divendres, 1 agost de 2014

Agost, i tot el que va venir després

El primer pensament d'avui quan he obert els ulls ha estat una relació d'idees que ha començat prenent consciència que és agost, cosa que m'ha portat a l'August and Everything After de Counting Crows, un grup al que fa molt temps que he perdut la pista. La meva ment continuava pensant que un cop vaig tenir aquest disc, però que el vaig deixar a una companya del laboratori on vaig estar fent la tesi. Ja no el vaig veure més. I aquí ha acabat el meu raonament: que poca importància que dóna alguna gent a les coses alienes. Entenc que, si és així, tindran tan poca o encara menys cura amb les seves pròpies. Però quan et deixen un disc, un joc o un llibre (!!) com pots no tornar-lo, o tornar-lo en mal estat? Si et són igual les teves coses, potser has de tenir en compte que no tothom és tan despreocupat com tu. I al revés, si valores el que tens, potser hauràs de mirar a qui ho deixes. A casa, el meu germà era qui ho perdia o ho trencava tot, tant si era seu com si no. Jo tot el contrari, és clar. En definitiva tot depèn de com ens aferrem a les nostres possessions, i fins i tot per això som diferents les persones. I com ens aferrem també al temps que tenim. És agost i veurem com aprofitem aquest temps. Agost i tot el que vindrà després.

dimecres, 30 juliol de 2014

Estelles

S'acosta l'agost i amb ell el final del curs polític, per això estan passant coses. Després del llarg mes de vacances s'espera que la gent ja no se'n recordi, però nosaltres no hem d'oblidar. Es reuneixen els presidents espanyol i català amb el resultat que tots sabem abans d'hora. I salta la llebre amb una de les figures més rellevants de la història de la política catalana. Vagi per davant que crec en el 'qui la fa la paga', tot delicte ha de tenir el seu càstig, en la justa proporció que es mereixi, tot i que de sobres sabem que una justícia polititzada no serà mai justa.

Sap greu per un mite català que molts tenien en un altar, fins i tot aquells que no eren votants del seu partit, però és història i d'aquí quatre dies ja no recordarem les malifetes que va fer, només els seus 'anys de glòria'. Insisteixo, no oblidem. El que ja no em sembla tan bé és tota la corrua de politicastres i mitjans de comunicació que tenen la destral a punt per fer estelles de l'arbre caigut, no en volen deixar cap tros massa gran. Pot semblar contradictori amb el que deia abans, però no ho és. A mi em sembla molt bé que surtin a la llum tots els draps bruts, els reals, si pot ser. El que no em sembla coherent és que els qui més ho demanin siguin els que estan emmerdats amb casos de corrupció fins les celles, que han aguantat el xàfec durant uns dies quan els seus tràfics d'influències, les seves malversacions, els seus cobraments il·lícits o adjudicacions dubtoses han transcendit, i que després han continuat com si res, bramant com ases les mateixes ximpleries de sempre.

Això em fa pensar en els que s'ofenen enormement quan els acuses de fer coses que no s'adonen que fan, o també els que critiquen cruament allò que ells mateixos no paren de fer. Hi ha polítics a cabassos amb aquesta actitud. Però no és un territori exclusiu d'aquesta classe.

dissabte, 26 juliol de 2014

Si et despistes...

Tenim molt al cap que les companyies de serveis i els bancs intenten entabanar la gent gran perquè no entenen massa bé què els venen i així en treuen profit. Els planyem, però no som conscients que ho intenten amb qualsevol, i si pica, tot això que tenen. A mi em van estar a punt d'enredar fa uns dies, ho comparteixo per si pot servir a algú.

Se'm va presentar a casa una noia dient que era de la companyia de la llum i em va començar a explicar les noves maneres de facturació, que ara facturen per consum real i no sé quines mandangues més. Em va demanar veure la darrera factura per assegurar-se si ja m'ho cobraven així, aparentment era una visita informativa. Es va apuntar coses de la factura i em va dir quan costarien a partir d'ara les revisions periòdiques, ensenyant-me a la pantalla del seu mòbil l'import des de la pàgina mateix de la meva companyia.

