Dracarys!

De vegades m'agradaria tenir un drac, un d'aquests ben grossos, amb ales i una cua llarga, amb unes urpes ben esmolades i que tregui foc pels queixals. El triaria negre, que així em faria joc amb el blog i amb tantes altres coses. Com a animal de companyia no sembla especialment afectuós, però de segur que em podria ser molt útil! Ideal per fer bullir l'aigua a l'instant, per estalviar en calefacció a l'hivern i en aire condicionat a l'estiu amb el batre de les ales, i per mantenir els intrusos a ratlla. Quan creixés prou, em serviria com a mitjà de transport, absolutament ecològic, m'estalviaria tots els embussos i em permetria anar on volgués volant sobre el seu llom. No parlem del respecte que infon tenir un drac, ningú no em tornaria a mirar igual. I que divertit seria socarrimar el cul de més d'un que s'ho mereix al crit de 'dracarys'!

És clar que no tot són avantatges. L'ensurt que s'emportaria en Blog seria monumental, encara que no crec que durés massa abans de servir d'aperitiu... Un drac consumeix molt, això és cert. A quin súper trobo jo bous i ovelles vius per alimentar-lo? Per no parlar dels problemes d'espai a casa, al final no cabria enlloc. I si m'incinera els llibres? Quin espant! I suposo que un drac ha de fer les seves necessitats... no ho vull ni pensar! Així que de moment em sembla que em quedo amb el gat, un drac no deixa anar tant pèl, però una mossegadeta seva tot jugant tampoc no seria igual...

La mala sort

Tinc un amic que sol escoltar-me sempre que tinc alguna cosa per explicar. Les seves aportacions sempre m'ajuden perquè relativitza qualsevol situació, ni me l'endolceix ni la converteix en un drama. Cap dels dos som de la corda de buscar la part positiva de les desgràcies, si són desgràcies ja milloraran, però no em feu posar-hi un somriure, si us plau. En els últims temps arrossego una ratxa de mala sort en molts àmbits diferents, i sóc més de pensar que les coses passen per algun motiu en comptes d'atribuir-ho a l'atzar, però fins i tot el meu amic, la darrera vegada que vam parlar, es va quedar sense arguments i em va dir que realment era molta mala sort tot plegat, i que tard o d'hora canviaria, però que ara mateix...

Sobreviuré, ja ho sé. I tot i estar més a prop del 'què més pot passar-me?', intento animar-me, que tot pot canviar en un segon i ho sabem. Només falta arribar al segon que ho canviarà tot. De moment, m'aniré repetint el que deien els Gorillaz a la cançó Clint Eastwood que ha enllaçat la rits: I ain't happy, I'm feeling glad, I got sunshine, in a bag, I'm useless, but not for log, the future, is coming on... (No sóc feliç, però em sento bé, tinc la llum del sol al sarró. No serveixo per a res, però per poc temps, perquè el futur s'acosta...)

Gracioset

Podria fer una secció amb les animalades que de vegades deixo anar a la gent. Després de dir-li al president de la meva empresa que si m'havia aprimat tant era perquè no em pagava prou per comprar menjar, fa unes setmanes també me'n va sortir una en un moment poc apropiat, tot i que va quedar com una sortida enginyosa, però posteriorment em va saber greu.

En una reunió de partit amb una dotzena de persones, una comissió anteriorment formada havíem de posar els altres al dia dels avenços realitzats. Dels quatre o cinc membres d'aquesta comissió que estàvem a la llista de correu, només dos de nosaltres havíem aportat idees i fet la feina. Un altre del grup havia promès enviar-nos en breu una bona llista de propostes que ja tenia redactada, però no ho va fer.  A la reunió amb tots, com que aquest noi té un càrrec, va parlar després de la meva exposició i ens va felicitar públicament als dos responsables, excusant-se i justificant-se que estava de mudança i no sabia en quina caixa tenia l'ordinador, de tal manera que no havia pogut fer arribar les seves propostes. I llavors salto jo i no se m'acudeix altra cosa que dir davant de tots: 'això sona molt a el meu gos se m'ha menjat els deures!'.

Val a dir que aquest noi és el que més respecto i valoro de tota la secció, i és qui més s'ha esforçat en involucrar-me en diferents tasques, per això em va saber greu el meu comentari, perquè no pretenia en cap cas ridiculitzar-lo, i no és precisament algú sospitós de no pencar. Dies després vaig veure que la portava ben clavada, però em va dir que no s'havia molestat, que ho havia trobat enginyós i que es guardava el comentari per fer-lo servir amb algun polític local emprenyador.

