Només anada

Fa uns dies vaig saber d'una notícia que em va sorprendre i que no m'ha marxat de la ment, segurament perquè d'alguna manera ho relaciono amb el post que vaig fer fa uns dies sobre ser enterrat viu. Es veu que la NASA ja ha trobat voluntaris per fer una missió a Mart, cosa que podríem considerar una bona notícia, ja que ens ensenya el potencial que tenim. Però el cas és que és una missió només d'anada. Hi volen enviar dues naus amb dos tripulants cadascuna, gent que hagin passat l'edat reproductiva, amb una esperança de vida de no més de 20 anys. Portaran tot el necessari per subsistir un llarg període de temps. Però després què? Ells ja saben que no tornaran. És que ni tan sols es menciona la possibilitat que d'aquí un temps una nau vagi a recollir-los, quan millori la tècnica. Potser la NASA ho contempla, però no ho diuen per si de cas. Com t'apuntes a un viatge que saps de sobres que no tindrà retorn? Què pot impulsar a una persona a fer això de manera voluntària? Ser pioner? Posar les primeres pedres d'una futura colonització? Ser el primer a trepitjar Mart, entrar als llibres d'història? Val la pena, realment? Potser sí. Total, si penses que ja no tens massa a fer per aquí, per què no convertir-te en llegenda? Això sí, no en podràs gaudir, és clar. Jo no és que tingui una gran tendència a aferrar-me a la vida, però no m'hi apuntaria pas. Tard o d'hora es deuen acabar les coses per fer, i a saber el temps que hauràs de dedicar al simple fet d'esperar la mort. Algú de vosaltres s'hi apuntaria?

La foto és d'aquí.

Atrevida incompetència

Hi ha moltes coses que no m'agraden de la gent, característiques que defujo. Però n'hi ha una que no només la vull ben lluny, sinó que em posa nerviós, frenètic, i m'acabo emprenyant de veritat: la incompetència. Potser no és el primer cop que ho dic, però els incompetents em posen dels nervis. No penso que jo faci totes les coses bé, només faltaria, però hi poso ganes, voluntat i concentració. Sóc el que més s'enfada quan m'equivoco, així que sempre miro que això no passi, hi poso els cinc sentits si cal. També vull creure que sóc comprensiu amb els errors, quan algú s'esforça i per mala sort en fa alguna, no me li tiraré mai al coll i miraré d'aportar les solucions que pugui. Tothom s'equivoca algun cop, no cal fer-ne un drama. Però el que no puc tolerar són els errors per manca d'atenció i/o interès, sobretot si algú depèn de la feina que estàs fent.

Avui una incompetent de la pitjor classe m'ha retret un error, un error mínim i de poca importància, un error que no era tal si saps jugar amb les cartes que tens. I ho ha fet amb sorna, amb un to tan desagradable com ha sabut. Fa dos dies li vaig salvar el cul en un error que estava a punt de cometre... per segona vegada, i sense posar-li cap cara. Com tants altres cops que li hem estalviat o arreglat una errada. Normalment, que em facin això em provoca ganes de matar cruelment. Avui m'ha acabat de robar les escasses energies que em quedaven per enllestir la setmana. No ho entenc, la veritat. No només la ignorància és atrevida, la incompetència també, es veu.

Torrini

M'he enamorat.

Tot va començar amb aquest vídeo promocional d'Islàndia. Molt curiós, et venen moltes ganes d'anar-hi. Però, i aquesta cançó? Calia saber de qui era, és molt animada. Buscant, buscant, vaig acabar descobrint que era d'una tal Emilíana Torrini, que com el seu nom clarament fa pensar, és islandesa. Aquí la poso:

Com més l'escoltàvem més ens animava. Va acabar sent i és la cançó per animar-nos que tenim amb els companys, sempre acabem cantant i, ehem, ballant.

És clar, aquesta noia havia de tenir més música, així que, coneixent-ne el nom, calia seguir buscant. Llavors és quan et trobes això:

Caram, quina noia més guapa! A més té la meva edat més o menys, viu a Islàndia, que és un dels meus viatges somniats, em sembla que és baixeta, com a mi m'agraden... ai Emilíana!

