Keywords

Sempre que busquem alguna cosa a un cercador, ho fem a través de paraules clau. Una paraula clau seria aquella que té prou relació amb el que estem buscant com per trobar els millors documents i la millor informació. És un concepte molt útil en ciència, per exemple. Però també en el dia a dia, gràcies a Sant Google, bàsicament.

Fa uns dies vaig pensar quines serien les paraules clau que em definirien a mi. Però no les que diuen com sóc, sinó les que definirien la meva història, el meu bagatge, els conceptes més importants de la meva vida que han fet que arribi a avui sent qui sóc. Les paraules que han marcat el meu camí. Vaig pensar que seria un difícil però interessant exercici si limitava aquestes paraules a només 5. Després de pensar-hi una mica, m'han sortit aquestes:

Torredembarra

Bioquímica

Castells

Blogs

Barcelona

És queda curt, ja ho sé. No incloure una paraula com 'amistat' fa mal, però és que totes elles tenen implícit aquest concepte. També m'empenyia una mena de força a incloure alguna persona entre les paraules, però me n'he estat. Aquestes paraules també porten implícites algunes persones. 

I vosaltres? Algú s'anima a definir la seva vida amb només 5 paraules? És més difícil del que sembla.

Judicis

Aquests dies he assistit almenys a dues converses en les que es jutjaven actes d'altres persones, sense tenir-ne massa coneixement de causa. Personalment em considero molt pel·liculero, vull dir que amb poques dades em munto unes pel·lícules dignes d'òscar. Però també s'ha de ser conscient que moltes de les històries que fabriquem referents a altres persones que no coneixem prou, són invencions nostres i, sense peces que facin encaixar el trencaclosques, no hauríem d'emetre judicis sobre aquestes persones. Els comportaments que veiem i no ens agraden, no sempre tenen l'explicació que nosaltres pensem. Encara que considerem aquella persona de poca confiança o males intencions, els motius que l'empenyen a fer alguna cosa no sempre seran fàcils i evidents. per no dir que nosaltres critiquem allò que no s'adapta al que creiem correcte, sense tenir en compte les circumstàncies de l'altra persona. I és que la realitat supera la ficció, com diuen, i en aquest cas la ficció són les nostres invencions. La realitat pot ser imprevisible.

No és que jo no jutgi, eh, naturalment que ho faig. Però en les dues ocasions m'he vist buscant solucions alternatives per defensar els actes de la persona criticada. Però ja no per defensar-la, sinó per demostrar que les coses no es poden simplificar tant, i que per evident que sembli, sense calçar les seves sabates poc podem saber què l'empeny a aquests comportaments tan incorrectes per nosaltres. És molt fàcil dir que no faries mai el que aquella persona fa quan no ets tu qui et trobes a la seva situació. 

Denúncia

Em tinc per una persona pacient, però fins un límit. El període de votació de la iniciativa blogaire 2009 de c@ts ja ha acabat, i ara només queda donar a conèixer el guanyador. En els propers dies ho podrem saber. Però abans d'això, no vull deixar passar un fet que s'ha donat i que trobo totalment denunciable. C@ts és un projecte que no aporta cap guany a ningú, ni als administradors, ni als participants, ni tant sols als guanyadors, tant sols el reconeixement d'uns seguidors que mostren el seu suport a base de vots totalment desinteressats. I els que hi participem ho fem perquè estimem aquest món virtual, i estimem els blogs i les persones que hi ha darrere.

Algú per tothom conegut s'ha dedicat a mirar d'embrutar aquest projecte creient-se el salvador de la pàtria, volent demostrar que el sistema té errors, i que la seguretat es pot trencar fàcilment. A tal efecte, ha creat un perfil i un blog sense cap entrada i ha votat servint-se d'una adreça de correu amb domini creat per a això. I no content, ha generat fins a 11 adreces amb aquest domini i ha emès 11 vots amb noms inventats, curiosament destinats a l'única iniciativa nominada que pertany a un dels administrador de c@ts. L'objectiu és fer que guanyi, i poder demostrar així que a c@ts sempre guanya un dels administradors. Em sembla molt bonic.