Ritmes

Darrerament sento que vaig amb pressa, que m'irrita més que mai la lentitud o el que solem conèixer com a patxorra (paraula acceptada a l'Alcover-Moll). Se'm posa malament la sensació d'estar perdent el temps, especialment quan me'l fan perdre. Temo que no és una reacció que se'm quedi dins, sinó que mostro força signes externs al respecte. Això fa que la gent que em coneix es pugui sentir malament si pensen que van massa lents pels meus estàndards.

La muntanya és l'últim exemple que tinc, anar-hi amb gent que es mou a un ritme molt inferior m'atabala, em posa nerviós. Però això no és vàlid quan hi vaig amb amics*, ja que la mentalitat és una altra. Potser jo podria o voldria córrer una mica més, però l'objectiu és fer l'activitat amb la gent que vas, gaudir de la companyia tant com de la muntanya, i llavors no importa que el ritme sigui més baix, importa fer-ho junts. Vaig pensar que no és mala metàfora per explicar el que passa a la vida, si pretens fer camí al costat d'altra gent el ritme sempre l'imposa el que va més lent, i no parlo només d'activitat física.

Cadascú té el seu ritme vital, el seu ritme per fer les activitats, adaptar-se a les situacions, el que sigui. Podem triar anar per lliure, però si ens estimem algú no el farem anar traient el fetge per la boca, és just esperonar-lo perquè millori si és el que s'escau, però ens posarem al seu nivell per poder caminar al seu costat. Hi ha gent que no em fa perdre mai la paciència, el temps millor aprofitat és aquell que passo amb ells.

*Hom es pot preguntar que si no hi vaig amb amics, amb qui hi vaig. Parlo de gent amb qui no hi tinc tanta confiança, per exemple, els del centre excursionista. Sento no tenir la mateixa consideració per tothom, però encara hi ha classes.

La mandra

Oh no, no! Altre cop dilluns, no pot ser! Sona el despertador, no sóc capaç, avui no seré capaç de llevar-me i anar a la feina. Ostres, el cap de setmana m'ha deixat feta miques, ja no tinc edat per tanta festa. I si truco i dic que estic malalta...? És que no puc, no podré! Necessito un altre cap de setmana per recuperar-me. Ni tan sols puc apagar el despertador, si és que no toco ni quarts ni hores! Espera, que no és el despertador el que sona, és el telèfon de casa. Qui serà a aquestes hores, no m'aixeco a agafar-lo, sonats! Ja saltarà el contestador.

I efectivament, després del sorollet preceptiu, salta el contestador i la nostra amiga sent el missatge que hi deixen: "Senyoreta Carmona, no sé on redimonis s'ha ficat, però això passa de taca d'oli, ja són les quatre de la tarda i no se li ha vist el pèl per l'oficina. Ja n'estem fins el capdamunt dels seus endarreriments, quan es digni a passar per aquí, ja pot recollir les seves coses i no cal que torni."

Aquest any la Carme fa de suplent d'estiu de Relats Conjunts. Si també esteu amb mono d'escriure, no deixeu de recollir la seva proposta!

Arrels

Busco metàfores que m'ajudin a explicar allò que no sé ni com dir, i em torna al cap l'exemple de la planta de bambú. Durant anys, les arrels i el rizoma del bambú es fan forts de manera subterrània, sense que hom percebi res. Quan per fi la base és estable i hi ha prou nutrients, comencen a créixer les canyes que tothom coneix, fortes, imparables, i s'enlairen a molts metres del terra en molt poc temps. Queda clar que aquesta empenta, aquesta seguretat, no són fruit de quatre dies, ni tan sols d'uns mesos, sinó de molt més temps de fer una feina fosca i necessària.

I quan més falta fa deixar caure aquestes canyes, mirar de plantar alguna altra variant, t'adones que les arrels són profundes i molt fortes, que eren allà encara que no les veiés ningú. I és ben cert que fins i tot les arrels es podreixen, però no deixen de ser els fonaments de la casa, cal molt més esforç per fer aquesta neteja. De vegades és molt més important allò que no es veu, encara que segueixis sense valorar-ho. Almenys fins que decideixes que has d'arrencar la planta.

