La Jana (que no es diu Jana)

Fa gairebé set anys d'aquelles vacances a Begur que recordem amb molt afecte. Poc després, l'amfitriona de la casa ens va anunciar el seu embaràs (amb un 'per cert...'), era la primera entre els amics que havia 'passat de nivell'. La notícia ens va impressionar molt en aquell moment, cosa ben normal. Tot aquest temps i quatre criatures després, ens vam tornar a trobar fent mans i mànigues per quadrar agendes, els mateixos d'aquelles vacances i la descendència respectiva. Vivim tots molt lluny i no ens veiem gaire. Amb la trentena llarga complerta, ja no hi ha massa sorpreses en nosaltres, però la canalla canvia a una velocitat de vertigen. Tots i cadascun em va impressionar, ja no són nadons de pit, ja son nens i nenes, parlen o es comuniquen perfectament, almenys amb els seus pares. Però la que més, va ser la Jana (que no es diu Jana), perquè ara farà 6 anys, i en veure-la em vaig quedar amb els ulls com plats. És una doneta, un bitxo, però com diu sa mare, és preadolescent total. 

Com pot ser, com hem arribat aquí? Fa quatre dies estudiàvem la carrera... i ara la Jana (que no es diu Jana) ja no és la filla de, és una personeta autònoma i guapíssima. Diuen que la més canviada és la seva germana, que només havíem vist de molt petita, però la Jana (que no es diu Jana) és una nena gran, i aviat ho serà més, i sense adonar-nos-en serà una jove preciosa. No sé com ho faré, però he d'aconseguir veure-la més sovint, abans no marxi de casa...

Fins ara

És quan més coses voldria dir que em falten més les paraules. Així que començaré dient Gràcies, així amb majúscula. Gràcies per tot el temps que m'has dedicat, per tot el que has fet per mi i el que m'has ensenyat. Gràcies per haver-me demostrat que hi ha barreres que es poden saltar amb l'afecte, que això ho pot tot, i tu me n'has donat a carretades. Gràcies per la paciència, la sinceritat i la confiança. Gràcies especialment per l'oportunitat que m'has donat, totalment immerescuda, per revertir el que jo mateix havia espatllat. I això em porta a les disculpes. Perdona per no haver sabut veure el que tenia davant dels ulls, per no haver sabut aprofitar l'oportunitat que em brindaves de ser feliç. Perdona'm, per ser cec, o per no saber veure-hi. Perdona totes les males estones i tot el mal que et vaig fer. Perdona que finalment fes tard, que m'adormís a l'hora de dir-te com n'eres d'important.

M'hauria de disculpar també per escriure unes paraules tan barroeres, però no me'n surten d'altres, ni de millors. Ara moltes coses, més de les que et penses, deixen de tenir sentit per mi, ja no tenen cap valor. Eren les nostres coses compartides, i no són poques, ni poc importants. Em resta només desitjar-te sort, de tot cor, per aconseguir superar els reptes que et venen, i per obtenir de la vida tot allò que et proposis, i tot allò que desitgis. Jo seguiré creient en tu.

La pesca

Sempre comento que no sóc gens familiar, veig els meus pares poc sovint, i el meu germà encara menys. Cap de nosaltres no sembla enyorar-se massa, o aquesta és la percepció que tinc. No hi ha motius ni explicació per aquest comportament, senzillament és així. I si em sento poc proper a algú, aquest és el meu pare, tot i l'evident semblança física.

Això em porta a pensar que va haver-hi un temps en que mon pare i jo compartíem un hobby, i si mal no recordo, els dos en gaudíem prou. L'afició en qüestió era la pesca. Sona molt de pel·lícula, portar a pescar el fill, però nosaltres ho fèiem i estava bé. Jo era pre-adolescent, vaig aprendre els rudiments de la pesca amb canya, que si la rosca i la llombriu com a esquer (la rosca era més barata!), el sedal, el carret, el plom, el mosquetó... les coses bàsiques per tirar la canya i recollir de tant en tant alguna dorada o un rogent. Una activitat força passiva, en realitat, però era distret i passàvem les hores. Era justament això, una afició, el meu pare mai no va tenir cap aspiració de portar el sopar a casa, tot i que sí que endrapàvem els peixos que pescàvem de vegades.

