En plena mudança al nou pis, la Magda li passa una pila de llibres a en Jofre perquè els desi a la seva nova ubicació. Quin luxe d'espai tindran ara per encabir tota la seva biblioteca., ell és un gran aficionat a la lectura i la Magda no es queda enrere. Estan contents de la compra, un àtic espaiós i amb molta llum prop del centre de la ciutat, un lloc que els encanta i que de seguida es faran seu. Perfecte per pujar la menuda que ve en camí. Es fan un petó i es dediquen mútuament un somriure il·lusionat.
Tot i la feinada que encara tenen, en Jofre no pot evitar fullejar tots els llibres abans de posar-los a la seva lleixa corresponent. D'un Saramago cau un plec de paper a terra, no saps mai els misteris que poden amagar els llibres. Mentre s'ajup per recollir-la, li ve una olor molt familiar que li desperta els records i el posa automàticament en tensió. Sort que el plec no li ha caigut davant de la Magda, ella l'hi hauria notat de seguida. Desplega el paperet i, efectivament, és de la Sònia. Com ha arribat fins allà? Són unes poques frases, però torna a plegar el full amb un acte reflex, gairebé tremolant.
La Sònia havia desaparegut sense donar cap explicació. Es podia dir que havia estat el seu gran amor abans de conèixer la Magda, i d'aquest elevat estatus havia passat oficialment a espineta clavada. L'últim cop que l'havia vist era allà al Zurich. Quant feia? Uns set anys, si no anava errat. Solien prendre cafè allà sovint, no tenien ni una ral en aquella època, però es reien d'ells mateixos fent-se els rics. Com l'estimava, el record li feia mal i tot. El pitjor del cas és que creia que aquell amor era correspost, però si hagués estat així ella no hauria desaparegut d'aquella manera. Feien plans per viure junts, en tenien ganes, però ell tot just començava a treballar i ella acabava la carrera, no era possible. Que joves eren, però que clar que ho tenien, s'imaginaven una vida plegats. O això li havia semblat a ell. Dies abans l'havia vist nerviosa, fins i tot una mica distant i esquiva. No hi va donar importància, però aquella tarda al Zurich estava histèrica. Volia dir-li una cosa i no sabia com, se la veia avergonyida, capcota, culpable. Després d'una estona es va aixecar d'una revolada dient que no podia més, que ho sentia, que havia de marxar. Ni un petó de comiat, ni una abraçada. Es va fer fonedissa i ja no en va saber res més. En cap d'en Jofre va muntar mil pel·lícules, s'imaginava una traïció flagrant i aquell puntet d'orgull va impedir que li anés a darrere. Ni llavors, ni més tard, ni mai. L'havia agafat per sorpresa, d'ella no ho esperava.
Va fer el cor fort i va obrir altre cop el paper per llegir les quatre ratlles:
"Jofre, sento haver marxat així, però no tinc valor per parlar-te. Mira si sóc covarda que he esperat a que anessis al lavabo a deixar-te aquesta nota en el llibre, la trobaràs quan llegeixis unes pàgines més. Jofre... no em matis... estic embarassada. Ja sé que és molt mal moment, no sé com ha passat, però a mi la notícia m'ha fet feliç. Vull tenir aquest fill i vull tenir-lo amb tu, però tinc moltíssima por. No sé si tu ho voldràs. Pensa-t'ho. Si vols tenir aquest fill amb mi vine'm a buscar, cita'm aquí al Zurich el dia que vulguis. Si no ho fas entendré que no vols saber res de nosaltres. Sempre teva, Sònia."
Per què no va veure aquella nota? Ara ho recordava. El disgust d'aquell dia havia estat majúscul. Tant va ser així que va mirar d'esborrar-lo, va arraconar el llibre que llegia, es va treure dues polseres i un penjoll regalats per ella i no es va tornar a posar la roba que portava. I no havia tornat mai més al Zurich. Està perplex, en xoc. Així doncs... ja té un fill, d'us sis anys. I la Sònia... on deu ser, què deu fer, se n'haurà sortit? La seqüència dels últims segons que havien passat junts se li repeteix a la ment un cop i un altre. Sònia... se sent completament impotent. Incapaç encara de moure ni un múscul, sent la veu de la Magda a la seva esquena:
'Estàs bé, sembla que hagis vist un fantasma'.
