dissabte, 25 de març de 2017

Trondheim


Com sempre, buscant el fred, però aquest cop també buscant una amiga nòmada, vam arribar-nos a Trondheim (Noruega) a passar-hi uns dies. Austràlia no va poder ser. Xile tampoc. Però la doble oportunitat de trobar un hivern no tan lluny, i retrobar una amistat, no es pot deixar passar. I jo que em pensava que era un poblet perdut en un fiord...

dimarts, 21 de març de 2017

10 anys de blogs

I el dia ha arribat, aquest petit blog fa avui 10 anys, i jo estic eufòric, perquè me l'estimo tant que és una data molt assenyalada. Una dècada donant guerra a la xarxa, en català, i amb aquella empenta que ja no és la inicial, però que em manté encara enganxat i forma part del meu dia a dia. 

Us vaig demanar ajuda per fer molt especial aquest dia, i us he de donar les gràcies perquè, com sempre, no m'heu fallat. Us envio una carretada de petons i abraçades, perquè us ho mereixeu tot. No només seguiu aguantant-me i passant per aquí sovint, sinó que m'ajudeu a celebrar els 10 anys d'aquesta manera tan genial. D'on veu sortir, vosaltres? Doncs aquí baix podreu saber la història blogaire de cadascú. Començo jo, i després podreu llegir totes les vostres històries. Gràcies, moltes moltes gràcies a totes i tots, sou meravellosos.

"Al 2006 jo vivia completament aliè al món virtual. Una amiga em va dir que, coneixent-me m'esqueia d'allò més tenir un blog. Jo no tenia ni idea de què era allò. Posteriorment, amb els amics de la Comunitat vam pensar que seria una bona manera de mantenir-nos units i comunicats, i en Gerhart també em deia que m'esqueia molt. Vam començar amb el blog comunitari, i jo de seguida vaig haver de donar la raó als qui m'ho havien dit, aquell món dels blogs era increïble. Anava acaparant la Comunitat fins que em vaig trencar una clavícula fent castells, i amb tot el temps del món, sol a casa, vaig pensar que havia arribat el moment de fer camí sol. I així va néixer el Bona Nit, inicialment com un spin off de la Comunitat, però de seguida es va convertir en una extensió de mi mateix. I fins avui."


Jo vaig arribar al món dels blogs sense que ningú m'hi portés. Jo em vaig assabentar de la seva existència i ho vaig voler provar. Vaig pensar que no ho llegiria ningú, però com que menys ho llegia ningú si ho guardava en un calaix, ho vaig provar. Primer vaig ser a Bloctum, que va durar aproximadament un any i poc i es va omplir la seva capacitat. A Bloctum vaig fer els meus primers amics blocaires: la Caterina i en Josep Manel Vidal. Després els amics van anar augmentant ràpidament i a mi també em costa ara imaginar al vida sense tenir blog. Tot i que he passat de fer un post cada dia durant molts anys a fer-ne tres a la setmana com en faig ara. Perquè vull fer coincidir els 10 anys de blog i les 3003 entrades. Vull celebrar-ho, però encara no sé com.

Era el 2005 i vivia a Nova York, i ja feia temps que sentia parlar dels blogs però no acabava de trobar-li el què. En català no n'hi havia gaires encara i tot el tema de les xarxes socials estava a les beceroles, de fet. No estàvem acostumats a interaccionar tant online com ara. Tornant d'unes vacances a casa, a l'estiu, vaig dir-me "va, ho provo, és una bona excusa per forçar-te a escriure regularment, i com que no em llegirà ningú, al cap d'uns mesos ho deixo i com a mínim tindré un petit dietari de record". Això va ser fa onze anys i mig i aquí estic encara, al peu del canó. Per molts anys, Bona nit!

Jo hi vaig arribar sense gaire entusiasme, com vaig explicar en el primer post del meu blog. Després d'haver-me donat de baixa d'una web de relats en català per motius que ara no vénen al cas, el blog em va servir per treure del fons del disc dur els contes que havia escrit durant anys i publicar-los a la xarxa. I em va enganxar! I de quina manera!

Jo vaig fer un curs d'informàtica per la feina, que no tenia res a veure amb els blocs, però el professor em va donar quatre fulles on explicava com fer-ne un, "per si ho vols provar a casa". Vaig anar fent proves, jugant amb diferents plataformes, i xafardejant blocs. En poc temps em va enganxar el bon ambient que hi havia i vaig decidir crear-ne un definitiu. De què, vaig pensar, doncs del que m'agradi més sinó ho deixaré en quatre dies. Vaig començar a parlar de llibres i a passar-ho bé amb vosaltres, i fins avui.

