Capvespre

El sol començava a desaparèixer rere la fina capa de núvols que s'albirava a l'horitzó. El paisatge, un immens mar tacat d'illes, resultava preciós a aquelles hores del dia, amb aquesta llum tènue i decreixent. Dos velers solcaven les onades a certa distància, ara creuaven la franja il·luminada que deixava el sol ponent sobre l'oceà. Va tenir la sensació d'estar mirant una postal.

Es va acostar a la seva dona pausadament. Ella contemplava embadalida aquell espectacle. Aquell viatge el somniaven de feia molt temps, i ara que eren allà, no es podia imaginar res millor. Ell li ho havia promès, i tot i que havia costat una mica, l'havia acabat portant a aquell lloc. Dalt d'aquell penya-segat de més d'un centenar de metres, sentia com si fos a la fi del món, a la fi del temps. Només l'abraçada d'ell per darrere va fer que tanqués els ulls i girés lleugerament el cap per notar la seva cara, els seus cabells i sentir la seva olor. De fons, només el soroll de les onades espetegant contra la roca. Estaven sols. Però si no ho haguessin estat, s'hi haurien sentit igualment.

Així van romandre uns minuts. Ella es sentia feliç i li era igual si els minuts es convertien en hores, en dies o en mesos. Ell va trencar l'abraçada per situar-se al seu costat. Els dos van tornar a contemplar les meravelloses vistes. Ella tenia un somriure de pura felicitat, fins i tot semblava que anés a vessar alguna llàgrima. Ell va fer un sonor sospir tot mirant a l'infinit, i en acabar va mirar-la a ella. La dona va tornar-li la mirada pensant que aquell era el millor moment de la seva vida. Llavors va ser quan ell la va engrapar ben fort pels braços, va serrar les dents i, amb una violenta i inesperada empenta va llançar la seva dona penya-segat avall.

Feina feta, va pensar. Encara va quedar-se una estona veient com el sol es ponia. Era un paisatge certament bonic. 

Marxar

- El que em fa cosa és morir-me després d'una malaltia llarga, és terrible això. Ho passes molt malament. Però el fet de morir-me, doncs què vols que et digui, tampoc no em fa res. De fet, si em diguessis que em moro ara, sense patir ni res, doncs tampoc no m'importaria.

Sorprès de sentir aquestes paraules. Perquè jo penso igual. No sé per què la gent té por a la mort. És un canvi d'estat i prou. Un canvi sense importància. Com explica Murakami, la mort no és el contrari de la vida, sinó una part d'aquesta. És allà. També la vivim.

I em ve un altre pensament al cap, un pensament que se'm presenta com a nou, però que fa molts anys que treballo, sense saber-ho, perquè es faci real. Quan jo marxi no sabrà greu a molta gent, però a alguna gent els sabrà molt greu.

La poma

Avui he viscut una mena d'experiència... extra-sensorial, per anomenar-ho d'alguna manera. Ha estat molt estrany. A hores d'ara encara no sé si ha estat una mena de déjà vu o alguna cosa similar, o ha passat realment el que m'ha semblat que passava. Mentre érem al despatx una companya ha exclamat que li venia molt de gust alguna peça de fruita. Divendres fem jornada intensiva i teníem gana. Li he preguntat què volia, i m'ha dit que una pruna. Li he contestat, estranyat, que això era molt difícil. Llavors ha dit una poma. I això no m'ha semblat tan complicat, no sé per què.

He anat a la màquina de porqueries que tenim, però no hi havia res que semblés remotament una fruita. He tornat al despatx, la meva companya s'havia quedat sense el seu desig. Però com que ella no sabia que havia baixat expressament a veure si trobava alguna peça de fruita, doncs tampoc passava res. Llavors hem tingut un problema amb un document que tenim en xarxa i calia anar a veure l'encarregat del tema a secretaria. He dit que ja pujava jo. Per estrany que sembli, de camí cap allà he visualitzat el lloc d'aquest noi, que jo hi arribava, que tenia una poma a l'escriptori, i que jo li comentava, mig en broma, 'quant demanes per aquesta poma?'.

