dijous, 4 de juny de 2020

Cocooning

Els humans tenim necessitat d'etiquetar-ho tot, de posar noms. Avui vull parlar de 'cocooning', un concepte que he sentit darrerament i que reconec que m'ha fet sentir una mica identificat. Però de fet, no és nou, es veu que va ser creat als anys 90.

La paraula ve de 'cocoon', que significa capoll o pupa, que és un dels estadis que passen els insectes que fan la metamorfosi. En algunes papallones s'anomena crisàlide, que és un terme més conegut. En aquesta fase del desenvolupament, les larves d'insecte es tanquen en una càpsula hermètica i quan en surten tenen una forma totalment diferent. Potser algun de vosaltres recordarà també una vella pel·lícula dels 80 que es deia 'Cocoon', en part per això aquest concepte m'ha cridat l'atenció, és un terme amb sonoritat curiosa.

El 'cocooning' es defineix com la tendència a socialitzar cada vegada menys, a passar cada cop més temps a casa i sortir poc. A tancar-se en la pròpia closca o càpsula. Podríem dir que els darrers mesos hem patit un 'cocooning' forçat, però el terme és aplicable quan és una decisió voluntària. No és un concepte nou, està relacionat amb l'agorafòbia, la por als espais oberts, i fa un temps ja van fer-se famosos els hikikomori japonesos, adolescents que es tancaven a la seva habitació i no sortien mai.

Doncs bé, a mi aquesta crisi sanitària m'ha afectat una mica d'aquesta manera. No tinc ganes de recuperar la vida social d'abans, ni d'anar a terrasses de bar, ni tan sols de fer esport fora de casa. No m'hi trobo incòmode, ni m'hi ofego, ni se'm cauen a sobre les quatre parets. I encara que quedi malament dir-ho... no tinc massa necessitat de veure ningú més. Suposo que ja em passarà, però de moment, enlloc com al meu 'cocoon'.

dimecres, 27 de maig de 2020

Deixa-ho

No parlo gairebé mai amb el meu germà, i de coses serioses encara menys. La conversa més seriosa que tenim al llarg de l'any versa sobre el regal de Nadal que farem als pares. Per això em va sorprendre que l'altre dia m'obrís conversa de whatsapp. Es va mostrar preocupat per mi i em va instar a deixar la política com més aviat millor, que no feia per mi i que valc més que tot això. Faig servir les paraules que ell va emprar, no m'autoatribueixo res. També em va dir que els pares pateixen quan veuen la meva implicació, encara que no em diuen res. Va ser una conversa llarga, per escrit tota l'estona, i en la que em va fer algunes reflexions que ni m'havia plantejat, o de manera molt difosa, i realment em va fer pensar. No sé massa que hi faig allà, realment no va amb mi. O sí? O ara ja sí que va amb mi i el meu germà es queda amb la visió que tenia de mi abans? No ho sé. El cas és que viure-ho des de dins, tot i no tenir cap càrrec de representació que signifiqui visibilitat, és assabentar-se de moltes coses que fan posar els pèls de punta i que no vull que mai, mai m'arribin a semblar normals. No les accepto com si res, però segur que la meva tolerància ha anat augmentant amb el temps, i el meu discurs endurint-se. Ho vull això? Apostar-ho tot a una ideologia i criticar les altres? No ho sé, francament. I si no ho faig per mi, que no, perquè no hi guanyo res, per a qui o per a què ho estic fent? El meu objectiu era molt clar quan vaig començar, encara el mantinc, però en política sempre hi ha molts objectius paral·lels, la majoria molt nobles. No vull que m'acabi absorbint del tot, ni tinc intenció de fer carrera. Llavors, per què continuo?

dijous, 21 de maig de 2020

Relats conjunts, El jueu errant

Les autoritats sanitàries: Ens alegra poder informar que el pitjor de la pandèmia ja ha passat, cada dia es registren menys contagis, i tot i que encara hem de lamentar morts diàriament, les defuncions han disminuït de manera dràstica. No podem caure en la relaxació, hi ha risc de rebrot si no fem el desconfinament de manera assenyada, però a dia d'avui ens veiem en condicions d'ampliar una mica el marge per sortir a l'exterior. Recordem que hi ha horaris estrictes pels que surten amb canalla, pels esportistes i per la gent gran. Els que passegen gossos o van a comprar han de fer-ho amb tota mena de precaucions, mantenint les mesures de seguretat i sense excedir-se en els temps. Per tots aquells que no compleixin cap d'aquestes condicions, entenem que han estat unes setmanes molt dures, però a partir d'avui habilitem una franja horària de dues a tres de la matinada perquè també tenen dret a sortir a estirar les cames...

