dijous, 18 desembre de 2014

In-filtrat


Ja que el que més interessa del meu balanç anual és el pes del Blog, què menys que ensenyar-vos una foto del seu estat actual. Al final no eren 10 kg, eren 9.1, i amb una mica de restricció alimentària hem aconseguit rebaixar-los a 8.8 kg. Li toca fer règim i exercici una temporada. I ja que l'he hagut de perseguir perquè es deixés fer una foto decent, sense massa èxit, almenys m'he distret una estona amb els filtres del mòbil.

dilluns, 15 desembre de 2014

Balanç 2014

Hi ha anys que no tinc cap sensació que entrem a nadal, i que per tant estan a punt d'acabar-se. Aquest n'és un, però el calendari mana, i el 15 de desembre és el meu dia de balanç anual des que tinc el blog, i tampoc aquest cop faltaré a la cita.

L'any 2014 va començar de manera agre-dolça, més decantat cap a dolç, ja que el que fallava era que estava a l'atur, però amb molts mesos de prestació per davant encara. Aquesta situació es va arreglar després de l'estiu, quan em van tornar a cridar de la meva antiga empresa i vaig acceptar l'oferta, amb unes condicions prou favorables, i allà continuo.

Un dels grans canvis de l'any, i aquest és dels importants, és que la relació que començava a finals d'aquell 2013 s'ha formalitzat del tot compartint lloguer i maldecaps immobiliaris. Així que ara som tres al pis si comptem la mala bèstia de 10 kg que tenim per gat, o uns quants més si hi afegim els geranis i els ginkgos que vaig plantar a la primavera i que encara viuen, tot i que no fan massa bona cara.

L'any ha estat fortament marcat pels castells, potser més que mai, que és dir molt en 20 anys que porto dedicant-me a aquesta activitat. He tingut un càrrec tècnic i he dedicat moltes hores a fer-ho tan bé com he sabut. Discussions, converses interminables, al final em tornava mono-tema i tot. Aquesta dedicació gairebé exclusiva ha fet que l'afició per la muntanya s'hagi vist afectada. Tot i així, vaig coronar el Pedraforca, revalidar la Pica i em vaig posar raquetes de neu per primera vegada. A dia d'avui la política em té una mica cansat, però he seguit amb la militància i vaig poder viure les meves primeres eleccions (les europees) des de dins.

L'única escapada fora del país ha estat a San Sebastián, ni a Edimburg he anat perquè els meus amics ja han tornat a casa. Però he fet una mica de turisme autòcton, això sí, i he diversificat els llocs que freqüento, però no pas la gent, que està una mica desapareguda darrerament. La meva màxima despesa continuen sent els llibres, encara que no tingui temps de llegir-los, i no m'he aficionat a res més a banda de fer grues d'origami.

I pel que fa a la virtualitat, tan enganxat com sempre. He reduït una mica el ritme de publicació als meus blogs, però aquí segueixo, mirant de comentar tant com puc i de descobrir nous valors, tot i que diuen que els blogs estan morts ja, però no enterrats. Al gener vaig fer el post 1000 del Bona Nit i he participat en unes quantes iniciatives, la substitució estiuenca de la Carme, la taula periòdica d'en Sergi i més recentment al projecte 'Quedem al Zurich?' de la Sílvia, la Gemma Sara i companyia. S'ha notat la meva implicació política perquè n'he parlat més del que m'agradaria.

I aquest ha estat, a grans trets, el meu 2014. Agrair-vos als que passeu per aquí, regularment o puntual, la vostra dedicació i companyia, amb la majoria ja són molts anys que fem camí plegats. Veurem què ens porta el 2015, i si tot va bé ens ho seguirem explicant. Gràcies i molta sort a tots, que passeu unes bones festes!

dijous, 11 desembre de 2014

Feines de casa

No me n'amago, em fa una mandra terrible fer les feines de casa. Suposo que són minoria els que gaudeixen fent-les i més aviat el plaer arriba quan està tot net i polit. Més d'un cop m'ha passat pel cap contractar algú que vingui un cop per setmana a netejar i jo limitar-me a fer les tasques del dia a dia com cuinar o rentar els plats i la roba. Aquest pensament ha revifat avui quan una companya m'ha dit que ella té una noia que li ve tres cops al mes i que són els seus diners millor invertits.

És un luxe, però el preu que m'ha dit no és res de l'altre món i et deslliura d'unes tasques que algú altre potser farà millor que tu mateix (millor que jo segur). La companya en qüestió es deixa la pell a la feina, així que entenc que un cop de mà amb les tasques més feixugues de casa li suposa una bona alenada d'aire fresc. Temps guanyat i, a priori, diners que se'n van cap a una altra persona que treballa per guanyar-se'ls. M'ha sorprès sentir una altra companya que deia que ella hi està completament en contra, que ho considera una mena d'esclavatge.

