dijous, 21 de maig de 2015

Si jo fos alcalde...

La campanya electoral s'acaba. Han estat uns dies durs, intensos, però molt interessants, en els que he après molt. I en els que he pencat molt també. Ens han dit que hem fet molt bona campanya, i estic content d'haver-hi pogut contribuir, crec que m'he guanyat el respecte amb la meva feina, la que m'havien encomanat. Ara tocarà decidir als electors si els convenç el nostre projecte i ens donen la seva confiança.

Després de sentir tantes propostes, d'explicar el programa electoral d'una manera o altra, acabes aprenent com funciona un municipi, quines coses són importants, quines no, i quines cal dir i amb les que és millor no picar-se els dits. I tot i que la meva posició a la llista fa impossible que em toqui ser regidor, és fàcil fer-se la pregunta 'què faria jo si fos alcalde...?'. I això és el que m'agradaria preguntar-vos. Què faríeu vosaltres si fóssiu alcaldes, quina és la primera mesura que prendríeu, just el dia després de prendre possessió?

Començaré jo. El primer que faria en entrar a l'ajuntament seria fer neteja, hi ha molta putrefacció al consistori, caldria fer una bona purga i reformar l'administració a base de bé. Massa vicis i massa màfia després de tants anys de govern dels mateixos. Va, animeu-vos. Què és el que més cal als vostres pobles i ciutats? Quina mesura aplicaríeu en el moment de desembarcar al govern?

Segurament no pugui dir res fins després de les eleccions, tot i que m'agradaria fer llista amb les vostres respostes, no sé si tindré temps, em sap greu.

dilluns, 18 de maig de 2015

Relats conjunts, El viatger


En Sam estava confós, no servia ell per prendre decisions. L'acabava d'enterrar, que poc s'ho pensava quan havien sortit del poble aquell matí que el viatge acabaria tan ràpid. Bé, per ell potser no havia acabat, però on aniria sense el seu amo i amic? No tenia pas fusta d'heroi, ell! Si ni tan sols havien aconseguit sortir de la Comarca, com esperaven haver arribat a Mordor? Cert que en Frodo era una mica figa-flor, però se suposava que tenia una missió, i en Gandalf confiava en ell. I ara ja no hi era, havia menjat unes baies silvestres i res, a terra fulminat. Ni un sol elf havien tingut temps de trobar-se, no n'hi havia cap tan a prop de casa. I ara que feia, tornava enrere? Quina mena de cançó cantarien d'ells? Una de no massa èpica, temia. Però sobretot... què faria ara ell amb aquell refotut anell?


El meu relat conjunt del mes és un petit homenatge a El senyor dels Anells, perquè el primer que vaig pensar en veure la imatge és en un hobbit...

dimecres, 13 de maig de 2015

Campanya aèria

Una de les activitats clàssiques durant la campanya electoral és la penjada de cartells. Cartells, plafons, banderoles, repartir fulletons... tot aquest rotllo que genera una quantitat de residus brutal, però que sembla ser que encara és molt necessari per arribar a cert tipus de gent. De tots aquest material, es veu que és una bona estratègia començar per la campanya aèria. Estem parlant dels plafons que pengen dels fanals, i de les banderes que hi ha als carrers principals. Convé posar-los aviat perquè l'espai on penjar-los és limitat, i dura més, amb sort tots els dies de campanya. Això fa la cara del teu candidat visible per molta gent.

Després d'una intensa tarda de penjar plafons, el vespre següent vam rebre l'avís que una parell de persones anaven despenjant selectivament els nostres, i potser també els d'altres formacions, però dels nostres no en deixaven ni un. Una cosa és que es malmetin, que algun brètol en cremi o despengi algun perquè li fas ràbia. I una altra que dues persones carreguin una escala i facin ruta per anar despenjant plafons. Això exigeix premeditació, i a més ho van fer durant la semifinal de Champions, l'hora tampoc devia ser a l'atzar.

Més encara, van despenjar concretament tots els d'un únic barri, i van deixar els altres. Curiosament, el barri on més mal pot fer la meva formació, ja que el candidat és d'allà. Un atac en tota regla, a això jo li dic joc brut. I considerable mala llet, ja que vam perdre tota una tarda inútilment, perquè després uns espavilats invalidin la nostra feina. És 'legal' fer això? No crec que ho sigui, però correcte segur que no ho és. Podem fer-hi alguna cosa? Poc, realment poc.

