dijous, 24 juliol de 2014

Tres copes buides


Vespre. Una festa major en un poblet petit, en ple estiu. Una guingueta improvisada, una barra metàl·lica sota uns tendals, amb bales de palla recobertes de fulards com a seients. Tres homes, joves, roba còmoda, lli, camises acolorides. Un d'ells fins i tot duu un barret de palla amb una cinta roja. Xerren, riuen, comparteixen una copa de vi. El seu posat és distès, el posat de qui està de vacances, lluny de tot, especialment de les cabòries. Però no estan de vacances. Veient aquesta escena, qui podria sospitar? Tanmateix, hi ha un lloc millor per ultimar els detalls de l'atemptat, fora de l'abast de qualsevol mirada? Es pot passar més desapercebut?

Els homes ja han marxat, han deixat les copes buides sobre la bala de palla, senyal que ja no tenen res més a dir-se. L'endemà es trobaran a Plaça Sant Jaume.


A falta de Relats Conjunts, la Carme no ens falla mai. Jo també participo a la seva substitució estiuenca! La foto de la proposta és d'en Barbollaire, per cert!

dilluns, 21 juliol de 2014

Convencions

Es fa molt estrany veure el diputat David Fernández intervenir al parlament amb la seva samarreta de Som Escola, o amb qualsevol altra vestimenta que porta, però està creant escola, l'altre dia de fons rere el lider de la CUP es veia en Junqueras amb una camisa blava de quadres la mar de normal. Xoca molt, però després et preguntes... i per què no?

Vivim en un món de convencions en el que ens hem convençut que certes coses són de determinada manera, i només ho són perquè nosaltres volem. Si ens centrem en el tema de vestir, un altre exemple són les bodes, i el tinc molt fresc perquè he assistit a una aquest passat cap de setmana. Tant a les bodes com al parlament s'ha de vestir de vint-i-un botons, com també a les entrevistes de feina. No seria més normal anar còmode a aquests llocs, no sentir que hi vas completament disfressat? En cas dels diputats és probable que alguns vesteixin sempre així, però d'altres probablement no. Però la convenció mana i tots s'han deixat arrossegar, fins que uns han decidit anar contracorrent. Personalment espero que l'exemple s'estengui.

Tornant a les bodes, potser és perquè a mi m'agrada vestir de manera molt senzilla i còmoda, però trobo que la imposició del costum fa que ens passem més estona pensant què ens posarem i com ens guarnirem que en la gent que es casa. Quan em preparava per anar a la cerimònia em va passar pel cap que si algun cop m'hagués de casar, que no ho faré, la condició per venir al convit seria que tothom vingués còmode, sense gastar-se un ral per la convenció. Si algú ve disfressat, no entra!

Però jo sóc un paio estrany a qui no agraden les imposicions, de cap mena, però especialment en el vestir. Qualsevol lloc on se m'obligui a vestir d'una manera que no vull és susceptible de no agradar-me. Jo només m'uniformo a castells, però perquè és un orgull lluir aquells colors.

divendres, 18 juliol de 2014

La part rica

Ahir vaig ensopegar amb una entrevista que el diari Ara va fer al Gran Wyoming en motiu de la publicació d'un llibre de memòria històrica on el showman no es mossega la llengua gens ni mica. Monzón, Jordi Évole o Ana Pastor s'han erigit com periodistes de prestigi que expliquen les coses tal com són i que les diuen pel seu nom. En contraposició, el periodisme és una professió que ha perdut tota credibilitat, per això destaquen tant. El presentador de 'El intermedio' acumula tants admiradors com detractors, però he de dir que, tot i no seguir el seu programa, sempre m'agrada sentir-lo parlar.

En aquesta entrevista parla molt clar sobre la classe governant espanyola i les misèries que viu el país veí. Penso que val la pena mirar-la, però és molt llarga. Parla poc de Catalunya, però el director Carles Capdevila no perd mai l'oportunitat de preguntar. Monzón es mulla poc sobre nosaltres, al meu entendre, però també tira amb bala i no li falta raó. El que sí que diu és estar a favor de la democràcia i a que un poble s'expressi de la manera que toca. A banda d'això, fa una reflexió que em va cridar l'atenció, potser és molt òbvia, però fa pensar.

