'equivoco si dic que no sóc l'únic a qui passa això. En concret em vaig quedar pensant què vol dir ser nacionalista, cosa que m'he considerat sempre. Segons el DIEC, el nacionalisme és la ideologia i moviment que reivindica l'organització política independent d'una nació. Sobre nació segur que hi ha diverses definicions, però el mateix diccionari en diu el següent. Recordar que el IEC és la màxima autoritat lingüística catalana.

Amb la definició a la mà, potser sí que és correcte anomenar-nos nacionalistes. Però per què tants i tants espanyols diuen que no són nacionalistes, però en canvi treuen la bandera a les primeres de canvi, i senten un immens orgull de les seves manifestacions culturals, esportives, etc...? Nosaltres diem que sí que són nacionalistes per aquest fort sentiment de pertinença i orgull del seu país. Potser si els preguntéssim si són patriotes llavors dirien que sí. És clar, perquè ells tenen pàtria, que és el país al que algú pertany com a ciutadà. Podríem dir que nosaltres hem de ser nacionalistes perquè no tenim un país propi però el busquem, i ells poden ser patriotes perquè sí tenen un país del qual treure pit.

Però espera, que una altra accepció de pàtria és 'terra on hom ha nascut'. Això ja és més pelut. Terra? Quina terra? I fins on la comptem? La nostra terra és España ja que políticament hi pertanyem? O podem dir que la nostra terra és Catalunya? M'inclino per aquesta darrera opció, ja que no ens deixen dir que tenim un país (tot i que jo ho dic igual), diem que tenim una terra, i per tant també podem ser patriotes. Per definició m'agrada nacionalista ara que sé què és, tot i que té connotacions una mica controvertides. Però també m'agrada patriota, en les dues accepcions. Vull començar per aquesta de la terra, i continuar, d'aquí no massa, per la del país del qual sóc ciutadà. Patriota català. I espero no haver-ne de presumir, que la pàtria catalana sigui admirada per ella mateixa.

dimarts, 9 setembre de 2014

La repesca

I ara em veuré obligat a donar-los la raó, a dir que l'economia s'està reactivant i que la taxa d'atur baixa, perquè ja estem sortint de la nefasta crisi. I és més, ens estem convertint en el motor d'Europa, que ara les potències es fixen en nosaltres perquè creixem a un ritme que se'ls nega. Hauré de reconèixer que el govern ha fet una gran gestió i que les mesures que s'han pres eren necessàries per tirar endavant i recuperar-se del sotrac. Que ara només s'ha de mirar endavant i creure en els que ens han permès sortir del sot.

Fals. Tot això que dic és fals i jo ni m'ho crec ni hi crec. Només són trampes financeres per maquillar l'economia més catastròfica que s'ha vist en temps. Però la veritat és que la meva antiga empresa ha reflotat i està repescant gent. He tingut la sort que m'oferissin un lloc en el projecte i he acceptat, així que torno al món laboral després d'un any a l'atur. No m'han volgut a d'altres llocs, hi ha moltíssima gent buscant. Com ens van prometre en acomiadar-nos, tindríem preferència en cas de necessitar perfils similars. I han complert, oferint un sou acceptable i condicions de seguretat. Un cop més,  sóc afortunat. Em volen perquè em coneixen, i jo, coneixent-los també, no em fa res tornar, perquè és fàcil cagar-se sempre en els que et manen, però saber-los reconèixer les bondats també ho hauríem de fer. I no podem dir que ens hagin tractat malament, malgrat tot. 

Torno a treballar.

dissabte, 6 setembre de 2014

Lliris a la mà

Que no sóc una persona optimista ho sap fins i tot algú que em coneix de fa cinc minuts. I al costat d'un o una optimista, naturalment, se'm considera un pessimista recalcitrant. Sobre això tinc dues opinions, i la primera és que m'importa molt poc el que algunes persones pensen de mi. La segona i més important és que prefereixo que em considerin així que anar amb el lliri a la mà. A mi els optimistes inconscients i ingenus em provoquen urticària; ja ho he dit.

