diumenge, 25 de setembre de 2016

Exemplar

Diuen que és convenient canviar de feina cada cert temps, perquè la monotonia i la falta de motivació fan que ja no ho passem bé, se'ns faci pesat, i ja no rendim de la manera que s'espera. Això pressuposa que treballar ha de ser una activitat en la que donem sempre el millor que tenim, i no ho veig del tot cert, però probablement aquest és un altre debat. El cas és que, quan la feina no és una de les teves prioritats i prefereixes invertir els teus esforços en altres aspectes de la teva vida, potser és còmode tenir una feina que puguis fer sense pensar massa i que et permeti mantenir-te. Es podria pensar que és manca d'ambició laboral, o conformisme, però també es pot considerar que és fer el mínim acceptable, perquè treballar no deixa de ser una transacció entre un que aporta l'esforç i l'altre que el recompensa. Si fas el que et demanen, ja compleixes. I tothom és capaç de fer-ho sense pensar massa quan porta una pila d'anys fent el mateix.

Hi ha un factor que et pot fer canviar la perspectiva, però, i jo m'hi estic trobant aquests dies. No he canviat de feina, però sí que ha canviat la persona que em coordinarà a partir d'ara, una noia nova que ve d'un centre investigador molt important i arriba amb moltes ganes de marcar-nos les pautes com a ella li agraden. En un primer moment, penses 'quina mandra'. Tan bé que vivíem, i ara ens volen tornar a fer anar rectes com un pal. Però mica en mica t'adones de tot el que t'has relaxat, de les coses que fas a mitges perquè no cal més, en realitat. Ara ho veig com una oportunitat de recuperar les bones pràctiques, de sentir-me orgullós del funcionament de la meva àrea, com ho vaig estar en el passat. I potser no em cal millorar laboralment, o assumir més responsabilitats, que ja ho faig a fora. Però sí saber que el temps que dedico a la feina és profitós i que puc ser exemplar en el que se'm demana. Ella ha vingut a fer-me notar que ja no sóc el que era, i em toca demostrar-me a mi mateix que ho puc tornar a ser.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Relats conjunts, Terra llaurada


L'autor d'aquell quadre només pretenia recrear el paisatge que tenia davant dels ulls: una típica estampa de les terres de secà, en un dia assolellat. Ell no era pas com aquests artistes transgressors que busquen la provocació, aquest no era el tipus d'art que ell feia. Amb les seves obres només pretenia agradar, i sobretot no molestar ningú. I no era tasca fàcil, perquè sempre que destaques una mica, és inevitable que et surtin detractors, que a més solen cridar molt més que els admiradors. Per això s'hi mirava molt, no fos cas que algú se li enfadés. De manera que si des d'on tenia plantat el cavallet podia veure una gran senyera, en el quadre hi posaria també una bandera espanyola, i tots contents. I per si de cas, m'hi posaria també de franceses, que tampoc no estem tan lluny d'aquell país, i mai se sap. Un brau pasturava tranquil·lament a la llunyania, però per compensar la seva simbologia, també hi pintaria un ase català. El gos de la masia el mirava encuriosit, però també hi pintaria un gat, perquè els amants d'una i altra espècie no s'enfadessin. A més es va fixar que l'ase li havia quedat massa prim, però no el podia arreglar, de manera que va pintar un altre animal obès, perquè tothom s'hi sentís representat. I com que hi havia massa claror, també hauria de posar-hi una mica de foscor. I la llum que passava a través de l'arbre semblava un ull, els oftalmòlegs estarien contents, però què dirien els otorrinolaringòlegs? Hi calia una orella. Si bufava el vent, un cargol per compensar. I..., i... llavors es va enretirar, va mirar com li estava quedant... i va saber que amb aquella obra potser no aconseguiria que tothom quedés content, però segur que desagradaria a tothom per igual.