A mi em va pujar la mosca al nas perquè la noia feia gestions, i em vaig fixar que en realitat res l'acreditava com a emissària de la companyia que em serveix (encara que me l'ensenyés al seu mòbil). Li vaig començar a dir que sóc llogater i que no tinc potestat per canviar res, i que a més no sabia de quina companyia era i què estava fent. Va canviar l'actitud amable i servicial per un to hostil que denotava que jo li feia perdre el temps per ignorància, i em va demanar qui s'encarrega de la llum a casa, com si li hagués obert la porta un nen de 5 anys. Era una artista de defugir preguntes compromeses, i es va negar a facilitar-me un telèfon per poder-la contactar. Al final va reconèixer ser d'una altra companyia, com si el que estava fent fos el més normal del món, i amb posat força intimidador em va posar entre l'espasa i la paret, o ho agafava llavors o no podria ser. Li vaig ensenyar on era la porta (havia entrat fins la taula del menjador per fer papers), i encara va marxar amenaçant tota ofesa 'd'acord, doncs tanquem el punt de subministrament', cosa que no podia fer perquè en realitat no m'estava subministrant res.

El resum és que es presenten com a simples informadors, no et diuen d'on vénen, et fan una oferta d'alguna mena i s'apunten les dades. Al final signes la conformitat a les noves condicions i després et truquen per telèfon per, en teoria, confirmar que la visitadora ha fet bé la seva feina, però és per formalitzar el contracte amb una altra companyia. No és que et robin, però has fet un canvi de contracte sense que te n'hagin informat en cap moment. No conec la legislació, però aquest procediment no em sembla gaire legal. Ni gaire moral. Sortosament, jo vaig reaccionar a temps, però t'enganyen amb molta facilitat. Aneu amb compte.

dijous, 24 juliol de 2014

Tres copes buides


Vespre. Una festa major en un poblet petit, en ple estiu. Una guingueta improvisada, una barra metàl·lica sota uns tendals, amb bales de palla recobertes de fulards com a seients. Tres homes, joves, roba còmoda, lli, camises acolorides. Un d'ells fins i tot duu un barret de palla amb una cinta roja. Xerren, riuen, comparteixen una copa de vi. El seu posat és distès, el posat de qui està de vacances, lluny de tot, especialment de les cabòries. Però no estan de vacances. Veient aquesta escena, qui podria sospitar? Tanmateix, hi ha un lloc millor per ultimar els detalls de l'atemptat, fora de l'abast de qualsevol mirada? Es pot passar més desapercebut?

Els homes ja han marxat, han deixat les copes buides sobre la bala de palla, senyal que ja no tenen res més a dir-se. L'endemà es trobaran a Plaça Sant Jaume.


A falta de Relats Conjunts, la Carme no ens falla mai. Jo també participo a la seva substitució estiuenca! La foto de la proposta és d'en Barbollaire, per cert!

dilluns, 21 juliol de 2014

Convencions

Es fa molt estrany veure el diputat David Fernández intervenir al parlament amb la seva samarreta de Som Escola, o amb qualsevol altra vestimenta que porta, però està creant escola, l'altre dia de fons rere el lider de la CUP es veia en Junqueras amb una camisa blava de quadres la mar de normal. Xoca molt, però després et preguntes... i per què no?

Vivim en un món de convencions en el que ens hem convençut que certes coses són de determinada manera, i només ho són perquè nosaltres volem. Si ens centrem en el tema de vestir, un altre exemple són les bodes, i el tinc molt fresc perquè he assistit a una aquest passat cap de setmana. Tant a les bodes com al parlament s'ha de vestir de vint-i-un botons, com també a les entrevistes de feina. No seria més normal anar còmode a aquests llocs, no sentir que hi vas completament disfressat? En cas dels diputats és probable que alguns vesteixin sempre així, però d'altres probablement no. Però la convenció mana i tots s'han deixat arrossegar, fins que uns han decidit anar contracorrent. Personalment espero que l'exemple s'estengui.

