Els alemanys tenen el concepte de pre-alegria, el conjunt de sensacions i bons auguris que et comporta el saber que alguna cosa està a punt de passar. Ahir a la nit vam assistir al concert d'Antònia Font, el primer després de tres anys de llarga espera. Ho necessitàvem.
Abans d'entrar estava com sempre, nerviós per no fer tard, neguitós per les ganes. Com marcava el guió, després de tant esperar hi havíem d'anar els cinc habituals, i tot i que la vida de tots ha canviat, tot i que cap de nosaltres és igual, les ganes i l'emoció sí que eren les mateixes. I el concert també ho va ser. Després d'un inici decebedor i de mirades i negacions amb el cap, la cosa es va capgirar i vam recordar temps passats, res no va fallar, ni cap de nosaltres. Les nostres petites tradicions, els nostres canvis de lletres i les nostres complicitats. Sense haver-ho parlat, tot era allà. Tot va ser com sempre, com un salt en el temps per recuperar aquella cola que ens va unir per sempre més. No es pot demanar més.
Va ser tan emotiu, tan proper, tan real, que hom no pot tenir un grup favorit del que n'estima les lletres i la música, que el transporta més enllà dels records i de les vivències, sense que això li faci mal. Massa intensitat, massa magnitud i massa llibertat. Pot resultar difícil d'entendre, però Antònia font bé val el masoquisme de cantar les seves lletres, encara que et recordin coses en les que preferiries no pensar.
Han tornat. Hem tornat.