divendres, 31 octubre de 2014

Omplim les urnes

Vaig anara una escola molt hippy per l'època i era un reducte estrany al poble on ens trobàvem. Era, i suposo que encara és, una escola catalanista on la immersió era un fet, però on la majoria d'alumnes no necessitaven ser immersos, ja que venien de famílies catalanes i catalanoparlants. Ja llavors, en aquell petit oasi, tots els nanos érem molt indepes, cantàvem consignes i dibuixàvem estelades arreu.

Posteriorment, i amb el pas dels anys, vaig aparcar aquells neguits per seguir-me sentint catalanista, però veient, ja amb una mica de coneixement de causa, molt difícil que Catalunya esdevingués un país lliure. El que tenia clar és que no em sentia espanyol, per més que em diguessin. El meu independentisme era latent, esperava un moment millor.

I el moment millor ha arribat. Falten 10 dies pel referè... la consul... el procés participatiu / costellada que ens permetrà dir, posant una papereta en una urna, que volem un país sobirà. No té l'oficialitat que esperàvem, però poder-ho dir, poder-nos comptar, és el més proper a un vell somni fet realitat que em puc imaginar. Ara ho tenim a tocar, i si som prou gent, per força s'hauran de prendre determinacions.

I ara que ja ho tenim aquí, ara que estem més a prop que mai, ara estic molt cansat de sentir-ne parlar. Fins els ous estic. Estic esgotat de ser independentista, ho vull deixar de ser ja, i passar a parlar d'altres temes. Ens ho han posat molt difícil, i no només el govern espanyol. També el govern català està fent tots el possible perquè sigui molt complicat que la nostra veu tingui alguna validesa; jo ja m'entenc. Però si ens posen unes urnes no les podem desaprofitar. Un esforç, un darrer esforç, per començar el procés de veritat. Si no el fem ara, encara que estiguem tan cansats que ho engegaríem tot a rodar, tot plegat quedarà en anècdota. Omplim les urnes, pel nostre bé, per la memòria dels que ens han precedit, i pel futur dels que vindran. No ens fotran ni cas, tinguem-ho clar, ni tan sols el nostre govern, si no som un mínim de tres milions de Sí/Sí. No deixem que ens menystinguin, ni que intentin desinflar-nos, portem massa temps esperant-ho.

dilluns, 27 octubre de 2014

Ves preparant cafè...

Darrerament hi ha un anunci a la tele que em fa pujar la mosca al nas. Com passa amb tants, 'l'argument' no té res a veure amb el que s'anuncia, però no és per això, aquí us el poso, probablement tothom l'ha vist algun cop:



Aquí veiem un nano que està molt emocionat i no sabem per què, però la seva mare intueix una notícia important. L'alegria està justificada, però l'expectativa creada és el que em molesta. La bona notícia és que ha trobat feina, i abans de dir-ho fa seure son pare i li diu a sa mare que no plori. Els ha de donar la notícia més important de la seva vida.

Aquest anunci ens està dient que a dia d'avui tenir feina és pràcticament un miracle, i que no hi ha res més important que trobar-ne. I no puc estar més en desacord amb la mena de valors que transmet aquest comercial. D'entrada, dir que no menystinc la importància de trobar feina i que malauradament hi ha molta gent a l'atur a qui ja els agradaria treballar, però estem parlant d'un dret que tenim tots, a una feina digna, com a un habitatge digne. El que és indignant és que aquests drets són totalment inexistents en la societat actual.

No, que no ens convencin que hem de donar les gràcies per tenir feina, no som uns afortunats, no ens beneeix ningú per estar treballant i cobrar un sou per dedicar bona part del dia a aquesta tasca. Donem un servei i ens paguen per això, només faltaria que haguéssim de donar les gràcies per percebre un salari baix i treballar moltes hores. No ens deixem enganyar, rebem el que donem, no ens paguen per fer-nos un favor. Reivindiquem-nos una mica, si no no serem més que esclaus d'aquells que tenen els diners. Ja ho som, però almenys no els llepem les sabates.

