Som dos més

A casa no hi ha hagut mai tant moviment. Des de fa uns dies vivim en el mateix espai més dels que en teoria hi cabríem, però com que un parell són ben petits, encara anem balders. Escric avui per presentar-vos els dos membres nous de la meva família. Com veieu, continuen els canvis. Són en Bamboo i en Blog.

S'assemblen molt, però no creieu, que ja comencem a diferenciar-los força. El Bamboo és més petitet, amb la cara més rodoneta, és molt intel·ligent, tranquil i molt golafre. És molt mimós, però res a veure amb el seu germà Blog, que està completament boig quan juga, però quan s'atura una estona li encanta deixar-se fer moixaines, i busca el contacte de seguida.

Són una monada. No havia tingut mai animalons així a casa, i porto perdent bava des del primer moment que van posar un peu a casa. És un post de presentacions. Ja us aniré explicant alguna que me'n facin, que quan s'hi posen...

Per no cansar

Tinc la impressió que el maig està acabant. No, encara no és el moment, però potser li queda poc, potser menys del que pensava. En tot cas, per algunes coses si que hem canviat de mes, i avui escric per donar bones notícies, perquè si, perquè de tant en tant va bé poder dir coses bones i no fer el ploricó. Com ja vaig dir fa un temps, de vegades em canso a mi mateix, així que a qui pugui llegir això, ja no parlem.

He trobat feina. La buscava, estava interessat en uns perfils concrets, i al final, treballaré del que no m'hagués pensat mai. Això si, en teoria, avalat per la meva titulació universitària, almenys per una d'elles. És una feina d'estiu, així que al setembre tornarem a estar com al principi, però almenys no es tracta de treballar en un bar o similar (que ho hagués fet sense dubtar-ho si no hagués trobat res i l'economia apretés). Ha estat ràpid i per sorpresa, en menys d'una setmana vaig apuntar-me a l'oferta, m'entrevistava i començava el període de formació, però no em puc queixar, sembla ser que està força ben pagada i em farà currículum.

Així estem, encarant els canvis, canviant el xip en tot, però com em vau dir molts de vosaltres en el seu moment, veient les coses d'una altra manera, amb molt més optimisme. Gràcies per les paraules de suport que em vau donar, ara les valoro encara més que quan van ser escrites. He de dir que porto uns dies molt atrafegat, i acostumant-me a moltes coses, i que no he pogut estar tan pendent dels blogs com solia. Espero que no m'ho tingueu en compte, faig el que puc.

Senyals

Maig encara no ha acabat i no sé quan trigarà a acabar. Però com va dir en Gilles de la Tourette, és meravellosa l'estranya tendència que tenen les coses a arreglar-se. Ara ja és segur que marxo de la feina, que amb el canvi de mes, tot i haver de fer alguna cosa encara, ja no seré membre remunerat d'aquell equip. En part m'alleuja, però costa fer-se la idea que tinc el destí lluny d'aquell edifici que m'ha acollit durant tants i tants anys. Serà un dels canvis que enunciava, tot i que encara no he trobat feina, però ara ja és un fet, i dedicaré el temps a buscar-ne i a escriure la tesi.

Parlo d'això avui perquè m'adono que fa dies que veig a ex-companys de carrera, d'aquells que vaig conèixer el primer semestre del primer curs. Alguns és més normal perquè treballen al mateix lloc o prop d'allà, però me n'he trobat a tres per absoluta sorpresa, en dos dies consecutius, i mira que feia temps que no els veia. M'ho prenc com un senyal. Veure tot un seguit de persones que vaig conèixer just quan començava la meva vida universitària sembla que m'indica que el cercle s'ha tancat, i que és moment de marxar. Farem cas als senyals, i farem cap a una nova vida, fora de la universitat, encara que sempre s'ha de deixar una porteta oberta, oi?

'catorze'

Recordo que una vegada, ara fa molt temps, vaig entrar a una discoteca amb els amics d'estiu de l'època. No tenia l'edat per fer-ho, i els altres si, o poc els faltava. Era de nit i calia tenir 16 anys, em sembla. Vam entrar tranquil·lament perquè l'entrada era lliure, i a més, era el segon cop que hi anava i el primer no havia passat res. Però un cop dins, un home, que jo sabia que era un dels amos, se'm va acostar i em va preguntar 'quants anys tens?'. Jo sense dubtar-ho ni un segon vaig dir-li 'catorze'. L'home, una mica confós per la sinceritat, em va dir que no podia estar allà, i em va acompanyar amablement a la sortida.

