divendres, 28 de febrer de 2020

Mandra

Em fa mandra parlar del coronavirus.
Em fa mandra parlar de la taula de negociació.
Em fa mandra parlar de l'acte electoral de Perpinyà.
Em fa mandra parlar de l'egocentrisme de la meva companya de feina.
Em fa mandra començar la temporada de castells.
Em fa mandra fer reunions i més reunions.
Em fa mandra que m'emboliquin en projectes nous que ni m'interessen.
Em fa mandra que em demanin una implicació per sobre de les meves possibilitats.
Em fa mandra riure les gràcies a segons qui.
Em fa (una mica de) mandra escriure al blog.

Molt desganat de tot en general, cansat i amb poca energia mental. M'hauria de quedar només amb aquelles coses que no em fan mandra, però no en sé.

divendres, 21 de febrer de 2020

Comptant passes

La tecnologia avança a tal velocitat que sovint és difícil seguir-la. I altres vegades, senzillament no tenim cap interès en seguir-la. Això em passava a mi amb aquestes polseres-rellotge que es porten ara, no els rellotges intel·ligents, sinó aquestes més senzilletes que et compten les passes, et mesuren el ritme cardíac i les hores de son. Ja feia temps que en veia portar a molta gent i no passava de fer-me gràcia, sense cap intenció de tenir-ne una de pròpia.

Resulta que tinc uns amics amb els qui no ens veiem gaire, però sempre ens fem regals pels aniversaris. Mai quan toca, de vegades amb mesos de retard, com és el cas. Aquests amics, fa un parell de setmanes, em van regalar una d'aquestes polseres. No és pas que no la volgués tenir, senzillament que no pensava fer cap esforç per adquirir-la. Però un cop la tens fa gràcia i comences a fer mesures de les que l'aparell et permet. Mal negoci per algú tan competitiu amb ell mateix com jo.

Així que ja em teniu comptant passes cada dia per superar l'objectiu que li he marcat a la polsera, que són 10000 passes diàries. Escolta, que si s'ha de fer una volta una mica més llarga per assolir-les, es fa i punt. Que el temps no és tan important! I si a més la companya de despatx també la té i és igual de competitiva... vaja, que ara ens passem el dia anant a la impressora i pujant i baixant escales. Que ja em diràs tu, caminar no compta massa com a exercici, però com a mínim, estem distrets amb la polsereta.

dissabte, 15 de febrer de 2020

Qui t'ho diu primer

Em sembla que ja he comentat altres vegades que m'agrada molt menjar. Ja sabeu, de fa poc, el que no m'agrada menjar, però totes aquelles coses calòriques i gustoses que existeixin són amigues meves. Això fa que al llarg de la meva vida hagi tingut variacions fortes de pes, de normal ja faig panxeta, però de vegades m'he passat molt i ho he hagut d'aturar, fins i tot de maneres una mica radicals, fent restriccions calòriques bèsties. També he aconseguit estar força prim, la gent s'espantava i tot, però va durar poc.

El cas és que ara havia arribat a un d'aquells punts que t'adones que has de parar. Com sigui, amb algun revulsiu inicial, perquè no ho sé fer d'altra manera, tinc molta força de voluntat quan m'hi poso, el que se'm fa difícil és començar. Però no podia continuar menjant igual. Així que m'he posat a la feina. Menjar molt menys, evitar dolços fora d'hores, que són la perdició, exercici regular. Anar fent, vaja. No sóc amant de dietes miraculoses, ho faig a la meva manera. Però l'inici és dur, la bàscula et va donant bones notícies, però ni tu mateix et notes canvis. Potser tu t'ho veus una mica, a la cara, als braços, aquell pantaló que ara et tanca, però tot i que ja són uns quants quilos, de moment no es nota gaire. Senyal que realment t'havies passat.

Fins que un dia algú se't planta davant de sobte i et diu un 'tu t'has aprimat molt, oi?'. Que no es molt, que és una part encara petita del que tocaria. Però algú t'ho ha vist. I t'ho ha dit. I estimes aquella persona, per fi no ets tu sol que ho veus ni la bàscula qui t'ho assenyala. De normal ningú n'ha de fotre res del pes o la complexió dels altres, no els hem demanant l'opinió. Però quan t'hi estàs esforçant i et desespera que 'no serveixi' per a res, com s'agraeix aquest comentari! Així que tres hurres per la persona que m'ho va dir aquest divendres. Gràcies!

dijous, 6 de febrer de 2020

High hopes

Si una cosa tenen les cançons és que en podem trobar sempre una per qualsevol moment que vivim. Allò que ens cal sentir, segur que algú ja ho ha plasmat en alguna lletra. La gràcia és que potser aquella cançó, sí, aquella que de sobte cobra tot el sentit, ja l'havíem sentit centenars de vegades i ens agradava, o no, però era una cançó més. Doncs bé, l'altre dia aquesta cançó se'm va plantar davant dels nassos i vaig saber que era la cançó que em calia per creure-m'ho, per saber que era possible i que, per què no jo, per què no llavors. But I always had a feeling, I was going to be that one in a million, always had high, high hopes. Aquesta cançó és High hopes, de Panic! At The Disco, un grup que vaig descobrir a Canadà fa dos anys i que ara també sona per aquí. I per sort, és de les que m'agraden, i força. Us deixo un enllaç a la lletra, amb la traducció al costat, per si us cal.