CiNisme al metro

Per tots els que viatgem en metro (i altres transports) hi ha unes quantes normes no escrites que, evidentment, hi ha molta gent que es dedica a passar-se pel folre. Una d'elles és la de deixar seure la gent gran, embarassades o persones amb algun problema físic. De fet, aquesta norma sí que està escrita: hi ha uns seients de preferència obligatòria, però a efectes pràctics s'aixeca qui vol.

La majoria de vegades jo directament ni sec perquè penso que algú altre ho necessitarà més que jo, però el que és segur és que em capbusso en el llibre que porto i sóc poc conscient del que passa al meu voltant. En cas que estigui assegut, no em costa cedir el meu seient, si és que m'adono que algú el vol, és clar. Fa uns dies un senyor se'm va posar davant i va començar a remugar coses inintel·ligibles a l'infinit, i a donar-me copets 'casuals' a les cames. Hi havia força gent i ho vaig atribuir a la pugna per l'espai. No em vaig adonar que volia seure fins que al cap d'una estona vaig sentir que li comentava a la seva acompanyant, més jove, que ja estava bé, que aquest jovent no tenia vergonya i que som uns incívics (en un espanyol tancadíssim). Llavors vaig entendre que m'hagués estat tocant la pera tot aquell temps. Vaig aixecar-me i amb una mica de sorna li vaig deixar anar 'ah, vol seure? Haver-ho dit home, és que no l'he vist tan malament'. I francament, tampoc era un ancià. Es va quedar sorprès i tallat, però va ocupar el seient que li cedia.

Els joves (i no tan joves) som uns maleducats, uns desconsiderats, un incívics i no tenim cap respecte per la gent gran, cap ni un. Això sí, la gent gran són tot amabilitat, comprensió, i no et salten per sobre en entrar al metro per aconseguir un seient, (sorprenent punta de velocitat). Jo cedeixo el meu seient sense problema, ahir mateix ho vaig fer amb una senyora gran que em mirava amb ullets de gat d'Shrek. Però tan costa demanar-ho obertament? Tan terribles som els joves? Què es pensen, que els escopirem a la cara? 'Perdona, em podries deixar seure si us plau?'. Demanat així posaria la mà al foc que un 99.9% de les persones s'aixecarien d'un bot per cedir el seient. El civisme comença amb l'educació, i aquesta hauria de ser la bandera dels que més ho necessiten. Però és clar, és preferible assumir, d'inici, que de joves no se'n salva ni un.

El món verd

Quan la meva càmera de nyigui-nyogui apunta en direcció al sol obtinc imatges com aquesta, sense retocs, sense trucs, la sorpresa d'un tret que ja no tiro a l'atzar, sempre busco aquest efecte que em sembla espectacular. La càmera em mostra un món verd, apocalíptic, una explosió cromàtica que es presenta irreal, artificial. Però qui em diu que aquesta no és la veritable essència de la realitat, el que podríem veure amb l'ànima i que se'ns nega als ulls? Benvinguts al món verd.

Llibertats

Fa uns dies va ser Sant Valentí. Ja d'inici diré que jo celebro Sant Jordi i que a aquesta altra festa no li faig ni cas, però em va tocar una mica el voraviu veure tot de missatges dient que no hi havia res a celebrar i que els catalans celebrem només Sant Jordi. I què passa si a un català li dóna la gana celebrar Sant Valentí? Suposo que pels grans salvadors de la pàtria, aquests blasfems són catalans de segona, oi? Que s'hi pensin una mica abans de dir les coses, hi ha moltíssims catalans que celebren el dia dels enamorats, els comerços engalanats amb cors i cupidos en són la prova.

Això em va fer pensar en les llibertats. Tenim molta mania d'imposar els nostres criteris, i aquells que clamem pel dret a decidir del nostre poble no hauríem de caure en satanitzacions d'aquest tipus. Deixem que cadascú celebri, s'expressi o defensi tot allò que vulgui, sempre i quan no faci mal als altres, ni miri d'imposar-ho. Som un poble obert i tolerant. Ho dic com a afirmació, però ben bé hi podria posar un interrogant, perquè de vegades en dubto. Respectem les religions, però que no ens n'imposin cap. Respectem les preferències sexuals, o les ètnies minoritàries. Aquests són grans cavalls de batalla, però també ens hem de respectar a altres nivells. Sota el meu punt de vista, tot el que suposa una imposició per diferència d'opinions és dolent. Jo vull les coses així, i per tant tu també les has de voler així. No pas, ho sento. Les normes cal seguir-les, però el pensament i les opinions han de ser lliures.

