Ginkgos 2016

Aquest post, que s'ha convertit ja en un clàssic de primavera del blog, servirà també per dir que desaparec per uns dies i que no us estranyeu si no em veieu per aquí ni per les vostres cases. Primavera a casa, des de fa un temps, implica també el reverdir del nostre 'jardí', és a dir, de la col·lecció de testos i testets que tenim a la mini-galeria. Actualitzem la informació dels 6 Ginkgo biloba que tenim creixent actualment, que com ja sabeu, en arribar la tardor queden ben pelats:

Evolució d'un ginkgo (el #2), a la tardor.

Fan molta peneta durant l'hivern, però llavors arriba l'abril i et donen una alegria:

Ginkgo #4 reloaded.

I només després d'unes setmanes, tens un abret la mar de mono, d'uns quaranta centímetres i fulles de mida adulta. Aquest any no han fet l'estirada dels anys anteriors, és a dir, que no s'han fet més alts i suposo que ara aniran augmentant de mida proporcionalment. Ah, el que sí que ha fet algun (el #6), és generar una branca lateral! Anotat, el tercer any ja no creixen, però tenen aquest magnífic aspecte:

El #6 va ser l'últim a néixer, i ara és el prefe!

A destacar que el #5 tenia molt mal aspecte l'any passat. El tros de tija crescut el segon any es va assecar i semblava mort. Sense perdre l'esperança, com abans de la germinació, vaig seguir regant-lo tot l'hivern, i he comprovat que la vida s'obre camí com pot. Ha brotat a partir del nus del primer any. Ja tenim un altre supervivent a casa!

El #5 no es rendeix.

I aquest any, com a bonus track, la novetat a casa, després de moooolts intents infructuosos, i de la tossuderia d'aguantar molts mesos sense cap moviment aparent, he aconseguit que em germini un pinyol d'alvocat. Ni ma mare ho havia aconseguit mai, així que ja em puc retirar deixant al capdamunt la meva carrera d'horticultor.

És petitó, però a que és mono?

I res, fins aquí la crònica dels ginkgos 2016. Ens llegim en unes setmanes!

Relats conjuns, Jove decadent

Pel relat conjunt d'aquest mes he decidit escriure micorelats de menys de 140 caràcters, que hi càpiguen en un tuit, per canviar una mica. Ja direu quin us agrada més, i si us animeu a escriure'n algun, no us talleu, que l'afegiré a sota!

• Quan va veure la factura del telèfon, va caure esbalaïda sobre el sofà. La distància és poc amiga de l'amor, però menys de la butxaca.

• Havien assistit menys visitants dels esperats. Sobraven estampetes. Ara venia la part més difícil: vetllar el seu pare sola tota la nit.

• Es refugiava en la lectura per descobrir nous mons, altres vides. El seu propi món i la seva vida no li interessaven gens ni mica.

• On s'havia ficat el seu amant? Ja calia que vingués fogós. El tedi de l'espera, i un llibre molt avorrit l'estaven deixant fora de combat.

• No s'esperava aquelles notes tan baixes. S'hi havia esforçat molt. Només feia campana de tant en tant. S'havia quedat sense viatge a Roma.

Actualització: En McAbeu, com va prometre, ha fet un nanorelat que és el resum del seu relat gran. Passeu a llegir-lo, però aquí deixo també la versió curta.

• Estirada damunt el sofà sentia sobre d'ella tot el pes de la llei... tot el pes de la llei de la gravetat.

Una novel·la negra

Vaig una mica tard, però no vull deixar de participar en el joc de Sant Jordi que ens proposa la Jomateixa. Espero que us agradi la meva proposta, sobretot a ella, hahaha! Ja ho sabeu, microrelats de 50 paraules, amb unes quantes que hi han de sortir obligatòriament. Com ens agrada jugar! Aquí va el meu.

