Relats conjunts, Paraigüer

L'insigne alpinista català Jofre Baladriga tenia l'encàrrec de fer de guia d'un grup d'excursionistes de Barcelona que s'estaven iniciant a les muntanyes de 5000 metres. En Jofre, que sovintejava els Andes i l'Himàlaia, encara tenia molts reptes pendents, però bé s'havia de guanyar les garrofes d'alguna manera mentre buscava patrocinadors per fer el Nanga Parbat, el proper 8000 que volia assolir. Fer de guia de muntanya era una de les poques maneres de fer-ho que coneixia.

Quan sortia de casa seva, al poblet de Santa Eufràsia de la Corbada, va esdevenir-se un fet del tot inesperat: una de les cases de l'altre cantó del carrer, l'antiga casa del paraigüer, només uns metres més amunt de la seva, va ensorrar-se amb un gran terrabastall. El núvol de pols i runa va impactar-lo directament i el va fer anar per terra de l'ona expansiva, juntament amb la gran motxilla que duia i la bossa de material d'alta muntanya. Per sort, no va patir cap mal, només va ser l'ensurt. Quan la pols va escampar va veure que molts trossos de runa havien anat a parar prop seu, però no es trobava cap ferida. Entre els fragments de la casa que tenia als peus, això sí, hi havia la rajola del paraigüer, tan característica. Patrimoni que es perdia. Gairebé per instint va recollir aquella rajola, encara una mica en xoc, i com que no sabia que fer-ne, la va guardar juntament amb les cordes, piolets i grampons.

No va pensar massa més en la casa ensorrada, li havia anat de pocs segons, la runa l'hauria pogut sepultar. No semblava gaire bon auguri per afrontar el repte d'aquell grup d'excursionistes de qui ni tan sols coneixia el nivell real que tenien, però ara que estaven a punt de coronar el Mont Ararat, prop de la frontera entre Turquia i Armènia, havia de reconèixer que tot havia anat rodat. El temps els havia acompanyat i els excursionistes que l'havien contractat estaven perfectament preparats i equipats.

Dues setmanes després, en tornar al poble, va veure el forat que havia deixat la casa del paraigüer i va pensar en aquella rajola que havia recollit. No n'havia fet més cabal. No té sentit carregar més pes del compte quan fas muntanya, però l'havia recollit distretament sense adonar-se que l'acompanyaria a Turquia, i com que no se'n va recordar més, no li havia fet cap nosa. Però quan va anar a buscar-la entre el material no la va trobar per enlloc. Estava segur d'haver-la recollit, no eren pas imaginacions seves. I si aquella bossa no s'havia obert fins que el material havia estat necessari, vol dir que la rajola havia arribat a l'Ararat... i en algun punt es devia perdre. Però quan? I on? Malaguanyada. Bé, qui sap si algú la trobaria i es preguntaria com havia arribat fins allà. Esperava que, en tot cas, aquest algú en fes un bon ús.

Doncs si voleu saber quin ús es va fer de la rajola de l'Ararat, llegiu el relat d'en McAbeu! Amb aquesta preqüela participo en els Relats Conjunts de febrer.

Formant els Becaris

L'excursionista de pa sucat amb oli està sortint força a caminar aquest any perquè té objectius ambiciosos de cara a l'estiu i cal mantenir les cames preparades. A més, la Fantàstica Acompanyant i ell han trobat companyia per fer excursions, que ara per ara anomenarem els Becaris. I ja se sap, als Becaris se'ls ha d'anar formant perquè algun dia puguin arribar al nivell de pa sucat amb oli.

Així que aquest cap de setmana han repetit cim per anar ensinistrant els Becaris: el Taga, de 2040m, a la comarca del Ripollès, aquest cop però, no des de Pardines, sinó des de Sant Martí d'Ogassa. Altres diferències amb aquell dia de fa ja 5 anys (poca broma) són que aquest cop els ha fet un dia esplèndid i que el cotxe no ha hagut d'acabar al taller. Per no estendre's en explicacions, només algunes fotos d'una bonica i agradable jornada.

 L'Olla de Núria des de la Portella d'Ogassa, amb el Puigmal regnant.

Foto no massa lluïda, però en la que es veu el Pedraforca de fons.

La Serra Cavallera des del cim del Taga.

Informe de danys: cap ni un d'aparent, potser la cara una mica vermella pel solet d'hivern, però res greu. Ja informaré si els Becaris han patit algun dany. De moment fan veure que no. 