És cert que això de tenir 'servei' sembla de milionaris casposos, però tenir una persona que vingui a netejar amb certa periodicitat és més comú del que em pensava, conec uns quants casos. Les dones de fer feines (ho sento, la immensa majoria són dones) no estan ben vistes i també hi ha gent que els té molt recel. El que em fa menys el pes és que solen treballar en negre, però de fer-ho amb la situació regularitzada, no veig per què ha de ser una feina humiliant i menystinguda, bé que paguem un pintor perquè ens pinti la casa o un servei de mudances pels trasllats, i són coses que podríem fer nosaltres mateixos. Em costa entendre que una ajuda a la llar tingui una categoria inferior que aquests altres exemples, si a més, estic segur que qui en gaudeix en queda més que encantat.

Hauré de començar a fer números, que es diu.

dilluns, 8 desembre de 2014

Vibracions fantasma

Qualsevol que tingui un telèfon intel·ligent està enganxat en major o menor mesura i el mira regularment al llarg del dia. Els telèfons han perdut la seva utilitat principal, ara es truca poc, però la seva funció comunicativa és més extensa que mai. I com que ara ens podem comunicar de mil i una formes diferents amb un mateix aparell, aquest ha de notificar-nos cada cop que algú intenta contactar amb nosaltres amb el so, la vibració i la icona pertinent.

Va començar-me a passar que em semblava que sentia el so d'una notificació, però no havia rebut res. També em semblava que el mòbil em vibrava a la butxaca, i tampoc. Naturalment, vaig pensar que perdia la xaveta i que la meva addicció estava sobrepassant els límits permesos. Però resulta que no, tu. Fa poc he descobert que, com tot avui en dia, aquest fenomen de pensar que reps alguna cosa però que no sigui així té nom, i no és una raresa en absolut. Li diuen síndrome de la vibració fantasma, o síndrome del timbre. Tècnicament són al·lucinacions, però no ens hem de preocupar, ja que sembla que és una prova de que el nostre sistema neurològic està funcionant correctament. Que passi el contrari, és a dir, que el telèfon soni i ens pensem que no, és una cosa que no ens agrada, i per tant el cervell tendeix a generar la sensació de que hi ha l'estímul, so o vibració, i ens fa reaccionar. Sentim el que no existeix perquè estem pendents de sentir-ho, per dir-ho d'alguna manera. Es veu que ho explica la teoria de detecció de senyals.

Sembla que la sensació que el mòbil està vibrant la tenen fins a un 80% dels usuaris, i fins un 30% senten que el telèfon sona quan no és així. A mi em passen les dues coses, si he de ser sincer. Però si a vosaltres també, no patiu, no esteu bojos, almenys no per aquest motiu. És un simple cas d'evolució. Als que no us passi, em sap greu, però sou espècies en extinció.

divendres, 5 desembre de 2014

La pell fina

Quan diem que algú té la pell molt fina ho fem així, generalitzant. No és que sigui més fàcil arribar-li al múscul, segur que aquest fenomen té algun nom científic que desconec. El que volem dir és que és molt susceptible, segurament perquè ha reaccionat desproporcionadament a algun comentari nostre. O que a nosaltres ens sembla desproporcionadament. A més deixem anar la sentència amb cert aire de suficiència i ofensa.

Hi ha persones que són susceptibles per sistema, cert. Però penso que la majoria de vegades cadascú és susceptible en temes molt concrets, i en canvi d'altres no li fan ni fred ni calor. En això també va implícit que quan decretem que algú té la pell molt fina, estem obviant que un altre dia ho diran de nosaltres, perquè ens tocaran la fibra per una altra banda i reaccionarem malament. Com sempre, els motius pels que saltem són personals i poc comprensibles pels altres, és molt fàcil ofendre's per una mala resposta, però demanem disculpes quan els que responem malament som nosaltres? No pas.

Com tothom, he fet servir aquesta expressió, l'he pensada i l'he dita. I per no ser contradictori amb el que diu el post, m'he preguntat en què tinc la pell molt fina jo. Com que no se m'acudia massa res, perquè no solem veure la biga al propi ull, fins i tot ho he preguntat. Penso que sóc molt susceptible amb la infidelitat, no m'agrada sentir-ne parlar i encara menys sentir gent que se'n vanta. I no és que tingui motius, però és un tema que m'incomoda i em pot arribar a ofendre. I m'han dit que tinc la pell fina amb la manca de compromís de la gent, que m'ho prenc massa a pit, segurament de manera desproporcionada.