He seguit el passadís de la meva planta, he pujat les escales, he donat la volta a unes quantes taules, he vorejat una mampara, i finalment he arribat al lloc del noi en qüestió. Un cop allà, al costat del seu ordinador, he vist una poma ben formosa, i ni me n'he estranyat ni m'he sorprès. M'he quedat com parat. Al principi no he dit res, li he fet la consulta i prou. Però a mitja conversa no m'he pogut aguantar. Li he dit 'quant en demanes per aquesta poma?'. Li he explicat que una companya en volia i que no sabíem d'on treure'n una. Li he dit que li canviava per un kit kat i ha acceptat.

La meva companya ha estat molt contenta amb la seva poma, que ha trobat molt bona. El noi de secretaria ha gaudit del kit kat. I jo... jo encara no sé què ha passat.

Qui som

La Tarambana és una bèstia, però ella no ho sap. Fa uns dies va fer un article molt bo que em va fer pensar un cop més en aquest nostre món blogaire; us el recomano. Curiosament, des d'aquell dia no ha parat de publicar la tia! Ser blogaire és una cosa que portem dins tots els que estem per aquí, i encara que deixem d'escriure, o que no escrivim tot el que pensem, no ho deixarem de ser, perquè seguim veient posts a tot arreu, molts cops al dia pensem que alguna cosa és explicable, i de seguida ens marxa del cap. De vegades ho apuntem i queda allà perdut en un paper. Realment, pocs posts, comparats amb els que pensem, arriben a veure la llum. Se suposa que els més importants.

Amb el permís d'ella, volia convidar-vos a fer honor al que som: blogaires.

Per exemple. L'altre dia era al metro llegint i vaig assistir a una conversa entre dues noies que no sé si devien ser basques, per l'accent, parlaven en castellà. Una li va preguntar si li sonava el 'manuscrit del segon origen', i de seguida ho va traduir. L'altra feia cara de que no. La primera li va comentar que creia que a Catalunya era de lectura obligatòria a les escoles, que era una mena de 'Guardià al camp de sègol' i algun altre clàssic que no recordo (res a veure amb el Mecanoscrit...). La segona va acabar dient que a ella li havia encantat 'Rinconete y Cortadillo'. A mi em feia gràcia la conversa, què voleu, i vaig estar a punt de parlar-los del 'Mecanoscrit del segon origen', però em va fer vergonya.

Ho confesso, vaig pensar 'això és un post'. Us hi animeu? Va, alguna petita anècdota, alguna situació mínima, alguna ximpleria que us hagi despertat el vostre 'jo blogaire'. Retingueu a la memòria un micro-post, no deixeu que es perdi. Pot ser només una frase, un concepte, una sensació. Encara que no tingui cap interès. Encara que només us faci gràcia a vosaltres.  Un de tants que pensem al llarg del dia. No cal ni citar ni res, en tot cas, citeu-la a ella, només feu que es noti que va d'això, mantenint el títol, si voleu, o deixant un comentari aquí, si n'hi ha uns quants puc fer una llista. Jo em comprometo a comentar tots els que detecti!


Llista de blogaires 24/7

Jordi Casanovas
Assumpta
Zel
Elvira FR
Natàlia
Kweilan
Laia  
Anna Tarambana
Mireia
Zincpiritione  
Xitus
Ada  
Albert B. i R. 
(Big) McAbeu  
Carme
Fanal blau  
Eva 
Sànset i Utnoa
Instints  
El Veí de dalt
rits 
Tu, jo i l'Otis 
Núr
Puji 

En estat de xoc

Aquesta panxa podria ser la conseqüència del tiberi que ens hem fotut al Recasens de Poblenou, però no és ben bé això. Aquesta nit he rebut una notícia que m'ha deixat en estat de xoc, i no precisament perquè no l'esperés, fins i tot l'havia intuïda abans d'anar-hi, però han trigat tant a donar-nos-la que fins i tot les primeres impressions m'han marxat del cap. La Rach està embarassada de tres mesos i mig. El GG i la Rach estan embarassats. I jo segueixo en estat de xoc.