Tots aquests vots han estat declarats no vàlids, evidentment. Gràcies a la tecnologia, hem pogut saber d'on venien els vots i qui n'era el responsable, així que per més que miri de desviar l'atenció sabem qui és, sabem qui ets, per si passes per aquí. Sincerament, no m'esperava això d'aquesta persona, però fa que li perdi el respecte. Em venen ganes de dir qui és obertament, però no perdrem l'elegància ja que ell ha decidit amagar-se tant. Només espero que se li caigui la cara de vergonya pel que ha fet. Si no li interessa c@ts, ningú l'obliga a participar-hi. Que és cert que de vegades ens hem vist obligats a acceptar vots dubtosos per les normes, sí. Però això no ha fet guanyar cap administrador, sinó a un aprofitat de torn. Però fer-ho d'aquesta manera s'escapa a la meva comprensió. Només puc pensar què és algú que no sap perdre. Algú que no entén que som els primers interessats en creure en la bona voluntat de les persones, i per tant, aportem la nostra bona voluntat en fer la feina. Algú que no ha entès encara que si no el proposen o no el voten, serà que el seu blog no agrada tant com es pensa, i que si no surten els blogs que ell vol, serà perquè n'hi ha de millors. Algú que no estima els blogs que comenta. Algú que no ha entès, i probablement no entendrà, que la única gràcia de c@ts és que el premi te'l donen els altres. 

Tots ens equivoquem. c@ts té errors i els assumim. Espero que aquesta persona assumeixi els seus. Sempre serà benvingut si vol participar. Però d'aquesta manera no. D'aquesta manera no es fa.

Nous temps

M'he decidit a canviar-li una mica la cara al Bona nit. El negre sempre acompanyarà aquest blog, com sempre acompanya a qui escriu. Potser no es notaran massa canvis, però el que he fet ha estat agafar una plantilla ja feta i modificar-la al meu gust. Donat el meu desconeixement del codi, he fet el que he pogut i només he retocat detallets, però cada cosa que aconseguia posar al meu gust suposava un triomf i una alegria per mi. Darrerament penso que s'escau més una nit ennuvolada que no pas estelada, m'agrada com ha quedat. Però sobretot m'agrada que m'ho he fet jo, i em calia canviar una mica. Sempre està bé que tot canvii una mica. 

Si algú ha provat de modificar la plantilla, sabrà que de vegades els navegadors entren en conflicte, i si mireu el Bona nit des de l'explorer, hi veureu errors. Per això us recomano que feu servir firefox (o chrome). Si no el teniu, clickeu sobre la imatge i el podreu aconseguir, en català, si us ve de gust.

Per altra banda, i tot i el que vaig dir en el darrer post, m'agradaria explicar-vos que he estat pensant molt seriosament obrir un blog que parli només de llibres, paral·lel a aquest, és clar. Ja n'hi ha molts, però som uns quants els malalts de llibres, i posat que aquí només parlo dels llibres que més m'agraden, he pensat que podria tenir un lloc on parlar de tots els que llegeixo, encara que siguin una merda, parlant clar i català. Em ve de gust, i pot ser que m'hi animi en els propers dies. No sé si això és un avís o una amenaça, però aquí queda.

Esgotament mental

No sé si en alguns temes el cap es pot tractar igual que la resta del cos. Mantenir una gran activitat, sobretot física, pot fer que quedem molt cansats, esgotats. Però després de llargues jornades laborals d'activitat frenètica, però m'atreviria a dir que més física que psíquica, l'esgotament que se sent és doble. El cansament físic no em preocupa, s'arregla descansant. Però l'esgotament mental em sembla més complicat d'arreglar. És cert que tinc moltes coses al cap, que n'he de pensar moltes i que probablement l'ús que faig del cervell és més gran del que sembla, ja que em passo els dies treballant 'físicament', però no puc deixar d'estar pendent de la feina dels altres ni perdre la perspectiva ni la planificació. El pitjor del cas és que arrossegar esgotament mental et va cremant i et fa pensar en negatiu. I això em preocupa.

I després arribo a casa i el meu cap em demana treva. M'agradaria escriure posts interessants, però no em surt massa res. I no és que no pensi en els blogs, perquè sempre barrino i barrino i penso maldats, però m'acabo veient amb poca força per fer segons què, i amb poca imaginació. Però no, no vull deixar d'estar per aquí, no vull prendre'm vacances de blogs. El que vull és prendre'm vacances de la feina, que em treu molt temps (i recursos) per fer el que m'agrada.

Vent!

