Anar a la platja li agradava, sobretot acompanyat. Darrerament gaudia molt de baixar-hi a la tarda amb la seva parella, passaven una bona estona passejant o estirats a la sorra, jugant a algun joc, llegint o fent algun bany a l'aigua tèbia del capvespre. Viure prop del mar era una delícia, una de les millors decisions que havien pres. Però la platja li portava un cert sentiment de tristesa, no sabia per què. Estar-s'hi amb la Magda, o quan els acompanyaven alguns amics era fantàstic, però quan es quedava sol o s'aïllava amb el moviment hipnòtic de les ones, una melancolia estranya l'assaltava i més d'una llàgrima li havia rodolat galta avall sense que ningú se n'adonés.
En Jaume no en sabia el motiu, però per alguna raó no volia perdre aquelles estones de platja. Gran part de la seva infància i joventut no hi havia posat ni un peu i ara recuperava el temps perdut. No ho havia tingut fàcil, el seu pare era un home cruel i esquerp i no havia estat massa per ell tots aquells anys. Ara feia moltes coses que li havien mancat temps enrere.
Una tarda de setembre, la Magda i ell passejaven per la vora del mar com tantes altres vegades. Anaven distrets i fent broma, fins que en Jaume va veure, a pocs metres, un objecte negre mig enterrat. Encuriosit, s'hi va acostar. Eren unes ulleres de sol de dona. Quan les va tenir a les mans, la Magda va haver d'agafar-lo perquè estava completament pàl·lid i semblava que anava a caure. Era evident que li havia fet un salt el cor. Ella ho va saber més tard, però el que l'havia deixat en aquest estat de xoc va ser la formació d'un record a la ment, un record que havia estat completament perdut fins aquell moment.
La imatge d'aquelles ulleres de sol a terra, caigudes, i d'una dona marxant d'allà per no tornar mai més: la seva mare. Les ulleres, tan pròpies d'ella, havien quedat oblidades als seus peus i semblava que conservaven encara la seva mirada. Ell era només un marrec de tres anys, completament inconscient del que acabava de viure. Només el pare parlant amb la mare, algunes paraules confessades i el canvi sobtat en l'expressió de la seva mare, una foscor que li va envair el rostre. Les ulleres van caure i ella va desaparèixer per sempre. 23 anys després, aquelles mateixes ulleres tornaven a caure a la sorra, ara de les mans d'en Jaume, que acabava de fer-se conscient de la vida que li van arrabassar.
No me n'he pogut estar de fer una segona contribució a
Relats Conjunts d'aquest mes. I vosaltres, ja heu participat?