Una companya de feina que sabia que escrivia alguna cosa m’aconsellà d’obrir un blog. Li vaig explicar que no sabia com es feia, i m’orientà per a que visités el blog d’un altre company de feina, “El bosc dels somnis perduts” de l’escriptor Rodolfo del Hoyo.
Vaig obrir el blog “Fita” el maig de 2011.
Més endavant un altre Xavier, el que edita el “blog d’en Papikol” em comunicà que s’estava fent una Cadena de blogs “Blog-via cap a la independència”. Vaig demanar d’entrar-hi. L’agost de 2013 l’Assumpta i la Carme Rosanas m’hi van afegir.
Va ser a partir d’aleshores que he conegut molts blogs, entre ells el “Bona nit i tapa’t” del que en sóc un seguidor.

El cas és que més o menys en aquesta època de l'any de fa deu anys la meva vida estava un patint un canvi, motivat per un llibre, que pocs mesos més tard em portaria obrir un blog per escriure històries que em passessin pel cap sense que m'importés si ho llegia algú. I diria que va ser en algun Relat Conjunt, anys més tard, que vaig descobrir el teu blog. Ara bé, meva memòria de peix però no ho pot afirmar.

Jo realment hi vaig arribar perquè en aquella època del 2008 feia molts de quilòmetres en cotxe. La ràdio va ser la culpable de que m’interessés per aquest món. Sempre m’havia agradat expressar-me de manera escrita però no ho havia fet mai ni en sabia gens.
Vaig començar, em va agradar i encara hi sóc. Potser perquè m’ha aportat tants amics o coneguts virtuals i desvirtualitzats i també per el fet d’haver aprés a redactar i escriure una mica més correctament que quan vaig començar, tot i que encara fem faltes, però no sóc tampoc tant perfeccionista.
Haig d’esperar a l’agost del 2018 per fer els meus 10 anys, espero ser-hi, però amb tots vosaltres, sinó no té sentit.

Uf! En el meu cas va ser la curiositat. A finals del 2005 (mare de Déu...!) es parlava dels blogs i em va picar per saber que coi eren. Després de tafanejar una mica vaig veure que la millor manera de trobar-li'ls la gràcia era obrir-ne un. Blogger ho posava molt fàcil, de manera que en cinc minuts ja tenia blog i només faltava pensar amb que omplir-lo. Aleshores vaig recordar acabava de llegir una entrevista a en Josep Maria Espinas, on explicava que feia una tira diaria a El Periòdico. Vaig pensar que podia ser divertit fer una apunt diari sobre alguna cosa relacionada amb la ciència. En part era curiositat per veure fins on durava l'experiment. També feia gràcia saber si algú ho trobaria interessant i per això no vaig dir a ningú que havia començat un blog. I mira! La cosa va seguir i seguir, em va portar a conèixer gent, a escriure llibres... i al final puc dir que m'ha canviat força la vida! Realment va ser un moment encertat decidir clickar aquella opció que oferia blogger!

La raó es que m’agradava (i encara m’agrada) escriure i escriure per un mateix esta bé, però quan un té el talent (i la modèstia) que jo tinc es bo que el comparteixi amb la resta de mortals, i en aquell moment un blog semblava la millor manera de compartir aquests escrits, ja que et permet mantenir un històric dels escrits i també permet certa interacció amb la gent gràcies als comentaris. Penseu que en aquella època Facebook no existia, aquest va obrir al setembre del 2006 però no guanyaria popularitat al nostre país fins al 2007 / 2008. Però si voleu llegir la crònica completa, feu clic aquí i aquí.

Quan em vaig comprar l'ordinador, jo no en tenia ni idea. L'ajuntament ens va pagar un curset i no hi vaig aprendre gran cosa, però ens van ensenyar a fer un blog, això sí. De totes maneres , al començament m'hi perdia bastant i va passar un temps fins que li vaig trobar el "truquillo", perquè una companya de l'escola que en sabia un niu, em va donar un cop de mà i de mica em mica vaig anar fent amics... La veritat és que penso que vaig fer bé, ja que sovint em distreu i sempre és agradable compartir sensibilitats...

El 26 de juliol de 2008 vaig publicar el meu primer apunt al meu anterior blog, Un tel als ulls, que vaig tancar el 31 de desembre de 2012. Aleshores jo feia un programa en una ràdio local on parlava d'Internet i les xarxes socials. Em van demanar que parlés de xats i vaig anar a parar al Xat.cat. Allí vaig veure l'oportunitat de publicar relats, però em sentia una mica encotillada. Blogger em va donar les ales que necessitava. Quan vaig veure que massa gent del meu poble em llegia, buscant a veure si deia coses de política local, cosa que no faig, el vaig deixar surant en l'espai de zeros i uns i vaig obrir el meu blog de cambra, El món s'acaba. Però s'acaba bé, eh! El blog sempre m'ha servit d'arxiu i bitàcola, i, el que és el millor, el món blog m'ha obert la porta a conèixer gent que sí que ho fa bé, de debò. I això, sempre resulta impagable. Per molts anys!