Poques vegades un llibre és tan bo com diu la crítica. Així és com et venen el primer llibre de Patrick Rothfuss, 'El nombre del viento'. I ho escric en castellà perquè encara no ha estat traduït al català. Greu error. He de dir que estic d'acord amb la primera frase que he escrit. Des que me'n van parlar (l'Elur hi va tenir molt a veure), i que en vaig llegir alguns comentaris i les referències literàries de l'autor, de seguida em va atreure. És estrany en mi llegir llibres calentons encara, acabats de sortir, però el vaig comprar i el vaig passar per davant de la immensa cua de pendents. No és que sigui un gran aficionat a la literatura fantàstica, malgrat Tolkien, però sí que sóc un gran aficionat a la literatura fantàstica, és a dir, a la bona literatura, a qualsevol bon llibre, de qualsevol estil. I aquest l'he trobat fantàstic. No voldria explicar massa, perquè es convertirà en un clàssic (de moment serà trilogia), però no espereu grans macs, encanteris espaterrants, criatures sorprenents... n'hi ha, però amb mesura. Tot i així, la història d'en Kvothe, el protagonista, captiva molt i es llegeix fàcilment tot i les 870 pàgines que té. Sempre és arriscat recomanar un llibre, perquè crees expectatives. Només vull dir que quan vas veient el final del llibre, que el nombre de pàgines a la dreta és petit, no vols que s'acabi, en vols saber més, hi ha detalls que no es poden quedar d'aquella manera. Almenys a mi m'ha passat això. Jo el recomanaria a tothom, no només aquells que llegeixin literatura de fantasia, és apte per tots els públics. Feia temps que no llegia un llibre que m'enganxés tant. Ja era hora.

Relats conjunts, La nit estelada

Vine amb mi perquè jo et portaré per camins que no has trepitjat mai, per viaranys del sentiment per on només els més afortunats han pogut passar. Passejarem plegats a la vora del mar i explicarem històries secretes, ens remullarem els peus en càlides aigües i jugarem amb l'escuma de les ones mentre els nostres somriures seran més brillants que el propi sol.

Mira'm amb aquests ulls teus i il·lumina'm la vida, fes-me feliç amb la tendresa dels teus gestos, amb la suavitat dels teus cabells, amb moviments compassats de tot el teu ésser, i deixa que esguardi el teu son cada dia, fins que Morfeu m'impedeixi seguir vetllant-te i m'abraci a tu per no tenir-te lluny ni les escasses hores que passaran fins que em desperti per poder veure l'albada en l'obertura dels teus ulls.

Deixa que et cuidi, que et protegeixi sota la meva abraçada i que impedeixi que et passi res dolent, perquè per tu cremaria regnes i mataria dracs si fos necessari per preservar la teva seguretat. I si mai veig una llàgrima caure  per la teva rosada galta, l'assecaré amb un somriure i t'aixecaré ben amunt, enlaire, per recuperar la teva alegria. Estaré sempre flotant a un pam de terra per sostenir-te, que l'amor ho pot tot, i si cal estaré bé per tots dos i mai no podrem caure.

Agafa la meva mà aquesta nit perquè anem a fer un viatge, volarem plegats en aquest cel tan fosc i tan ple d'estels refulgents, sota la claror de la lluna, i com dues aures allargassades ballarem el vals de la felicitat perquè tothom ens pugui veure, i deixondirem els cors de la gent, que voldrà imitar-nos perquè això que sentim és el més fort que hauran vist mai, i aquests sentiments s'han de compartir.

Aquesta és la darrera proposta que ens fan a Relats Conjunts.

Tres venades asocials

És cap de setmana de carnestoltes i a molts llocs es celebraran les típiques rues i hi haurà disbauxa com marquen les tradicions. És moment de disfressar-se i fer una mica el boig, ja que després ve la quaresma, i tots a fer bondat. Això de la quaresma està en força desús, oi? En canvi, fer el boig el fem més sovint, trobo.

No m'agrada disfressar-me, fa molts anys que no ho faig. I tampoc sóc massa amant de les festes populars, ho he de reconèixer. Com que és inevitable rebre propostes de festes de disfresses en locals o a casa d'algú, he pensat com és que a mi no m'atrauen gens tota aquesta mena d'actes. Deu ser perquè tinc un gran sentit del ridícul, no ho sé. El que sí que he recordat aquests dies és que això em ve de lluny. Quan vaig plegar de l'escola per anar a l'institut recordo que me'n vaig alegrar per tres motius. Un era perquè no m'obliguessin més a disfressar-me. El segon era perquè ja no hauria de participar més (altre cop de manera obligatòria) en el típic amic invisible. Per això tampoc m'apunto mai al blocaire invisible, em sap greu si algun dels organitzadors ho llegeix, perquè és una fantàstica proposta, però és com una mena de trauma infantil. I sé que tenia un tercer motiu, però no aconsegueixo recordar-lo. Però deu ser alguna altra venada asocial de les meves...