Amb tot, segur que jo també caic en aquesta mena d'errors de pensar que la meva opinió és la bona i s'ha d'imposar. Miro de posar-me en la pell dels altres per respectar-los l'opció, encara que no sigui la meva, però segur que hi ha coses que costen més d'empassar que d'altres. De vegades semblo l'advocat del diable, quan hauríem de ser tots els que permetéssim els altres fer les coses a la seva manera. Si volem que es respectin les nostres opinions, creences o costums, comencem per respectar els dels altres.

Relats conjunts, I want to believe

Aquest cop sí, ja t'ho deia! Em prenies per boig, però jo sabia que existien, n'estava segur! Ja sé que molts cops he cregut veure'n algun i al final era només una il·lusió, reconec que en tenia tantes ganes que feia albiraments per tot arreu. Però ja no tens motius pel teu escepticisme, mira'l bé, és allà davant, ja no hi ha cap dubte. Hi creia, hi volia creure, i finalment tinc davant dels ulls la prova irrefutable que existeixen. Hem d'avisar les autoritats, som els primers que tenim èxit, ho han de saber i ens condecoraran segur. Fa molts anys, des de sempre, que anem mirant l'espai i de moment tot havien estat falses alarmes, fins i tot enganys per endur-se la fama, tothom volia ser el primer a contactar i per això s'han escrit i ensenyat molts documents falsos. Però ara la recerca s'ha acabat, fi de la història. I principi d'una molt més gran i important. Company, ja no busquem més, això que veus aquí davant és un planeta habitat per alguna mena d'intel·ligència. Atura les màquines: aterrem.

La meva participació a Relats Conjunts d'aquest mes.

Raquetes als peus

Tenir un amic que disposa d'un apartament a Vielha no és una cosa que l'excursionista de pa sucat amb oli pugui desaprofitar. L'amic en qüestió sempre li proposa anar a jugar a pàdel, així que quan va sorgir la possibilitat de fer raquetes per allà a la Vall d'Aran l'excursionista de pa sucat amb oli ja es disposava a millorar el seu drive. Però no, resulta que les raquetes de neu són un format de desplaçament força segur per sobre de la neu, això que es veu a la foto.

 Que es vegi bé el número, són de lloguer!

Ja que hi eren, l'excursionista de pa sucat amb oli es va plantejar una bonica ruta amb dues possibilitats. La ruta comença a l'aparcament de l'Orri (1862), prop de Beret, i s'enfila en direcció sud-est en una ascensió no massa pronunciada però constant fins als estanys de Baciver, a 2100m i 2300m. Des d'allà hi ha la possibilitat d'enfilar-se al Tuc de Baciver (2644m) o tornar enrere pel mateix camí. Sobre el paper és això:

Ruta convenientment plagiada d'aquesta gent.

Naturalment, l'excursionista de pa sucat amb oli i la seva acompanyant només es van quedar a la meitat, el Tuc feia molta més pujada! El problema és que esperaven trobar uns estanys pirinencs preciosos, però els dos estaven gelats i coberts de neu (els estanys, no ells!), així que l'objectiu tampoc no es va complir del tot. Per compensar, uns paisatges nevats preciosos els van acompanyar en tot moment.

 No hase falta que dices nada más.

La ruta curta està prevista en unes 5 hores, i l'excursionista de pa sucat amb oli la va completar en unes 4 hores i quart, naturalment inventant una mica el camí tot i anar proveït de noves tecnologies per no perdre pista, però ni així. Val a dir que el temps no acompanyava per intentar l'ascensió al Tuc, calculada per unes 7 hores. Ennuvolat gairebé tota l'estona, amb una mica d'aiguaneu i unes ventades que tiraven d'esquena. A més, això de fer raquetes és molt cansat, més del que sembla!

Aquí dalt hem de pujar? A l'apartament hi ha calefacció, saps?

En conjunt, una nova experiència que va agradar força a l'excursionista de pa sucat amb oli. Les raquetes són còmodes i fàcils de fer anar, ideals per caminar per la neu sense massa desnivell i gaudir de la immensitat blanca de les muntanyes en aquestes èpoques. Són lleugeres i menys aparatoses del que semblen, però desplaçar-se amb elles és cansat. Per recuperar-se, l'excursionista de pa sucat amb oli va completar l'escapada amb tranquil·les passejades per Vielha i Taüll, 6 gols del Barça i una olla aranesa de dubtosa qualitat, però el pressupost no donava per més!

Sant Climent de Taüll, minuts abans de fer un bon dinar.

Informe de danys: Sorprenentment pocs, una butllofa a la planta del peu esquerre i cames pesants. Cansament mental de conduir quatre hores sota la pluja.

NOVETAT: El cotxe ha tornat a casa en perfecte estat!

A la teva edat...

Els temps canvien, però els conflictes generacionals continuen. Pels pares els fills adolescents sempre seran uns dropos que s'ho tiren tot a l'esquena, i pels fills els pares sempre seran uns carrosses antiquats. Però avui m'ha vingut al cap una frase típica que ja no es pot dir, perquè ara tindria resposta...

