Relats conjunts, Lunch atop a Skyscraper

Seré la riota del despatx. En mala hora vaig fer cas d'aquells seminaris sobre les bones presentacions orals, sobre els elements que ha de tenir una bona ponència. De fet, els consells eren bons, però per quins set sous se'm va acudir portar una reproducció emmarcada de dos metres per metre i mig de la famosa instantània dels obrers esmorzant a la biga? Com a element explicatiu em sembla fantàstic, en la imatge s'hi poden veure fàcilment una cinquantena d'irregularitats que poden fer més amena la meva sessió sobre prevenció de riscos laborals, pretenc fomentar la participació, i amb la imatge davant m'havia de ser molt senzill introduir diversos temes a tractar. Però per què no portava una diapositiva per projectar com sempre? M'hi volia lluir, però no comptava ensopegar amb el cavallet i fotre'm de lloros amb el quadre per sobre. Resultat: set punts de sutura sobre la cella dreta i un parell de costelles fissurades, a banda d'un genoll pelat i un ridícul espantós. I jo em faig dir expert en riscos laborals? Si ja ho dic jo, seré la riota del despatx. 

La meva aportació al Relat Conjunt de juny. T'hi animes?

Ni per menjar

Com tantes vegades, avui teníem una visita a la feina i sempre ens diuen que ens hem de posicionar per figurar una mica. Els que estan ocupats, doncs perfecte, però els que no, a fer-ho veure. Per sort, a mi em solen trobar treballant, i així no he de fer cap paper. El president de l'empresa passeja els visitants i els va explicant què fem nosaltres, sovint sopars de duro, perquè el que ha dit que estava fent jo i el que feia realment no tenien massa a veure. A mi aquest home sempre m'ha fet gràcia, és un bon humorista, encara que em sembla que no fa riure a tots per igual...

Tenir-lo per allà a les trinxeres, cosa que no és comuna, m'ha fet pensar en la darrera vegada que el vaig veure, fa unes setmanes o un mes. Ens vam creuar per les escales quan jo arribava a primera hora, i ell sempre té algun comentari per tothom, suposo que per generar proximitat. Ja he comentat alguna vegada que em cansa que tothom em pregunti les mateixes coses i acabo contestant el primer que em surt, de pur avorriment. I com no podia ser d'altra manera, el bon home en veure'm es va aturar i em va dir 'tu t'has aprimat molt, no?' i jo, sense pensar-ho dos cops, li vaig deixar anar 'és clar, amb el que ens pagues, què t'esperes, no en tinc ni per menjar'.

En aquell moment em va semblar una resposta ocurrent, no era pas un retret real. L'home va abaixar el cap i vaig haver de dir que era broma. Va quedar aquí la cosa, però en explicar-ho als companys se'm quedaven mirant amb ulls com taronges, no es creien que li havia dit una cosa així. El president no deixa de ser una persona que ha demostrat tenir sentit de l'humor i que s'hi pot parlar. Però potser tenen raó que no era la millor broma que se li podia fer en els temps que corren...

La teoria

La teoria jo me la sé molt bé. Aquells que intenten donar-me consells perquè ells-ja-han-passat-per-aquí, no acabo d'entendre com em recomanen certes coses, si saben que no els van funcionar, si saben que no pots dir a algú com aixecar el cap si aquest algú no està en disposició d'aixecar-lo. Ah, i dir 't'has d'animar' és de les coses més inútils que hi ha, com em van dir un cop, és com dir-li a un malalt 't'has de curar'. Un cop més, la teoria al respecte està claríssima. I quan has de ser tu el que fas veure al que t'aconsella com s'han de fer les coses i t'ha d'acabar donant la raó, et preguntes en quin món viu alguna gent. Però tu saps que per més que sàpigues la teoria, la pràctica (ja trigava la paraula) és tota una altra cosa, passar d'una a l'altra requereix voler-ho, requereix reunir forces i requereix un treball personal de convenciment. En canvi, no requereix massa consells externs. Amb tot, no trec valor a aquells que s'esforcen per escoltar-te, fan molt més sense pensar-s'ho que quan creuen que t'estan ajudant amb consells. De vegades fins i tot els has d'explicar això, verbalitzar ja ajuda. Però aquesta és la teoria, és clar.

L'excursionista de pa sucat amb oli

Entre els companys i companyes blogaires tenim alguns excursionistes d'alt nivell que s'enfronten a veritables gestes muntanyenques. Sense cap intenció d'imitar-los i encara menys d'emular-los, penso que també m'agradaria parlar d'alguna sortida que pugui fer jo, sense arribar a fer-ne cròniques per les quals em manquen molts coneixements, però en aquest blog hi pot haver un excursionista de pa sucat amb oli.

