Necrològiques musicals

Sempre havia estat un gran amant de la música, un estudiós, es podria dir. Els seus amics desistien de parlar amb ell de temes musicals perquè podia invertir tardes senceres parlant d'un únic solo de guitarra. L'admiraven, semblava saber fins l'últim detall de la història dels seus músics favorits, però era massa per ells; tanta informació els aclaparava. S'ho prenia bé, ell, no volia atabalar ningú. Però per donar sortida a tot el que li agradaria compartir, va trobar una solució en el món dels blogs.

Els inicis van ser difícils, un nou món per aprendre. Però mica en mica va anar aglutinant una colla de seguidors que llegien amb interès les seves cròniques, amb pas ferm es va anar convertint en una referència entre els blogs musicals de la xarxa. Tothom esperava, en especial, el seu apartat periòdic de necrològiques musicals. Quan un artista moria, fos conegut pel gran públic o no, ell li dedicava un escrit documentat amb pèls i senyals, un panegíric on incloïa vida i miracles del malaurat. La morbositat de l'assumpte feia, precisament, que aquests fossin les entrades més seguides i aplaudides. Li sortien ben naturals, però els seus lectors semblaven sorpresos i admirats dels seus coneixements, a qui no li afegiria un puntet d'orgull, això?

El comentari va arribar fora d'hores, quan ja estava a punt d'apagar l'ordinador. Un dels seus seguidors li preguntava astorat com era possible que sabés tal quantitat de dades dels finats dels que parlava. Va dubtar si contestar-lo, però una llambregada al rellotge el va fer desistir, no volia pas perdre el vol. Ja contestaria a la tornada. Tenia passatge a Birmingham, i ja anava just de temps. Allà havia concertat cita amb el baixista d'un grup indie que havia triomfat a mitjans dels anys '90. El pobre incaut no ho sabia, però estava a punt de convertir-se en material per la seva propera necrològica. Mentre tancava la maleta, mentalment va començar a imaginar com trenaria, aquest cop, el seu escrit.

Aquest petit relat li dedico a en Babunski, tot un crack en això de la música, i qui sap si en altres coses...

Cares

Al carrer, als transports, als bars, m'adono que sovint em perdo en les cares de la gent. Avui em passava tornant a casa i no és cap fet aïllat. No m'agradaria incomodar a ningú, però en aquells moments em sento invisible escrutant els rostres, les mirades, les imperfeccions. De vegades imagino què pensen, què s'amaga rere una expressió. Les observo i les estudio, no en sóc cap entès, només m'atreuen, la cara és la finestra a la persona. Hi ha tanta diversitat... també hi ha trets que es repeteixen, però no n'hi ha dues d'iguals. Tant és guapos com lletjos, totes tenen alguna cosa, et pots submergir en els detalls. La meva cara té moltes coses que no m'agraden i en les dels altres descobreixo característiques que m'agraden i d'altres que no gens. Totes són peculiars, totes tenen algun defecte, per més que diguin que han trobat la cara matemàticament perfecta.

No és festa

No sóc gens religiós, les celebracions d'aquest caire no em diuen massa res. Tampoc no m'agrada massa el meu aniversari. Sóc d'aquells a qui pregunten 't'agafaràs pont?' i no sap mai de què li parlen ni quan venen les festes. L'1 de maig es treballa? Però hi ha uns pocs dies de l'any que no oblido, i un d'ells és Sant Jordi. És un dia tan maco per celebrar, especialment acompanyat... per què redimonis no és festa nacional aquest dia? Criteris comercials? Va home va, potser si poguéssim sortir al carrer durant tot el dia la cosa es repartiria i a les set de la tarda no estarien tots els carrers impracticables! Qui s'estima aquesta terra i les seves tradicions ho celebrarà allà on estigui. 

Finalment jo m'he pogut escapar al migdia i gaudir-ne una estona. M'hagués agafat el dia sencer, però resulta que avui teníem auditoria, per tocar més la pera. Però bé, després de passar-la, he fet mutis i cap a Barcelona. Val la pena veure el centre de la ciutat amarada de llibres i roses, roses i llibres. Que no ens prenguin mai aquest dia, o encara millor, que ens el regalin.

