divendres, 5 de febrer de 2016

Frases de pel·lícula

De vegades un grup de whatsapp et pot donar alguna alegria. Sovint són molestos i pesats, perquè tothom hi parla, i molt. Però la Txaro, que és molt sàvia, fa uns dies ens va proposar un joc, potser no gaire original, però que sí que mitiga una mica la nostra manca de trobades i ens ha distret força. Es tracta només d'endevinar pel·lícules citant-ne una frase representativa, hem anat dient frases i hem provat d'endevinar-les sense mirar a google, és clar. Déu n'hi do les que hem encertat, sembla difícil, perquè no totes són igual de conegudes, però les hem anat traient.

Això m'ha recordat que a la meva època universitària, en la que anava molt al cinema, sempre triava una frase representativa de les pel·lícules que mirava i l'apuntava en uns papers que... encara conservo, naturalment. En XeXu fent llistes i apuntant-se coses?? Quina sorpresa, oi? Però no se sap mai quan aquestes obsessions poden fer servei, i ves per on, he pensat que potser voldríeu jugar una estoneta amb mi. Us proposo unes quantes frases (en l'idioma en que vaig veure la pel·li en el seu moment), i a veure si les encerteu. Ep sense fer trampes si pot ser, que no hi ha ni premi ni res! Aquí van.

1. Sin ti las emociones de hoy no serian más que la piel muerta de las de ayer.

2. L'únic que has de decidir és què en fas del temps que se t'ha atorgat a tu.

3. I van viure lletjos per sempre més.

4. Los intrusos se van, però otros vendrán. A veces les percibiremos, y otras... no.

5. Lo más grande que te puede suceder es que ames y que seas correspondido.

6. Es genial comprovar que todavía tienes la capacidad de sorprenderte a ti mismo.

7. Por si no nos vemos luego, buenos días, buenas tardes y buenas noches.

8. Sólo soy una chica delante de un chico pidiendole que me quiera.

9. El pez más grande del rio es el que llega a ser así porqué no se deja pescar.

10. Me llamo Ángela, me van a matar.

dilluns, 1 de febrer de 2016

Ara baixem natros

Us en recordeu d'allò que 'el pla hidrològic de l'Ebre es faria per collons', i no precisament dit en català? Sembla que fa molt d'això, oi? Doncs sembla que l'individu que ho va dir, que ara segueix vivint de la política al parlament europeu, té hereus. El consell de ministres (en funcions, naturalment), va aprovar un nou Pla Hidrològic que afecta, entre d'altres, la conca de l'Ebre. El pla consisteix en reduir el seu cabal per fer servir l'aigua en altres bandes, i això significaria la mort del Delta.

Ha arribat l'hora de tornar a demostrar la nostra força com a país, com a poble que estima el seu patrimoni i defensa el seu territori. El diumenge 7 de febrer està convocada una manifestació de protesta a Amposta i no podem fallar a la gent del Delta. Com diu el lema de la manifestació, 'Natros pugem sempre, ara baixeu vatros'. I això farem. Que ens sentin a Madrid, que l'Ebre no es toca. A poc que pugueu, no hi falteu.


dimecres, 27 de gener de 2016

La llum al final del túnel

La flaire a cafè acabat de fer la va aixecar del llit. Una mirada de complicitat, l'espurneig en els seus ulls, unes pessigolles trapelles i un petó carregat de tendresa. Com una rubinada, un calfred li va recórrer l'ànima quan les seves mans li acaronaven la cara. Estava contenta de l'estima que compartien amb tota llibertat, sense complexes, i pensant-hi, l'alegria que sentia es va convertir en il·lusió. En rebre la seva abraçada va absorbir l'escalf del seu cos esprimatxat i per uns instants es va sentir en pau. Amb ella mateixa, amb el món. I pensar com havia patit, en com cobejava sentir-se així! Se li va escapar una rialla que no va voler explicar. Només va xiuxiuejar-li a l'orella un t'estimo. Aquell festeig l'emocionava, la il·lusionava i l'espantava a parts iguals. Fins ara en la Clara només hi havia vist una amiga


Aquesta és la meva participació en la proposta d'aniversari de la Carme, en la que he aconseguit encabir 22 de les paraules de la seva llista (comptant el títol), si no m'he descomptat. Espero que us agradi.

dissabte, 23 de gener de 2016

Avisos

Els que passeu per aquí direu que encara sóc molt jove, però és ben cert que quan s'apropa la quarantena notes que algunes coses del cos no funcionen com abans. No dic que costi més fer-ho tot, que no té per què ser. O que ens cansem més, no pas. La meva dinàmica no ha canviat, al contrari, faig moltes més coses i dormo tan poc com abans. Però el cos dóna senyals. Sempre ha funcionat bé, però ara senzillament funciona diferent.