I així, amics, funciona una campanya electoral. T'esforces en construir, un relat, unes expectatives, unes il·lusions, i d'altres s'encarreguen de destruir tot el que tu fas, en comptes de fer-se valer. No parlaré de sospites, ni de la gent que creiem que ens ho ha fet. Però aquesta és la meva petita denúncia. Només vigileu la mena de mafiosos que voteu.

dissabte, 9 de maig de 2015

Dedicació de recursos mentals

Aquests dies estic descobrint, o patint, un efecte que els ordinadors coneixen molt bé. Generalment distribuïm els esforços en totes les nostres activitats i la nostra capacitat mental fa que no ens suposi una gran dificultat dur-les totes a terme. Si bé és només un mite que utilitzem tan sols el 10% del cervell, o de la capacitat cerebral, sí que deu haver-hi uns nivells màxims d'activitat simultània per evitar que se'ns fregeixin les neurones.

Però què passa si una de les nostres activitats augmenta la necessitat d'atenció, si ens obliga a estar pendents i atents per desenvolupar-la correctament? Penso que centrem els recursos mentals en aquella qüestió i que, per força, totes les altres queden desateses en major o menor mesura. Això ho he comprovat amb la feina. Com que la majoria de dies són rutinaris i no suposen cap repte, puc desenvolupar-la amb una apreciable correcció sense dedicar-hi massa esforços, perquè els meus recursos mentals estan posats en una altra banda. Però quan he d'interioritzar una cosa que se surt de la norma: cagada, la ment es torna impermeable i no l'aprenc fins que no canvio el xip.

Sembla que la ment, almenys a mi, em funciona com una mena de memòria RAM. Si un dels meus programes s'està executant en la seva màxima expressió, els recursos que dedico a la resta són minsos i només em permeten una atenció de serveis mínims. I abans que feu bromes sobre homes que no saben fer dues coses alhora (mite falsíssim), o que seguiu muntant pel·lícules, dir que parlo de l'activitat política, que aquests dies centra la meva activitat cerebral en un percentatge altíssim, relegant la resta a la mínima expressió, de vegades. I aprofito per desmentir la meva presumpta paternitat (novament). Suposició errònia.

dimecres, 6 de maig de 2015

Somnis que no saps que tens

—Ep, aquí n'està passant alguna, ho he percebut de seguida...

—Caram, què perspicaç, no? Abans de res, hola, eh petit? Com et va?

—Sí sí, hola. Jo molt bé, aprenent algunes lletres i aquestes coses. M'agrada la X. Però què et passa?

—Ah, molt bé, molt bé, continua així! No passa res, coses bones, de tant en tant una alegria va bé.

—Una alegria? Tampoc no et veig allò que es diu eufòric...

—Bé home, perquè no està tot fet encara, de moment va bé, però som prudents, ja saps.

—Sí que ho sé, sí, és un rotllo. Però de què es tracta? Perquè em sembla important, encara que no et vegi tan content.

—És un d'aquells somnis antics que et penses que no aconseguiràs mai, però mira, al final es compleixen, tu.

—És aquell dels 'osos amorosos'?? Espero que sí!

—Faré com que no t'he sentit. No és d'aquesta mena de somnis, és d'aquells d'aconseguir una cosa que vols molt i que et fa il·lusió.

—No entenc res. Llavors estàs dormint ara? Perquè jo només somio quan dormo...

—Precisament, es tracta de somiar despert.

—Ualaaa! Això es pot fer? I quan n'aprendré?

—Aviat, aviat, ja ho veuràs. Els grans ho fem tots, i es comença aviat.

—Jo vull ser graaaaan!

—Et tinc dit que no tinguis pressa, cada cosa al seu temps.

—Per tu és fàcil de dir, com que ja deus tenir uns dos-cents anys, ho pots fer tot!

—No et passis, que no sóc tan gran. Ni puc fer-ho tot.

—Però va, va, que has somiat, explica!

—No res... coses que em fan il·lusió, just l'altre dia parlava de ginkgos... anar fent coses que vols, tu ja t'ho trobaràs. I no preguntis tant, home!

—Xincos? Quines coses més rares dius, això deu ser xinès almenys! No entenc res, tu sabràs què dius. Tenen relació amb el somni?

—Japonès. Alguna, alguna tenen. Però de moment no hi ha res segur, deixa que ho vagi paint, i tu no hi pensis massa, que et queda molt, moltíssim per arribar aquí.