I llavors és quan en busques més fotos i veus que no n'hi ha per tant, que el photoshop fa miracles. I a més, el seu estil de música té poc a veure amb la primera cançó que vas conèixer-li. Això sí, segueixes enamorat, però de la seva veu. M'encanta, m'hi he enganxat. Aquí unes mostres més, molt més tranquil·les, però fantàstiques:

I per anar a dormir:

Res, que quan vagi a Islàndia ja la buscaré. Total, allà són quatre gats, segur que la trobo.

Informe

Dia 849, 7:32h del matí.

Ha començat un nou dia com és habitual, miolant rere la porta tan bon punt sento el despertador. No tinc gana, però he de seguir el ritual perquè sembli que tinc les meves rutines horàries. El subjecte d'estudi ja s'ha posicionat davant de l'ordinador, com sempre, no fa altra cosa. Pren el que anomena cafè, que no fa massa bona olor i té pitjor gust. Tampoc no sembla que li faci l'efecte que ell n'espera. No sembla que el dia d'avui hagi de ser diferent dels 848 anteriors. Bé, almenys fa molt que no és diferent. Atén els posts nocturns i mira la premsa esportiva. Em netejarà la sorra, es tancarà al lavabo una estona, i marxarà al que anomena feina, que no para de repetir-me que és el que permet que tingui el meu pinso, cada cop que faig com que em sap greu que marxi. No sé què té d'interessant aquest subjecte perquè em mantingueu aquí estudiant-lo.

Darrerament, a aquestes hores he trobat el gust a quedar-me embadalit mirant per la finestra, és fascinant veure com canvien els colors i es fa de dia, com la claror inunda tots els racons de la ciutat que es desperta. No puc pensar altra cosa que en escriure els meus haikús; m'inspiren aquests matins de tardor. Per contra, em veig ancorat en aquest racó de món perdent el meu temps en un cas en el que no hi ha res per investigar. I a sobre he de parlar amb aquesta veu absurda que ell m'atribueix, convertint en ix totes les esses i allargant les paraules. Cada cop se'm fa més difícil no alçar-me i bufetejar-lo. De moment, he de seguir fent el meu paper. Fins a nova ordre.

:)

Sóc un paio bromista i ocurrent. Si faig gràcia, això ja ho haurien de dir els altres. Veig que riuen, doncs ja està bé. M'encanta fer riure. La meva manera, a banda de bromes innocents que de vegades surten, sol ser dir animalades que just abans d'arrencar una rialla, escandalitzen qui la sent. Hi ha cops que em trobo algú que posa cara d'estar escandalitzat i acte seguit me'n diu una de més grossa. Aquestes persones ja em tenen captivat. Podem establir diàlegs d'allò més bèsties, però em faig un fart de riure. Això sí, és un tipus de bromes que s'han de fer seriós, i fins i tot simulant un punt d'enrabiada.

Tot això és molt fàcil i aparent quan es fa de veu, cara a cara, i quan intervé el llenguatge verbal encara més que no pas les paraules. Per escrit aquestes coses no sempre funcionen. O poden funcionar molts cops, però portar a alguns malentesos desagradables. No pots fer certs tipus de bromes si no tens confiança amb l'altre, però per escrit, per més confiança que es tingui, algunes coses poden sonar malament. També has de saber a qui fas quins tipus de bromes, perquè es tracta d'escandalitzar, però no d'ofendre.

Algunes persones fan servir emoticones per expressar aquesta manca de llenguatge no verbal. Jo no en sóc amant, per mi no volen dir massa res. O al revés, algunes sí que volen dir molt, i per això no n'abuso. Quan poso una emoticona és que la trobo necessària, com la picada d'ullet, que vindria a ser alguna cosa que l'altre ha d'entendre, perquè fa referència a una cosa que compartim. Tinc la impressió que hi ha qui la deixa anar i acaba amb un somriure, com si això ho arreglés tot. Jo no faig això. Si he de dir les coses, les dic. Si he de ser agradable, també ho seré. A més, no regalo els meus somriure a qualsevol. El típic somriure de dos punts i parèntesi, sense guió fent de nas, per mi és molt important, és molt sincer i només l'he fet servir en converses o mails quan el meu cor el sentia de veritat. Un somriure no és per jugar.

