dilluns, 27 de juliol de 2015

No m'ho tingueu en compte

Tenia pensat posar el blog de vacances la setmana vinent, però em sembla que aquest cop el blog descansarà més que jo, que encara em queden uns dies de feina molt intensa, i unes activitats paral·leles encara més intenses. L'esgotament mental fa que tampoc em vingui res al cap per escriure (això, o que se m'han fregit les neurones de tanta calor), així que millor deixar reposar el Bona Nit una mica i a mitjans d'agost reprendre'l amb moltes ganes. És allò que no m'agrada fer i que la majoria d'estius he evitat, però crec que ara em cal. El que sí que faré serà passar per les vostres cases, però el Bona Nit és massa exigent. Marxaré també uns dies fora, ja en parlarem a la tornada! Sigueu bons i no m'ho tingueu en compte.

dijous, 23 de juliol de 2015

Animals

Per treure'ns una mica de sobre el debat únic que vivim, i que cansa molt, la política aquest dies està parlant d'altres temes que són prou interessants. Ahir es va aprovar al Parlament una llei que prohibeix els espectacles de circ amb animals salvatges, per gran alegria de les organitzacions animalistes. Pot semblar poc important, però és un pas més cap a respectar els drets dels animals i considerar-los com iguals, més que una possessió dels humans de la qual en puguem fer ús com vulguem. Qui ha tingut animals a casa sap que acaben sent de la família. Tot i això, encara hi ha moltes mostres de maltractament i de comportament de superioritat dels humans cap els animals. Aquest dies també m'he trobat treballant aquest tema i he après coses que m'han semblat interessants.

Una societat que respecta els seus animals és una societat avançada. Sembla ser que hi ha correlació entre el maltractament animal i la violència interpersonal, és a dir que si algú té tendència a fer mal als animals, també serà més propens a fer-lo a altres humans. Per això és molt important no permetre conductes violentes envers les bèsties a la canalla, aprendre a respectar l'entorn i els animals segur que ajuda a respectar també els altres humans. Com que els animals sempre tenen les de perdre, trobo molt bé que hi hagi lleis específiques per protegir els seus drets, i càstigs exemplars per aquells que les vulnerin. Podem començar per considerar els nostres animals domèstics com a companys, i no com a possessions. A més, tots sabem que si hi ha un gat a casa, és ell qui mana!

No puc dir que sigui un activista animalista, però en tinc algun a prop, i m'agraden aquestes idees, m'agrada que el meu país no vulgui deixar ningú enrere, i que això inclogui els animals de família, i la protecció per tots els animals amb els que compartim territori. I mira que a mi m'agrada fer la guitza a en Bloggins, eh! Però més ben cuidat no pot estar! Fins i tot la política és agraïda quan et permet aprendre coses.

dilluns, 20 de juliol de 2015

Surfistes


La humanitat no estava preparada per aquell cataclisme. Cap aparell no va saber calibrar la magnitud de la sacsada propera a la dorsal oceànica i l'onada resultant va ser la més gegantina que hom havia vist mai. Va ser la definitiva. La força de l'aigua va arrossegar-ho tot, va canviar del tot la superfície del planeta. Un exemple és el que es veu a la fotografia adjunta, immensos bancs de sorra arrossegada per la corrent, dipositades en zones anteriorment selvàtiques. Es desconeixen les repercussions sobre la vida a la Terra, però es calculen catastròfiques. Pel que fa a l'espècie humana, que se'n tingui constància, només van sobreviure els surfistes, ja que van poder cavalcar la Gran Onada. Ara deambulen confosos, perduts. No tenen ningú davant de qui presumir.


Un any més, la Carme fa la suplència a Relats Conjunts, i jo no deixo passar l'oportunitat de participar! Animeu-vos-hi!

dijous, 16 de juliol de 2015

La vida pública

Aquí al blog sempre he intentat mantenir l'anonimat, mostrar-me poc, malgrat que he explicat la meva vida i miracles del dret i del revés. És una bona vàlvula d'escapament, i em dóna molta llibertat. Per què tanta insistència en mantenir-me només a un cantó de la pantalla, o de seguir fent servir pseudònim? Doncs de vegades jo també m'ho he preguntat, quin sentit té, després de tant temps? Una idea em planava, però. I si alguna vegada arribo a fer alguna cosa que em dóna certa visibilitat pública? I sí, posem per cas, comencés a presentar el telenotícies? Relacionar tot el que he explicat aquí amb el meu jo de fora no em fa gràcia. És com el meu diari secret, compartit amb tots vosaltres, i no m'agradaria perdre aquest espai perquè tothom sap qui és qui ho està explicant. No coneixent la persona, no sabent què fa, puc seguir sent el XeXu, agraït que em passeu a llegir, i gaudint dels vostres blogs.