Potser és cert que un pensament positiu ajuda a un col·lectiu a creure's les coses, i que si expresses els contratemps també es transmet i baixa la moral. Personalment penso que és una qüestió de força mental, si jo et dic que no podràs fer una cosa i tu t'ho creus, el problema és teu. De vegades t'animaré i tampoc t'ho creuràs, així que... Si creus en tu, un comentari de poca confiança no t'hauria de fer defallir. Diferent és que et mengin la moral de manera malintencionada i galopant, però no parlem d'això. Em molesta força quan em fan callar i no em deixen dir què penso perquè això desanima als altres, per què no hauré de poder expressar la meva opinió, jo? Que busqui inconvenients em sembla que és una manera de fer crítica, i sense crítica tot és perfecte i funciona meravellosament bé. Algú s'ho creu això? Si no és veritat que les coses es fan bé, per què hem de callar els defectes? Si ningú els destaca és com si no existissin. Assenyalar-los, per mi, és el primer pas per intentar solucionar-los.

Sovint em diuen que calli, que no es va enlloc posant de manifest els problemes. Segurament prefereixen fracassar i després preguntar-se per què ha passat. Jo no hi estic d'acord, m'agrada preveure les coses i afrontar els reptes amb garanties. No tot es pot prevenir, naturalment, i de vegades s'ha de confiar en la sort. Però per què negar les evidències? D'on surt aquesta por a dir les coses pel seu nom? Com a mínim qüestionar-se, dubtar. I no tancar la boca als que ho fem.

dimecres, 3 setembre de 2014

Any de Concurs

Falta poc més d'un mes pel Concurs de Castells de Tarragona i em ve de gust parlar-ne una mica. Aquesta cita té lloc cada dos anys, els parells, el primer cap de setmana d'octubre a l'actual Tarraco Arena, la Plaça de Braus de tota la vida. El primer concurs va ser el 1932 i enguany se celebrarà la 25à edició, cosa que ja ens indica que aquesta periodicitat biennal no es manté des del principi. Per poder-hi participar la colla s'hi ha de 'classificar', i els criteris han anat canviant al llarg del temps. Aquest 2014 el concurs es dividirà en tres dies i participaran un gran nombre de colles, però l'últim dia està reservat a les 12 millors colles segons l'índex classificatori de la pròpia organització.

Per confeccionar l'índex compta el període d'actuacions que va de l'1 de setembre de l'any anterior fins el 31 d'agost de l'any del concurs. Entre aquestes dates, s'agafen les 5 millors actuacions de cada colla i es sumen els punts dels tres millors castells d'aquestes actuacions. Una puntualització, les actuacions castelleres solen tenir 3 rondes en les que es fa un castell en cadascuna, i una última ronda de pilars. És possible que el pilar d'una actuació sigui més 'valuós' que algun dels castells fets en ronda de castells, i a efectes de classificació pel concurs compta el pilar com a un dels tres castells puntuats.  

Sobre puntuacions castelleres ja en vaig parlar un cop i aquí us deixo la taula de puntuacions d'aquest any perquè us feu una idea. Amb aquesta taula s'ha fet la classificació que marca les colles participants. Les normes són extenses i complicades, però hi ha un jurat encarregat d'aplicar-les. Al Concurs compta molt descarregar els castells i executar-los correctament, altrament hi ha penalitzacions. Vull recordar que el Concurs té normes pròpies que en teoria no apliquen fora d'allà, però algunes s'han normalitzat al món casteller en general, o s'accepten majoritàriament.

