dimecres, 23 de setembre de 2020

La llengua que trio

Sempre que inicio qualsevol projecte, del tipus que sigui, una de les coses que no em plantejo mai és la llengua que faré servir. De manera natural, el català s'obre camí i escric en aquesta llengua qualsevol text que el projecte requereixi. Podria exposar moltes raons per fer-ho, com la voluntat que el català sigui present en qualsevol àmbit de la vida, que penso que si no el fem servir desapareixerà, però podem deixar-ho, senzillament, amb que és la meva llengua. 
 
Quan explores una mica, observes que hi ha altra gent que fa allò mateix que fas tu (tampoc no inventarem res, ara), i que tria majoritàriament altres llengües, en especial el castellà, o l'anglès si són prou agosarats i en saben prou. Estem parlant de persones catalanes i molt probablement catalanoparlants (hi ha evidències), però que a l'hora de triar, fan servir una altra llengua i arraconen el català. Ho atribueixo a buscar un públic més nombrós, qualsevol persona de Catalunya els entendrà igualment, però amb sort també s'obriran camí en altres 'mercats'. També hi ha gent que fa servir totes les llengües que coneix, inclòs el català, depenent del que proposen en cada cas. Fer servir més d'una llengua no té res intrínsecament dolent. En funció de l'objectiu que tingui cadascú, és una jugada intel·ligent i segur que comporta avantatges. Ara bé, probablement no està fent cap favor al col·lectiu de catalanoparlants ni a aquells que intenten aprendre el català, si l'exclou de les seves opcions.
 
No sóc ningú per jutjar, cadascú té els seus motius i fer canvis de llengua amb finalitats 'comercials' en pot ser un, però probablement no l'únic. Tampoc no puc assegurar què faré jo en un futur, que molts cops ens hem d'acabar menjant les paraules. Però sí que sé que el català és important per mi, és la llengua que faig servir i la que estimo. Fer-la llengua única dels meus projectes i escrits em tanca portes, em limita a públics més petits, en sóc conscient. Però tot i així, no em resigno. Potser algun dia canviaré d'idea, però ara per ara prefereixo ser petit però fidel a allò que sento.  

dissabte, 19 de setembre de 2020

Relats conjunts, Llegint i escrivint missatges


 

Uf, com m'està costant l'últim llibre de Murakami... em marxa el cap tota l'estona, és el tercer cop que començo aquesta pàgina. No hi ha manera. Miro de fer veure que estic concentrada, perquè he insistit molt en les ganes que tenia de llegir-lo, però se m'han passat. I la Júlia aquí al costat que no deixa el mòbil ni que li recomani el metge. És que no s'acaben els comptes d'instagram per mirar? La veritat és que jo també el trauria ara i em posaria a mirar vídeos de receptes hipercalòriques a facebook o de balls ximples a tik tok, qualsevol cosa que em distregui d'aquest avorriment. Aquest japonès ja no és el que era. Però m'he quedat sense bateria, així que he de simular que estic absorta en la lectura i que m'està encantant. Potser millor així, perquè ara mateix si tingués el mòbil escriuria un tuit posant el llibre de volta i mitja i tots els fans de l'autor se'm tirarien a sobre, que no es pot dir res allà, encara que sigui veritat! A més, em ronca l'estómac, quina gana que tinc! Però encara queda estona pel vermut, ni una trista peça de fruita se m'ha acudit portar... Anem al parc a estirar-nos i llegir una mica... quines grans idees que tinc. Quan m'aixequi potser hauré d'anar directa al fisioterapeuta, quin mal d'esquena d'aquesta posició! I ella tan tranquil·la, aquí amb el trasto passant l'estona. No sé si posar alguna excusa perquè marxem, inventar-me alguna urgència. No s'hi està malament aquí, aquest solet de tardor és ben agradable, però el llibre és infumable. Quina enveja de la col·lega, tu.