Per cert, avui ningú no parlava de futbol...

Relats conjunts, Gronxador

L'amor et dóna ales, però també et fa feble. El problema és aquest, que et fa feble. Quan l'amor s'interposa a la teva vida estàs venut. Ells ja m'ho deien, però només parlaven així perquè no han estimat mai. La feina ens ha absorbit des de sempre, no vam tenir distraccions i per això hem tirat endavant tants i tants projectes. Però llavors va aparèixer ella. Mai havia sentit res semblant, allò era nou per mi. Vaig notar les ales, em sentia pletòric, capaç de tot. I em van advertir, eh? Però no en feia cas, sobretot perquè mai havia estat tan creatiu com llavors. Com poden mirar de dissuadir-te quan et sents en el teu millor moment? Però ara no puc fer altra cosa que donar-los la raó, és clar. Quan voles amb aquestes ales has de saber que no duraran per sempre, i que llavors tastaràs la feblesa.

La seva malaltia ens va agafar per sorpresa, la felicitat que sentíem va quedar estroncada per un diagnòstic funest: li quedava poc temps. Cap dels dos no ho havia ni sospitat, però la degeneració seria ràpida. De sobte vivíem regits per un compte enrere que cap dels dos no estava preparat per assumir. Però jo tenia coneixements, contactes i tots els recursos de l'organització a la meva disposició. Vaig remoure cel i terra per trobar una sortida, una solució. Fins i tot vaig fer les meves pròpies investigacions, però no era el meu camp. Estava disposat a tot, qualsevol tractament per més experimental que fos, no podia perdre-la. Dels científics més brillants de l'especialitat només en vaig obtenir una esperança de futur. Ara no, però segons les previsions, i tenint en compte la legislació, s'esperava tenir cura per la malaltia uns 7 anys més tard. Però no teníem tant temps.

Va ser llavors quan em vaig il·luminar. Temps: aquesta sí que era la meva especialitat. No podia aconseguir una cura llavors, però podia anar-la a buscar. Empès pel meu objectiu i posant-hi els cinc sentits, vaig recuperar el nostre vell projecte dels viatges en el temps. Els meus companys em van prendre per boig, temps enrere l'havíem aparcat perquè el món no estava preparat per aquesta tecnologia, tot i que crèiem que la teníem a l'abast. Ara va esdevenir el meu propi projecte, i la meva trampa. L'amor, les ales i la feblesa. Els sentiments a flor de pell i el rellotge corrent no són bones companyies. Vaig cometre algun error, no sé on, no estic acostumat a fallar. Però és evident que alguna cosa no va anar bé, no era lliure de pensament, no estava perfectament concentrat. La feblesa...

Observo amb llàgrimes als ulls el nostre vell gronxador, immòbil i florit després de 15 anys d'inactivitat. Per assegurar-me el tret vaig avançar el doble del que prometien els científics, 15 anys després segur que podia trobar la cura fàcilment. Però els càlculs no funcionen pel camí de tornada, no sóc capaç d'entendre per què, però no puc tornar enrere. Tinc la cura, però no la tinc a ella, en el meu present ningú no va poder ajudar-la. A més, devia morir sola, sense mi. Aquest gronxador no s'ha fet servir des de llavors.

Aquesta és la meva història pel Relat Conjunt d'abril. Una mica llarga, però espero que us hagi agradat!

Generació 2.0

Qui més qui menys, a dia d'avui, està acostumat a tenir part de la comunicació de manera 2.0, que en diuen. O almenys això ens sembla als que ens movem per la xarxa i tenim blogs. Aquest potser és un primer pas, encara que abans van venir el correu electrònic, els missatges de mòbil, i posteriorment les múltiples xarxes socials existents. Cada cop més, la comunicació es dóna per aquestes vies. Però no per tothom és igual. M'hi va fer pensar aquest brillant post de la Marta al Volar de nit és perillós.