Tot es va acabar quan van aparèixer els primer amics de joventut. Em venien a buscar, i cada cop anava més amb ells i menys amb el meu pare. Fins i tot recordo algun cop que em vinguessin a buscar en plena pesca i jo deixar-lo plantat allà (sóc un fill modèlic, oi?). Vaig descobrir que les relacions socials m'agradaven més que la pesca, i allà es va acabar una possible brillant carrera com a llop de mar. Pel que en sé, el meu pare ja no pesca tampoc. 

Llegenda 2.0

El Drac es removia inquiet a la seva butaca mentre llegia el Financial Times. Va donar uns copets nerviosos a la pipa i es va posar les ulleres a lloc. Les notícies que arribaven no eren bones, així que els rumors devien ser certs. La llegenda patia per culpa dels impostos en cultura i les retallades. La princesa no l'havien tocat de moment, la monarquia ja se sap, però el cavaller l'havien canviat per un mosso de quadra a lloms d'un poni, apel·lant a l'èpica de l'èxit d'un personatge tan humil. L'últim que havia sentit és que el volien substituir a ell per un llangardaix una mica gran, sobretot per minimitzar les despeses en càtering. No sabia si creure-s'ho, però per si de cas, va prendre la determinació de comença a buscar una nova feina.

Bona diada a tots i totes... si ens deixen!

A l'altre cantó

Estem sopant en una famosa hamburgueseria la icona de la qual és un pallasso somrient i el logo una lletra M gegant, quan sona el mòbil del meu amic. De seguida es posa a donar explicacions sobre algun tema d'informàtic. És professor universitari i el que truca un alumne una mica despistat. Se m'acudeix que el pobre alumne que truca al seu respectable professor no es pot imaginar ni per un moment on es troba aquest, ni que li contesta aguantant el mòbil amb una mà i amb una hamburguesa a mig menjar a l'altra. Per un moment penso que mai sabem què fa o en quina situació es troba la persona que tenim a l'altre cantó del telèfon. I crec que potser és millor no saber-ho. Bon invent aquest del telèfon.

Relats conjunts, L'art de la pintura

Era un pelacanyes i tenia molt a agrair-li, però com solia dir a la taverna després d'unes cerveses de més, l'únic que havia fet Vermeer era treure'l de la misèria per portar-lo a la pobresa. Ja pots tenir un gran talent, que si no tens diners no hi ha manera de sortir del pou. Però si una cosa calia elogiar de l'artista, era el seu bon ull. De seguida que va veure un parell d'esbossos seus va saber que en podia treure profit i, efectivament, de la seva habilitat amb el pinzell havien sortit algunes de les grans obres que l'holandès s'atribuïa. No li molestava ser la mà executora mentre li pagués els quatre rals que li pagava per poder sobreviure, no tenia cap neguit per obtenir fama, ja li anava bé que els honors se'ls endugués un altre. El problema és que les seves obres eren cada cop més bones i la notorietat d'en Vermeer anava en augment, i a ell la fama sí que el feia delirar. Darrerament semblava que no tocava ni quarts ni hores, es creia el rei de la ciutat! Anava de festa en festa vantant-se del seu talent, un talent que en realitat no tenia, almenys no tant com els seus admiradors es pensaven.

L'última fatxenderia que s'havia tret de la màniga era seduir dames nobles prometent-los el millor retrat que mai els farien. Sorprenentment, l'estratègia li funcionava, el retrat rares vegades l'acabava, però poques joves s'escapaven del seu llit. No cal dir que això encara engreixava més el seu ego i va voler immortalitzar-se en un d'aquests moments seductors. Va ordenar al seu jove negre pintor que el retratés mentre ell feia veure que pintava una dama que pensava endur-se al llit, i així ho va fer, de manera magistral. De manera tan magistral que tothom es va adonar que el famós pintor, clarament representat al quadre, mai no hauria pogut pintar-lo, ja que no tenia ulls al clatell, i aquell quadre tenia el segell inconfusible de les les seves obres, o millor dit, de les que feia passar per seves. Des d'aquell moment ningú no va tornar a mirar Vermeer amb els mateixos ulls, especialment les dames.

