dimecres, 8 d’abril de 2020

Malaguanyat meteorit

Aquesta setmana he decidit anar a fer la compra setmanal dimecres. En situació de normalitat, hi anem plegats divendres a la tarda o dissabte al matí. Avançar tant la compra respon a que aquest cap de setmana llarg serà Setmana Santa i divendres és festa, així que he pensat que dijous seria dia de molta afluència de compradors. Buscava el moment de la setmana en que em trobés menys gent, com he intentat les darreres setmanes, així que hi he anat al migdia. Un cop més, hi he trobat més gent de la que em sembla normal. Massa gent al carrer, massa gent als supermercats. D'acord, ells deuen pensar el mateix de mi, però jo tinc la certesa que surto un sol cop cada setmana per comprar productes necessaris, res de fer rebost ni comprar compulsivament.

Una altra cosa que he detectat és que alguna gent es pensa que, portant una mascareta i guants, ja ho tenen tot fet. No respecten el distanciament social en absolut, no tenen cap inconvenient de posar-se't al costat. Potser pensen que ja t'apartaràs tu, que ells estan salvats. Quanta inconsciència. Jo no porto mascareta, no me l'he posat cap dia. Guants sí. Fora de casa no parlo amb ningú i passo mínim a dos metres de qualsevol ésser que em trobi. No entenc aquesta falta de respecte d'entrar en l'espai vital de l'altre, que ara és més important i necessari que mai.

Per acabar-ho d'adobar, veig a la tele i a les xarxes cues quilomètriques de cotxes intentant sortir de les ciutats per marxar de Setmana Santa. Per anar a on, exactament? Podrien anar directament cap a l'hospital, per guanyar temps. Als Pirineus i a la Costa Brava la majoria de pacients ingressats no són autòctons, són gent que havia anat a la seva segona residència. En definitiva, cada dia que he de sortir al carrer, i si a més veig notícies d'aquestes als mitjans, no puc fer més que pensar que és una llàstima que el meteorit que passarà prop de la Terra aquest abril no passi una mica més a prop. Una mica molt més a prop.

dimecres, 1 d’abril de 2020

Els llibres ens criden

Sempre he dit que els llibres ens criden. Quan vaig a la llibreria solc portar pensat quins llibres compraré, però algun cop, algun llibre no buscat s'entesta a venir amb mi, allargo el braç, l'agafo i ja no puc tornar-lo a deixar. També passa amb els llibres que trio llegir de la pila que tinc a casa. Alguns porten moltíssim temps acumulant pols i ni me'ls miro, però de sobte, un bon dia em criden l'atenció i em poso a llegir-los. Són ells els que em criden des de la lleixa. 

Per forçar una mica això, fa un parell d'anys vaig decidir fer-me propòsits lectors a principi d'any: triar cinc llibres d'aquells que porten molt temps a casa sense èxit, i llegir-los duran aquell any. De moment me n'he sortit prou bé. Un dels llibres que vaig triar aquest 2020 va ser 'Van venir com orenetes'. No sé ni el temps que fa que estava allà, ni estic massa segur d'on el vaig treure. De veritat, no ho recordo bé. En realitat, no tenia ni la més remota idea de l'argument i quan el vaig posar a la llista ni em vaig molestar a llegir la contraportada. Senzillament vaig pensar que ja era hora de llegir-lo i ja està.

Tenia tot l'any per complir el propòsit lector, i de tot l'any he anat a triar el mes de març per llegir aquest llibre. Un llibre escrit al 1937 per William Maxwell, per cert. I com que darrerament vaig a preu fet amb els llibres, un darrere l'altre, un cop més vaig arreplegar aquest sense mirar ni de què anava. I de què va? Doncs de diverses coses, però sobretot de l'epidèmia de Grip Espanyola de principi dels anys 20 del segle passat, als Estats Units, concretament a Logan, Illinois. Una malaltia que va agafar la gent per sorpresa, que abans de tenir casos locals va fer que tanquessin les escoles, que la gent es tanqués a casa i que s'evités tot contacte amb les persones que s'havien posat malaltes. Una malaltia que provocava moltes morts i que per prevenir-la calia adoptar mesures higièniques i confinar-se a casa. Una malaltia que causava pànic i que, no m'ho feu dir, perquè ara mateix no sabria dir a què em recorda.