L'origen

En XeXu no ha estat sempre en XeXu. Corria l'any 2000 quan vaig començar la carrera de Bioquímica. Era per aquestes dates de l'any qua començàvem les pràctiques de les assignatures i el primer company que vaig tenir estava boig, completament pirat. Per això després vaig fer totes les pràctiques de la carrera amb ell. Ja a les primeres va començar a mostrar el seu potencial, entre ell i jo vam canviar els noms de tota la gent de la pràctica, els posàvem noms normals, habituals, per la cara que feien. Però no els seus. Al final només ens sabíem els noms inventats, no els de veritat. Tot això va venir perquè ell, sense venir a compte de res, va començar-me a dir XeXu. El tema de les x majúscules és cosa meva, però ell ho pronunciava així, no com tothom ha fet després 'txetxu'. Aquest noi se'n reia de tot i de tothom, especialment d'ell. Era pura energia, et contagiava la seva alegria i la seva empenta. També va ser qui va crear el nom del meu bon amic GG (futur pare).

Des de llavors, en molts àmbits se'm va conèixer amb aquest nom, fins que em va començar a sonar estrany el que els meus pares em van donar. Per això el vaig triar pel blog, no era el meu, però era molt meu. I també pel blog l'he deixat de fer servir, ara ja no vaig pel món dient que em dic XeXu, ja sabeu, la típica paranoia blogaire.

Així que la personeta que hi ha rere la pantalla s'encamina perillosament als 33 anys, però en XeXu tot just n'acaba de fer 10. Més o menys l'edat que tindria aquella veu en blau que havia fet servir temps enrere per parlar en boca del XeXu petit, potser algú se'n recordi. Vist així, encara m'hauria de preocupar menys pel pas del temps, oi?

Deixant de ser jove

La lectura de Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà no m'ha deixat indiferent en uns quants aspectes. Darrerament torno a pensar en el pas del temps i en com ens fem grans, com evolucionem i com canvien les nostres relacions amb les persones al llarg del temps. La idea de pèrdua de temps no m'ha deixat de perseguir. Aquest llibre aprofundeix molt en tots aquests aspectes, no sé si era la millor lectura possible en el moment present, però m'ha agradat molt. Hi ha moments que ens adonem que hem acabat una etapa de la nostra vida i que en comencem una altra. Els fets que ho assenyalen són variables en les persones, però hi ha algunes coses que solen marcar la majoria, com tenir fills. Arriba un moment que saps que ja no ets un nen, igual que arriba un moment que saps que estàs deixant de ser jove. No m'atreveixo a parlar més enllà, em quedo en la part que crec que em pertoca. No diré tampoc que sigui el meu cas, però de vegades aquests canvis impacten amb molta força i trastoquen completament els esquemes. Jo ja fa temps que estic deixant de ser jove, i la veritat és que m'és igual. Només em fot aquesta sensació de malbaratament del temps, que no associo a la joventut. El temps es pot aprofitar a qualsevol edat.

Hi ha moltes frases en el llibre que serien dignes de ser recopilades, però em vaig quedar amb una, que sembla absurda, però que no me la treia del cap i no me la trauré si no la poso. És la següent:

"Un no deixa de ser jove quan vol, sinó quan el mite eròtic de la joventut interpreta papers d'àvia."

De frases com aquesta se'n poden construir moltíssimes. Però he de dir que aquesta m'impressiona.

En un altre ordre de coses, hi ha un petit escrit que l'autor atribueix a Burt Lancaster a la pel·lícula D'aquí a l'eternitat que també m'agradaria compartir, perquè aquest sí, va impactar-me com un cop de puny. El trobo genial.

