dimecres, 25 de maig de 2016

Que no et convidin a plegar

Hi ha comportaments humans que no entendré mai. Segur que cadascú té els seus, perquè els humans som una espècie per llogar-hi cadires, però a mi em costa, entre d'altres, la incapacitat d'algunes persones per dir que no poden assumir tasques que se'ls han assignat. Deixant de banda el compromís, que és un tema molt recurrent en aquest blog, hi ha imponderables a la vida que ens impedeixen fer-nos càrrec d'unes responsabilitats, perquè probablement unes altres ens absorbeixen tot el temps disponible. I no passa res, és comprensible. Però que fas en un cas així? Reconeixes que no hi arribes, o esperes que el temps vagi passant fins que algú et convidi a deixar pas a algú altre que se n'encarregui? Doncs hi ha gent que tria aquesta segona opció.

Deu ser perquè sóc de la idea que feina és feina, i és més important que les coses es facin, que qui les fa. Que això de vegades també pot portar malentesos, eh! Però és un altre tema. Per tant, si sé que no arribo a temps amb una tasca, però considero que aquella tasca s'ha de fer, la solució més sensata és demanar a algú altre que la faci. No és una mostra de feblesa, sinó de sensatesa.

Això deu ser més complicat quan es tracta de la teva feina remunerada, si no vols perdre-la, però quan es tracta d'altres àmbits hauria de ser norma. No es pot estar exercint una responsabilitat sense tenir-ne ganes o temps, és contraproduent. Al cap i a la fi, ho fem perquè volem, i això inclou que ens omple, que ens diverteix, que ens motiva... Si no és així, no val la pena. No hi ha cap mal en reconèixer que la responsabilitat ens supera, és el millor per tots. Si t'esperes a que siguin els altres que et convidin a plegar, és que ja s'ha perdut massa temps.

dissabte, 21 de maig de 2016

Relats conjunts, Núvols


T'ho dic fill, ja sé que costa de creure, però no són el que semblen. Sí sí, des de l'escola ens ho expliquen, que si el cicle de l'aigua, que si les diferents formes... però no té res a veure amb cap fenomen natural, no. Pensa-hi, hi ha coses que és millor que no se sàpiguen. La gent voldria saber, hi podria haver un autèntic terrabastall. És tota una vida, tota una història!, perpetuant les mateixes mentides. Perquè la veritat és massa impactant. No, la humanitat no està preparada. Només nosaltres, els pilots, sabem la veritat. I els militars, és clar. T'ho explico ara perquè estàs a punt d'iniciar el teu servei, i ja has fet el jurament. Ara ja no pots fer marxa enrere, t'hi jugues la vida. A mi ja em queda poc de servir, i sí, no sóc tan gran, però no sé què passarà amb mi. Em trauran del mapa, suposo. Però és una cosa que s'ha d'assumir. Aquesta veritat neix amb nosaltres i mor amb nosaltres. No ho podràs explicar, ni als amics, ni a la família, a ningú. Igualment, no et creurien, però tampoc no viuries gaire per insistir-hi. Ni tampoc aquells a qui haguessis intentat explicar-ho.

Mira amunt ara. Mira aquelles formes, aquells remolins. És preciós el cel, oi? No és natural, però és preciós igualment. Ells són allà. No són com res que puguis imaginar, no s'assemblen a res que coneguem en aquest món. Però ara tu estàs a punt de descobrir-los, i podràs contactar-hi. No més enllà dels límits que ens marquen, això sí. Qui sap, potser els cauràs en gràcia, hahaha. Amb alguns es comuniquen més que amb altres. Els núvols són... bé, són la seva manera de viure, són el producte de la seva existència, com les construccions són producte de la nostra. Pel que sabem, sempre han estat allà. Però no en sabem massa, francament. Espero que estiguis preparat, fill. Avui canviarà la teva perspectiva.