Jo sóc així. No sé dir mentides, i no en vull aprendre. No sé enganyar per entrar als llocs, ni per treure algun profit, encara que qui m'atengui no m'importi en absolut. Quan l'altre dia intentàvem entrar al concert amb unes entrades d'estranquis, els meus companys em van dir que per què havia dit la veritat, que per què no havia mentit per fer les coses fàcils. No sóc així, porto la sinceritat escrita al front, i si no es fan les coses com cal, m'atenc a les conseqüències. Vam entrar, però ens van dir que no colaria més. Per què és tan estrany que digués la veritat, que ni tan sols en un cas així sigui capaç de deixar anar una petita mentida per aconseguir un propòsit que no fa mal a ningú? Segur que en dic, de mentides, encara que no vulgui, però de natural, em surt sempre dir la veritat. I no m'ha anat tan malament.

Entre animals

Aquesta bestiola és un suricata, un petit mamífer que viu al desert del Kalahari i que com es pot veure és molt mono, encara que tinc entès que quan s'hi posa pot tenir molta mala llet. Una de les seves gràcies és que per vigilar es posa dret sobre dues potes, i s'hi pot quedar molta estona. S'ajuda de la cua, això si, que si no es fotria més d'una nata.

Com podeu imaginar, no he fet cap viatge a Àfrica aquest cap de setmana. Però si que he anat al zoo. Estranya activitat, pensaran alguns. Però mira, feia molt que no hi anava lliurament per voltar a plaer. Els dos darrers cops que hi havia anat van ser a mirar primats durant la carrera, i a fer-hi castells. Ahir dissabte vaig poder gaudir d'una agradable tarda, diferent, i amb bona companyia. Una manera original de passar un cap de setmana en el que l'activitat castellera em deixa lliure. Vaig gaudir com la canalla i em vaig fer un fart de fer fotos, ni artístiques ni especialment bones, però fotos meves que guardaré com a record d'una tarda d'abril que va allunyar cares llargues per donar pas a somriures i bons moments.

Canvis

He llegit molts posts amb el mateix nom que avui faig servir jo, potser ja em tocava fer-lo servir. I és que no hi ha altra manera d'anomenar el que està passant a la meva vida, o més ben dit, el que passarà a la meva vida en un breu període de temps. Canvis, canvis en majúscules. De fet, és que no crec que cap aspecte de la meva vida es quedi inalterat, tot un canvi de perspectiva, una nova visió. A priori, tots els canvis que esdevindran són cap a millor, i per tant, costi el que costi, m'he de saber adaptar a les noves situacions perquè resultin tan bons i profitosos com espero. Però estic cansat. En tinc ganes, i em fa il·lusió, però en dies com avui tot es veu lluny, complicat, irreal. No em puc deixar vèncer pel desànim ni per les traves que trobo en el camí, de fet, que algunes coses surtin bé depenen directament de saber tirar del carro i no fer ni un pas enrere. No tinc por. No estic espantat. Si ha arribat el moment d'afrontar un canvi de vida, encara que tot vingui de cop, també ha arribat el moment de demostrar de què sóc capaç, de treure el millor que porto dins per aconseguir que d'aquí uns mesos pugui mirar enrere i recordar com una anècdota aquests temps de tanta incertesa i dificultats.

Si escric això és perquè ho necessito. Hi ha dies millors que altres i avui em sento molt cansat i amb poca força per fer el que més amunt proclamo. Però me'n sortiré, perquè és el que toca i perquè és el que vull.

Sacrificar ideals

Converses nocturnes entre tres amics, un local petit, amb bona música de fons i begudes amb alcohol, però no gaire. Companyia agradable, abandonats per altres companys i parelles, gaudint d'un vespre plegats. Parlem sobre la vida, sobre gent que no hi és, i sobre el futur.

I t'adones que comences a defensar una postura que mai hauries cregut que defensaries. 'Jo mai intentaria aconseguir una feina en la que no pogués ser jo mateix, i m'obliguessin a canviar el meu estil'. Sona idealista, oi? Sempre ho havia pensat això, de la mateixa manera que deia que no voldria entrar en un bar o discoteca on em posessin pegues per com vaig vestit. Però era jo el que defensava la postura contrària. Alguna cosa ha canviat, és això fer-se gran?

