Els catalanets som una espècie estranya. Demà hi ha vaga en molts cinemes perquè no volen projectar el 50% de les pel·lícules en català. Molts ens posem les mans al cap, jo inclòs. Quan ens toquen la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat, ens posem frenètics. Però aparentment, fins que no intenten clavar-nos garrotades, a la majoria ens fa molta mandra aixecar el cul del sofà i protestar.
He quedat profundament decebut pel que fa a l'actitud d'aquests cinemes, i aplaudeixo totes les iniciatives i boicots que s'han ideat per demostrar que volem cinema en català. Però fins ara, no crec que a molts de nosaltres se'ns hagués acudit plantar-nos davant la taquilla del cinema i, en comprar les entrades, preguntar: 'feu sessió en català? No? Llàstima'. Si mai hem mostrat cap interès davant el gran greuge que pateixen les sales de cinema del país, és difícil que ara les protestes tinguin credibilitat. Quants ens hem desplaçat a un cinema llunyà, que no és el de sota casa, per veure la sessió en català d'una pel·lícula? Jo ho he fet, però ara per ara sóc tan poc habitual als cinemes que no té cap mèrit.
El meu camp de batalla són les llibreries. Totes i cadascuna de les vegades que compro un llibre pregunto si el tenen en català, si no és que l'he trobat ja en aquesta llengua. Quan em diuen que no, la meva expressió és de decepció, i és ben sincera. La darrera vegada fins i tot vaig comentar, ofès, que després de 13 edicions en castellà ja el podrien haver traduït! La dependenta no en tenia cap culpa, és clar.
Serveix d'alguna cosa això? Ho dubto. Però no podem esperar a que decideixin no traduir cap més llibre al català. Demanem la versió en català de totes les coses que comprem. Si no fem el primer pas, si no hi ha demanda, com podem esperar que els que posen la pasta decideixin fer la despesa? Si no hi ha mercat, a tothom tant se li en fot! Això, com tantes altres coses, comença amb nosaltres. Esperem que no sigui tard pels cinemes. Però ens hauríem d'haver despertat abans.