Era un regne petit, amb les seves pròpies lleis. Era un regne en pau, que defugia els conflictes amb els seus veïns. Era un regne de concòrdia, de discreció, on tothom rentava els draps bruts a casa i convivia en harmonia amb tota la comunitat. Però en el silenci i en el mirar cap una altra banda sempre s'amaguen realitats que, tard o d'hora, no es poden deixar passar més. Era ben sabut que el sobirà del regne es reservava el dret a cuixa sempre que li plaïa, en nom d'una tradició ancestral abolida molt temps enrere a la majoria d'indrets, fins i tot al petit regne, però que el nou monarca (feia pocs anys que havia succeït el seu pare) havia recuperat de manera discreta i no oficial. Moltes eren les noies joves que, malauradament, podien donar testimoni de la voracitat del sobirà. I tot i que no fos públic, tot i que en aquell regne petit tothom preferís mantenir en la intimitat de la llar totes les desgràcies, sempre hi ha algú que acaba parlant, per acabar descobrint que no es tractava d'un fet aïllat.
Tota acció acaba tenint una reacció. Així van aparèixer elles. Mares, tietes, germanes, àvies. Dones de diversos indrets del regne, familiars de les afectades, però no només. Dones que ja en tenien prou d'aquestes actituds i que no volien tornar al passat amb lleis absurdes i vexatòries. Perquè no era només el monarca, la seva actitud envers aquelles noies havia relaxat el comportament de molts homes del regne. Feien com si no passés res i havien augmentat els casos d'assetjament. Davant d'aquesta regressió, aquestes mares, tietes, germanes i àvies es van organitzar per tenir cura de totes les dones, per oposar-se a les pràctiques del sobirà i per castigar qualsevol home que es passés de la ratlla. Es protegien, es feien costat i llepaven les ferides de les dissortades que havien passat per un mal tràngol. El rei les coneixia perfectament, cada cop eren més. Ja li havien aixafat els plans en alguna ocasió, però no es rendia, encara se'n sortia la majoria de cops. Això no volia dir que no comencessin a fer-li por. Si totes les dones s'alçaven, ni tan sols el seu exèrcit podria fer-hi res.
Feia bé de témer-les. La revolució estava molt més a prop que no es pensava. Ja no s'allitaria amb cap altra noia mai més.
Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts de juny.