dilluns, 21 abril de 2014

Relats conjunts, Passeig sota la pluja


Havia començat gairebé per casualitat, com un impuls. Primer eren uns esbossos fets a llapis i després va passar al carbonet. Desconeixia aquell talent, no havia estudiat belles arts, sinó matemàtiques, i ni tan sols havia provat mai de dibuixar res que no tingués formes geomètriques. Però se'n sortia bé, trobava que sabia representar bé les imatges que li evocava el seu cap. Però sobretot, la pintura li servia com un embornal per donar sortida als pensaments més foscos, a la melangia que sentia per la vida mediocre que, segons ell, vivia. Per això va triar el blanc i negre per les seves representacions, com si de velles fotografies es tractés. Escenes tristes, sempre plujoses, tardorenques. Així se sentia, així ho expressava. I com que pintava bàsicament per ell, per necessitat, no pensava que aquelles obres valguessin res. Les guardava a casa, lluny de mirades alienes.

Però un cop més, l'atzar va jugar un paper a la seva història. Un lampista que va venir a arreglar-li una canonada embussada va veure els seus quadres escampats per tota la sala de camí a la cuina, i va quedar meravellat. Ell no n'entenia massa, però resulta que el seu germà era marxant d'art i algunes coses s'enganxen. A instàncies del lampista, el marxant va fer una visita al pobre home que no se'n sabia avenir. Capficat en les seves pintures ja ni recordava la canonada embussada, ni que algú hagués vingut a reparar-la. El marxant va constatar que el seu germà no anava errat, el que tenia aquell home allà era una mina d'or. Va oferir-se a vendre alguns dels quadres, i si funcionaven tan bé com pensava, n'hi demanaria més. Les lloances estranyaven molt al pobre homenet, estava convençut que aquell mercader s'havia begut l'enteniment, però s'hi va avenir, no tenia res a perdre-hi.

Pocs dies després, el marxant tornava entusiasmat amb un bon feix de bitllets pel pintor (ni punt de comparació amb els que s'havia quedat ell) i reclamant més quadres per vendre, amb la promesa d'anar pujant el seu valor cada cop una mica més. Els seus quadres, deia, alegraven a tot aquell que els veia, aquella vivesa de colors, aquella il·luminació, eren un reclam infal·lible, li havien tret de les mans. Una mica massa de pluja pel seu gust, però això no semblava desagradar els compradors.

Colors? Llum? El pobre pintor estava completament astorat. Va mirar els quadres que encara restaven escampats per tota la casa, foscos, grisos, completament tristos i melancòlics. Què hi veia la gent d'alegre en la seva obra? No ho podia entendre. Llavors va fixar-se bé en la sala, tot eren tons de gris. Va mirar a través de la petita finestra que donava a l'exterior i fora va veure els mateixos tons, potser una mica més brillants. I en fixar la mirada en el marxant que esperava delerós una resposta, semblava tret d'una pel·lícula antiga, en blanc i negre. En quin moment havia deixat de veure els colors? Podia ser que tota aquella tristesa, la seva, que plasmava en els seus quadres fos en realitat un esclat de color que alegrava tots els altres? Va adonar-se llavors que encara tenia la paleta a la mà. En ella hi havia dotzenes de taques, totes elles de diferents tons de gris. No eren fora, però probablement els colors ell els portava dins.


Ja ho tenim això, la meva participació al Relat Conjunt d'abril. 

divendres, 18 abril de 2014

Santa Klara


L'Illa de Santa Clara es pot veure des de qualsevol angle, a bastament fotografiada i admirada com la perla de la Concha, estendard d'una ciutat que val la pena visitar almenys un cop, i que per mi ja era el tercer amb consciència, sense comptar les vegades que els meus pares m'hi van portar de petit. Donostia, un lloc preciós, aquest cop acompanyada d'uns escuders de luxe: Hondarribia i Zumaia. Una escapada molt recomanable que acaba quan la majoria de gent comença les vacances. La ciutat era plena de catalans. Qui sap si algú de vosaltres farà cap allà aquests dies.

diumenge, 13 abril de 2014

El mite de Prometeu

Una de les cançons noves dels Amics de les Arts es diu 'El mite de Prometeu'. És d'aquelles que quan la sents per primer cop penses que no pot funcionar de cap manera, que s'han begut l'enteniment, però sé que m'acabarà agradant, i després de sentir-la unes quantes vegades em va entrant cada cop millor. Em cal analitzar-la una mica més per saber què hi pinta Prometeu allà, però aquest tità de la mitologia grega em porta records, vaig fer un treball sobre el seu mite a l'institut, i és de les feines que més recordo perquè va ser força reeixit, em va marcar com anys més tard ho faria el bacteri Clostridium botulinum, del qual també vaig fer un monogràfic ja a la carrera. 