M'agrada anar a la feina còmode, a gust amb la roba que em fa sentir bé. Per ara ho he pogut fer, ningú no critica com vesteixes o si portes els cabells d'una o altra manera. Però tot això s'acabarà. Jo sabia que això s'acabaria algun dia, sabia que tard o d'hora hauria de portar camises, pantalons de vestir, corbata... però ho veus lluny i ho posposes tant com pots. Crec que ja ho he posposat prou. Per què no ara? Tinc 30 anys, no m'hauria de sentir afortunat de no haver-me hagut de vestir correctament fins ara?

Ja per les entrevistes que he fet m'he hagut de comprar roba i em vaig tallar una cueta de cabell que portava. No et pots presentar de qualsevol manera a aquestes entrevistes. I més val que m'hi acostumi. Si m'agafen en alguna feina de les que ara busco, no només canviarà el rumb de la meva carrera, sinó moltes altres coses, i una d'elles, és l'estil de vestir, i l'aparença. No he canviat tant, no dic que hi estigui d'acord, tant de bo no fos així. Però si has de trobar-te amb gent i convèncer-los d'alguna cosa, més val que comencis entrant pels ulls, amb una bona aparença i un somriure. Ser fals? Seguiré sent jo mateix, però el protocol s'ha de seguir, que per això hi és. La meva idea no ha canviat, però de vegades hem de sacrificar els ideals. Sé el que vull, i sé que per aconseguir-ho he de canviar. Tard o d'hora havia de ser. El moment és ara.

Casting

Et prepares la teva actuació mentalment. Estàs nerviós, però saps que no hi ha camí de tornada. Et promets que et mostraràs segur, que et sabràs vendre bé. Tens recursos, qualsevol cosa que et preguntin la sabràs respondre, tu vals, tu pots aconseguir-ho, no ets pitjor que qualsevol altre, ara només cal que al moment de la veritat, mostris les teves capacitats i convencis el jurat.

Et poses les teves millors gales, força millor vestit del que estàs acostumat i estàs incòmode, però el protocol ho demana. Et dirigeixes al casting, i intentes fer marxar el nerviosisme. De sobte penses que tal o tal altra cosa poden fallar, però ja no hi ha res a fer, és tard i t'hauràs d'arreglar amb el que tens. Confies en tu, ser tu mateix t'ha servit fins ara, saps que pots convèncer, i això és el que penses fer.

Arribes, et rep el jurat que, com no, vesteix millor que tu i amb naturalitat. El jurat és un sol home que et fa seure. Recull el teu currículum de l'escriptori, seu davant teu, i comença a fer-te preguntes. Al principi són obvies, només llegeix el full de paper que té davant. Mica en mica, les preguntes deriven. No estàs còmode, però notes que te'n surts prou bé. Estàs fent la teva actuació, i no pot tenir fissures. Una petita errada és perdonable, però s'ha d'anar amb compte, un error et pot descartar.

S'acaba la entrevista. El jurat ja té les dades per avaluar-te. Hauràs passat el casting? No ho pots saber, la seva cara de poker no el delata. Diu que t'avisaran en uns dies de si passes a la següent ronda, o has de deixar el procés de selecció. Sospires, ja no hi ha res més que puguis fer. T'acomiades amb una encaixada de mans, ferma, que es noti que estàs segur de tu mateix fins el final. Has donat el do de pit, ara ja no depèn de tu. Son ells els que decidiran si tens talent o no. Si creuen que no, hauràs d'anar a altres castings fins que tinguis sort. No hi ha altre remei.

Quan m'hi poso...

Dit sigui d'inici que darrerament estic força desmotivat en tot. Fins i tot les coses que més temps fa que tinc m'han cansat i se'm feien una càrrega. Conscient de que això havia de canviar, he rebut empentes d'aquells que mai no fallen, i vaig estar a punt d'escriure sobre això, però al final me'n vaig estar. Què dir dels amics?

El cas és que fa una estona m'he adonat d'un fet, i no és just sempre queixar-se i no veure quan al nostre voltant també hi passen coses bones. Tinc certs problemes a la feina, i sempre m'he sentit molt poc valorat. Això a mi em fa baixar els ànims, i em fa pensar que no sóc capaç, que si no em valoren com a altres serà que no ho mereixo. Avui m'he topat amb un altre cap, un que se suposa que és conservador i que no li agraden els canvis. Durant la petita reunió que cada cap de setmana mantenim, ha parlat bé de mi i de la companya que fa una tasca similar a la meva, ha dit que ens hi dediquem molt i que n'està content.