- Júlia, bonica, estàs ben enganxada al mòbil, eh? Ja podries deixar-lo estar una estona i llegir una mica, que hem vingut a desconnectar, no?

- Però què dius Gemma, si jo faig servir el mòbil com a lector, tinc una aplicació que atenua la llum de la pantalla i no cansa la vista. És molt més sostenible! He estat ben enganxada des que hem arribat. Just ara he acabat el darrer llibre de Murakami, quina passada, m'ha encantat! Ara anava a compartir el meu entusiasme a twitter.

 

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts de setembre.

divendres, 11 de setembre de 2020

Amb els ulls tancats

La desperto segons les instruccions donades, aquest cop, quan estic a punt de marxar, perquè aquell dia teletreballa. Sempre li costa obrir els ulls, ja fa temps que sóc el seu despertador. En aquests primers moments de semi-consciència, de vegades tenim converses interessants, amb ella encara amb els ulls tancats. 
 
Plou, li dic.
Sí, et mullaràs.
Ja ho sé. Però ja saps que això no és el pitjor.
Però no passa res, vas a bon ritme.
 
Qui llegeixi això pot no entendre gaire bé el significat d'aquestes quatre frases, però demostren com ens coneixem. Primerament, sap que em mullaré, perquè no agafaré paraigües, encara que caigui el diluvi universal. Però mullar-me no em preocupa gaire, em molesta més perquè no podré llegir caminant cap a la feina, cosa que solc fer. Que se'm mulli el llibre sí que em molesta. Però no passa res, perquè el ritme lector d'aquest any és alt, com ella ha dit, em puc permetre no llegir aquests minuts. I això, en semi-consciència i els ulls tancats. 

dilluns, 7 de setembre de 2020

Des de l'altra banda

Fins i tot l'excursionista de pa sucat amb oli sap que sempre hi ha, com a mínim, dues versions de cada història, dues visions diferents. Quedar-se només amb una d'elles és tenir una idea molt esbiaixada de la realitat. Per això, després de tres cops de tenir la mateixa perspectiva i gairebé convèncer-se que no n'hi hauria cap altra, va decidir fer un cop de cap i anar a buscar l'altra versió. Podia ser que no trobés com arribar-hi, però almenys ho havia de provar.

Aquesta era la visió a la que estava acostumat:

El Comaloforno des del Besiberri Sud.
El Pic de Comaloforno vist des del Besiberri Sud.
 

I d'aquesta manera es veu la realitat des d'un altre angle, just des de la perspectiva oposada.

 La cresta dels Besiberris vista des del cim del Comaloforno.

 

Content i satisfet de no haver-se quedat amb la versió fàcil i evident, d'haver-se aventurat a entendre la realitat des d'un altre punt de vista, ara ja només li queda aquell bonyet del final de la cresta, el Besiberri Nord, per completar tots els tresmils de Catalunya.

Però aquesta, amics i amigues, és una altra història.

dijous, 3 de setembre de 2020

Escriptura directa

 

