diumenge, 24 d’abril de 2016

Ginkgos 2016

Aquest post, que s'ha convertit ja en un clàssic de primavera del blog, servirà també per dir que desaparec per uns dies i que no us estranyeu si no em veieu per aquí ni per les vostres cases. Primavera a casa, des de fa un temps, implica també el reverdir del nostre 'jardí', és a dir, de la col·lecció de testos i testets que tenim a la mini-galeria. Actualitzem la informació dels 6 Ginkgo biloba que tenim creixent actualment, que com ja sabeu, en arribar la tardor queden ben pelats:

Evolució d'un ginkgo (el #2), a la tardor.

Fan molta peneta durant l'hivern, però llavors arriba l'abril i et donen una alegria:

Ginkgo #4 reloaded.

I només després d'unes setmanes, tens un abret la mar de mono, d'uns quaranta centímetres i fulles de mida adulta. Aquest any no han fet l'estirada dels anys anteriors, és a dir, que no s'han fet més alts i suposo que ara aniran augmentant de mida proporcionalment. Ah, el que sí que ha fet algun (el #6), és generar una branca lateral! Anotat, el tercer any ja no creixen, però tenen aquest magnífic aspecte:

El #6 va ser l'últim a néixer, i ara és el prefe!
A destacar que el #5 tenia molt mal aspecte l'any passat. El tros de tija crescut el segon any es va assecar i semblava mort. Sense perdre l'esperança, com abans de la germinació, vaig seguir regant-lo tot l'hivern, i he comprovat que la vida s'obre camí com pot. Ha brotat a partir del nus del primer any. Ja tenim un altre supervivent a casa!

El #5 no es rendeix.
I aquest any, com a bonus track, la novetat a casa, després de moooolts intents infructuosos, i de la tossuderia d'aguantar molts mesos sense cap moviment aparent, he aconseguit que em germini un pinyol d'alvocat. Ni ma mare ho havia aconseguit mai, així que ja em puc retirar deixant al capdamunt la meva carrera d'horticultor.

És petitó, però a que és mono?
I res, fins aquí la crònica dels ginkgos 2016. Ens llegim en unes setmanes!

dimecres, 20 d’abril de 2016

Relats conjuns, Jove decadent

Pel relat conjunt d'aquest mes he decidit escriure micorelats de menys de 140 caràcters, que hi càpiguen en un tuit, per canviar una mica. Ja direu quin us agrada més, i si us animeu a escriure'n algun, no us talleu, que l'afegiré a sota!


  • Quan va veure la factura del telèfon, va caure esbalaïda sobre el sofà. La distància és poc amiga de l'amor, però menys de la butxaca.

  • Havien assistit menys visitants dels esperats. Sobraven estampetes. Ara venia la part més difícil: vetllar el seu pare sola tota la nit.

  • Es refugiava en la lectura per descobrir nous mons, altres vides. El seu propi món i la seva vida no li interessaven gens ni mica.

  • On s'havia ficat el seu amant? Ja calia que vingués fogós. El tedi de l'espera, i un llibre molt avorrit l'estaven deixant fora de combat.

  • No s'esperava aquelles notes tan baixes. S'hi havia esforçat molt. Només feia campana de tant en tant. S'havia quedat sense viatge a Roma.

Actualització: En McAbeu, com va prometre, ha fet un nanorelat que és el resum del seu relat gran. Passeu a llegir-lo, però aquí deixo també la versió curta.
  • Estirada damunt el sofà sentia sobre d'ella tot el pes de la llei... tot el pes de la llei de la gravetat.

dissabte, 16 d’abril de 2016

Una novel·la negra

Vaig una mica tard, però no vull deixar de participar en el joc de Sant Jordi que ens proposa la Jomateixa. Espero que us agradi la meva proposta, sobretot a ella, hahaha! Ja ho sabeu, microrelats de 50 paraules, amb unes quantes que hi han de sortir obligatòriament. Com ens agrada jugar! Aquí va el meu.

"Per fi ha arribat el dia de la presentació de Quaderns. Li porto a l’autora una rosa vermella per guanyar-me-la, però el que no s’espera és que serà el seu primer i últim llibre. El meu conill al barret: un anell impregnat de verí. La novel•la negra la protagonitzarà ella."

dimarts, 12 d’abril de 2016

Corrector

Amb la secció local del partit hem decidit editar una revisteta amb certa periodicitat, i em toca escriure'n diverses parts, però sobretot corregir, retallar i reescriure el que em passen els altres.