Ens criden, o no ens criden els llibres quan és el moment oportú per llegir-los?

diumenge, 29 de març de 2020

Cinc afirmacions

Aquests dies corre per twitter un joc en el que ha participat molta gent. Es tracta de fer cinc afirmacions sobre un mateix, entre les quals una d'elles és falsa. Es tracta que la gent encerti quina és la falsa, especulant una mica amb el que sap d'aquella persona. He pensat que -per què no?-, ho podríem portar aquí als blogs, per distreure'ns una estona. Aquí ens coneixem força, potser en alguns casos serà més de memòria que de coneixement que podrem descartar alguna opció. Però què us sembla? Va, us dic 5 coses meves, a veure si endevineu quina d'elles no és veritat.

1. En un viatge a Paris vam evitar un robatori al metro posant-nos a cridar.

2. Vaig tornar un dia abans d'un congrés científic per no perdre'm un assaig de castells.

3. Amb 18 anys vaig marxar sol a Bèlgica per trobar-me allà amb amics de les vacances.

4. Us estiu vaig treballar al programa de prevenció i neteja del litoral català, des del centre de control.

5. Vaig triar lloc per sopar amb un ex-portaveu del Congrés dels Diputats i li va semblar car.

dimecres, 25 de març de 2020

Relats conjunts, Pollice Verso


Eeeeeeh! Aquests dos s'estaven saltant el confinament, però què s'han pensat! Ni carro de la compra ni gos per passejar! Serà possible! Nosaltres aquí sense poder-nos moure i ells campant! Gràcies senyor policia per atonyinar-los com es mereixen! El proper cop s'ho pensaran millor!


Escàs d'idees, però sempre participant als Relats Conjunts!

dissabte, 21 de març de 2020

El número de la mala sort, o no

Arriba la primavera, i amb ella l'aniversari d'aquest blog. Doncs sí, el Bona Nit fa 13 anys. Diuen que és el número de la mala sort, però a mi no m'ho sembla pas. Això sí, aquest any, per primer cop, no he preparat res especial per aquest dia. Ni la circumstància que vivim actualment, ni la circumstància blogaire que arrosseguem ja fa temps, em conviden a grans celebracions. Celebrem, doncs, que encara ens queda una mica de vida blogaire, que seguim aquí malgrat dels malgrats. I no oblidem les dates importants, ja em va passar amb el Llibres, i Punt!, que aquest any feia una dècada i em va saber molt greu. Ara el Bona Nit fa 13 anys, no diré que amb bona salut, però com a veterà que és amb camí de 1600 posts a l'esquena, per mi és especial recordar-ho. I com sempre, assenyalar aquesta data al calendari també serveix per donar-vos les gràcies a tots i totes que passeu per aquí, ja sigui sovint o de tant en tant, a dir la vostra i a compartir una estoneta amb mi i amb les ximpleries que escric. Gràcies de tot cor. Que sigui per molts anys més!

El que sí que faré és la ja clàssica secció 'no me'ls puc treure del cap', encara a dia d'avui trobo molts rètols o inscripcions que em fan pensar en vosaltres. Aquests són els que he recollit aquest any. Si feu clic a les imatges us portarà a casa del o la blogaire en qüestió. 

http://ajocdedaus.blogspot.com/

http://carmerosanas2.blogspot.com/

http://invarietateferran.blogspot.com/

http://elquempassapelcap.blogspot.com/

http://elcafelitus.blogspot.com/

https://bloc.elpeix.cat/

https://pons007.wordpress.com/

http://riboru.blogspot.com/

http://bloguejat.blogspot.com/

dimecres, 18 de març de 2020

Millor separats

A l'adolescència molts temes es viuen de manera molt intensa, com per exemple el de l'amistat. Tenim amics que ens sembla que ens han de durar tota la vida i el dia següent ens hi hem enfadat i no en volem saber res. La situació sembla que s'estabilitza quan et fas gran i no et deixes endur tant per les emocions. Però m'he descobert recentment en una actitud d'aquestes que sembla que només tenim a l'adolescència, però no. Com pot ser que una persona ens pugui caure bé, fins i tot tenir-li afecte, però quan està amb alguna altra persona no la suportem? S'entén què vull dir, oi? Dues persones juntes que et fan rabieta, o fins i tot et fan enfadar per algunes actituds, però quan estan separades, fins i tot amb altra gent, et pots portar perfectament bé amb una d'elles, o potser fins i tot amb les dues, però en el cas que comento és especialment amb una. Us passa això? Com gestioneu la situació quan les persones estan juntes perquè no afecti a la relació que teniu amb una d'elles quan no ho estan?

diumenge, 15 de març de 2020

Blogfinament

Ara que ens recomanen quedar-nos a casa i no sortir si no és necessari.