Prometeu era fill de Jàpet i Clímene, i segons algunes versions va fer els homes amb les seves pròpies mans a partir del fang. El problema és que s'estimava massa la seva creació i va entabanar el totpoderós Zeus per afavorir aquells éssers tan insignificants. El déu del llampec, enfadat (com gairebé sempre), va prendre el foc als humans a mode de càstig, però Prometeu va robar-lo altre cop i els el va tornar. Aquí sí que Zeus s'ho va prendre malament i va decretar un doble càstig, per una banda va encadenar Prometeu a una columna i cada dia una àliga se li menjava el fetge, per la nit li tornava a créixer, i el dia següent Sant Tornem-hi. I per altra banda, als homes els va enviar una dona massa curiosa: la Pandora. En realitat, Zeus va enviar Pandora i una caixa (i instruccions de no obrir-la) al germà de Prometeu, que es deia Epimeteu. Aquest no era massa espavilat, i tot i les advertències del seu germà, va acceptar el regal. La Pandora, com no podia ser d'altra manera, va acabar obrint la caixa i de dintre van sortir tots els mals que l'home encara no coneixia. Dins la caixa només hi va quedar l'esperança, per això és sempre la darrera cosa que es perd.

I fins aquí, el conte d'avui. M'encantava la mitologia grega, m'ho passava de conya. Com també m'encantaven els dinosaures, i curiosament, el nou disc dels Amics es diu 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure'. Tot en ordre.

*****
Me'n vaig uns dies de setmana santa. Feu bondat i no publiqueu gaire, que després en tornar tinc massa feina a contestar. Fins la tornada!

dijous, 10 abril de 2014

Vuit cognoms

Aquests dies hi ha a la cartellera la pel·lícula 'Ocho apellidos vascos'. Aparentment, és una comèdia poca-solta farcida de tòpics, a saber: un noi andalús de Sevilla s'enamora d'una noia basca, i tot i que en principi no tenen res en comú, ell la va a buscar a la seva terra. Per circumstàncies, s'haurà de fer passar per basc, i aquí ja tenim la comèdia i els tòpics dels que parlava. Doncs amb aquest argument, ja es tracta de la pel·lícula en espanyol més taquillera de la història a l'estat. I s'ha de reconèixer que és divertida, està plena de bajanades, però desdramatitza una mica els prejudicis que es tenen uns i altres, els exposen sense complexos, però penso que també sense malícia. I és que amb l'ambient de crispació general que vivim, i amb la manca d'informació que patim, tot i viure en l'era de la tecnologia, val la pena que ens riem una mica de tot plegat, especialment de nosaltres mateixos.

En aquest sentit, el director Emilio Martínez-Lázaro ja ha anunciat que al 2016 estrenarà 'Nueve apellidos catalanes', una seqüela que suposo que estarà ambientada a la nostra terra. Lluny de semblar-me perillós i de tirar-me enrere que facin mofa del nostre tarannà, la veritat és que tinc ganes de veure-la. I és més, estic segur que em farà riure quan em senti identificat amb les bromes. Riure's d'un mateix és molt sa, i per més que sigui una pel·lícula poc profunda i hilarant, miraré de no perdre-me-la.