12 anys menys un mes

El temps vola, i quan encara no ens hem acostumat a posar el 19 a la data, ja estem a punt d'entrar al mes de març. I com que és dia 21 de febrer, falta si fa no fa un mes per la primavera i un mes exacte per l'aniversari d'aquest blog, que ja serà el dotzè. Cada cop som menys gent per aquí en el nostre petit sector de la blogosfera i de ben segur que trobeu a faltar molts companys i companyes blogaires. Ja no som tants com per fer aquelles grans celebracions d'aniversari on incloïa tothom en algun format original, però almenys que els que seguim per aquí estiguem distrets, no creieu?

Per això m'agradaria proposar-vos un petit joc literari per celebrar l'aniversari: escriure un relat de ficció que inclogui a dos blogaires desapareguts i a un/a d'actual. Tema lliure, però on els o les protagonistes siguin perfils de la catosfera. Posem-hi de 250 paraules màxim. Podeu publicar-los als vostres blogs, posar-me'ls en un comentari o enviar-me'ls per mail, jo els aniré recollint i els presentaré tots junts el dia de l'aniversari. Si decidiu publicar-los al vostre blog sobretot aviseu-me, que no voldria que se'm passés cap! Què us sembla, m'ajudeu a fer una gran celebració de dotzè aniversari i de pas posem a prova la creativitat i recordem blogaires estimats?

Escolta'm

No escoltem. No recordo on vaig sentir que en una conversa la paraula que més es diu és 'jo'. És d'aquelles notícies que sents de passada i no acabes de processar, però seguint el que vaig sentir vaig començar a fixar-m'hi, i comprovo que la gran majoria de converses no són converses, són monòlegs de dues o més persones pronunciats de manera seqüencial. T'explico una cosa però tu no contestes: m'expliques la teva cosa. I així anar fent. Tanta necessitat tenim de treure de dins allò que ens neguiteja, tan fotuts estem que quan algú ens explica una cabòria, un problema o un maldecap li hem de sortir amb els nostres? Feu la prova. Creieu-me, si ho proveu ja no podreu deixar de fer-ho. I el pitjor del cas és que us irritarà quan us ho facin, que és gairebé sempre.

M'adono que jo ho faig en els blogs, així que no sóc exemple de res. Llegeixo un post i sovint, per no dir gairebé sempre, contesto amb la meva versió del que he llegit. Per contra, provo de no fer-ho en una conversa de veu: si em parlen, escolto i contesto referent a allò que m'expliquen. Si necessito treure alguna cosa de dins ja esperaré a ser jo qui comenci a parlar. No es tracta de contestar amb una experiència pròpia que eventualment pot ajudar l'afligit. Excuses, el que ens serveix a nosaltres no servirà per ell o ella, traieu-vos-ho del cap. El que li servirà és que l'escoltem i que li aportem algun punt de vista ni que sigui una mica diferent al seu, o potser senzillament que li donem la raó. Però no respongueu amb un 'Doncs jo...'. Bé, no sé, feu el que vulgueu, però ja no puc deixar de fixar-me en la gent que respon així. El que diguin a continuació deixa d'interessar-me immediatament.

L'edat i tot allò que comporta

Ja ha començat. És difícil fer-se'n a la idea, però arriba un moment que els pares deixen de ser una certesa, aquella gent que t'han donat la vida i que sempre estan allà. Pensem que això serà per sempre, o evitem pensar, precisament, que no ho serà, però t'hi trobes de sobte. Si jo ja en tinc 41, ells me'n porten uns quants d'avantatge. Arriben aquells problemes de salut poc determinats, però que els van incapacitant i van a més. Aquelles estades curtes a l'hospital per una ximpleria, sí, però que més val vigilar de prop. Aquells medicaments poc comuns que s'han de prendre regularment. I no ho vols veure, vas dient 'l'edat, l'edat', i per evident que sembli: és l'edat, però sobretot tot allò que comporta. Més difícil encara quan tens uns pares que no volen molestar massa i que no t'expliquen tot allò que els passa, però més valdrà que, a partir d'ara, els hi tingui un ull posat a sobre. Per acabar-ho d'adobar, en Blog farà aquest any, en termes humans, la mateixa edat que els meus pares, si fa no fa. Com a bon capricorn, sempre anticipant els disgustos.