I aquesta és la meva proposta pel Relat Conjunt de setembre!

dissabte, 17 de setembre de 2016

El segon fracàs del EdPSaO

Sí amics, l'excursionista de pa sucat amb oli també fracassa. No és la primera vegada que la muntanya el fa enrere, ja se sap que una retirada a temps és una victòria. La idea de passar una setmaneta de vacances a Vielha possibilitava planejar un parell d'excursions d'entitat, la primera al Montardo, que va acabar amb èxit, i la segona una mica més ambiciosa, el Tuc de Molières, de 3010m. Feia temps que l'excursionista de pa sucat amb oli no superava la barrera psicològica dels 3000 i se sentia amb forces per recuperar els galons, això sí, amb el catalogat com un dels 3000 més fàcils dels Pirineus. Tampoc no ens sobréssim, ara.

La previsió donava baixa visibilitat a la tarda i possibilitats de ruixats, així que la matinada va ser d'escàndol per posar-se a caminar a les 7h i enllestir tan aviat com fos possible una ruta prevista d'entre 8 i 9 hores de durada. El dia ja va començar malament amb la carretera per sortir de la vall tallada per una corrua infinita de camions, que es va haver de salvar per una ruta alternativa poc apte pel cotxe de pa sucat amb oli també, però que va superar amb nota. Això només els va endarrerir una mica, però ja allà al refugi de l'Espitau de Vielha es veien boires més enllà de la cota 2000 que auguraven una possible retirada per manca de coneixement del terreny, i perquè perdre's entre la boira allunyats de tot no es compta entre les aficions de l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant.

Quan mires amunt i saps que allò no pot acabar bé de cap manera.

Les forces acompanyaven, tot i que els cruiximents del Montardo encara persistien, així que van anar cap amunt. Però la mala col·locació d'unes fites els van fer perdre el camí més o menys a la meitat del recorregut, i ascendir metres molt ràpidament per una pendent que segur, segur no era el camí indicat. De totes maneres, van seguir pujant fins el punt en que la boira es convertia en plugim, a uns 2300m potser, el fred augmentava, i juntament amb la incertesa de la ruta presa els van fer desistir i tornar enrere. El Tuc de Molières hauria d'esperar a unes millors condicions, i a estudiar-se bé la ruta. A toro passat, i amb els mapes a davant, s'havien desviat perillosament del camí correcte.

Com a mínim van poder gaudir d'alguns racons preciosos.

L'única notícia positiva és que no hi va haver efectes secundaris, l'estat físic no va empitjorar i l'excursionista de pa sucat amb oli els veu capacitats per completar la ruta, si el temps i l'orientació ho permeten. Però tornaran a casa amb la cua entre cames. Passarà temps fins que puguin tornar a abordar un repte així.

dimecres, 14 de setembre de 2016

De montarditos

Que l'excursionista de pa sucat amb oli té una gran afició pels menjars abundants, no és cap secret. Li encanta anar a fer unes tapes, o uns 'montaditos', així que quan va sentir a parlar de Montardo, així sense diminutiu ni res, no s'ho va pensar dues vegades. Que l'excursionista de pa sucat amb oli no és gaire espavilat, tampoc no és cap secret. Va resultar que el Montardo no era una gran llesca de pa amb coses a sobre, sinó un cim de 2833m a la Vall d'Aran.

La ruta i el desnivell, segons Wikiloc.

L'excursionista de pa sucat amb oli i la seva fantàstica acompanyant van començar a caminar a un quart de nou del matí des de l'aparcament del Pont de Ressèc, van arribar allà per la pista asfaltada des d'Arties. Des d'allà, una pista de muntanya primer i un corriol empedrat després, els van portar guanyant ja força alçada fins a l'estany de la Restanca, on hi ha un refugi del mateix nom que està a 2010m. Tenint en compte que es parteix de 1300m, ep, la meitat de la feina estava feta! Res més lluny de la realitat, allò només era l'aperitiu.

Deixant enrere la Restanca, el paisatge és espectacular.