L'excursionista de pa sucat amb oli ha tornat a dirigir-se al Montseny per pujar el tercer cim més alt del Massís, el Matagalls, un deute pendent. Els amics Txaro i Gerhart disposen d'una furgoneta adaptada que els ha permès fer nit a Coll Formic, un dels punts clàssics d'inici d'ascensió. Després d'una passejada per la zona fins a l'inici del Pla de la Calma, sota un cel estrellat impressionant, els expedicionaris van buidar una ampolla de Martini per agafar forces pel matí següent.

Coll Formic, l'inici de la pujada, amb el cel encara força blau

Des de Coll Formic (1142m) comença una pujada amb molt pendent que després se suavitza en un camí força transitat que condueix al Matagalls, vorejant alguns cims menors. Fent-se el milhomes, l'excursionista de pa sucat amb oli ha decidit pujar-ne dos de propina, el Turó Gros de Santandreu (1542m) i el Turó de l'Estanyol (1578m), totalment innecessaris. Després d'això, només queda el plat fort, de 1697m, en una darrera pujada notable, però assequible.

El Matagalls amb la creu al cim, des del Turó Gros de Santandreu

La previsió meteorològica donava tempestes, però l'ascensió s'ha fet en menys de dues hores i amb un temps agradable. Justament en els moments de fer cim, la boira s'ha tancat i ha començat a plovisquejar, amb ratxes una mica més fortes de vent i pluja. Sens dubte, això ha afegit una mica d'èpica al descens dels soferts expedicionaris. Vaja, que han passat un fred considerable.

Vista nord-est des del cim, amb la boira caient-nos a sobre!

Una bona excursió matinal en un entorn agradable, molt assequible però més exigent que el Turó de l'Home. Hem quedat tots ben cansats, però no compto que ens passi massa factura en els propers dies.

L'últim dels pensaments

El meu cap gairebé sempre bull, com que no em sé relaxar, sempre estic pensant en una cosa o altra. Ara, a més, miro de mantenir-me ocupat i hi ha unes quantes activitats que omplen els meus pensaments de manera gairebé constant. Si explico això és perquè m'adono que hi ha un tema al que no dedico ni una desena part dels pensaments que hauria: la feina. D'un temps ençà la feina és per mi un simple tràmit diari, una molèstia d'unes quantes hores. Em preocupa la meva total desmotivació, això sí, però prefereixo no prestar-hi massa atenció. I sent sincers, no hauria de ser així, perquè el moment és complicat. Ni tinc la feina assegurada, ni és segur que l'empresa mateixa duri massa, i tal i com està el mercat, em veuria amb greus problemes si em quedés al carrer. Tot i així, faig poc per revertir la situació i dubto que el meu lloc de treball em torni a motivar algun dia, però com que en la meva escala de valors la feina sol estar sota zero, em pregunto si tant li fot tenir una feina que no m'aporta res per tal de seguir sobrevivint, o és gaire necessari gaudir de la feina que fem. Uns dubtes una mica frívols en els temps que corren, suposo. El cas és que totes les activitats que ocupen els meus pensaments valen diners d'una manera o altra, i per tant, sense feina, no hi han activitats. I sense motivació, ganes ni implicació... potser deixarà d'haver-hi feina.

Un conte de la Sara

Jo tenia entès que quan algú fa anys és tradició fer-li un regal. Però resulta que a can Truquem al gegant del pi? no ho entenen així. La Gemma i la Sara van muntar un concurs de preguntes sobre cançons per celebrar l'aniversari de la mare i sembla ser que com a guanyadors i malauradament únics participants, la Sílvia i jo (que vam empatar), som mereixedors del premi del concurs en qüestió. I quin premi! La Sara ens ha escrit un conte personalitzat, una obra de gran valor per l'edat de l'artista, que només té 6 anys. I no puc fer menys que compartir l'original amb vosaltres perquè veieu el nivell de la Sara i quin honor m'he endut guanyat el concurs. Aquest conte valdrà milions alguna dia, segur! Si no veieu bé la imatge, feu click i es veurà més gran.

A suggeriment de la mare de l'artista, incloc la transcripció a lletra d'impremta del manuscrit, perquè no us hi deixeu els ulls:

Hi havia una vegada un dofí que podia anar a la superfície i cada dia es preguntava “com és que puc viure fora de l’aigua?” Un dia va veure un dofí que deia que ho sabia tot i li va preguntar “com és que puc viure fora de l’aigua?” i el dofí i va dir “suposo que tindràs poders”, “què? Jo no puc tenir poders, això és impossible”, “no és impossible”. Al dia següent va dir que potser sí que era possible que tingués poders. I va anar al metge del fons del mar i el metge li va dir que sí que tenia poders. I va saltar d’alegria perquè podia fer tot el que no podien fer els altres dofins.

