Greuges amb micos

Quan tractes amb altres persones ja saps que et pots esperar tota mena de reaccions, fins i tot davant els mateixos estímuls. Però no és patrimoni dels humans tenir certes reaccions o expressar alguns sentiments. Ahir em van parlar d'un experiment amb micos caputxins que ja és una mica antic, però que és revelador, a banda de divertit! Us el volia ensenyar, però no he trobat el vídeo complet subtitulat, així que us poso en antecedents.

Un parell de micos en unes gàbies, es veuen entre ells, i veuen la persona que els fa realitzar una tasca molt simple: els posa una pedreta dins la gàbia, i si els micos l'hi tornen, reben un premi, en forma de menjar, és clar. El premi és cogombre, que aparentment els agrada prou. Però el raïm els agrada molt més. El vídeo comença quan es comença a donar un premi diferent per la mateixa tasca. Mentre els dos reben cogombre, no passa res. Però quan un comença a rebre raïm, i l'altre continua rebent cogombre, passa això:

Efectivament, el mico a qui li estan escatimant el premi s'emprenya com el que és, com una mona! S'enfada per la injustícia, per què li donen maleït cogombre si ell fa la tasca igual de bé que l'altre!? No direu que no és un comportament molt humà! I com que un mico no té inhibicions, doncs reacciona de la pitjor manera. La veritat és que m'ha semblat molt interessant.

Trash talking

El primer cop que vaig sentir parlar de trash talking va ser en els partits de bàsquet de la NBA, la lliga americana d'aquest esport. Fa de mal traduir, però podria ser 'parlar escombraries'. Sona millor en anglès, oi? Aquest concepte consisteix en intentar desmotivar o posar nerviós a un rival en un esport d'equip. Si és futbol, per exemple, pots cosir-lo a puntadetes perquè se li passin les ganes de driblar, però també pots estar tot el partit provocant-lo a cau d'orella perquè es desconcentri, cosa que no és tan aparent. El resultat és que la víctima s'acaba enfadada i reacciona malament. És qui surt perdent, perquè l'acaben expulsant. Ja es pot imaginar quines coses es diuen, des de mirar de convèncer-lo que no tenen possibilitats, fins a recordar-se de la que creu que és la professió de la seva mare.

El cas és que el concepte s'aplica en ambients de competició, i es veu que la política deu ser un esport. De fet, al Parlament no és gens estrany sentir com algun impresentable del PP o de C's va increpant des de l'hemicicle mentre parla gent d'altres partits. Però no pensava que jo podria patir-ho, a tan minúscula escala com em moc. Sembla mentida com es poden sentir d'amenaçades algunes persones, al mateix temps que et diuen que no vals res i que no tens cap possibilitat al seu costat. Els abanderats de fer bé les coses, de la transparència. De mirar pel projecte. Després de riure't les gràcies sempre, a la que veuen perillar els seus interessos, et tornes un enemic a abatre i a exterminar, no fos cas. Trash talking persistent. Que no pateixi, que no penso disputar-li res. El pitjor del cas és que pensarà que li ha servit la seva tàctica intimidatòria, i que m'ha esclafat. Problemes de creure's molt més bo del que s'és.  

Carisma

Si és difícil entendre els canvis d'humor i de motivació d'una persona, entendre la dinàmica d'un grup gran de gent em resulta impensable. Que hi ha uns que estiren del carro i altres que es deixen arrossegar és evident, però quan aquests que estiren volen analitzar per què la tropa està tan destrempada, surten opinions de tota mena. Una opció són els cicles, no sempre es pot estar a dalt, i que sempre passa això. Potser sóc ingenu, però m'agrada pensar que si sol passar sempre unes coses, canviant el que fan els que estiren també es pot modificar la reacció del grup. El que motiva avui potser ja no motiva demà, calen nous al·licients, nous discursos, nous objectius.

Jo crec molt en el lideratge. Hi ha qui hi pot posar molta voluntat, però la fusta de líder es té o no es té. No sé si es pot aprendre a ser-ho. Una altra cosa és que puntualment calgui assumir un paper per desencallar una situació, però un líder creïble per mi ha de tenir coneixements, i sobretot carisma. I què és el carisma? Doncs no en tinc ni idea. Només sé que algunes persones el tenen, i ho notes de seguida. D'altres, n'estan totalment mancats, i també ho notes fàcilment. Què decanta la balança? Què fa que a unes persones les creguis amb els ulls tancats, o que et vingui de gust seguir-los? 

No ho sé definir, agrairé aportacions que m'ho aclareixin. Però per mi comptar amb un líder amb carisma és la meitat de l'èxit. El problema és que no sempre se'n té un a mà.