Després, a l'hora de fer la feina, com que som dues persones a fer tasques molt semblants, li he demanat que em deixi encarregar d'un altre tema, i de seguida m'ha dit que li semblava perfecte, que si no ho havia de fer ell li treia un pes de sobre i es podia dedicar a altres coses, i de seguida m'ha tractat com si des de sempre hagués estat jo qui s'encarregava d'aquesta feina. També m'he adonat que puc parlar amb la meva companya d'igual a igual i que ens fem cas mútuament, i que la resta de l'equip em té respecte i valoren la meva opinió. En definitiva, tant els companys com el cap em tenen confiança.

Això m'ajuda a veure certes coses. D'acord que aquesta feina no és de les que es cobren, i que a més, la faig pocs cops per setmana. Però saber que el teu equip compta amb tu i que se t'escolta, sempre anima. Confien en mi, i jo actuo amb seguretat i sé de què parlo. Potser no sóc tan dolent com alguns em volen fer creure. Potser amb una mica d'ajuda i de suport puc arribar allà on em proposi. I el cas és que mai no havia participat en les tasques d'aquest equip. Hauria de ser un novell, hauria d'adquirir experiència. Però en pocs dies he demostrat que quan m'hi poso, m'hi poso. Potser em cal aquella empenteta, aquella mostra de suport. Però sé que sóc capaç del que sigui. No ho hauria d'oblidar tan sovint.

Quasi com aquell dissabte

Un dia que ha de ser perfecte no comença amb males cares. No comença amb preguntes per saber què li passa a l'altre. No hi té lloc el silenci, el mirar a l'infinit, i encara menys, els plors. Que aquesta vida no és fàcil, ja ho sabem. Que hi ha situacions amb les que no es pot jugar, també. Però un dia que ha de ser perfecte, només pot ser d'una manera: perfecte.

Potser no ho ha estat, però i què? De vegades pensem que una situació se'ns escapa de les mans, i la solució pot estar molt més propera del que pensem. Un gest, un detall, el que sigui, et torna el somriure, i llavors no saps què és el que t'ha mantingut a baix, no entens què et passava, per què tenies tanta por a desfer la cara groga, si justament és allà on vols estar i amb qui vols estar.

De sobte ha sonat això:



T'he mirat als ulls i he vist la felicitat. Hem cantat plegats, i en aquell moment no existia res més. Llavors he sabut que en aquesta vida no cal gran cosa per ser l'home més feliç del món. Ho he estat, simplement. I no tinc ni massa diners, ni gaires possessions, ni un futur assegurat. Però hi eres tu, i somreies. Creieu-me, no cal res més.

Després d'una estoneta la veu m'ha dit més coses a cau d'orella, i t'he tornat a mirar als ulls i he llegit els teus sentiments. I el que sonava no sé si tenia sentit o no, però si per mi en té, tampoc no necessito més.

M'he confitat ses mans
per si és vere que t'he d'esperar
i he cremat els alcohols
i m'he engatat de lletugues i líquens i flors.
I he superat sa son
i he pogut rebossar-me d'arròs,
he fet es berenar
amb campanes i molsa i focs artificials.

La nova màquina

Si ja és sabut per tots que sóc un malalt i que em costa desenganxar-me de la blogosfera, fins i tot quan el temps apreta, ara la cosa encara empitjora. He fet un pas per estar sempre connectat, m'he comprat un ordinador portàtil. D'acord, la finalitat principal no és la de connectar-se a qualsevol lloc, sinó poder treballar allà on sigui, però ja ens coneixem. No és una gran màquina ni té un disseny espectacular, com sempre tiro una mica a la baixa, però és que no necessito més, per fer la feina que he de fer tampoc no em cal la tecnologia més puntera, i això es nota molt a la butxaca. És un Acer normalet, amb bones característiques, i que espero cuidar perquè em duri el màxim que pugui. No es pot negar que és pràctic, i això de portar-lo a tot arreu, crec que és ideal. Voluntàriament, quan vaig marxar de casa, vaig decidir comprar-me un ordinador fix. No me'n penedeixo, m'agrada tenir-lo, i seguiré volent tenir-lo, però a aquestes alçades de la vida, crec que era necessari.

Aquest és el primer post que escric des de la nova màquina, encara li estic prenent les mides. Em sembla que no em costarà acostumar-m'hi...