Límits

Fa uns dies comentava la meva manera de fer les coses, sóc força d'extrems, i per poder realitzar una activitat necessito prendre-me-la seriosament, si no acabo parant o deixant-la estar. Això fa que sovint, quan agafo una dèria, la vulgui portar fins el límit, i justament l'exploració dels propis límits ha estat un motor a la meva vida, encara que també hagi tingut llargs períodes d'apatia, ho reconec. Fa un temps ja en vaig parlar, en relació amb els castells, però també ho podria aplicar als blogs o a llegir. No sóc gaire alt, ni gens fort, ni massa intel·ligent. Però totes les carències es poden suplir amb l'empenta, amb creure's que pots, en estar segur que pots.

Per casualitat, he ensopegat amb la figura de Josef Ajram (un altre coetani meu, per cert). Potser alguns el coneixereu ja que surt força als mitjans, és famós per haver-se fet ric a la borsa sense estudis i per ser un gurú de l'esforç físic i la recerca dels propis límits. Sentint-lo parlar, no cal dir que és el tipus de persona de la que fugiria i no em creuria ni mitja paraula, tant per la imatge que desprèn, pel posat, com per les seves flipades. Però en realitat se'n pot extreure alguna cosa positiva del seu discurs, i no és diferent de la meva filosofia de vida, per dir-ho d'alguna manera, salvant les distàncies.

Com deia, la confiança en les pròpies capacitats és bàsica per pal·liar les altres mancances que tenim, i l'esforç, la perseverança. Si fer una cosa no ens costa, vol dir que podríem fer-la més ràpid o més complicada. Cal fer-ho, però? Doncs no, no cal, però depèn del que vulguem aconseguir, i de com de bé ens pot fer sentir saber fins on podem arribar. El problema és que això també enganxa, i si assoleixes fites, sempre en vols més, a més dificultat, més satisfacció. Un peix que es mossega la cua cada cop amb més acarnissament. I per més que digui aquest home, estic segur que tard o d'hora topem amb el nostre límit. No hi ha cap mal, crec que hauria de ser més motiu de satisfacció que de decepció: hem arribat tan lluny com podíem. Això, sempre i quan tinguem al cap que tot i poder molt més del que solem oferir, no ho podem tot.

Perdre's

Vagar per carrerons estrets amb la sola intenció de perdre's. Corrugar el front en trobar-se una via més ampla, senyal inequívoc d'orientació, i tirar enrere per endinsar-se, de nou, en les profunditats d'una ciutat que no t'acabes mai, que no s'acaba mai. Pensar que Catalunya tindrà una capital preciosa. Somriure i continuar.

Talla S

Després d'una seriosa lesió l'any passat, aquests dies he tornat a castells amb el ferm propòsit de no posar-me més en la posició que porto anys i anys fent. Solia ser la base del castell, el que coneixem com a 'baix', la persona que no es veu sota una de les rengles del tronc del castell. Des del dia que vaig tornar vaig deixar clar que no ho volia fer més, no és gens agraït i ja he patit prou.

Com que feia un temps que no em veien, molta gent em va fer les mateixes preguntes en retrobar-me, i em van sorprendre força. La primera, invariable, és si tinc feina, si segueixo treballant. Això m'indica que molta gent a l'atur han tornat als assajos per mantenir-se ocupats, i penso sincerament que la situació laboral del país afecta molt les colles castelleres, que aquest any estan a un nivell altíssim i en surten de noves tot sovint.

La segona pregunta, feta amb cert temor, era si estava bé, si estic malalt o alguna cosa així. Des que em van veure la darrera vegada he perdut una considerable quantitat de quilos i es pensaven que era per malaltia. És cert que es nota molt i que potser és exagerat, però jo no sé fer les coses d'una altra manera, m'hi he posat seriosament i he perdut molt pes. Però no acabo d'entendre certes mirades de preocupació i alarma, si he perdut pes és perquè me'n sobrava, i encara que no ho sembli, encara en podria perdre més, però tampoc hi tinc massa interès. Potser no és comú trobar-se algú amb una determinació tan ferma i espanta veure un canvi tan radical, però només jo sé com em veig ara i l'indescriptible sensació de sentir-se bé amb un mateix, cosa que tothom que em coneix una mica sap que no em passa gairebé mai.

I sí, l'esforç és molt gran, el sacrifici brutal, però el premi s'ho val. Quan pots comprar-te una talla S o uns pantalons dues o tres talles per sota de l'habitual, quan t'emproves aquesta roba i et veus bé. No estic boig ni sóc anorèctic, quin mal hi ha en voler agradar-se una mica? Per què em miren amb por?