Vaig començar el meu bloc Hora Blava ara fa quatre anys. Hi vaig arribar perquè em vaig trobar amb tot d'indicadors que m'hi van portar:
- Penjava fotos en un bloc col·lectiu però a vegades m'hauria agradat afegir alguna cosa a la foto.
- Vaig saber que una persona que coneixia escrivia en un bloc a la xarxa i vaig començar a mirar blocs.
- M'agrada la poesia i fer un bloc era una motivació per llegir-ne i publicar aquella que més m'agradés.
- Potser era el moment adequat.
Durant aquest temps he passat per etapes en que he publicat força i d'altres menys però he pogut constatar que tinc un públic fidel. És una motivació per a fer fotografies, llegir poesia i fer petits relats. Ha estat un plaer descobrir altres blocs i poder compartir impressions. He participat en alguna trobada blocaire i m'ha agradat molt posar cares a aquelles persones que els segueixo. No em fa res que siguem molts o pocs, el més important és que sigui una activitat enriquidora.

Bé aleshores jo feia de profe a L'ESO i en un grupet de tercer teníem un crèdit variable ( aleshores es deien així) de nom revista i se'ns va acudir que millor un blog que en paper i així vaig començar a fer un blog amb uns alumnes de tercer d'Eso, em va agradar molt l'experiència i em vaig decidir a fer un meu , ben meu i personal
Li vaig posar el nom que té pel filosof Descartes, ja que apart de l'ESo aleshores també feia classes de llengua i també de filosofia a batxillerat i li volia,( creia jo ingènuament que era qui escrivia qui podia triar el rumb del blog ;Encara no sabia que els blogs, igual que els llibres ,tenen vida i pensament propi i ens criden i ens guien cap on ells volen anar i no a l'inrevés) creia, donar un enfoc filosòfic...bé en realitat el que volia i vull fer era escriure , escriure de qualsevol cosa, dels meus pensaments, de les meves opinions, fent jocs de mots, poesia, etc etc
I aquí estem XeXu. mica en mica vaig anr trobant més blogs, com el teu i d'altres , em vaig topar amb el de relats conjunts, amb els premis cat ( encara els enyoro) i amb un seguit d'iniciatives blogaries com les de la infatigable i genial Carme, els passatemps del gran Mac, els jocs proposats per l'Assumpta, els 365 contes, i no pararia ....adoro aquest món, adoro la catosfera!

Els motius no els sé del tot. Em sembla que vaig començar a participar en comentaris i em van venir ganes de prendre'n més part, d'explicar coses que em passaven al dia a dia i actualitat bàsicament.
Reconec que ho tinc una mica abandonat tot, però no tinc intenció de deixar-ho. De cap manera.

Em penso que ja ho vaig explicar una vegada a la Carme però per si de cas:
Vet aquí que em vaig embolicar a fer classes d'informàtica (allò del borni al país dels cecs...) i l'alumnat, que va resultar estar més al dia que jo tot i ser d'edat (a veure com ho dic per no ofendre...) madura (?) em van demanar que els hi ensenyés a fer un blog com el dels seus nets (mira, m'hauria pogut estalviar pensar en això de l'edat!), i no em va quedar més bròquil que ficar-m'hi per veure com funcionava. I mira, encara hi sóc.

Quan en Jordi, el noi de la botiga d’informàtica, es va oferir per ajudar-me a fer un blog em vaig alegrar molt. Feia temps que ho tenia al cap, però dubtava dels meus coneixements informàtics.
Un cop el vam tenir a punt, jo seguia dubtant: del títol, del contingut, del estil... Tot que el nom el va posar ell: “El que em passa pel cap”. Això va ser el 31 de gener del 2011.
Al principi em servia per compatir la meva poesia. Desprès va anar evolucionant, encara que últimament el tinc una mica abandonat. Em sap greu...
El vuit de febrer del mateix any, Dia de la Dona, va néixer “Glo.Bos blog”, que vaig fer jo soleta i on comparteixo poesia d’autors ja consagrats.
I segueixo blogejant, no amb el mateix impuls dels primers dies, però amb la mateixa il·lusió.

La idea de tenir un blog me la va suggerir el meu profe del curs de novel·la. No tenia molt clar què escriure-hi perquè els relats ja els estava publicant a Relats en Català, així que vaig fer aquest concepte de blog, on intento narrar qualsevol tema relacionant-lo amb algun concepte o referent de la ficció. Per circumstàncies, em costarà quedar-m'hi i seguir escrivint-hi amb regularitat però m'agrada tenir un espai obert a tothom per parlar dels temes que m'interessen.