Se m'ha acabat l'any

L'any encara no s'ha acabat, encara li queden un parell de dies. Però per mi ja s'ha fos. Ho faig a darrera hora (de quina altra manera si no?), però no volia marxar sense acomiadar-me, perquè passaré uns dies fora, i no crec que tingui accés a internet. D'aquí unes hores marxo cap a València amb uns amics, lluny de casa i lluny del gran xivarri, ja que anem a un poble de per allà on un dels que ens acompanya hi té un pis. Allà pretenem passar uns dies i celebrar plegats l'entrada al nou any. Coincideixo amb el que deia la Zel en els comentaris del meu darrer post, cap d'any és una festa que mai no m'ha agradat perquè t'has de divertir per força, cal que t'ho passis bé i és una nit en la que tothom va molt passat. Per això ja fa anys que busquem solucions alternatives per estar junts i divertir-nos a la nostra manera. L'any passat va ser una casa rural aïllada de tot. Aquest any, València. La qüestió és ser original. La qüestió és estar junts. Que hi ha un canvi d'any pel mig? Benvingut sigui.

Res més, que no volia deixar el blog penjat tots aquests dies i no dir res. Us desitjo a tots una magnífica entrada d'any, i espero que el 2008 sigui millor en tot, i per tots, que el 2007. No vull ni pensar la de posts que tindré per llegir quan torni...

On és l'esperit nadalenc?

I ja ha passat, un any més, el gran dinar de Nadal de la família XeXu. I jo que ja fa una estona que em refugio al portàtil del meu germà, ja que l'ordinador de casa els pares s'ha fos literalment aquest matí. Com era d'esperar, l'activitat a la blogosfera és més aviat nul·la, però a algun lloc m'he d'amagar. En aquests dies que se suposa que tothom s'alegra de poder estar amb la família, però a mi no m'agrada mentir, a mi em cansa. No tinc ganes de veure'ls em sento estrany entre ells. No sé des de quan em passa, però crec que ja fa força temps. Aquest esperit nadalenc no s'apodera de mi, ni crec que se n'apoderi fins que tingui la meva pròpia família. Que sí, que aquesta també és pròpia, no fotem, però no m'hi sento a gust. Fa massa temps que no em sento com a casa al lloc on he crescut i viscut la major part de la meva vida.

Tot això sonarà trist, em sona trist fins i tot a mi, però així és. Se'ls veu contents, fan broma, i fins fa una estona corria per aquí el fill de la meva cosina, que té un anyet i mig. Sort d'ell, amb el que m'he distret una estona, però ni així m'he sentit part de la celebració. Tot ha passat al meu voltant com si no anés amb mi. Magradaria saber per què em sento així. Vull escapar-me, vull maxar, quedar-me aquí em genera una mena d'angoixa que sé que no és normal. Encara em queda estona. Com cada any, tant aviat com puc marxo, però encara no ha arribat l'hora. I aquesta nit, sopar d'aniversari. Per què em fa més il·lusió aquesta celebració que el propi Nadal?

No vull espatllar les festes a ningú. Desitjo que aquests dies els passeu de la millor manera, prop de la gent que més us estimeu, que gaudiu de la família i els parents i que celebreu els dies grans com marca la tradició. Però no és el meu estil ser fals, i per això no amago la meva opinió. M'agradaria saber si hi ha més gent que es sent així com jo, o realment sóc estrany, i un fill desnaturalitzat. I a tot això, només un pensament que em ronda pel cap... a mi també m'agrada passar aquests dies al costat de la gent que més estimo...

Balanç 2007

A aquestes alçades de l'any trobo que és moment de fer balanç. Estem a les acaballes d'un 2007 que no ha tingut ni més ni menys que un altre any, però que naturalment, ha tingut les seves peculiaritats. Va començar força malament, amb molt pocs ànims i amb un ull malmès i un esquinç de turmell. No sóc d'anar massa al metge, però semblava que el 2007 tenia ganes de demostrar-me que em feia gran, i que ja era hora de cuidar-me. Per postres, en una de les primeres actuacions de l'any, em vaig trencar una clavícula, i això em va enfonsar (literalment i figuradament). Abans, però, la primera cosa bona de l'any, o com a mínim, la primera per posar a la llista de coses positives. El 9 de febrer vaig rebre un mail de la Txaro on em convidava a formar part de la Comunitat del Fosfat. Vaig entrar en el món dels blogs, per la porta del darrere i sense fer soroll, qui m'havia de dir que això adquiriria tanta importància.

