Ens coneixem? - Resultats

Som-hi amb els resultats del joc d'endevinar blogaires. Tots els textos eren de fa uns quants anys, posts publicats en el blog corresponent que ara us enllaço amb el nom del seu autor o autora:

1. Pons

2. rits

3. Sílvia

4. XeXu

5. Joan Gasull

Sí, em vaig posar a mi mateix per veure si em reconeixíeu, i ja que jo no jugava, almenys tenir una mica d'informació sobre el meu estil. La veritat és que no gaires us heu animat a intentar-ho, no sé si per manca d'interès o per desconeixement dels estils. Si no m'he descomptat, 14 heu donat algun nom o us heu declarat incapaços de reconèixer cap fragment, més un que va fer trampes i diu que no participa, és clar!

Més que els encerts que heu fet cadascú, trobo més interessant quantes vegades s'ha encertat cada fragment. De 14 participants hem tingut:

Pons 5 encerts
rits 8 encerts
Sílvia 1 encert
XeXu 2 encerts
Joan Gasull 8 encerts

Per tant, podem concloure que els estils d'en Pons, la rits o en Gasull són prou fàcils de reconèixer, tot i que reconec que pels altres dos no sé si he triat fragments del tot representatius. A destacar que els participants dels quals havia triat un fragment han estat capaços de reconèixer-se. Francament, jo no sé si seria capaç de reconèixer el meu si me'l posessin així, tinc seriosos dubtes.

I finalment, si voleu un resum dels encerts que heu tingut cadascú, diré que hem tingut una guanyadora destacada que és la Carme, amb 4 encerts. Amb 3 encerts tenim en McAbeu, en Pons i la Gemma Sara, amb 2 el Sr. Gasull, l'Assumpta, la Jomateixa i la Pati di fusa, amb 1 en Jo rai!, la Mireia i la Loreto, i amb 0 encerts la Consol, la maria i l'Elfreelang.

Moltes gràcies als que heu participat, de veritat, m'ha agradat molt seguir els vostres comentaris. A mi em semblava un joc molt interessant i si voleu el podem tornar a fer alguna altra vegada. Tot el que sigui jugar amb blogs i blogaires a mi m'encanta.

@@@@@@@@@@

Me'n vaig uns dies fora, manteniu-me la paradeta endreçada i no publiqueu massa que després tinc molta feina. Ens llegim la setmana que ve.

Ens coneixem?

Com comentàvem en el post anterior, ha de ser difícil reconèixer un autor o blogaire quan llegim un text i no sabem que és d'ell o d'ella. O potser no? Fem la prova. Us proposo un joc. Us ensenyaré cinc textos de cinc blogaires diferents, sense pistes, i haureu d'endevinar qui és l'autor o autora, només pel que ha escrit, o com ho ha escrit. No hi ha premi, ni cal fer trampes buscant els textos en qüestió, només es tracta de posar-nos a prova, a veure si és veritat que ens coneixem tan bé, no de guanyar.

Per tal que tots pugueu participar sense pistes, els comentaris estaran moderats fins la publicació de les solucions.  Podeu fer els intents que vulgueu, i recordeu que no es tracta de ser els guanyadors, sinó de saber, cadascú de vosaltres, quin ull té llegint els altres. Si algú es reconeix en un text, que ho digui també, és clar. El dimarts 27, les solucions. Aquests són els textos:

1.

El cas es que quan he arribat al hotel, m’han donat l’habitació, he posat la targeta a la porta i la porta s’ha obert. Fins aquí tot correcte. El problema ha sigut que abans que pogués entrar un home ha sortit i m’ha dit: “¿Si?” Posant la mateixa cara que un posaria quan obre la porta de casa seva i algú desconegut pica a la porta. Després d’un parell de segons en els que m’he quedat al·lucinant pepinillos, després he posat la mateixa cara que poses quan li dius a la iaia que se t’ha col·lat a la carnisseria “perdoni, em sembla que em tocava a mi” i ella invariablement contesta “ai, perdona nen, es que no t’havia vist” i et quedes pensant “senyora, que faig gairebé 1,80 no soc precisament transparent…“, però per respecte no li dius, simplement poses la cara de dir-ho.

2.

Que s'acabi 2011, que s'acabi 2011, que s'acabi 2011,...

Com una nena petita, d'acord. Però que s'acabi ja. I encara falten més de 24h!

Any de contrastos. Any d'extrems, bèsties i completament oposats.

Un any desastrós personalment, i alhora amb instants preciosos. Amb problemes al voltant, però també nous personatges que fan somriure.