Tot va començar el 2 d'octubre de 2008 quan un amic em digué que al poble havien obert feia poc una web que permetia crear i allotjar el nostre propi blog. Ell ja ho havia fet i a mi, que fins aquell moment ni m'havia passat pel cap aquesta possibilitat, em va fer gràcia provar-ho.

Aquella mateixa tarda va néixer «XAREL-10, el blog».

El primer que vaig publicar-hi va ser un comentari sobre un nou centre comercial recent inaugurat i, en una secció a part, vaig afegir-hi un enigma mental. No vaig tardar ni dos dies a decidir eliminar els «comentaris d'actualitat» i fer dels enigmes l'única raó de ser del blog... i així segueixo vuit anys i escaig després.

No recordo per què ni com vaig escollir el format blog. Sí que recordo el que em va llençar a fer-ho: una frase de la Sara, la frase que dona nom al blog. No sé quina connexió neuronal es deuria produir! La qüestió és que han passat 8 anys i d'una pràctica bastant solitària duant 2 anys, es va convertir en una de compartida, que encara té més gràcia: he conegut casetes i personetes.
Ara porto una temporada poc productiva, però mantinc el raconet. De vegades he pensat a obrir-ne un altre, però amb la meva baixa productivitat, no caldria, i veig que a la Sara encara li fa gràcia. Doncs seguirem amb el raconet!

Una (jo), pensa que es coneix; que coneix cada arruga, piga o senyal de la pell. També, que coneix com pensa, com viu, què li mou. Però resulta que hi ha qui et coneix millor, que sap què necessites, què et manca. I decideix que també ho vol per ella. Així vaig arribar als blogs, de la mà d’una amiga que sabia (quan jo no ho sabia) que m’agradaria poder escriure, dir tot allò que dins meu-nostre, guardava. Durant un temps, totes dues vam descobrir-nos en un món virtual, alhora molt nostre i íntim. Va arribar un dia, però, que vaig fer un salt i em vaig deixar anar per escriure tota sola. Poc a poc, vaig anar teixint una teranyina de complicitats, d’amistats que, sovint, penso que també em coneixeu més bé que jo mateixa. Gràcies!

La meva arribada al món blocaire va ser una casualitat. Va arribar el moment, la necessitat d'anar publicant allò que des de feia temps escrivia, relacionat amb Topares i els meus sentiments. Vaig investigar a internet possibilitats i de cop em vaig trobar els blocs. De forma molt senzilla em vaig trobar que ja tenia un bloc: toparessiempre.
No sabia res dels mateixos, ni dels comentaris, de les respostes, el que es diu res de res, em limitava a publicar i prou.
Circumstàncies adverses em van posar en contacte amb els amics de Balsareny i Manresa, alguns també tenien el seu blog, en concret KRT i seguint les seves preferències vaig arribar als blogs en català. Així, tot i que ho feia en castellà, des del principi la meva relació era amb els escrits en català.
Entre ells estava "el raco de sa lluna", evidentment de sa Lluna, vam iniciar una correspondència per correu electrònic i va començar a suggerir-me que publiqués en català. La seva insistència va anar a més i al final vaig haver de cedir a la seva empenta, així va néixer Topares i les lletres, sempre agrairé a la Paula la seva obstinació.
No cal dir que em sento orgullos dels dos blogs i de poder relacionar-me amb aquest món blocaire.

Mireia
Un altre invent va ser un blog creat una mica per casualitat. Era agost, amb en Martí no coincidíem per fer vacances. El temps lliure i la meva afició a fer de tastaolletes van fer la resta . Havia sentit, suposo que a la radio, parlar dels blogs i com que ja tenia un myspace - també començat per curiositat- no em va semblar gens estrany obrir un blog al blogger i veure de què anava. Era un blog de prova, sinó recordo malament vaig trigar molt a treure un subtítol que ho posava, i la idea és que no tingués continuïtat fins el dia que trobes un comentari d’un desconegut i decideixes quedar-te una miqueta més i mira… encara seguim!

Dafne
Vaig descobrir els blogs en un curs de formació per a docents. Allí ens oferien la possibilitat de crear classes i compartir-les. Em vaig atabalar, perquè mai he estat massa destra amb informàtica. Però un bon dia, va venir una amiga que en tenia un, i em va donar l'empenta. Vaig anar anotant les seves lliçons i als pocs dies, obria el meu blog al món "CARPE DIEM". I aleshores vaig entrar a la catosfera, i allí va anar enfortint-se tot!!! I et vaig conèixer a tu, i a molts dels qui encara trobo en aquest espai virtual.