La sala d'espera era una nau immensa, em va deixar francament impressionat. Era esperable, l'aparença és molt important. Cal generar la sensació que els diners no són cap problema a la gent que es pot permetre contractar els serveis de l'empresa, però reconec que em va semblar excessiu i tot. No entenia ben bé el perquè de les plantes penjant, però estava segur que no eren casuals, que l'efecte que provoquen deu estar més que estudiat. Estar sol en un espai tan gran em va neguitejar més del que ja ho estava, m'havia costat molt prendre la decisió i una mica més i l'espai em fa tirar enrere, però vaig esperar estoicament. Efectivament, l'aparença, en el meu cas de tranquil·litat i seguretat, és molt important. No me'n penedeixo, l'estona d'espera que em van fer fer, segur que estudiada com tota la resta de l'entorn, no es va fer llarga i de seguida em van fer passar. L'operació va ser un èxit, com cal esperar de l'empresa més qualificada del sector. Ara ja puc dir que no sóc un humà com els altres, encara no s'ha inventat un terme per definir les persones com jo, però a mi m'agrada anomenar-nos post-humans. Les moltes modificacions que ha tingut el meu cos m'obren una infinitat de possibilitats, encara no les conec totes i a més s'aniran actualitzant i renovant amb el temps. La intel·ligència artificial que porto integrada aprèn ràpid, cada dia ens coordinem millor i m'ajuda amb més coses. Però una de les funcionalitats que més faig servir és la de l'escriptura directa, potser perquè abans me'n feia un fart, d'escriure, i sempre m'ha agradat aquest tipus de comunicació. Però ja no em suposa cap esforç, ja no em cal cap teclat, ni cap pantalla, ni molt menys cap instrument arcaic que funcioni amb tinta. Ara només penso les paraules i apareixen escrites en qualsevol format compatible amb mi. La intel·ligència artificial em corregeix i m'estructura les frases, ja només em cal pensar-ne l'esquelet. Aquest text que veieu m'ha costat 0.3 mil·lisegons de pensament. La vida és massa curta per posar-se a escriure físicament de manera tan laboriosa. Bé, la meva ja no ho serà tant, de curta...


La meva participació a la proposta que ens feia la Carme a l'agost, tot i que ja estiguem a setembre!

diumenge, 30 d’agost de 2020

Categoria: Figurant

Des que fa muntanya, l'excursionista de pa sucat amb oli ha observat la presència d'uns individus sospitosos que apareixen a qualsevol racó, de qualsevol ruta i a qualsevol alçada, especialment quan sorgeixen dubtes de per on continuar caminant: els figurants. Si algun cop estàs perdut o no tens clar el camí a seguir, sempre es veu algú a la llunyania que et fa saber per on has d'anar, o t'atrapa algú que sap on va i el pots seguir. A l'excursionista de pa sucat amb oli li sembla evident que no és una casualitat, aquests figurants són allà per marcar-li el camí i que no es perdi, com una senyalització de GR o una fita, però en versió 'en viu'.

Després d'una setmaneta repartida entre Benasque i la Vall de Boí, amb tres excursions llargues i exigents a les esquenes, l'excursionista de pa sucat amb oli s'ha adonat que ha servit de guia per alguna gent que estava una mica perduda i l'han pres de referència, ha indicat el camí a més d'un excursionista i ha explicat a d'altres quins cims es poden veure en la distància. Fins i tot ha donat alguna indicació incorrecta i se n'ha adonat més tard. En definitiva, sembla que després de moltes sortides a la muntanya ha assolit la categoria de figurant, cosa que li sembla força meritòria. Ara per ara, ningú l'ha condecorat amb cap medalla o insígnia, però.

Com que aquest fet és el més destacable d'aquests dies, sens dubte, només li queda compartir amb vosaltres en què van consistir les tres excursions, sense detalls, perquè es podria allargar molt. Ha fet una colla de cims i s'ha carregat a les cames molts quilòmetres i molt desnivell acumulat:

- Fita E del Perdiguero (3171m), Pico Perdiguero (3222m), Fita O del Perdiguero (3176m), Tuca de Literola (3095m), Pico Royo (3122m), Punta Literola (3132m), per la vall de Literola.

- Pico Vallibierna (3067m), Tuca de Culebras (3062m), des de l'estany de Llauset.

- Besiberri Sud (3023m), Pic d'Abellers (2982m), des de Caldes de Boí, pels estanys de Gèmena.

En resum 10 muntanyes de molta entitat en només 5 dies, de les quals 9 estan per sobre dels 3000 metres d'alçada i la darrera els frega. Només una de les 10 ja havia estat assolida anteriorment: el Besiberri Sud. Com es pot imaginar, l'excursionista de pa sucat amb oli està ben inflat. I hagués continuat, eh? Però també és cert que la Fantàstica Acompanyant comença a estar fins la gorra d'ell. O fins el Buff.

Des del Pico Royo, el Perdiguero i la seva Fita O. Al fons el Posets, una de les bèsties dels Pirineus.