—Em caus molt malament, ho saps? Sempre em fas el mateix.

—I tu no és el primer cop que em dius això, i et repeteixo que d'aquí un temps no et cauré millor, però és el que hi ha, xaval.

—Grrrr...

—Això, gruny. Fer-te la punyeta tampoc està malament. Així t'espaviles més.

—Ja m'espavilo, ja. I sé coses. Per exemple, sé que de gran seré força malparit.

—I malparlat, pel que veig... bé, això no és cap novetat.

—Segur que no m'ho diràs?

—No. Hauràs d'esperar. Però de moment, tu segueix aprenent lletres. I llegint molt.

dissabte, 2 de maig de 2015

Ginkgos 2015

Ara fa un any vaig explicar que havia plantat unes llavors de Ginkgo biloba, un arbre d'origen oriental, recollides al Parc de la Ciutadella, i com que ja era el segon intent, no tenia massa esperança que creixessin, però en aquest post vaig mostrar el meu èxit sobtat. En aquell maig de 2014 em van germinar fins a 6 de les llavors, uns mini-arbrets moníssims. Toca actualitzar la informació.

Finalment van ser 8 els arbres resultants, això pintava a bosc de ginkgos. Aquest és l'aspecte que presentaven quan encara estaven 6 d'ells juntets:


Com que vaig veure que el ritme de creixement era important, vaig trasplantar-los perquè cadascú tingués el seu propi test (m'estalviaré d'explicar la infraestructura necessària per salvaguardar-los del Blog). Llavors vaig decidir donar-ne un a ma mare i un a la sogra, pensant que si jo me'ls carregava, almenys quedarien dos exemplars ben cuidats. El que els científics anomenem tenir un 'back-up'. Greu error, ma mare es va carregar el seu. Encara no l'he perdonada. La sogra és millor persona.

Els 6 exemplars que continuaven a casa seguien a bon ritme. La tija tendra va donar lloc a un tronquet que feia pensar que creixien sans i forts, però va passar això:


No panic! El Ginkgo és un arbre caducifoli, la tardor es va fer notar, no era d'estranyar que les fulles caiguessin, però era molt trist veure que van passar tot l'hivern amb aquesta pinta:


Tots els tronquets es mantenien drets, i tot i que no he deixat de regar-los periòdicament durant tot l'hivern, allò semblava que no tenia solució. Però diuen que l'esperança és l'últim que s'ha de perdre, oi? Amb l'arribada de la primavera, i de manera inesperada, un bon dia et lleves i trobes això:


I llavors arriba l'esclat, el créixer novament a velocitat de creuer. Del tronc en surt una nova tija que s'enfila amb força, i que previsiblement s'endurirà i engruixirà. Les fulles es multipliquen i tenen una mida com si l'arbre fes 15 metres d'alçada. I bé, us estalvio tots els estadis de creixement que he anat fotografiant, que no són pocs, i passo a ensenyar l'estat actual dels dos exemplars que són l'orgull de la casa: 


Notar que la perspectiva és difícil de demostrar, però mirant la part de fusta del tronc i la que encara és tija verda es pot veure que han duplicat la seva mida i que ja sobrepassen el test que tenen damunt, quan abans no arribaven ni a l'alçada de la seva base. Han passat d'uns 15 centímetres a 30. I allà segueixen, traient fulles noves i enfilant-se una mica més. A veure com evolucionaran durant el seu segon any de vida. Ho comprovem l'any que ve?

dimecres, 29 d’abril de 2015

Les patums

Quan la secció local d'un partit polític fa actes oficials, actes als que interessa que hi assisteixi força gent, és comú que convidin a algun personatge del partit de nivell nacional, algú que per ell mateix pugui cridar l'atenció dels ciutadans, un alt càrrec, un diputat al Parlament o al Congreso, o similars. Aquesta, almenys, és una pràctica força comú en el partit que milito. A aquestes vaques sagrades que fem venir com a ganxo, nosaltres els anomenem 'patums'.

La idea consisteix en que el polític conegut tancarà l'acte, després que el portaveu, candidat, o qui sigui de la secció local hagi dit les coses que havia de dir. És el plat fort final, diríem. Com es pot esperar, el discurs de la patum sol ser força general, perquè avui li toca a Sant Filomè de les Espremulles i demà ho farà a Vilapixanera de Dalt. Com més conegui els polítics i la problemàtica locals, millor, però no sempre és el cas. Si s'ho treballen una mica però, sempre els queda alguna cosa digna, que per això són polítics.