Tornant a les bodes, potser és perquè a mi m'agrada vestir de manera molt senzilla i còmoda, però trobo que la imposició del costum fa que ens passem més estona pensant què ens posarem i com ens guarnirem que en la gent que es casa. Quan em preparava per anar a la cerimònia em va passar pel cap que si algun cop m'hagués de casar, que no ho faré, la condició per venir al convit seria que tothom vingués còmode, sense gastar-se un ral per la convenció. Si algú ve disfressat, no entra!

Però jo sóc un paio estrany a qui no agraden les imposicions, de cap mena, però especialment en el vestir. Qualsevol lloc on se m'obligui a vestir d'una manera que no vull és susceptible de no agradar-me. Jo només m'uniformo a castells, però perquè és un orgull lluir aquells colors.

divendres, 18 juliol de 2014

La part rica

Ahir vaig ensopegar amb una entrevista que el diari Ara va fer al Gran Wyoming en motiu de la publicació d'un llibre de memòria històrica on el showman no es mossega la llengua gens ni mica. Monzón, Jordi Évole o Ana Pastor s'han erigit com periodistes de prestigi que expliquen les coses tal com són i que les diuen pel seu nom. En contraposició, el periodisme és una professió que ha perdut tota credibilitat, per això destaquen tant. El presentador de 'El intermedio' acumula tants admiradors com detractors, però he de dir que, tot i no seguir el seu programa, sempre m'agrada sentir-lo parlar.

En aquesta entrevista parla molt clar sobre la classe governant espanyola i les misèries que viu el país veí. Penso que val la pena mirar-la, però és molt llarga. Parla poc de Catalunya, però el director Carles Capdevila no perd mai l'oportunitat de preguntar. Monzón es mulla poc sobre nosaltres, al meu entendre, però també tira amb bala i no li falta raó. El que sí que diu és estar a favor de la democràcia i a que un poble s'expressi de la manera que toca. A banda d'això, fa una reflexió que em va cridar l'atenció, potser és molt òbvia, però fa pensar.

Diu que durant tota la història, les ànsies d'independència sempre les ha tingut la part rica del país, i l'altra part s'hi ha oposat. Massa interessos posats en la part rica com per deixar-los marxar. Continua comentant que només en un cas, el d'Eslovàquia, la part pobra va voler marxar, i que el tema va quedar arreglat en 24 hores. Els ho van posar molt fàcil (minut 42). Això ens pot donar pistes de per què España ens vol retenir a tota costa, malgrat les nombroses mostres de menyspreu que ens professa sempre, i malgrat que apel·lin a la impossibilitat per la llei i la constitució. És una veritat que en realitat tots sabem, però em va fer gràcia sentir-ho de la boca del comunicador, i amb exemples.

dimarts, 15 juliol de 2014

Intel·lectuals

El primer que haurien de fer els de Libres e Iguales, o els de Societat Civil Catalana si es volen assemblar al Better Together del Regne Unit, és donar suport a un referèndum i defensar la postura contrària a la independència, cosa perfectament comprensible, una opció tan vàlida com la del SÍ. Estar en contra de votar hauria de tenir un altre nom. Ben mirat, potser el primer que haurien de fer és deixar d'auto-anomenar-se intel·lectuals i manifestar-se obertament nacionalistes espanyols. Considerar-se intel·lectual és, com a poc, pretensiós i superb.

divendres, 11 juliol de 2014

Coordenades barcelonines

Passejant per l'Eixample de Barcelona sento enyorança de quan vivia allà, però per sort hi vaig sovint i encara em sento part d'aquesta ciutat, la meva ciutat. Segur que alguna gent trobarà avorrit aquest districte, tan quadriculat, tan geomètric, però per mi aquesta és la veritable essència de la ciutat. A l'Eixample no t'hi perds, saps sempre perfectament on estàs... espera, segur?

