dijous, 27 d’agost de 2015

Manar

Si digués que manar no m'agrada, mentiria. Però més que manar segurament el que m'agrada és remenar les cireres, estar en el centre de les decisions. Diria que no és el primer cop que parlo d'això al blog. Pel que he percebut al llarg del temps, no és que sigui una capacitat que em manqui, per bé que sovint ens costa reconèixer-nos certes virtuts. El problema que em trobo és veure'm en la necessitat de manar gent que sap molt més que jo dels temes en que els dirigeixo. Aportar autoritat quan em falten els coneixements i els arguments per ser creïble. I malgrat tot, m'han triat. En el partit i en la coalició electoral. No crec que ningú em discuteixi la capacitat de treball i l'esforç. Però em poden discutir la formació. No pot ser bo per algú que està al capdamunt de totes les decisions sentir-se despullat davant de tanta gent, i de tants temes. Em ve gran? Només el temps ho dirà. Tornem a estar en campanya. I ara em toca dirigir-la.

diumenge, 23 d’agost de 2015

Dit i esquena

El meu dit recorre la teva esquena de dalt a baix, amunt i avall, i no fas res per aturar-ho, ben al contrari. Esperes -i espero- expectant, el moment que fregaré algun punt en que les pessigolles ja no es podran aguantar, i t'estremiràs. Però faig trampa: sé molt bé on he de lliscar el palpís per obtenir l'efecte. No te'n canses, et relaxa, i et deixes fer. I així podrien passar hores si no fos que a mi em relaxa encara més i la son em venç.

dimecres, 19 d’agost de 2015

Els testos s'assemblen a les olles

Les vacances s'han acabat i toca tornar a la feina, però en el meu cas també tornen les reunions polítiques, els castells... ja hi tornem a ser. Just abans de marxar vaig fer una visita als meus pares per posar-los al dia de les meves responsabilitats adquirides, i de tota la feina que em vindria a sobre. La meva mare em mirava amb certa cara de preocupació, i em deia si tindria temps per dedicar-me a mi i a la meva parella. I em va deixar anar un comentari d'aquells que et fan pensar: 'A veure si faràs com el teu pare. Tu, quan tenies dos anys, vas dir que per Reis volies un pare nou que jugués amb tu'.

El meu pare era sindicalista, si és que tots els testos s'assemblen a les olles. En aquella època es passava la vida al sindicat, i suposo que deixava de fer les coses importants per fer les urgents. És clar que la lluita sindicalista en aquells moments, al principi dels '80, devia ser molt important també. Van aconseguir part del que avui ens prenen. Però el comentari, com deia, cau com una llosa. Sobretot quan penses 'i això que ell no feia castells...'.

I res, aquí estem, veient com posem una mica de fre perquè les coses importants no es ressentin més del compte. Us he dit que vénen unes altres eleccions?

diumenge, 16 d’agost de 2015

El nom de les plantes


Poc s'ho pensava l'Agnès quan va tenir aquella idea una mica estrafolària, però ara que es mira el seu balcó, atapeït de plantes i plantetes, s'entristeix i s'adona que els anys han passat, per ella també, i que allò que esperava i desitjava no ha arribat. 'Encara', s'entesta a repetir-se, però cada cop que baixa el carrer de casa i veu el balcó, perd una miqueta més l'esperança.

En Jaume va ser el primer noi amb qui va tenir una relació, diguem-ne seriosa. Eren molt joves, però ella va pensar que seria per tota la vida, no sap agafar-se les relacions d'una altra manera. Però és així com s'han de viure, oi? Si no ja no paga la pena esforçar-s'hi. Se'l va estimar molt, en Jaume, tot i que era una mica aturat. D'això se'n va adonar després, és clar. Aquell amor es va anar fonent fins que els dos es van adonar que no anaven enlloc. Tot i així, l'Agnès no volia oblidar aquella primera història, era el més important que li havia passat a la vida, llavors. Com que en Jaume era una mica aturadet i poc xerraire, va decidir recordant-lo amb una broma que havia fet algun cop amb una amiga en aquella època. Si en Jaume era com una planta, de vegades, posaria una planteta al balcó i sempre que la mirés es recordaria d'ell. Seria el seu petit secret. Al principi segur que li faria un xic de mal, però allò donaria pas a la nostàlgia, aquella que et ve amb un mig somriure als llavis, quan ja no hi ha ferida.

