Les patums

Quan la secció local d'un partit polític fa actes oficials, actes als que interessa que hi assisteixi força gent, és comú que convidin a algun personatge del partit de nivell nacional, algú que per ell mateix pugui cridar l'atenció dels ciutadans, un alt càrrec, un diputat al Parlament o al Congreso, o similars. Aquesta, almenys, és una pràctica força comú en el partit que milito. A aquestes vaques sagrades que fem venir com a ganxo, nosaltres els anomenem 'patums'.

La idea consisteix en que el polític conegut tancarà l'acte, després que el portaveu, candidat, o qui sigui de la secció local hagi dit les coses que havia de dir. És el plat fort final, diríem. Com es pot esperar, el discurs de la patum sol ser força general, perquè avui li toca a Sant Filomè de les Espremulles i demà ho farà a Vilapixanera de Dalt. Com més conegui els polítics i la problemàtica locals, millor, però no sempre és el cas. Si s'ho treballen una mica però, sempre els queda alguna cosa digna, que per això són polítics.

I quan dic que els toca un dia aquí i el següent allà, no exagero. Quan es munta un acte contactes amb Seu Nacional i demanes qui et poden enviar el dia convingut. Pots fer 'la carta als reis', que diem nosaltres, però generalment no et caurà del cel el president del partit. Llavors pot ser que el o la que t'assignen no t'interessi en absolut, perquè no t'atraurà gent, però te l'has de menjar amb patates, és això o res. Se suposa que si la patum que t'envien està en la rotació vol dir que té una importància política dins del partit com per estar-hi, però això no vol dir que a tu t'interessi. En definitiva, el que vol el polític local és aplegar gent que l'escolti, i a això difícilment hi contribueix alguna patum que no sigui de les que surten per la tele habitualment.

Ara que, tampoc voldria estar a la pell d'una patum d'aquestes. La seva agenda, que evidentment algú els porta, treu fum pels quatre costats. Corren rumors de que tenen família, però no me'ls acabo de creure. La vida d'alguns polítics no és tan fàcil com ens pugui semblar.

Bona cara per contracte

El dia de Sant Jordi vaig creuar l'Hospital Clínic pel mig, de camí a Rambla Catalunya, per fer una volteta per allà (i firar-me llibres, és clar). Fora d'una sala d'espera hi havia un noi una mica més jove que jo que caminava en cercles, amb el cap cot, i se li notava la preocupació. M'hi vaig fixar i em vaig adonar que era el locutor d'un programa matinal d'humor, d'una de les ràdios més escoltades, el programa que escolto habitualment cada matí. La curiositat em va poder i, a certa distància, vaig veure com entrava dins la sala i encaixava mans i rebia copets a l'esquena; tot cares de circumstàncies. Em va semblar que devia ser allà per un familiar de la seva parella, o aquesta és la pel·lícula que em vaig muntar. En vaig tenir prou de fer el tafaner i vaig marxar.

Veure això em va fer pensar en que aquells presentadors o locutors que cada dia estan al peu del canó també tenen una vida: els roben el cotxe, se'ls embussen les canonades, i també se'ls mor gent. Però d'alguna manera, per la feina que fan, no poden estar de morros el dia següent a l'oficina, o aïllar-se dels altres per no engegar-los, mentre els dura el disgust. Per contracte han de fer bona cara, almenys quan parlen en directe pels seus seguidors. Deu ser difícil posar bona cara si la teva vida s'ensorra per un motiu o altre. Entenc que si el motiu és de pes, també deuen poder demanar el dia lliure, però no faltar cada cop que la vida els dóna un ensurt.

El matí següent, com era d'esperar, el locutor estava en directe i aparentava total normalitat. És un programa d'humor, i tant les bromes, com les cançons, com les notícies, tot va tirar endavant sense cap interferència per l'estat del locutor. Potser no n'hi havia per tant, o potser, senzillament, si el contracte t'ho demana, has de posar la teva millor cara, el teu millor somriure, i empassar-te la mala llet que puguis tenir. Aquesta gent deuen ser una mica actors també.

Crueltat animal

A algú li semblaria normal que tingués el meu gat engabiat molta estona i que em veiés com li passejo el menjar per davant dels morros, però que no el deixés sortir? Que quan finalment li obri la porteta i vingui afamat cap a mi, li mostri el plat de menjar, però quan ja el té davant li aparti ràpidament, i que repeteixi aquest procediment una bona estona? I si, mentrestant, algú altre, la meva parella per exemple, li va clavant agulles de fer mitja al llom? Ell intentant abastar el menjar, i ella anar-li clavant agulles. Seria normal que quan ja defalleix, per tota la sang que ha perdut i pel cansament, me li planti davant i, encara negant-li el menjar, li clavi un ganivet de cuina just a darrere del coll, infringint-li un cop de gràcia letal?

