dissabte, 7 de desembre de 2019

A 13000 Km

A l'excursionista de pa sucat amb oli, darrerament, quan va de vacances també li agrada sortir a estirar les cames i fer alguna excursió al lloc en qüestió. Aquesta vegada va decidir anar lluny, molt lluny, el més lluny que ha estat mai de casa, i per primera vegada a l'hemisferi sud, que ara estan a punt d'arribar al seu estiu, però quan vas al punt habitat més austral del planeta, no es pot dir que hagis de passar calor precisament. 

Segons els argentins, la ciutat d'Ushuaia és la fi del món. Els xilens discrepen: Port Williams està en territori de Xile i és més austral, però és un poble de 3000 habitants, mentre que Ushuaia en té prop de 60000. Fins a Ushuaia va viatjar l'excursionista de pa sucat amb oli, una mica més al sud fins i tot si tenim en compte la sortida en vaixell per anar a veure pingüins. I d'aquí a diverses localitats de la Patagònia austral d'Argentina i Xile, Punta Arenas, Puerto Natales, El Calafate, El Chaltén. Ah, també va passar un parell de dies a Buenos Aires abans d'anar tan al sud.

Però l'excursionista de pa sucat amb oli no escriu per explicar-vos les vacances, sinó les excursions que va fer per aquelles terres, que n'hi ha de molt clàssiques, sense abordar cims d'entitat, tampoc ens passem. Aquí us en deixa una mostra:


Excursió a la Base de les Torres del Paine, territori xilè. Caminada d'uns 21 Km en total, amb un desnivell pujat de més de 900m, que porta fins a un estany amb les vistes de la foto. Les Torres del Paine són emblemàtiques a la Patagònia xilena.


Excursió a la glacera Perito Moreno. Espectacular caminada per sobre el gel de la glacera i vistes del front des de diversos angles. Extraordinària.


Excursió a la Laguna de los Tres. Caminada de més de 23 Km per observar de prop el mont Fitz Roy, aquest cop a la banda argentina dels Andes. Uns 1000m de desnivell pujat i un darrer tram força dur, però amb una gran recompensa.

Amb això sí que queda tancat definitivament l'any de l'excursionista de pa sucat amb oli, que va acomplir aquests reptes amb només una mica de cruiximents als quàdriceps, però amb ganes de tornar a calçar les botes la temporada vinent. Per cert, les botes comencen a necessitar renovació.

dimecres, 20 de novembre de 2019

Anonimat

Quan va esclatar la moda dels blogs, la majoria de gent feia servir un pseudònim, un sobrenom que probablement ja havien heretat d'alguna altra aplicació anterior, xats, fòrums, el que fos. El motiu de no signar amb el propi nom era per mantenir l'anonimat personal, poder parlar lliurament i no exposar-nos. Amb el pas del temps, alguna gent va perdre la vergonya i va canviar el seu àlies pel nom real, entre blogaires no semblava que hi hagués res a témer. Jo vaig continuar fent servir el meu àlies, però com ja vaig explicar molts cops, també és un nom que molta gent feia servir per anomenar-me; ara ja no tant.

El cas és que l'anonimat era per auto-protecció, en cap cas que jo conegui es va fer servir per atacar o enganyar ningú, almenys no amb mala fe. És molt diferent del que ens trobem avui dia a twitter, que és una xarxa de microblogging, és a dir, una de les evolucions del món blogaire. Allà alguna gent s'empara en l'anonimat per poder dir qualsevol burrada sense que tingui conseqüències. Insultar, calumniar, inventar conspiracions, tot és igual, el perfil anònim els protegeix. És més, gent que ja té un perfil obert amb el seu nom, se'n crea d'anònims, el que s'anomena 'compte B', per poder dir tot allò que no pot dir obertament. I no parlo de revelar secrets, sinó de fer mal. De vegades penso que el fan servir de teràpia, per buidar-se de tota la ràbia que porten dins. Alguns són extremadament virulents. I el que és pitjor, n'hi ha d'aquests que tenen un munt de seguidors i hi ha gent que creu cegament i acrítica tot el que expliquen.

Jo, que allà sí que hi tinc el nom real, entro a twitter a informar-me i a divertir-me, i també a fer campanya pel meu partit quan cal, no ho negarem. Els comentaris que es poden veure per allà són denigrants. N'hi ha que estan molt engrescats i creuen que poden dir el que sigui, a qui sigui. Això acabarà com no pot ser d'altra manera, només es quedaran a twitter aquests. Celebritats, gent popular o tothom que tingui alguna cosa mínimament interessant a dir es buscarà un altre lloc on no l'insultin per dir-ho. 