Ara que aprofitarem per acabar lectures endarrerides i mirar-nos tot el que ens ofereix Netflix.

Ara que farem la neteja de casa a fons fins que quedi ben neta.

Ara que acabarem aquell vell àlbum de viatge que vam deixar a mitges.

Ara que farem aquella reorganització dels àlbums de fotos que no fèiem mai.

Ara que ens dedicarem a parlar per videoconferència amb tothom.

Ara que combatrem l'avorriment fent mots encreuats, o amb jocs de taula.

Ara que farem anar Youtube per mirar tutorials de les coses més diverses.

Ara que practicarem horticultura amb totes les plantes de la casa.

Ara que farem totes aquelles petites reparacions que calen a casa.

Ara que ens passarem el dia a twitter criticant la gestió de la crisi que pretén el Gobierno. 

No creieu que ha arribat el moment de trobar temps per treure la pols als nostres vells blogs i fer que tornin a remuntar? El confinament és l'impuls que ens feia falta! Ja no hi ha excusa!

dimarts, 10 de març de 2020

Coronavirus

No em fa por contagiar-me. Sóc una mica destraler i no faig massa cas de la salut. Si l'agafo, doncs mira, ja el passaré com pugui i confio que el meu sistema immunitari farà la seva feina correctament. Si m'ha d'afectar com ho fan els refredats estacionals, potser el passaré sense ni adonar-me'n.

El que m'espanta és què puc fer jo amb els altres, si l'agafo. Els meus pares ja entren en les edats de població de risc, encara que a mi no m'ho sembli, però ja tenen edat perillosa. Per no dir que tenim a prop persones de força més edat encara, més vulnerables. També veig sovint un nadó força petit que encara no deu tenir totes les defenses que tocaria. No m'agradaria ser jo qui posés en risc les seves vides per ser-ne un portador pràcticament asimptomàtic, o un descuidat. Per ara em dedico a aplicar les mesures higièniques pertinents, les més efectives, més pels altres que per mi. I si ha de venir, que vingui, però que deixi els meus 'vellets' en pau.  

dimarts, 3 de març de 2020

Relats conjunts, La vella i la nena amb espelmes


A veure iaia, anem a mirar això de les xarxes socials que em preguntaves, no és tan difícil. Ara que ha marxat la llum, mirem-ho a l'iPad, que té bateria. Tens el twitter, que és per missatges curts del tema que vulguis. Li diuen microblogging, és com allò que feies tu d'escriure un blog, però en més curtet. Això sí, t'adverteixo que allà la gent s'hi baralla força, sembla que ho facin servir de teràpia! Gairebé no es pot dir ni bon dia. Van fer una altra versió semblant que es diu Mastodont, però em sembla que no el fa servir ningú. Del facebook ni te'n parlo, francament no sé massa bé com funciona, està passat de moda! Ara el que es porta és instagram, s'hi lliga més que al tinder! Sí, ja sé que em vas dir que el tinder no t'interessa, però a l'instagram també s'hi pot penjar fotos i ja està, eh? No cal lligar. Encara que nosaltres ni hi pengem fotos ja, fem stories tot el dia, de qualsevol cosa que et passa pel cap, patam, foto i cap amunt! Ah, i els youtubers, gent que es grava i penja els vídeos al seu canal, jo en segueixo una pila! Algun és una mica ximplet, però t'hi enganxes! Però bé, si vols estar informada, el millor que pots fer és seguir canals de telegram, t'hi subscrius i t'enviaran tot de notícies directament al mòbil. Sí, també és com el whatsapp, es pot fer servir per parlar amb altra gent, però això dels canals és el que està de moda, molta gent s'informa així ara, res de diaris. I bé, et parlaria de tik tok, però em sembla que no tens els genolls com per anar gravant vídeos amb música...


La meva aportació als Relats Conjunts de febrer, tard altre cop.