divendres, 22 de juny de 2018

Relats conjunts, My Guinness


Però per què corre tant aquest gamarús, com si fos un esperitat! Si no ha batut ja el record Guinness de velocitat poc li deu faltar. Però si jo no el persegueixo a ell, si en tindria prou amb deixar anar la cervesa i ja podrà anar a descansar, que no sembla pas que estigui massa en forma. Però renoi quina punta de velocitat! Se li veu el pànic a la cara, però si no me'l penso menjar, que sóc vegà, jo! Però això sí, una cerveseta ben fresca no la perdono.

Caram, no es cansa aquest lleó, i jo gairebé no puc dir fava ja. Em sembla que fa una eternitat que correm i no me'l trec de sobre. Jo que només volia prendre una cervesa tranquil·lament... de sobte apareix ell i he vist de seguida com se la mirava. No sabia que els lleons prenien cervesa, però ja us asseguro que aquesta no se la beurà, aquesta és per mi! Abans deixo que em queixali una cama que prendre'm la cervesa! No ens coneix als irlandesos aquest lleó!


La meva participació als Relats Conjunts de juny.

*****

Descanso uns dies, així que no us estranyeu si no em veieu per aquí als blogs. Com sempre, m'agrada avisar. Porteu-vos bé en la meva absència, ja miraré de posar-me al dia a la tornada.

dilluns, 18 de juny de 2018

El que apagui el llum

Cada com em costa més compaginar la meva realitat amb aquest món virtual que ja fa més d'una dècada que compartim. És dur quan t'adones que les coses, i també les persones, passen per la vida durant un temps, de vegades llarg i de vegades curt, però que la majoria d'elles tenen un final. I ja ho sé que això ho dec haver dit altres vegades, però s'ajunta que després de miler i mig de posts (gairebé) ja no sé què explicar, i no m'agrada la sensació de que escric per escriure, perquè toca. Vull tenir-ne ganes, no tot és atribuïble a la manca de temps. Com que em conec, sé que em costa molt desprendre'm d'allò que m'ha acompanyat una bona temporada i de vegades em pregunto si no ho hauria de fer sense més, si allargar l'agonia només per aquesta fal·lera meva no em fa més mal que bé. Mentrestant, tinc la impressió que no explico res interessant i em sap greu per aquells i aquelles que em seguiu pacientment des de fa tant temps. Em resisteixo a tirar la tovallola, com si alguna obligació fes que hagi de ser jo el que apagui el llum quan ja haguem sortit tots. Potser és aquella pressió del que s'espera de mi, però per més defensor que sigui dels blogs, la voluntat se m'afebleix a mi com a qualsevol. Al cap i a la fi, ningú és imprescindible, oi?

divendres, 15 de juny de 2018

Autodidactes

Darrerament torno a veure més televisió estàndard perquè a TV3 han produït alguns programes que m'han enganxat. En fan molts altres que no em diuen res, però reconec que a banda dels clàssics Polònia i algun més, em miro l'Està Passant, el Joc de Cartes i sobretot Katalonski. Ja en vaig parlar a la Comunitat, però Katalonski aconsegueix emocionar-me cada setmana, i a més em fa pensar. Per si no el coneixeu, en Halldor Mar, un músic islandès establert a Catalunya i que parla un català immillorable, volta pel món buscant gent d'altres països que parla català, de vegades sense haver posat mai un peu a la nostra terra. 

A banda del presentador, a qui agafes afecte segur, els katalonski que hi surten expliquen les històries més inversemblants. Inversemblants però certes. Gent que ha conegut el català per casualitat, perquè a internet li va sortir un vídeo de Crackòvia o del Cor de la Ciutat. Gent que coneix els grups musicals que sonen ara, o els antics. Gent que està perfectament al cas del que passa a Catalunya. Però sobretot, gent permeable i receptiva que s'han enamorat d'una llengua per mil i una raons i l'han après de maneres molt sorprenents, molts cops autodidactes. És clar que l'amor també hi juga un paper, molts cops, però d'altres és simple i pura voluntat de la persona.

