dimecres, 13 de febrer de 2019

L'edat i tot allò que comporta

Ja ha començat. És difícil fer-se'n a la idea, però arriba un moment que els pares deixen de ser una certesa, aquella gent que t'han donat la vida i que sempre estan allà. Pensem que això serà per sempre, o evitem pensar, precisament, que no ho serà, però t'hi trobes de sobte. Si jo ja en tinc 41, ells me'n porten uns quants d'avantatge. Arriben aquells problemes de salut poc determinats, però que els van incapacitant i van a més. Aquelles estades curtes a l'hospital per una ximpleria, sí, però que més val vigilar de prop. Aquells medicaments poc comuns que s'han de prendre regularment. I no ho vols veure, vas dient 'l'edat, l'edat', i per evident que sembli: és l'edat, però sobretot tot allò que comporta. Més difícil encara quan tens uns pares que no volen molestar massa i que no t'expliquen tot allò que els passa, però més valdrà que, a partir d'ara, els hi tingui un ull posat a sobre. Per acabar-ho d'adobar, en Blog farà aquest any, en termes humans, la mateixa edat que els meus pares, si fa no fa. Com a bon capricorn, sempre anticipant els disgustos.

diumenge, 10 de febrer de 2019

Idees brillants un dissabte a la tarda

Dissabte vam tenir una d'aquelles brillants idees que només els humans podem tenir: anar a un parc comercial. A més, a la tarda, que és quan ens anava bé. En concret vam anar a la famosa Roca Village, on només havia estat una vegada abans i per fer castells. Per si algú no el coneix, és una mena de carrer artificial amb botigues de roba (sobretot) a banda i banda. Moltes botigues. No és el model comercial que intentem seguir, però de vegades la consciència queda en segon pla, especialment si busques peces que no pots trobar a qualsevol lloc. Ens van moure els 'outlets' de roba de muntanya que hi ha allà. La roba de muntanya bona és extremadament cara per les nostres butxaques, però intentem fer un pas més del que t'ofereix el Decathlon.

Les ofertes que vam trobar eren realment bones, massa llamineres com per deixar-les passar, encara que tampoc ens vam firar tant perquè anàvem a buscar coses concretes. Però l'experiència ja és una altra cosa. Tanta gent, tanta bogeria... a qui se li acut, un dissabte a la tarda, a mi que no m'agrada la gent en general. No, no ens hi veuran el pèl massa més per allà. Tinc la impressió que les persones es transformem en llocs com aquest. Com a nota positiva, però, val a dir que a tot arreu on vam entrar ens van atendre en perfecte català, que per ser un centre on arriben busos especials per guiris des de Barcelona, ja és més del que podríem esperar.

dimecres, 6 de febrer de 2019

1000 pessetes


Segurament no hi ha ningú que pugui llegir aquest post que no hagi conegut la pesseta, la moneda espanyola que fèiem servir també a Catalunya, és clar, abans dels euros. Ja se sap que a les monedes i bitllets hi solen posar algun monument conegut o la cara d'algú (de vegades molt dura). A l'antic bitllet de 1000 pessetes, el verd, a banda de la cara d'en Benito Pérez Galdós, a la 'creu' hi havia alguns dels elements més característics de Tenerife: el Teide, el Drago Milenario i la famosa roca Roque Cinchado. En la nostra recent visita a l'illa els vam poder veure tots, i de pas rememorar aquell bitllet amb el qual a dia d'avui faríem ben poca cosa. Què fas avui amb 6 euros?


dissabte, 2 de febrer de 2019

Municipals inoportunes

Estem en uns moments força durs, segurament els pitjors, des que al 2010 l'independentisme va esdevenir un moviment majoritari. La diferència d'estratègies entre els diversos actors del procés es posen de manifest, ja no anem de la mà i el que fan uns o altres emprenya l'altra part. A més, els nostres líders, els homes i dones que més han fet políticament perquè siguem on són, estan a punt d'afrontar un judici injust i que tothom sap com acabarà abans que es produeixi. És una oportunitat, sí, per posar en evidencia l'Estat un cop més. Però després de quedar en ridícul i que es torni demostrar que a Catalunya no s'ha fet res dolent... què? L'efecte es tornarà a diluir, com altres vegades, i Europa mirarà novament a una altra banda.

