Sóc un paio bromista i ocurrent. Si faig gràcia, això ja ho haurien de dir els altres. Veig que riuen, doncs ja està bé. M'encanta fer riure. La meva manera, a banda de bromes innocents que de vegades surten, sol ser dir animalades que just abans d'arrencar una rialla, escandalitzen qui la sent. Hi ha cops que em trobo algú que posa cara d'estar escandalitzat i acte seguit me'n diu una de més grossa. Aquestes persones ja em tenen captivat. Podem establir diàlegs d'allò més bèsties, però em faig un fart de riure. Això sí, és un tipus de bromes que s'han de fer seriós, i fins i tot simulant un punt d'enrabiada.
Tot això és molt fàcil i aparent quan es fa de veu, cara a cara, i quan intervé el llenguatge verbal encara més que no pas les paraules. Per escrit aquestes coses no sempre funcionen. O poden funcionar molts cops, però portar a alguns malentesos desagradables. No pots fer certs tipus de bromes si no tens confiança amb l'altre, però per escrit, per més confiança que es tingui, algunes coses poden sonar malament. També has de saber a qui fas quins tipus de bromes, perquè es tracta d'escandalitzar, però no d'ofendre.
Algunes persones fan servir emoticones per expressar aquesta manca de llenguatge no verbal. Jo no en sóc amant, per mi no volen dir massa res. O al revés, algunes sí que volen dir molt, i per això no n'abuso. Quan poso una emoticona és que la trobo necessària, com la picada d'ullet, que vindria a ser alguna cosa que l'altre ha d'entendre, perquè fa referència a una cosa que compartim. Tinc la impressió que hi ha qui la deixa anar i acaba amb un somriure, com si això ho arreglés tot. Jo no faig això. Si he de dir les coses, les dic. Si he de ser agradable, també ho seré. A més, no regalo els meus somriure a qualsevol. El típic somriure de dos punts i parèntesi, sense guió fent de nas, per mi és molt important, és molt sincer i només l'he fet servir en converses o mails quan el meu cor el sentia de veritat. Un somriure no és per jugar.