A la feina ja fa temps que una companya em fa repassar mails que escriu en anglès, per si sona bé o hi ha alguna errada important. No és que tingui un gran anglès, però em segueix preguntant.

L'última és que el meu cap italià em fa repassar-li i corregir els textos que ha d'escriure en espanyol, perquè siguin correctes. Tampoc no és que el meu espanyol sigui una meravella, però millor que el seu...

M'he adonat que no paro de fer traduccions i correccions, sobretot aquestes darreres. Ja vaig explicar fa temps que de vegades em fan escriure els mails de protesta per alguna cosa de la feina a mi, suposo que confien en la meva manera d'escriure i comunicar.  I l'altre dia em preguntava per què tants anys d'estudiar bioquímica i biologia, si em passo la vida llegint i escrivint coses que no hi tenen res a veure. Al final hauré de cobrar-los, i el gremi de traductors i correctors em vindran a trencar les cames.

dissabte, 9 d’abril de 2016

El del gas


Tot és molt relatiu en aquesta vida. En la llista d'enemics del Blog, habitualment els primers llocs estan ocupats per l'aspiradora i per la caixa de transport, que sap que significa anar al veterinari. Però quan rebem la visita anual del revisor del gas, esdevenen les seves més fidels protectores. Una antiga enemiga que era la bicicleta estàtica ara tot sovint li serveix d'escut també. S'ha de ser flexible en les pors. La foto no és de massa qualitat, però segur que us en fareu una idea.

dimarts, 5 d’abril de 2016

El llegat Cruyff

Fa uns dies ja que ens va deixar Johan Cruyff, un trosset de la història del Futbol Club Barcelona. Un bon tros, més aviat. És després d'una relativament dolorosa derrota contra el Madrid que m'animo a escriure una reflexió que vaig fer quan va morir, ampliada amb altres fets que he sentit després. D'inici, no he estat mai allò que en diuen cruyffista. Tampoc dels altres. Penso que l'esport s'hauria de viure sense ismes.

Cruyff va fer una gran tasca com a jugador i com a entrenador al Barça. Però per mi el més important és que ens va ensenyar que es podia. Que es podia guanyar, que es podia intimidar els rivals, que no teníem res a envejar als altres. Abans, el Barça havia estat un club, acomplexat, sempre a l'ombra d'altres, sobretot del Madrid. El Barça no guanyava, o guanyava molt poquet, sempre es quedava a les portes. Així que guanyar al màxim rival de vegades salvava una mala temporada, una de tantes temporades en blanc. Jo vaig viure aquesta època, poc temps, però ho recordo. Després tot va canviar.

Foto de la xarxa.

Amb Cruyff, sobretot d'entrenador, la mentalitat d'un equip, d'un club i d'una afició van canviar. Vam deixar de ser el club perdedor i de segona fila que érem, per ser un gran equip d'Europa. Per joc, per qualitat, però també per mentalitat. Després d'ell semblava que tornaríem a l'època fosca, va haver-hi alguns daltabaixos, però quan van tornar els entrenadors fidels al seu estil el Barça es va convertir en el que és ara: una marca mundial, l'equip que ningú vol que li toqui en una eliminatòria. Tindrem èpoques baixes, és clar. Però aquesta autoestima potser ja no ens deixarà mai. Ara sabem que es pot. Que podem. I ara són uns altres que, preveient una temporada en blanc, i 7 punts per sota a la classificació, celebren com un títol haver guanyat el Barça al seu camp. Aquells que temíem tant. I nosaltres ho relativitzem. Això li devem a ell. Gràcies Johan.

dijous, 31 de març de 2016

Finet i pel mig

Ara que la temporada de castells ja va començant, em ve de gust explicar-vos una mica més de vocabulari casteller d'aquell que no és tan comú, però que nosaltres fem servir amb naturalitat. Són expressions que no voldrien dir res, si no fos que tenen una explicació castellera. Si voleu fer memòria d'altres posts d'aquesta mena podeu mirar aquí o aquí.

Començarem per especificar una mica més què és això que anomenem zona tradicional i zona no tradicional. La ZT és el que estaria comprès en el triangle que formen Valls Tarragona i Vilafranca. Són colles antigues, grans, i que tenen molta rivalitat entre elles, sempre competeixen, tant si estan a la mateixa plaça com si no. Estan més arrelades a la tradició més purament castellera (o això es pensen), deixant de banda altres temes. La zona no tradicional... seria tota la resta del món casteller.

