c@ts

Ja no sé si recordareu un post que vaig fer fa temps, un post amb una proposta sobre uns premis populars de la catosfera. Doncs bé, tant si recordeu aquella idea, com si és la primera notícia que en teniu, escric avui per comunicar-vos que aquell projecte ja està en marxa. Uns quants blogaires voluntaris i jo hem obert un blog nou que estarà dedicat únicament a això, a triar els que, segons els habitants de la catosfera, són els millors blogs en diferents categories.

Hem trigat una miqueta, però finalment us podem oferir un espai de discussió i debat on podreu proposar els blogs que més us agradin. Però bé, no explicaré ara detalls del projecte. El que si que diré és que ja el tenim aquí, i que espero comptar amb la participació de tothom. Com que ens agradaria que això arribés al màxim de gent possible, per tal que la participació fos significativa a nivell de la catosfera, us demanaré que qui vulgui o pugui, a la mesura del possible, ajudi a fer-ne difusió. Els meus companys i jo us ho agrairem molt.

Doncs bé, poca cosa més. Aquí us deixo l'enllaç que porta a c@ts, els premis populars de la catosfera, i espero animar-vos a tots a participar-hi, ja que la idea és que siguin uns premis de tots, nosaltres només posem l'espai i la moderació, però no decidirem res, la responsabilitat serà de tots els que tingueu ganes de participar. A partir d'ara, tot es gestionarà des d'allà, així que us convido a estar atents. Res més, moltes gràcies per la paciència, i espero que gaudiu d'aquesta iniciativa.

c@ts

El conte de la lletera

Avui he vist una oferta de feina a internet, i de seguida m'ha cridat l'atenció. Sembla ser justament el que busco, i demanen un currículum que jo tinc sobrat. A més, el sou és molt atractiu! Amb els meus estudis en tinc prou pels requisits que demanen. M'hi he apuntat de seguida. Em trucaran segur, sóc perfecte per aquesta feina, amb una entrevista els convenceré de que sóc l'home que busquen.

Estic animat. És una feina que puc aconseguir, tinc la sensació que em contractaran. Això canviarà totalment el panorama, perquè ara veia el futur de manera molt incerta. Per començar, amb el sou que paguen podria permetre'm el pis on visc jo sol. Ja no haurem de buscar feines que no vulguem fer, podrem estar més tranquils i amb temps per tenir marge de maniobra. Per fi podrem plantejar-nos tenir un cotxe, ja que el podrem mantenir. I saps què, no caldrà que sigui una carraca de segona mà, podrà ser nou de trinca. I amb un cotxe, aquelles escapades de cap de setmana que sempre diem que farem estan assegurades!

Ja m'ho imagino. En poc temps podrem plantejar-nos compra un pis, i deixar de viure de lloguer. Em ve de gust, sempre he volgut ser propietari. A més, tinc ganes de viatjar, que darrerament no m'he pogut costejar massa capritxets. Tots aquells viatges que no pensava que podria fer ara es faran possibles, si gairebé no ens caldrà estalviar per fer-los! I després ja se sap, a buscar un apartament a la costa, i les reformes del pis, i si ve canalla poder-los pagar les millors escoles... perquè és clar, en aquest tipus de feina es puja de seguida, i el sou anirà a més cada poc temps. I si a sobre juguem a la borsa, segur que podríem augmentar el nostre patrimoni encara més.

Vaig a mirar com evoluciona l'estat de la meva candidatura. Oh! Descartat!


Nota: Que ningú no es cregui ni per un moment res del que diu aquest post. Cert que busco feina, però mai no em podria fer il·lusions així, ni he trobat la feina perfecta ni m'han descartat per res. Era només una recreació moderna del conte de la lletera. Mireu, m'ha vingut de gust fer-la, sóc així, de cor senzill.

La ciutat un diumenge

Sempre predico que m'estimo la meva ciutat, i és cert, m'agrada molt Barcelona i m'encanta viure-hi. És una ciutat que té de tot i en la que em sento com a casa, tot i que és la segona ciutat en la que visc. Quan s'està a gust en un lloc, no hi ha motius per marxar-ne, i aquí espero quedar-me si les circumstàncies de la vida no em porten lluny. I si així fos, sempre voldria tornar.