Em reconeixen

Molta gent se sorprèn quan explico que estic molt poc arrelat al meu poble, generalment no en parlo massa bé. A mi m'agrada Barcelona, i encara que hi he viscut molt poc temps, me la segueixo sentint molt meva. El poble, que no té res de petit, sempre se m'ha fet una mica aliè. Potser és perquè no hi conec gent, ni mai m'ha vingut de gust conèixer-la, més enllà dels que m'he anat trobant. Però ara comença a ser diferent. M'he implicat en algunes activitats que m'apropen al funcionament intern del poble i, per tant, a la seva gent. M'adono que d'un temps ençà em trobo pel carrer persones que he anat coneixent, els reconec i els relaciono amb el seu cercle d'influència. Però suposo que el que més em sorprèn és que ells em reconeguin a mi i que clarament també em relacionin amb les meves activitats. Una experiència totalment nova, però que té pinta d'anar a més. M'hauré d'acostumar a no ser tan anònim, almenys al poble! 

Odio el diccionari

De vegades el diccionari em treu de polleguera. Estic llegint un llibre tranquil·lament, i de sobte ensopego amb un 'inclús'. Uix, quin mal això, aquí hi hauria de dir 'fins i tot', o 'àdhuc', encara que és una mica arcaic. Però espera, mirem el diccionari, que mai se sap. I sí, sí, sembla ser que inclús és correcte. Em sona com una puntada de peu a l'entrecuix.

Canvi de llibre, i a la mateixa frase em trobo un 'palpitar' i un 'rodejar'. Alça Manela, aquí va ser quan el corrector va fer una becaina... no haurien de ser 'bategar' i 'envoltar'?? Em temo el pitjor, torno a mirar el diccionari i un cop més, un parell de ganivetades a l'esquena, tant l'una com l'altra.

I m'ha estat inevitable recordar que un dia gairebé agafo un cobriment de cor en descobrir que en català es pot dir reprotxar com a sinònim de retreure. El meu miocardi no va parar llavors perquè ja s'havia aturat prèviament en veure-ho escrit.

Dec ser molt sensible, però em costa assumir que s'acceptin aquestes formes, i tantes altres que ara mateix no em venen al cap. Coneixeu altres paraules que sembli impossible que siguin correctes en català, però que estiguin recollides al diccionari? Penseu que pot ser perjudicial per la meva salut, però m'agradaria conèixer-ne més. Maleït diccionari, per què me les fas aquestes coses...?

Prohibit conduir al juliol

Fa justament un any vaig patir un accident de cotxe, tornant d'un llarg viatge. Aquell dia plovia, tota la tornada va ser sota la pluja, i quan més a prop de casa estava, les rodes van patinar i em vaig estavellar contra el lateral de la carretera. A mi no em va passar res, però el cotxe va quedar tocat i la reparació va ser cara, tant, que encara no he acabat de pagar-la.

Aquest diumenge tornava d'una sortida força lluny també, havien de ser uns 700 km en total, i quan me'n quedaven uns 150 el cotxe va dir prou. En aquest cas, una calor infernal presidia la tarda. Em va avisar, el motor fallava, però no li vaig fer prou cas fins que es va aturar. Em van haver de tornar a casa en tren, i el cotxe es va quedar a Lleida, a l'espera de trobar un taller, que ara ja té assignat. Em temo el pitjor, i senzillament no puc afrontar una nova reparació, així que si no és una ximpleria que s'arregla deixant-lo reposar, penso que m'hauré quedat sense cotxe.

Aquesta és la contra-crònica d'una exitosa i esperonadora excursió d'alta muntanya, i no va ser l'única desgràcia que em vaig trobar un cop reconnectat al món, però ara em preocupa més això que explico. Ja he après la lliçó, al juliol no he de treure el cotxe per res, que només em passen desgràcies. Just abans que em cobrin l'assegurança.

3000!

L'excursionista de pa sucat amb oli s'ha begut l'enteniment. Va conèixer una gent que deien que eren d'un centre excursionista o alguna cosa així i li van dir si volia anar amb ells al Néouvielle. El pobre, amb escassos coneixements de francès, va fer la relació d'idees, va pensar que era una manera molt snob de dir Vilanova i va acceptar. Però no, es veu que vol dir 'neu vella', i que és un pic de 3091m que es troba al departament dels Alts Pirineus a França.

A les 6h del matí la meva càmera no dóna per més. 

El que es veu més alt és el Ramougn (3011m), però està davant. 

Al costat hi ha el Néouvielle, de més fàcil accés.