Anant ja a expressions, tenim per exemple 'la dreta per dins, l'esquerra per fora'. Aquesta és la manera com s'agafen els castellers de cada pis. El braç dret va per sota (dins) el del casteller de la teva dreta, i com que el tens per sota, pots aixecar-li una mica si defalleix. El braç esquerra va per sobre (fora) del del casteller de la teva esquerra, i és ell qui pot fer força cap a dalt per mantenir-te a tu. És difícil de visualitzar, però potser amb aquesta imatge ho veureu més clar. Fixeu-vos en els braços, formen una mena de cadena.

Bonica imatge d'assaig dels Xiquets de Reus

Tenim també el concepte 'anar a carregar'. No diem això quan estem a punt de carregar el castell. Anar a carregar és fer un castell a plaça (tirar-lo a plaça) quan saps que no té prou assaig com per descarregar-se. Confies en que l'ofici dels teus castellers els farà aguantar fins la carregada, però que no estan encara preparats per descarregar-lo. Sí, això passa, i és font de discussió sempre. Un castell carregat hauria de valer molt menys que un de descarregat? Eterna pregunta.

Els conceptes quadrar i tancar un castell són consecutius. Quadrar un castell és fer que els baixos, el primer pis del castell, es posin en la posició correcta perquè la construcció es basteixi amb totes les rengles a lloc. Si els baixos no estan ben posats, desplaçats, massa separats (oberts), massa junts (tancats), aquest error matemàtic s'anirà amplificant pis a pis i perillarà l'estructura. S'ha de quadrar bé, si no el castell no pot anar amunt, és perillós. I un cop està ben quadrat, el castell es tanca, o es tanca pinya, és a dir, que la resta de la pinya pren posicions ordenadament.

I per acabar, un concepte aplicat a la canalla: finet i pel mig. Aquest és potser més gràfic, els petits han de pujar finets, sense remenar els companys mentre pugen, i per darrere de cada rengla, pel mig. De vegades es pengen a dreta o esquerra, i això pot desestabilitzar el company. Finet i pel mig és sinònim de fer-ho bé. Així que ja ho sabeu: finet i pel mig!

dilluns, 28 de març de 2016

La vida imaginària

L'expressió del títol del post la va deixar anar el meu germà l'altre dia en una trobada familiar en motiu de la setmana santa. A casa les trobades acaben ja amb la inevitable col·lecció de batalletes que es repeteixen (totes, si t'hi quedes prou estona) d'un cop a l'altre. El cas és que els nostres grans no són els únics que tenen memòria, i sí que de vegades expliquen històries tan llunyanes que només són records heretats per nosaltres, però d'altres expliquen fets que tenim ben presents.

No és que els falli la memòria, però se l'han fet a mida. Parlo de la meva mare, que és qui més parla. Explica les coses d'una manera poc fidel a la realitat, almenys segons el meu punt de vista. Decisions que jo vaig prendre en el passat, per exemple. Que insisteixi a relatar-les com si les entengués millor que jo és una mica surrealista. En alguns casos no li puc contradir, però d'altres per mi és evident que el record està malmès, però perfectament consolidat en el seu cap. La vida imaginària, que diu el meu germà. Tantes coses que se suposa que van passar, però que no van passar, o no d'aquella manera. I jo que ja no sé si m'he de preocupar, o si és normal, o si sóc jo qui he de desconfiar dels meus propis records. Es fan grans. Ens fem grans.

divendres, 25 de març de 2016

Material Iceta

De vegades, els del Polònia la claven més enllà de fer-nos riure amb les seves paròdies. En alguns casos, els gags expliquen molt millor la realitat del que ningú altre ens l'explica en els programes 'seriosos'. Qui no recorda el mític croissant de xocolata? Doncs aquesta passada setmana van fer la seva particular versió del Material Girl de Madonna, amb en Miquel Iceta (PSC) de protagonista. En el gag expliquen, amb música de fons, la sèrie de pactes que està fent el PSC amb qui sigui, de dretes, d'esquerres, o amb el mateix dimoni, per tal de conservar la cadira. Ja no poden manar, però encara poden tocar poder. I pasta, és clar. Els és igual amb qui, els és igual com, però d'allà no els treuen ni amb aigua calenta. El vídeo és per emprenyar-se de com prenen el pèl als seus votants, perquè d'ideals ja pocs els en queden. Però a mi em diverteix, francament. Em diverteix perquè retrata la pura realitat. En conya, però la retrata. Aquí us el deixo.