**********

Marxo un parell de setmanes i no rondaré per aquí, porteu-vos bé i resistiu!

dilluns, 11 de novembre de 2019

Relats conjunts, Les filadores


En un món en el que les telecomunicacions estaven intervingudes, en el que qualsevol missatge telemàtic era interceptat i revisat, un món en el que tot passava pel sedàs de la censura i la repressió, la dissidència necessitava noves maneres de comunicar-se i organitzar-se. Qualsevol aparell electrònic que els humans poguessin fer servir, auriculars sense fins, rellotges, ulleres de realitat augmentada i, per descomptat, els nous implants subcutanis SRIs amb pantalles hologràfiques, es podien fer servir com a eines espies, totes enregistraven i transmetien els moviments i les converses dels seus usuaris. Per això els dissidents van haver de mirar enrere, la tecnologia era l'enemic.

I molt enrere van mirar, fins a l'antiga Grècia, per recuperar la vella tècnica dels tapissos d'Aracne i Atena, tapissos que, de tan bonics i ben fets, explicaven històries. Ara les històries que explicaven els tapissos ja no eren les dels antics mites, sinó com bloquejar una infraestructura important o com tallar una important via de comunicació. L'Estat, capficat en controlar totes les tecnologies, no van detectar mai aquesta 'nova' manera de comunicar-se. Evidentment, no va ser capaç d'evitar cap de les accions dissidents.


La meva aportació, gairebé en temps de descompte, als Relats Conjunts d'octubre.

divendres, 1 de novembre de 2019

Gent apatxe

No sé per quina relació d'idees o de comentaris, a una companya de feina i a mi se'ns va aparèixer aquesta cançó de La Trinca i la vam començar a cantar. Naturalment, vam buscar-la al youtube i ens la vam posar, seguida d'unes quantes més del grup, no us mentiré, que quan comences no pots parar. sempre fa gràcia posar-se la Trinca per aquells que tenim una edat. Però ja no fa tanta gràcia quan veus que aquesta cançó és de l'any 1981, quan jo tenia només 3 anys, i que la seva lletra és perfectament extrapolable al que ens passa actualment. Dolorosament extrapolable.

La cançó diu 'ara fa 15000 llunes, més o menys uns 40 anys'. Ara hauria de dir 80 anys. Però per la resta... bé, ja la coneixeu, segur. Gaudiu de recordar-la. 


divendres, 25 d’octubre de 2019

Contingut perillós

Per si no fos prou evident la manca d'inspiració que pateix l'autor d'aquest blog, és a dir jo, que s'ajunta amb la situació actual que em fa estar pendent de moltes coses, darrerament m'he trobat una altra pedra a la sabata pel que fa als blogs. No sé per quin motiu, des de fa una temporada, molts dels blogs que segueixo són considerats contingut perillós a la meva feina, és a dir, que el tallafocs els bloqueja i no hi puc accedir. No em passa amb tots, per exemple, amb els de wordpress no, però tampoc amb tots els de blogger. En desconec el motiu, sempre han funcionat bé. El cas és que ara molts dies, quan arribo a casa, ja ni obro l'ordinador, solia mirar els blogs a la feina quan tinc alguna estona, i ara em trobo que no ho puc fer. M'estarà enviant missatges el món perquè entengui que és hora de plegar?

En fi, us aniré seguint com pugui, però que sapigueu que sou uns delinqüents perillosos que teniu contingut sensible i prohibit als vostres espais i per això el savi servidor de la meva empresa us bloca. Si és que ja està bé!

divendres, 18 d’octubre de 2019

Què és violència?

Aquests dies és força difícil parlar d'alguna cosa que no sigui l'actualitat que vivim a places i carrers arreu del territori. Segurament una bona part de la població viu aliena als esdeveniments, però no hi ha com estar connectat per adonar-se que l'hora és greu. Quan vaig veure els primers avalots a la ciutat de Barcelona i d'altres capitals, vaig pensar que aquestes ràtzies nocturnes no afavorien el moviment independentista, pacífic per definició. No, la violència als carrers no ens representa. Però què és violència?

Quan veus cremar un contenidor, potser no t'agrada. Però qui l'ha cremat realment? Barricades, llençar objectes a la policia. Defensar-se quan t'estan atacant amb armes és violència? És auto-defensa? En tot cas, els mitjans internacionals veuen amb normalitat aquests enfrontaments, la contundència després d'una sentència injusta ja es pressuposa. En canvi, tant la premsa com l'Estat espanyol estan venent un escenari de violència extrema als carrers, i en culpen íntegrament els independentistes. És el relat que volen, la justificació per reprimir-nos. Però quina part d'aquesta violència han generat ells mateixos amb infiltrats i amb desinformació per tal de justificar-se? Està clar que no tots els independentistes són santets i n'hi ha amb moltes ganes de brega, però potser es deixen portar per uns esclats que no iniciem nosaltres, algú posa la metxa, la pólvora, encén, i després deixa que tot cremi. Feina feta.