No són els primers amics que tenen descendència, però es dóna el cas que en GG és un número 1, sense rang en la classificació d'amistats, és un germà, és un pare, és un confessor, és un company de pis, de carrera, de mil batalles i aventures, és un crack, és una persona que està allà pel que sigui, és noblesa, és bogeria... és tantes coses... Va marxar de casa per anar-se'n a viure amb una tia que se'l va emportar. Però és que aquesta tia... ha esdevingut amiga sense rang també, és família, és confiança, és sensible i es desviu pels seus preocupant-se per ells fins l'extrem, és estimació. És el que algú com jo desitjaria que li passés al seu millor amic. I li va passar. Junts són encara més que totes les coses que he dit. Són la meva veritable família.

GG, Rach... moltes felicitats. No es deu haver notat, però aquesta potser ha estat la notícia més important que he rebut a la meva vida. En sentir-ho (parlant de lost...) el meu cos ha reaccionat com quan tens un ensurt, he notat la pujada d'adrenalina, com l'estómac m'ha fet un bot sobtat. Després, he pogut participar poc durant molta estona. Encara, a hores d'ara, continuo en estat de xoc.

Em sembla que les visites a Edinburgh seran encara més freqüents a partir d'ara...

Vull ser com tu

No estem mai contents amb el que tenim, i generalment tampoc amb el que som. Tendim a mirar-nos els altres i a admirar-los d'alguna manera, quan no els tenim enveja directament. Potser de vegades és millor així, perquè si no ens ho podríem creure massa, però això de no parar mai esment als nostres punts forts és una mena d'esport practicat per tots.

Per això és estrany que ens diguin 'voldria ser més com tu en aquest aspecte', perquè per nosaltres no és cap mèrit ser així. En canvi, segur que trobem força desitjable algun tret de l'altre. M'adono que aquest inconformisme no va enlloc, ja que tot i que podem treballar molts aspectes de la nostra personalitat, no arribarem a ser com altres persones que admirem, i menys per imitació. No tinc res en contra del creixement personal i sóc ferm defensor de l'aprenentatge constant. Però em pregunto si no és millor que deixem certs comportaments, certes habilitats, per aquells que són bons en desenvolupar-les, i explotem les que nosaltres tenim. Perquè tots en tenim.

M'agraden moltes coses de molta gent, però em sembla que no vull ser com ells. Prefereixo beneficiar-me del seu saber fer, confiar-los la responsabilitat del que saben dur a terme tan bé, i que ells puguin recórrer a mi quan la situació sigui una altra. M'agrada tenir a prop les persones que admiro. Segur que si ens hi fixem bé, una mica n'aprendrem.

Blogaire + càmera...

Ser blogaire i anar pel món amb una càmera a la mà és molt estressant. Hom busca bones fotos, bones perspectives per tenir un bon record, i per què no, per utilitzar-les per fer algun post. Però llavors és quan et topes amb això:

I no pots evitar pensar en en Tibau i les seves cares del món! És una sauna exterior a Uddevalla. Però no et quedes aquí, és clar. Llavors veus un trucador i penses en Té la mà Maria i companyia i el seu blog. Aquest estava a Örebro.

Ah, i sense oblidar el mestre Vilapou, que no hi ha escapada que no trobi alguna escala digne de ser fotografiada! Aquesta en ple Arxipèlag d'Estocolm.

I mentre mires de concentrar-te en obtenir alguna imatge digna, veus les finestres de les casetes de colors del centre d'Estocolm. I és clar, penses en el blog de finestres de la Cris...

Si fins i tot mires al cel i pense 'mira, aquest núvol li agradarà a l'Assumpta'! 

Per cert, que si les voleu recollir, feel free.