Darrerament, m'han vingut ganes de fotografiar la meva ciutat, de recollir tots els racons i tenir-los guardats. Les meves fotos no són res de l'altre món, ni pretenen ser-ho, però jo ja en tinc prou. Ahir vaig fer una llarga caminada i vaig captar unes quantes imatges. Ho vull fer mica en mica, vull tenir la càmera sempre a punt pel que se m'aparegui davant. Us deixo un detall de la Plaça del Pi, producte de com no ha de ser una tarda de diumenge.

'catorze'

Recordo que una vegada, ara fa molt temps, vaig entrar a una discoteca amb els amics d'estiu de l'època. No tenia l'edat per fer-ho, i els altres si, o poc els faltava. Era de nit i calia tenir 16 anys, em sembla. Vam entrar tranquil·lament perquè l'entrada era lliure, i a més, era el segon cop que hi anava i el primer no havia passat res. Però un cop dins, un home, que jo sabia que era un dels amos, se'm va acostar i em va preguntar 'quants anys tens?'. Jo sense dubtar-ho ni un segon vaig dir-li 'catorze'. L'home, una mica confós per la sinceritat, em va dir que no podia estar allà, i em va acompanyar amablement a la sortida.

Jo sóc així. No sé dir mentides, i no en vull aprendre. No sé enganyar per entrar als llocs, ni per treure algun profit, encara que qui m'atengui no m'importi en absolut. Quan l'altre dia intentàvem entrar al concert amb unes entrades d'estranquis, els meus companys em van dir que per què havia dit la veritat, que per què no havia mentit per fer les coses fàcils. No sóc així, porto la sinceritat escrita al front, i si no es fan les coses com cal, m'atenc a les conseqüències. Vam entrar, però ens van dir que no colaria més. Per què és tan estrany que digués la veritat, que ni tan sols en un cas així sigui capaç de deixar anar una petita mentida per aconseguir un propòsit que no fa mal a ningú? Segur que en dic, de mentides, encara que no vulgui, però de natural, em surt sempre dir la veritat. I no m'ha anat tan malament.

Caçat!

Un concert d'Antònia Font i Mishima és una mena de paradís pels blogaires. Crec que són dos grups que han augmentat la seva fama gràcies a la nostra comunitat, així que és d'esperar que si un bon dia toquen junts, allò pot ser una gran reunió de gent que es coneixen sense saber-ho.

Aquest cas es va donar aquest passat divendres a la carpa Movistar. Un malalt com jo, amb una circumstància com aquella, no podia fer una altra cosa que mirar contínuament a banda i banda per veure si descobria algun blogaire que hagi manifestat ser fan d'algun dels dos grups. I tant si en vaig veure! Sense parar, tothom que em passava pel costat pensava que era un o altre de vosaltres. No jugueu mai a anar pel carrer i anar dient si creieu que la gent que us creueu tenen blog o no? Bé, deixem el tema, no fos cas que sigui el més malalt de tots...

El cas és que després de passar-me l'estona mirant la gent de reüll perquè creia haver vist a un o altre, sembla ser que el reconegut vaig ser jo. No direm noms, que després tot se sap, però resulta que algú m'ha escrit i m'ha reconegut que em va veure, però que no es va atrevir a saludar-me per vergonya. A més, era algú que jo imaginava que era per allà. Però el més curiós del cas és que no em va reconèixer de manera convencional, ja que tampoc no he mostrat imatges meves per aquí. Va tenir una petita ajuda, però aquesta ja és una altra història.

Trepa

Em fa gràcia la gent a la que se li pugen els fums. Hi ha persones que es creuen qui sap què perquè han assolit certa posició, o algun privilegi per sobre dels altres. Convindrem que aquesta gent fa rabieta. Però què pensar quan una persona es comporta així sense que hagi pujat en absolut el seu nivell? No parlo de persones pedants i cregudes. Parlo d'algú que decideix envoltar-se només dels que realment tenen cert poder i una posició de privilegi. Decideix posar-los sempre bona cara i actuar com si fos un més entre ells, quan en realitat no arribarà mai a ser-ho, per més que aquests li segueixin la corrent. Això és el que s'anomena un 'trepa', oi?

