diumenge, 31 agost de 2014

No ho aconseguiran

Han passat d'inventar-se agressions perquè semblem els dolents, a ser ells els agressors, però dient que nosaltres ens ho busquem. En qualsevol cas, justifiquen els atacs, ja siguin inventats cap a ells, o els seus propis. Què volen, que ens rebotem, oi? Que reaccionem. Que aquí hi hagi violència. Però no ho aconseguiran. Portem anys de reivindicació pacífica i ara ens volen fer caure en aquest parany tan ximple. Només es posen en evidència. Nosaltres a la nostra, que encara ens queda molta feina per fer. I a fer feina segur que no ens guanyen.

dijous, 28 agost de 2014

Abelles

A les acaballes de les vacances, hem tingut una visita indesitjada a casa. A una part exterior i poc accessible de la galeria hi vam descobrir un rusc d'abelles, que a jutjar per la mida, ja devia fer una temporada que era allà. No hem tingut abelles dins de casa ni ens hi havíem fixat, però al rusc s'hi observava una activitat frenètica. Al principi va fer mitja gràcia, però quan encara amb la novetat la meva parella va intentar recollir la roba dels estenedors i va sentir una fiblada dolorosa al polze va deixar de tenir-ne immediatament.

No m'agraden gens les abelles, són unes bèsties que em repelen. La perspectiva de tenir un rusc tan a prop i de la mala experiència em va posar en tensió de seguida. Havíem de fer alguna cosa, però em donava un mal rotllo increïble. Com que no tenim disponible el típic vestit d'apicultor que tothom té a l'armari, en vam haver d'improvisar un amb roba de muntanya i ulleres de laboratori per cobrir tanta superfície de cos com fos possible, no teníem cap ganes de rebre més picades. Si algú ens va veure, devia pensar que marxàvem a esquiar. Però no, ben preparat per pujar l'Everest vaig fotre una ruixada d'un insecticida potent que hagués acabat amb quinze ecosistemes sencers, però tot i així vaig entrar al pis corrent temerós de les represàlies.

Aquest matí hem vist, amb la mateixa protecció, que el rusc era buit i encara quedaven alguns cadàvers per allà. Hem eliminat les restes (en aquest cas ja no m'ha tocat a mi) i hem creuat els dits (el de la picada no) perquè no ens torni a passar. Però com a mínim ara tenim un protocol estàndard de combat per si es repeteix l'episodi. El millor ha estat poder tornar a obrir portes i finestres sense por que un exercit d'abelles zombi després de la fumigació ens vinguessin a dir un parell de coses. Quina calor que feia dins. Però prefereixo suar que les picades d'abella.

dimarts, 26 agost de 2014

A ca la sogra

Avui toca dinar a ca la sogra. No és pas cap sacrifici, eh, que em tracten molt bé. Les sogres tenen mala fama, però he de dir que jo no he tingut males experiències al respecte. Bé, una mala experiència sí que recordo, però no va ser per culpa de la sogra, sinó per la circumstància. La manera com ens tornen els records a la ment no hi ha forma d'entendre-la.

D'això en fa molt i molt de temps, de la primera 'sogra' que vaig tenir. I també la primera vegada que vaig anar a casa seva. Va ser... curiós. La nit abans havíem sortit al vespre per Tarragona i vam tenir un petit accident. El cas és que ens vam quedar sense cotxe per tornar cap el poble de la noia, i després de valorar opcions, un amic meu es va oferir a portar-nos. Ja que ens feia el favor, va quedar automàticament convidat al dinar, el que havia de ser el de la meva presentació. La gràcia, o la mala sort, és que no sé si de l'ensurt, de la por que em feia la presentació, o de què, jo em vaig quedar sense veu. Em vaig llevar afònic, però per quan vam arribar a lloc no podia dir ni una paraula.

No, no era que m'hagués quedat mut de l'espant o de nervis, era literalment que no podia ni articular paraula, les cordes vocals no funcionaven. I ja es pot imaginar el panorama, amb els sogres mirant-me amb certa suspicàcia, com no podia ser d'altra manera per l'edat que teníem, jo sense poder parlar i en una posició molt incòmoda, i el meu pobre amic havent de donar conversa als pares de la xicota, com si fos el meu representant... Sort que vist una pila d'anys després la situació em fa gràcia, perquè en aquell moment... això sí que va ser entrar per la porta gran! Les coses han canviat, és clar. Ara si convé xerro pels colzes, no hi ha afonia que m'aturi.

divendres, 22 agost de 2014

El virus (TPE)

Des que milito a un partit polític em fixo més en el funcionament dels partits. Passa allò tan habitual de creure que tu fas les coses molt bé i els altres malament, però quan em vegi com veig a altra gent, em sembla que plegaré. Parlo de 'gent de partit', polítics que segueixen l'ideari a cegues, que si el partit diu que convé tirar-se per una finestra, ells es tiren. Això s'observa molt bé amb la disciplina de vot o també quan mirant el perfil moral d'una persona pots endevinar a quin partit milita. Manca de criteri propi, obeeixen a una mentalitat col·lectiva. O potser és allò de 'Dios los cría...'.