De seguida vaig veure que necessitaria més espai del que la Comunitat m'oferia, perquè no volia acaparar, i aprofitant el trencament de clavícula, com que no tenia gran cosa més a fer, va néixer el Bona nit i tapa't, del qual estic força orgullós, per què amagar-ho. Mentre la meva vida laboral i sentimental anava caient en picat a mesura que s'acostava l'estiu, les amistats i el blog em mantenien amunt, i per la meva sorpresa, va començar a llegir-me gent que no coneixia de res, gent d'altres blogs. Mai hagués imaginat que això passaria, i em van entrar les primeres paranoies de mantenir l'anonimat. Vaig trobar les meves afinitats blogaires, i mica en mica vaig veure que havia adquirit tot un món que anteriorment no existia per mi. La vida virtual anava en augment, i la real no es quedava enrere.

L'estiu va ser fantàstic. No pretenia fer vacances, i de fet, no vaig anar enlloc, però vaig realitzar tota una sèrie d'activitats noves que el van convertir en unes setmanes originals i magnífiques al costat de la meva gent. A més, moltíssims concerts d'Antònia Font que em van situar líder de la nostra particular competició. L'amor també va fer acte de presència durant aquest període, però tristament va ser una relació que no va arribar a bon port.

En la recta final de l'any m'ha tocat posar-me a escriure la tesi. El temps corre en la meva contra, però em resisteixo a abandonar el blog, per les satisfaccions que m'aporta. Estar menys actiu en la publicació de posts (recordem que abans escrivia gairebé cada dia) no m'impedeix seguir pendent de les novetats dels altres blogs. He fet noves coneixences blogaires quan se suposava que m'hauria d'estar concentrant en la meva tasca, i també he fet coneixences fora de la pantalla. La meva vida s'ha transformat i el 2008 trobarà un XeXu molt més feliç del que es va trobar el 2007. Encaro el nou any amb la perspectiva de treballar molt, però també amb la il·lusió de no caminar sol. Algunes idees m'han canviat i sento que estic evolucionant, i això m'agrada. Cada cop sóc més jo, encara que de vegades no se'm reconegui.

I aquest ha estat, a grans trets, el meu any. No es pot resumir tot, he escrit tot el que m'ha vingut al cap. Se m'acudeix que aquest és un exercici que no està malament. En un moment heu sabut unes quantes coses de mi en el 2007. M'agradaria llegir versions de l'any que s'acaba de tothom qui segueixo, que no sou pocs, així que si algú s'hi anima, també pot servir per conèixer-nos una mica més. Sempre m'agrada saber coses de la gent que m'interessa, i com que hi ha gent que fa poc que segueixo, de vegades em perdo quan expliquen certes coses. Ho deixo aquí, per si algú vol agafar el relleu.

Canvi de cara

El que té no tenir massa diners, és que quan hi ha un pont com aquest, no pots anar massa lluny. De fet, m'he quedat per casa, però això si, no he treballat massa, he decidit prendre-me'l de descans, i ja que tenia estona, m'he decidit a canviar una mica la cara del Bona nit. Vaja, suposo que ja es veu, alguns ja m'heu fet algun comentari al respecte. Però el que no podia canviar era el meu etern fons negre, que suposo que m'acompanyarà durant la resta dels meus dies.

Tampoc no us vull enganyar, jo no hagués sabut fer cap de les modificacions que hi ha al blog. Jo tenia algunes idees, però no hagués estat capaç de dur-les a terme. Una amiga que em llegeix i que en sap d'aquestes coses es va oferir amablement a fer la feina difícil, i com que ja tocava fer algun canvi, ho vaig deixar a les seves mans. Aquest post és per agrair-li l'esforç invertit, es mereix molt més que això, però és la manera que tinc de donar-li les gràcies. Podeu donar la vostra opinió si us ve de gust, però no sigueu molt crítics, que segurament llegirà els vostres comentaris i pot anar a per vosaltres...

Per cert, com sol passar amb tantes coses, he d'avisar que la nova imatge es veu bé amb el Firefox, però amb l'Internet Explorer té algunes mancances, per variar. Així que si encara feu servir el navegador de Microsoft, us recomano que aneu canviant:

Transmetre el coneixement

En un doctorat en ciències com el meu és molt comú sentir-se inútil en algunes ocasions. Quan entres, de fet, ho ets a tots els efectes. Vas aprenent i comences a saber-te moure pel laboratori. Però com ja crec que he dit en alguna ocasió, no conec a ningú del ram que no hagi dit algun cop "jo no serveixo per això!". El cas és que vulguis o no, aprens, ni que sigui per repetició rutinària dels protocols i les tècniques. No te n'adones, però aprens.