Potser tinc la pell molt fina amb aquest tema, però una actitud com la de l'anunci ens degrada a la mínima expressió com a treballadors i com a persones. En algun anunci paral·lel un empresari li està explicant als seus pares que ha contractat un jove per quatre rals i que farà un munt d'hores, a banda de preparar cafès, i també està molt content.

divendres, 24 octubre de 2014

Quedem al Zurich? - Cràter

El dia de l'atemptat del Zurich la fesomia de Barcelona va canviar. Ningú ho esperava, va ser una carnisseria. De resultes de l'explosió, no va quedar res de l'antic i emblemàtic cafè i l'edifici del centre comercial va quedar fortament malmès. Els fragments de runa van esquitxar tota la plaça i la primera part de les Rambles fins més enllà de Canaletes, i l'ona expansiva va esmicolar els vidres dels edificis més propers. A aquelles hores del vespre d'un divendres el cafè estava a vessar de clients, majoritàriament turistes, i una munió de gent es concentrava als voltants d'aquest típic punt de trobada. A banda de les milionàries pèrdues materials, s'han de lamentar 386 víctimes mortals i més de 3000 ferits de diversa consideració. Mai abans s'havia viscut una massacre similar a Catalunya.  

L'esvoranc deixat per l'artefacte es pot visitar encara avui i és lloc de peregrinatge pels turistes d'arreu del món. No es coneixen els autors materials dels fets ni les motivacions de l'atac, tot i que els serveis policials hi han dedicat molts esforços. Es desconeixen els perquès d'un acte tan atroç. S'ha obert un concurs per reconstruir la popularment coneguda com a 'zona zero', en homenatge a la de Nova York després de l'atemptat de les torres bessones, o també 'zona Zurich' per semblança en la sonoritat i com a referència al cafè desaparegut, però de moment no sembla que l'ajuntament hagi de prendre cap decisió, l'afluència de turistes i curiosos al lloc de la catàstrofe és encara més elevat que quan aquell era el punt de trobada per excel·lència de la ciutat. Els beneficis econòmics que està comportant el desastre també superen els guanys que obtenia abans la ciutat. Val a dir que un cràter així al bell mig de la ciutat és una imatge molt impactant i digna de veure. L'ajuntament estudia no reconstruir l'illa de cases afectada i incloure la 'zona Zurich' a totes les guies com un dels principals atractius de la ciutat.


Aquesta és la meva participació al projecte que s'ha inventat la Gemma Sara amb unes quantes dames més de l'alta blogueria, en relació al conegut Cafè Zurich de Barcelona. Si voleu saber de què va, visiteu la Gemma Sara.

dilluns, 20 octubre de 2014

Off

Llegeixo un llibre que parla d'un atemptat amb gas verinós al metro de Tòquio a l'any 1995. Aquell dia centenars de persones van sortir de casa per fer el mateix recorregut de cada dia però van patir una intoxicació molt greu i inesperada. Alguns van morir. Avui mateix també he sabut la notícia que un jugador de futbol indi va morir celebrant un gol. De l'alegria va passar al desastre per caure malament en fer unes tombarelles. No per ben sabut és menys cert que som fràgils i volàtils, que construïm la nostra vida al voltant d'uns pilars estacats a la sorra. El primer de tots, la vida mateixa. Som vius fins que deixem de ser-ho, i això pot passar en qualsevol moment, en qualsevol circumstància, i molts cops no ho podrem predir ni anticipar. Quan menys t'ho esperes, et premen el botó d'off. No em parleu de carpe diem, si us plau, que ja m'ho sé. Un pensament per la possibilitat de desaparèixer en el moment menys pensat, i potser menys convenient. D'una plomada, fi de la història.

divendres, 17 octubre de 2014

Relats conjunts, Joana d'Arc


La Joana es va aixecar d'una revolada i va tirar per terra la cadira on seia. Pensava que fugint lluny, escapant-se de la gent, tot milloraria. Havia pensat en el suïcidi, però va optar per la fugida endavant, per no haver-se de sentir dir més que estava boja i que a les seva esquena l'anomenessin Joana d'Arc. Que ignorants, se sentien superiors i confonien l'heroïna francesa amb la boja de Castella. Només li faltava això, la ironia de l'error encara empitjorava la seva ofensa. Heroïna ella? Si no era capaç de controlar-se ni ella mateixa.