La meva proposta pels Relats Conjunts de maig!

dimarts, 17 de maig de 2016

Reynisfjara


Una platja sense banyistes, sense ningú que jugui a la sorra, ni para-sols ni tovalloles. Una platja de sorra negra, amb un vent endimoniat, obrint-se a l'Atlàntic i, sorprenentment, tancant una llacuna. Antics trols que es van convertir en pedra amb la primera llum del dia. Allà on habiten mil ocells i en són els autèntics amos. Qui som nosaltres per destorbar la seva pau i envair el seu espai?

dissabte, 14 de maig de 2016

...si no t'importa vaig passant

Hi ha cançons que es colen per sorpresa allà on no t'ho esperes, i avui en compartiré una que va sonar a tot drap a les carreteres islandeses fa uns dies. Segurament ja l'haureu escoltat, però a casa la trobem molt graciosa i la cantàvem amb ganes. Perquè diuen que quan vas a l'estranger t'aferres a allò que coneixes, ni que siguin toros i sevillanes, però no és veritat. Hi ha coses que no canvien si no vols. Com dir que ets català quan un islandès curiós et pregunta l'origen. Escolteu la lletra d'aquesta cançoneta i els seus detalls. Us farà gràcia.



Ah, i mal que em pesi, em puja la serotonina...

dimarts, 10 de maig de 2016

Ég tala ekki íslensku

Un vol de més de 4 hores. 3004 km en cotxe. Un país meravellós. El viatge somiat que per fi s'ha fet realitat. Islàndia ja és al sac, i lluny de sentir que he saciat la meva petita obsessió amb aquell país, encara em genera més atracció. Aquí la check list del viatge, comprendreu que hagi quedat meravellat. En verd les aconseguides, en vermell les que no.
  • Fer senderisme a un país inhòspit
  • Platges de sorra daurada i penya-segats negres
  • Veure foques
  • Vorejar fiords profundíssims
  • Viure totes les condicions meteorològiques possibles en un sol dia
  • Banyar-se en un hot-tub a l'aire lliure
  • Tocar l'aigua de l'Oceà Glacial Àrtic
  • Veure balenes (x2), només marsopes (però no quedarà així)
  • Estar a un pas de la hipotèrmia enmig de l'oceà 
  • Veure frarets (de lluny)
  • Veure cascades altíssimes i d'altres molt cabaloses
  • Camps de lava
  • Columnes basàltiques hexagonals
  • Caminar per dins de volcans
  • Fumaroles al sòl i aigües termals que brollen a 100ºC
  • Poblets costaners de cases baixes de colors
  • Remuntar un port de muntanya amb neu a la carretera i amb boira espessa 
  • Veure aurores boreals !!!!
  • Icebergs
  • Pujar per una glacera amb grampons
  • Caminar per darrere una cascada de 60 metres de caiguda d'aigua
  • Accedir per un estret congost a una altra cascada de somni i caiguda similar
  • Veure rens
  • Caminar per platges de sorra negra
  • Veure (de lluny) els famosos volcans Snaefellsjökull i Eyjafjallajökull 
  • Guèisers
  • Caminar per on se separen les plaques tectòniques americana i euro-asiàtica
  • Passar calor a Islàndia
  • Menjar un gelat a Islàndia 
  • Remullar-nos al Blue Lagoon
  • Reykjavík
*El títol del post significa 'No parlo islandès', una frase que fan servir per fer souvenirs, i que ens va fer molta gràcia.

diumenge, 24 d’abril de 2016

Ginkgos 2016

Aquest post, que s'ha convertit ja en un clàssic de primavera del blog, servirà també per dir que desaparec per uns dies i que no us estranyeu si no em veieu per aquí ni per les vostres cases. Primavera a casa, des de fa un temps, implica també el reverdir del nostre 'jardí', és a dir, de la col·lecció de testos i testets que tenim a la mini-galeria. Actualitzem la informació dels 6 Ginkgo biloba que tenim creixent actualment, que com ja sabeu, en arribar la tardor queden ben pelats:

Evolució d'un ginkgo (el #2), a la tardor.

Fan molta peneta durant l'hivern, però llavors arriba l'abril i et donen una alegria:

Ginkgo #4 reloaded.