Això em porta a dos pensaments i el primer és negatiu. Com pot ser que hi hagi gent a casa nostra que porta tota la vida aquí i no sigui capaç de dir ni una paraula en català? Senzillament perquè no els dóna la gana. I el segon, molt més positiu. Alguns dels participants del programa aprenen català pel seu compte, amb sèries, llibres, música o el que sigui, fins i tot sense tenir ningú amb qui practicar. I si els sentiu parlar s'us encongeix el cor, no hi surt gent que sàpiga quatre paraules, són parlants de català. Per què no hauríem de fer el mateix, nosaltres? Per mi és evident que si anés a viure a un altre lloc aprendria la llengua d'allà, ja no només per respecte, sinó per voluntat. Però he vist que hi ha qui aprèn una llengua perquè vol, sense necessitat, perquè alguna cosa els hi uneix i els la fa estimar. Qualsevol de nosaltres podria fer-ho també, encara que sembli impossible. Sempre ens falta temps, sempre ens sobren excuses. A mi m'agradaria provar-ho amb l'italià, una llengua que m'agrada molt i que no em sembla difícil d'entendre, m'encantaria poder-me comunicar amb parlants italians, però ara no em posaré a estudiar-la. Potser serà hora de llegir o mirar pel·lícules en italià, a veure si aconsegueixo aprendre'n una mica. Quina llengua triaríeu vosaltres?

dilluns, 11 de juny de 2018

El foc i les brases

M'ha costat d'entendre que els partits catalans al congrés dels diputats donessin suport a una moció de censura a canvi de res, o almenys a canvi de res aparent. I amb el pas dels dies aquesta sensació es manté i es referma. Sembla que haguem sortit del foc per caure a les brases. És veritat que fer desaparèixer el PP sempre és bo, però el perfil de govern que ha triat el PSOE no dista massa del que hi havia. És veritat que un partit corrupte no pot mantenir-se al govern i s'ha de contribuir a fer-lo fora. Però és menys corrupte el partit que ara governa? És veritat que aquesta moció arracona una mica a Ciutadans i això sí que és una bona notícia. Però a priori no sembla que ens reporti cap avantatge.

No alliberaran els presos i preses polítiques, ni permetran la tornada dels exiliats sense que s'hagin d'enfrontar a la justícia. No reconeixeran en nostre dret a la autodeterminació, ni donant validesa a les vegades que ja hem votat, ni plantejant un referèndum acordat. Cap negociació versarà sobre una separació amistosa de dos estats, ni repartiment de deute, ni en quins temps o terminis serem països separats. El diàleg comença després de la renúncia de la part catalana, altrament no hi ha res a parlar. 

I dialogant a partir de la rendició, a partir d'assumir que som autonomia, és molt probable que obtinguéssim coses molt positives per a Catalunya. Millor finançament. Infraestructures que potenciarien la nostra indústria. Més competències en transports, ports, aeroports. Un Estatut amb molta més autonomia.

Però ho sento, ja no estem aquí. Si algú dels que ens governen creu que sí, s'haurà d'apartar per deixar pas.

dijous, 7 de juny de 2018

Reading is sexy

El trajecte en tren que tinc de la feina a casa és curt i sempre l'inverteixo en llegir, si no hi ha res que ho impedeixi. Gairebé mai sec perquè baixo de seguida, però sí que em fixo en la gent que, com jo, llegeix en paper, que cada cop és més escassa. Avui hi havia una noia, asseguda d'esquena a mi, que estava llegint un llibre, massa lluny com perquè pogués veure en quin idioma llegia (cosa que confesso que també miro si puc), però de la pàgina oberta sobresurt una franja de la solapa de la coberta i m'ha fet tota la impressió que era un llibre de l'editorial Periscopi, que aquells que seguiu el meu blog de ressenyes ja sabeu que adoro.

Que interessant, algú llegint un Periscopi, bona literatura en català en una terra inhòspita com la meva! És tristament poc comú. La meva curiositat anava en augment, així que anava mirant aquell llibre discretament des del compartiment per veure si en algun moment podia confirmar la meva sospita i, en cas afirmatiu, saber quin llibre era. I just quan ja em tocava baixar, la noia ha fet passar unes quantes pàgines amb el polze abans de tancar el llibre i disposar-se a baixar també. Confirmat, el llibre era 'Istanbul Istanbul', un dels últims llibres de Periscopi.

Un moment, 'Istanbul Instanbul'? Aquest no és el llibre que... i llavors he obert una mica el meu camp de visió i m'he mirat millor la noia, que seguia donant-me l'esquena en el seu seient. I efectivament, aquella noia era... la meva parella. No sé si s'ha pres massa bé que reconegués abans el llibre que a ella... i que jo m'hagi fixat abans en un llibre que en la noia... ja en parlem un altre dia.

