Black Christmas

Al carrer ja hi ha llums, els supermercats estan plens de torrons i polvorons, les decoracions ja han virat de paisatges tardorencs cap a la màgia nadalenca... Però amics i amigues, encara som a novembre. Què redimonis ens està passant?

Al meu poble van encendre els llums de Nadal aquest divendres passat. Coincidia sospitosament amb el maleït Black Friday que s'ha posat de moda els darrers anys. Casualitat? No ho crec pas. El cas és que vaig preguntar a alguna gent si ho veien normal, a falta d'un mes sencer perquè comencin oficialment les festes, si ja han d'estar posats els llums. La resposta va ser la indiferència i un tímid 'sí, sempre és així, una setmana abans del pont de la Immaculada ja els posen'. No fotem, això és el Show de Truman, o què? Em voleu fer creure que sempre ha estat així? Doncs no. Abans els llums s'engegaven per Santa Llúcia, el 15 de desembre. Tampoc no posaven el pessebre fins després del pont, i ara ja hi és. No, no tinc tan mala memòria, d'uns anys ençà tot s'ha avançat. Les finalitats seran les que siguin, eminentment comercials, però no pot ser que propis companys meus, crítics i amb criteri, vegin això normal.

No, no és Nadal, i encara falta molt. Falta un mes de desembre sencer, i insisteixo, encara és novembre. Un mes difícil, de molta feina i una situació complicada, socialment complicada per molta gent, i estem fent una despesa energètica absurda i desproporcionada. Ja posats, els propers anys inaugurem els llums de Nadal un cop tanquem la campanya d'estiu, cap allà el 15 de setembre. Potser el primer any se'ns farà estrany, certament. Però dos o tres anys després estic convençut que molta gent em dirà 'sí, és normal, sempre s'ha fet així'. I ho sento, però no. Potser som un ramat d'ovelles. Potser no tenim cap capacitat per modificar el nostre entorn i les dinàmiques que ens vénen imposades. Potser el consumisme, els mitjans de comunicació, els miratges socials ens engoleixen i no ens deixen veure més enllà. Però no pot ser que ens empassem qualsevol cosa que ens serveixin en una safata decorada amb llumetes pampalluguejants.

No és Nadal i no em convencereu del contrari. De fet, aquest any el Nadal ni tan sols hauria d'existir, altra feina tenim. Però es veu que ha arribat abans que mai. Doncs apa, fum fum fum, ho ho ho, o el que vulgueu. Vaig a seguir amb les activitats d'un diumenge normal.

Muntanya, aiguamolls i camí de ronda

He comprat un mòbil nou perquè l'anterior ja no donava per més. Les actualitzacions de sistema operatiu són engrescadores, però ja estan pensades perquè models més antics no les suportin i se'ls fongui la bateria en un no res. I aquest mòbil nou em fa fotografies molt panoràmiques, més allargades del que és habitual, fins i tot en gran angular. Sí, té altres modes, però també tenen la seva gràcia, aquestes fotos. I amb aquest mòbil he immortalitzat aquests dies de vacances que he passat a l'Alt Empordà, que es poden resumir amb tres conceptes: muntanya, aiguamolls i camí de ronda. Dies intensos, de molt caminar per terres que feia molts anys que no visitava. S'ha fet massa curt.

La realitat tossuda

Font: La Vanguardia

Restaurants tancats, bars sense terrassa, confinament municipal de caps de setmana, cobrefoc, cultura sota mínims, trens en silenci... les mesures que ens han aplicat a Catalunya són dures i molt restrictives, molestes i aparentment injustes. Però efectives, a jutjar per la nostra corba de mortalitat en aquesta segona onada. Ni les escoles obertes, ni treballar en empreses sembla que empitjorin els indicadors, però les interaccions socials sí i cal reduir-les. A Catalunya s'ha fet una gestió exemplar i sense màcula? En absolut, s'han comès errades, algunes grosses. És difícil encertar-la sempre quan no saps ni a què t'enfrontes. Però definitivament, no ho estem fent pitjor que altres territoris de la península als que hem sentit lloar aquests dies, mentre que es dediquen a falsejar les seves dades per amagar contagis. Però ni així poden canviar la realitat, que és molt tossuda. Potser si no hi hagués unes eleccions a la vista no caldria fer veure que aquí ho estem gestionant fatal i que qui se n'encarrega són ineptes que no fan cas de ningú.