Si tot això és d'una crueltat inhumana, intolerable, per què hi ha gent que veu normal una cursa de braus? Com poden dir que és cultura i que el brau no pateix? Com pot ser que hi hagi algú que gaudeixi d'aquest espectacle sanguinari? Gaudirien igual si em veiessin torturar el meu gat? Per força han de tenir algun problema mental.

Aquest post m'ha vingut llegint aquest matí un article de la Marta Rojals a can Ciutadà K.

Relats conjunts, Jeroglífics

Any 2015.

Ara sí Matt, ara sí que crec que tinc la resposta. Sabia que ho aconseguiria, m'ha costat anys i panys d'estudi, suor i llàgrimes, però hauran valgut la pena quan passi a la història com l'egiptòleg que va desxifrar els gravats del temple de Kom Ombo. No t'ho creuràs amic, són paraules del mateix Ptolomeu VI, el faraó que va manar construir el temple. Allà homenatja la gent que li ha aportat els coneixements per poder fer aquelles construccions, és un agermanament entre dues cultures, i em sembla que el que he descobert sacsarà el món de dalt a baix. Però no t'ho puc dir per aquí, m'has de venir a veure, i fes-ho tan aviat com sigui possibles. Si no vaig errat, i estic convençut que no, tenim proves fefaents sobre contactes... bé, no triguis a venir.

Any 150 aC.

Va Husani, no et distreguis més que ja ens han picat el crostó, anem molt endarrerits i els amos ens fuetejaran si no acabem això avui. Que sí, que hem de decorar aquesta façana, i ho volen per ahir! I jo què sé què més hi podem posar, també se m'acaben les idees! No sé, tu! De grues ja n'has posat abans, no? Doncs posa-hi un falcó ara. I unes flautes... no, millor unes guitarres. I cargols. I una ploma. Qui dimonis es devia inventar la moda aquesta de decorar amb dibuixets estrafolaris? N'estic fins el capdamunt de tant gravar!

Aquesta és la meva proposta pel relat conjunt d'abril. Quina és la vostra?

Enjoy the silence

Aquest any 2015 està sent especialment desafortunat per artistes de diferents àmbits culturals. Aquesta setmana lamentàvem la mort d'Eduardo Galeano i de Günter Grass, fa poc de Leonard Nimoy, Terry Pratchett, del periodista Xavier Vinader... tots ells, i tants altres, dignes de ser recordats amb admiració per la seva tasca en vida. Lamentablement, la seva obra no és universalment coneguda (jo mateix desconec la dels citats, tret de Nimoy i Pratchett),  i per tant, en la meva humil opinió, no cal fer veure que ho és.

Sempre que mor algun pensador, escriptor o qualsevol figura cultural, les xarxes socials s'omplen de frases cèlebres, recordatoris i imatges del finat. A priori, no em sembla malament l'homenatge. Però si en ta vida has llegit un llibre seu, ni una sola línia del seu ideari, per què t'has de fer l'intel·lectual? Per què citar-lo, si només coneixes les seves paraules pel que acabes de descobrir a la viquipèdia?

A tots aquells que ploren algú que només els sona vagament de nom, els escau una cita famosa, de la que, curiosament, no se'n coneix l'autor del cert: és millor callar i semblar estúpid que obrir la boca i confirmar-ho. Res a dir sobre donar el condol, pot ser, fins i tot, educat. Però no cal fer-se l'entès. El silenci, de vegades és el millor homenatge.

La paciència escrita

Darrerament estic molt pendent del mòbil, molt penjat, i he de reconèixer que genera una necessitat auto-imposada que no deu ser gaire sana. Però no vull parlar d'addició ni aquestes coses, que és un tema molt suat. Estic pendent, sobretot, perquè m'agrada estar disponible per la gent d'aquestes feines no remunerades que faig. Uns em donen feina, i als altres els mano jo i responc als seus precs, dubtes i fins i tot retrets. M'agrada que em trobin quan em necessiten, encara que també vull temps per mi, però el meu sentit de la responsabilitat fa que sovint estigui més pendent del que és urgent, que del que és important. Malament.

Amb la voluntat de rectificar, però amb poca esperança d'aconseguir-ho a curt termini, vull fer un elogi als avantatges de la comunicació escrita. A tots aquells que la troben freda, impersonal, que insisteixen que no es pot comparar a la parlada i al llenguatge no verbal, obvien que proporciona una distància i la possibilitat de parar, respirar i contestar de manera molt diferent a com ho faries de bones a primeres. I creieu-me, quan has d'atendre prop d'un centenar de persones, cadascuna amb les seves neures, les seves pel·lícules i les seves opinions, va molt bé tenir un petit temps de reflexió abans de contestar. Sobretot quan es posen tots d'acord per parlar alhora.

La paciència també es cultiva, i tenir-la per escrit és molt més fàcil. Abans d'engegar algú, sobretot si de ganes no te'n falten, atura't, respira, i comença a teclejar.

