divendres, 17 octubre de 2014

Relats conjunts, Joana d'Arc


La Joana es va aixecar d'una revolada i va tirar per terra la cadira on seia. Pensava que fugint lluny, escapant-se de la gent, tot milloraria. Havia pensat en el suïcidi, però va optar per la fugida endavant, per no haver-se de sentir dir més que estava boja i que a les seva esquena l'anomenessin Joana d'Arc. Que ignorants, se sentien superiors i confonien l'heroïna francesa amb la boja de Castella. Només li faltava això, la ironia de l'error encara empitjorava la seva ofensa. Heroïna ella? Si no era capaç de controlar-se ni ella mateixa.

Havia passat uns dies bons en aquella cabana lluny de tot, però ara veia que, per més lluny que anés, no seria capaç d'escapar-se d'ella mateixa i de les veus que li parlaven a cau d'orella, veus d'uns espectres que només ella veia i que probablement eren diferents vessants de la seva mateixa persona. Exhausta de tant lluitar a la contra, es va abandonar; trencada. Va allargar el braç per agafar la mà invisible que se li oferia i es va deixar portar cap enlloc.


La meva participació a Relats Conjunts d'aquest mes.

diumenge, 12 octubre de 2014

Pac-Man

He dit moltes vegades que sóc poruc. Està claríssim que pel festival de Sitges no m'hi veuran. Però això em ve ja des de ben petit, i encara no se m'ha passat. L'altre dia comentàvem algunes pors infantils al despatx i vaig recordar que jo de petitet tenia por a una cosa que avui em sembla ridícula.

Eren els primers temps de TV3 i d'això han passat més de 30 anys. A casa els meus pares l'agafàvem, però la tele de la iaia, que vivia al pis de dalt, era tan antiga que només podia captar els dos canals clàssics. Suposo que encara no existia el Club Súper 3, però sí que feien dibuixos animats, i van estrenar-ne uns del Pac-Man, aquell videojoc tan antic que era una rodona amb boca que anava menjant boletes i el perseguien uns fantasmes que miraven de caçar-lo. L'aspecte dels dibuixos era el que mostra la imatge. Doncs bé, jo tenia pànic a aquests dibuixos animats. Cada cop que els feien, corria a casa la iaia, que allà estava ben protegit, perquè no hi havia TV3. Era poc comprensible, però fugia corrents. En canvi, el meu germà, que era un nadó, el posaven davant de la tele i reia un munt amb els fantasmes i el senyor Pac-Man. Maleït crio!

Ho penso ara i em fa vergonyeta, però per què no explicar-ho. Era molt petit, i sí, em feien por els dibuixos del Pac-Man, què passa? O és que vosaltres no teníeu por a res absurd quan éreu petits? A veure, expliqueu!

dijous, 9 octubre de 2014

Falta un mes

Avui falta un mes exacte per la consulta que ens ha de permetre als catalans i catalanes decidir el futur polític del nostre petit país. Semblava molt lluny, però ja la tenim aquí, i resulta que aquests dies altres temes acaparen les portades dels diaris (pots comptar), el procés ja no és notícia, però que no se'n parli no vol dir que no la tinguem present. I com no l'hem de tenir present si és justament ara quan el govern espanyol més campanya està fent perquè fotem el camp corrents i no mirem enrere?

España és un dels sis països que ha repatriat malalts d'ebola, però com que no tenien protocols ni instal·lacions adients, és l'únic país en el que s'han mort els repatriats (en altres s'estan curant), i l'únic en que s'ha infectat gent nova, primers casos d'ebola fora d'Àfrica del món. Per cert, culpen la pobra infermera, i sacrifiquen el seu gos, pel que pugui ser.

España és un país en què el jutge que condemna l'ex-director de Caja Madrid, corrumpte que ha estafat repetidament els seus clients i s'ha embutxacat un munt de diners, és jutjat i condemnat a 17 anys i mig d'inhabilitació per exercir la seva professió, i també multat, per cert.

España és un país en que es permet passejar lliurement símbols i banderes feixistes i neonazis, però en canvi la policia t'agredeix i et deté per portar una estelada.

España és un país que col·loca Arias Cañete com a comissari d'energia i medi ambient al parlament europeu, algú que té interessos a petrolieres i els seus negocis es mouen en el camp de l'energia. Serà neutral segur.