Tot plegat trobo que s'assembla molt perillosament al concepte de 'virus' en les obres de ficció, del qual tenim nombrosos exemples a la literatura i també a pel·lícules i sèries. Un virus de ficció infecta els personatges i els converteix tant físicament com mentalment en alguna altra cosa, generalment passen de ser humans normals a alguna mena de bèstia o mutant sense voluntat pròpia. El mètode de transmissió sol ser per contacte (no gaire agradable) amb algú que ja ha estat infectat, o amb la mateixa mare (focus d'infecció principal), perquè sempre hi ha una mare, i molts cops si et carregues aquesta tot torna a la normalitat. Una mena de cervell central que regeix tot el ramat. Veieu el paral·lelisme amb els partits polítics? Fins i tot el grau de conversió, depèn molt del cas, de vegades l'empestat conserva part de la decència de la seva vida passada, i de vegades no. Com a la política.

Tenim, per exemple, els vampirs. Una mossegada seva et converteix en un d'ells: gust per la sang, no reflectir-se als miralls, dificultat per posar-se moreno... però en alguns casos conserven prou la seva personalitat. Hi ha incomptables històries de vampirs, des dels clàssics Nosferatu o Dràcula, fins la molt més moderna True Blood.

Un altre clar exemple són els zombis, que han tornat de la mort i per mantenir-se actius s'han d'alimentar de carn humana. Si no m'equivoco, senten una especial predilecció pel cervell. Per representar-los es fan servir totes les deformacions imaginables, arribant a límits molt desagradables. Una mossegada seva, un cop més, et converteix en un d'ells, i així anar fent. Un cop convertit en zombi el que toca és anar a buscar altra gent que no ho estigui. Una de les icones de zombis més actuals és la sèrie The Walking Dead, però els morts vivents es van posar de moda i se n'han fet nombrosos llibres recentment, dels quals no n'he llegit ni en llegiré cap.

De vegades, les plagues que van infectant seqüencialment a tots els personatges són virus de veritat i tot, com passa a la coneguda pel·lícula 28 days after, en la que un virus provinent de micos d'experimentació acaba infectant tota la població i convertint-los en una mena de zombis violents amb base científica, per dir-ho d'alguna manera.

I un últim cas que destacaré és el dels militants polítics. La infecció comença quan reben el carnet. Es transformen en una cosa que no eren i intenten captar altres individus per la causa, amb metodologies no sempre gaire nobles. Si no es fan militants no tindran tots els poders, però com a votants estaran infectats sense remei i els costarà molt curar-se, per més animalades que faci el seu partit. És més, n'estaran orgullosos com si no hi hagués una altra manera de pensar.


Aquest post serveix per participar al projecte de la taula periòdica de l'escriptura impulsada pel Sergi d'Àtoms i lletres.

dimecres, 20 agost de 2014

Caminant pel passat


Si no es tenen recursos per viatjar lluny, s'han de buscar alternatives per passar l'estiu sense morir-se de fàstic a casa. Tot val diners, però també cal saber gastar-los. La muntanya és una opció. Una altra és explorar la pròpia ciutat, que de vegades té cops amagats i et revela indrets que no t'esperes, com el d'avui. Pedres antigues amb molta història. Barcelona és una ciutat sorprenent que mai t'acabes. Si algú vol jugar a endevinar d'on és aquesta foto, aquí us la deixo. Jo l'hauria ubicat en algun llogaret remot de Catalunya, però no, és a la ciutat. Preciós racó per passejar-s'hi, molt recomanable.

diumenge, 17 agost de 2014

El Pedra

Repassant la llista de coses que ha de fer un bon català, l'excursionista de pa sucat amb oli va ensopegar amb una muntanya i els ulls se li van posar com plats. Per ser bon català s'ha d'haver pujat al Pedraforca! Com? I encara no hi havia pujat ell? A veure, 2500m? Això no és res, home! Som-hi. Però com sempre, estava equivocat. Potser seria un bon català, però també seria un català cansat després d'una de les ascensions més complicades de la seva curta carrera excursionista.