Assumpta
Segur que cap altre blog té una història tan bonica com la té el meu, ja que la seva primera llavor es troba entre els núvols, pel trajecte aeri que hi ha entre Barcelona i Àmsterdam.
Volàvem en Josep Lluís i jo, l’any 2006, en les nostres darreres vacances viscudes com a tals. En una de les revistes que hi ha als avions, en Josep Lluís va trobar un reportatge sobre blogs i em va dir “Mira, això potser t’interessaria a tu”.

I és que fa onze anys, jo ja era ciber-Assumpta. La meva Jo-Virtual es deia MISSMARPLE i em passejava per fòrums i xats ja feia uns quatre anys, així que ell va intuir que tot això m’agradaria.

El meu primer blog el vaig crear cap a finals del 2006 en una plataforma infame anomenada “blogcat” que fallava moltíssim. Era un desastre i vaig abandonar.

Posteriorment ho vaig tornar a intentar, però res em convencia. No va ser fins a novembre de 2007 que vaig descobrir Blogger: fàcil d’utilitzar i que funcionava de meravella. Vaig crear el blog, vaig fer quatre posts mal comptats i el vaig abandonar... fins que, cap a la primavera del 2008, el vaig recuperar i ja... fins ara.

Va ser la meva germana qui em va iniciar en aquesta tasca. A mi no m’agrada gaire la tecnologia, de fet no tenia ni ordinador des que vaig acabar a l’Escola d’Idiomes. Ella es va entossudir, i l’any passat, pel meu aniversari, me’l van regalar, i sabent que a mi sempre m’ha agradat tot allò que té a veure amb les paraules, em va recomanar uns quants blogs que estava segura que m’agradarien.
Va ser un bona recomanació, que m’ha permès conèixer uns amics (si permeteu que vos anomene així) que mai hauria pogut imaginar.
Gràcies, doncs, per compartir poemes, pensaments, vivències...imatges i paraules en definitiva amb les quals m'he emocionat, he aprés i he gaudit.

Era l’any 2007, feia Batxillerat i estava boja amb el meu TR sobre comportament de cetacis. Tot buscant informació vaig topar amb el post d’un científic del CSIC, en Dan, que parlava del son unilateral dels dofins. I m’hi vaig enganxar, cada dia parlava d’una temàtica diferent, era literalment un pou de ciència. Jo no tenia gaire clar obrir-ne un, perquè no considerava que tingués gaire cosa a dir. Però engrescada per una companya de classe vaig decidir obrir-ne un de propi, amb el sobrenom de cirereta. Posteriorment li vaig canviar el nom i també el meu pseudònim. I (gairebé) 10 anys després puc dir que decidir fer aquell pas va ser un gran encert, malgrat que el tingui abandonat!

El primer blog me'l va obrir un company de feina, aviat farà deu anys, l'agost de 2017. Anticànons. Ja feia uns mesos que escrivia, després d'una crisi creativa i lectora de molts anys. Els altres blogs van venir dels reptes que m'anava proposant.

Fa cosa de 10 anys no sabia ni que els blogs existien. Una vegada, per casualitat -com ocorren moltes coses- vaig arribar al blog d'una coneguda. Em va agradar molt això dels blogs, una possibilitat d'escriure lliurement i fer-te llegir per qui volgués fer-ho sense haver de dependre de cap publicació. Meravella, em va semblar. A partir d'aquell moment vaig estar visitant alguns blogs, observant el que feia la gent i meravellant-me de les possibilitats que això donava. Finalment, vaig decidir que jo també en volia un, de blog. Vaig provar d'obrir-me'n un, que no estava obert al públic, només per anar jo fent provatures. Durant un mes vaig estar investigant com funcionava tot, l'estructura del blog en diverses columnes, la publicació, la inserció d'imatges, de música, de vídeos... i provant, provant.
Quan més o menys ho vaig tenir clar, vaig obrir un blog al públic, com a Novesflors -ja el coneixeu. Això va ser el dia 1 de febrer de fa 9 anys. I fins ara. D'aleshores ençà he conegut molts blogs i molts i moltes blocaires, amb algunes de les quals he fet amistat, una amistat impagable.