Diu que durant tota la història, les ànsies d'independència sempre les ha tingut la part rica del país, i l'altra part s'hi ha oposat. Massa interessos posats en la part rica com per deixar-los marxar. Continua comentant que només en un cas, el d'Eslovàquia, la part pobra va voler marxar, i que el tema va quedar arreglat en 24 hores. Els ho van posar molt fàcil (minut 42). Això ens pot donar pistes de per què España ens vol retenir a tota costa, malgrat les nombroses mostres de menyspreu que ens professa sempre, i malgrat que apel·lin a la impossibilitat per la llei i la constitució. És una veritat que en realitat tots sabem, però em va fer gràcia sentir-ho de la boca del comunicador, i amb exemples.

dimarts, 15 juliol de 2014

Intel·lectuals

El primer que haurien de fer els de Libres e Iguales, o els de Societat Civil Catalana si es volen assemblar al Better Together del Regne Unit, és donar suport a un referèndum i defensar la postura contrària a la independència, cosa perfectament comprensible, una opció tan vàlida com la del SÍ. Estar en contra de votar hauria de tenir un altre nom. Ben mirat, potser el primer que haurien de fer és deixar d'auto-anomenar-se intel·lectuals i manifestar-se obertament nacionalistes espanyols. Considerar-se intel·lectual és, com a poc, pretensiós i superb.

divendres, 11 juliol de 2014

Coordenades barcelonines

Passejant per l'Eixample de Barcelona sento enyorança de quan vivia allà, però per sort hi vaig sovint i encara em sento part d'aquesta ciutat, la meva ciutat. Segur que alguna gent trobarà avorrit aquest districte, tan quadriculat, tan geomètric, però per mi aquesta és la veritable essència de la ciutat. A l'Eixample no t'hi perds, saps sempre perfectament on estàs... espera, segur?

Els barcelonins/es tenen/tenim una forma curiosa de donar direccions a l'Eixample, i per extensió també a la resta de la ciutat. Les coordenades barcelonines es donen segons els eixos mar-muntanya i Llobregat-Besòs.

Imatge extreta d'aquí.

Si agafem la imatge de la ciutat, la representació que surt a tots els mapes, l'Eixample forma una quadrícula. La que he posat està una mica inclinada, però per saber orientar-nos hem d'entendre que el mar quedaria a la part de sota de la imatge, i la 'muntanya', per sobre. Llobregat i Besòs són els rius que flanquegen la ciutat, el Llobregat, segons la representació, el trobaríem a l'esquerra, cap a l'oest, i el Besòs a la dreta, a l'est de la ciutat. No fer gaire cas dels punts cardinals perquè la quadrícula de l'Eixample no està orientada N-S, E-O.

A Barcelona les indicacions es donen segons aquests punts de referència, així que no és gens estrany sentir un 'quedem a Enric Granados amb Provença, cantonada Llobregat/Mar', per exemple. Així ens entenem perfectament i no hi ha cap mena de dubte. Ajuda saber-se els carrers, que no són tants, però amb aquestes coordenades s'afina molt. He vist que a la gent de fora li costen força, no saben cap on cau cap dels punts de referència, però bé, la integració a la ciutat passa per entendre aquestes coses! I no és maco tenir el nostre propi sistema de coordenades?

dilluns, 7 juliol de 2014

El motivador

Aquest any a la colla castellera, a banda de fer castells, m'he compromès amb un dels equips tècnics que gestionen l'elaboració de les estructures, concretament al de pinyes. És una feinada a la que dedico moltes hores, és gratificant, però molts cops també és frustrant. Dintre de l'equip tots els integrants aprenen a muntar la pinya de qualsevol estructura, però jo tinc una tasca més específica que és triar la gent que constitueix la base del castell (baixos, contraforts i crosses, el que es coneix com a nuclis), els que estan just a sota de l'estructura que sobresurt, el tronc.

En total controlo una quarantena de persones i he d'anar fent les combinacions més adients entre ells. He heretat la tasca d'algú que ho portava fent molt temps, de manera que ho faig amb una mica de pressió perquè odio equivocar-me, i d'errades en faig una bona pila. Una equivocació meva, per exemple, pot fer allò que desagrada tant al públic i als mateixos castellers: que pugin els segons i terços, diguin que no està bé i es desmunti el peu del castell. No sempre és culpa meva, però! Hi ha altres motius que poden fer desmuntar un peu.

El cas és que, com que treballo amb una quantitat concreta de gent, m'agrada fer-los participar a tots i que se sentin importants. Sentir que el que fas té importància és vital per implicar-se en el conjunt, i això és el que vull que tinguin clar. Una de les maneres que he triat per fer-ho és recollir les adreces de correu de tots i enviar-los uns missatges motivadors per exaltar els seus ànims. Vull que sàpiguen que donaré la cara per ells i que compto amb tots, però que m'han de respondre amb compromís i dedicació. És la meva gent i vull que ho sàpiguen.