Segur que tinc la pell fina en molts altres temes, a banda de les coses que m'emprenyen, que serien matèria per un altre post. I vosaltres, penseu que tinc la pell molt fina en quelcom concret? I sobretot, sou capaços de dir temes en els que teniu la pell fina?

dimecres, 3 desembre de 2014

Que les matemàtiques funcionin

A veure si ho explico millor que en Junqueras.

El 9N finalment ha donat 1.9M de vots pel Sí/Sí. Podem entendre que aquest és més o menys el gruix d'independentistes que hi ha, perquè vam votar la majoria. Aquesta xifra no és suficient per assolir la independència de Catalunya, que és l'ÚNIC objectiu d'estar en el moment polític que estem.

Si es fa una llista única i unitària, la votarem tots els indepes. O potser no tots, perquè hi ha gent més idealista que independentista, i no votaria mai idees polítiques molt allunyades de la seva. En tot cas, la votarem només nosaltres, no la votarà ningú més perquè no parla d'eix social, ni de què es farà en aquests 18 mesos de govern 'civil' que a més ens ha de portar a un referèndum, no a la independència. I recordem que amb els que som ara, no sumem prou.

Si es generen llistes separades, totes emparades sota un mateix paraigües i amb un punt del programa comú i clar que els comprometi a declarar la independència, potser cada llista, que pot incloure gent de la societat civil si vol, serà capaç de convèncer alguns indecisos amb els seus programes polítics propis que no es faran interferències entre ells. Si sumem suports per totes les bandes, cosa imprescindible si volem que les matemàtiques funcionin, potser ho aconseguirem.

És a dir, que després de mostrar la seva postura, ERC ha perdut uns quants vots independentistes, però aquests vots no desapareixen, se n'aniran a un altre partit a favor de la independència. En canvi, si segueix per aquesta via, potser podrà aglutinar vots d'altres opcions d'esquerres que puguin entendre la independència com una eina per aconseguir un país més just, més funcional i més avançat (ICV, PSC, MES). El mateix pensen les CUP. Em dol quan sento que aquests partits miren per ells i no pel país. No es tracta de guanyar unes eleccions, sinó que la suma d'independentistes superi la dels que no ho són. Anar-hi junts no vol dir sumar més, en aquest cas. La unitat es demostrarà després. A mi qui declari la independència o sigui el primer president de la república catalana m'és igual. Només vull arribar a veure-ho.

dissabte, 29 novembre de 2014

La pastilla rosa

Dia 2345, 7:16h del matí.

Escric aquestes línies mentre veig com plou per la finestra. Demano disculpes per avançat si aquest informe sembla una mica desanimat, però la circumstància no convida a l'optimisme. Temo que els subjectes experimentals que superviso (encara espero l'arribada de reforços) poden haver descobert les meves activitats i estan actuant en conseqüència. M'esforço en ser més encantador que mai, més dòcil i manyac, però cap estratègia està servint per tornar les coses a la normalitat.

Fa uns dies em van treure de la zona d'estudi amb el que ells anomenen erròniament 'transportin', i que a mi m'agrada anomenar presó portàtil. Indefens i engarjolat, reconec que em vaig posar molt tens. El motiu era portar-me a veure uns humans de categoria superior que vestien bata verda, una mena de policia, entenc. Amb tota seguretat, la inspecció que van fer de les meves constants vitals responia a un afany de desemmascarar-me. La humana que em va revisar va arrencar-me una ungla que tenia clavada al coixinet, cosa que agraeixo, però no ho vaig demostrar allà, sobretot perquè no parava de dir que estic massa gras. Va ser una gran falta de respecte i una desconsideració absoluta a un oficial del meu rang, però no vaig poder prendre represàlies perquè em van tornar a tancar. Covards.

Ja a la zona de confort, els meus subjectes d'estudi van variar el seu patró de comportament envers mi, cosa que m'indica que prenen mesures, a instàncies de la humana superior. No vaig poder sentir les indicacions que els donava, però ara han partit el meu àpat diari en dos i pesen la ració que em donen. A banda d'això, em freguen la pota afectada amb un líquid corrosiu desconegut per mi i m'obliguen a empassar-me una pastilla rosa amb certa periodicitat. En la meva opinió, es tracta d'una nova pauta de control per privar-me de la llibertat de la que fins ara gaudia. Em sento impotent i sense recursos per enfrontar-me a la nova situació. I a més tinc gana. Espero instruccions per recuperar l'ordre de les coses. Si realment m'han descobert, no sé quant temps em queda fins que m'ho facin pagar. 