AlfredRussel
Jo també vaig arribar als blogs per causalitat, perquè no pot dir-se que en el meu entorn immediat hi abundaren massa ni blogs ni blogaires. Però una vegada descoberts, reconec que no vaig haver de pensar-ho molt per llançar-me; uns mesos, a tot estirar, fins que el gener de 2010 vaig fer la primera entrada (seguida, unes setmanes després, per la segona). Des d'aleshores, i cada volta més, he vist en el blog una forma d'abocar, sense massa trellat i sense gens d'ordre, tot allò que em passa pel cap, des de les meues estimades muntanyes fins als meus maldecaps habituals o ocasionals. A hores d'ara, i mirant deu anys enrere, he de dir que no me'n penedisc gens d'haver començat, i no solament pel blog en si (reconec que m'ho he passat molt bé escrivint algunes coses), sinó sobretot per tots els blogs i blogaires que he anat coneixent durant aquests anys, i als que he arribat a apreciar com si foren (com si fórem) persones normals.

Sa lluna
Va ser el regal del Pare Noël de dos blocaires amics. la Sargantana i el Follet, desprès d'una conversa que varem tenir sobre aquest món. El 25 de desembre del 2011 arribà a casa.

Pere
Jo vaig començar el 2009 després de llegir un escrit de la Carme Rosanas que parlava del racó d'un jardí pel qual va sentir "un amor a primera vista".

Galionar
Vaig obrir el meu primer blog fa 9 anys a Windows Live, una plataforma que va plegar, aconsellada per un amic, amb la intenció de recopilar una sèrie de relats que tenia publicats en llibres esparsos i que ningú no llegia. Però ben aviat em vaig adonar que una narració és massa llarga i farragosa per incloure-la en un post. Així que n’he acabat publicant molt poques, i m’he decantat més per la poesia, tot i no saber-me especialment dotada per a aquest gènere. Vaig fer el salt a Blogger fa cosa d’uns 7 anys, i aquí és on he trobat una colla de persones amigues que ja formeu part de la meva vida. Una de les satisfaccions més grans ha estat quan de vegades algun lector m’ha fet saber que els meus textos o poemes havien posat paraules als seus propis sentiments, que li havien estat útils, en definitiva. Diàleg interactiu, enriquiment mutu, amistat i companyia, el món blocaire. Tot un univers que fa 9 anys no hauria imaginat que existia, i sense el qual ara no sabria viure...


I per certificar que la meva malaltia blogaire encara dura, aquí teniu la secció anual 'no me'ls puc treure del cap. Un nou recull de fotografies de cartells i rètols que m'han fet pensar en blogaires arreu del món. Si feu clic a les imatges sabreu en qui m'han fet pensar. Moltes gràcies novament a tots i totes per tantes hores de bons moments que m'heu donat en aquests 10 anys, als que hi sou ara, als que ja no, una abraçada immensa.

http://ajocdedaus.blogspot.com.es/

thecyanidesun.blogspot.com


http://ciencia.ara.cat/centpeus/

unpuntaldhercules.blogspot.com

garbi24.blogspot.com

elquempassapelcap.blogspot.com

www.copsdeploma.cat

kweilan.blogspot.com

unaltreinvent.blogspot.com

https://moxaines.wordpress.com/

https://pons007.wordpress.com/

dijous, 16 de març de 2017

Relats conjunts, El matrimoni Arnolfini


Mira'l, quina cara de sòmines. Com li agrada aquest barret, no s'adona que el fa semblar ridícul? S'ha posat molt pesat amb que ens féssim aquest retrat, i quin mal que em fan els peus! Ja m'agradaria veure'l a ell amb aquesta panxota. Encara que potser li agradaria, feia tant que esperava la bona nova. El reialme tindrà la continuïtat assegurada, per fi tindrà l'hereu que volia. Ara com li explico que el fill no és seu?

La meva micro-contribució als Relats Conjunts de març!

*****

Marxo uns dies, no em trobeu a faltar massa. I si ho feu, recordeu que encara podeu ajudar-me a celebrar el 10è ANIVERSARI DEL BONA NIT explicant-me la història de com veu obrir el vostre blog.

diumenge, 12 de març de 2017

Analgèsia fetillera

La bruixa va ratllar pètals de rosa seca i va emprar un mitjó brut per infusionar escates d’animals marins, seguint les instruccions d’un vell llibre d’encanteris. La poció serviria per eliminar els dolors menstruals. Segons el calendari que guardava a la butxaca de la túnica, aviat podria comprovar-ne les virtuts. 


Aquesta és la meva participació en el joc de Sant Jordi de la Jomateixa, mireu les bases i feu un microrelat de 50 paraules, incloent almenys 3 de les obligatòries, que hi ha un llibre en joc! Jo he aconseguit clavar les 50 paraules i fer servir les 6 obligatòries, senyal que no ha de ser tan difícil!