Es tracta de tocar-los una mica la fibra, d'apel·lar al seu esperit de lluita i superació com a col·lectiu, i posar en valor la seves posicions en el castell, perquè fem una feina bruta que no es veu, però que és tremendament important. De moment els mails que he enviat han tingut bona acceptació i respostes positives, tot i que hi ha molta gent que calla també. Penso que això els animarà i si es contagien de les ganes de superació que jo tinc pot ser positiu per la colla, com més entregats estiguin, millor. Però se'm planteja un repte, és clar. Com mantenir la motivació d'ara fins a final de temporada sense que tots els missatges sonin iguals i acabin semblant buits? Aquí és on tindré feina, però precisament és la feina que més em motiva a mi.

divendres, 4 juliol de 2014

Juliols

Us en riureu, però avui m'he adonat que estem a juliol. I no és perquè no miri el calendari, ni tampoc perquè si mirem per la finestra ningú diria que és estiu. Quan treballes els mesos de l'any tenen un significat, i quan arriba juliol el cos es posa en mode stand by. Alguns pocs agafen vacances, però els que no ja comencen a tatxar els dies esperant el moment desitjat. Això fa que, inconscientment, ens prenem les coses d'una altra manera. 

Però aquest any arribem a aquestes dates i no percebo cap canvi, una setmana més, d'un mes més. Això d'estar de 'vacances' permanentment fa que aquella il·lusió, aquella esperança que per fi arriben s'hagi esfumat completament. També perquè, per precaució, no hi ha res previst i ens dedicarem a tenir controlada la cartera. Les rutines son unes altres i em costa entendre el significat de 'necessito vacances', fins i tot quan veig a la cara d'una altra persona que és així. Amb tot, segueixo sense avorrir-me de no treballar, sempre trobo coses a fer, però el temps es mesura d'una altra manera, arriba l'estiu i només ho perceps perquè fa més calor. Quan pertocaria estar pensant en fer el mandra i planejar alguna escapada, dedico els dies a intentar començar a treballar, a veure si alguna empresa pica.  El món al revés.

Definitivament, sense feina, les vacances no són el que eren. Els juliols ja no existeixen.

dimarts, 1 juliol de 2014

Fins que el banc els separi

Arriba la temporada de bodes, i aquest juliol, malauradament, em tocarà assistir a una. Ja he dit que no m'agraden gens aquestes cerimònies, però tinc l'obligació moral d'anar-hi, i si al cosí que es casa li fa il·lusió, no hi tinc res a dir. Però de veritat que no entenc que aquest acte uneixi més a dues persones que fa molts anys que viuen juntes. Deu ser que toca, és clar. Com tenir fills un temps després, també perquè toca. Francament, la unió que formalitza el matrimoni és un joc de nens comparada amb la que assegura el banc. Que provin de tancar algun compte comú, o de cancel·lar la hipoteca, ja veuran com n'estan, d'units!

divendres, 27 juny de 2014

FlashForward

Ara farà un any vaig començar un procés de coaching que em va caure del cel sense pagar ni un ral. Després de seguir-lo, ja vaig explicar aquí el que em semblaven aquestes 'teràpies', però aquests dies he recordat un exercici que la coach em va fer fer. Per una de les sessions vaig haver de portar un escrit en el que narrava com m'agradaria estar al cap d'un any exacte. Tot i que no m'ho creia ni de bon tros, vaig descriure una situació molt agradable, reflex d'un record molt alegre de fa uns anys. Eren moments força baixos, tendia a veure-ho tot més aviat de color negre. Però per inversemblant que sembli, aquest cap de setmana està a punt de complir-se allò que vaig escriure en un paper fa onze mesos. Fallen alguns detalls, però sorprèn que es compleixin tants fets dels que vaig narrar. Espero que les sensacions també siguin les mateixes.

Això m'ha fet pensar en la sèrie FlashForward, que va tenir un èxit escàs, però que descrivia com tota la població mundial perd el coneixement i cadascú té una visió sobre què estarà fent en un moment concret del futur. Es debatia si realment les visions predeien el futur o impulsaven la gent a fer efectiu el que havien vist, és a dir, que buscaven que passés, encara que fos dolent. En el meu cas, no podia saber que el que vaig escriure es faria realitat, tot i que ho volia, però no he fet massa per buscar-ho penso, senzillament ha passat. No deixa de ser curiós, però. Hauré de seguir escrivint el futur, a veure si cola i se'm segueix complint tot allò que vull.