Havia passat uns dies bons en aquella cabana lluny de tot, però ara veia que, per més lluny que anés, no seria capaç d'escapar-se d'ella mateixa i de les veus que li parlaven a cau d'orella, veus d'uns espectres que només ella veia i que probablement eren diferents vessants de la seva mateixa persona. Exhausta de tant lluitar a la contra, es va abandonar; trencada. Va allargar el braç per agafar la mà invisible que se li oferia i es va deixar portar cap enlloc.


La meva participació a Relats Conjunts d'aquest mes.

diumenge, 12 octubre de 2014

Pac-Man

He dit moltes vegades que sóc poruc. Està claríssim que pel festival de Sitges no m'hi veuran. Però això em ve ja des de ben petit, i encara no se m'ha passat. L'altre dia comentàvem algunes pors infantils al despatx i vaig recordar que jo de petitet tenia por a una cosa que avui em sembla ridícula.

Eren els primers temps de TV3 i d'això han passat més de 30 anys. A casa els meus pares l'agafàvem, però la tele de la iaia, que vivia al pis de dalt, era tan antiga que només podia captar els dos canals clàssics. Suposo que encara no existia el Club Súper 3, però sí que feien dibuixos animats, i van estrenar-ne uns del Pac-Man, aquell videojoc tan antic que era una rodona amb boca que anava menjant boletes i el perseguien uns fantasmes que miraven de caçar-lo. L'aspecte dels dibuixos era el que mostra la imatge. Doncs bé, jo tenia pànic a aquests dibuixos animats. Cada cop que els feien, corria a casa la iaia, que allà estava ben protegit, perquè no hi havia TV3. Era poc comprensible, però fugia corrents. En canvi, el meu germà, que era un nadó, el posaven davant de la tele i reia un munt amb els fantasmes i el senyor Pac-Man. Maleït crio!

Ho penso ara i em fa vergonyeta, però per què no explicar-ho. Era molt petit, i sí, em feien por els dibuixos del Pac-Man, què passa? O és que vosaltres no teníeu por a res absurd quan éreu petits? A veure, expliqueu!

dijous, 9 octubre de 2014

Falta un mes

Avui falta un mes exacte per la consulta que ens ha de permetre als catalans i catalanes decidir el futur polític del nostre petit país. Semblava molt lluny, però ja la tenim aquí, i resulta que aquests dies altres temes acaparen les portades dels diaris (pots comptar), el procés ja no és notícia, però que no se'n parli no vol dir que no la tinguem present. I com no l'hem de tenir present si és justament ara quan el govern espanyol més campanya està fent perquè fotem el camp corrents i no mirem enrere?

España és un dels sis països que ha repatriat malalts d'ebola, però com que no tenien protocols ni instal·lacions adients, és l'únic país en el que s'han mort els repatriats (en altres s'estan curant), i l'únic en que s'ha infectat gent nova, primers casos d'ebola fora d'Àfrica del món. Per cert, culpen la pobra infermera, i sacrifiquen el seu gos, pel que pugui ser.

España és un país en què el jutge que condemna l'ex-director de Caja Madrid, corrumpte que ha estafat repetidament els seus clients i s'ha embutxacat un munt de diners, és jutjat i condemnat a 17 anys i mig d'inhabilitació per exercir la seva professió, i també multat, per cert.

España és un país en que es permet passejar lliurement símbols i banderes feixistes i neonazis, però en canvi la policia t'agredeix i et deté per portar una estelada.

España és un país que col·loca Arias Cañete com a comissari d'energia i medi ambient al parlament europeu, algú que té interessos a petrolieres i els seus negocis es mouen en el camp de l'energia. Serà neutral segur.

Per no dir que España és un país que s'empara en una constitució de fa 36 anys que ens van obligar a acceptar sota coacció i que la immensa majoria de nosaltres no ha votat, per dir-nos que no podem votar el futur del nostre poble, i que votar és totalment anti-democràtic.