- Voldria no estimar-te, així podria gaudir de la vida.

No m'havia sentit infeliç fins que et vaig conèixer, però no

renuncio ni a un sol instant dels que he passat amb tu.

Terror

Ahir a la nit vaig anar a veure la pel·lícula Buried. Per si no la coneixeu, l'argument és simple, un home enterrat en una caixa de fusta que farà tot el que està a les seves mans per fugir. A la pel·lícula només hi surt un personatge i un escenari, aquest que he descrit, durant una hora i mitja. Sembla impossible omplir aquest temps cinematogràfic amb això, però us asseguro que no deixa indiferent, i amb aquesta perspectiva, és increïble el suc que se'n pot treure, diria que em va agradar i tot, si no fos que encara estic impactat. Perquè en realitat no vull parlar de la pel·li, cadascú pot decidir veure-la i dir si li agrada o no. El que em té rumiant és el terror que tinc a que em pugui passar una cosa així. Estar enterrat, sota terra, en una caixa... viu... És horrorós, ja ho he pensat molts cops, és una de les meves pitjors pors, com la de molta gent, suposo. Però el fet de veure'n unes imatges tan clares i explicites com ahir m'ha fet revifar aquests pensaments. I no és per la sensació de claustrofòbia ni l'angoixa de veure-ho, sinó el pensament de viure-ho.No ho sé, no m'ho puc imaginar, penso que em tornaria boig en dos minuts, no podria posar el cap clar... però no, no ho processo, no ho puc visualitzar, alguna cosa dins meu no m'ho permet. Deu ser la por.

Relats conjunts, Noia llegint una carta davant una finestra

La Melissa recull la carta de la bústia amb ulls esperançats, l'espera d'aquestes lletres se li fa sempre eterna, i no fa pas tant que va rebre la darrera. Corrent puja les escales fins la seva cambra, com que sempre recull ella el correu no hi ha perill que els senyors descobreixin la seva història. Ha dedicat la seva vida a servir, sense apartar-se del camí en cap moment, però no s'hi pot fer res quan l'amor truca a la porta.

Vora la finestra, aprofitant els darrers raig de sol de la tarda, obre el sobre amb cura tot i l'expectació, per res del món no voldria malmetre el seu contingut. Però quan comença a llegir nota com el cor se li esmicola amb cada línia que devoren els seus ulls. No és la carta d'amor que esperava, amb promeses d'eternitat i amb floritures poètiques que sempre l'embadaleixen. És una carta de comiat. El seu amant no la pot veure més, no dóna massa explicacions, però la seva història, la dels dos, s'ha d'acabar. Per a la imaginació queden algunes insinuacions de la irrupció d'una altra persona. Trista i desconsolada, però incapaç de plorar, llegeix i rellegeix la carta sense entendre res, com si el temps s'hagués aturat i aquesta acció fos l'única possible.

Rere la cortina, Onofre, el majordom, l'esguarda amb pena i no s'atreveix a sortir. No ha tingut més remei. Fa molt temps que l'estima, no podia permetre que ningú li passés a davant. Ha sabut imitar l'escriptura de l'amant i pot comprovar que la suplantació ha estat perfecta, ella s'ho ha cregut i els efectes han estat devastadors. Ell serà allà per quan ella aixequi el cap. Mourà els seus contactes per enviar l'amant ben lluny, no li resultarà difícil. L'amor és una guerra, i ell no pensa perdre aquesta batalla.

Una nova proposta de Relats Conjunts, animeu-vos-hi! Aquest sembla fàcil, oi?

Ja no sé com posar-me...

