El sol començava a desaparèixer rere la fina capa de núvols que s'albirava a l'horitzó. El paisatge, un immens mar tacat d'illes, resultava preciós a aquelles hores del dia, amb aquesta llum tènue i decreixent. Dos velers solcaven les onades a certa distància, ara creuaven la franja il·luminada que deixava el sol ponent sobre l'oceà. Va tenir la sensació d'estar mirant una postal.
Es va acostar a la seva dona pausadament. Ella contemplava embadalida aquell espectacle. Aquell viatge el somniaven de feia molt temps, i ara que eren allà, no es podia imaginar res millor. Ell li ho havia promès, i tot i que havia costat una mica, l'havia acabat portant a aquell lloc. Dalt d'aquell penya-segat de més d'un centenar de metres, sentia com si fos a la fi del món, a la fi del temps. Només l'abraçada d'ell per darrere va fer que tanqués els ulls i girés lleugerament el cap per notar la seva cara, els seus cabells i sentir la seva olor. De fons, només el soroll de les onades espetegant contra la roca. Estaven sols. Però si no ho haguessin estat, s'hi haurien sentit igualment.
Així van romandre uns minuts. Ella es sentia feliç i li era igual si els minuts es convertien en hores, en dies o en mesos. Ell va trencar l'abraçada per situar-se al seu costat. Els dos van tornar a contemplar les meravelloses vistes. Ella tenia un somriure de pura felicitat, fins i tot semblava que anés a vessar alguna llàgrima. Ell va fer un sonor sospir tot mirant a l'infinit, i en acabar va mirar-la a ella. La dona va tornar-li la mirada pensant que aquell era el millor moment de la seva vida. Llavors va ser quan ell la va engrapar ben fort pels braços, va serrar les dents i, amb una violenta i inesperada empenta va llançar la seva dona penya-segat avall.
Feina feta, va pensar. Encara va quedar-se una estona veient com el sol es ponia. Era un paisatge certament bonic.