Corrupte

A casa vam estar tots molt contents quan em van nomenar regidor de l'ajuntament. La feina dels darrers anys donava els seus fruits, i el suport de la meva dona i filles havia estat essencial. Formàvem una família ben avinguda, com m'omplia el cor veure als ulls de les nenes l'admiració pel seu pare. Tenia tantes ganes de treballar per la ciutat, de fer les coses bé... Sempre m'havia mogut bé en ambients enrarits, i tenia l'oportunitat de demostrar que el càrrec no em venia gran.

Tot va començar amb la concessió d'aquelles obres. Després d'anys de tancar els ulls davant certes pràctiques de companys de regidoria, vaig pensar que no passava res si em decantava per la concessió a una empresa afí al meu segon, que durant les negociacions ens havia promès pagar-nos una estada en un bon hotel a la Riviera francesa. Necessitava tant unes vacances que vaig pensar que seria ideal per desconnectar amb la dona i les nenes.

Per renovar la confiança del nostre electorat, a les següents eleccions vam haver de prometre moltes coses que sabíem que no podríem complir. Va ser en aquella època en que, amb el dèficit que patia el partit, fèiem una mica la vista grossa amb algunes subvencions, i ens embutxacàvem petites quantitats per tenir un sobresou. Poca cosa, ningú no va notar res. Però enverinats per una estranya sensació de perillositat que ens estimulava més que no ens espantava, vam començar a acceptar alguns suborns econòmics per... bé, per fer la vista encara més grossa... se'm fa un nus a la gola pensant en alguns casos.

No te n'adones, però arriba un dia que penses on vas deixar-te la dignitat i la integritat, i penses que ja no hi ha tornada enrere, que estàs tan emmerdat que ja no et ve d'aquí. Potser fer servir fons públics per finançar la boda de la gran va ser ja fer vessar el got, no va ser un enllaç precisament barat. Però no va ser l'única vegada que en vaig fer servir al meu favor, sempre mirant de guarda-me l'esquena. Una prova d'això és el xalet des d'on escric ara aquestes paraules.

Retirat i allunyat ja de la política, desitjo que ningú no aixequi la catifa i descobreixi totes les errades que vaig cometre en aquella època. No n'estic orgullós, però també sé que, si tornés a començar, probablement tot passaria exactament igual.

Centre d'atenció

Alguna gent necessiten ser el centre d'atenció, ser els que més saben, els que acaparen més mirades. No hi ha manera de que una conversa es desenvolupi de manera normal ja que no paren de posar-hi cullerada, i a més, no escolten, només volen ser escoltats. Ja sé que es poden trobar mil disculpes a aquest comportament perquè és un símptoma molt clar de molts complexos amagats, però és una manera de fer que em resulta terriblement molesta i infantil. Ja no parlem de quan la persona en qüestió es creu graciosa o amb molta vida darrere.

Per contra, d'altres no busquen cap atenció, simplement la tenen. No necessiten ser el centre: el són. Hi ha persones que es fan escoltar, que tenen mecanismes atraients i acaparen mirades i orelles en obrir la boca. I no és molest, perquè sol ser interessant, curiós o divertit allò que expliquen. Jo ho anomenaria carisma, en menor o major grau, però que als meus ulls es dóna per la seguretat que mostra aquella persona, i la consistència del seu discurs. No cal dir que tenen la meva admiració, m'interessi o no personalment el que diuen.

És una llàstima que un bon discurs o una bona conversa es vegin constantment interromputs per comentaris insubstancials i fora de lloc, de persones que no tenen res a afegir.

Enemic comú

Aquesta setmana, em van parlar d'un estudi d'aquells tan ximples que arriben a conclusions que ens semblen evidents, però algun cop tenen alguna sortida bona. Qui m'ho va explicar deia que el fet de tenir un enemic comú, uneix moltíssim. I la veritat és que és cert. No cal que sigui una persona, ni que sigui el que anomenaríem un enemic, però la sentència és encertada. Un exemple clar són els períodes d'exàmens, que tant uneixen els qui estudien junts.

Aquesta conversa no tenia res a veure amb els fets de la setmana, però va venir que ni pintada. A la feina hi ha molta pressió per produir, i els de base ho paguem i ho pagarem, l'ambient està crispat. Però fa unes setmanes que l'enemic s'ha personificat, i tota la gent que treballa a la meva planta en patim les conseqüències. Com sempre, jo em prenc les coses com un repte. Nosaltres érem només dos aquesta setmana, i hem hagut de treballar com animals, però ja no només això, sinó també lluitar molt i barallar-nos perquè tot estigués en ordre, i per defensar la nostra feina. Fins i tot vaig tenir unes paraules amb aquesta persona que s'ha convertit en l'enemic comú, però de moment no ha arribat la sang al riu. Ella em pot fer fora...