Per tercer any consecutiu heu demostrat una manca de criteri fora del normal, però això no impedeix que em senti tremendament feliç de rebre de nou el premi c@t en la categoria de reflexiu. I sabeu què? Penso que és merescut, ben merescut. Aquest petit espai és casa meva, sóc jo mateix. Aquí hi explico moltes coses meves i moltes cabòries, és un lloc on poder escriure coses que abans em passaven pel cap i es perdien. Res especial en realitat. Les veritables reflexions, els pensaments i anàlisis més interessants es troben en els comentaris. Tinc la immensa sort de tenir una colla de gent fantàstica que passa per aquí i es curra uns comentaris que enriqueixen enormement qualsevol paraula que jo dic. El premi, ben merescut, és per compartir-lo amb tots aquells que heu fet d'aquest lloc un espai de debat, de discussió i d'aprenentatge tan interessant. Perquè si algú aprèn alguna cosa aquí sóc jo, de tots vosaltres. Així que moltes gràcies per ser aquí, i felicitats per aquest premi, que us el mereixeu de totes totes. 

Per cert, si voleu fer un cop d'ull a la gala que hem fet per entregar els premis, passeu per c@ts, ha estat una festa amb uns 50 assistents i més de 1000 comentaris, que es diu aviat! Gràcies a tots també per aquesta estona tan fantàstica, ha estat genial!

Kocham

Un bon dia vaig obrir una porta com si fos Aragorn entrant al seu futur regne de Gondor i vaig dir 'aquí treballaré jo'. Dins, una noia que em sonava vagament de la facultat i una noieta alta i prima que em miraven astorades. Presentacions de qui m'acompanyava i ja ho teníem. Era un dijous de novembre, no començava fins dilluns. Tu, la noia alta i prima, va resultar que eres polonesa. Aquell dia vam fer un cafè plegats, tu havies començat aquella mateixa setmana. Vas pensar 'quin tio més seriós, i a més em parlarà sempre en català, quin panorama!'

Han passat dos anys. Dos anys en els que t'he ensenyat tot el que sé i he vist com em superaves. Dos anys de confessions, d'entendre'ns sense parlar, de conèixer-nos més del que és comprensible. Dos anys de bromes compartides, de riures i de plors quan ha calgut, de confiança mútua, de suport. Dos anys de bona feina, d'entesa, de formar el millor equip que mai tindrà aquella empresa.

Els dos vam conservar la feina, però ara ens separen. Una altra decisió d'aquestes sense sentit, però ja n'hi ha hagut tantes... per sort no et ficaran a la boca del llop, vas canviar el plor per un somriure. Algunes maniobres poc ortodoxes et van portar amb un nou responsable que t'ensenyarà molt i amb qui estaràs bé. Sé que et deixem en bones mans. Tampoc aniràs gaire lluny, però no treballar colze a colze amb tu serà molt estrany. Les coses un dia s'acaben, oi? Potser millor anar-ho assumint.

NOTA: Abans de treure conclusions respecte el títol, llegiu el segon comentari que aclareix la situació.

El mètode Grönholm

Vinc de veure l'obra de teatre 'El mètode Grönholm', i no me'n sé estar de fer-ne un post. De fet, és la segona vegada que la veig, vaig anar-hi la primera temporada que van fer, fa uns quants anys. Després d'un temps fora de cartell, han tornat a la palestra amb el mateix repartiment que a la primera època, i això em va fer decidir a tornar-hi. Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Roser Batalla i Jordi Díaz són unes bèsties sobre l'escenari, especialment els dos primers. Per si algú no en coneix l'argument, es tracta del procés de selecció de quatre candidats a un càrrec d'alt nivell en una multinacional. Els mètodes de selecció de l'empresa en qüestió són força peculiars i aconseguiran treure el pitjor de tots ells. Divertida, a estones sàdica i amb un puntet tràgic, et passa volant l'hora i tres quarts que dura l'obra. És molt recomanable, crec que tothom en surt content. Estan al Poliorama de Barcelona i segons informava un cartell desplegat al final de l'espectacle, els queden 134 funcions, així que hi ha temps per anar-hi.  L'entrada m'ha costat 29 € a platea, una mica car, però quan quedes content t'és igual pagar aquest preu. Hi he anat amb dues companyes de feina, ens va semblar irònic veure aquesta obra amb el moviment que tenim actualment a l'empresa, anar a veure una obra sobre entrevistes de treball és gairebé com riure's de nosaltres mateixos. 