Per no dir que España és un país que s'empara en una constitució de fa 36 anys que ens van obligar a acceptar sota coacció i que la immensa majoria de nosaltres no ha votat, per dir-nos que no podem votar el futur del nostre poble, i que votar és totalment anti-democràtic.

Cal que segueixi? No necessitava convèncer-me'n, però ja no és que vulgui votar SÍ a la independència de Catalunya, és que vull córrer ben lluny d'aquest país de pandereta al que ens obliguen a formar part. Marxem, ja no ho aguanto més.

diumenge, 5 octubre de 2014

Les 12 de dalt

Posar un peu a Tarragona el dia del Concurs de Castells és veure gent amb pantalons blancs i camises de colors des del primer moment que baixes del cotxe. És una sensació curiosa i especial, saps que ets a una ciutat infestada de castellers, i miris on miris, i ho fas amb suspicàcia, veus gent de totes les colles participants. El Concurs 2014, el 25è, ha resultat ser històric perquè, entre d'altres coses, s'hi han vist tres 3d10fm carregats, un parell de 2d8 carregats, i perquè s'ha mantingut la pugna pel primer lloc fins la darrera ronda, cosa que no passava des de feia molts anys. Ha guanyat Vilafranca, però aquest cop per punts, no per KO.

El concurs de diumenge, el de les 12 millors colles del rànquing, ha estat històric perquè fins a 25 dels 37 castells que s'han aconseguit han estat de 9 pisos o superiors. 11 de les 12 colles n'han fet, és una barbaritat. Això vol dir que ja són 12 les colles que en fan actualment (Minyons de Terrassa no participa al Concurs). Algunes colles han estrenat castells, i com deia, s'ha plantat cara als grans dominadors, que s'hauran de posar les piles. Ja ho diuen que la Vella (de Valls) és la Vella.

La cara amarga del concurs és que es tracta d'això, de competir, i moltes colles van amb la calculadora a la mà. Això fa que algunes estirin més el braç que la màniga i arrisquin en excés. La quantitat de caigudes és proporcional al número de castells, i són caigudes molt bèsties perquè els castells intentats també ho són. Tot plegat per guanyar quatre rals més que amb prou feina cobreixen despeses del desplaçament a la Plaça de Braus i pel prestigi de quedar uns davant dels altres. No és la meva mentalitat, però si la colla decideix anar-hi, jo allà. Aquest cop no m'ha semblat que hi hagués intents suïcides, però les llenyes no han faltat, i algunes han estat fortes, sense anar més lluny, les dels tres 3d10fm carregats (Vilafranca, Vella de Valls i Jove de Tarragona), que sí, que quin tros de castell, però quin mal fa quan cau.

Foto del Diari Ara. 3d10fm(c) de la Jove de Tarragona
amb tota la plaça expectant.

Coses bones i coses dolentes, però l'espectacle casteller més gran que hi ha, això sí. El proper, d'aquí dos anys, veurem com evolucionen les colles d'aquí a allà. I nosaltres què? Doncs nosaltres bé, molt bé. Gràcies.

dimarts, 30 setembre de 2014

El tercer fill

De quan era petit recordo que jo, com a germà gran, m'enduia totes les esbroncades, les meves i les que corresponien al meu germà petit. No oblido aquell dia que va trencar una làmpada i em van culpar a mi, perquè l'excitava. Coses de canalla, els germans grans sempre pensem que els petits son uns mimats i consentits, i segur que els petits pensen que els grans podem fer moltes més coses que a ells se'ls neguen. I els pares, almenys els pares normals, miren de mantenir els equilibris com poden.

Imagineu ara tres germans, tres fills. El petit tot ho fa bé, i així li ho fan saber, i el premien sempre. I si un dia no ho fa bé, no passa res, el proper cop serà, probablement els altres no hi han ajudat. El fill mitjà el miren amb lupa, però si algun dia no es porta bé, la culpa és del gran. Això sí, també se l'elogia i aplaudeix quan treu bones notes. I el gran... doncs per més bé que faci les coses, sol rebre indiferència. Si ell ho fa de conya però els altres no, ningú li fa cas. I quan tots són bons i treuen deus, només se'l felicita per sobre per tornar a fer cas als altres dos. Això sí, se'l culpa de qualsevol errada, fins i tot quan, en conjunt, els tres ho fan bé, sempre hi ha alguna cosa a criticar-li.

