Els fans de la sèrie de ficció 'Joc de Trons' estem d'enhorabona. L'espera ha estat llarga, però per fi tenim sobre la taula la vuitena i darrera temporada, la que explicarà la conclusió de tants misteris i tants embolics en un món màgic i ple de terrors. Els amats de la saga literària no estem tan contents, els dos darrers llibres no sembla que hagin de sortir aviat i sabrem abans com acaba per la sèrie que pels llibres.
Volia parlar de l'expectativa que genera aquesta sèrie, que per mi no té comparació amb cap altra. Si en sou seguidors ja sabeu de què parlo, i si no, encara ho sabeu més, perquè esteu fins el capdamunt que l'altra meitat de la població vagi cantussejant tot el dia l'obertura musical i comentant la jugada de cadascun dels personatges. Jo personalment em vaig llevar abans d'hora dilluns per mirar el primer capítol de la vuitena temporada, abans d'anar a la feina! I si jo fos una excepció no passaria res, però conec una quanta gent que ho va fer, o que fins i tot va llevar-se a les tres de la matinada, hora de la primera emissió, i després van tornar a dormir. Les converses, el marxandatge (la meva tassa de la feina és de la Casa Targaryen), la bogeria que desperta aquesta sèrie, l'expectació que ens ha generat, com deia, no coneix comparació. Només recordo un cas similar, però puntual: quan la gent es va llevar de matinada per veure l'últim capítol de la sèrie 'Lost'. Jo ja ni la seguia, llavors.
Per això se m'ha acudit una comparació una mica estranya. 'Joc de trons' ve a ser com en Messi. També té detractors i gent a qui no interessa. Però quan intenten comparar-lo amb qualsevol altre jugador, no hi ha qui aguanti la comparació amb ell. Hi ha molts jugadors i se'ls pot comparar entre ells, però Messi és una altra cosa, està per sobre; és diferent. Com 'Joc de Trons', que també és una altra cosa per tot el que genera i per com de bojos ens torna a tothom que la mirem amb delit. Les altres sèries no poden competir-hi.
Imatge d'aquí.