Any que acabo completament abatuda però amb ganes d'agafar forces i recomençar. No sé cap on ni com, però sols tirant endavant. És l'única opció que hi ha.

3.

L’amor s’assembla a si mateix i, per això, cada cop que ens enamorem ho vivim d’una manera semblant. Sentim papallones a la panxa, el cor se’ns dispara, els ulls ens brillen i la il·lusió ens envaeix el pensament. Ens tornem estúpids, somriem per no-res i, quan pensem en la persona —que convençudíssims diem que estimem com no hem estimat mai ningú—, només tenim ganes de fer-li petons, de tenir-la entre els braços i, per què no, també entre les cames.

4.

Hi ha dies plujosos, i dies amb núvols. Hi ha dies que només et mullen una mica els cabells, i d'altres que acabes moll de dalt a baix. Hi ha dies de tempestes i huracans, de ciclons i de nevades. Hi ha dies que l'aire pesa i ens fa caminar encorbats, dies que el mantell gris sembla sòlid, tant o més que el terra. Hi ha dies que cau pedra que abonyega fins i tot el metall.

Però més enllà de tot això, per sobre de tot això, sempre hi ha un cel blau, i potser fins i tot un sol.

5.

Molta gent crec que sap sobradament com es fa això de mullar el moniato, però sempre va bé de refrescar la memòria per si algú a hores d’ara no ho ha provat, cosa totalment desaconsellable.

Depenent de la mida del moniato triarem el recipient adequat on posar-lo en remull i que creixi en conseqüència, el que esperem.

Parlant del moniato com a tubèrcul, i com a curiositat, proveu de posar-lo dins un got amb aigua. Veureu que passats uns dies surten brots verds (els de veritat, no els polítics) i que seguint els sempre encertats criteris de que tota cosa que puja, torna a baixar, tindreu amb poc temps tota una cascada de tiges verdes que fan la seva patxoca.

A veure qui afina més, sort!

El misteri de la paraula escrita

Llegeixo un llibre escrit a vuit mans, per quatre escriptors diferents. A l'encapçalament de la pàgina diu clarament qui ha escrit cada capítol, els reconec l'estil, les maneres i de vegades els defectes. Però què passaria si no posés qui ho ha escrit? Seria capaç de reconèixer les diferències? Com em condiciona saber abans d'hora qui ha escrit què? Penso que molt. Sabent-ho distingeixo les diferències, però he sentit a dir a altres que el llibre és com un únic relat fluid i ben trenat.

Això m'ha fet pensar en què fa que un escriptor ens agradi més que d'altres, per què una manera d'escriure ens atrau més o la considerem millor, i d'altres no ens entren, tot i explicar bones històries? És el gran misteri de la paraula escrita. I si ens donen un llibre d'un d'aquells escriptors que no ens agraden on a la portada hi ha amb lletres grosses el nom del nostre escriptor preferit? Serem capaços d'adonar-nos que ens han donat gat per llebre?

I anant una mica més lluny. És capaç un escriptor d'imitar-ne un altre, així com es fan imitacions de veu, es pot imitar l'escriptura? I inevitable portar-ho al nostre terreny, pot un blogaire imitar-ne un altre? Podem saber qui ha escrit un text si no ens diuen el nom de l'autor? Sembla que ens coneixem molt, però sense el nostre nom al final, sense els colors del nostre blog, potser la cosa no seria tan fàcil. Fem proves?

Relats conjunts, Hip, hip, hurra!

Eren moments de joia i l'alegria es desbordava. Tots estaven de bon humor i en veritat que l'ocasió s'ho valia. Després d'una mala temporada, el meu pare, que era el president de l'empresa, havia aconseguit tancar un contracte que restablia la situació i permetia ser més que optimista de cara als anys a venir. Si la col·laboració fructificava, i el pare no tenia dubtes que així seria, les preocupacions quedarien enrere. Els meus germans, oncles i cosins que completaven la direcció de l'empresa estaven eufòrics, brindaven ara tots junts per un futur prometedor, i sobretot sense ensurts.

A l'altra punta de la taula, jo, no tenia esma ni per alçar la copa. Volia alegrar-me per l'èxit de l'empresa familiar, però no podia. Després que el pare avisés tots els membres per donar les bones noves, jo havia entrat al seu despatx a treure la pols. Aquell sobre gran em va caure de la lleixa, era del metge, però estava tancat, ningú l'havia obert. Encuriosida, no ho vaig poder evitar. Era d'unes proves que el pare s'havia fet, no en sabíem res. El metge era molt clar, les proves havien donat resultats positius, el pitjor diagnòstic es confirmava. Al pare li quedava poc temps en aquest món. Potser preferia no saber-ho. Potser s'havia trobat millor i havia oblidat aquell sobre. Ara era allà, brindant i alegrant-se amb tota la parentela. I jo sense saber quina cara posar.