*****

Aprofito per recordar que encara sou a temps d'enviar-me les vostres històries: com vau arribar al món dels blogs? Per què us hi vau quedar? En motiu de la celebració del 10è aniversari del Bona Nit, ajudeu-me a celebrar-lo! Podeu fer-ho fins el dia 21 de març. 

dijous, 9 de març de 2017

Clons

Quan la gent pensa en 'clons', s'imagina una col·lecció de personetes totes iguals, un exèrcit inquietant de fesomies idèntiques. També són això, encara que els que ens dediquem a la biologia cel·lular i molecular entenem un clon com una colònia de cèl·lules que ha crescut a partir d'una única cèl·lula aïllada, i que, per tant, són totes iguals, còpies de la primera. Un concepte molt semblant, però si bé fer clons cel·lulars és relativament fàcil, encara que la gent s'ho pensi de vegades, els científics no ens dediquem a clonar persones al laboratori. Almenys en els laboratoris legals.

Però ningú ho diria... L'altre dia sortia de casa al matí una mica més tard del que és habitual, i em vaig creuar amb uns quants jovenets, alguns anaven junts i d'altres no, però eren sorprenentment semblants. Tots eren escardalencs, molt prims, i portaven pantalons de tela de xandall, molt estrets, una mica cagats, i amb goma elàstica als turmells. Una jaqueta molt similars tots ells, d'una tela que no sabria definir, i amb una motxilleta. Ah, i tots ells amb gorra de beisbol. Deu ser la nova moda de l'àrea metropolitana. Ja fa una temporada que en veig molts així.

I llavors penso que potser sí que hi ha algun científic boig clonant persones, i que hem avançat més del que pensava. Em sembla que jo em quedo amb les meves cèl·lules, que segur que es porten millor que aquests.

diumenge, 5 de març de 2017

Un estrany poder

Des que Antònia Font es van retirar, els Amics de les Arts han ocupat el lloc estrella de grup català preferit. Ep, això no vol dir que ja no escolti els mallorquins, però els Amics segueixen produint cançons i aquests dies estan en plena promoció del seu nou treball Un estrany poder. El disc va arribar a casa finalment en format físic, per si a algú li interessa, i com es pot veure a la imatge, ja fa companyia als quatre anteriors (NOTA: no és que no sàpiga comptar, el 'Bed & Breakfast' que tenim ve amb el 'Castafiore Cabaret' incorporat).
 
Els Amics es caracteritzaven per les seves tonades fresques i sovint hilarants, sempre buscant aquell puntet foteta. Però tots els grups evolucionen, cada cop fan cançons que toquen temes més profunds i més en consonància amb el moment que viuen els integrants del grup, ja tots pares de família. Això fa que a la primera sentida no m'entusiasmés (com passa sempre), que no em semblin ells, però que alhora siguin 100% ells (com passa sempre), i que a força de sentir-les, algunes de les noves cançons em semblin brillants (com passa sempre). Així que tot en ordre. 'Manelegen' una mica, però posant-hi el toc Amics en tot allò que fan. Musicalment diferent, i cada vegada millors. 

Ja hi ha dues cançons que s'han anat fent sentir per totes bandes, però jo en destacaria 'Apologia de la ingenuïtat', on es riuen del carpe diem i asseguren que hi ha molts dies de merda en els que no passa res, aquesta és la gran veritat, 'Suïssa', que explica com de complicat és ser amic de dos que es barallen, i '30 dies sense cap accident' i 'No ho entens', que encara estic en procés de comprendre què diuen, però que sonen genial. Escolteu-lo, és bona música feta aquí a casa nostra. Ja em direu el què.

dimecres, 1 de març de 2017

El treball dignifica

Avui una companya comentava que el treball dignifica. Molt encertat, tenint en compte que es complien anys de la mort de Pepe Rubianes. De fet, comentava que és la frase de la seva mare. Ella, la companya, no ho deia en el sentit de tenir o no tenir feina, sinó de ser treballador en allò que fas. Però darrerament he detectat la gran preocupació que genera en la generació que em precedeix el fet d'estar a l'atur, fins i tot quan és una cosa volguda, perquè has decidit plegar voluntàriament per malestar, o per fer un merescut descans. No parlo d'urgències, tothom es preocupa per no tenir feina quan va amb l'aigua al coll, evidentment. Però a les generacions anteriors, aquelles a les que se'ls va inculcar aquest 'el treball dignifica', els causa un sentiment de llàstima i una preocupació que un jove (conegut) no estigui treballant. Tant és si aquest els diu que ho fa perquè vol, i que quan li calgui o en tingui ganes ja treballarà.

No, tenir feina no dignifica. Tenir feina és una transacció comercial, tu em pagues uns diners, i jo et faig una feina que et fa falta, com paguem nosaltres a un lampista, o una barra de pa a la fleca. La dignitat de les persones no es mesura per si tenen feina o no. I com a transacció econòmica, no és que siguem grans afortunats de poder treballar, ni hem de donar gràcies. Rebem diners a canvi d'esforç. El forner o fornera no dóna gràcies per aquella barra de pa que li acabes de comprar, ni el o la lampista no te les dóna per l'aigüera que et desembussa. Per què nosaltres hem d'estar eternament agraïts als nostres empresaris? Agraïment, en tot cas, hauria de ser seu, que els fem una feina que ells no faran.