Impressions sobre Suècia

No m'agrada gaire parlar dels viatges que faig, perquè se'm fa pesat fins i tot a mi, però aquest cop voldria deixar escrites algunes impressions sobre Suècia. Aquest és el viatge més llarg i més llunyà que he fet per ara. N'esperava força, sempre m'han encuriosit els països nòrdics. La impressió general és bona, perquè no et pot decebre un viatge així, però em quedo amb la idea de que Suècia és més un país per viure-hi que no pas per visitar. Ens hem mogut pel sud, hi ha molt espai entre nuclis urbans, però el paisatge és molt monòton. Fins i tot el parc natural que vam visitar no semblava gran cosa. El temps a l'estiu és molt temperat, jo vaig passar calor. Això sí a l'hivern hi fa molt, molt fred, i la poca activitat que hi ha fora de la capital deu desaparèixer del tot. Per cert, vam endinsar-nos també a Noruega, i semblava tres quarts del mateix.

Uns amics d'en Redcrash que viuen allà ens van explicar que la qualitat de vida és molt elevada, que el govern cuida molt els suecs. Paguen molts impostos, però aquests tornen cap a la gent, i per això ningú no es queixa, fins i tot desconfien de qui promet baixar-los. Hi ha moltes facilitats per estudiar, per tenir canalla, la sanitat és de qualitat i les diferències de sou entre feines és poca. Per tant, viure allà ha d'estar molt bé, però anar-hi de visita pot deixar una mica indiferent, depenent de com.

Per acabar, Estocolm. És una gran ciutat, molt cosmopolita, i l'únic lloc del país on vam veure moviment de veritat. La segona ciutat, Göteborg, ens va semblar un poblet. No m'ha quedat la impressió de que sigui una ciutat especialment maca. És gran, poc acolorida, i com molt atapeïda. La gràcia que té és que és tot aigua i està formada per diferents illes. Gràcia fins a cert punt, perquè et fas un fart de caminar. Té coses interessants, sobretot la part antiga (Gamla Stan), però de vegades sembla una ciutat d'aquelles futuristes, tan horribles. Costa trobar-li la cara maca, i aquesta s'assembla a la de qualsevol capital europea, res especial.

Així que estic content d'haver viatjat a un dels destins que tenia ganes de provar, però no sé si ho recomanaria. Ens va quedar el nord, però em sembla que cada cop deu haver-hi menys cosa a mesura que puges. Penso que per viatjar setmana i mitja hi ha destins força millors. 

Post-al

Hola blogaires!

Com li vaig mig prometre a l'Elur, us envio una postal des d'Estocolm. N`he enviat a altra gent i vosaltres no podíeu ser menys! Estem tenint uns dies força bons a la capital sueca, i tot i que és un lloc que no està malament, tampoc és res de l'altre món, una ciutat més, amb molta aigua, això sí. Suècia no és un país espectacular per veure, però estic content d'haver passat aquests dies per aquí al nord. Ja em queda poquet per tornar! Abraçades i fins aviat!

XeXu

La foto per la postal és d'en RedCrash que me l'ha deixada, una vista de la ciutat que només pots tenir si t'hi porta gent autòctona o adoptada, com va ser el cas.

Enyorança

Sempre em passa, no és novetat. Mentre sento el plugim fora la finestra oberta, mentre viatjo en cotxe i mentre camino per ciutats desconegudes. Penso en tu i no ho puc evitar, i també penso que m'agradaria poder-ho fer; però no puc. Penso mentre travesso un pont de pedra, mentre miro el mar o faig fotos que m'agradaria que fossin maques com les teves. Penso i t'enyoro. Perquè sóc lluny, i sempre em passa quan sóc lluny. I tu ets lluny també i no estem equidistants. Mentre rento els plats del sopar, mentre miro d'expressar-me en anglès i mentre passejo per parcs verdíssims. L'enyor no el fa la distància ni la manca de comunicació, perquè t'enyoro quan hi ets i quan no hi ets i tant si parlem com si no. I si pensar en tu és dolent, no se m'acudeix manera més dolça d'equivocar-me. I mentre miro barques, mentre fem batuts o mentre miro la posta de sol des d'una cúpula. Penso, enyoro i torno a pensar.