En aquest context que porta al desànim i a la desmobilització, els partits es posen en mode eleccions municipals. De fet, no deixen d'estar-hi mai, en aquest mode, però ara ja serà molt evident. És el gran moment de la política de base, a les viles i ciutats es fa política amb i per a la gent, política de proximitat. Per això les alcaldies són importants i els partits ho saben. Però aquestes eleccions arriben en un mal moment, segons el meu criteri. La manca d'unitat estratègica entre els partits pel que fa a l'eix nacional encara s'endurirà més ara que importarà més l'eix social. La divisió i els interessos polítics quedaran obertament exposats. Això no seria cap problema si no fos que molta gent no entén aquesta divisió. Pensen que anant tots junts ho tindríem guanyat i no és veritat. Per què anar en partits separats? Doncs perquè la uniformitat tira enrere a aquells pels quals la independència no és la primera prioritat. 

Tampoc no vull un debat de llistes unitàries punt sí o punt no. La meva reflexió va en el sentit que aquestes eleccions municipals, s'esdevinguin com s'esdevinguin en cada municipi, només poden fer que enrarir encara més la relació entre partits, perquè es diran i es faran coses que no s'esperen entre companys de camí, però en unes eleccions municipals els companys de camí són uns altres que quan parlem del país, i cada nucli urbà sap quins són els seus interessos i quins no. No veig a Catalunya preparada per unes eleccions d'aquesta mena, però no es poden evitar. Així que més valdrà que prenguem paciència i molta til·la. El desànim i la mala llet en vies de multiplicar-se.

dimarts, 29 de gener de 2019

Relats conjunts, Recordant el passat


Aquella era l'última missiva. Tampoc a casa dels Hamilton la volien. No havia aconseguit feina a ca la costurera Blackwell perquè, segons ella, ja tenia més noies de les que podia mantenir. Tampoc a la taverna Willbur necessitaven cuineres, i menys amb tan poca experiència. Hi havia poca feina per noietes soles que, a més, vinguessin sense recomanació. Les possibilitats d'obtenir uns ingressos que li permetessin viure pel seu compte eren escasses, per això havia provat sobretot en altres cases de famílies benestants, per entrar a servir, com feia ara. Els Collimore no passaven pel seu millor moment, de manera que es conformaven amb una sola cuinera i una serventa que feia tots els papers de l'auca. Per contra, no tenia credencials per esdevenir la majordoma que buscaven els Percy, ni tan sols hi va insistir perquè li semblava que li anava gran. Va provar-ho oferint-se de cambrera de la senyoreta Isabella Rosmund, però es van quedar una cosina segona de la família que venia del poble. Els Machintosh la consideraven massa jove per ser dama de claus, eren gent molt conservadora. I els Kingston li van argumentar que eren massa amics del seu senyor i no s'hi volien enemistar pispant-li una serventa.

Potser si sabessin... però no, no els ho podia pas dir. No els podia dir que el senyor, el seu amic tan distingit i educat, entrava molts vespres a la seva cambra, quan ja era negra nit i la resta del servei i la seva família dormien. Ho feia posant-se un dit als llavis reclamant el seu silenci, i malgrat la seva evident expressió de terror, començava a palpar-la i a fer-li... s'avergonyia només de pensar-hi. Aquell monstre l'havia embrutat per sempre més. No s'hi podia oposar, callava i el deixava fer: era el seu senyor. Però només pensava en fugir, en marxar d'allà, ben lluny, en no veure'l més. Però no tenia enlloc on anar. Necessitava que algú l'acollís al seu servei per poder escapar, no podia pas marxar amb les mans buides, no sobreviuria. Ni tampoc podia denunciar-lo, qui la creuria, a ella? No podia defallir, enviaria més cartes, on fos, necessitava que algú la contractés. A qualsevol lloc estaria millor que en aquella casa.