Una nova proposta de Relats Conjunts, aquesta és la meva aportació.

Esclaus del temps

Estic llegint el llibre La dona veloç d'Imma Monsó, quan l'acabi en faré la ressenya pertinent, però es tracta d'una lectura que, tant si t'agrada com si no, fa pensar una mica. Sense entrar en detalls, la protagonista està obsessionada amb el temps, es pot dir que va tot el dia amb el cronòmetre a la mà per esgarrapar segons al rellotge. Aquesta obsessió malaltissa i exagerada que es descriu al llibre t'acaba fent sentir identificat irremeiablement. Potser no portem l'estalvi de temps a l'extrem, però qui no aprofita l'espera d'algun procés per fer alguna altra activitat? O camina fins l'altra punta de la vorera per no esperar al semàfor en vermell? O treu les claus de casa una estona abans d'arribar a la porta?

Aquests i altres petits gestos tenen com a objectiu estalviar temps, optimitzar-lo, ja que la pèrdua de temps aparentment està molt mal vista. Sempre mirem d'anar un pas per endavant, si ja hem avançat una feina, en el moment següent ja ens podrem dedicar a una altra cosa. Però què en fem del temps que guanyem? És més, realment el guanyem? On és, perquè jo no tinc sensació de tenir-ne més pel fet d'avançar-me als esdeveniments o de combinar activitats.

Som esclaus del temps perquè ens han convençut que és important estalviar-lo. Ja funcionava així a la novel·la Momo de Michel Ende, i com en altres casos d'obres visionàries hem de lamentar que la realitat superi la ficció. És el tarannà de la societat actual, tot ha d'anar ràpid, no es pot perdre ni un segon. I després ens estranyem que hi hagi tant estrès, tanta frustració i tantes crisis d'angoixa.

Si un sol alumne...

Aquest post vol ser un missatge d'ànims a tots aquells mestres que aquests dies han rebut amb estupor la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a canviar la llengua de la classe del català a l'espanyol si un sol alumne ho demana per via judicial. Un cop més, no podem acatar aquest nou atac contra la nostra llengua. Tornem al 'keep calm' i a 'l'escola sempre en català', i que enviïn tots els tancs que vulguin. Molta força i empenta a tots aquells docents que defensaran el que és nostre amb ungles i dents.

I per riure'ns una mica d'aquesta situació tan kafkiana que ens fan viure, us convido a acabar la frase 'Si un sol alumne ho demana...' de la manera que més gràcia ho faci. Per exemple:

Si un sol alumne ho demana... l'amenaçarem en enviar-li en Joan Tardà si no baixa del burro.

Aquestes són les vostres propostes:

Leviathan Ànima Literària
Si un sol alumne ho demana... el deixem tancat en una habitació amb la Belén Esteban i companyia.

Cantireta
Si un sol alumne ho demana... m'agafo 7 anys de vacances sabàtiques.
Si un sol alumne ho demana... farem classe entre les pauses pel cafè.

Sergi
Si un sol alumne ho demana... construïm una escola per ell sol, que estem esplèndids amb els diners públics.

Maurici
Si un sol alumne ho demana... declarem la independència!

Pons007
Si un sol alumne ho demana... servirà com a exemple del que els pot passar als propers alumnes que ho demanin.

Alba
Si un sol alumne ho demana... 'le damos un aplauso y dejamos que se vaya'.

Assumpta
Si un sol alumne ho demana... el donem en adopció i inhabilitem els seus pares de per vida.

Joan Gasull
Si un sol alumne ho demana... beca Erasmus a l'Antàrtida tot l'hivern austral.

Rafel
Si un sol alumne ho demana... mantenim la calma i passem a la lectura de poesies d'en Miquel Martí i Pol o de refranys de la Joana Raspall.

Carme
Si un sol alumne ho demana... ens hi farem un tip de riure. Ah! No era un acudit?