La meva aportació a Relats Conjunts, participeu-hi!

I tu què saps fer?

Quan arribes a un grup de treball i et veuen amb ganes, de seguida s'interessen per donar-te tasques, unes mans de més no sobren mai. Llavors arriba el moment de saber què podries fer bé. I tu què saps fer? Jo... és que sóc bioquímic. I això està molt bé per treballar en un laboratori, però per la vida... Alguna cosa més? Bé... també sóc biòleg. Doncs seu allà i no destorbis massa.

Però fins i tot un bioquímic escolta i aprèn, amplia la seva visió i comença a entendre coses. I si és un bioquímic que no calla, a més, o que no calla algunes coses que altres no saben o no s'atreveixen a dir, potser començaran a respectar-lo, no pels seus coneixements en la matèria, molt escassos encara, però potser sí per una visió més naïf i externa que sempre ajuda.

Doncs no parla malament el xaval, i quan escriu coses se l'entén prou bé. Serà això el que li podem encolomar: comunicació. Nosaltres pensarem, ell que ho expliqui al món. I així reconvertim un bioquímic (un què??), en un comunicador. Almenys tindré alguna utilitat.

Comença la campanya de les municipals.

La tieta

Els meus avis materns van morir ja fa uns anys. Les festes de Nadal gravitaven al voltant de casa seva quan jo era petit i jovenet, però no tenien gaire salut cap dels dos. D'aquella generació d'aquesta branca de la família ja només queda una representant, una germana del meu avi, tieta àvia meva per tant, però que és coneguda com la tieta de tots: la tieta Annita.

L'Annita té 91 anys i fa uns anys que ha de portar bastó, que les cames no li responen com abans, però fins fa poc anava i venia tota sola fins el poble. Ara que la van a buscar, s'enrabia si la fan ser impuntual, ella era sempre la primera d'arribar per Nadal! Sovint els seus regals inclouen detalls fets per ella mateixa, dels seus tallers de manualitats, i durant el dinar encara esbronca la tieta, la meva de veritat que és 30 anys més jove, si es deixa provocar pel seu marit bromista.

Hem volgut quedar amb ella per portar-li un detallet de Reis i val a dir que aquests dies anem molt atrafegats, buscar un forat a l'agenda costa. Quan em va trucar per felicitar-me, des del mòbil, és clar, vaig preguntar-li quan li anava bé que passéssim, i va dir que qualsevol dia, però que l'aviséssim abans, no fos cas que hagués quedat amb alguna amiga. I que si la trucava dilluns que ho fes tardet al vespre, que és el dia que va al casal a fer puntes. Res, que fins a dos de dotze la podia trobar, que abans no va a dormir.

Sabeu què? Fer-se gran tampoc està tan malament. Sempre que estiguis com la tieta Annita, és clar. I és que un cul inquiet ho segueix sent fins i tot quan porta un 9 a davant.

1984 Reloaded

Una de les referències literàries per excel·lència sobre el totalitarisme, el control per part de les autoritats i l'exemple més clar de les distòpies és '1984' de George Orwell. Un món en el que no es pot fer res subversiu i on el Gran Germà ho vigila tot. La veritat és que és un llibre una mica pesat, però és recomanable llegir-lo perquè invariablement t'acabes adonant que, amb unes altres maneres, nosaltres vivim la nostra pròpia distòpia, és a dir, que el nostre món no difereix tant d'aquell que va idear Orwell.

Ens convencem que som individus lliures, que gaudim de molts privilegis només per ser ciutadans, però una cosa són les paraules i l'altra els fets i el que rebem quan intentem exercir les llibertats que se'ns prometen. Com la d'expressió, per exemple, que s'ha vist greument vexada aquests dies, però no és res de nou. O la llibertat de decidir què vols fer amb el teu propi cos. O què vols pel teu país. Més que prohibir l'esclavatge, han abolit la paraula i han maquillat el concepte fins que ens ha convençut a nosaltres mateixos. 'Som lliures!' Clamem a les places. Però no és cert.