Jo:




Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts de maig.

divendres, 15 de maig de 2020

La nova normalitat

Cada any apareixen una sèrie d'eufemismes o neologismes per anomenar conceptes que necessiten ser batejats, o rebatejats perquè semblin una altra cosa. S'han fet molt famoses les fake news, parlem amb preocupació d'emergència climàtica o transició energètica, les dones mostren la seva sororitat i molts i moltes de nosaltres ens declarem seriòfils. Ara toca parlar de la nova normalitat.

Amb aquest concepte que s'han tret de la màniga volen dir  l'adaptació que haurem de tenir davant les seqüeles de la crisi sanitària per la COVID-19. Elements protectors, distància de seguretat, evitar aglomeracions, desconfinament progressiu. Què acabarà passant, no ho sap ningú. Sóc dels que pensa que d'aquí un temps ni ens en recordarem de tot això i ho tornarem a fer tot malament. Fins i tot oblidarem com ens hem de rentar les mans. Però parlar de 'nova normalitat' em fa pensar que consideren que abans n'hi havia una altra, de normalitat. I què és la normalitat?

El distanciament social que hem patit aquests darrers mesos, totes les diferències de mobilitat, de comunicació i de relacionar-nos amb el nostre entorn, m'han fet pensar. La majoria de les activitats que feia setmanalment, les 'voluntàries', han caigut. M'he trobat amb molt temps lliure, tot de sobte. I m'ha agradat. I em pregunto, allò d'abans era la normalitat? Dedicar nou hores a la feina (perquè tinc la sort de tenir-la prop de casa), dues, tres reunions als vespres cada setmana, assajos, actuacions de castells, molts caps de setmana hipotecats per motius diversos. És aquesta la normalitat que aspiro a restablir? Si dic la veritat, no n'estic segur. Ara que m'he aturat, a la força, perquè no em sé aturar sol, i he tingut temps per pensar, no tinc clar que aquella normalitat sigui la que vull recuperar. 

Segur que alguns de vosaltres heu patit molt l'aïllament, el distanciament amb altra gent o algunes activitats que fèieu. Jo no, ho sento. A mi aquests mesos m'han ensenyat que faria molt bé d'allunyar-me de moltes coses que no faig per voluntat, sinó per obligació, i que ni me n'adono. Però no patiu, que així com penso que, com a societat no aprendrem res, jo tampoc aprendré res. Ja em conec.

diumenge, 10 de maig de 2020

Ginkgos 2020

Molts dies ens deu costar recordar-ho, però estem a la primavera, l'estació en què la flora torna a la vida. Estic segur que ja us esteu preguntant com estan els ginkgos de casa meva, si hauran rebrotat un any més, si tindran noves branques, si hi ha alguna baixa. Doncs no patiu, que us faig l'actualització anual de l'arbreda. Primerament, aquesta era la situació l'any 2019. Els cinc ginkgos que continuen amb vida, efectivament, han tret fulles altre cop. Els he tret les canyes que els havia posat per créixer rectes, perquè en realitat no aguantaven res. No ha tingut tanta sort l'alvocat, el vaig trasplantar a un test més gran i no se li ha posat massa bé. No n'estic segur, però em sembla que ja ens en podem acomiadar. No posaré una foto seva perquè està en un estat catastròfic i no vull ferir sensibilitats. Però som-hi amb els ginkgos!


Aquí tenim #1 i #3 (recordem que #2 va passar a millor vida). Vaig podar les branques que s'havien assecat, #1 segueix sent alt però li ha quedat el tronc una mica més fi i mai ha fet branques. 


#4 i #6 són els que tenen el tronc més gruixut i robust. Algunes de les branques s'han assecat i les he tallat, aquest any sembla que alguna altra es perdrà pel camí. A més, #4 té alguna mena de malaltia a les fulles que li fa tenir uns puntets amb no massa bona pinta.


Finalment, #5 segueix amb el seu patró estrany. Primer va fer el tronc. El segon any es va assecar però va fer una branca. Després aquesta se li va assecar també i en va fer una de diferent. I aquesta és la que es veu, va créixer dos anys i s'ha quedat així. Ha quedat descompensat, però segueix aguantant.

Com a comentari general, diria que tots van de mal borràs. Fa anys que no tenen creixement perceptible i, tot i que semblen prou robustos, mica en mica perden una mica de força. No sé si trasplantar-los a algun lloc definitiu on puguin estendre les seves arrels tant com vulguin podria servir, però tampoc sé on fer-ho per poder-los vigilar i tenir-ne cura. De moment, em seguiran fent companyia a casa.

diumenge, 3 de maig de 2020

Years and years

Molt es parla de com ens canviarà la crisi sanitària que vivim, tant a nosaltres com a persones, com a la societat en general. Bé, potser és difícil de predir, tot i que jo ara per ara em decanto a pensar que els canvis seran mínims, però que passarem una bona crisi econòmica quan encara no ens havíem recuperat de l'anterior, això sí.