Relats conjunts, Chichén Itzá

Aquesta foto n'és un altre exemple. Quina gràcia té? Sí que la piràmide és impressionant, però no li treu el suc que podria tenir. I si eren fotos de viatge, del nostre viatge, no entenc la mania de fer sortir tot el que vèiem, si ni tan sols hi sortim nosaltres! Un munt de fotos d'edificis i monuments, ja em diràs tu. I no està ni ben enquadrada, allà al centre, un desastre. Però bé, que només és un exemple de tants, eh? Era un complet desastre. No vegis com em deixava la cuina, tan endreçat que sóc jo, no hi havia manera que tot estigués al seu lloc. I fins al gorro em tenia amb la quinoa i el seitan, ostres, aquestes modes d'ara, de menjar tan sa... tan soso, home! En això he sortit guanyant, em toca cuinar sempre a mi, però ara menjo el que vull, que ja tocava! Ep, però menjo bé, eh! Que em cuido molt, i sense necessitat d'aquestes mandangues d'ara. Fins i tot he tornat a anar al gimnàs, que abans no tenia mai temps. I torno a quedar amb els amics de la feina els dimecres per fer unes cerveses, si ara tinc molta més vida social que abans! Amb la vida de parella ja se sap, al final t'acabes tancant a casa i no fent res, que et toqui una mica l'aire està bé, home! Mira, si al final ens haurem fet un favor, érem massa joves per comportar-nos com vellets, oi? Ara és quan venen aquelles èpoques boges, quan tot t'és igual i no has de rendir comptes amb ningú, ara toca viure! Ni dinar explicacions, ni missatgets d'ara vinc cap aquí, res tu. La veritat és que estic bé, eh, pensava que ho portaria pitjor, ara gairebé ja ni hi penso. Home, una mica sí, se'm va passant pel cap. És normal, no? Han estat uns quants anys, si no hi pensés seria una màquina! Uns anys molt intensos, amb moltes coses compartides... uns bons anys. Joder tio, com la trobo a faltar... (llàgrimes)

La meva aportació a relats conjunts. No el deixeu passar, que després fan vacances!

La tomaquera

No és massa comú en mi, però tinc certa relació amb un veí de l'escala, just el que viu a sota meu. És molt proper al partit i ens trobem sovint, és un paio amb una pinta força estrafolària i sembla que sempre estigui de broma, però sap molt bé de què parla. El cas és que el darrer cop que ens vam veure em va comentar que d'una canonada entre el seu pis i el meu (i són un quart i un cinquè), ha sortit una tomaquera, i que té tomàquets i tot! Vaig pensar que em prenia el pèl, però em va enviar fotos, i ara ja l'he vista amb els meus propis ulls.

Us presento la meva tomaquera, des de la finestra de la cuina.

Quina cosa més sorprenent. La tomaquera surt de la canonada que ve directament de la meva cuina. Entenc que alguna llavor que ha marxat per la pica ha trobat un bon lloc per acomodar-se, i ha germinat. Quines coses, abans no em creixia res, i ara em creix fins i tot allò que no sé que he plantat, i que no esperava. 

Des d'una altra habitació. Quan podrem fer la collita?

Tenint en compte tot el que se'n va per la pica, no m'acaba de fer el pes tastar aquests tomàquets, que reben tota mena de productes, però si no ens hem descomptat, la planta ja en té cinc, i un d'ells és grosset i comença a envermellir. Està en un lloc poc accessible, però segons el veí, anem a mitges. Desconec quant temps fa que la planta és allà, però no és petita, així que no vull ni saber com deu estar la canonada per dins... Serà per coses rares, ara tinc un hort urbà clandestí! 

Amb patates

No suporto les bodes. Per diversos motius: ni el concepte, ni la parafernàlia, ni tampoc l'objectiu final. Però quan et conviden a una, i ho fan amb la il·lusió que els acompanyaràs en un moment tan important de la seva vida, és difícil negar-s'hi. Llavors comença un tema que és el que més odio de tots: la manera d'anar vestit.