De la Restanca fins l'estany del Cap de Port no hi ha gaire tros, però es guanya alçada ràpidament avançant al costat d'un torrent. Aquest tram i la pujada posterior al coll de Crestada és un trenca-cames que sembla que no s'acaba mai, a estones s'avança sobre grans blocs de pedra. No apte per genolls febles...

L'estany del Cap de Port s'obre davant dels ulls quan el sol tot just 
sobresurt rere les muntanyes. Meravelloses vistes.

Un cop al coll, l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant van aturar-se a menjar uns quants fruits secs per agafar forces, com diuen els excursionistes de veritat que s'ha de fer. Se'ls van posar com una puntada de peu al fetge, però això no els va fer rendir, i van continuar pujant cap el nord per un corriol matador, però molt ben senyalitzat. Un cop dalt, el coll de Montardo separa el Montardo petit i el Montardo gran. No cal dir que van fer cas omís del petit, que no estaven les cames per concessions.

Últim escull, la pujada al cim. Si us sembla un turonet de no res, 
fixeu-vos en part més fonda del coll, a l'esquerra de la imatge. 
Aquella mini-taqueta que hi ha, davant d'un núvol blanc, és una persona.

Un cop al cim les vistes són espectaculars, miris on miris. Tot i que l'excursionista de pa sucat amb oli va trobar a faltar veure Montserrat i Mallorca des d'allà, que tothom sap que es veuen des de tot arreu. Encara no ho entén.

Mirant cap a l'oest, sota els núvols el Massís de la Maladeta, 
amb l'Aneto i els seus altres companys de més de 3000m.

La baixada, pel mateix camí, va ser devastadora, llarga,  fatal pels genolls i els turmells. En total vuit hores i mitja d'excursió, en les que la baixada va ser més dura que la pujada, que l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant van completar amb relativa facilitat. Es complementen molt bé, ell és lent a la pujada, i ella a la baixada. Així ningú sent que està endarrerint l'altre. El Montardo al sac. Però aquest només era l'entrenament de la setmana...

Informe de danys: cansament moderat, cruiximents a quàdriceps, bessons, glutis, i en el cas d'ella, als tríceps perquè feia servir pals. Dolor articular de baixa intensitat als genolls.

diumenge, 11 de setembre de 2016

Forcadell

He estat molt desaparegut del blog aquests dies, però espero que ho entengueu, un cap de setmana de Diada Nacional és com la festa major del partit al que milito. Ha estat molt intens i ple d'emocions, segur que tots i totes l'heu viscut també molt intensament. 

Durant els múltiples actes i ofrenes que hi ha hagut, he tingut oportunitat de saludar i fins i tot xerrar amb algunes de les persones que veiem sempre a la tele, al Parlament o parlant a multituds. Una d'elles ha estat la Carme Forcadell, amb la qual una companya regidora i jo ens vam fer una foto que guardarem amb afecte. No vam ser els únics a demanar-li'n, ni de bon tros. Tothom anava darrere de fotografiar-se amb ella i els somriures no els cabien a les cares.

I jo pensava, és normal que la gent tingui tantes ganes de retratar-se al costat de la presidenta del Parlament, una figura tan solemne i institucional? Els deu passar a altres presidents de parlament d'altres llocs? Li deu passar a l'Ana Pastor? I aquesta alegria que desprenen els qui ho aconsegueixen? Però no és pel càrrec que ostenta ara. La Carme Forcadell pot ser una gran presidenta, però la gent l'estima pel que va ser abans, una autèntica heroïna de la lluita sobiranista catalana. No podem estar més orgullosos de que la persona que presideix el nostre parlament sigui ella, després d'haver mobilitzat tot un país. I com a heroïna del poble català, encara no ha dit la seva última paraula. Ens farà fer el darrer pas el dia que el Tribunal Constitucional la inhabiliti pel càrrec, i ella, tan panxa, vagi al Parlament, segui al seu lloc al centre de la mesa, i iniciï la sessió, com qualsevol altre dia. Llavors haurem desconnectat del tot, i de veritat.

dilluns, 5 de setembre de 2016

La q'has liao!