I només després d'unes setmanes, tens un abret la mar de mono, d'uns quaranta centímetres i fulles de mida adulta. Aquest any no han fet l'estirada dels anys anteriors, és a dir, que no s'han fet més alts i suposo que ara aniran augmentant de mida proporcionalment. Ah, el que sí que ha fet algun (el #6), és generar una branca lateral! Anotat, el tercer any ja no creixen, però tenen aquest magnífic aspecte:

El #6 va ser l'últim a néixer, i ara és el prefe!
A destacar que el #5 tenia molt mal aspecte l'any passat. El tros de tija crescut el segon any es va assecar i semblava mort. Sense perdre l'esperança, com abans de la germinació, vaig seguir regant-lo tot l'hivern, i he comprovat que la vida s'obre camí com pot. Ha brotat a partir del nus del primer any. Ja tenim un altre supervivent a casa!

El #5 no es rendeix.
I aquest any, com a bonus track, la novetat a casa, després de moooolts intents infructuosos, i de la tossuderia d'aguantar molts mesos sense cap moviment aparent, he aconseguit que em germini un pinyol d'alvocat. Ni ma mare ho havia aconseguit mai, així que ja em puc retirar deixant al capdamunt la meva carrera d'horticultor.

És petitó, però a que és mono?
I res, fins aquí la crònica dels ginkgos 2016. Ens llegim en unes setmanes!

dimecres, 20 d’abril de 2016

Relats conjuns, Jove decadent

Pel relat conjunt d'aquest mes he decidit escriure micorelats de menys de 140 caràcters, que hi càpiguen en un tuit, per canviar una mica. Ja direu quin us agrada més, i si us animeu a escriure'n algun, no us talleu, que l'afegiré a sota!


  • Quan va veure la factura del telèfon, va caure esbalaïda sobre el sofà. La distància és poc amiga de l'amor, però menys de la butxaca.

  • Havien assistit menys visitants dels esperats. Sobraven estampetes. Ara venia la part més difícil: vetllar el seu pare sola tota la nit.

  • Es refugiava en la lectura per descobrir nous mons, altres vides. El seu propi món i la seva vida no li interessaven gens ni mica.

  • On s'havia ficat el seu amant? Ja calia que vingués fogós. El tedi de l'espera, i un llibre molt avorrit l'estaven deixant fora de combat.

  • No s'esperava aquelles notes tan baixes. S'hi havia esforçat molt. Només feia campana de tant en tant. S'havia quedat sense viatge a Roma.

Actualització: En McAbeu, com va prometre, ha fet un nanorelat que és el resum del seu relat gran. Passeu a llegir-lo, però aquí deixo també la versió curta.
  • Estirada damunt el sofà sentia sobre d'ella tot el pes de la llei... tot el pes de la llei de la gravetat.

dissabte, 16 d’abril de 2016

Una novel·la negra

Vaig una mica tard, però no vull deixar de participar en el joc de Sant Jordi que ens proposa la Jomateixa. Espero que us agradi la meva proposta, sobretot a ella, hahaha! Ja ho sabeu, microrelats de 50 paraules, amb unes quantes que hi han de sortir obligatòriament. Com ens agrada jugar! Aquí va el meu.

"Per fi ha arribat el dia de la presentació de Quaderns. Li porto a l’autora una rosa vermella per guanyar-me-la, però el que no s’espera és que serà el seu primer i últim llibre. El meu conill al barret: un anell impregnat de verí. La novel•la negra la protagonitzarà ella."

dimarts, 12 d’abril de 2016

Corrector

Amb la secció local del partit hem decidit editar una revisteta amb certa periodicitat, i em toca escriure'n diverses parts, però sobretot corregir, retallar i reescriure el que em passen els altres.

A la feina ja fa temps que una companya em fa repassar mails que escriu en anglès, per si sona bé o hi ha alguna errada important. No és que tingui un gran anglès, però em segueix preguntant.

L'última és que el meu cap italià em fa repassar-li i corregir els textos que ha d'escriure en espanyol, perquè siguin correctes. Tampoc no és que el meu espanyol sigui una meravella, però millor que el seu...

M'he adonat que no paro de fer traduccions i correccions, sobretot aquestes darreres. Ja vaig explicar fa temps que de vegades em fan escriure els mails de protesta per alguna cosa de la feina a mi, suposo que confien en la meva manera d'escriure i comunicar.  I l'altre dia em preguntava per què tants anys d'estudiar bioquímica i biologia, si em passo la vida llegint i escrivint coses que no hi tenen res a veure. Al final hauré de cobrar-los, i el gremi de traductors i correctors em vindran a trencar les cames.