Però redreçant el post, la unió que hem mostrat amb la meva companya aquesta setmana ha estat més forta que mai, i vam acabar ahir a les tantes satisfets de la feina feta i de com havíem superat tots els esculls que se'ns presentaven. Més que això, pensant que si les han de gastar d'aquesta manera, que a nosaltres no ens guanyaran pas. Ens sentíem forts. Ens sentíem importants. I per ser que som dues persones molt insegures, no està malament. És la nostra unió, treballar colze amb colze. I la unió, ja se sap, fa la força. Això gràcies al nostre enemic comú.


I per acabar, dir que mai he cregut massa en coses com el ioga i el misticisme en general, però que amb dues companyes al despatx que en són professionals, no podíem acabar la setmana d'altra manera que sentint mantres i recitant-los. Això sí, a tota hòstia! Era per veure'ns, i sentir-nos. Us deixo el mantra del despatx C12, és famós, potser alguns el coneixereu. Jo no, és clar. Llàstima que estigui tallat, però no n'he trobat una versió millor.

Busca les 0.01 diferències

Fa uns anys vaig viure amb el meu millor amic; compartir despeses era l'única solució viable per marxar de casa els pares. Recordo aquella època com una de les més felices de la meva vida. L'experiència, lluny d'anar malament, va unir-nos encara més. Ho compartíem tot, fèiem la compra junts, no teníem torns de neteja, cuinàvem sempre pels dos... ens enteníem a la perfecció, la nostra complicitat va créixer molt aquells dies, fins el punt de que molts cops no ens calia parlar i amb una mirada, o un gruny si ens acabàvem de llevar, tot quedava molt clar.

Sempre ens teníem en compte per tot, i la majoria de nits les passàvem a la seva habitació (que en el futur seria la meva) mirant pel·ícules o sèries, o tenint converses filosòfico-científiques. Ens buscàvem sempre i saber que a casa hi tenies la teva persona de referència a qui recórrer per qualsevol cosa, et dóna tranquil·litat. Semblàvem un matrimoni vell, amb les nostres discussions i tot, encara que de vegades teníem punts d'adolescents descontrolats (i ja no en teníem edat llavors!).

Finalment, ell va conèixer la dona de la seva vida i va marxar amb ella, i encara viuen plegats, ara molt lluny d'aquí. Després jo coneixeria la dona de la meva vida i també vam viure plegats, en aquell mateix pis, però aquesta és tota una altra història.


Per què això que he explicat a tothom li semblarà preciós i entranyable, una bonica història entre dos amics amb un vincle especial, una situació sana i envejable, però en canvi molta gent no pot tolerar ni entendre que dos nois o dues noies decideixin fer vida plegats perquè s'estimen? On és la diferència?

Fred

M'he llevat amb el cel més negre que el carbó. El vent feia voleiar la roba estesa, molla de la pluja nocturna, el mateix vent que una estona després escapçaria un arbre just davant de la porta de la feina. La tardor ens saluda i deixa clar que no està morta, com hi ha gent que ens vol fer creure. I el fred. D'una setmana ençà la temperatura ha canviat molt, ja no s'està còmode en màniga curta ni en les hores de més sol del dia. Però on més noto aquest fred és a casa. Em resisteixo a endollar els radiadors, encara estem a l'octubre, em dic. I està clar que prefereixo el fred a la calor. Però és un fred diferent. El fred d'una casa buida i sense activitat, sense caliu. El fred que porto amb mi mateix, que no faig res perquè la casa tingui un altre color. Les persones fan més càlides les seves estances, fer-hi vida sembla que anima les quatre parets, que tornen l'escalfor en forma d'acolliment, d'agraïment. Però què em pot tornar el meu pis si em moc de l'ordinador al llit i del llit a l'ordinador, amb fugaces visites a la cuina i el lavabo? No hi faig vida i per això se'm congelen les mans i m'he de posar cada cop més roba a sobre. Ja no sé si és el fred que s'apodera de mi, o si sóc jo qui el provoca.

Dissabte en diumenge

Una de les pitjors coses que té viure sol és que et toca fer tota la feina de casa a tu. No es podria dir que jo sigui un maníac de la neteja, la veritat, però s'ha de fer alguna cosa per mantenir la casa en condicions. A més, amb dues bèsties que perden pèl a una velocitat insospitada, ja ni t'explico. Jo també perdo pèl, però aquesta és una altra història...