A la jornada de diumenge, la de les 12 millors colles segons rànquing, hi ha tres grups de 4 colles cadascun que faran actuació conjunta. Això és perquè 12 colles actuant en solitari trigarien la vida a acabar (ja s'allarga prou). S'actua conjuntament si no fas un castell igual o superior al 4d9f. Per sobre d'això, tens dret a actuar sol. A la vista del nivell actual, poca ronda conjunta hi haurà, perquè la majoria de castells estaran per sobre del 4d9f. Cada colla té dret a 5 rondes, però la majoria en fan servir només 3. Les altres dues són per si no has pogut completar tres castells als tres primers intents, o si vols millorar actuació per quedar millor classificat o guanyar.

I a grans trets, es tracta de sumar les puntuacions dels tres millors castells realitzats per cada colla, restar les penalitzacions, i a veure qui guanya. Com dic, hi ha moltes altres normes més concretes que us estalvio. Personalment no sóc amant de catalogar els castells així, perquè els criteris que marquen la dificultat d'un castell són uns, però podrien ser uns altres. Tot i així, majoritàriament les colles accepten participar-hi perquè demostra que tens nivell i perquè els premis econòmics s'ho valen, aquí els podeu veure. Si pogués triar jo no hi participaria, però la meva colla hi va, així que, com sempre, a deixar-s'hi la pell. Ja que s'ha de jugar, juguem!

NOTA: qualsevol pregunta o aclariment, no dubteu a deixar-los en un comentari.

diumenge, 31 agost de 2014

No ho aconseguiran

Han passat d'inventar-se agressions perquè semblem els dolents, a ser ells els agressors, però dient que nosaltres ens ho busquem. En qualsevol cas, justifiquen els atacs, ja siguin inventats cap a ells, o els seus propis. Què volen, que ens rebotem, oi? Que reaccionem. Que aquí hi hagi violència. Però no ho aconseguiran. Portem anys de reivindicació pacífica i ara ens volen fer caure en aquest parany tan ximple. Només es posen en evidència. Nosaltres a la nostra, que encara ens queda molta feina per fer. I a fer feina segur que no ens guanyen.

dijous, 28 agost de 2014

Abelles

A les acaballes de les vacances, hem tingut una visita indesitjada a casa. A una part exterior i poc accessible de la galeria hi vam descobrir un rusc d'abelles, que a jutjar per la mida, ja devia fer una temporada que era allà. No hem tingut abelles dins de casa ni ens hi havíem fixat, però al rusc s'hi observava una activitat frenètica. Al principi va fer mitja gràcia, però quan encara amb la novetat la meva parella va intentar recollir la roba dels estenedors i va sentir una fiblada dolorosa al polze va deixar de tenir-ne immediatament.

No m'agraden gens les abelles, són unes bèsties que em repelen. La perspectiva de tenir un rusc tan a prop i de la mala experiència em va posar en tensió de seguida. Havíem de fer alguna cosa, però em donava un mal rotllo increïble. Com que no tenim disponible el típic vestit d'apicultor que tothom té a l'armari, en vam haver d'improvisar un amb roba de muntanya i ulleres de laboratori per cobrir tanta superfície de cos com fos possible, no teníem cap ganes de rebre més picades. Si algú ens va veure, devia pensar que marxàvem a esquiar. Però no, ben preparat per pujar l'Everest vaig fotre una ruixada d'un insecticida potent que hagués acabat amb quinze ecosistemes sencers, però tot i així vaig entrar al pis corrent temerós de les represàlies.

Aquest matí hem vist, amb la mateixa protecció, que el rusc era buit i encara quedaven alguns cadàvers per allà. Hem eliminat les restes (en aquest cas ja no m'ha tocat a mi) i hem creuat els dits (el de la picada no) perquè no ens torni a passar. Però com a mínim ara tenim un protocol estàndard de combat per si es repeteix l'episodi. El millor ha estat poder tornar a obrir portes i finestres sense por que un exercit d'abelles zombi després de la fumigació ens vinguessin a dir un parell de coses. Quina calor que feia dins. Però prefereixo suar que les picades d'abella.