Holidays

Una diferència que he trobat entre l'empresa i el doctorat és que ara tinc un número preestablert de dies de vacances i els he de distribuir amb certa gràcia, perquè si me'ls acabo, no hi ha opció d'agafar-ne més per la patilla. Aquests dies estem quadrant calendaris perquè l'empresa segueixi endavant falti qui falti, i més on estic jo, que no ens deixen marxar mai els tres a l'hora (pecat mortal!). Així que ja tinc agafades les vacances de manera oficial, i m'he reservat uns dies pel que pugui ser. La distribució de dies l'he triada en funció de dos viatges que tinc preparats, dels quals en tinc moltes ganes, ja que, com a la majoria de la gent, a mi també m'agrada molt viatjar. Un dels destins estava cantat, i l'altre ha estat força de casualitat, però ja va bé. A finals d'aquest mes me'n vaig quatre dies a Irlanda, pels volts de Dublin, i a finals d'agost, una setmaneta a Escòcia, a fer els Highlands i visitar els meus amics d'Edimburg.

No he estat mai a les illes britàniques i amb un sol estiu ho deixaré enllestit. Em faltarà Londres, una de les meves mancances, però estic segur que hi acabaré anant un dia o altre. I encara que no sigui gaire lluny cap dels dos viatges, en tinc ganes, sobretot per fer-los amb la gent que els faré en cada cas. Com que sóc conscient que són llocs on molta gent ja hi ha anat, s'accepten recomanacions i desrecomanacions.

Marató fotogràfica

Avui s'ha celebrat la marató fotogràfica que organitza l'FNAC. Jo no tinc ni càmera ni coneixements per presentar-me a un certamen així, però un amic hi anava i m'he decidit a acompanyar-lo. Total, la cosa era fer fotos per Barcelona. El tema, que te'l diuen en el moment de començar, era 'Barcelona: ciutat de cinema'. Els dos hem pensat: 'Barcelona i cinema, de què ens estan parlant?'. Hem tingut algunes idees, però ens ha semblat francament difícil lligar les dues coses. Així que davant la impossibilitat d'aconseguir unes fotos enginyoses, almenys per part meva, m'he dedicat a fer fotos de les coses que m'atreien, i molt poques tenien alguna relació amb el cinema. La foto de dalt no és la que he presentat (només n'havies de deixar una), però la deixo com a exemple del que ha donat de si el dia, a part d'una insolació i una mica més de cansament per sumar a la resta del cap de setmana.

Groc

Albert Espinosa parla d'un nou concepte d'amistat en el seu llibre El món groc. No voldria explicar-ne massa cosa, perquè és una part molt important del llibre, però inventa el concepte de 'els grocs', que ell classifica com un nou graó en l'escala de l'amistat, alguna cosa que estaria entre l'amistat i l'amor. Això tampoc no pretén ser una ressenya, més aviat és una petita reflexió sobre aquest tema. Pels que no coneguin l'autor, suposo que molts sí, dir que és el director de Planta 4a i el guionista de La teva vida en 65', entre d'altres, un home que no ha tingut una vida gens fàcil, però que se n'ha sortit perfectament.

No voldria classificar el llibre dins l'apartat d'auto ajuda, el mateix autor no vol que es faci, però en ell es troben moltes claus per tenir una vida més feliç, o almenys, més tranquil·la. Penso que és molt agradable i ràpid de llegir, cosa que el fa també molt recomanable. Però tornant al tema dels Grocs, m'ha fet molta gràcia aquest concepte perquè jo sempre l'he tingut molt clar, i només és posar-li un nom, el nom que a l'Albert Espinosa li ha semblat adient. Jo sempre ho havia anomenat 'amics de veritat', i també 'pilars' o 'puntals'. Ell en fa una extensa explicació, i potser en algunes coses diferim, però hi estic molt d'acord. He comptat alguns Grocs entre les meves coneixences, i és talment que anomenar-los amics sembla que es queda curt. No sé si adoptaré aquesta manera d'anomenar-los, però d'alguna manera, em tranquil·litza saber que algú teoritza sobre aquests temes, igual que jo. Hi ha persones que tenen tanta importància per nosaltres que, sense arribar a amants, superen el llindar de l'amistat. Calia trobar un nom per definir aquest concepte.

Ni puc ni vull explicar-ne més, penso que és un llibre que convé llegir, ja no pel que explica sinó per com ho explica, la senzillesa, la humilitat i la naturalitat amb la que parla aquest home és digna d'admiració. És una persona per aprendre'n.