Narcòtic

Hi ha notícies que, per més que te les esperes, no pots evitar que et facin l'efecte que saps que et faran. Hi ha noticies que no fan mal ni te'n deixen de fer. Hi ha notícies que tant sols et deixen desorientat, despistat, com si la part encarregada de dirigir-te s'hagués desconnectat. I llegeixes i no saps el què llegeixes, i fas les coses d'esma, adonant-te que comets errors absurds. Hi ha notícies que són com un narcòtic, que et deixen emboirat i una mica fora de tu mateix. 

Que tinguis sort. La sort és pels que la necessiten.

And I called your name

like an addicted to cocaine calls for the stuff he'd rather blame

Ocupació de capricorn

Buscar solucions a problemes que encara no existeixen.

Nova alumna

A partir de la setmana que ve tindré una nova alumna. Per la posició que ocupo a l'empresa se suposa que he de formar gent i tenir-los al meu càrrec. Aquests dies he pensat en una cosa que em deien de petit. Sembla ser que les mames i les iaies sempre et diuen com n'ets de maco i que bé que ho fas. En el meu cas, recordo, amb prou claredat pel temps que fa i com n'era de petit, que la meva mare em deia que més valia que no em dediqués a ensenyar, que no en sabia, que no tenia paciència. Probablement tenia raó en aquell moment. Però ara en gaudeixo. M'agrada transmetre el poc que sé. La meva primera 'alumna', la noia que tinc al meu càrrec en teoria (perquè no em fa gens de cas!), en un any ha après tant que per la majoria de coses ja no necessita cap mena de direcció. Ara és ella la que sovint m'explica què és millor fer i per què. Pren les seves pròpies decisions. Estic orgullós d'ella, la veritat, ha après pràcticament des de zero.

La noia nova ja havia d'estar amb nosaltres aquesta setmana, però l'han retingut a un altre lloc. Sembla que dilluns ja podrem comptar amb ella perquè comenci el seu aprenentatge. En tinc ganes, em sento bé en aquest paper i també aprenc mentre explico. Se la veu aplicada i espavilada. Segur que ens entendrem.

La importància del físic

Hi ha moments de la vida que no estem massa contents amb el nostre aspecte físic, i no creiem que puguem agradar a ningú. No és una sensació massa agradable, suposo que qui més qui menys s'hi ha trobat. En aquests moments, per encantador que puguis ser, no li dónes cap mena d'importància i només fas que estar emprenyat amb el mirall. El físic té una importància psicològica molt gran que de vegades pretenem disfressar de superficialitat, però la manera com ens veiem té arrels profundes que es van estenent.

Hi ha gent guapa i gent que no. Independentment d'això, que és una qüestió subjectiva, nosaltres ens veiem bé o no ens hi veiem. Potser això no es correspon del tot amb el que veuen els altres, però ens és igual. Suposo que és perquè des dels nostres ulls veiem també gent que ens agrada i gent que no, i el primer pensament és dir que nosaltres, en aquell moment, no podem agradar a ningú de cap manera, per aquesta regla de tres. Això cohibeix molt. El problema és que també afecta a com ens mostrem, perquè ens resta seguretat.

Ja sabem que una persona ens agradarà per com és, per com es mou, per com s'adapta a nosaltres, per la confiança, per tot un seguit de coses que es van aprenent amb el temps. Moltes d'elles no tenen a veure amb el físic, però el físic és una cosa de la que no ens desprenem, una cosa que entra pels ulls, el nostre sentit més predominant (en general). Aquesta atracció física no ens pot faltar, encara que l'altra persona ens aporti moltes altres coses. I si bé és cert que la nostra percepció canvia quan més coneixem una persona, de manera que no parlem d'una cosa absoluta, si no tenim una atracció física envers la persona, o si no la tenen envers nosaltres, és molt difícil que la cosa prosperi.

No cal dir que no m'agraden les carcasses buides, però tampoc m'agrada menystenir la importància del físic tant per la psicologia personal com en el contacte amb les altres persones.