La meva proposta pels Relats Conjunts de gener, tot i que ja freguem el febrer!

dissabte, 26 de gener de 2019

The floor is lava

L'excursionista de pa sucat amb oli ha començat l'any sortint a caminar a mode de pretemporada, però excursions faciletes, d'aquestes que no venen. Cal una mica de màrqueting per mantenir l'expectativa, que si baixem de 3000 metres sembla que les cròniques no tenen cap interès. Però els tresmils van cars a l'hivern, massa neu, massa fred, alguna solució s'havia de trobar. Calla, que hi ha un tresmil regalat i que a més té la gens menyspreable alçada de 3718m: El Teide. L'únic inconvenient és que es troba a Tenerife i s'ha d'agafar un vol de 3 hores. Ja que hi era, s'ha passat una setmana a l'illa. Però tot sigui per l'audiència!

Aquí comença el camí real cap el Teide. Un turonet.

El Teide és el cim més alt de l'Estat espanyol i el tercer volcà més alt del món. Com que està en una illa no massa gran, comença a enfilar-se arran de mar i va pujant fins a aquesta impressionant alçada. Però per pujar-hi hi ha trampa, és clar! Si ho desitges pots pujar-lo a peu, però l'excursionista de pa sucat amb oli el va fer per la ruta clàssica, és a dir, amb cotxe fins a uns 2300m, des d'allà en telefèric fins a 3500m i finalment pujant a peu els 170m que queden per un sender empedrat i perfectament delimitat (sender 10) sense cap dificultat tècnica, amb pendent notable però perfectament assumible. Un altre tresmil a la butxaca amb el qual l'excursionista de pa sucat amb oli demostra de quina pasta està fet: de la que estan fets els impostors. Per cert, per pujar al cim cal un permís que s'ha de demanar amb antelació. No val diners, però sí que cal reservar i és per unes hores concretes. Si no el tens, no puges, hi ha una garita on l'has d'ensenyar!  

En primer pla, el cràter del Teide. A baix, 
l'esplanada de las Cañadas del Teide.

Les vistes des del Teide són molt diferents de les que s'observen des d'una muntanya d'aquesta alçada. Deixant de banda la capa perpètua de núvols que cobreix l'illa a 1500-1800 metres (a l'hivern) es pot veure el perfil escarpat de Tenerife i algunes de les altres Illes Canàries: la Palma, el Hierro, la Gomera i Gran Canaria. El que va sorprendre a l'excursionista de pa sucat amb oli i a la Fantàstica Acompanyant va ser que al reduït cràter del Teide hi ha diverses fumaroles que expel·leixen gasos amb molta olor a sofre, en alguns casos força ofensiva. Tot molt tranquil·litzador tenint en compte que és un mega-volcà adormit però no inactiu, i que a més és del tipus explosiu. Però no, no va decidir entrar en erupció quan ells eren dalt.

Vista des del cim, bàsicament lava i núvols.

Com que no es van cansar gaire, l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant encara van fer el sender 12 cap el mirador del Pico Viejo, un tros de cràter de 800 metres de diàmetre i que té una alçada de 3135m, és espectacular mirar-lo des de lluny, acostar-s'hi ja és més complicat. Amb aquesta excursió l'excursionista de pa sucat amb oli assoleix el seu desè tresmil, el més alt de tots els que ha fet per ara, però el més fàcil i el més car amb diferència, ja que consisteix en pujar un turonet de 170 metres, però t'has de pagar els vols, l'allotjament i les papas arrugás amb mojo picón.

El cràter del Pico Viejo, poca broma.

Informe de danys: cap ni un de l'excursió, llevat d'una mica de vermell a la cara perquè per sobre els núvols hi fa un sol que espetega les pedres. Això sí, pujar tan ràpid a tanta alçada fa que es noti la manca d'oxigen, mareja una mica i el cor va més ràpid.

diumenge, 20 de gener de 2019

#10YearChallenge

Aquests dies corre per la xarxa un d'aquests reptes absurds als que molta gent s'apunta. Consisteix en posar una foto pròpia actual al costat d'una de fa 10 anys, per això es diu el repte dels 10 anys, molt original. En alguns casos la diferència és notable. Hi ha qui s'ha afanyat a dir que això ho promou facebook per desenvolupar eines que millorin el reconeixement facial, cosa no massa indicada si ets propens a manifestar-te a cara descoberta. Però jo he decidit participar-hi igualment. Això sí, no deveu pensar que posaré fotos meves, oi? Deixarem que sigui en Blog a qui vingui a buscar la policia.