El cas és que rarament som conscients del que estem aprenent. Personalment penso que he perdut l'oportunitat d'aprendre moltes coses, i en el seu moment vaig declinar la possibilitat de marxar a fer una estada en un laboratori a l'estranger perquè considerava que no en sabia prou. Sí, ja sé que em direu que és l'estupidesa més gran que podia cometre, i no us podré dir que jo no ho pensi també. Però mira, no m'agrada fer el ridícul, i la sensació de no donar la talla m'afecta molt.

No és fins que et veus amb l'obligació d'ensenyar a algú altre que no t'adones de tot el que has après, de que saps molt més del que creus. Aquests dies em toca això. Explico una part de la nostra feina a una persona nova que tenim al laboratori. És una de les parts fàcils, això si, i estic explicant coses que he fet centenars de vegades. Però sé explicar el per què de moltes coses, el perquè es fa d'una manera i no d'una altra. Això m'anima una mica, almenys veig que no he desaprofitat tant el temps durant aquests anys.

No sóc un bon mestre. Ensenyo el que puc i com puc, però almenys he estat capaç de dir-li com s'haurien de fer les coses, i com les fem en realitat, que no és poc. No és una persona que tingui al meu càrrec, l'ensenyem entre tots. No sé si seria capaç de formar una persona en tots els aspectes de la nostra feina, però veig que hi ha temes en els que puc ajudar, i explicant les coses a la meva manera, una altra persona rebrà uns coneixements que li serviran i que podrà transmetre en un futur. M'agrada. Ho faré millor o pitjor que d'altres, però ho puc fer.

La preciositat

Quina alegria que generen els nens petits! Els primers mesos de vida d'una personeta són tan especials que no es pot evitar que se't quedi cara de tonto mirant-los com fan monades. Avui hem anat a visitar la filla d'una bona amiga, que està a punt de complir sis mesos de vida, ja en vaig parlar en el seu moment quan va néixer. Ara feia temps que no la vèiem, i està preciosa, com ha crescut! Quina nena més maca, la nostra Jana. Que no es diu Jana, ja sabeu, però per nosaltres sempre es dirà així. Sóc dolent amb les semblances, no sé si retira a la mare o al pare, però que és moníssima no li treu ningú. I no, no tots els nadons són macos, hi estarem d'acord, oi? Però si veiéssiu la parella sabríeu que d'allà només en podia sortir una preciositat.

L'he tinguda als braços, força estona. És una nena que m'estimo, tinc moltes ganes de veure-la créixer. Em sentia maldestre, crec que mai m'havia atrevit a agafar una criatura d'aquesta edat, però la veritat és que no em veia tan estrany. Algú ha comentat que era l'última cosa que s'imaginava, veure en XeXu amb una criatura als braços. No ho he entès, no em fa gràcia que pensin això de mi. Que estic una mica boig ja ho sabem tots, però sempre he pensat que m'agradaria tenir fills. No sé si ja en vaig parlar algun dia, segur que sí, però tant és, perquè no m'importa tornar-ne a parlar. M'agradaria tenir fills, sí, no em fa res dir-ho. Si estaria preparat per tenir-ne ara, en cas de tenir l'oportunitat, no ho puc saber. Però en dies com avui, en que m'he vist amb una nena de mesos agafada, cada cop tinc més clar que això també ho vull per mi.

He fet moltíssimes fotos, no podia parar. Algunes són molt maques, i n'hi ha també de gracioses. M'encantaria compartir-ne alguna amb vosaltres, per exemple, alguna de les que m'han fet a mi amb la nena, però entendreu que no ho faci... És tan maca... Algun dia, me'n compraré una, algú em pot dir on en venen?

Unes paraules

S'acaba l'octubre i això marca la fi d'una època i el principi d'una altra. Toca el moment de fer un pas endavant, ja sabia que el moment arribaria, però finalment, ha arribat. Ara m'hi he de posar seriós. Ja faig tard i ho sé, però la tesi no s'escriurà sola. Aquests dies han estat estranys. M'he resistit, però ja no puc esperar més. Tinc material per fer-ho i començo a escriure. Començo a escriure de manera oficial, encara que em queda molta feina per fer, però la memòria escrita porta el seu temps, i justament això és el que no em sobra. He posat les primeres paraules. Només són unes paraules, però signifiquen moltes coses. I quan es comença no s'ha de parar.

