dissabte, 21 d’abril de 2018

Relats conjunts, El concert


De moment no havien tingut massa sort. Sense contactes, sense ser coneguts pel gran públic, era molt difícil que es fessin un lloc en la gran oferta de festivals i concerts de l'estiu. I entre que no eren especialment bons, i que la música tradicional tampoc no tenia massa demanda, tots els intents de colar-se en un cartell, ni que fos a la pitjor hora, ni tocant gratis, no van fructificar. Començaven a desesperar-se. Potser no havia estat tant bona idea muntar la banda. A més, els fracassos reiterats a l'hora de trobar una oportunitat feien que regnés la mala maror entre ells. Sense dir-s'ho obertament, es culpaven els uns als altres de la poca fortuna. Que si l'un no s'esforçava prou a moure fils, que si l'altra no afinava prou amb el cant. I així anaven passant els dies, cada cop amb menys ganes.

Tots van pensar que la sort els havia canviat quan un dia, a mig assaig, en Joanet va entrar tot excitat i nerviós, bramant als quatre vents que ho havia aconseguit, que havia acordat un 'bolo' de festa major.  En Joanet? Qui ho havia de dir. El flautista del grup, una mica tocacampanes i curt de gambals, a veure si havia de ser ell qui els trauria de l'anonimat, i fins i tot de la misèria. No donaven ni un duro per ell, però tanta agitació era reveladora. Van deixar de tocar i se'l miraven expectants, l'interrogaven amb la mirada. Finalment complirien el somni, començaven a esperançar-se, disposats a oblidar les rancúnies per aconseguir l'objectiu comú. I llavors en Joanet els va anunciar que l'havien trucat de Sant Esteve de les Roures, i que estava tot lligat. La cara que se'ls va quedar era tot un poema.


La meva participació als relats conjunts d'abril.

dimecres, 18 d’abril de 2018

Sant Esteve de les Roures

Sant Esteve de les Roures és un bonic poble... inventat. Arran de l'1 d'octubre la Guàrdia Civil va entregar al Tribunal Suprem Espanyol un informe amb 315 actes de violència de la ciutadania catalana cap a les forces de l'ordre. Evidentment, aquí tothom sap que només un dels bàndols va ser violent, i que no vam ser nosaltres. Però la falsedat dels poders espanyols no la descobrirem ara.

El cas és que en aquest informe hi constava un poble, Sant Esteve de les Roures, en el que suposadament s'havien produït alguns d'aquests actes de violència. També hi figurava un tal Orni, però aquesta és una altra història. El cas és que aquest poble no existeix, el van confondre o directament se'l van inventar per justificar la violència inexistent. Això va generar molta hilaritat a la xarxa, perquè més val riure que plorar, però no es va quedar aquí la cosa. Tenim una dita que exposa 'els catalans, de les pedres en fan pans'. I s'hi escau perfectament, perquè a twitter, on s'hi acumula molta gent enginyosa, a banda de trolls execrables, han proliferat els perfils que aprofiten aquesta relliscada de la GC per fer humor. Riure'ns de nosaltres mateixos, i del mort i de qui el vetlla, ens caracteritza com a poble. Aquesta és una de les demostracions més bèsties que he trobat al respecte.

I és que Sant Esteve ja és tota una metròpoli en la que s'hi pot trobar de tot. Ja hi ha infinitat de comptes que ho acrediten. Tenen Ajuntament () i alcalde (), i naturalment cossos de seguretat, Guàrdia Civil (), Policia Nacional (@PoliciaRoures), Protecció Civil (), Guàrdia Urbana ()... També tenen mitjans de comunicació, és clar, televisió (), ràdio () i diari propi (), i es pot cursar estudis universitaris allà (). Els més devots tenen la parròquia (), i pels menuts hi ha l'esplai (). Pels amants de la cultura catalana tenen diverses colles castelleres (, , ...), gegants ( @Gegants_SER ), diables (), i si sou amants dels esports hi ha equip de futbol () o d'hoquei (), i no patiu que els serveis bàsics estan coberts amb l'hospital (), el casal d'avis (), els bombers () o els jutjats (). Evidentment, no hi falten les seccions locals dels partits polítics, com la d'ERC (@ERCesteveroures) o la de la CUP (), i fins i tot tenen Falange i Vox, però aquests no els enllaçaré. Ah, i tenen CDR (@cdr_stroures). Casino (), Club gai (), associació ornitològica () i, com no, casa de barrets (). I franquícies! Acaben d'obrir un l'Starbucks ().