Laura T. Marcel
Si un sol alumne ho demana... igual tinc un atac d'amnèsia que em fa oblidar allò que parlen fronteres enllà.

Loreto Giralt
Si un sol alumne ho demana... ens deixarem de bajanades i començarem a caminar com un poble lliure.
Si un sol alumne ho demana... prendrem el dret a decidir.
Si un sol alumne ho demana... no canviarem mai de llengua dins de Catalunya.
Si un sol alumne ho demana... ens mantindrem units i no caurem en provocacions absurdes.
Si un sol alumne ho demana... ens en riurem del discurs de la por.
Si un sol alumne ho demana... enviarem la Camacho i en Duran a fer les espanyes sense bitllet de retorn.

Elfreelang
Si un sol alumne ho demana... faria servir la majoria i el convidaria a parlar en serbocroat.

Myself
Si un sol alumne ho demana... faré les classes de català en xinès, romanès i rus encara que no en sàpiga, i els altres que s'aguantin, que això és una democràcia.

Carquinyol
Si un sol alumne ho demana... tancarem el Bona nit i tapa't i enrolarem en XeXu al Gran Hermano amb la Merceditas Milà.

Mireia
Si un sol alumne ho demana... sentirem ploure. Ha arribat el moment de deixar de justificar-ho tot. No, i ja està!

Jpmerch
Si un sol alumne ho demana... anirà a fer caca tota la classe, professora inclosa.

Ferran
Si un sol alumne ho demana... farem tots una botifarra al tribunal en qüestió i a la mare que els va parir.

Glòria
Si un sol alumne ho demana... li donarà classes particulars la senyoreta Rotenmeyer.

Montserratqp
Si un sol alumne ho demana... com? què diu? Per aquí m'entra i per aquí em surt.

Marion
Si un sol alumne ho demana... em poso a tocar els platerets damunt la taula de la professora amb un nas vermell. Ja que hem de fer el pallasso, fem-ho bé!

Porquet
Si un sol diputat ho demana... declarem la independència de Catalunya avui mateix.

Galionar
Si un sol alumne ho demana... poden arribar a passar coses com aquesta.

Josep
Si un sol alumne ho demana... els aprovem a tots, per la patilla.

Sa lluna
Si un sol alumne ho demana... l'educació serà gratuïta fins a final de carrera.

Albanta
Si un sol alumne ho demana...li donaré a copiar EL QUIJOTE mentre els altres continuem.

M. Roser
Si un sol alumne ho demana... farem la classe en pilota picada.

ÀnimaAlada
Si un sol alumne ho demana... farem vacances tot el curs, cobrant, és clar!

Els teus ulls parlen

Un vespre fresquet però agradable de primavera, molta gent al carrer i jo que em planto per sorpresa on ets tu. Focaccies i conversa, i els teus ulls que em parlen com sempre han fet, encara que de vegades no els entenc. Aquell cop sí. Orxata i una llarga passejada fins a seure vora el port. Que guapos que estem, però no és fet expressament, oi? Negatives i enrabiada, i els teus ulls parlant més fort. Una proposta de cafè que segurament no va ser tal, Palau de la Música, i ara què? Ja no només parlen els teus ulls. I així es teixeix una història, talment com faria una aranyeta. I els teus ulls encara parlen.

Un altre deute pagat

Avui he pagat un d'aquells deutes que alguns no em perdonarien: veure la pel·lícula Blade Runner. Aquest és un dels clàssics més clàssics de la ciència ficció i encara el tenia pendent. Vaig llegir el llibre i només em va agradar a mitges, però tothom parla meravelles de la pel·lícula, i tard o d'hora l'havia de veure. Un post molt interessant sobre cinema de la Gemma Sara m'ha acabat de donar l'empenta que em faltava.