Qui sí que es va dedicar a fer història ficció són els productors de Years and Years, sèrie que es pot veure a HBO. Una família anglesa, ben diversa però ben avinguda, reben l'arribada d'un nou membre, fill d'una dels quatre germans Lyons. Corre el 2019, estan a les portes del Brexit i el món sembla un lloc inhòspit, tot i que tots ells gaudeixen de certa estabilitat. El naixement d'en Lincoln porta una reflexió, com serà el món en el que creixerà aquest petit? I així avancem cinc anys endavant, fins el 2024, per adonar-nos com han canviat les coses. Ens esperen sis capítols en els quals arribarem fins el 2030 i la vida dels protagonistes canviarà individualment, però també globalment. Populismes, encarnats pel personatge Vivienne Rook (Emma Thompson), guerres econòmiques entre la Xina i EUA, fallida dels bancs, tancaments de fronteres i enduriment de les lleis d'immigració, revolucions a tots els països... Tot molt realista. Tot esfereidorament possible i creïble. Tan versemblant que sembla que ens estiguin ensenyant el que passarà els propers deu anys, no el contingut d'una sèrie de ficció. I no vull dir més coses que ja prou n'he revelat, però si la mireu us quedareu més d'un cop amb un pam de nas. El món que ens espera, companys i companyes, és per anar plegant ja. Sèrie molt recomanable.

 La família Lyons, guaita que fan ara!

dilluns, 27 d’abril de 2020

Cuidadors invisibles

Tots aquests dies es parla molt dels sanitaris i sanitàries que s'estan deixant la pell per superar una situació de crisi que ens ha passat a tots per sobre. Naturalment mereixen totes les nostres lloances, però sobretot mereixen que no hi hagi més retallades i que pugi el pressupost assignat per reforçar la sanitat pública, quan tot això acabi. També es parla molt de malalts, de contagis, d'hospitalitzacions i, malauradament, de morts. Les estadístiques no paren de créixer, encara que sembla que mica en mica s'estabilitza la situació. Però poc es parlar d'un conjunt de gent que a mi m'agradaria destacar.

Les persones que han donat positiu en un test o que tenen símptomes clars, però no prou forts per ser atesos en un centre mèdic, tenen baixa laboral i 'arrest domiciliari'. Evidentment, no poden sortir al carrer perquè són un focus d'infecció, però si fan bé les coses, de fet s'han de confinar en una habitació a banda i minimitzar contactes amb tot i tothom que els envolta. Això vol dir que aquells que conviuen amb ells s'han d'encarregar de tenir-ne cura, fer els àpats, proporcionar-los tot allò que els cal, fer les tasques de la casa, la compra... No he vist ningú donant les gràcies per tot això que fan i jo sí que ho vull fer-ho. El meu agraïment més sincer a aquests cuidadors i cuidadores invisibles que estan patint també els efectes de la pandèmia. Per mi ho estan fent i em cal posar-ho en valor. Aviat tot haurà passat i espero tornar totes les atencions amb escreix! Gràcies.

dimecres, 22 d’abril de 2020

Relats conjunts, Noia a la finestra


Com que estic aquí mirant per la finestra ara tothom espera que expliqui una història de confinament a casa, de pandèmies i de no poder sortir a l'exterior. Ho reconec, aquesta imatge que desprenc fa pensar en això, però res més lluny, no. En aquest relat no n'hi ha cap, de pandèmia! Si em passo els dies mirant per la finestra és perquè no puc sofrir el meu marit, prefereixo no veure'l! Miro el mar a veure si torna en Josep de pescar, passa dies lluny del poble, a alta mar i l'enyoro molt. Tinc l'esperança de veure aparèixer la seva barca i trobar qualsevol excusa per deixar el carallot del meu marit aquí i anar-me'n amb ell. Està trigant molt, aquest cop. No pateixo perquè en aquest relat tampoc no hi ha cap temporal i fa molts dies que no plou, mireu quin bon temps! Però i si li ha passat alguna cosa? No serà capaç d'haver atracat en un altre port! Això sí que no li perdonaria! Bé, que foti el que vulgui, però a mi que em vingui a treure de casa, eh? I que sigui aviat! I ara què voldrà aquest que torna a xerrar? Ostres, que pesat! Va Josep, espavila!


La meva participació als Relats Conjunts d'abril. 

divendres, 17 d’abril de 2020

Positiu

Mira que m'han dit coses a la vida, de tot. Però em sembla que mai m'havien dit que sóc positiu.

Ja sabeu què em toca.