Si vols fer el Culebras des del Vallibierna toca cavalcar el Paso del Caballo. Poca broma...

L'Aneto i els seus amics es veuen des de tot arreu. Des del Besiberri Sud van reconèixer, al fons, el Perdiguero. A l'esquerra també hi havia el Vallibierna, però a la foto no es veu.


Informe de danys: Molt, molt mínims. Cansament acumulat que no impedia seguir en cap moment. La Fantàstica acompanyant es va donar dos cops al mateix genoll i hi té ferida. Però sobreviurà.

divendres, 21 d’agost de 2020

Avís, si és que cal

Va haver-hi un temps que per aquí als blogs sempre hi havia gent. El degoteig constant de posts publicats, els comentaris a cabassos quan en publicaves un tu. Fins i tot en aquesta època, típica per fer vacances també de blogs, es conservava molt de moviment. És evident que aquells temps ja han passat, fa molt que ho sabem, però aquestes darreres setmanes el panorama és poc menys que desolador. 

Quan els blogs estaven en boga, jo era molt actiu i no faltava mai a la cita de comentar. Ara, de vegades, em costa més. Com que tenia molta presència i aquí no ens coneixíem fora de les pantalles, sempre deia que no marxaria enlloc sense avisar, que si no podia connectar-me en uns dies, sempre avisaria, no fos cas que algú pensés que m'havia passat alguna cosa si no em veia comentar o publicar. Ho deia i ho complia. Però aquests dies m'estava preguntant si cal fer-ho, ara que passaré uns quants dies desconnectat. Si no dic res i publico a la tornada, algú se n'adonarà que he faltat? Algú s'estranyarà del suposat silenci? Potser ja no queda ningú que hagi de patir o estranyar-se si en XeXu no li comenta una entrada, o si s'està massa temps a publicar un post nou. 

Sé que alguns de vosaltres encara hi sou, us tinc en compte. Sou l'excepció, la resistència. Potser és per vosaltres, doncs, que escric aquest post. O per no faltar a la meva pròpia paraula, donada ara ja fa molt temps i en un escenari completament diferent. En tot cas, ja està fet. De moment no cal patir per res si no us comento aviat, si és que publiqueu alguna cosa. Ho faré en breu. Cuideu-vos, mentrestant.

dimarts, 18 d’agost de 2020

Qui porta la motxilla?

La Fantàstica Acompanyant i jo, quan anem d'excursió, ens preparem cadascú la seva motxilla. Triem la roba de recanvi que volem portar per seguretat, ens repartim el menjar, la farmaciola, algunes andròmines. Anem tots dos carregats, de vegades en excés i tot. Fins i tot, algun cop que sortim a caminar una estona per camins sense dificultat, és ella qui carrega una motxilla petita amb una mica d'aigua, uns fruits secs i una rebequeta. Jo, si puc no portar-ne, millor.

Explico això perquè a la muntanya sovint observem un clar biaix en qui carrega el pes en les parelles que ens trobem. Darrerament ens dediquem a comptar quantes parelles (heterosexuals) porten una sola motxilla i qui la carrega. Que l'un vagi de camàlic i l'altra amb una bossa de roba a l'esquena no compta com a repartir-se el pes. Els resultats del nostre recompte són molt clars, podríem dir que en més del 90% dels casos és ell qui carrega i ella qui no porta res a l'esquena. A cotes altes val a dir que la cosa s'iguala, qui fa alta muntanya ja sap que ha d'anar equipat i que toca carregar. Però a excursions curtes, o a llocs amb molta afluència de gent, aquest biaix es multiplica.

A primera vista potser a algú li sembla normal. És clar, el noi és el fort, pot carregar més pes i no es cansa tant. Però no ho és, res impedeix a les dones ni a les noies carregar pes a l'esquena, fins i tot molt de pes, perquè de fet, moltes ho fan. Tenda, sac i el que faci falta. Què ho fa que, si només porten una motxilla, gairebé sempre la carregui ell? Doncs els rols de gènere. Tenim al cap que hi ha un gènere fort i un de feble i que a cadascun li toca fer unes coses o unes altres. És evident que el fort de la casa és qui carrega la motxilla, oi? Doncs no.

