Aquests dies és força difícil parlar d'alguna cosa que no sigui l'actualitat que vivim a places i carrers arreu del territori. Segurament una bona part de la població viu aliena als esdeveniments, però no hi ha com estar connectat per adonar-se que l'hora és greu. Quan vaig veure els primers avalots a la ciutat de Barcelona i d'altres capitals, vaig pensar que aquestes ràtzies nocturnes no afavorien el moviment independentista, pacífic per definició. No, la violència als carrers no ens representa. Però què és violència?
Quan veus cremar un contenidor, potser no t'agrada. Però qui l'ha cremat realment? Barricades, llençar objectes a la policia. Defensar-se quan t'estan atacant amb armes és violència? És auto-defensa? En tot cas, els mitjans internacionals veuen amb normalitat aquests enfrontaments, la contundència després d'una sentència injusta ja es pressuposa. En canvi, tant la premsa com l'Estat espanyol estan venent un escenari de violència extrema als carrers, i en culpen íntegrament els independentistes. És el relat que volen, la justificació per reprimir-nos. Però quina part d'aquesta violència han generat ells mateixos amb infiltrats i amb desinformació per tal de justificar-se? Està clar que no tots els independentistes són santets i n'hi ha amb moltes ganes de brega, però potser es deixen portar per uns esclats que no iniciem nosaltres, algú posa la metxa, la pólvora, encén, i després deixa que tot cremi. Feina feta.
Com deia, al principi veia malament els enfrontaments. Però quan veus furgonetes de la policia atropellar manifestants, parar en sec, sortir uns quants agents a atonyinar manifestants que s'estan retirant caminant tranquil·lament pel carrer, o que es permet que un grup de nazis campin per Barcelona amb total connivència amb la policia, perquè els facin part de la feina d'atemorir i estomacar, llavors m'adono que malmetre mobiliari urbà i resistir als carrers no és violència. Que la violència ve, com sempre, del mateix cantó. Va haver-hi un temps que els Mossos respectaven el moviment. Però ara ja no. Ara són 'dels altres'. Més que res per ser conscients de la gravetat de la situació. Però cada dia que passa el camí de tornada està més tallat. Només ens queda seguir endavant.