Idees brillants un dissabte a la tarda

Dissabte vam tenir una d'aquelles brillants idees que només els humans podem tenir: anar a un parc comercial. A més, a la tarda, que és quan ens anava bé. En concret vam anar a la famosa Roca Village, on només havia estat una vegada abans i per fer castells. Per si algú no el coneix, és una mena de carrer artificial amb botigues de roba (sobretot) a banda i banda. Moltes botigues. No és el model comercial que intentem seguir, però de vegades la consciència queda en segon pla, especialment si busques peces que no pots trobar a qualsevol lloc. Ens van moure els 'outlets' de roba de muntanya que hi ha allà. La roba de muntanya bona és extremadament cara per les nostres butxaques, però intentem fer un pas més del que t'ofereix el Decathlon.

Les ofertes que vam trobar eren realment bones, massa llamineres com per deixar-les passar, encara que tampoc ens vam firar tant perquè anàvem a buscar coses concretes. Però l'experiència ja és una altra cosa. Tanta gent, tanta bogeria... a qui se li acut, un dissabte a la tarda, a mi que no m'agrada la gent en general. No, no ens hi veuran el pèl massa més per allà. Tinc la impressió que les persones es transformem en llocs com aquest. Com a nota positiva, però, val a dir que a tot arreu on vam entrar ens van atendre en perfecte català, que per ser un centre on arriben busos especials per guiris des de Barcelona, ja és més del que podríem esperar.

1000 pessetes

Segurament no hi ha ningú que pugui llegir aquest post que no hagi conegut la pesseta, la moneda espanyola que fèiem servir també a Catalunya, és clar, abans dels euros. Ja se sap que a les monedes i bitllets hi solen posar algun monument conegut o la cara d'algú (de vegades molt dura). A l'antic bitllet de 1000 pessetes, el verd, a banda de la cara d'en Benito Pérez Galdós, a la 'creu' hi havia alguns dels elements més característics de Tenerife: el Teide, el Drago Milenario i la famosa roca Roque Cinchado. En la nostra recent visita a l'illa els vam poder veure tots, i de pas rememorar aquell bitllet amb el qual a dia d'avui faríem ben poca cosa. Què fas avui amb 6 euros?

Municipals inoportunes

Estem en uns moments força durs, segurament els pitjors, des que al 2010 l'independentisme va esdevenir un moviment majoritari. La diferència d'estratègies entre els diversos actors del procés es posen de manifest, ja no anem de la mà i el que fan uns o altres emprenya l'altra part. A més, els nostres líders, els homes i dones que més han fet políticament perquè siguem on són, estan a punt d'afrontar un judici injust i que tothom sap com acabarà abans que es produeixi. És una oportunitat, sí, per posar en evidencia l'Estat un cop més. Però després de quedar en ridícul i que es torni demostrar que a Catalunya no s'ha fet res dolent... què? L'efecte es tornarà a diluir, com altres vegades, i Europa mirarà novament a una altra banda.

En aquest context que porta al desànim i a la desmobilització, els partits es posen en mode eleccions municipals. De fet, no deixen d'estar-hi mai, en aquest mode, però ara ja serà molt evident. És el gran moment de la política de base, a les viles i ciutats es fa política amb i per a la gent, política de proximitat. Per això les alcaldies són importants i els partits ho saben. Però aquestes eleccions arriben en un mal moment, segons el meu criteri. La manca d'unitat estratègica entre els partits pel que fa a l'eix nacional encara s'endurirà més ara que importarà més l'eix social. La divisió i els interessos polítics quedaran obertament exposats. Això no seria cap problema si no fos que molta gent no entén aquesta divisió. Pensen que anant tots junts ho tindríem guanyat i no és veritat. Per què anar en partits separats? Doncs perquè la uniformitat tira enrere a aquells pels quals la independència no és la primera prioritat. 

Tampoc no vull un debat de llistes unitàries punt sí o punt no. La meva reflexió va en el sentit que aquestes eleccions municipals, s'esdevinguin com s'esdevinguin en cada municipi, només poden fer que enrarir encara més la relació entre partits, perquè es diran i es faran coses que no s'esperen entre companys de camí, però en unes eleccions municipals els companys de camí són uns altres que quan parlem del país, i cada nucli urbà sap quins són els seus interessos i quins no. No veig a Catalunya preparada per unes eleccions d'aquesta mena, però no es poden evitar. Així que més valdrà que prenguem paciència i molta til·la. El desànim i la mala llet en vies de multiplicar-se.