Pixapins

Això és el que passa quan tres catalanets decideixen anar a visitar un Parc Natural, així a pèl. Teníem ganes de veure natura, boscos, llacs, qui sap si algunes bestioles. La cosa prometia, encara al cotxe ens ha passat just al davant una rapinyaire volant amb una rata agafada a les potes. Més endavant, un company ha vist un cèrvol, jo no. En arribar al centre d'informació hem preguntat per rutes, i n'hem triat una d'assequible. Assequible fins que em vist que era de senderisme pur i dur, i puja i baixa i tresca i rellisca. I tot això amb sabates planes, roba de carrer, naturalment sense pals, i jo amb el portàtil a l'esquena. Ue! Alguna caiguda, molts passos de ball, però ens hem fet els nostres 6 quilòmetres, prou bé. Ara, de bèstia cap més. A part d'abelles. Un dia molt complet. Sort que ha acabat a la sauna.

Avions

Aquesta tarda mantenia una conversa sobre el viatge, i hem acabat parlant d'avions i de les fòbies a volar. Ens hem adonat que, a banda de la por a volar en avió, que se'n diu aerofòbia, se'n poden tenir altres de menors, o malestars a l'hora de fer servir els avions com a mitjà de transport. La meva contertuliana deia que a ella l'angoixa una mica la idea de pujar a l'avió, però un cop dins, doncs ja està. Com a molt, pot sentir-se incòmoda per estar tancada dins un espai tan petit si és molta estona (i allà dalt!). En canvi a mi no m'afecten aquestes coses. M'avorreix l'estona del trajecte, però no em fa res. En canvi, tinc algun problema amb l'acceleració i l'enlairament. Trobo que són sensacions desagradables, em sento incòmode i per mi és un moment de tensió.

Sembla ser que hi ha gent que l'aterratge el posa nerviós, i segur que alguns es posen més tensos amb les turbulències que no pas d'altres. Aquests fets, a nosaltres, no ens suposen cap problema. Però el fet de volar en avió és tot un món, és útil, és necessari, però segur que hi ha alguns detalls que ens agradaria estalviar-nos. Vaja, també hi ha tot el tema dels controls que s'han de passar, però això més que por el que fa és mandra. I vosaltres? Què us molesta, què us fa por, o què us estalviaríeu dels avions? No s'hi val parlar de Lost, eh?

***

Ara sí, demà de bon matí marxo cap a Suècia per uns dies. Porteu-vos bé que us estaré vigilant, eh? Gaudiu d'aquests dies d'estiu. Abraçades a repartir.

Preparar un viatge

He sentit moltes vegades que preparar un viatge és el primer pas per començar a gaudir-lo. Sincerament, jo prefereixo fer-lo que preparar-lo, depenent de com em resulta avorrit i tot. Quan t'engresques i trobes coses que després visitaràs o faràs està bé, però hi ha moltes tasques una mica tedioses. A més, si no tothom s'hi implica de la mateixa manera, pots arribar a sentir-te malament i tot.

D'aquí a molt poquet marxo cap a Suècia, i a hores d'ara encara ens queden coses per lligar. A mi sempre m'agrada tenir-ho tot controlat amb temps, que després passa el que passa, però ens ha agafat una mica el toro. Naturalment, allotjaments, lloguer de cotxe i altres detalls ja fa temps que estan. Però part de la logística encara està per veure. Viatgem tres... anava a dir nois, però ja no ho som, i dir homes queda com orgullós, homes, mascles! Res, tres capullets que ens agrada voltar pel món. El cas és que em sembla que és el primer cop que viatjo sense cap dona, i em temo que s'ha notat. Organitzativament, i sobretot a l'hora de buscar informació i pensar activitats em sembla que les dones ens passen la mà per la cara als homes. Tot i que ens ho hem estat mirant molt, tinc la impressió que anem molt peixos, que no traurem el suc que podríem treure a aquest viatge. Em sembla que quan participen dones de la preparació em sento més tranquil, encara que després se'ls hagi de parar els peus, que en un dia no visites quinze pobles!

Bé, no sé, hi ha moltes coses en les que penso que les dones estan més preparades que nosaltres, i una d'elles és en muntar viatges i escapades. Sempre saben què cal visitar i què no. Nosaltres anem una mica a la que salta... o això em sembla. Segur que va bé, però ara tindré l'oportunitat de comprovar si les meves sospites són certes.