—Ets un dropo, què fas tot el dia enganxat al mòbil, eh? No arribaràs a res en aquesta vida. A la teva edat jo ja treballava!

—A la meva edat potser sí, però i ara pare, per què no treballes?

Avui seré ric

Quan sento les quantitats que la gent es gasta en loteria de nadal se'm posen els pèls de punta. Si estalviessin aquells diners, tot això que tindrien, penso. Però tot i així, aquest any ens vam gastar 10 eurets a la Grossa de Cap d'Any, per això de ser una loteria nostrada. D'un dels números ens van tornar els diners, de manera que comptàvem amb 5€ de capital que vam pensar de reinvertir.

Ens ho prenem mig en broma, però l'objectiu és no perdre diners. Què es pot fer amb 5€? Doncs de moment provar-ho amb els 'Euromillones'. La sort i l'atzar hi juguen com en qualsevol altra loteria, però es pot guanyar pasta gansa. Doncs no ens hi posem per poc. A més, amb uns amics en vam fer un per casualitat i vam guanyar uns calerons. Bufar i fer ampolles. 

Amb un número fix, en triem dos cadascú, i després una estrelleta per cap també. Una aposta val 2€, així que de moment encara ens queda capital de coixí. Res, a la primera oportunitat: aigua. Anem a per la segona. Però tampoc, ni cinc de calaix. Només ens queda un sol euro, si volem tornar a jugar ens cal posar diners de més a més. Ens ho pensem una mica. Però ho fem. Perquè avui sí, avui toca, avui serem rics, no pot fallar res!

Pals a les rodes

Per què tinc la impressió que quan més ganes tens d'innovar, de canviar les coses i fer-les bé, quan més empenta i entusiasme hi poses, sempre hi ha algú que es dedica a posar-te pals a les rodes?

Condol

Generalment, tot el que sigui explicar-me no em resulta cap problema. Com a la majoria, em costa parlar davant de molta gent i algunes coses em fan vergonyeta, però quan m'hi poso, acaba sortint. A més penso que em sé expressar prou bé, potser encara millor per escrit. Almenys em faig entendre. Però hi ha un cas en què no hi ha manera, que em resulta impossible fer bé: donar el condol. Suposo que no és fàcil per ningú, però és que realment em poso nerviós i em quedo sense paraules. Sento que faig el ridícul i més d'un cop m'he amagat o he fet mutis per no haver de dir res. Això, naturalment, em fa quedar com un desconsiderat. No sé per què em surt aquesta vergonya tan extrema davant d'un dels moments en que la simple presència ja vol dir més que qualsevol paraula. Ho agreujo davant de la malaltia i el patiment, tampoc no sé com reaccionar quan hi topo.

Malauradament, demà tindré una nova oportunitat de redimir-me i fer les coses com toca. El finat no és família, ni es troba en el meu cercle d'amistats, però era algú especial amb qui vaig compartir bones estones en el passat. El càncer ha guanyat aquesta batalla i s'emporta una persona molt estimada. M'entristeix, però aviat el que em quedarà serà el record, i aquest serà bo, molt bo. Si ho explico no és perquè ho estigui passant malament, sinó per exigir-me a mi mateix ser-hi demà, per acomiadar-me d'ell com cal. I també perquè mereix ser recordat. Fins sempre amic.

Interessos i prioritats

Les filosofades sempre han estat font de posts per aquest blog, com també algunes discussions que han portat reflexions més o menys interessants. Per sort, amb algunes persones pots discutir, argumentar, i encara que el tema sigui espinós, arribar a enteniment i continuar com si res. I d'una d'aquestes situacions, viscuda aquest cap de setmana, en vull treure una reflexió. No sé si és un fet puntual, però tinc la impressió que amb l'edat, però sobretot amb l'augment de responsabilitats, la disminució de temps per tot i amb els lligams que assumim, ens tornem una mica més egoistes, mirem més pels nostres interessos. Suposo que la llibertat de moviments i l'absència de càrregues de molts tipus ens permeten ser més adaptables a qualsevol proposta, donar-nos i sacrificar-nos pel bé dels altres o d'un conjunt, però quan estem ben atrapats per tot arreu ja no ens surt de donar tant i mirem de facilitar-nos les coses a nosaltres, per davant d'un interès més general. Ja no estem per tantes concessions, les prioritats ens han canviat.

És una percepció personal, m'agradaria que algú m'ho desmentís de manera argumentada, perquè no sóc gaire amic de l'egoisme i no hi vull caure. Faig una relació d'idees: la disminució d'amistats a mesura que cadascú es va muntant la seva vida particular pot ser per aquest augment de l'egoisme i per les poques ganes de sacrificar-se, més que per la creença habitual que es tracta d'una evolució natural. No cal dir que aquesta idea no m'agrada gens.