El 2011 s'acabava amb una notícia que ens va deixar molt tocats als meus companys i a mi. El nostre repoker particular, que ja havia quedat reduït a poker, perdia un altre dels seus membres. Aquest cop però, la baixa ho capgirava tot, marxava la nostra superior, una de les persones més vàlides i organitzades que mai he conegut. La incertesa es va apoderar de nosaltres, sense ella res semblava possible.
Han passat els dies i en el meu grup continuem sent dues persones (la tercera la veiem cada dia però treballa en una altra àrea). No teníem massa clar què passaria amb nosaltres, estàvem una mica desemparats. L'únic que quedava clar era que, de moment, ens havíem de carregar a l'esquena, en especial jo, la molta feina que feia la nostra ex-companya. Doncs bé, quan ja toquem a febrer, ha arribat la decisió de dalt. Em donen galons, oficialment ocuparé la plaça de la noia que va marxar, amb tot el que això comporta, molta més responsabilitat, però també millors condicions. Més enllà de l'alegria que això portarà al meu compte corrent, em queda la confiança dipositada en les meves possibilitats, l'aposta de posar en el càrrec algú amb l'experiència, però sense el títol que demana la posició.
Confio en les meves capacitats però també sé que no sóc ella. He d'agrair-li tot el que n'he après, que ha estat molt, i a molts nivells. No m'espanta el repte, però espero no decebre ningú. El primer decebut seria jo. Una gran notícia per començar l'any, producte de l'esforç i del compliment del deure. I un bon moment per tenir més present que mai la frase que tinc penjada aquí a la barra lateral.