Aquest matí pensava que '1984' ja s'està quedant curta i m'he adonat que ens acostem més a una altra distòpia que a priori sembla del tot irreal, però que mirada amb lupa no ho és tant: Matrix. Probablement (només probablement) no estem connectats a unes màquines i ens fan experimentar una realitat inventada mitjançant programes informàtics, però sí que ens fan creure el que volen, i de la realitat en sabem de la missa la meitat. Ens fan creure que destapen casos de corrupció que només deuen ser la punta de l'iceberg. Ens diuen que no hi ha diners per a certes coses, però no sabem on van a parar els nostres impostos. Controlen els mitjans de comunicació, del primer a l'últim. Mirem una pel·lícula que canvia segons convé a uns o altres, i ens l'empassem perquè és l'única realitat que coneixem. I no és això Matrix? Els mecanismes seran més rudimentaris, però l'objectiu és el mateix, i a fe que ho aconsegueixen. Vivim a Matrix, i el pitjor del cas és que la majoria de nosaltres ens conformem amb la pastilla blava.

I a tot això, anar rumiant m'ha passat pel cap aquesta cançó d'Ismael Serrano, precisament avui.

Un pal

Sembla ser que un dels regals estrella d'aquestes festes ha estat un pal extensible amb un suport pel mòbil per poder fer-se autofotos més lluïdes. Pensem-hi, eh, un pal extensible. Regal estrella.

Quan veig aquestes coses m'adono de com en som de babaus els humans. La moda de les selfies, que segons els mitjans de comunicació és una paraula femenina, ha generat la necessitat de perifèrics per poder fer-se'n més còmodament i tan espectaculars com sigui possible. Les lamentables autofotos de tota la vida, desenfocades, desenquadrades, mostrant mig braç de qui aguanta la càmera, s'eleven avui a la categoria d'art. Ens falta temps a tots per apuntar-nos a la moda: ara una trobada s'ha de segellar amb una selfie, si no, no és trobada ni és res. I que no se'ns oblidi penjar-ho a les xarxes.

Sóc innocent pel que fa a aquesta absurditat? No, és clar que no, també me n'he fet. Però quan veig la bogeria de la gent, que per mostrar les imatges més sorprenents amb la seva cara davant fins i tot posen en risc la seva vida, només puc pensar que alguna cosa no va bé. I que els fabricants hagin vist en aquesta moda una oportunitat de mercat, i que a sobre nosaltres piquem, ja no sé ni com anomenar-ho. A mi sí que em fa un pal terrible.

Mai he estat ni seré un bon fotògraf, però m'agrada fer fotos. Hi ha moltes coses que mereixen ser fotografiades en aquest món, la bellesa la percebem a través dels ulls. M'agrada retratar el que veig, no deixar-ho a la meva esquena. Per què espatllar una bona foto amb la meva cara?

La rateta que escombrava l'escaleta

Autores: Pilarín Bayés i Muntsa Fernández

Editorial, any: Estrella polar, 2012

Gènere: Infantil

Número de pàgines: Una trentena

La rateta és una mica obsessiva de la neteja ja que cada dia surt a escombrar l'escaleta del portal de casa, però un bon dia té la sort d'ensopegar amb un dineret (que s'embutxaca sense preguntar si és d'algú). Després de rumiar què fer-ne, decideix comprar-se un llaç ben bonic per la cua, i l'encerta del tot, ja que immediatament comencen a aparèixer-li pretendents de tota mena. La rateta, presumida com és, no es conformarà amb qualsevol, però vol triar el seu enamorat per la veu que tingui. El que no s'espera és que la veu més melosa de totes serà la que amaga les pitjors intencions.

Estrella Polar va publicar aquest conte popular, tot un clàssic, acompanyat dels fantàstics dibuixos de la Pilarín Bayés que ajuden a comprendre molt millor la història i estan plens de detalls preciosos. El text és concís i ple de rodolins. També juga amb l'enginy quan apareixen els diferents personatges. És fàcil de llegir però no està mancat de moralitat, ja que ens ensenya que no ens hem de deixar entabanar fàcilment per les aparences. La rateta, val a dir, és ximpleta i t'acaba fent una mica de ràbia, tot i que és boniqueta, certament.

El llibre es llegeix d'una tirada i passes una bona estona. A mi m'hi va sobrar algun animal, però aconsegueix atrapar i interessar fins el final. També aprens lliçons valuoses. Molt recomanable, perquè a més es tracta d'un clàssic de la nostra literatura, i és ideal per fer una pausa del llibre ple de brutals assassinats que estic llegint. Difícilment us decebrà.

Puntuació: @@@@

NOTA: Aquestes són les coses que passen quan marxes uns dies a passar el cap d'any en presència de dues criatures de 3 anys. El 2015 ja va. Recomencem.