Símbol de la terra, però ben amenaçador.

El Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya i deu el seu nom a la seva forma de dues punxes amb una enforcadura al mig. L'excursionista de pa sucat amb oli se'l mirava des de baix i no veia la manera de pujar-hi, però sí sí, hi ha camí. La ruta triada parteix del mirador de Gresolet a uns 1550m, on es pot deixar el cotxe i on comença un camí molt ben senyalitzat i costerut fins el Coll del Verdet, passant pel refugi de Lluís Estasen. És un sender preciós i maco de fer, tot i que a l'excursionista de pa sucat amb oli li ha costat agafar ritme de pujada.

La lluna acompanyava en la pujada, 
els excursionistes es lleven massa d'hora!

Des del collet comença la grimpada per roca amb alguns punts de força complicació, però l'excursionista de pa sucat amb oli s'arrapava bé, la caiguda no era cap broma. Després d'una bona estona de fer el cabra seguint la senyalització de punts grocs ha arribat al cim del Pollegó Superior del Pedraforca, a uns 2506m, on una estelada permanentment instal·lada servia d'atrezzo fotogràfic a la majoria d'excursionistes que passaven per allà, que no eren pocs. Des del cim es veia ben a prop el Calderer (cim secundari) i el Pollegó Inferior, a l'altra banda de l'enforcadura.

Des d'una punxa de la forca es veu bé l'altra.

Tocava baixar, aquest cop per la tartera de Pedraforca, un llarg camí de baixada amb molta pendent i plena de pedres i pedretes que el feien complicat i molt propens a les relliscades. L'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant n'han patit més d'una, però sense conseqüències massa greus. Es fa llarga, però un cop a baix ja només és revertir el camí cap el refugi per un altre agradable sender.

Baixant pel pedregar relliscós entre les dues punxes.

En total, 6 hores d'excursió comptant una mitja hora de descans al cim per reposar forces i combustible. Una ruta que ha satisfet molt l'excursionista de pa sucat amb oli per exigent i variada. Una de les coses que més li han agradat ha estat treure's les botes després i dutxar-se en arribar a casa. Molt recomanable, però no apte per a tots els públics. Segur que hi ha maneres millors de ser bon català.

Informe de danys: La cara una mica cremada i un cansament considerable. És d'hora per conèixer l'abast a quàdriceps i genolls, que pinta que hauran quedat molt masegats.

divendres, 15 agost de 2014

Fashion victim


—Noia, ets una classicota.
—A mi aquest nou estil no em fa el pes, què vols que et digui!
—Només es tracta d'arreglar-se una mica!
—Dona, això d'arreglar-se... jo és que no m'hi veig.
—És la moda d'aquest any. Tu sempre vesteixes igual, no recordo haver-te vist de cap altra manera.
—És que ja m'agrada. I si em queda prou bé perquè he de canviar?
—Que conservadora! I poc atrevida, ja em perdonaràs. A mi em va costar una mica, però t'aconsello que visitis la botiga de la Lula, fa el millor estilisme i he quedat contentíssima.
—No sé què dir-te. Si és que jo ja estic contentíssima com vaig. Passo de gastar-me un dineral perquè em guarneixin com una...
—No et passis, eh! Com una què? Jo em sento com una princesa!
—Jo retiro més a republicana, ves.
—Que sosa. I acomplexada.
—Com una mona de pasqua, això volia dir!
—... doncs que sàpigues que aquest et fa grassa!
—Qui és l'acomplexada aquí?


Aquesta és la meva participació a la substitució estiuenca de la Carme, amb foto d'en Xavier Pujol.

dimarts, 12 agost de 2014

Immutables

Passejar-me pels carrers que em van veure créixer, pels llocs on vaig passar la meva adolescència i joventut, però no només com un simple espectador, sinó explicant a la persona que camina al meu costat com eren aquelles èpoques, on anava, per on em movia, quines rutines i costums estiuenques teníem. Aquells dies que només eren preludi de les nits més llargues de la meva vida. I tota una sèrie de gent que em va acompanyar i que la meva desvinculació amb aquell lloc m'ha fet deixar enrere. Tenir la sensació que seran allà, que per l'època per força me'ls trobaré en aquell bar on començàvem la nit, amb la taula plena de gerres. O ballant més tard als locals del port. Gairebé poder visualitzar-los com un espectador extern. I tenir sensacions contradictòries de voler reviure allò, i alhora no voler-te trobar ningú, perquè ja han deixat de formar part del teu món i evoquen un passat que està molt bé on està. I si me'ls trobo, quina cara ens posarem? Viure i veure amb ulls nostàlgics els espais que tant van significar i pensar que romanen immutables, encara que molts han canviat, però en el record seran com tu els imagines per sempre.