Els barcelonins/es tenen/tenim una forma curiosa de donar direccions a l'Eixample, i per extensió també a la resta de la ciutat. Les coordenades barcelonines es donen segons els eixos mar-muntanya i Llobregat-Besòs.

Imatge extreta d'aquí.

Si agafem la imatge de la ciutat, la representació que surt a tots els mapes, l'Eixample forma una quadrícula. La que he posat està una mica inclinada, però per saber orientar-nos hem d'entendre que el mar quedaria a la part de sota de la imatge, i la 'muntanya', per sobre. Llobregat i Besòs són els rius que flanquegen la ciutat, el Llobregat, segons la representació, el trobaríem a l'esquerra, cap a l'oest, i el Besòs a la dreta, a l'est de la ciutat. No fer gaire cas dels punts cardinals perquè la quadrícula de l'Eixample no està orientada N-S, E-O.

A Barcelona les indicacions es donen segons aquests punts de referència, així que no és gens estrany sentir un 'quedem a Enric Granados amb Provença, cantonada Llobregat/Mar', per exemple. Així ens entenem perfectament i no hi ha cap mena de dubte. Ajuda saber-se els carrers, que no són tants, però amb aquestes coordenades s'afina molt. He vist que a la gent de fora li costen força, no saben cap on cau cap dels punts de referència, però bé, la integració a la ciutat passa per entendre aquestes coses! I no és maco tenir el nostre propi sistema de coordenades?

dilluns, 7 juliol de 2014

El motivador

Aquest any a la colla castellera, a banda de fer castells, m'he compromès amb un dels equips tècnics que gestionen l'elaboració de les estructures, concretament al de pinyes. És una feinada a la que dedico moltes hores, és gratificant, però molts cops també és frustrant. Dintre de l'equip tots els integrants aprenen a muntar la pinya de qualsevol estructura, però jo tinc una tasca més específica que és triar la gent que constitueix la base del castell (baixos, contraforts i crosses, el que es coneix com a nuclis), els que estan just a sota de l'estructura que sobresurt, el tronc.

En total controlo una quarantena de persones i he d'anar fent les combinacions més adients entre ells. He heretat la tasca d'algú que ho portava fent molt temps, de manera que ho faig amb una mica de pressió perquè odio equivocar-me, i d'errades en faig una bona pila. Una equivocació meva, per exemple, pot fer allò que desagrada tant al públic i als mateixos castellers: que pugin els segons i terços, diguin que no està bé i es desmunti el peu del castell. No sempre és culpa meva, però! Hi ha altres motius que poden fer desmuntar un peu.

El cas és que, com que treballo amb una quantitat concreta de gent, m'agrada fer-los participar a tots i que se sentin importants. Sentir que el que fas té importància és vital per implicar-se en el conjunt, i això és el que vull que tinguin clar. Una de les maneres que he triat per fer-ho és recollir les adreces de correu de tots i enviar-los uns missatges motivadors per exaltar els seus ànims. Vull que sàpiguen que donaré la cara per ells i que compto amb tots, però que m'han de respondre amb compromís i dedicació. És la meva gent i vull que ho sàpiguen.

Es tracta de tocar-los una mica la fibra, d'apel·lar al seu esperit de lluita i superació com a col·lectiu, i posar en valor la seves posicions en el castell, perquè fem una feina bruta que no es veu, però que és tremendament important. De moment els mails que he enviat han tingut bona acceptació i respostes positives, tot i que hi ha molta gent que calla també. Penso que això els animarà i si es contagien de les ganes de superació que jo tinc pot ser positiu per la colla, com més entregats estiguin, millor. Però se'm planteja un repte, és clar. Com mantenir la motivació d'ara fins a final de temporada sense que tots els missatges sonin iguals i acabin semblant buits? Aquí és on tindré feina, però precisament és la feina que més em motiva a mi.