El canvi a la cara és evident, i també en el color del pelatge. Però si no us feu una idea del canvi de mida que ha tingut en 10 anys podeu agafar com a referència la mida del coixí que té a sota, que és el mateix. El coixí també participa en el repte, però està igual el tio!

I amb aquesta ximpleria m'acomiado per uns dies, feu bondat en la meva absència!

dijous, 17 de gener de 2019

No ofèn qui vol, sinó qui pot

Malauradament, aquest dies les xarxes socials són un compendi d'atacs entre independentistes arran de les desavinences dels partits i la poca unitat. La gent, emparada molts cops en l'anonimat, diu les animalades més grosses que li passen pel cap. Fa gràcia perquè en els blogs l'anonimat servia per auto-protegir-nos, en canvi a twitter serveix per atacar. Petites diferències.

El cas és que, com a resposta a algun atac, veig sovint la frase que dóna nom al post: 'no ofèn qui vol, sinó qui pot'. Em fa gràcia per diversos motius. Per començar, qui és que pot ofendre? Hi ha carnets o autoritzacions, llicències per ofendre? I per altra banda, a qui vol enganyar qui escriu aquesta frase, si es pot notar que està visiblement ofès a distància? Es diu per menystenir l'ofensa, però és evident que ha fet diana. Per què ens pot tant l'orgull?

dilluns, 14 de gener de 2019

Els joves

Aquest dissabte, a les acaballes del Preguntes Freqüents, la Cristina Puig va presentar una actuació musical i va entrar un senyor ja gran a cantar. La conductora, abans de la cançó, va reptar a l'audiència a veure si sabíem qui era aquell home. No em va caldre ni un segon per reconèixer-lo, no pas pel nom, Nigel Planer, però sí pel seu personatge més recordat: Neil, el hippy de Els Joves, una sèrie icònica que TV3 va emetre els seus primers temps. Per alguna estranya raó aquest personatge va fer moltíssima fortuna a Catalunya, el podeu recordar per exemple aquí.

La veritat és que em va fer il·lusió veure'l. Però el que em va agradar més és recordar-lo. Vaig pensar: quina sort tenir tanta memòria estúpida i recordar tants personatges, tants programes, llibres, cançons, artistes... Fa poc que vaig fer anys, i malgrat que no estic per crisis, no es pot evitar pensar que el temps no s'atura, que potser encara no, però que cada cop està més a prop que tot comenci a fer baixada. Fa uns dies vaig tenir un moment de debilitat així, no sé per què, en una reunió. Però veient el Neil en pantalla, amb molts més anys que a la sèrie, vaig recuperar el pensament que és una sort tenir tants records de fa 10, 20, 30 i gairebé 40 anys. Ja no els personals, sinó els que et vénen de fora. Quina tristesa la gent més jove que veu a la tele aquest actor i no es teletransporta immediatament a la sèrie. Ens fem grans, potser sí. Però tot el que hem viscut, vist, sentit, llegit... poder-ho evocar... uf.

I potser no recordaré què vaig sopar ahir, o a quina hora és la reunió de dimecres, però sí com es deia aquell disc que va portar un grup a la fama, o aquell diàleg d'aquella sèrie que tant m'agradava, o la protagonista d'aquella pel·lícula de fa tants anys, mentre que la gent que em ve darrere no coneix ni el grup, ni la sèrie, ni aquella pel·lícula. Els Joves com a record, com tants altres, també em fan a mi com a persona, han servit per edificar-me. I que així sigui per molts anys amb els records que segueixo generant dia rere dia. Això, com el temps, tampoc s'atura.