Tenir formació científica és, a més, una desgràcia per entomar aquests canvis. Qualsevol senyal inusual del cos te l'agafes a la tremenda. Està clar que la por és un gran mecanisme de supervivència, però també de paranoia. Ep -et dius- això no és normal, no hauria de passar. Cap el metge de pet, tement-te el pitjor. Després resulta que és una cosa que no se t'hauria acudit, un problema molt menor. Però arribarà un dia que no ho serà. Potser el dia que vagi al metge pensant que no és res, arribarà una mala notícia. Podem pensar que no ens tocarà a nosaltres, però per què no? Això m'està fent pensar molt aquests dies. Anirem responent a falses alarmes fins el dia que la cara del metge canviï en parlar-nos.

El que dic també val pel gat, que es fa gran amb mi, i que aquests dies ha hagut de visitar el veterinari per un problema menor (tot i l'ensurt que ens vam endur), que es pot complicar en un futur. Que ell ja s'acosta a la cinquantena humana, i el seu cos, com el meu va deixant-nos avisos.

dimarts, 19 de gener de 2016

Relats conjunts, L'escriba


Repassant distretament un llibre de gravats antics, gairebé cau de cul quan ensopega amb aquesta làmina de l'escriba. Aquell individu aparentment tan enfeinat... és ell! Podria ser algú que se li assembla molt... però no, està convençut que és ell mateix. Mira el peu de pàgina i corruga les celles, però si és del segle XV! Aixeca la vista per mirar el calendari de la paret i ha de forçar una mica, que ja li costa enfocar. I sí sí: 2016. Deu estar malament, aquest llibre. I a més, quan li han fet aquest retrat? I vestit així? No ho recorda pas. Potser es tracta d'un avantpassat... però que sàpiga no ha tingut mai llinatge a França. I a més, què hi fa fent d'escriba? Sí que és cert que sol estar entre llibres, n'ha de consultar molts per les seves investigacions, però mai no s'ha posat a copiar ni a transcriure res, només les seves anotacions. Bé, ben mirat, potser vist des de fora, ell deu fer aquesta fila, però en tot cas no va vestit d'aquesta manera. La imatge realment sembla del 1400, quadra tot pel que en sap, tot i que no és la seva especialitat. S'ha quedat una mica en xoc d'haver-se trobat a ell mateix en un llibre tan antic, no se'n sap avenir.

Un soroll el fa tornar a la realitat, i a l'actualitat. És el mòbil, un parell de notificacions gens importants. Però aprofita per deixondir-se i tornar a la feina i així treure's cabòries del cap. No se'n surt, no hi ha manera d'aconseguir-ho, i això que tenia l'esperança que seria el primer en poder fer viatges en el temps. Però el coi de màquina no és capaç de traslladar res, on deu estar l'error? S'està començant a desesperar, però alguna cosa li diu que segueixi, que no ho deixi estar. Però no pensa passar-se tota la vida amb aquest projecte. Es dóna 10 dies, 10 dies i prou. Després plegarà. 


Aquesta és la meva proposta pel Relat Conjunt de gener.

dijous, 14 de gener de 2016

Parlar com un polític

Sé de sobres que no ens hem de comparar amb ningú, i encara sé més que solc tenir poca paciència amb mi mateix. El que alguns porten tota una vida per aconseguir jo penso que ho he de tenir en quatre dies. Però en aquest cas, tinc la certesa que hi ha llocs on no arribaré. Sento parlar a alguns companys i sé que mai podré parlar, ja no tan bé, però  tampoc amb el nivell de coneixements que tenen, amb la solvència que tracten els temes que dominen. Parlar com un polític no és fàcil, i la quantitat de coneixements que alguns arriben a tenir, experts en unes temàtiques o altres, no els assoliré mai. Perquè els temes en els que em podria defensar no serveixen per fer política. M'hauré de conformar en ser un gestor a darrere dels altres, tot esperant el moment de retirar-me discretament, i dedicar-me a les meves coses. Em quedarà el consol, però, de no haver-me cregut que en sé molt, com els passa a alguns.

dissabte, 9 de gener de 2016

Superguerrer

Fa uns quants dies vaig passar pel Canal 33 fent zapping, i vaig ensopegar el combat d'en Goku contra en Freezer de Bola de Drac. Qualsevol persona de la meva generació sabrà de què parlo, i probablement de les posteriors també. Però en general, la història d'en Goku és prou famosa perquè tothom la conegui.