Cal que segueixi? No necessitava convèncer-me'n, però ja no és que vulgui votar SÍ a la independència de Catalunya, és que vull córrer ben lluny d'aquest país de pandereta al que ens obliguen a formar part. Marxem, ja no ho aguanto més.

diumenge, 5 octubre de 2014

Les 12 de dalt

Posar un peu a Tarragona el dia del Concurs de Castells és veure gent amb pantalons blancs i camises de colors des del primer moment que baixes del cotxe. És una sensació curiosa i especial, saps que ets a una ciutat infestada de castellers, i miris on miris, i ho fas amb suspicàcia, veus gent de totes les colles participants. El Concurs 2014, el 25è, ha resultat ser històric perquè, entre d'altres coses, s'hi han vist tres 3d10fm carregats, un parell de 2d8 carregats, i perquè s'ha mantingut la pugna pel primer lloc fins la darrera ronda, cosa que no passava des de feia molts anys. Ha guanyat Vilafranca, però aquest cop per punts, no per KO.

El concurs de diumenge, el de les 12 millors colles del rànquing, ha estat històric perquè fins a 25 dels 37 castells que s'han aconseguit han estat de 9 pisos o superiors. 11 de les 12 colles n'han fet, és una barbaritat. Això vol dir que ja són 12 les colles que en fan actualment (Minyons de Terrassa no participa al Concurs). Algunes colles han estrenat castells, i com deia, s'ha plantat cara als grans dominadors, que s'hauran de posar les piles. Ja ho diuen que la Vella (de Valls) és la Vella.

La cara amarga del concurs és que es tracta d'això, de competir, i moltes colles van amb la calculadora a la mà. Això fa que algunes estirin més el braç que la màniga i arrisquin en excés. La quantitat de caigudes és proporcional al número de castells, i són caigudes molt bèsties perquè els castells intentats també ho són. Tot plegat per guanyar quatre rals més que amb prou feina cobreixen despeses del desplaçament a la Plaça de Braus i pel prestigi de quedar uns davant dels altres. No és la meva mentalitat, però si la colla decideix anar-hi, jo allà. Aquest cop no m'ha semblat que hi hagués intents suïcides, però les llenyes no han faltat, i algunes han estat fortes, sense anar més lluny, les dels tres 3d10fm carregats (Vilafranca, Vella de Valls i Jove de Tarragona), que sí, que quin tros de castell, però quin mal fa quan cau.

Foto del Diari Ara. 3d10fm(c) de la Jove de Tarragona
amb tota la plaça expectant.

Coses bones i coses dolentes, però l'espectacle casteller més gran que hi ha, això sí. El proper, d'aquí dos anys, veurem com evolucionen les colles d'aquí a allà. I nosaltres què? Doncs nosaltres bé, molt bé. Gràcies.

dimarts, 30 setembre de 2014

El tercer fill

De quan era petit recordo que jo, com a germà gran, m'enduia totes les esbroncades, les meves i les que corresponien al meu germà petit. No oblido aquell dia que va trencar una làmpada i em van culpar a mi, perquè l'excitava. Coses de canalla, els germans grans sempre pensem que els petits son uns mimats i consentits, i segur que els petits pensen que els grans podem fer moltes més coses que a ells se'ls neguen. I els pares, almenys els pares normals, miren de mantenir els equilibris com poden.

Imagineu ara tres germans, tres fills. El petit tot ho fa bé, i així li ho fan saber, i el premien sempre. I si un dia no ho fa bé, no passa res, el proper cop serà, probablement els altres no hi han ajudat. El fill mitjà el miren amb lupa, però si algun dia no es porta bé, la culpa és del gran. Això sí, també se l'elogia i aplaudeix quan treu bones notes. I el gran... doncs per més bé que faci les coses, sol rebre indiferència. Si ell ho fa de conya però els altres no, ningú li fa cas. I quan tots són bons i treuen deus, només se'l felicita per sobre per tornar a fer cas als altres dos. Això sí, se'l culpa de qualsevol errada, fins i tot quan, en conjunt, els tres ho fan bé, sempre hi ha alguna cosa a criticar-li.

A mi em sembla normal que el fill gran, que en aquest cas és el tercer fill, se'n cansi i comenci a sentir-se força menystingut pels pares. I no estem parlant de nens i nenes, però tant hi fa, perquè en qualsevol cas, i entre tres que haurien de ser iguals, em sembla un comportament força injust. Encara més quan estan convençuts que no el tenen.