I quan dic que els toca un dia aquí i el següent allà, no exagero. Quan es munta un acte contactes amb Seu Nacional i demanes qui et poden enviar el dia convingut. Pots fer 'la carta als reis', que diem nosaltres, però generalment no et caurà del cel el president del partit. Llavors pot ser que el o la que t'assignen no t'interessi en absolut, perquè no t'atraurà gent, però te l'has de menjar amb patates, és això o res. Se suposa que si la patum que t'envien està en la rotació vol dir que té una importància política dins del partit com per estar-hi, però això no vol dir que a tu t'interessi. En definitiva, el que vol el polític local és aplegar gent que l'escolti, i a això difícilment hi contribueix alguna patum que no sigui de les que surten per la tele habitualment.

Ara que, tampoc voldria estar a la pell d'una patum d'aquestes. La seva agenda, que evidentment algú els porta, treu fum pels quatre costats. Corren rumors de que tenen família, però no me'ls acabo de creure. La vida d'alguns polítics no és tan fàcil com ens pugui semblar.

diumenge, 26 d’abril de 2015

Bona cara per contracte

El dia de Sant Jordi vaig creuar l'Hospital Clínic pel mig, de camí a Rambla Catalunya, per fer una volteta per allà (i firar-me llibres, és clar). Fora d'una sala d'espera hi havia un noi una mica més jove que jo que caminava en cercles, amb el cap cot, i se li notava la preocupació. M'hi vaig fixar i em vaig adonar que era el locutor d'un programa matinal d'humor, d'una de les ràdios més escoltades, el programa que escolto habitualment cada matí. La curiositat em va poder i, a certa distància, vaig veure com entrava dins la sala i encaixava mans i rebia copets a l'esquena; tot cares de circumstàncies. Em va semblar que devia ser allà per un familiar de la seva parella, o aquesta és la pel·lícula que em vaig muntar. En vaig tenir prou de fer el tafaner i vaig marxar.

Veure això em va fer pensar en que aquells presentadors o locutors que cada dia estan al peu del canó també tenen una vida: els roben el cotxe, se'ls embussen les canonades, i també se'ls mor gent. Però d'alguna manera, per la feina que fan, no poden estar de morros el dia següent a l'oficina, o aïllar-se dels altres per no engegar-los, mentre els dura el disgust. Per contracte han de fer bona cara, almenys quan parlen en directe pels seus seguidors. Deu ser difícil posar bona cara si la teva vida s'ensorra per un motiu o altre. Entenc que si el motiu és de pes, també deuen poder demanar el dia lliure, però no faltar cada cop que la vida els dóna un ensurt.

El matí següent, com era d'esperar, el locutor estava en directe i aparentava total normalitat. És un programa d'humor, i tant les bromes, com les cançons, com les notícies, tot va tirar endavant sense cap interferència per l'estat del locutor. Potser no n'hi havia per tant, o potser, senzillament, si el contracte t'ho demana, has de posar la teva millor cara, el teu millor somriure, i empassar-te la mala llet que puguis tenir. Aquesta gent deuen ser una mica actors també.

dimecres, 22 d’abril de 2015

Crueltat animal

A algú li semblaria normal que tingués el meu gat engabiat molta estona i que em veiés com li passejo el menjar per davant dels morros, però que no el deixés sortir? Que quan finalment li obri la porteta i vingui afamat cap a mi, li mostri el plat de menjar, però quan ja el té davant li aparti ràpidament, i que repeteixi aquest procediment una bona estona? I si, mentrestant, algú altre, la meva parella per exemple, li va clavant agulles de fer mitja al llom? Ell intentant abastar el menjar, i ella anar-li clavant agulles. Seria normal que quan ja defalleix, per tota la sang que ha perdut i pel cansament, me li planti davant i, encara negant-li el menjar, li clavi un ganivet de cuina just a darrere del coll, infringint-li un cop de gràcia letal?

Si tot això és d'una crueltat inhumana, intolerable, per què hi ha gent que veu normal una cursa de braus? Com poden dir que és cultura i que el brau no pateix? Com pot ser que hi hagi algú que gaudeixi d'aquest espectacle sanguinari? Gaudirien igual si em veiessin torturar el meu gat? Per força han de tenir algun problema mental.

Aquest post m'ha vingut llegint aquest matí un article de la Marta Rojals a can Ciutadà K.