Comiats

De comiats n'hi ha de moltes menes, però suposo que a tots els caracteritza que són tristos. Aquest cap de setmana vam fer un comiat del meu pis de Barcelona que va ser una mica estrany. Em vaig adonar tard que, després de tant parlar-ne, no havia fet cap honor al pis on tantes coses he viscut. Sort que tinc uns amics que no me'ls mereixo i que em van convèncer de que encara no era massa tard. En un pis buit ens vam trobar els cinc habituals, amb una ampolla de martini, gots de plàstic, una bossa de gel... cal alguna cosa més? Hi vam passar una bona estona, i el comiat no va tenir res de trist, ni es van explicar tantes batalletes com esperàvem, ni ens vam quedar gens ensopits. Tots ben content fent fotos d'aquells darrers instants en un lloc que pels cinc ha significat moltes coses. Tres càmeres per cinc persones, no està malament. Tot i que ho he fet per altres vies, no vull deixar d'agrair aquí també el gest que van tenir, ensenyar-me que el que jo hagués pogut veure com una idea estrafolària, en realitat era una pensada genial.

Demà, el darrer comiat. Entrega de les claus, renúncia del contracte, i espero que devolució de la fiança. L'administrador no voldrà acabar-se una ampolla de martini amb mi, oi?

Ànim per la lectura

Solem dir que la música és un estat d'ànim, i hi estic molt d'acord. Les mateixes cançons no són compatibles amb moments diferents, per no parlar de l'efecte que ens pot causar una cançó en un moment concret, tant per bé com per mal. Però el que em sorprèn és com ens afecta el nostre estat d'ànim en altres activitats. Fa temps que no llegeixo res interessant. He llegit molts llibres darrerament, i cap no m'ha agradat especialment i, ni que sigui per probabilitat, algun de bo hauria d'haver arreplegat. Em fixo que quan començo a llegir se me'n va el cap, començo a pensar en altres coses i no m'acabo d'endinsar en la lectura com hauria de fer. No sé determinar si és una causa o un efecte, si em resulta tan poc interessant que no m'enganxa, o no m'enganxa perquè el meu estat d'ànim no em permet concentrar-me en la lectura. En qualsevol cas, és una llàstima, perquè em puc haver perdut llibres més que acceptables, i alguns que he considerat molt dolents potser no m'haurien decebut tant. Tinc ganes de trobar llibres que m'emocionin, que m'atrapin. A veure si amb les properes lectures tinc més sort, o millor estat d'ànim.

El secret d'en Frodo

Estirat en una branca baixa d'un arbre, als afores de Hobbiton, en Frodo fumava una pipa de bon tabac, el millor que es cultivava a la comarca aquells dies. Sabia que, fins aquell lloc, cap hobbit no aniria a trobar-lo, i que podria estar tranquil amb els seus pensaments. S'havien acabat els dies dels hobbits aventurers...


A pocs dies d'emprendre el seu darrer viatge, el que el portaria allà on cap hobbit no havia posat mai els seus peluts peus, reflexionava sobre la seva vida, sobre els seus amics i companys de viatge, i s'enyorava de l'anell. La seva ombra pesava encara, i molt, sobre el seu petit cos, i les ferides no curarien mai. Havia de marxar per força, sense tenir en compte el que deixava enrere, esborrant les darreres imatges d'aquell dolorós suplici que l'havia portat a l'altra punta del món.

Però hi havia una cosa que no es treia del cap, el que més el preocupava, i no era l'anell ni les aventures. Pensava en el seu amic Sam, recentment casat amb la Rosita, la dona dels seus somnis. Com enyoraria en Sam... el que sentia per ell mai li va poder confessar. Al llarg del seu viatge per les terres de Mordor havia arribat a tenir certes esperances de ser correspost, però ni amb el gran poder que portava a sobre no hagués pogut convèncer el tossut jardiner de que cap dona no l'estimaria com ell.

Ara era massa tard, no obstant. Els seus dies a la Terra Mitjana s'acabaven. Ja no podia seguir donant llibertat a aquests sentiments envers el seu company de fatigues. Millor seria pensar si un hobbit com ell trobaria el seu lloc entre els elfs de l'oest, mar enllà.



Us animeu a escriure històries tangencials a la trama del senyor dels anells, aquells detalls que no surten als llibres ni a les pel·lícules? Va, que en pot sortir cada cosa...

Diògenes

Doncs ja està. Avui ha estat el dia, ja ho tinc tot al nou pis i la distribució una mica decidida. Tot és ple de caixes, però ara tinc dos dies per davant per posar-ho tot a lloc. I com no, des del primer dia que tinc internet a casa. Ja vaig dir que jo no em movia enlloc si no em podia connectar, i així ha estat.