Podria ser que la portessin per torns, però seria molta casualitat que, quan ens creuem amb ells, sempre sigui el torn de portar-la de l'home. Per probabilitat, el recompte s'hauria d'igualar. I hi poden haver mil i un condicionants, però quan l'estadística és tan clara hem de concloure que l'únic condicionant és el patriarcat, per més inconscient que sigui. També hi haurà qui dirà que les noies són més espavilades, s'estalvien portar pes i carrega l'altre. Però estic convençut que no es tracta d'una estratègia per escaquejar-se. És una decisió que es pren de manera natural, com si la lògica ho manés. Si hi donem un parell de voltes, trobarem rols de gènere a tot arreu. Fins i tot en una activitat tan plaent i engrescadora com és fer muntanya.

divendres, 14 d’agost de 2020

És pel teu bé

Després de llegir els dos llibres de Margaret Atwood que parlen sobre el tema, a casa estem mirant la sèrie 'The Handmaid's Tale' (El conte de la serventa), que ofereix HBO. Per si algú no la coneix, es tracta d'una distòpia en la que les dones estan segregades en diferents categories i totes elles subjugades als homes. Tant els llibres com la sèrie ofereixen algunes imatges denigrants, però val a dir que en imatges tot plegat és més esfereïdor. Se suposa que els fets passen molt poc en el futur, la majoria de personatges, especialment els femenins, havien viscut la nostra realitat i ara pateixen les conseqüències de les restriccions. Què justifica el canvi de règim en la societat? Doncs una caiguda molt accentuada de la natalitat que fa que calgui prendre mesures si es vol que l'espècie humana sobrevisqui.

D'aquí

Si ens hi fixem bé, que la natalitat hagi caigut en picat i calgui prendre mesures, no és ben bé la mateixa cosa que portar el patriarcat a quotes estratosfèriques, crear una societat on les dones tenen uns rols molt concrets i són desposseïdes de les seves feines i privilegis. Absolutament totes les posicions de poder, per minso que sigui, estan ocupades per homes. Arriba un moment en que s'explicita que l'obediència i la servitud de la dona són tan o més importants que la supervivència humana. És a dir, fent servir un pretext aparentment bo i necessari, s'ha aconseguit un altre objectiu. Aquesta és una pràctica que no ens cal recórrer a la ficció per descobrir. Els humans, precisament, som experts en prendre mesures 'en nom de', quan en realitat es persegueixen altres objectius. Més vigilància als carrers 'en nom de' la seguretat, però que resta drets fonamentals. Guerres 'en nom de' creences i promeses que busquen obediència dels soldats temptats per un premi que no rebran. Lleis restrictives que prometen el bé comú però que afavoriran només els mateixos de sempre. Entreteniment digital a gran escala a preus ajustats, amb la finalitat de recollir dades personals i vendre-les al millor postor. Tants enganys, tantes preteses bones intencions. I seguim, i seguirem, caient-hi de quatre potes. 

'És pel teu bé', mentre ens fan mal, podria ser una altra manera d'explicar-ho. A la sèrie les dones s'acaben creient que la seva 'nova normalitat' és bona per a tothom, que és l'única solució. Però no, només és bona per als homes. Que a més tenen màniga ampla per saltar-se les moltes restriccions imposades. Fa pensar tot plegat, tant en la situació de la dona en el nostre món, com en altres àmbits, perquè els pilars que sostenen el règim totalitari són fàcilment extrapolables. Si en teniu l'oportunitat, mireu la sèrie, o llegiu els llibres. Penso que val la pena i ajuda a agafar consciència de que en les distòpies que creiem més allunyades, sempre hi ha molta, molta realitat.