dimarts, 8 abril de 2014

Petits compromisos

Si em fan descriure, una de les paraules que solen sortir és 'compromès'. M'implico força en les coses que faig i no m'agrada deixar projectes a mitges. Penso que ho sóc, i que els que em coneixen hi estaran d'acord. El que passa és que de vegades porto aquest compromís una mica massa enllà. Perquè a la vida hi ha grans compromisos dels que no t'has d'escapar, però també hi ha petits pactes, acords que es fan sense pensar massa amb els que potser no cal ser tan estricte. Però jo ho sóc igualment, i que els altres no els compleixin no se'm posa bé. Parlo, per exemple, de quedar amb algú que veureu una pel·lícula plegats, i que uns dies després l'hagi vist sense tu. O de quedar per començar un llibre alhora, i que la següent vegada que us trobeu et diguin la pàgina per la que passen. Ja no parlem de si et diuen i t'asseguren que seran a un lloc, i després no hi són, sense avisar. Petits compromisos que jo segello amb tot el convenciment i donant prioritat al que s'ha pactat, però que he vist que no tothom respecta de la mateixa manera. No dic que estigui bé la meva postura, perquè em prenc les coses massa seriosament, però també qüestiono la lleugeresa d'algunes persones. Reconec que m'ofèn, que no m'ho prenc bé. Segurament la meva reacció sorprèn l'altre, el que ha infringit el pacte, però la seva sorpresa no és més gran que la meva per la manca de compromís, encara que sigui un compromís petit.

dissabte, 5 abril de 2014

Grues

T'odio, no saps com t'odio. Jo abans era un home normal: llegia els meus llibres, feia els meus comentaris... el que fa la gent normal, vaja. Però des que et vaig conèixer que ja no faig res de bo, només... grues d'origami! Quina malaltia, tu, és un no parar! Ja no puc mirar un tros de paper sense veure'l en forma de grua, com en els dibuixos animats un afamat veu tothom en forma de pollastre rostit. Ara sóc el primer a recollir els fulletons que donen a la sortida del metro, els pobres repartidors m'adoren. Sóc feliç si em deixen propaganda al parabrisa del cotxe. I tots aquells bitllets no premiats de l'Euromillones? Ara tota la publicitat de la bústia puja a casa. I si em fan un regal, el que em fa més il·lusió és l'embalatge! I tot això és culpa teva, eh!

I per si no fos prou, resulta que hi ha una antiga llegenda japonesa que diu que si fas 1000 grues una d'elles et concedirà un desig. Reptes a mi? Aquestes coses no se'm poden explicar! Doncs res, que ens posem a fer grues, no? Anem a mitges amb el desig, o que sigui compartit. Ei, però espera a que acabi el post!

Actualització: 06/04/2014 a les 22:10h
Per petició popular, un tast de grues:

 

dimecres, 2 abril de 2014

Menys que un club

M'agrada el futbol, gaudeixo molt veient els partits i sóc un fidel seguidor del Barça (que no soci). Per altra banda, també m'interessa la política i miro d'estar al cas de l'actualitat, saber què es cou en el panorama actual. El que ja no m'agrada tant és barrejar els dos conceptes, i no ho dic pel fet que el Barça exporti la seva catalanitat, que em sembla molt bé. Anar a veure els partits i celebrar les victòries és una distracció agradable, però es tracta d'un esport, un joc en el que només participo d'espectador, i no m'interessa tant saber els diners que s'hi mouen i les relacions institucionals entre clubs. A mi dóna'm 22 paios corrent darrere una pilota (preferentment 10 han d'anar vestits de blaugrana) i ja en tinc prou. Quan s'acaba el partit, cap a casa a pensar en altres coses. I sí, també estar a l'aguait de la informació esportiva, una altra distracció.

Darrerament el Barça com a institució ha patit uns quants revessos, i fins ara jo he anat argumentant el que deia més amunt, que m'importa poc el que facin (perquè tenim temes més cabdals dels que preocupar-nos), no deixa de ser un club, una empresa, no un tema d'interès nacional. No m'interessa qui és el president i què fa. Em fixo en l'entrenador i els jugadors. Però si hi penso, fa uns anys teníem un club àmpliament respectat a nivell mundial amb una gestió modèlica, i ara mateix semblem la riota d'aquest esport. És difícil tancar els ulls a tantes desgràcies, i seguir donant suport a l'equip de manera incondicional per culpa d'una directiva incompetent i corrupta. 

