dimecres, 20 de novembre de 2019

Anonimat

Quan va esclatar la moda dels blogs, la majoria de gent feia servir un pseudònim, un sobrenom que probablement ja havien heretat d'alguna altra aplicació anterior, xats, fòrums, el que fos. El motiu de no signar amb el propi nom era per mantenir l'anonimat personal, poder parlar lliurament i no exposar-nos. Amb el pas del temps, alguna gent va perdre la vergonya i va canviar el seu àlies pel nom real, entre blogaires no semblava que hi hagués res a témer. Jo vaig continuar fent servir el meu àlies, però com ja vaig explicar molts cops, també és un nom que molta gent feia servir per anomenar-me; ara ja no tant.

El cas és que l'anonimat era per auto-protecció, en cap cas que jo conegui es va fer servir per atacar o enganyar ningú, almenys no amb mala fe. És molt diferent del que ens trobem avui dia a twitter, que és una xarxa de microblogging, és a dir, una de les evolucions del món blogaire. Allà alguna gent s'empara en l'anonimat per poder dir qualsevol burrada sense que tingui conseqüències. Insultar, calumniar, inventar conspiracions, tot és igual, el perfil anònim els protegeix. És més, gent que ja té un perfil obert amb el seu nom, se'n crea d'anònims, el que s'anomena 'compte B', per poder dir tot allò que no pot dir obertament. I no parlo de revelar secrets, sinó de fer mal. De vegades penso que el fan servir de teràpia, per buidar-se de tota la ràbia que porten dins. Alguns són extremadament virulents. I el que és pitjor, n'hi ha d'aquests que tenen un munt de seguidors i hi ha gent que creu cegament i acrítica tot el que expliquen.

Jo, que allà sí que hi tinc el nom real, entro a twitter a informar-me i a divertir-me, i també a fer campanya pel meu partit quan cal, no ho negarem. Els comentaris que es poden veure per allà són denigrants. N'hi ha que estan molt engrescats i creuen que poden dir el que sigui, a qui sigui. Això acabarà com no pot ser d'altra manera, només es quedaran a twitter aquests. Celebritats, gent popular o tothom que tingui alguna cosa mínimament interessant a dir es buscarà un altre lloc on no l'insultin per dir-ho. 

**********

Marxo un parell de setmanes i no rondaré per aquí, porteu-vos bé i resistiu!

dilluns, 11 de novembre de 2019

Relats conjunts, Les filadores


En un món en el que les telecomunicacions estaven intervingudes, en el que qualsevol missatge telemàtic era interceptat i revisat, un món en el que tot passava pel sedàs de la censura i la repressió, la dissidència necessitava noves maneres de comunicar-se i organitzar-se. Qualsevol aparell electrònic que els humans poguessin fer servir, auriculars sense fins, rellotges, ulleres de realitat augmentada i, per descomptat, els nous implants subcutanis SRIs amb pantalles hologràfiques, es podien fer servir com a eines espies, totes enregistraven i transmetien els moviments i les converses dels seus usuaris. Per això els dissidents van haver de mirar enrere, la tecnologia era l'enemic.

I molt enrere van mirar, fins a l'antiga Grècia, per recuperar la vella tècnica dels tapissos d'Aracne i Atena, tapissos que, de tan bonics i ben fets, explicaven històries. Ara les històries que explicaven els tapissos ja no eren les dels antics mites, sinó com bloquejar una infraestructura important o com tallar una important via de comunicació. L'Estat, capficat en controlar totes les tecnologies, no van detectar mai aquesta 'nova' manera de comunicar-se. Evidentment, no va ser capaç d'evitar cap de les accions dissidents.


La meva aportació, gairebé en temps de descompte, als Relats Conjunts d'octubre.

divendres, 1 de novembre de 2019

Gent apatxe

No sé per quina relació d'idees o de comentaris, a una companya de feina i a mi se'ns va aparèixer aquesta cançó de La Trinca i la vam començar a cantar. Naturalment, vam buscar-la al youtube i ens la vam posar, seguida d'unes quantes més del grup, no us mentiré, que quan comences no pots parar. sempre fa gràcia posar-se la Trinca per aquells que tenim una edat. Però ja no fa tanta gràcia quan veus que aquesta cançó és de l'any 1981, quan jo tenia només 3 anys, i que la seva lletra és perfectament extrapolable al que ens passa actualment. Dolorosament extrapolable.

La cançó diu 'ara fa 15000 llunes, més o menys uns 40 anys'. Ara hauria de dir 80 anys. Però per la resta... bé, ja la coneixeu, segur. Gaudiu de recordar-la.