Fa un temps, entre la gent que ens escrivíem mails, tres de nosaltres no podíem entendre com alguns de la llista podien trigar més de 24h en contestar un correu. Era impensable, generalment érem algú de nosaltres els que començàvem la cadena, i els altres dos responíem de seguida. A la resta calia esperar-los, en cas de que acabessin contestant. El mateix em passa si envio un missatge de mòbil, com pot ser que algú contesti hores o fins i tot dies després? Si tothom va amb el mòbil enganxat! I no puc dir que sigui massa usuari de xarxes, però no em cal perquè de maneres de comunicar-se ens en sobren. Trobar-me és senzill, hi ha diverses maneres eficients que veuré aviat i respondré així que pugui.

Però encara hi ha gent que viu aliena a aquest món tan ràpid i immediat, gent per qui Internet només és una cosa que està allà, una eina de consulta puntual, com a molt. No miren el correu en setmanes, no tenen comptes de cap xarxa social o en fan cas omís. I no parlo de gent gran, parlo de qualsevol edat. Senzillament no tenen interès. Em sembla que ens entenem molt poc els d'un tipus al de l'altre, almenys a mi em costa moltíssim entendre'ls! Els que vivim connectats no concebem no estar-ho, i els altres no volen atabalar-se, ni tenen cap pressa per rebre missatges. Si sempre hem trobat la manera de localitzar-nos, per què estressar-se ara?  

Gatito

Anar al veterinari amb el gat dins la gàbia portable pot ser tot un espectacle. L'he de carregar uns deu minuts fins allà, i pel camí la gent s'hi fixa i no s'estan de fer comentaris. En puc reproduir algun en la llengua original en el que els vaig sentir. Una mare al seu fill: 'mira que gatito!'. Una dona que interromp la seva xerrameca per dir-se més a ella mateixa que al seu interlocutor: 'ui, un gatito...'. Una nena de set o vuit anys que es posa gairebé a cridar: 'oooooh, que gatito más monooooo!!'.

Gatito, gatito... un tros de bèstia que pesa 8.6 Kg és el que és!! Però que no veuen que m'estic esllomant de portar-lo amunt i avall!!

En Blog, que acaba de fer 4 anys de vida! La foto no és meva, per això ha quedat tan bé!

(L'únic comentari en català que vaig sentir va ser més sensat, una dona que es va quedar aturada i va deixar anar: 'Quina preciositat!')

Reforç

Una companya de l'empresa marxa, d'aquelles que no et fa cap pena perdre de vista. A mode de comiat, proposa a tothom anar a prendre unes cerveses, antiga tradició dels divendres a la tarda, però que ja no segueix ningú. Ho proposa en dijous, però. Jo que no sóc massa donat a aquests actes, a més considero que seria hipòcrita per part meva assistir-hi, hem tingut més d'una discussió forta i, assumim-ho, no ens caiem gens bé. El problema és que, per motius diversos, aquesta persona s'ha guanyat l'enemistat de molta gent, encara que penso que no n'és conscient.

Fent recompte amb una altra companya, ens sortia que pràcticament ningú no hi aniria, qui més qui menys s'ha buscat una excusa. A mi no m'ha calgut, és clar. Llavors he pensat que si se m'acudís fer-ho a mi, convocar a tothom per acomiadar-nos cervesa en mà, a banda de no creure-s'ho perquè tinc fama de ranci, l'assistència seria la mateixa, és a dir, nul·la. No sempre tinc bon caràcter, ni gaudeixo de les simpaties d'alguna gent. Per altres motius, però què em diferencia d'algú que no puc sofrir? La resposta de la meva interlocutora m'ha canviat la cara. M'ha començat a dir noms de gent que no faltaria al meu comiat, entre els quals hi havia alguns dels que avui s'han buscat excusa. Un petit reforç de l'ego no va mai malament.

Persistint

Després guanyaran...

O perdran...

Però aquest equip no es rendeix mai. A més, hi ha coses que ningú més té, com aquest somriure.

A 1 punt del Madrid...