Un temps després va venir en Jordi, i després l'Aitor. Més tard en Marc, ai en Marc. El Jofre, en Peter i en Juli. En Toni, en Carles, en Pol, en... els recorda a tots, perquè tots van ser importants a la seva vida. Però no se n'ha quedat cap. I no ho diu a ningú, però seguint aquella tradició, que inicialment li va semblar una anècdota simpàtica, després de cada fracàs amorós ha afegit una nova planta al seu jardí improvisat. Ja en són moltes, i cadascuna té un nom. L'Agnès té el balcó ben ple, però el cor ben buit. 


La Carme ens fa una nova proposta perquè escrivim aquest estiu, animeu-vos-hi!

dijous, 13 d’agost de 2015

No us ho deixeu dir


De vegades, des de les opinions més casposes, i des de la incultura més absurda i malintencionada, s'entesten a titllar-nos de nazis, només perquè reclamem la plena sobirania i la llibertat del nostre poble, després de segles de ser tractats indignament i sense cap consideració. Amb menyspreu, fins i tot. I fomentant una catalanofòbia injustificada en la resta del territori estatal. Aquests dies he estat a Auschwitz-Birkenau. El nacionalisme es cura viatjant, diuen, consell estèril, ja que els catalans som, de llarg, els que més viatgem. No deixeu que us diguin nazis, mai. No els deixeu faltar-vos al respecte, ni faltar al respecte de les víctimes d'aquella atrocitat que són els camps de concentració. La comparació és aberrant, ofensiva i completament injusta. No calia viatjar per saber-ho, però en tenir-ho davant, aquesta és una de les primeres coses que vaig pensar, com algú pot gosar comparar-nos amb allò. Vaig pensar moltes altres coses, no deixa indiferent. Però de moment me les guardo.

dilluns, 27 de juliol de 2015

No m'ho tingueu en compte

Tenia pensat posar el blog de vacances la setmana vinent, però em sembla que aquest cop el blog descansarà més que jo, que encara em queden uns dies de feina molt intensa, i unes activitats paral·leles encara més intenses. L'esgotament mental fa que tampoc em vingui res al cap per escriure (això, o que se m'han fregit les neurones de tanta calor), així que millor deixar reposar el Bona Nit una mica i a mitjans d'agost reprendre'l amb moltes ganes. És allò que no m'agrada fer i que la majoria d'estius he evitat, però crec que ara em cal. El que sí que faré serà passar per les vostres cases, però el Bona Nit és massa exigent. Marxaré també uns dies fora, ja en parlarem a la tornada! Sigueu bons i no m'ho tingueu en compte.

dijous, 23 de juliol de 2015

Animals

Per treure'ns una mica de sobre el debat únic que vivim, i que cansa molt, la política aquest dies està parlant d'altres temes que són prou interessants. Ahir es va aprovar al Parlament una llei que prohibeix els espectacles de circ amb animals salvatges, per gran alegria de les organitzacions animalistes. Pot semblar poc important, però és un pas més cap a respectar els drets dels animals i considerar-los com iguals, més que una possessió dels humans de la qual en puguem fer ús com vulguem. Qui ha tingut animals a casa sap que acaben sent de la família. Tot i això, encara hi ha moltes mostres de maltractament i de comportament de superioritat dels humans cap els animals. Aquest dies també m'he trobat treballant aquest tema i he après coses que m'han semblat interessants.