La conversa que tard o d'hora arriba

—Papa... és veritat que formem part d'Espanya?

—...eeeem, amb què em surts tu ara...? —l'ha agafat completament desprevingut—.

—Doncs això, som espanyols?

—...béééé... no... qui t'ho ha dit això?

—La Marta. Es veu que ho va sentir a la tele l'altre dia.

—Però no tot el que diuen a la tele és veritat... no us ho heu de creure tot...

—Però això ho és o no, de veritat? No, oi?

—Bé... en realitat... una mic... bé... no sé com dir-te...

—Així que és veritat! M'heu enganyat!

—No filla... mira, són mentidetes que es diuen per mantenir la il·lusió, però ara que ja ets una nena gran t'ho podem dir...

—Però jo em creia que Catalunya era un país independent!

—Sí, és clar, és que ho és... en certa manera...

—Ho és o no? —ho diu amb els ulls esperançats—.

—Oficialment... estrictament... no... però...

—Oh! —se li escapa una llàgrima— Així que m'heu enganyat sempre!

—Filla, sabíem que et feia feliç...

—Però no és veritat! I llavors aquell senyor de la barba que surt a la tele és el nostre pecident?

—El president, sí. Però no és el nostre... aquell és el d'Espanya, però nosaltres tenim el del tupè, eh, és de veritat!

—Ah! I així no som un país? —se li nota la decepció a la cara—.

—Nosaltres som el que volem! No ens volen deixar, però si ho volem, ho serem!

—Com? Però si m'acabes de dir que som d'Espanya...

—Però no ho hem de ser sempre, podem canviar!

—De veritat? Llavors ja no em sap tant greu saber-ho! Però canviarem, oi?

—I tant! Tu has de seguir creient, aquesta màgia sí que existeix. Em sap greu haver-te enganyat, però tu segueix creient.

—Sí! Ara més que mai. Ho explicaré a tota la classe, entre tots ajudarem a fer-ho!

—Ves amb compte, eh? Segurament alguns no ho saben i es poden posar tristos com tu al principi... potser és millor que no ho diguis...

—Sí! Perquè quan sàpiguen que no és veritat, però que ho aconseguirem, es posaran tan contents com jo!

Aquest petit text és la meva aportació a la proposta del Blog-via cap a la independència que ens proposen escriure relats o articles relacionats amb la independència. Els aniran penjant de Sant Jordi al 27 de setembre. Feina feta no fa destorb, oi?

A Altafulla per les roques

Quan l'oncle ens visitava allà a Torredembarra, durant el dinar sempre exclamava: 'qui s'apunta a anar fins a Altafulla per les roques?'. I assegurava que ell hi aniria després de dinar, que nosaltres l'havíem d'acompanyar. Però cada cop, després de dinar, s'estirava al sofà i feia una bona migdiada. Era un d'aquells rituals familiars. Però sí que hi havíem anat algun cop a Altafulla, caminant sobre els penya-segats, com he tornat a fer aquest cap de setmana per descobrir que el port esportiu fa molt més lleig el camí i que gairebé tot està edificat. Camí de Ronda, li diuen ara.

Records de quan no hi era el port, ni tants blocs d'apartaments, ni tan sols el passeig de la platja que va d'una punta a l'altra. Records de quan tot semblava més animat, i sorpresa de que algunes coses encara hi siguin. Records i batalletes explicades, esperant que en qualsevol moment, rere una de les criatures que juguen, hi apareixerà algun dels meus amics de l'època, però no ha estat així. I records de tot el que van significar aquells carrers i aquelles èpoques, de l'únic lloc que puc anomenar 'el poble' sense ser-ho. I pensar que Torredembarra encara no ha dit l'última paraula en la pel·lícula de la meva vida.

Calendari en mà

Ara que les xarxes em comencen a retornar imatges de gent que és lluny, o prop, però fora de casa en tot cas, m'adono que tinc problemes de planificació. Al calendari li falten dies de tantes activitats com tinc a la vista, però quan es tracta de programar una escapada, un viatge, o uns dies fora, no penso mai en mirar quines dates anirà bé, quan es podrà fer pont, o quina setmana em puc saltar les activitats programades per fugir una mica. I llavors arriba el moment, sense res previst, i pensem que almenys podem anar a caminar a alguna banda, però estem tan trinxats que al final res de res. Pensar que 'a la propera serà' és inútil, perquè a la propera ens passarà el mateix. I perquè no faci mandra sortir de casa cal programar-ho amb temps, fixar dates i reservar allotjaments, que d'alguna manera et condicioni i t'obligui, per cansat que estiguis. Perquè un cop fora, no hi ha res com veure món o trepitjar natura. 

Posem fil a l'agulla. Aquesta setmana santa està perduda, però ens posem a treballar en l'estiu. Primer pas: buscar cangur pel Blog.