Relats conjunts, Dames de la cort a cavall

Era un regne petit, amb les seves pròpies lleis. Era un regne en pau, que defugia els conflictes amb els seus veïns. Era un regne de concòrdia, de discreció, on tothom rentava els draps bruts a casa i convivia en harmonia amb tota la comunitat. Però en el silenci i en el mirar cap una altra banda sempre s'amaguen realitats que, tard o d'hora, no es poden deixar passar més. Era ben sabut que el sobirà del regne es reservava el dret a cuixa sempre que li plaïa, en nom d'una tradició ancestral abolida molt temps enrere a la majoria d'indrets, fins i tot al petit regne, però que el nou monarca (feia pocs anys que havia succeït el seu pare) havia recuperat de manera discreta i no oficial. Moltes eren les noies joves que, malauradament, podien donar testimoni de la voracitat del sobirà. I tot i que no fos públic, tot i que en aquell regne petit tothom preferís mantenir en la intimitat de la llar totes les desgràcies, sempre hi ha algú que acaba parlant, per acabar descobrint que no es tractava d'un fet aïllat.

Tota acció acaba tenint una reacció. Així van aparèixer elles. Mares, tietes, germanes, àvies. Dones de diversos indrets del regne, familiars de les afectades, però no només. Dones que ja en tenien prou d'aquestes actituds i que no volien tornar al passat amb lleis absurdes i vexatòries. Perquè no era només el monarca, la seva actitud envers aquelles noies havia relaxat el comportament de molts homes del regne. Feien com si no passés res i havien augmentat els casos d'assetjament. Davant d'aquesta regressió, aquestes mares, tietes, germanes i àvies es van organitzar per tenir cura de totes les dones, per oposar-se a les pràctiques del sobirà i per castigar qualsevol home que es passés de la ratlla. Es protegien, es feien costat i llepaven les ferides de les dissortades que havien passat per un mal tràngol. El rei les coneixia perfectament, cada cop eren més. Ja li havien aixafat els plans en alguna ocasió, però no es rendia, encara se'n sortia la majoria de cops. Això no volia dir que no comencessin a fer-li por. Si totes les dones s'alçaven, ni tan sols el seu exèrcit podria fer-hi res. 

Feia bé de témer-les. La revolució estava molt més a prop que no es pensava. Ja no s'allitaria amb cap altra noia mai més.

Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts de juny.

Caldrà menjar moltes sopes

L'excursionista de pa sucat amb oli no vol deixar passar l'oportunitat de posar-se a prova i veure què tal li funciona el cos amb 18 kg menys a sobre. Ara que els gurus han obert les portes i ja es pot anar a tot arreu (qui se'n recorda de la pandèmia si el més important és que els bars i restaurants puguin estar oberts per a turistes i els festivals de música es puguin fer), l'excursionista de pa sucat amb oli ha decidit començar l'any de muntanya assolint el sostre comarcal del Solsonès: el Pedró dels Quatre Batlles, de 2387m. 

La ruta triada va ser una circular que incloïa també el Volturó (2349m) i la Tossa Pelada (2379m) i que es pot fer en un matí. Van matinar molt per començar a caminar aviat! Parteix del Clot de la Vall, al Port del Comte, i estava prevista per unes quatre hores, però l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant van aconseguir completar-la en unes tres hores i quart. El traçat no és complicat, només compta amb una pujada notable i sostinguda fins el Volturó, i un últim tram de pendent forta després de baixar al coll i pujar fins el Pedró. El terreny és prou còmode amb només alguns trams de pedres una mica descompostes.

Al cim del Pedró, panells de 'realitat augmentada'. 

Llàstima que els núvols no deixaven veure res.

A mig matí el cel es va tapar una mica i això va impedir a l'excursionista de pa sucat amb oli gaudir de les vistes des del cim del Pedró, que són moltes i variades. Val a dir que li va costar la pujada, per falta de costum, i encara haurà de menjar moltes sopes si vol afrontar reptes una mica més seriosos. Aquest any la preparació va amb molt de retard. L'excursió no és complicada malgrat que transcorre a força alçada, però només fer muntanya et prepara per fer muntanya, la manca de ritme és evident. Malgrat això, la van acabar sense grans dificultats, i a dinar a casa!

Podria ser la Lluna, però és el Pedró dels 

Quatre Batlles vist des de la Tossa Pelada.