Però això no és el pitjor. El pitjor és que menysprea els que considera que no estan a l'alçada, els parla d'una manera totalment diferent, i ja no parlem de com els mira... No sé què es pensa, de veritat, algun dia la realitat li esclatarà a la cara, i després no sabrà ni per on venen les hòsties. De totes maneres, acabes pensant que ja s'ho trobarà, si ha decidit comportar-se així, no hi ha res que puguem fer els que no tenim aquesta posició que ella persegueix. Els que la tenen no necessiten discriminar, ja se sap que estan per sobre, no cal que ho demostrin de cap manera. Podríem començar a parlar de complexos i coses d'aquestes. Jo ja sabia que aquesta persona patia d'aquest mal, però ara ho demostra de la pitjor manera, intentant ser algú que no és i pretenent estar per sobre dels altres. Té un problema. Però nosaltres també, que l'hem d'aguantar.

Relats conjunts, Drac

- Juguem a cavallers!

A la sortida de l'escola, un grup de noiets corrien i saltaven de camí a casa. La proposta no era nova. El petit Xiao Long sempre volia jugar a cavallers que lluiten contra el mal i que rescaten princeses, valerosos guerrers capaços de vèncer qualsevol enemic, fins i tot el més temible dels dracs. Els seus companys, però, no hi oposaven cap resistència, ja que l'entusiasme del xiquet els engrescava sempre, tot i que mai no els deixava el paper de protagonistes. Cadascun d'ells va anar a casa seva per guarnir-se amb les seves disfresses, i en molts pocs minuts es trobarien a la vora de l'arrossar per començar el joc.

Xiao Long volia ser el primer a arribar, així que després de llançar els estris d'escola sobre el seu jaç, va recollir la seva espasa de fusta i el barret de palla, i es disposava a marxar corrent quan el seu avi, Lao Ming, el va aturar per mirar-se'l de ben a prop. L'ancià percebia un canvi en el seu net, pràcticament indetectable, però no per ell. Els ulls li brillaven de manera especial, i semblava que la tonalitat de la seva pàl·lida pell s'havia enfosquit. El nen se'l mirava interrogatiu, però Lao Ming no va articular cap paraula, si bé el seu semblant es va enfosquir encara més que la pell del seu net. El va deixar anar i es va quedar palplantat mentre en petit escapava cames ajudeu-me.

Ja amb els amics, Xiao Long va començar el joc en el que ell era el cavaller que mataria el drac que esclavitzava el poble, i salvaria la princesa per casar-se amb ella. Durant llarga estona va estar guerrejant amb el nen que duia la màscara del drac, fins que finalment el va vèncer. Estès a terra, el drac demanava clemència, però l'espasa inflexible es va posar sobre el seu coll. En aquell moment, però, alguna cosa va passar.

L'espasa va caure, i rere seu, en Xiao Long va quedar agenollat a terra. Alguna cosa li feia pressió a la panxa, semblava que li anava a esclatar. El cos va començar a brillar-li amb una llum refulgent, i mica en mica semblava que augmentava la seva mida, fins a esquinçar-li la roba. Aquelles faccions de criatura van donar lloc a l'aparició d'una cara monstruosa i tot el seu cos va canviar de forma per adoptar l'aparença d'un gran drac negre d'ulls brillants que s'alçava cada cop més cap al cel.

Els altres nens van espantar-se tant que cap d'ells va ser capaç de moure's ni un mil·lmetre, i es van quedar on eren ben garratibats. Però el que no entenien era que el que més por tenia de tots era en Xiao Long, reconvertit en un ferotge drac, però amb la consciència d'un petit marrec que no entenia res de res. Era un càstig que rebia per haver matat tants dracs durant els seus jocs infantils? Per sort, algú semblava tenir la resposta. El seu avi es va plantar davant seu, i sense cap engruna de por a la seva mirada, va parlar-li així:

- Xiao Long, el jove drac! Aquest dia havia d'arribar. Vens de l'estirp dels dracs i per les teves venes corre sang de les criatures més fantàstiques. T'has pogut criar entre els humans, però no et pots escapar del teu destí. Ara coneixes la veritat sobre tu, que per fi ha estat revel·lada. D'ara endavant, hauràs de viure com a drac, el gran drac negre que apareix un cop cada mil anys a les nostres terres. Tu eres el portador de la marca del drac, i jo sempre he sabut que la profecia es compliria amb tu. Però no tinguis por, la bondat és en el teu cor, i encara que la teva aparença anuncia sang i destrucció, el teu esperit és noble, com el de tota la teva raça. Marxa ara i cerca els teus. Ara comença un temps d'aprenentatge, però quan arribi el moment, sabràs trobar el teu poble, i convertir-te en el seu rei. És el teu fat, i així serà. Comença ara una nova era dels dracs.


Aquesta és la darrera proposta de Relats Conjunts.

Entre animals

Aquesta bestiola és un suricata, un petit mamífer que viu al desert del Kalahari i que com es pot veure és molt mono, encara que tinc entès que quan s'hi posa pot tenir molta mala llet. Una de les seves gràcies és que per vigilar es posa dret sobre dues potes, i s'hi pot quedar molta estona. S'ajuda de la cua, això si, que si no es fotria més d'una nata.

Com podeu imaginar, no he fet cap viatge a Àfrica aquest cap de setmana. Però si que he anat al zoo. Estranya activitat, pensaran alguns. Però mira, feia molt que no hi anava lliurament per voltar a plaer. Els dos darrers cops que hi havia anat van ser a mirar primats durant la carrera, i a fer-hi castells. Ahir dissabte vaig poder gaudir d'una agradable tarda, diferent, i amb bona companyia. Una manera original de passar un cap de setmana en el que l'activitat castellera em deixa lliure. Vaig gaudir com la canalla i em vaig fer un fart de fer fotos, ni artístiques ni especialment bones, però fotos meves que guardaré com a record d'una tarda d'abril que va allunyar cares llargues per donar pas a somriures i bons moments.

La llei seca

Ha plogut, i tot i que a mi la pluja no em diu res, és per estar-ne content. Bé, ha plogut a Barcelona, però espero que també hagi plogut on toca, que necessitem reserves d'aigua, i que la que cau no es perdi. Ja fa molts dies que es parla de la sequera i de que Barcelona es quedarà sense aigua. Això és una desgràcia i denota que no hi ha hagut una bona planificació, i que no estem preparats per una situació així, perquè ara 'correm-hi tots'. Es parla de trasvassaments, de comprar aigua a altres països, i no hi ha cap solució que deixi a tothom content, és clar. A mi em sap greu que haguem d'agafar aigua de rius que no ens pertoca, però la ciutat no es pot quedar sense aigua. La zona on viu més del 60% de la població del país no es pot quedar seca.

Em podreu titllar d'egoista i del que volgueu, però s'han d'optimitzar els recursos. Ara, aquest post, de fet, no és una demanda cap a terres de l'Ebre i d'altres que es queixen perquè els prendrem l'aigua. Al contrari. El que m'agradaria destacar és que si finalment es fa el minitrasvassament, o s'apliqui la solució que sigui, els de ciutat siguem responsables i sapiguem estar agraïts per aquest regal que ens fan. Cal que l'aigua no es malgasti, que ja que en tenim i en tindrem peti qui peti, sapiguem aprofitar-la i fer-ne un ús el més responsable possible. N'hem d'estalviar, hem de fer el que sigui per aprofitar al màxim la que tenim, i si això implica canviar d'hàbits o de vicis, doncs es fa i llestos. No estic dient que ningú es quedi sense dutxar-se, però ja sabem que a ciutat, com que l'aigua surt de totes les aixetes, què més dóna si la deixem córrer una estona més.... Això s'ha d'acabar.

Entre tots podem aconseguir que la cosa millori. Estalviar una mica d'aigua és un recurs que podrem utilitzar més tard, per una finalitat igual de necessària. Pense-m'hi, i no fem que ens arribi aigua per decret. Es trasvassarà, però ja que és així, no malbaratem ara aquest regal.