*****

Desconnecto uns quants dies. No crec que em trobeu a faltar, però per si no em veieu pels vostres blogs ni enlloc. Apa, porteu-vos bé en la meva absència. I sobretot, responsabilitat.

Com si haguéssim guanyat la Champions

Fins i tot en moments de depressió col·lectiva es pot arrencar un somriure a algú. Tinc una companya a la feina, uns quants anys més gran que jo, amb qui sempre escoltem la mateixa ràdio, no sabem treballar sense música. Escoltem Flaixbac, una emissora que, per la música que posen (en bucle), ni a ella ni a mi ens tocaria ja per edat. Però tot i així, som oïdors fidels.

Al programa matinal d'aquella casa fan allò tan típic de trucar la gent per felicitar-li l'aniversari, o qualsevol altre esdeveniment digne de ser felicitat. Doncs bé, la meva companya ja havia verbalitzat altres vegades que li faria molta gràcia que la truquessin. Amb l'altra companya, la polonesa que ja ha sortit més d'un cop en aquest blog, ja ho havíem reservat l'any passat, tot correcte en temps i forma, però no va poder ser, no sabem per què no la van trobar. Aquest any ho hem tornat a intentar i a la segona ha resultat ser la vençuda. 

Déu i ajuda ens va costar distreure-la perquè, pels volts de l'hora convinguda, estigués a prop del seu mòbil, ja que és un nervi que no para, i generalment no fa cap cas de l'aparell. Però va acabar sonant, una mica més tard del que esperàvem, però mentre la teníem retinguda al despatx. Quins nervis que vaig passar, volia que sortís bé! També teníem el dubte de com reaccionaria en directe, tant podia estar encantadora com engegar el locutor. Però per sort, va ser la primera opció. I la cara d'il·lusió, i el somriure ximple que va tenir posat tot el dia, fan que valgués molt la pena aquest petit gest, que quan va acabar els artífexs vam celebrar saltant i cridant com si haguéssim guanyat la Champions. Que poc costa fer feliç a algú, ni que sigui per una estona, i que bé que es posa.

Constants vitals

Com cada any, ens han fet la revisió mèdica a la feina. Amb certes restriccions i eliminant algunes proves per la pandèmia, però més o menys ha estat com sempre. Tan poc fiable com sempre, vaja. De totes maneres, aquest any tenia curiositat per saber què em diran les anàlisis, després d'haver perdut molt de pes respecte l'any passat. Mentre n'espero els resultats, constatar que perdre un terç del pes corporal no ha impressionat a la gent que ens fa la revisió, no ha valgut ni per un comentari de sorpresa, tot molt normal. Per altra banda, destacar que he arribat a uns mínims històrics de pulsacions per minut. L'electrocardiograma va mostrar tan sols 36 pulsacions. Això sí que va generar certa sorpresa: no és gens habitual. La doctora va pensar que potser l'andròmina no anava bé i que la maquineta de prendre la pressió ho desmentiria. Efectivament, en el segon intent van sortir 38 pulsacions. Molt més normal, on vas a parar.

Si ajuntem això a que, des que vaig donar positiu en un test de covid-19 a l'abril, la meva temperatura corporal no ha pujat dels 35ºC (anteriorment no sé com la tenia), no es podria dir que les meves constants vitals siguin gaire... vitals, precisament. Aquest fet sí que va despertar certa sorpresa, la doctora va dir que això no ho havia vist mai. 35º i escaig sí, però en el rang de 34º mai. La reacció a tal raresa fisiològica va ser contundent: obrir-me la porta i dir 'doncs bé, ja estem, fins una altra!'. Qualsevol dia se'm para el cor en directe o moro d'hipotèrmia i segurament dirien 'però quina llàstima, tan sa com semblava...'.