Aquests dies alguna coseta ha canviat. Allò que explicava fa uns dies del trash talking es va decantar al meu favor, i ara diguem que tinc una vessant pública, mooooooolt a petita escala, però que molt petita, però que m'ha fet fer un discurset pels companys, sortir en un parell de mitjans locals, i una entrevista a la ràdio. I tot plegat en una setmana. Desconec on em porta això, si passarà d'aquí o no em mouré d'aquest nivell taaaaan reduït de popularitat. Però és altament probable que hagi d'anar fent aparicions públiques, de moment a nivell només local. I la cosa pot anar a més també en altres vessants de la meva vida.

I què vol dir això? Que em matin si ho sé. Només ho volia compartir. M'agrada tant aquest espai, és tan necessari per mi... Tot i que els blogs vagin una mica de baixada, tot i que ara tinc menys temps per dedicar-hi, encara m'hi aferro amb ungles i dents, i no vull que res me'l prengui. Fins allà on pugui, continuaré sent el XeXu, que us ho anirà explicant tot, a la seva manera. I el que passi pel món, ja és una altra història.

dimarts, 14 de juliol de 2015

Tavertet

L'excursionista de pa sucat amb oli se sent en una forma lamentable. Però no oblida aquella afició, tot i no practicar-la gaire sovint. Per això, quan els companys de castells proposen fer una excursioneta, ha arribat el seu moment. Els castellers són uns 'birreros', no pot ser que li proposin res de l'altre món! I efectivament, la pujada al pintoresc poble de Tavertet des de l'Hotel la Riba, al costat del pantà de Sau, s'adapta a les possibilitats actuals de l'excursionista de pa sucat amb oli.

Ja m'explicaràs tu com pugem allà dalt...

Des de bon principi el camí fa pujada, primer per una pista de terra, i després per un corriol que va amunt, amunt. No es perd de vista la cinglera que sembla impossible d'ascendir, però sempre hi ha camí. A tracés d'una canal en la roca es pot seguir pujant fins que de sobte, plop, l'excursionista de pa sucat amb oli i els seus companys van aparèixer en una altra pista de terra que porta al poble de Tavertet. En total, menys d'una hora de pujada, encara que a bon ritme.

Panoràmica des de Tavertet, amb les Guilleries davant i el Montseny allà al fons.

Ja les vistes durant la pujada són espectaculars, i des de dalt de l'altiplà, a uns 870 metres sobre el nivell del mar, encara més. Les Guilleries i el Montseny es perfilen a l'altre cantó de la vall. L'excursionista de pa sucat amb oli va fer un bon grapat de fotos i es va meravellar que, a Tavertet, els rètols amb el nom del carrer inclouen l'estelada. Genial.

Prova superada, ara toca premi!

Una excursió molt recomanable i poc exigent, tot i que el camí fa pujada i hi ha pendent, però a Tavertet s'hi pot arribar fent una passejada, cadascú al seu ritme. Un cop a baix, l'excursionista de pa sucat amb oli i els seus companys de ruta van fer una bona remullada al pantà de Sau, que bona falta feia, a causa de la calorada.

Informe de danys: només una mica de color vermell a les zones exposades al sol. Estranyament, molt poca repercussió física.

dijous, 9 de juliol de 2015

Mirar més enllà

Sembla mentida com poden perjudicar a algunes persones les aparences. Hi ha gent que té mala sort i ningú no donaria un duro per ells, però sempre s'ha de mirar una mica més enllà. Tinc al meu voltant un parell de persones que, a primer contacte, no causen una bona impressió, i això ja fa que no se'ls doni una oportunitat. Em centro en un, un xaval de castells. Pot semblar-te una mica tontet, i li costa u pèl expressar-se oralment, un blanc perfecte perquè tots aquells que necessiten pujar-se una mica l'autoestima es riguin d'ell, o el critiquin. Sempre a l'esquena, és clar. Sovint em fan comentaris jocosos sobre ell, tothom es creu molt espavilat. Però ell sempre hi és, sempre vol participar. I no es queixa, ni reclama, com fa la immensa majoria. Accepta el paper que se li dóna, malgrat que es mor de ganes de posar-se a prova, de fer més, no el veuràs muntant una escena ni criticant-te per darrere (i sí, tants altres sí que ho fan). I a més, contesta els mails motivacionals amb sensatesa, amb empenta i amb correcció, molt més del que fan els altres, que suposo que no en fan ni cas només perquè vénen d'ell. Qui és l'espavilat aquí? Començo a tenir molt clar qui em mereix més respecte. Sempre, sempre cal mirar més enllà.

dissabte, 4 de juliol de 2015

1 de juliol

Desconec si passa en altres feines, o en altres àmbits laborals, però si una cosa he observat en els ja uns quants anys que em dedico a la recerca científica, primer al sector públic, i després al privat, és que hi ha dues dates a l'any que el món sembla que s'acabi, en les que entren les presses i sembla que tot s'hagi de fer alhora. Una d'elles és l'1 de desembre, i l'altra acaba de passar: l'1 de juliol.