No tinc cap intenció de fer una crònica sobre la mudança, només faltaria. Però sí vull parlar de la meva tendència d'acumular coses, i de que em costi molt desprendre'm de tot el que cau a les meves mans. Aquests dies m'he hagut de desfer de moltes coses que no tenia sentit traslladar, i no sabeu la peneta que m'ha fet. Si fins i tot em volia endur el cubell de les escombraries! Gairebé tot porta associat algun record, a tot se li pot fer una relació d'idees. No hi ha manera, sóc un sentimental! Ara que, alguns pensen que això és una mena de transtorn, síndrome de Diògenes en diuen. Això és la mania d'acumular coses i coses sense parar, però pel que he llegit a l'enllaç també descriu altres comportaments amb els que no em sento identificat (i amb d'altres m'agradaria no sentir-m'hi!).

Però bé, finalment moltes coses han acabat a la brossa, tot i arrossegar-ne unes quantes que la majoria de gent hagués llençat. Ara toca reconstruir un lloc on viure, i tornar a començar en un lloc nou, però molt conegut a l'hora. Els gats (2!) s'hi estan acostumant també. Mica en mica.

Relats conjunts, El cafè de nit

Tornant de matinada a la ciutat on havia passat els seus anys d'estudiant, el va sorprendre veure obert aquell antre de les seves nits oblidades, aquell local prohibit i de mala fama, però freqüentat per la majoria, encara que ho neguessin. De vegades hi havia pensat, i el més normal hagués estat trobar-lo tancat, per culpa d'algun escàndol, o per la misèria, o qui sap si haurien tirat l'edifici a terra. Però encara era allà.

Sense lloc on dormir, va pensar que una copa no se li posaria malament, ni tampoc una mica de companyia femenina. Tot de flaixos li van passar pel cap en aquell moment, i un pessigolleig al baix ventre li anunciava que li venia de gust sexe mercenari, sense complicacions ni explicacions.

Va entrar-hi. La foscor de dins era semblant a la de fora, com sempre. Presidint l'entrada, aquell quadre de Van Gogh, imatge que podria recordar vagament el mateix local on ara s'endinsava. Si la memòria no li fallava, tot semblava estar igual, els llargs anys que pesaven a la seva esquena no semblaven passar per igual per l'antre. Però no s'estranyava. A saber quants anys portava obert quan ell n'era client, i quants més en perduraria. Hi ha coses que sembla que han de durar per sempre.

El que ja no el va deixar indiferent va ser trobar-se a la barra el mateix cambrer del somriure impertorbable, tal com ell el recordava, els anys tampoc no passaven per ell. Amb la mosca rere l'orella li va sentir dir "home, quant temps nano, m'alegro de veure't, et poso el mateix de sempre per començar la nit?". Sense cares de sorpresa, sense modificar ni una mica el to de veu. Tot i mencionar el temps que feia, li parlava com si l'hagués vist el dia abans. Va mirar a banda i banda i no es podia creure el que veia. Un parell de meuques a la banda esquerra, les coneixia, s'hi havia allitat més d'un cop, joves, voluptuoses... el mateix mosso de 18 anys, amb cara de tenir-ne 13, recollint els gots de les taules... la mateixa senyora gran amb les seves minúscules ulleres al guarda roba... només els clients li resultaven desconeguts, el local, la decoració, la música, els treballadors... tot igual.

Va refusar la copa i amablement es va acomiadar. Va sortir a la nit completament desconcertat. No ho entenia, el seu cap no ho podia processar. Va decidir no explicar-ho a ningú, no pensar-hi mai més. Però aquesta segona cosa no es veia massa capaç de complir-la.


La darrera proposta de Relats Conjunts. Què espereu per participar-hi?

Lliçons

Tenim sort que en aquesta vida no parem d'aprendre coses, vivim en un aprenentatge constant. Aquesta setmana un gat m'ha donat lliçons de vida, i faria molt bé d'interioritzar-les. Veient la cara d'incredulitat del veterinari, m'acabo de convèncer de que en Bamboo està bé, va remuntar, i des d'ahir que rondina a la seva gàbia i em demana amb la mirada que el porti a casa. Avui, més que ahir, he vist el gat que conec, i ell m'ha vist a mi i m'ha reconegut. Si tot va bé, dissabte serà a casa.

Després de dos dies de donar-li un 95% de probabilitats de morir, la recuperació, gràcies al treball dels professionals i a la voluntat i lluita del gat, ha anat produint-se. I em pregunto com és que jo em rendeixo tan aviat amb algunes coses, com pot ser que m'enfonsi i em deixi endur per les circumstàncies, sense força per avançar. Està clar que el gat no ha sortit a mi. Algú (que no sap de l'existència d'aquest blog) em va dir ahir que en Bamboo és un autèntic lluitador, i anava a afegir que com jo, però em va mirar i s'ho va repensar, fins i tot va dir que no, que com jo no. Trist, molt trist.

Molt he d'aprendre del meu gat, i molt he d'escoltar alguns amics que em parlen, de vegades amb duresa, però de manera merescuda. Hi ha situacions que no es poden perllongar i emparar-les en un 'no puc'. Si un gat té set vides, quantes no n'hem de tenir nosaltres?