Sempre dic que la ciència ficció no és el meu gènere preferit, i un cop més ho constato. És una bona pel·lícula amb una gran càrrega filosòfica darrere, com sempre que apareixen androides. Té més acció i una història més concreta que el llibre i probablement per això és d'aquests casos estranys que tothom considera superior el format visual que l'escrit. Recrea bé aquella atmosfera decadent que trobem en moltes obres similars, i que no m'agrada especialment. He de dir que no m'ha impressionat, em sap greu. És molt difícil que una pel·lícula d'aquestes maduri amb dignitat, i 31 anys després de la seva estrena el cinema ha canviat molt. Probablement a la seva època devia ser un prodigi, però ara se la veu molt desfasada.

Deixant de banda els temes tècnics que són més superficials, tampoc no em sembla que tregui tot el suc a un bon argument, ni una gran actuació brillant per part dels actors i actrius, però potser era culpa del doblatge. En definitiva, que m'apunto una marca a una casella que em faltava, però lamento no compartir l'entusiasta opinió de molta gent que me n'ha parlat, he trobat que està bé i prou. Suposo que molts no hi estareu d'acord, ho assumeixo. Però a banda d'això, m'encurioseix preguntar si teniu alguna pel·lícula d'aquestes considerada 'obligatòries' que no hagueu vist. Sempre està bé pagar els deutes.

Semi-consciència

Una conversa sobre estats de semi-consciència em va portar un record que tinc ganes de compartir. La conversa anava de coses que fem o diem quan se suposa que estem dormint. Passa a molta gent que parlen o fan coses mentre dormen, sobretot a criatures, i això fa que el que està ben despert al costat es pugui fer un tip de riure a costa del que clapa. I aquest generalment no se'n sol recordar el dia següent.

Ens situem als primers cursos d'universitat. Una nit vaig marxar de casa la noia amb la que sortia per anar a dormir a casa meva. Ella s'estava morint de son, però em va fer prometre que la trucaria en arribar, que tenia un bon tros. En aquella època no hi havia mòbils com aquell qui diu, en tot cas jo no en tenia. Com a home complidor que sóc, vaig fer la trucada de rigor des del fix de casa (els pares). Me'l va agafar de seguida i vam tenir la típica conversa en aquests casos: 'he arribat bé', 'molt bé, em quedo més tranquil·la', 'bona nit, que descansis' i totes aquestes coses que es diuen.

La meva sorpresa va venir l'endemà en arribar a la facultat, vaig rebre una bona esbroncada per no haver trucat la nit abans, que havia patit molt i no sabia si estava bé. La meva cara devia ser un poema. No només havia trucat, sinó que ella havia despenjat, havíem mantingut una conversa coherent i havia penjat sense problemes. Sembla ser que hi ha gent molt virtuosa en els seus estats de semi-consciència! 

Ràdio XeXu

Una d'aquelles coses meves que no dic massa perquè no sé si li passa a altra gent, és que gairebé sempre tinc una cançó o altra al cap. Suposo que quan m'he de concentrar més només em dedico a l'activitat que toqui, però si no, dins del meu cap sona alguna cançó, com si de la ràdio es tractés, en segon terme, mentre faig altres coses, i sobretot sense que jo l'hagi triat, és clar.

Això sempre m'ha semblat sorprenent, especialment als matins. Una de les primeres coses que se m'activen al cervell és aquesta emissora interna que tinc, i de sobte se m'apareix la primera cançó del dia, quan potser encara no he aconseguit fer tres passos del dret. Pot ser un dels èxits del moment, d'aquells que sento cada dia a les ràdios reals. Però també pot ser una cançó antiga, alguna de les cançons en català que escolto o escoltava, i fins i tot alguna tonada vergonyant que no reconeixeria que conec. Com que no les trio, el meu cap fa el que vol.

El cas és que molts cops m'he preguntat el perquè d'una cançó o altra. Si és una que sona molt pot ser que la tingui enganxada, però n'hi ha que no tenen cap raó aparent de ser. Alguna relació amb un somni que no recordo? Durant una temporada, fa molt temps, les vaig començar a apuntar, ho vaig fer diverses setmanes. La llista era d'allò més eclèctica, i com que no li trobava cap explicació lògica, ho vaig deixar de fer. Però encara em passa i no sé si és que estic mig tarat o és una cosa perfectament normal. Algú em pot dir si necessito un psiquiatra?