A més, aquesta necessitat de treballar per sentir-se útil, per ser part de la societat, per ser digne... em sap greu, però són falòrnies. Entenc que abans hi havia molt interès en que el proletariat pensés això, però la conya ja dura massa. Si percebéssim un sou íntegre sense haver d'anar al nostre lloc de feina, qui hi aniria? No ens buscaríem moltes altres activitats per fer? Segurament les que ens agraden, sense haver de patir pels diners. Avorrir-nos, segur que no. No serà la feina el que ens farà feliços i ens farà persones dignes, no fotem. Si tenim la sort que la feina que fem ens agrada, perfecte, però no deixa de ser un intercanvi, no un regal del que haguem d'estar agraïts.

*****

Penseu, si us ve de gust, en fer-me arribar la vostra història de 100-120 paraules sobre com vau venir a parar al món dels blogs, abans del 21 de març!

dissabte, 25 de febrer de 2017

Relats conjunts, Vella fregint ous


Probablement era l'última esperança que els quedava. Res de bo no es pot esperar d'un pare de família aficionat al joc i a l'alcohol. Això segon encara se li podia perdonar, haver perdut la dona per una malura l'havia deixat completament destrossat. Però gastar-se els pocs diners que guanyava com a estibador al port als daus no era la millor idea, sobretot sent tan sapastre com ell. Sort que el nano els havia sortit prou responsable i espavilat, entenia com de crítica era la situació i sabia que només l'àvia podia ajudar-lo a tirar endavant. La pobra dona vivia els seus darrers anys, però encara li quedava corda i a la cuina es defensava. El noi l'havia convençut que aquesta habilitat era l'única que els podia treure de la misèria. A les seves orelles havia arribat que el senyor de Villapastitxo organitzava el primer concurs de truites del comtat, que tindria lloc durant les festes de primavera. El senyor era un gran aficionat a aquesta menja i havia promès una folgada recompensa a la truita més gustosa i original. Ell mateix en seria el jurat (prèvia intervenció dels seus tastadors, és clar). 

Àvia i nét units per una truita. El moment havia arribat, després de diverses proves prou reeixides, tocava fer-ho millor que mai per portar la truita a concurs. Els ingredients secrets eren de la millor qualitat que havien pogut aconseguir. La vella, com si fos la primera vegada que trencava uns ous, no podia evitar un puntet de nerviosisme.


La meva proposta pel RC d'aquest més, que ja és el 101! 
Recordeu que, si us ve de gust, podeu ajudar-me a celebrar els 10 anys del blog!

dimarts, 21 de febrer de 2017

10 anys menys un mes

D'aquí a un mes exacte aquest blog complirà el seu 10è aniversari, una dècada donant la tabarra a la xarxa. És fàcil d'imaginar que em fa molta il·lusió arribar a aquesta xifra, i que per mi és tot un esdeveniment, ja que potser ja no hi estic tan enganxat com havia estat, però déu n'hi do, no? Els blogs continuen sent molt importants per mi, i els meus formen part de mi mateix, no m'imagino la vida sense ells.

Habitualment faig posts especials per l'aniversari blogaire, però aquest any m'agradaria fer-vos treballar una mica a vosaltres, si us ve de gust. Recordo molt bé, com si fos ahir, com vaig arribar als blogs, qui m'hi va portar, com vaig començar i continuar. Us en recordeu vosaltres? Doncs això m'agradaria que m'expliquéssiu. Com veu arribar als blogs? Com s'us va acudir obrir el vostre propi espai de creació escrita? O si ho preferiu, què us ha aportat tenir blog? M'agradaria saber què us va portar a aquest món, i per què us hi vau quedar.

Us proposo que m'envieu un petit escrit, d'unes 100 o 120 paraules (flexibles, però no us passeu!), explicant això que us demano. Per mail, en un comentari, o si voleu fer un post, com preferiu. Hi ha un mes de temps, ja us ho aniré recordant. Però si us decidiu a fer-ho, sobretot aviseu-me! Jo aniré recollint tots els textos i els posaré juntets al post d'aniversari. Què us sembla, em fareu aquesta gentilesa? 10 anys és tota una edat per un espai a internet, i amb alguns de vosaltres hem fet camí plegats gairebé tot aquest temps. Però no sé si ens hem explicat alguna vegada què ens va portar aquí. M'ho expliqueu ara?