No sé què significa això. Una persona sensata s'acomiadaria de tots vosaltres per dedicar-se en cos i ànima al projecte, però m'estimo molt aquest espai, m'ha donat molt, moltíssim, en un any que va començar malament, però que crec que acabarà molt bé. No em vull acomiadar, i per això no ho faig. No desapareixeré, no ho puc fer. Però no puc prometre res. M'he de forçar a fer el que toca, ni que sigui per una vegada a la vida. No tinc ni idea de com repercutirà això a la meva participació a la blogosfera. Potser sóc capaç de trobar temps per tot, o potser m'hauré de dosificar molt. Tampoc no sé si podré passar tan sovint per casa vostra, i això em fa mal també, perquè m'encanta llegir els no pocs blogs que segueixo regularment o esporàdica.

Un post que m'entristeix, però que no és un adéu, és un 'no-prometo-res'. Bé, una cosa sí que puc prometre. Quan tot s'acabi, tornaré a ple rendiment. I tot i no ser un adéu, aprofito per donar-vos les gràcies a tots els que llegiu això, i hagueu seguit més o menys les ximpleries que he anat explicant al llarg d'aquests mesos. Un agraïment que sento de tot cor. Espero no haver d'enyorar-vos.

Quants anys fa que sona?

El temps passa volant, però de sobte petits detalls et fan adonar de que potser passa més ràpid del que pensaves i tot. Escoltes una cançó per la ràdio que a tu et sembla que forma part de la teva vida, una d'aquelles que t'ha acompanyat. Quants anys deu fer que sona? Com a mínim quate o cinc. Continues a la teva, la vas cantant perquè l'has sentit molts cops i te la saps, però no hi dones importància. Llavors és quan acaba i el locutor diu que la cançó és del 1995.

12 anys han passat com si res. I encara pot ser pitjor. A mi em sonen com a banda sonora de la meva vida cançons que sé que són del '92 o del '91. Curiosament, les més antigues d'això sonen diferents, qüestió d'estètica, i encara que em puguin agradar, m'adono que han de ser molt antigues per com sonen. Però les altres no, no m'adono que són antigues, són les meves cançons i prou, les que he anat sentint. Això em converteix en molt gran. D'aquí a no gaire les meves cançons tindran 20 anys, i això és tota una vida, no trobeu? Això si, estic pendent de la música nova, intento no quedar-me enrera i anar captant les tendències que surten. Però aviat seré arrossegat pel temps i em quedarà el record d'aquesta música que serà la meva, entraré en aquell espiral dels pares que ens deien "ja no es fa música com la d'abans!".

No m'hi resigno. M'agrada la música d'avui, disfruto en el present. Però veure que han passar 15 anys des que vaig començar a sentir uns temes, i encara em sonen actuals espanta una mica. El temps passa per tots, per la música també. Però algunes cançons són tan especials que per anys que passin...

Per escriure alguna cosa

No paro. Darrerament estic que no estic. La feina té part de la culpa, perquè m'obliga a anar amunt i avall, però no és només això, visc com una segona joventut. O una tercera. O una quarta. El que passa és que encara li foto més canya al cos que abans, això no pot acabar bé. I sabeu què penso? Doncs que tinc molts posts per llegir, i que ni tant sols contesto els comentaris que em feu, i això em sap molt de greu. Però no vull contestar de qualsevol manera, ni em vull llegir els posts en diagonal. Vull una estona per fer les coses bé, i no la trobo. Ara faré un cop d'ull.

Aquest és un post poc propi de mi, perquè no és meditat, ni reflexiu, ni ve a dir res. Només sé que tinc ganes d'escriure, i que tampoc no trobo moments per posar-m'hi. A sobre, he estat tenint problemes de connexió a casa. Ara sembla que s'ha arreglat, però el pitjor malson, quedar-se sense internet, va planar per casa durant uns dies. Sort de tenir un informàtic per allà! Tinc el blog una mica descuidat, i això em sap greu, perquè m'agrada aquest espai, i m'agrada que hi vingueu i hi dieu la vostra, que en definitiva és el millor del lloc, les vostres reflexions en forma de comentari.

Fins i tot fa dies que vull canviar la cançó i ni això. En tenia una de pensada que vaig estar a punt de posar, però aquest matí se m'ha aparegut una altra tonada, un himne generacional, que ha marcat diferents punts de la meva història. No m'abandona, sempre torna quan la necessito. I ara la necessito, i per això la poso, i la podria deixar per sempre aquí, perquè quan la sento m'obliga a parar-me i a cantar-la, és gairebé una obligació moral.

Res més. És a dir, res, perquè no vinc a dir res, no hi ha principi ni hi ha fi, no hi ha lògica ni reflexió final (ni inicial), i tot això no és propi de mi, però hi ha tantes coses que no són pròpies de mi darrerament...