"Per fi ha arribat el dia de la presentació de Quaderns. Li porto a l’autora una rosa vermella per guanyar-me-la, però el que no s’espera és que serà el seu primer i últim llibre. El meu conill al barret: un anell impregnat de verí. La novel•la negra la protagonitzarà ella."

Corrector

Amb la secció local del partit hem decidit editar una revisteta amb certa periodicitat, i em toca escriure'n diverses parts, però sobretot corregir, retallar i reescriure el que em passen els altres.

A la feina ja fa temps que una companya em fa repassar mails que escriu en anglès, per si sona bé o hi ha alguna errada important. No és que tingui un gran anglès, però em segueix preguntant.

L'última és que el meu cap italià em fa repassar-li i corregir els textos que ha d'escriure en espanyol, perquè siguin correctes. Tampoc no és que el meu espanyol sigui una meravella, però millor que el seu...

M'he adonat que no paro de fer traduccions i correccions, sobretot aquestes darreres. Ja vaig explicar fa temps que de vegades em fan escriure els mails de protesta per alguna cosa de la feina a mi, suposo que confien en la meva manera d'escriure i comunicar.  I l'altre dia em preguntava per què tants anys d'estudiar bioquímica i biologia, si em passo la vida llegint i escrivint coses que no hi tenen res a veure. Al final hauré de cobrar-los, i el gremi de traductors i correctors em vindran a trencar les cames.

El del gas

Tot és molt relatiu en aquesta vida. En la llista d'enemics del Blog, habitualment els primers llocs estan ocupats per l'aspiradora i per la caixa de transport, que sap que significa anar al veterinari. Però quan rebem la visita anual del revisor del gas, esdevenen les seves més fidels protectores. Una antiga enemiga que era la bicicleta estàtica ara tot sovint li serveix d'escut també. S'ha de ser flexible en les pors. La foto no és de massa qualitat, però segur que us en fareu una idea.

El llegat Cruyff

Fa uns dies ja que ens va deixar Johan Cruyff, un trosset de la història del Futbol Club Barcelona. Un bon tros, més aviat. És després d'una relativament dolorosa derrota contra el Madrid que m'animo a escriure una reflexió que vaig fer quan va morir, ampliada amb altres fets que he sentit després. D'inici, no he estat mai allò que en diuen cruyffista. Tampoc dels altres. Penso que l'esport s'hauria de viure sense ismes.

Cruyff va fer una gran tasca com a jugador i com a entrenador al Barça. Però per mi el més important és que ens va ensenyar que es podia. Que es podia guanyar, que es podia intimidar els rivals, que no teníem res a envejar als altres. Abans, el Barça havia estat un club, acomplexat, sempre a l'ombra d'altres, sobretot del Madrid. El Barça no guanyava, o guanyava molt poquet, sempre es quedava a les portes. Així que guanyar al màxim rival de vegades salvava una mala temporada, una de tantes temporades en blanc. Jo vaig viure aquesta època, poc temps, però ho recordo. Després tot va canviar.

Foto de la xarxa.

Amb Cruyff, sobretot d'entrenador, la mentalitat d'un equip, d'un club i d'una afició van canviar. Vam deixar de ser el club perdedor i de segona fila que érem, per ser un gran equip d'Europa. Per joc, per qualitat, però també per mentalitat. Després d'ell semblava que tornaríem a l'època fosca, va haver-hi alguns daltabaixos, però quan van tornar els entrenadors fidels al seu estil el Barça es va convertir en el que és ara: una marca mundial, l'equip que ningú vol que li toqui en una eliminatòria. Tindrem èpoques baixes, és clar. Però aquesta autoestima potser ja no ens deixarà mai. Ara sabem que es pot. Que podem. I ara són uns altres que, preveient una temporada en blanc, i 7 punts per sota a la classificació, celebren com un títol haver guanyat el Barça al seu camp. Aquells que temíem tant. I nosaltres ho relativitzem. Això li devem a ell. Gràcies Johan.