Tornar a la realitat i adonar-te que, en cas de trobar-te algú, ja no anirà mig borratxo ni enfilant-se als fanals del passeig, ni seguirà la ruta marcada de cada nit. El més probable és que te'l trobis a mitja tarda, empenyent un cotxet. O amb força quilos de més, i cabells de menys. Unes altres rutines que no són les mateixes, però que no et saps imaginar en la pell d'aquella gent, perquè en el record també ells romandran immutables. Però si me'ls trobo què passa? Farem com que no ens coneixem? Ens mirarem dubtosos com a records d'un passat remot? Però acaben els dies i no me'ls trobo. I en la meva ment aquells llocs, aquells espais, seguiran sent els mateixos per sempre. Definitivament, és molt millor així.

divendres, 8 agost de 2014

Angle invers

L'excursionista de pa sucat amb oli és una mica rancuniós. El seu darrer intent a la muntanya va ser un fracàs, així que ara, amb la perspectiva de de pujar el Puigmal com a entrenament per a futures fites, i aprofitant que s'havia de desplaçar a la zona, no va dubtar en abordar novament el Puig de Dòrria (2547m) per treure's l'espineta clavada. D'acord, sense neu i sense boira no tenia massa mèrit, però ja no li queden comptes pendents.

Dòrria, un pic per anar-hi amb l'escola: 
neeens, no us separeu de la tanca!

L'ascensió al Dòrria és més llarga del que sembla sobre mapa i comença al Collet de Barraques (1902m). El camí transcorre tota l'estona al costat d'una tanca fins que ja veus el cim, per prat i sense massa secret, però amb algunes pendents pronunciades que cansen les cames. Ni tan sols el paisatge des del cim és gaire espectacular, però l'excursionista de pa sucat amb oli no deixava de mirar el cim que el dia següent, si tot anava bé, coronaria per segona vegada. El Puigmal vist des de l'angle invers.

Pujant el Dòrria, mirant de reüll la cara B del Puigmal, següent objectiu.

Després de comprovar que tots els òrgans funcionaven correctament el dia següent de la primera ascensió, i un son massa curt pel seu gust, l'excursionista de pa sucat amb oli va enfilar cap a Fontalba (2070m) per pujar al Puigmal. S'hi accedeix per una pista forestal pedregosa que el cotxe va patir per remuntar, però ho va aconseguir. Des d'allà, i com que donaven tempesta, l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant tenien diverses opcions, en funció del temps i de les forces. Finalment van decidir-se a completar la circular Fontalba-Puigmal-Núria-Fontalba sense arriscar-se a afegir-hi el Petit de Segre (2812), una de les variants de la ruta.

Guaita, ja tenim la darrera pujada forta allà davant, bona caiguda! 
(És menys arriscat del que sembla)

Des de Fontalba es puja fent carena fins el Puigmal (2913) passant pel Cim de la Dou (2471) i el Cim del Borrut (2670m). Una progressió fàcil però exigent, especialment l'últim tram, molt pronunciat, d'arribada al sostre de la ruta, més dura del que recordava l'excursionista de pa sucat amb oli. D'allà, es tracta de davallar per la cara nord, molt pronunciada, i arribar fins a Nuria (1980m) a través del Forat de l'Embut. Un cop allà, tornar al punt inicial vorejant muntanya per bosquet i prat, només remuntant el poc desnivell entre la Vall i Fontalba. Tot plegat, unes 5 hores i mitja, demostrant que l'excursionista de pa sucat amb oli ja no està en tan bona forma, però encara pot fer sortides de cert mèrit.

Quan deixes Núria enrere no pots evitar anar-te girant i fer fotos.

Aquesta circular és molt recomanable, agraïda de fer i amb uns paisatges dignes de veure. La ruta és força clara i hi ha poc risc de perdre's, però calen unes bones cames, això sí. A aquestes alçades de l'any ja no queda ni gota de neu per aquells verals. Finalment, la pluja no va aparèixer fins a l'alçada de Vic, és a dir, quan ja tornaven amb el cotxe. L'excursionista de pa sucat amb oli té la certesa que no serà la darrera excursió de la temporada, li ha tornat a picar el cuquet!

Seguirem fent camí!

Informe de danys: Cruiximents als quàdriceps, especialment el dret. Alguna cremada a causa del sol i una mica de butllofa als talons.