Un dia vaig dir "aquest any podríem intentar fer una cosa, crec que s'escau". Em van mirar (amb certa condescendència), i em van dir "sí sí, si tens raó, però serà que no, ja ho veuràs. Podem provar, però ja veuràs com no". La meva resposta (força airada), va ser " si ni tan sols preguntem, segur que no farem res". I vaig preguntar.

Mesos després, tot es resumeix amb la frase, no exquisidament normativa, però sí molt gràfica, que m'ha dit la meva parella fa una estona: la q'has liao!

La moralitat de la història, nens i nenes, és que no deixeu de lluitar mai per allò que creieu. La vida ja s'encarregarà de tirar-vos per terra totes les il·lusions. Però compte amb el que somieu, perquè algun cop es pot fer realitat.

dijous, 1 de setembre de 2016

Retencions per anar a Benidorm

En arribar a la feina, com és habitual, he obert el feedly, però m'he endut la sorpresa de tenir uns quants posts per llegir, tretze o catorze. Ostres, quin estrès, si darrerament només n'hi havia tres o quatre. Si fins i tot en Pons havia publicat!

Més tard m'han començat a arribar mails d'editorials que m'explicaven les seves novetats, un munt de propostes lectores noves de trinca. Que estrany, si feia molts dies que no publicaven res, oi?

A més hem tingut la incorporació de dues persones noves a l'empresa, una d'elles la meva nova responsable directa, que casualment han arribat juntes, un dijous. Casualment, no? 

Doncs no hi ha res casual. I és que era 1 de setembre, i l'1 de setembre tot torna a la normalitat, com si res no hagués passat. Hi ha més metros, les xarxes tornen a anar plenes de comentaris d'actualitat i tothom contesta els missatges de seguida. He de reconèixer que em costa pair que tot el país s'atura a l'agost, no li trobo el sentit. No tots estem de vacances, i pensava que ara la gent se les repartia millor, que ja no estem en els temps de les infinites retencions per anar a Benidorm. Per molta gent, i per fer moltes coses, l'agost és com el primer dia de l'any: no existeix. I ara tothom a fer com si no hagués desaparegut durant unes quantes setmanes. Torna la rutina, amics. Alguns us hi esperàvem.

dimarts, 30 d’agost de 2016

Sant Fèlix

En alguna ocasió ja he parlat de Sant Fèlix, i en aquesta casa, quan parlem de sants no ens referim a festivitats religioses, sinó a actuacions de castells. El santoral casteller té altres noms il·lustres com Santa Úrsula, Sant Joan o les Santes a Mataró, però el que s'emporta el ciri més gros és sempre Sant Fèlix.

Sant Fèlix és el 30 d'agost i coincideix amb la festa major de Vilafranca. Les actuacions castelleres habitualment tenen una colla amfitriona i aquesta convida les altres colles de la diada, però aquesta, la diada més important de l'any, té una comissió organitzadora que cada any decideix les quatre colles que participaran, seguint els seus propis criteris. Solen ser les quatre colles més en forma de l'any anterior, però també les que puguin assegurar una millor actuació aquest dia concret. Amb alguna excepció, ja fa uns quants anys que les convidades són Castellers de Vilafranca, Colla Vella dels Xiquets de Valls, Colla Joves Xiquets de Valls i Minyons de Terrassa. Cap d'elles no té presència assegurada, ni tan sols la local. S'ho han de treballar.

Aquest any s'ha vist a Vilafranca la millor diada de Sant Fèlix de la història, i per extensió la més completa de totes les diades que es fan i es desfan, Concurs de Castells a banda, encara que tampoc, hi ha hagut concurs que superi això encara. És per això que m'ha vingut de gust parlar-ne. I és que dels 15 castells grans que s'hi han completat, 14 eren del que anomenem gamma extra, castells d'extrema dificultat. L'únic que no ho era, ha estat el pilar de 7 amb folre amb que Minyons ha tancat diada. S'hi han vist fins a 6 castells de gamma de 10, tres 3d10fm, un 4d10fm i 2 4d9sf (sense folre, també anomenats nets). Això és una bestialitat. Que hi hagi tantes colles a aquest nivell és una cosa mai vista. I encara queda temporada.