dilluns, 4 de juny de 2018

Honorable Senyor

Jo, com aquell qui diu, porto quatre dies en política. Milito i faig feina de base, no pretenc anar massa més enllà. Però tinc companys que fa molt temps que són al partit, que havien estat a les joventuts, es van formar i van compartir moltes experiències amb altra gent que ha anat aprenent al seu costat, al llarg del temps i teixint bones relacions d'amistat. Aquells a qui ha interessat, han fet la seva trajectòria i han tingut càrrecs de responsabilitat, tant al partit com a l'administració. Però no em puc imaginar com, un bon dia, aquell que havia estat el teu company d'aprenentatge i segur que també de farres, esdevé, posem per cas, vicepresident del govern, encara que sigui en unes condicions poc desitjables. Ha de ser difícil de gestionar veure algú que coneixes tan amunt, perquè per tu deu seguir sent el de sempre, el teu amic, però per la resta ara té tractament d'Honorable Senyor. Que estrany que es deu fer. Tinc una persona propera a qui li passa això, li he de preguntar com ho viu. Potser amb naturalitat. Però penso que a mi no em seria fàcil acostumar-m'hi.

dijous, 31 de maig de 2018

Potser no són els altres

Si t'integres a un grup de gent que t'acull molt bé i ho fas amb il·lusió, però al cap d'un temps marxes enfadat amb tothom i parlant-ne malament, i llavors trobes un altre grup que t'il·lusiona igualment, però acabes altre cop malament i dient pestes d'ells, potser el problema no són els altres.

Reflexió atemporal.

dilluns, 28 de maig de 2018

El post no era tan dolent

Més d'un dia després d'haver publicat la darrera entrada en aquest blog vaig adonar-me que fallava alguna cosa i no sabia què era. Me'n vaig adonar, que estrany, no havia rebut cap mail que em notificava que havia rebut comentaris en el post. Com molts de vosaltres, tinc configurat el blog perquè m'enviï un mail quan rep un comentari, i tinc la sort que sempre en rebo uns quants poques hores després de publicar. Però aquest cop no, i ja estava pensant que el que havia escrit no interessava a ningú, o que d'alguna manera la gent es podia sentir incòmoda i no comentava. Les hores seguien passant i res, cap comentari. Una cosa és que el món dels blogs estigui una mica en decadència, però d'aquí a que no desperti cap comentari a ningú...

Fins que vaig entrar al blog, generalment només hi entro quan publico, perquè com que vaig rebent els comentaris per mail, també me'ls vaig contestant a banda. I la meva sorpresa va ser que ja n'hi havia 8 de comentaris. I després en van venir alguns més. I és que tampoc no rebo avisos dels altres blogs que tinc, així que per força el problema ha de ser 'd'ells'. Per acabar-ho de confirmar, avui en Mac m'ha preguntat si em passava, perquè es veu que ell ha percebut el mateix, així que blogger torna a fallar, almenys pel que fa a aquesta sincronització, però de comentaris se'n poden seguir fent sense problema. Sembla que estan fent modificacions internes, i potser va per aquí la cosa, però esperem que aquesta opció es recuperi aviat, és massa còmoda i no té sentit eliminar-la. A veure si ens estaran fent una opa per veure si ens cansem i pleguem tots veles...

dijous, 24 de maig de 2018

Arribant al cor

L'1 d'octubre és un moment que no oblidarem mai, tots i totes el vam viure de manera molt intensa. En les vigílies d'aquell dia vaig conèixer una gent que en alguns casos no coneixia de res i em vaig posar a treballar amb ells. Allà hi havia una noia amb una estètica que m'espantava una mica, i un caràcter que també m'intimidava. El cas és que, com que tinc dues propietats molt característiques, una que no em callo les coses, i dues que dic moltes animalades, aquesta noia es va enfadar amb mi i per comentaris meus va fins i tot marxar de grups de missatgeria que compartíem. Fa molts mesos que gairebé no coincidim, però de tant en tant ens trobem en algun entorn i no em sol dirigir la paraula. Tampoc no és que jo faci massa esforç.

Fa uns dies, en un context festiu, la DJ va posar la famosa cançó Wannabe de les Spice Girls, i com que la música petarda és la millor quan estàs de conya i a mi m'encanta cantar, com diem ara 'ho vaig donar tot'. La cançó és de quan jo tenia 18 anys i va ser mundialment famosa, com no me l'he de saber? En acabar, la protagonista de la nostra història, que era per allà, em va fer el senyal del cor amb els dits i em va dir que allò li havia arribat. Que era el millor que m'havia vist fer, el millor de mi.

Com que ja us conec, hi estareu trobant explicacions romàntiques, i aquells que llegiu en diagonal potser hi caureu de quatre potes, perquè res més lluny de la realitat. El que em porta a escriure això és pensar quin concepte deu tenir aquesta noia de mi, quina mena d'inútil inoperant deu pensar que sóc si el millor que puc oferir és cantar les Spice Girls de manera ben animada... I de què deu servir deixar-me la pell en tot el que faig si aquesta és la meva virtut més gran...