dimecres, 26 novembre de 2014

Rastres de Sàndal

Ahir vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la preestrena de Rastres de Sàndal, gentilesa de Labutxaca. La pel·lícula arriba a la cartellera aquest divendres i per mi era una experiència nova poder avançar-me i veure la primera projecció entre una bona representació d'actors catalans i amics i familiars dels protagonistes. Està basada en el llibre del mateix nom, escrit per Asha Miró i Anna Soler-Pont. De la pel·lícula en lloen la fotografia, i no es queden curts. Ha estat rodada a l'Índia i a Barcelona i les imatges que es veuen són força espectaculars. La història és d'aquelles que toquen i que és volgudament emotiva, però a mi em va fer pensar, més que res. Al cap i a la fi, es pot dir que tenint en compte l'argument, és força previsible, però si mires de posar-te a la pell de la protagonista pot fer-te ballar el cap.

Què passa si amb més de 30 anys i amb una vida perfectament muntada i plena de certeses t'assabentes que no has nascut aquí, que no et dius com et penses, i que els teus pares no són els teus pares? Què passa si et van anar a buscar a l'Índia, et van adoptar de manera poc legal i et van portar ben lluny? Què passa si t'ho han amagat i a més han esborrat totes les empremtes del teu passat? Una història que ja de per si fa pel·lícula, però que incideix en com se'ns poden desmuntar les certeses més absolutes de la nostra vida. Pots esperar-te que un amic et falli, que una parella et traeixi, per més que hi hagis dipositat tota la teva confiança. Pots barallar-te amb els teus propis pares. Però descobrir que no ets tu mateix? L'única persona per la que pots posar la mà al foc segur, i resulta que no ets qui et penses, i que van forçar que la teva vida fos completament diferent del que hauria estat.

Vaig passar una bona estona, encara que no presenta massa sorpreses. També vaig sentir un puntet d'orgull de pensar que és un producte català i que som capaços de construir cinema de bona qualitat. I per què amagar-ho, la música de Bollywood s'apodera de qualsevol. Es podrà veure a partir d'aquest cap de setmana. Com que jo ja l'he vista, potser aprofitaré per anar a demanar la meva partida de naixement als pares...

diumenge, 23 novembre de 2014

No Podem

Les enquestes donen un èxit fulgurant a la formació Podemos en una època de crisi en la que la població, molt empobrida i escarmentada amb els polítics en general, necessita aferrar-se a alguna cosa nova. Deixant de banda la seva postura clarament espanyolista per la qual cosa em nego a anomenar-los Podem com insisteixen els mitjans catalans, personalment no em mereixen cap confiança perquè trobo que hi ha una gran diferència en dir que faràs coses i fer-les de veritat. Tot i així, són una opció legítima i tothom és lliure de triar-la si així ho vol.

Volia centrar-me en una qüestió del programa d'aquest partit, però ja dic inicialment que no és una crítica cap a ells, la seva ideologia és eminentment social, sinó cap el país en general. Podemos advoca per una renta bàsica, un subsidi, que estigui sempre per sobre del que es considera llindar de la pobresa, i que percebin tots els ciutadans sense excepció ni condició, pel sol fet d'existir. A priori no sembla dolent, però no és una mica absurd que ho cobri algú sense ingressos ni possibilitat de treballar, i alhora també gent com Amancio Ortega o Isidre Fainé? Però no és això el que em preocupa.

Naturalment estic molt a favor de repartir la riquesa, que els meus impostos serveixin per ajudar la gent que més ho necessita seria el més normal del món (ara no passa, serveixen per altres coses que jo no vull). No hauria de ser difícil poder acreditar que realment necessites una renta bàsica, però amb el benentès que intentes guanyar-te-la per tu mateix i no pots. Altrament, coneixent la picaresca espanyola, de la qual els catalans no en som pas excepció, en aquest país no treballaria ni Déu. Un sou mínim i garantit per no fer res?? Caram, doncs que treballi sa mare! De no cobrar res, a percebre un subsidi, per baix que sigui, i cadascun dels membres d'una família, podria portar a molta gent a relaxar-se i no buscar mai feina. Dubto que això sigui beneficiós per l'economia del país. La idea no és dolenta, però has de saber el país amb que te la jugues. I aquest no és l'ideal per aplicar aquesta mesura.

No em malentengueu, tant de bo ningú estigués passant penúries, però cobrar per no fer res, quan podries fer-ho, no em sembla just. Preferiria que s'afavorís la reinserció laboral i que ningú que ho necessiti es quedi a l'estacada gràcies a que la immensa majoria treballa, però no veig que aquest país funcioni així. A més, tampoc tinc idea d'on pensen treure els diners per aplicar aquesta mesura.