Una societat que respecta els seus animals és una societat avançada. Sembla ser que hi ha correlació entre el maltractament animal i la violència interpersonal, és a dir que si algú té tendència a fer mal als animals, també serà més propens a fer-lo a altres humans. Per això és molt important no permetre conductes violentes envers les bèsties a la canalla, aprendre a respectar l'entorn i els animals segur que ajuda a respectar també els altres humans. Com que els animals sempre tenen les de perdre, trobo molt bé que hi hagi lleis específiques per protegir els seus drets, i càstigs exemplars per aquells que les vulnerin. Podem començar per considerar els nostres animals domèstics com a companys, i no com a possessions. A més, tots sabem que si hi ha un gat a casa, és ell qui mana!

No puc dir que sigui un activista animalista, però en tinc algun a prop, i m'agraden aquestes idees, m'agrada que el meu país no vulgui deixar ningú enrere, i que això inclogui els animals de família, i la protecció per tots els animals amb els que compartim territori. I mira que a mi m'agrada fer la guitza a en Bloggins, eh! Però més ben cuidat no pot estar! Fins i tot la política és agraïda quan et permet aprendre coses.

dilluns, 20 de juliol de 2015

Surfistes


La humanitat no estava preparada per aquell cataclisme. Cap aparell no va saber calibrar la magnitud de la sacsada propera a la dorsal oceànica i l'onada resultant va ser la més gegantina que hom havia vist mai. Va ser la definitiva. La força de l'aigua va arrossegar-ho tot, va canviar del tot la superfície del planeta. Un exemple és el que es veu a la fotografia adjunta, immensos bancs de sorra arrossegada per la corrent, dipositades en zones anteriorment selvàtiques. Es desconeixen les repercussions sobre la vida a la Terra, però es calculen catastròfiques. Pel que fa a l'espècie humana, que se'n tingui constància, només van sobreviure els surfistes, ja que van poder cavalcar la Gran Onada. Ara deambulen confosos, perduts. No tenen ningú davant de qui presumir.


Un any més, la Carme fa la suplència a Relats Conjunts, i jo no deixo passar l'oportunitat de participar! Animeu-vos-hi!

dijous, 16 de juliol de 2015

La vida pública

Aquí al blog sempre he intentat mantenir l'anonimat, mostrar-me poc, malgrat que he explicat la meva vida i miracles del dret i del revés. És una bona vàlvula d'escapament, i em dóna molta llibertat. Per què tanta insistència en mantenir-me només a un cantó de la pantalla, o de seguir fent servir pseudònim? Doncs de vegades jo també m'ho he preguntat, quin sentit té, després de tant temps? Una idea em planava, però. I si alguna vegada arribo a fer alguna cosa que em dóna certa visibilitat pública? I sí, posem per cas, comencés a presentar el telenotícies? Relacionar tot el que he explicat aquí amb el meu jo de fora no em fa gràcia. És com el meu diari secret, compartit amb tots vosaltres, i no m'agradaria perdre aquest espai perquè tothom sap qui és qui ho està explicant. No coneixent la persona, no sabent què fa, puc seguir sent el XeXu, agraït que em passeu a llegir, i gaudint dels vostres blogs.

Aquests dies alguna coseta ha canviat. Allò que explicava fa uns dies del trash talking es va decantar al meu favor, i ara diguem que tinc una vessant pública, mooooooolt a petita escala, però que molt petita, però que m'ha fet fer un discurset pels companys, sortir en un parell de mitjans locals, i una entrevista a la ràdio. I tot plegat en una setmana. Desconec on em porta això, si passarà d'aquí o no em mouré d'aquest nivell taaaaan reduït de popularitat. Però és altament probable que hagi d'anar fent aparicions públiques, de moment a nivell només local. I la cosa pot anar a més també en altres vessants de la meva vida.

I què vol dir això? Que em matin si ho sé. Només ho volia compartir. M'agrada tant aquest espai, és tan necessari per mi... Tot i que els blogs vagin una mica de baixada, tot i que ara tinc menys temps per dedicar-hi, encara m'hi aferro amb ungles i dents, i no vull que res me'l prengui. Fins allà on pugui, continuaré sent el XeXu, que us ho anirà explicant tot, a la seva manera. I el que passi pel món, ja és una altra història.