Tot just és dimecres i l'esgotament físic i mental de la gent del meu despatx és més que patent. Potser és per això que, a mitja tarda i amb la feina acabada (o gairebé), estàvem tots al nostre lloc i sense esma de fer res més hem tingut una conversa molt interessant. Una companya afirmava que ja no creu en l'amor, i això als altres dos ens ha encès alguna llumeta. Curiosa afirmació per una persona que té parella, per cert.
La conversa ha tocat diversos temes però m'agradaria centrar-me en un de concret. Els defensors de l'amor estàvem d'acord en aquest punt, val a dir que avui coincidíem força quan generalment les nostres opinions són oposades. Dèiem que la nostra opinió ha anat canviant amb el temps respecte el fet que la nostra parella hagi de ser també el nostre millor amic. Recordo que jo pensava això quan era adolescent (i somniador), però així com moltes idees utòpiques d'aquell temps les he mantingut, aquesta s'ha anat esvaint. Penso que la parella serà una persona de tota confiança amb qui parlarem de tot i no tindrem secrets, amb qui tindrem màxima complicitat, amb qui ens entendrem i ens sabrem comunicar. Però el grau d'exigència que tenim respecte l'altre serà molt diferent del que demanem als nostre amics, fins i tot als més bons.
Per la parella hem de sentir unes altres coses, una passió, una tendresa, una necessitat, i exigirem, encara que no ho diguem, una reciprocitat. A un amic podrem passar temps sense veure'l i sabrem que segueix allà, i no li demanarem certes explicacions que sí voldrem de la parella. Podria estar enumerant molts factors de divergència, però no em calen per mantenir la meva idea de que els amics, els millors, són una cosa, i la parella una altra. Si en la parella hi tenim un gran amic (que tampoc és incompatible!), però ens manquen altres coses, el més probable és que la relació sentimental s'acabi. En canvi, si tenim millors amics, però ens cau la bava amb ella, segur que voldrem que duri.
Com sempre, no hi ha blancs i no hi ha negres. Però és el que penso ara. Els bons amics són vitals, són la cosa més important. Un cop estimem a algú com a parella, encara que no es compti entre els millors amics, probablement farà el salt qualitatiu per sobre d'aquests en la prioritat.