Aquest combat marca un abans i un després: a partir d'allà en Goku aconsegueix transformar-se en superguerrer, amb els cabells rossos i els ulls blaus. Fins llavors, ha estat ben moreno, com tots els de la seva espècie. Aquest dia vaig pensar que ja no faltava gaire per aquell moment crucial de la sèrie, i això em va fer tornar un record a la memòria, de quan aquelles imatges van ser passades per la tele catalana per primer cop, que és quan jo la seguia.

Va ser just el dia abans de carnestoltes. Mai m'ha agradat disfressar-me, però aquell any, amb Bola de Drac sota la pell de tota la jovenalla, uns quants de la classe vam decidir anar de personatges de la sèrie. Va començar cadascú pel seu compte, però després ens ho vam parlar i tot per repartir-nos bé els caràcters. Jo anava de Goku, tot vestit de vermell, amb els meus cabells característics fets amb feltre negre... i mirant el capítol obligatori d'aquella tarda, va en Goku i es transforma en superguerrer! M'acabava de fotre la disfressa enlaire! Com podien ser tan desconsiderats els de la sèrie? No es podien haver esperat almenys un dia? Recordo haver pensat aquestes coses, i sentir la urgència que havia de fer canvis a la disfressa per no quedar-me desfasat. Quin drama!

Al final vaig anar com estava previst. Pensava que la gent em faria comentaris, que la disfressa estava antiquada, però no recordo que fos així. Fèiem molta patxoca tots disfressats de personatges. Ja veus tu quines coses em tornen al cap...

dilluns, 4 de gener de 2016

La derrota

Diu Sánchez Piñol a 'Vae Victus': 'La derrota és una aranya que ens oprimeix el cor amb vuit potes fredes. Això, això és la derrota: quan l'enemic aconsegueix que dubtem de la veritat.'

La derrota no són els entrebancs que anem trobant en el camí, ni les diferents maneres de veure les coses, o de creure en un objectiu. La derrota no és la discrepància o les discussions entre iguals, ni tan sols ho és que els partits que ens representen no es posin d'acord quan ho teníem tot fet.

La derrota és pensar que els enemics, sí, els enemics, i no pas els nostres iguals, tenien raó. La derrota és pensar que estarem millor com estàvem, o que no estàvem tan malament, perquè no ens posem d'acord en fer-ho d'una altra manera. És baixar els braços, o abraçar altres opcions més llamineres i més fàcils. És acceptar que primer ens hem trencat nosaltres que els nostres enemics.

La derrota és deixar de voler la independència si no es fa a la nostra manera, o si aquells o els de més enllà també la volen. La derrota és barallar-nos entre nosaltres, insultar-nos, retirar-nos la paraula i la confiança, donant així la raó a qui ens auguren que vagarem per l'espai exterior. La derrota és la ceguesa i la síndrome d'Estocolm, la por a la incertesa, la covardia.

La derrota és el final de tot. És no tenir cap possibilitat de seguir endavant. Mireu el vostre cor. Si esteu derrotats o derrotades, potser no ho volíeu tant com us pensàveu.

divendres, 1 de gener de 2016

Alimentació inusual

Dia 2743, 11:23h del matí.

Escric avui més tard de l'habitual, no sé què passa aquest dia que tot sembla anar més lent. Vull informar que ahir a la nit els meus subjectes d'estudi van tenir un comportament irregular i no sé què significa, per això crec oportú transmetre aquesta informació. Per començar van preparar un àpat per ells molt diferent del que solen menjar a les nits, es van passar una estona a l'àrea de manipulació alimentària, però no m'hi deixaven entrar. M'hi vaig poder infiltrar només un parell de vegades, però no vaig descobrir res.

Però que ells tenen una ingesta variada no és cap novetat. El comportament irregular va venir prop de les 00h. Jo havia rebut ja les meves dues racions de pinso diàries. Escasses, val a dir-ho. Pensava que el dia s'acabava i ja estava descansant, però vaig veure que tornaven a obrir el compartiment cuirassat on guarden el meu menjar i que en separaven una part més. Esperançat, vaig restar amatent als esdeveniments. 

Quina va ser la sorpresa quan, en arribar el canvi de dia, la subjecte nº2 va començar a donar-me els granets de pinso separats prèviament, a raó d'un cada cop que sonava una estridència des de la pantalla de visualització que tenen a l'àrea central de la zona de supervisió. No vaig entendre per què no me'ls subministraven tots de cop, com fan habitualment, però alguna cosa té a veure, n'estic convençut, que ells mengessin un fruit verd pàl·lid al mateix temps que em donaven a mi cada granet. Deu ser alguna mena de ritual. Després van voler-me enverinar (no es pot esperar altra cosa d'ells), amb un beuratge grogós amb bombolles que ells prenien, però no vaig voler tastar-lo. Esperaré a veure si el ritual es repeteix aquesta nit. 12 granets de pinso són 12 granets de pinso...