A mi em sembla normal que el fill gran, que en aquest cas és el tercer fill, se'n cansi i comenci a sentir-se força menystingut pels pares. I no estem parlant de nens i nenes, però tant hi fa, perquè en qualsevol cas, i entre tres que haurien de ser iguals, em sembla un comportament força injust. Encara més quan estan convençuts que no el tenen.

dijous, 25 setembre de 2014

I no passa res

Durant tots aquests anys que porto voltant per la catos m'he fet un fart de veure entrades en les que l'amo o mestressa d'un blog deia que li faltaven hores al dia per dedicar-se a escriure i comentar. Jo, que sóc del morro fort, pensava que tothom se n'acaba cansant o li canvien les prioritats i el blog desapareix de la llista dels interessos principals. Sempre he trobat una estona per tenir cura d'aquesta casa i visitar les moltes on deixo comentaris, així que no entenia per què els altres no ho feien. Però em temo que l'explicació m'ha arribat de manera pràctica.

Comparteixo el tema de les prioritats, és evident que arriba un moment en que canvien, però realment no és per manca d'interès que aquests dies em costa trobar estones per dedicar a aquest blog. Sí que miro d'anar passant per les vostres cases, però penso que no arribo tan lluny com abans.

En tornar a treballar no vaig pensar que tindria menys temps pels blogs, ja havia estat treballant molt temps i mantenint les meves cases a ple rendiment. Però quan treballava no estava tan implicat en castells, ni militava en un partit. I quan he estat fent aquestes coses he començat a viure amb la parella, però no tenia feina. Ara ho tinc tot, i el que em falta és temps, és clar. Temps pels blogs i temps per la lectura, que des de fa una temporada també van íntimament lligades.

Se'm fa estrany i la disciplina que sempre m'imposo ara marca una alerta en el panell de control, alguna cosa està fallant. Però és qüestió d'acostumar-s'hi. Això indica el grau d'addicció que tinc, que em preocupa no poder estar tant per aquí, i també no llegir tant. No cal que digueu que al meu ritme, que no m'obligui a escriure, que aquí estem per passar-ho bé, etc, que aquesta cantarella ja me la conec, l'he recitat mil cops. I no us feu il·lusions, que no us lliurareu tan fàcilment de mi, no penso desaparèixer. Escriure-ho és només una manera d'acceptar que ja no tinc tant temps per dedicar als blogs perquè hi ha altres coses que criden més la meva atenció. I no passa res.

diumenge, 21 setembre de 2014

No t'enfadis

Com gairebé cada diumenge, surto d'hora de casa per anar a fer castells. Però aquest cap de setmana he rebut una indicació abans de sortir que m'ha deixat pensatiu, i que amb el pas de l'estona m'ha semblat més important tenir en compte. Mentre recollia camisa i faixa he sentit des del llit: 'avui no t'enfadis, eh. No t'enfadis amb ningú.'

Inicialment m'ha sorprès i he pensat que era producte de la son, però se m'ha quedat clavat. Potser serà que sempre torno a casa explicant que m'he barallat amb un o altre? Potser és que el que més explico és que hem tingut una discussió o una altra? Val a dir que tinc responsabilitat en la presa de decisions i que quan gestiones un grup gran de gent sempre hi ha algú que no està content. Però és veritat que sovint he de justificar decisions o hi ha algú que no fa el que se li demana, i que per tant em porta a enfadar-me i discutir-me. Podria dir que això va amb el càrrec, ja m'ho diuen, però el pitjor del cas és que m'ho emporto a casa, a jutjar pel comentari matinal. I no és que a la meva parella li costi escoltar-me, al contrari, però potser podria explicar-li coses més agradables i no totes les desgràcies.

Un comentari aparentment innocent i endormiscat m'ha demostrat que em prenc les coses massa a pit, i que a més me les emporto a casa. Així com vaig aprendre a oblidar-me de la feina un cop posat un peu fora de l'edifici, no seria mal exercici fer el mateix amb els castells. És d'agrair, doncs, una advertència així per aprendre a no fer-se mala sang més enllà del que toca.

dijous, 18 setembre de 2014

Relats conjunts, Aix en Provence


Es mirava la làmina intentant empassar-se les llàgrimes que maldaven per sortir, però havia promès no plorar i no ho pensava fer. Va aixecar els ulls de l'aquarel·la i va veure exactament la mateixa imatge, però al natural i en moviment. En aquella placeta el temps s'havia aturat, tot estava igual que quan van fer aquella primera escapada a Aix-en-Provence, el primer viatge com a parella. Va tornar a abocar els ulls a la pintura, aquella preciosa recreació que ell havia pintat en aquell mateix viatge i que després havien emmarcat i penjat en una paret de la sala de la que va ser casa seva, ben visible. Tot i que havien segut molts cops més en aquella mateixa terrassa, cap com el primer.