Un president que plega a la primera atzagaiada, que a més té històries tèrboles a Brasil. L'estrella de l'equip sospitosa de frau fiscal. Relacions econòmiques amb països àrabs dictatorials. Un fitxatge que ens convencen que ha costat la meitat del seu preu real (i la meitat ja era una barbaritat). Un club imputat. I ara una sanció de prohibició de fitxar per contractar menors d'edat il·legalment. Aquesta és la imatge que volem projectar? Potser sí que ens hem de fixar més en què fan els que porten les regnes del club, no tot s'hi val, i quan veus que el funcionament d'aquesta bonica distracció no dista tant dels procediments de la política actual, és per preocupar-se.

Diran que hi ha una campanya contra el Barça, que tots els clubs tenen un all o una ceba, però això no em consola. Creia que teníem un club sanejat, un prestigi institucional fora de tot dubte. Ara m'avergonyeix força ser seguidor d'aquest club, igual que m'avergonyeixo de vegades de viure en aquest país per culpa del seu govern. No m'estranya que els socis estiguin que trinen. Almenys jo no em jugo els diners amb aquesta gentussa.

diumenge, 30 març de 2014

En blanc

L'excursionista de pa sucat amb oli vol reivindicar que els àrbitres li tenen mania i que hi ha una mà negra a la federació. És evident que l'envegen per ser ric, guapo i bon... bon... bé, és igual. Que no pot ser que les poques vegades que té un cap de setmana lliure i decideix anar a trepitjar la muntanya li plogui, hi hagi una boira més densa que els discursos de Castro i un vent per sortir volant. Injustícies del futb... de la climatologia. El primer fracàs de l'excursionista de pa sucat amb oli: no poder arribar al cim del Puig de Dòrria (2547m) via Collet de Barraques, al Ripollès. Per poc, perquè gaire no podia faltar, però ni que l'hagués tingut davant dels morros no l'hauria vist, maleïda boira! Tot i el mal temps, l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant s'han atrevit a anar muntanya amunt ja que tot el camí transcorria paral·lel a una tanca i no tenia pèrdua. Però això de gairebé no veure ni la tanca, ni res de res al voltant, no els ha fet gràcia i s'han fet enrere.

El títol del post podria fer referència a haver tornat a casa sense cim. També podria parlar de l'absència de fotografies (que de cap manera no és deguda a la ràbia del fracàs més estrepitós, no, no, sinó a la impossibilitat de fotografiar res). Però a banda de significar aquestes coses, també és la prova de l'evidència. Blanc neu. Blanc boira. Blanc per tot arreu. I quan l'excursionista de pa sucat amb oli i l'acompanyant se n'han cansat, han anat a buscar més colors en una altra banda.

dijous, 27 març de 2014

Semàfors vermells

Per sort, les cames encara em responen i les tinc fortes. I com que és així, no dubto en fer-les servir quan s'escau, com per exemple, per passar el carrer ràpidament encara que el semàfor digui que no hauria, si és que no hi ha cotxes a la vista que s'acostin prou veloçment per atrapar-me. Encara que sembli una ximpleria, no deixa de ser un acte d'incivisme: faig cas omís d'un dels senyals més importants de la circulació per la via pública. I no sóc l'únic, naturalment. Quan caminem ens prenem els semàfors de manera orientativa, per sort no fem el mateix quan anem en cotxe, encara que segur que hi ha qui sí que ho fa. Aparentment no té cap importància, aquesta petita infracció quotidiana no fa mal a ningú i el risc és mínim si ets una mica conscient, així que ho faig un cop rere un altre, no m'agrada esperar. I penso això fins que en el moment que puc passar, tot i el senyal vermell, giro el cap i veig un pare agafant fortament el seu fillet de la mà, aturat estoicament perquè el senyal així ho indica. Fill, no podem passar fins que el ninotet sigui de color verd. I per què aquest senyor sí que passa? Perquè aquest senyor és un grandíssim...

El pare no respon així, és clar, però em deu maleir els ossos per tirar-li per terra els esforços que fa per educar el seu fill. Difícil ser un bon exemple quan tots els altres passen de les normes. Algun cop m'he esperat per col·laborar amb el sofert pare o mare, però generalment no ho faig. Em sap greu, deixo que m'insultin i em maleeixin. Ja m'aturaré quan sigui jo el que ha de donar exemple.