I així, infinitat de comptes més. I és que qui digui que no som un poble amb humor, s'equivoca molt. L'humor ens ajuda a tirar endavant. No el perdem.

diumenge, 15 d’abril de 2018

Titulars

"Exitosa edició del Saló del Còmic de Barcelona, cues quilomètriques per entrar el darrer dia de festival."

"Milers de catalans surten als carrers per celebrar el primer dia de sol de la temporada." 

"El Holi Barcelona es consolida en la seva 8a edició, malgrat que molts assistents es van perdre i no van saber trobar el parc de Can Zam."

"Localitzat exemplar únic de pokemon a la Plaça Espanya de Barcelona. Milers d'aficionats al joc es concentren per atrapar-lo."

"Milers de voluntaris intensifiquen la recerca del treball de màster de la Cristina Cifuentes, però segueix sense aparèixer."

dimecres, 11 d’abril de 2018

Manters

Si heu estat a l'estació de metro més cèntrica de la ciutat de Barcelona, que és la de Plaça Catalunya, haureu vist que des de fa una temporada els grans espais subterranis des dels que s'accedeix tant al tren com a les línies verda i vermella són un caos total. Desenes i desenes de manters planten les seves flassades amb productes de tota mena i dificulten moltíssim la circulació d'una estació transitada per molts milers de persones cada dia. Una mena de laberint de la venda ambulant que, si no et desperta cap interès, com és el meu cas, pot resultar molt molest. 

Per fer-ho pitjor, la darrera vegada que hi vaig passar vaig observar grupets de joves situats estratègicament on saben que poden controlar la gent que passa, i en el moment precís posar la mà en una bossa i quedar-se alguna pertinència. Ara no parlo de manters, eh, són altres perfils. I no són prejudicis, vaig veure'ls seguint a grups de persones amb la mirada fixada en les bosses que portaven, movent-se amb sigil, però massa descaradament per no fixar-s'hi, si no ets la persona a qui assetgen. Vaig ser covard i, aferrant bé les meves coses, em vaig afanyar a passar els torns, però em va generar molt malestar. 

Només una petita reflexió al respecte, i espero que no sigui malinterpretada: La permissivitat que s'aplica en aquella estació, i suposo que en d'altres, no pot ser bona per ningú. El fet de no criminalitzar els manters no hauria d'implicar que tinguin carta blanca per ocupar tot l'espai en el que se'ls permet estar, perquè també és l'espai de tots els passavolants, turistes o no. Si es pretenia regular aquest tipus de venda, que es reguli bé. A més, em temo que aquesta permissivitat també atreu activitats que fan incrementar l'índex de delinqüència. És bona aquesta imatge per a la ciutat? És bo que l'estació per on passa més gent sigui tan innecessàriament perillosa, caòtica i desordenada? Parlo com a resident i com a turista. M'incomoda trobar-m'ho a casa, i m'incomodaria trobar-m'ho en l'estació més cèntrica de la ciutat que visito. Personalment penso que perjudica a la imatge de la ciutat, a la Marca Barcelona i disminueix la satisfacció de la gent que hi viu (encara que no sigui precisament el primer motiu de preocupació que tenen els barcelonins i barcelonines...). Francament, no sé per què passa, ni si sóc l'únic a qui molesta. Però em sembla que l'estat actual de l'estació s'hauria de revisar.

diumenge, 8 d’abril de 2018

Piuet

Dissabte mentre mirava el Barça en un bar, va entrar un grup d'adolescents i van seure una mica més endavant. Dos d'ells portaven el cabell decolorat, d'aquell groc tan característic que no és tenyit, sinó que ha perdut el color original. Això em va fer somriure, perquè em va fer pensar, novament, que quan anava a la universitat, i d'això ja fa uns 20 anys, també vaig portar el cabell així una temporada. Dic novament, perquè a l'últim assaig de castells ho comentava amb una companya que porta els cabells de diversos colors, i ja li vaig dir que l'havia portat així.