 

Doncs sí, l'excursionista de pa sucat amb oli ha coronat el seu primer 3000, un cop més, catalogat com a facilet. Seguint la ruta clàssica des de l'aparcament del llac D'Aubert, el camí voreja la cresta de Barris en una ascensió força pronunciada, amb un desnivell de 1200m. La gràcia és que pràcticament tota l'ascensió s'ha fet amb neu, aquest any ha nevat molt al Pirineu. L'últim tram, això sí, roca dura i grimpada considerable, cosa que l'excursionista de pa sucat amb oli ha descobert que és molt distret.

 Des del cim del Néouvielle mirant cap a Catalunya, 

però ens la tapen aquells arrogants cims aragonesos com l'Aneto o el Pocets...

No ha estat fins la baixada, per una altra via, el coll que deixen el Néouvielle i el Ramougn, que l'excursionista de pa sucat amb oli ha pogut justificar que portava tot el dia carregant a l'esquena els grampons i els paraneus, tota una experiència nova. Com tot el dia en general, vaja, hi ha hagut una mica de tot, per fer tastets.

Balles?

I després de completar el seu primer 3000, l'excursionista de pa sucat amb oli marca una creueta i s'adona, cofoi, que ja només li'n queden 211 per coronar tots els que hi ha al Pirineu.

El Ramougn en primer pla, però miris on miris...

Informe de danys: futurs cruiximents als quadríceps i possiblement al tren superior per l'ús dels pals. Possibles cremades a cara i clatell tot i haver fet servir protecció solar a dojo. I quedar-me sense cotxe, però aquesta és una altra història...

Relats conjunts: Lunch atop a Skyscraper (segona versió)

L'ancià esguardava la fotografia, els ulls fixos, envoltats d'arrugues, semblava que miraven molt més enllà, a través del paper. El jove periodista, impacient, va simular una sobtada tos per despertar l'home del seu somieig. Amb una veu clara, assotada pels anys, l'home va començar a parlar.

"Tinc 97 anys, fill. No em pot quedar massa en aquest món, i no voldria marxar sense explicar la veritat sobre aquesta fotografia. Ara ja no té sentit callar, tots els meus companys han traspassat. Sóc aquest d'aquí, el de la camisa blanca i la gorra negra, tenia només 16 anys en aquell moment. Ens pensàvem que seria un dia com els altres, a l'hora de dinar ens pujaven unes caixetes amb les viandes. Però aquell dia va ser diferent. Dins de les caixes no hi havia res per menjar, només unes cartes signades pel capatàs de l'obra, el senyor Montgomery. Era un mala peça, tots ho sabíem, però no ens pensàvem que tant. Només quatre de nosaltres sabíem llegir, però no hi va haver trampa, en Francis va llegir en veu alta i puc garantir que no va mentir. L'obra estava costant més diners dels previstos i l'empresa es volia desfer d'alguns treballadors. El senyor Mongomery no volia acomiadar ningú, això donava mala imatge, calia mantenir les aparences de bonança. Ens obligava a triar un de nosaltres onze, i un cop presa la decisió, de la manera que fos i costés el que costés, llençar-lo daltabaix. Havia de semblar un accident laboral, com tants altres, un jove obrer de la construcció mort no sorprenia ningú. No cal dir que la carta acabava amb una amenaça seriosa, si ho explicàvem a algú podíem patir un càstig encara pitjor que el pobre malaurat. Quina ironia que fos precisament aquell dia que un fotògraf va decidir venir a immortalitzar la nostra hora de dinar.

El senyor Montgomery ja fa anys que cria malves, però jo no m'he atrevit a parlar fins avui. No teníem cap altra opció, qui paga mana, i no volíem perdre la feina, o alguna cosa pitjor. En Gordon era el més fatxenda i les seves bromes ens resultaven sempre pesades. No era mal nano, però aviat vam mirar tots cap a ell... el pobre Gordon..., pobre Gordon..."

La imatge d'aquest més és tan bona que m'ha sortit un segon Relat Conjunt!

El mur

Per més alts que siguin els murs que trobem davant, per més difícil que se'ns presentin les situacions, tenim a dins les eines necessàries per poder superar-los. Digues-li paciència, digues-li empenta, voluntat o força. Sempre hi ha un camí. 

Per què m'és tan fàcil entendre com hauria de ser i transmetre-ho a tothom, però em crec tan poc les meves paraules?