Com deia, al principi veia malament els enfrontaments. Però quan veus furgonetes de la policia atropellar manifestants, parar en sec, sortir uns quants agents a atonyinar manifestants que s'estan retirant caminant tranquil·lament pel carrer, o que es permet que un grup de nazis campin per Barcelona amb total connivència amb la policia, perquè els facin part de la feina d'atemorir i estomacar, llavors m'adono que malmetre mobiliari urbà i resistir als carrers no és violència. Que la violència ve, com sempre, del mateix cantó. Va haver-hi un temps que els Mossos respectaven el moviment. Però ara ja no. Ara són 'dels altres'. Més que res per ser conscients de la gravetat de la situació. Però cada dia que passa el camí de tornada està més tallat. Només ens queda seguir endavant. 

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Sentència

Està a punt de sortir la sentència del judici del procés. Tot apunta que serà molt condemnatòria, això em produeix una sensació barreja de tristesa, neguit, impotència... no ho sé. Però sí que intueixo que tornarem a mobilitzar-nos i que la indignació ens tornarà a punts que feia temps que no vèiem. Des de l'1 d'octubre. I, malauradament, també intueixo que ens caurà a sobre una onada repressiva com la majoria de nosaltres no hem vist o viscut mai. Així que diré l'únic que se m'acudeix dir ara: cuideu-vos. Cuideu els vostres. I que tinguem sort.

dissabte, 28 de setembre de 2019

Feina a distància

Sempre hi ha algú a qui li sembla bona idea crear un nou grup de whatsapp. I quan te n'adones, ja has perdut el compte dels grups en els quals estàs. En el meu cas puc garantir que són molts, moltíssims, de diverses temàtiques i mides. I que, a més, no en tinc cap de silenciat, així que sempre rebo totes les notificacions. Pur masoquisme.

Si hi ha una constant universal, és que les opinions són com els culs: tothom en té un. I tothom vol exposar-la en els grups de whatsapp, especialment els de política. Però una altra constant és que allà no s'hi decideix res, tot el que es parla es va embolicant i perdent fins que és molt més probable acabar discutint que trobar una solució. No és que no sigui conscient d'això, però jo sóc dels que intenta trobar solucions i arreglar tot el que pot a través dels programes de missatgeria, per una raó molt senzilla: l'alternativa òptima i desitjable per molts són les trobades presencials. I no, per mi les trobades presencials requereixen temps i, com el seu nom indica, presència. Personalment m'agrada que el meu temps i la meva presència es dediquin a aquelles persones i a aquelles activitats que em ve de gust freqüentar. Si puc estar a casa mirant una sèrie i amb un parell de whatsapps traspassar una informació, doncs millor. I si estic en un assaig de castells i, entre prova i prova, puc apagar algun foc des del mòbil, tot això que m'estalvio un altre dia.

Sóc molt fan del treball telemàtic. Tenim tantes i tantes eines per fer feina a distància, que trobo que les reunions estan completament sobrevalorades, perquè a més sovint tampoc s'acaba solucionant res en directe. Segurament és una opinió poc popular, però a mi el whatsapp m'estalvia moltes hores de xerrar amb gent, encara que de vegades sigui molest i també hi perdi temps, però intento veure'l com una eina més que com una molèstia i un corcó. Valoro el meu temps i el meu espai, encara que pugui semblar que no perquè estic molt pendent del mòbil, però per mi és millor això que no ser-hi.  

dimecres, 18 de setembre de 2019

Relats conjunts, Corpus de sang


En Javier va sortir de la reunió blanc com el paper al qual no havia escrit ni una sola paraula. L'empresa tenia plans d'expansió, volia obrir nous mercats, cosa que era, a priori, una gran notícia. Encara millor notícia era que comptaven amb ell per encarregar-se de la representació a una regió extensa i amb una enorme potencialitat econòmica. Mai l'havien espantat els reptes, al contrari, sempre els havia superat amb escreix, d'aquí aquesta nova mostra de confiança per part de l'empresa. Però a Catalunya? L'enviaven a Catalunya? Però què hi havia d'anar a fer un extremeny com ell a Catalunya? Si el rebrien a cosses! Tothom sap que els catalans són intolerants i poc receptius amb els espanyols. Com se suposava que havia de fer negocis amb una gent que miren només per allò propi? A més, els seus anglès, francès, alemany, rus i les nocions d'italià no li servirien de res si s'entestaven a parlar-li català, del qual no en sabia ni un borrall! Quina desgràcia, per una vegada hagués preferit que li tinguessin menys confiança, envejava el company que li havia tocat Madrid!

Aquella nit va dormir fatal. Un somni recurrent el va fer despertar uns quants cop ben amarat de suor. Visualitzava clarament com el rebrien a Catalunya: amb les forques ben alçades i assedegades de la seva sang. Estava ben perdut.


La meva proposta pels Relats Conjunts d'aquest mes.