Jocs de nens

La meva classe de l'escola era un desastre, ja n'he parlat alguna vegada. Tres grups separats, noies, 'quillos' i 'empollons', poca interacció, però moltes baralles entre els grups de nois sobretot a causa dels partidets de futbol de l'hora del pati. La canalla es pega, és un fet. Es peguen però no es fan mal, perquè no tenen prou força. Amb els meus companys hi havia cops, i per sort jo no em ficava gairebé mai en baralles. Però alguns dels meus companys 'empollons' responien una mica més a les provocacions que no pas jo. Jocs de nens; s'oblidaven tan ràpid com el resultat del partit.

Un dia un dels meus companys i amic de l'època devia respondre massa a un dels provocadors, i la cosa no va quedar només en anècdota. Quan a la tarda vam sortir ell i jo tranquil·lament per anar cap a casa, ens esperava un dels galifardeus amb dos amics seus de fora de l'escola, dos nois grans (potser tenien 15 anys!). De seguida van començar a increpar el meu amic preguntant-li si ara es faria tant el fatxenda (evidentment, no amb aquestes paraules). Sense saber com, en un moment era a terra i li donaven cops, sota la meva mirada perplexa i impotent. No vaig poder fer res per defensar-lo, no em sortia d'emprar la violència, només podia implorar sense esma que el deixessin estar. Però ningú no em va fer cas.

No li van fer mal, o no massa, si més no. Quan es van allunyar tot mofant-se d'ell i es va poder incorporar , la seva cara era de consternació, de ràbia continguda. Recordo que per ell no era important que l'haguessin pegat, les primeres paraules que va dir van ser 'però no han aconseguit fer-me plorar'. Això el devia fer sentir com un tipus dur. La canalla és així. A mi la impotència em va durar més, no havia pogut fer res per ell. Vaig ser un espectador, no sabia què fer.

Recordo també el nom pel qual el nostre company va cridar aquells individus. 'Pin' i 'Caravaca'. Crec que no els oblidaré mai. 

Divendres 13

Encara una mica perplex, vaig trobant les paraules per poder explicar una cosa que vaig viure ahir i que no m'esperava. No me l'esperava per imprevisible i perquè desitjava que no passés mai. Divendres a la tarda a la meva empresa sempre ha estat un mal moment, és el dia escollit pels acomiadament. Ahir es respiraven nervis, estranyament la xarxa va deixar de funcionar i es va convocar una reunió general sorpresa. Abans d'aquesta, els fets es van anar desencadenant. Com en les nostres bromes més macabres, des de direcció anaven cridant gent de tots els nivells i els anaven acomiadant. Van acomiadar un total de 15 persones d'una seixantena que érem. Sense motiu, sense criteris aparents, sense previ avís. Bons investigadors, bons treballadors i sobretot bona gent, al carrer sense contemplacions, sense tenir en compte situacions personals, sense altre motiu que la mala marxa de l'empresa. Va ser un cop molt dur per tots, pels que de la nit al dia es van veure sense feina i sense alternativa, i pels que ens quedem, perquè no ho podem entendre. Ningú no s'esperava res.

Sí, jo em quedo, amb tot el meu equip, segurament serem dels pocs que en sortim il·lesos, però no perquè ho fem bé, sinó perquè el nostre servei és necessari. Alegria per una part, però desànim i impotència per una altra. Ja no veig la meva empresa de la mateixa manera. Ja no puc anar a treballar amb la mateixa cara. Quan hi haurà una següent ronda? Quan trigaran els nostres caps a rodar?

No, ahir no era dia 13, però era divendres, i vaig assistir a una matança. Conservar el meu lloc no fa que em senti millor. No solc agafar massa afecte per la gent amb qui treballo, però se'n va gent per la que tenia estimació, alguns de molt propers. Si hagués caigut algú dels meus, crec que no ho hagués suportat. Com va comentar un director d'àrea (dels que no van caure...), és moment d'actualitzar el CV.