Explicacions? Doncs no ho sé. Al desembre probablement s'han de justificar projectes, tancar pressupostos, l'any s'acaba i no s'ha fet tot el que calia fer, així que correm-hi tots. I el juliol és molt similar, la gent agafarà vacances aviat, i quedaran moltes coses a mitges. Pànic, suor freda, a pencar tots abans d'agafar vacances! Quin estrès, tu, com deia, sembla que el món s'hagi d'acabar. I entre això, i les meves altres feines no remunerades, acabo escrivint un post que parla de l'1 de juliol, quatre dies més tard. Temo que aquesta sigui la tònica futura, no dono per més.

NOTA: sembla que el trash talking no va servir per res...

dimarts, 30 de juny de 2015

Greuges amb micos

Quan tractes amb altres persones ja saps que et pots esperar tota mena de reaccions, fins i tot davant els mateixos estímuls. Però no és patrimoni dels humans tenir certes reaccions o expressar alguns sentiments. Ahir em van parlar d'un experiment amb micos caputxins que ja és una mica antic, però que és revelador, a banda de divertit! Us el volia ensenyar, però no he trobat el vídeo complet subtitulat, així que us poso en antecedents.

Un parell de micos en unes gàbies, es veuen entre ells, i veuen la persona que els fa realitzar una tasca molt simple: els posa una pedreta dins la gàbia, i si els micos l'hi tornen, reben un premi, en forma de menjar, és clar. El premi és cogombre, que aparentment els agrada prou. Però el raïm els agrada molt més. El vídeo comença quan es comença a donar un premi diferent per la mateixa tasca. Mentre els dos reben cogombre, no passa res. Però quan un comença a rebre raïm, i l'altre continua rebent cogombre, passa això:


Efectivament, el mico a qui li estan escatimant el premi s'emprenya com el que és, com una mona! S'enfada per la injustícia, per què li donen maleït cogombre si ell fa la tasca igual de bé que l'altre!? No direu que no és un comportament molt humà! I com que un mico no té inhibicions, doncs reacciona de la pitjor manera. La veritat és que m'ha semblat molt interessant.

divendres, 26 de juny de 2015

Trash talking

El primer cop que vaig sentir parlar de trash talking va ser en els partits de bàsquet de la NBA, la lliga americana d'aquest esport. Fa de mal traduir, però podria ser 'parlar escombraries'. Sona millor en anglès, oi? Aquest concepte consisteix en intentar desmotivar o posar nerviós a un rival en un esport d'equip. Si és futbol, per exemple, pots cosir-lo a puntadetes perquè se li passin les ganes de driblar, però també pots estar tot el partit provocant-lo a cau d'orella perquè es desconcentri, cosa que no és tan aparent. El resultat és que la víctima s'acaba enfadada i reacciona malament. És qui surt perdent, perquè l'acaben expulsant. Ja es pot imaginar quines coses es diuen, des de mirar de convèncer-lo que no tenen possibilitats, fins a recordar-se de la que creu que és la professió de la seva mare.

El cas és que el concepte s'aplica en ambients de competició, i es veu que la política deu ser un esport. De fet, al Parlament no és gens estrany sentir com algun impresentable del PP o de C's va increpant des de l'hemicicle mentre parla gent d'altres partits. Però no pensava que jo podria patir-ho, a tan minúscula escala com em moc. Sembla mentida com es poden sentir d'amenaçades algunes persones, al mateix temps que et diuen que no vals res i que no tens cap possibilitat al seu costat. Els abanderats de fer bé les coses, de la transparència. De mirar pel projecte. Després de riure't les gràcies sempre, a la que veuen perillar els seus interessos, et tornes un enemic a abatre i a exterminar, no fos cas. Trash talking persistent. Que no pateixi, que no penso disputar-li res. El pitjor del cas és que pensarà que li ha servit la seva tàctica intimidatòria, i que m'ha esclafat. Problemes de creure's molt més bo del que s'és.