Informe de danys: cansament, cruiximents en punts molt concrets (que només s'exerciten pujant i baixant muntanyes), i fregaments als talons perquè les botes són noves. 

La bàscula i el mirall són amables

Al febrer, abans que esclatés la pandèmia, el confinament i tot això que ara sembla que estem oblidant ràpidament, ja vaig dir que estava en fase de perdre pes i que la gent encara no m'ho notava, cosa que em feia una mica de ràbia. Quan parlo de 'en fase', en mi té un sentit perquè m'he d'enfocar molt si em vull aprimar: o m'ho prenc seriosament o no funciona. I no sé fer-ho a poc a poc. Ja ho he fet altres cops, de manera que el meu historial de pes al llarg del temps és com una muntanya russa en la que els cims i les valls solen estar a molta distància els uns dels altres.

Durant aquests mesos que hem estat movent-nos molt poc i que es comenta que la gent s'ha engreixat força de mitjana, jo he seguit perdent. Fent exercici diari, reduint molt el consum calòric i, sobretot, no menjant allò que m'agrada més, és a dir, qualsevol cosa que no sigui sana. M'he portat bé. Potser de manera massa estricta i tot. Però ara estic on em vaig proposar estar: he perdut 17 quilos, que es diu aviat. I encara faig una mica de panxeta, càsum! Però la diferència és notable, ara no hi ha ningú que pugui obviar-ho, sobretot després de no haver-nos vist durant setmanes o mesos. La sorpresa és total, la imatge que mantenen de mi no és la del març quan ens vam deixar de veure, moment en que ja havia perdut una bona quantitat però no es veia massa, és una d'anterior. Ara els ve de nou.

Em sento molt millor, com és evident. Estic a gust. Tant la bàscula com el mirall són amables. Ara se'm planteja un repte que generalment no aconsegueixo complir: mantenir-ho. Aprofitar alguns bons hàbits que he començat i resignar-me a que hi ha coses que no s'han de fer, i d'altres que convé fer-les. Si ho aconsegueixo serà tota una novetat. Per cert, com que l'exercici diari que faig és bici estàtica, com ja he comentat altres vegades aprofito per llegir mentre pedalo. Aquest any porto un ritme de lectura estratosfèric pels meus estàndards. Sens dubte, és una gran motivació per no perdre'm cap sessió, perquè l'activitat per ella mateixa fa adormir a les ovelles...

Cocooning

Els humans tenim necessitat d'etiquetar-ho tot, de posar noms. Avui vull parlar de 'cocooning', un concepte que he sentit darrerament i que reconec que m'ha fet sentir una mica identificat. Però de fet, no és nou, es veu que va ser creat als anys 90.

La paraula ve de 'cocoon', que significa capoll o pupa, que és un dels estadis que passen els insectes que fan la metamorfosi. En algunes papallones s'anomena crisàlide, que és un terme més conegut. En aquesta fase del desenvolupament, les larves d'insecte es tanquen en una càpsula hermètica i quan en surten tenen una forma totalment diferent. Potser algun de vosaltres recordarà també una vella pel·lícula dels 80 que es deia 'Cocoon', en part per això aquest concepte m'ha cridat l'atenció, és un terme amb sonoritat curiosa.

El 'cocooning' es defineix com la tendència a socialitzar cada vegada menys, a passar cada cop més temps a casa i sortir poc. A tancar-se en la pròpia closca o càpsula. Podríem dir que els darrers mesos hem patit un 'cocooning' forçat, però el terme és aplicable quan és una decisió voluntària. No és un concepte nou, està relacionat amb l'agorafòbia, la por als espais oberts, i fa un temps ja van fer-se famosos els hikikomori japonesos, adolescents que es tancaven a la seva habitació i no sortien mai.

Doncs bé, a mi aquesta crisi sanitària m'ha afectat una mica d'aquesta manera. No tinc ganes de recuperar la vida social d'abans, ni d'anar a terrasses de bar, ni tan sols de fer esport fora de casa. No m'hi trobo incòmode, ni m'hi ofego, ni se'm cauen a sobre les quatre parets. I encara que quedi malament dir-ho... no tinc massa necessitat de veure ningú més. Suposo que ja em passarà, però de moment, enlloc com al meu 'cocoon'.