Per acabar, algunes de les imatges d'avui, perquè entengueu la magnitud del que estic explicant.

4d9 sense folre de la Colla Vella, un castell bestialment difícil. 
Li diuen el castell total. Foto de l'Ara.

3d10fm dels Minyons, que ha quedat en carregat. 
És tan espectacular... Foto de l'Ara

4d10fm carregat del Vilafranca. Segon que s'aconsegueix
 a la història, el seu primer. Foto de l'Ara


Ja ho veieu, tot això i més s'ha viscut en una diada maratoniana que jo he seguit per twitter i amb els comentaris d'alguns companys per whatsapp, mentre mirava de treballar. Veure-ho des de fora és molt emocionant. Fer-ho, encara més. Però us demano sempre un petit pensament, no per aquella canalla tan valenta que puja, no per aquell tronc que malda per mantenir-se dret. Penseu en la pobra gent que està a sota de tot, sota l'estructura, sota el folre. El nucli de la soca. Un pensament per aquella gent, si us plau.

divendres, 26 d’agost de 2016

Xantatges

Així com Convergència ara fa un any va fer xantatge a Esquerra: si no anaven junts en coalició, no hi havia eleccions (només el president té potestat per convocar-les), una cosa similar, però d'altra índole, està fent ara el Partit Popular a España. El bo de Rajoy no va trigar una setmana a contestar les demandes de Ciutadans per casualitat, ni la tria final de la data del debat d'investidura va ser casual. El dia 30 d'agost es debatrà al Congreso si el limitat president continua en el càrrec, i les declaracions dels diferents partits apunten a que no tindrà el suport necessari. Què ha de passar? Doncs que ha de tenir, en total, més vots a favor que en contra. Com que PP+Cs no sumen, els calen unes quantes abstencions, però ningú, almenys de portes enfora, està disposat a donar-los-les.

Això voldria dir que España aniria a unes terceres eleccions. Fins aquí, mira, si no hi ha consens, quin remei toca. El cas és que la tria del 30 d'agost pel debat d'investidura fa que, de no arribar a acords, es convocarien automàticament, per llei, eleccions pel dia 25 de desembre. Nadal.

Oh, quina funesta casualitat, diran alguns. Doncs no, de casualitat no en té res. El PP li està dient al PSOE que si no li presta algun dels seus vots, abocarà al país a unes eleccions el dia de Nadal, i si així és, ja s'esforçaran per explicar a tothom de qui ha estat culpa. Perquè ningú vol dedicar-se aquestes coses durant una de les festes més importants i familiars de l'any, oi? La jugada del PP és un cop baix, joc brut en tota regla, un xantatge descarat. Però naturalment els funcionarà. Resulta que hi hauria una altra manera de formar govern, que és la suma de totes les altres forces polítiques per fer fora l'extrema dreta que està a punt de manar a España, però el PSOE, que tindria la presidència, no està disposat a acceptar aquesta solució. El perquè és senzill, li caldrien els vots dels partits catalans, i aquests passen per convocar un referèndum en un any. I no ho volen, ni ho voldran mai. Així que faran president Rajoy abans de deixar votar els catalans. Els cal només que 7 dels seus diputats tinguin pipí just en el moment de la votació, per fer-ho dissimulat.

Això és un avís també per aquells independentistes, o sobiranistes, o els que volen un referèndum, i que voten els Comuns, de la mena que siguin. Per fer un referèndum necessiten el suport d'un partit que prefereix fer president a Rajoy abans que atorgar-nos-el. La presa de pèl ja ha arribat massa lluny.

Comença un nou curs polític. Que Déu ens agafi confessats.