Potser torna a ser moda això de decolorar-se els cabells i anar 'com un pollet', que em deien a mi. També li he vist a algun futbolista darrerament.  Quan m'ho vaig fer jo segur que ho havia vist en alguna banda, però no era gens habitual, així que cridava molt l'atenció. I no precisament perquè a mi m'agradi ser el centre, però em va venir de gust fer-m'ho, i se'm veia des de lluny, era ideal per localitzar-me a la cafeteria de la facultat!

M'ho vaig fer tres vegades consecutives, si no recordo malament. Van ser uns 9 mesos, més o menys, que el vaig portar així. Durant aquest temps 'la moda' va anar quallant, i cada cop es veia més gent amb el cap decolorat. Llavors va ser quan vaig decidir que ja en tenia prou, si efectivament era una moda, ja no anava amb mi, i me'l vaig tornar a deixar del meu color. El cas és que havia volgut posar-me'l blanc platejat, però em van dir que no m'agafaria el color i no quedaria bé, així que me'l deixava amb el groc decolorat, que en el meu cas era força intens. I ves per on, ara que això deu tornar a ser la moda, jo començo a tenir el cabell ja força platejat...

dimarts, 3 d’abril de 2018

La Wave


Aquesta setmana santa he fet una escapada a Arizona per veure la famosa the Wave amb les seves formes ondulades de tonalitats terroses... Això, o que per aquí més a prop també hi tenim formacions rocoses ben curioses i que semblen antinaturals, com les Coves de Can Riera de Torrelles de Llobregat. Ja que no tenim diners, hi posem imaginació.

dissabte, 31 de març de 2018

Relats conjunts, Interior d'un cafè


—Va Conxita, vine a seure amb mi. Ja suposo que estàs enfadada, però parlem-ne, ho hem d'arreglar.
—Mira, deixa'm estar, ja estic bé aquí.
—Què et va molestar, em que em comprés aquell vestit que tant t'agradava?
—M'és ben igual.
—Dona, és que em quedava com un guant a mi... no te m'enfadis més, però em quedava millor a mi que a tu...
—Gràcies, ets molt amable.
—No facis morros, si saps que és veritat...
—Que sí, que sí, que ja ho sé. Però tant li fa el vestit ara mateix.
—I per què no vens a seure amb mi si no et molesta?
—Perquè ja estic bé on estic. Aquí tinc millor vista del local, ves.
—Però dreta? No estaries millor aquí al banc?
—No, gràcies.
—És que t'avergonyeixes de mi, no és això? No vols que et vegin amb mi!
—Però què dius carallot!
—Per aquell assumpte de les festes de l'any passat, molts encara em miren malament. Pensava que tu no eres d'aquests...
—I no ho sóc.
—I doncs? Vine a seure amb mi llavors. I que es fotin.
—Que et dic que no.
—Ja ho sé, estàs molesta perquè dissabte passat vaig ballar amb en Jaumet?
—Dona, de gràcia no me'n va fer.
—Però si només va ser un ball! És cert que és guapot, fa molt bona olor i sé que fa temps que li vas darrere, però no ho vaig fer amb mala intenció.
—Ja te'l pots confitar.
—No ho dius de debò.
—Tampoc me'n queda altra, amb els ullets que li posaves.
—Si et va molestar em sap molt greu...
—Tant és.
—Perdona'm, va. Que avui et convidaré jo, ho prometo.
—Sí, és clar, com les darreres vegades, oi?
—M'havia deixat el moneder! Però avui el porto. Va, què vols prendre?
—No vull res.
—Doncs no prenguis res, però vine a seure aquí amb mi, contxo!
—Que no!
—Mira que ets tossuda!!
—Mira qui parla...
—Vine!
—No!
—Aaaaaiiii! Em poses dels nervis! Vols fer el favor de venir a seure!
—Ja t'he dit que no vindré, carall!
—Però per què??
—... perquè tinc morenes!! Apa, ja m'ho has fet dir!


Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts de març.