Aquest estiu he refusat anar a una boda a la que seria important anar, però aniré a una altra que no em toca de tan a prop. La decisió ha depès de la il·lusió que hi van posar cadascun dels nuvis en comunicar-m'ho i convidar-me. Ja que he d'assistir a un acte que se'm fa una muntanya, com a mínim que a qui es casa li faci il·lusió, i tingui ganes de tenir-me allà. Si m'ho vens com un tràmit, jo passo. Aquests dies he estat pensant i buscant la roba adient per anar a aquesta celebració, tenint en compte que no vull anar massa mudat, però tampoc s'hi pot anar de qualsevol manera, i que farà una calor espantosa. Pot semblar una ximpleria, però l'estat d'estrès que em genera això és impressionant. No en el dia a dia, però quan vaig a mirar de comprar alguna peça de roba per la boda, m'agafen tots els mals. Per no parlar dels diners, pagar per una indumentària que no faré servir mai més, en cap circumstància, tret que em convidin a una altra boda (en un altre àmbit, no fos cas que repetíssim vestit...).

I així estem, maleint a qui va dir que a les bodes s'hi havia d'anar mudat, a l'amic que m'hi ha convidat, a la calor i a tot el que em faci pensar que, per més que em queixi, m'ho hauré de menjar amb patates igualment.

Maleït pare

En plena adolescència, algunes coses que fan els pares et semblen del tot irreals i absurdes. Sortir el cap de setmana fins tard i després llevar-se a l'hora de dinar et sembla que ha de ser d'allò més normal i una constant al llarg del temps. Quan no tens limitacions horàries, el llit és la millor opció dels matins. I quan veus que el teu pare es lleva cada dia a l'hora d'anar a la feina, caps de setmana inclosos, et penses que està boig. No li cal despertador, de fet, cada matí es desperta uns minuts abans de l'hora i no deixa ni que soni. Té l'horari perfectament integrat al seu ritme vital.

Llavors creixes, treballes, les nits de festa no s'allarguen tant, encara que segueixes anant a dormir tant, perquè no saps fer la gallineta. El temps passa i t'adones que, sigui el dia que sigui, obres un ull a les 7:15h del matí, fins i tot quan vas canviar el règim alimentari del gat perquè no miolés a primera hora els caps de setmana. Per ser exactes, l'obres a les 7:05, o 7:10, uns minuts abans. Amb sort, et negues tossudament a aixecar-te si és dissabte, i potser encara amb més sort, després de molta estona, aconsegueixes dormir una estoneta més, després de repassar el mòbil o llegir una estona. És llavors quan penses 'maleït pare, i maleït jo per creure'm tan llest!'.

#6ràciesXavi

Fa sis anys, per aquestes dates, vaig fer un post per homenatjar el Barça de Guardiola, aquell que practicava un futbol com no s'havia vist mai abans. Aquell Barça ja havia fet doblet i estava a punt de jugar la final de Champions, la que acabaria sent la seva tercera copa d'Europa. Aquell dia vaig dir que no es podia jutjar l'equip pel que passés a la final, que la feina estava feta, i que la Champions és només la cirereta del pastís. No et pots jugar la temporada a guanyar la Champions, sol ser una loteria i no sempre guanya qui millor futbol practica. Les competicions domèstiques solen ser una altra cosa, guanyar-les demostra més regularitat i millor estat de forma.

Ara, quan ens trobem en la mateixa situació (qui ens ho havia de dir!), segueixo pensant el mateix. O gairebé. En aquest cas trobo que és necessari guanyar-la, una obligació. No pel triplet, no per riure's dels rivals, ni tan sols per la glòria d'un equip que probablement la mereix. El Barça ha de guanyar aquesta Champions perquè la darrera imatge que ens quedi de Xavi Hernández sigui elevant l'orelluda al cel de Berlín.

Foto treta d'aquí.

Xavi és el jugador que més vegades ha vestit la samarreta blaugrana i les ha vist de tots colors. Ho ha guanyat tot a nivell de clubs, i només li han faltat els premis individuals que mereixia, però que sospito que li són una mica igual. És el capità, molts anys a l'ombra d'altres, però sempre present, sempre comptant per tots els entrenadors. Un culer de cap a peus que ha honrat l'escut i que ha viscut amb honor portar-lo al pit. Xavi, aquell jugador una mica rodanxó que va aparèixer el 1998 (segle passat!), i que quan vaig veure vaig declarar 'aquest noi no arribarà enlloc, home, com el poden comparar amb Guardiola?'. Ho confesso, sí, sóc un gran endeví. No només és millor jugador que Guardiola, sinó que ara sí el veig com el seu successor natural, espero que torni i entreni el seu Barça, i ens segueixi donant tantes alegries com fins ara. I si m'equivoco, doncs mala sort, però aquest jugador es mereix els homenatges que li estan fent i més, ara que marxa lluny una temporada. Com el trobarem a faltar. Un dels millors jugadors del món. El millor jugador català de la història, és clar. Moltes gràcies Xavi per tot el que has donat al Barça, i segur que encara li donaràs molt més. T'esperem!