El recordava tan feliç en aquell viatge. I això que l'objectiu era Niça, però es van enamorar d'aquella ciutat. Poc a poc, va treure la foto que tenia just a sota la làmina. La seva mirada clara i el seu somriure perenne, sempre el seu somriure. Era la persona més vital i positiva que havia conegut, i fins al final s'havia mantingut així. Per què, per què la malaltia se l'havia endut? Quina injustícia. Hagués preferit marxar ella. Tot i que quan ho insinuava ell la prenia per boja i l'animava a continuar. No sabia d'on treia les forces, ella no podia, no hagués pogut, i ell ben ferm fins i tot en la desgràcia. Va deixar anar una disculpa mentalment perquè era inútil, per més que ell no hauria volgut veure-la plorar, les llàgrimes ja li rodolaven galta avall.

Havien tingut una vida plena plegats, però massa curta. Ara estava sola i el buit era tan gran que no comptava amb poder-lo omplir mai. Però el darrer gran miracle que ell havia obrat en ella, i ja no era el primer ni el segon, era fer-la forta en l'infortuni, convèncer-la que per ella no s'acabava res. La vida li donaria noves oportunitats de ser feliç i l'únic que havia de fer era no ser tan ruca com per deixar-les passar, paraules textuals. Ara ja feia cinc mesos que ell no hi era, però les seves paraules, totes elles, no paraven de ressonar-li dins el cap. Seia ara en aquella terrassa, la d'ells, seguint un dels seus consells, un dels últims que s'havia compromès a complir. Ves a Aix, li havia dit. Seu a la nostra terrassa i acomiada't de mi. Fes-ho quan puguis, quan et vagi bé, però ves-hi. Em dius adéu i aquí s'haurà acabat el dol, els lligams. Pensa en mi aquell dia, però que sigui l'últim. I llavors viu. Ella va assegurar-li que no l'oblidaria mai i ell, fent-se l'ofès, li va dir que pobra d'ella, que esperava que el recordés, però que no pensava ser cap condemna. Impossible no estimar-lo.

Va mirar endavant de nou i gairebé en un xiuxiueig va dir 'adéu amor', amb les llàgrimes amaran-li les galtes, però amb posat serè. Se suposava que amb això n'hi havia prou, però no ho creia. Només es mantenia fidel a la paraula donada. Llavors va ser quan va notar que algú la mirava. Un parell de taules a la seva esquerra seia un home si fa no fa de la seva edat, vestit de manera informal i que no s'avergonyia de mantenir-li la mirada. Ulls foscos i intensos, que diferents als d'ell. Però tot i així, aquella mirada tenia alguna cosa especial...


Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts que aquest cop homenatgen la Carme Rosanas, així que espero que el relat li agradi especialment a ella! 

dilluns, 15 setembre de 2014

Tornada a l'escola

Avui, com tants nens i nenes, he tornat al cole. El primer dia sempre és una mica diferent, et retrobes amb els companys, et vas aclimatant... Però també hi ha les primeres classes i has d'aprendre les peculiaritats del nou curs, és clar. Tots els profes són nous i els he de conèixer, però la directora no, que no és nova! El que passa és que abans només era professora, i ara és la que mana. Les aules i els espais ja me'ls conec, però m'he de tornar a familiaritzar amb ells. A més, la classe és nova i els companys que m'han tocat eren d'altres grups, però els conec a tots també. Altre cop compartiré pupitre amb aquella nena polonesa tan xerraire. M'han dit que aquest curs és complicat, però que amb les bones notes que vaig treure segur que me'n sortiré bé. Això sí, que ja no seré el gran de la classe ni em toca ser delegat, i que ja no tenim tants llibres ni llibretes com els cursos anteriors. Però bé, on més coses aprens sempre és al patí, i aquest continua al mateix lloc. I bé, que hi he arribat tot solet i no he plorat ni res per ser el primer dia. Només tenia una mica de son. A veure com va el curs.