Activitats de parella

El darrer partit del Barça que van fer en obert el vaig anar a veure a casa d'un amic, amb la seva parella i ell. Intentem veure tots els partits, i si pot ser els veiem còmodament en el seu sofà i amb el seu tros de tele. Un cop acabat, jo desfilava cap a casa quan vaig veure que ella ja tenia a les mans els dos comandaments de la Wii, aquesta consola de Nintendo que funciona amb sensors de moviment. Es veu que ara s'han aficionat a un joc al que poden jugar alhora i que és molt divertit, gaudeixen de passar les pantalles plegats i es fan un tip de riure.

Ahir, en un altre partit, aquest cop al bar, em comentaven que s'han quedat encallats a la darrera pantalla i que no hi ha manera de passar-la. De la manera que en parlen me'n fan fer venir ganes i tot, que jo abans era molt aficionat als videojocs, però fa anys i panys que no hi jugo. Però sobretot em van fer pensar que les activitats de parella ja no són el que eren, la gent s'adapta al que hi ha i als temps que corren. Ells fan moltes altres coses, però han trobat una bona activitat conjunta el jugar a aquest joc, i s'ho passen la mar de bé. I la veritat és que em va semblar entranyable, per què no? Segur que alguns estaran pensant en altres jocs per jugar a casa (Sr. Gasull, contingui's), però trobo maco que es pugui gaudir de coses tan petites i senzilles amb la persona que tens al costat, i probablement aquest sigui el motiu pel qual en gaudeixes. Quan jo era petit deien que els videojocs eren perjudicials...  

El negre

Una de les preguntes que vaig fer pel cinquè aniversari del blog anava sobre el color de fons del Bona Nit. Com vaig dir després, aquest blog sempre ha estat negre. La tria d'aquesta aparença tan simple, fosca i sense floritures no és gratuïta, trobo que em defineix molt bé. Quan vaig obrir el blog no vaig dubtar ni per un segon, tenia tan clar el color com el nom que tindria la criatura.

Probablement la dèria em ve de quan feia seminaris durant el doctorat, cada setmana un de nosaltres exposava els resultats davant dels altres i debatíem el que s'havia obtingut i com continuar. Era una cosa que costava, però que anava molt bé i a mi no em desagradava. Però mica en mica els meus ànims i les meves ganes van anar decaient, a la vista dels resultats (no massa engrescadors) i del posat del meu director davant d'ells. Això es va notar en el color de fons dels power point, vaig començar fent fons blau claret i es van anar enfosquint fins a esdevenir totalment negres, de manera paral·lela als meus ànims i a la meva motivació. El tercer o el quart ja devia ser negre, i d'aquí fins el final. Era una manera d'expressar el meu estat, o potser la meva manera de ser.

Quan va començar aquest blog encara estava allà, però no vaig acabar el doctorat. El fons del blog va ser fàcil de triar i m'ha seguit definint al llarg dels més de cinc anys que fa que corro per aquí. Malgrat ha estat un món en el que m'he sentit molt bé i m'ha aportat molt, així com el meu director i la tesi en sí, els blogs de vegades també em superen.

Món de mones

Tornant d'un nou dia de feina que m'ha deixat esgotat, cosa molt habitual darrerament, me n'adono que estem a setmana santa i que, tret de fer festa el divendres i el dilluns següent, no té cap diferència amb una altra setmana qualsevol. Penso en quan setmana santa significava anar a l'apartament d'estiueig a retrobar els amics que només veia en períodes vacacionals, i que fa temps que defujo visitar perquè va acabar perdent tota la gràcia. Penso en quan eren 10 dies d'aturada, de descans, d'oblidar-se de classes o d'estudi. A casa mai vam ser religiosos i que jo sàpiga mai hem anat a beneir res, però sí que solíem reunir-nos per menjar la mona. Les mones abans no eren de xocolata, ni ho són avui en alguns punts de la geografia, però per nosaltres sempre va ser una oportunitat per fer el golafre. Fa molts anys que no hi vaig, encara que em consta que la segueixen comprant. Els meus padrins no me l'han regalat mai, no són gaire bons en la seva feina. Sigui com vulgui, aquests quatre dies que venen se'm posaran la mar de bé, encara que no vagi enlloc ni hi hagi mona. Els necessito.