Avui he fet una mica de dissabte, que ja tocava. Entre setmana no tinc massa temps, i encara menys ganes. A més, sempre hi ha alguna cosa més agradable per fer. El meu número 1 de feines de casa que detesto va acabar canviant perquè directament vaig deixar de fer-ho. No suporto planxar, i mira, ja no ho faig. Per sort, no faig servir roba massa delicada. O és per no haver-la de planxar? Ara no ho sé.

El cas és que ara el que em fa més mandra de tot és rentar plats. No puc entendre com una persona pot acumular tantes olles i olletes per rentar; no s'acaben mai. Sempre estic buscant excuses per posposar-ho una estona més, que si ara un post, que si quan acabi el capítol que estic veient, que avui estic molt cansat... no hi ha manera. Però és clar, torno a la primera frase del post. No es rentaran sols.

Tothom té la seva feina més odiosa, oi? Els plats bruts són la meva creu. Estic considerant comprar un mini-rentavaixelles, a veure si m'hi cap. Podria ser l'autoregal de Reis d'aquest any.

Relats conjunts, Mundos paralelos

Quan li van dir que en aquest món hi havia infinits universos paral·lels, no s'imaginava que la cosa anava així. Ara hauria d'anar arrencant capes fins a trobar el que més li convenia. En portava ja unes quantes de tretes sense que cap la convencés. Començava a pensar que era massa exigent.



Aquesta és la darrera proposta de RC. Animeu-vos a participar. I si escric una mica més, la referència serà més llarga que el 'relat'!

GR92

Aquest cap de setmana llarg va ser molt estrany per moltes raons, algunes d'elles també virtuals. No he parat quiet. Però voldria destacar una activitat que per mi és totalment inusual, i que no pensava mai que arribaria a fer. Un parell d'amics em van convèncer per fer unes etapes de la GR92, el sender del Mediterrani, un itinerari de senderisme de gran recorregut que creua Catalunya per la costa. Al meu entendre, l'objectiu marcat era molt ambiciós i fora del nostre abast, almenys del meu. Pensava que ens quedaríem pel camí, ells tampoc no havien fet una ruta d'aquestes característiques, però la gràcia era provar-ho. I mira, ens en vam sortir.

Vam descobrir que aquests itineraris estan molt ben senyalitzats, molt més del que pugui semblar, i que els senyals són molt intuïtius. Vam descobrir que els pals per caminar, lluny de ser una pijada que et venen al Decathlon, són d'extrema utilitat. Vam descobrir que la gent dels camins, amb petites excepcions, són molt agradables i sempre et regalen un somriure. I vam descobrir sobretot que érem capaços de fer-ho, en total, 32 km fins a Sitges a través del Garraf. 32 km de pujades i baixades, de camins impossibles de pedres i pedretes, però la satisfacció d'arribar al final 11 hores després d'haver sortit de casa. El ritme no era massa alt, però és el que té ser novell i no ser precisament un atleta, en el meu cas. La nota negativa és que ens vam perdre en un punt que justament semblava molt més fàcil que molts d'altres, i vam agafar un camí que portava segur cap a Sitges, però que no era el que anàvem seguint, cosa que va fer el darrer tram una mica més avorrit perquè no tenia misteri, un camí ben ample per on hi podien passar cotxes. La foto és del punt on ens vam equivocar, però aquestes indicacions ajudaven molt, va ser per nosaltres que som molt dolents!

He de parlar, és clar, dels efectes que va tenir la caminada. El mal de peus era terrible en arribar, i el cansament també. Els cruiximents van aparèixer el dia després, però res massa greu, i tots estem recuperats a dia d'avui. Molt menys greus del que pensava, la veritat. I qui sap, potser encara ens hi aficionarem. La experiència va ser molt positiva, ho he de reconèixer, perquè no ho veia massa clar.

Sou la pera!

No hi ha com organitzar uns premis populars, com perquè et votin a tu, hehehe. Ahir vam viure una nit trepidant a C@ts, amb força gent, molts comentaris, moltes emocions... i d'altres coses qus si voleu saber, caldrà que aneu a descobrir allà.

Però avui ja és un altre dia, i fins ara no he tingut l'oportunitat d'escriure aquí per agrair a tothom el regal que m'heu fet. Veure com algú et proposa pels premis fa una il·lusió terrible. Després, veure com altra gent s'afegeix a aquestes propostes i que tens opcions de ser nominat, ja comença a posar-te els pèls de punta. I va i veus que quan s'acaben les propostes el teu nom surt en dues llistes. Et sents molt bé, et sents estimat i valorat, això ja és un tros de premi com hi ha pocs. Entre milers de blogs surts en una llista amb tres o quatre companys: increïble. Però arriba el dia de la gala i els regals no paren d'arribar. Primer veus com la gent respon i és allà per seguir l'esdeveniment, el cul es va separant de la cadira i comences a levitar. Però ja quan veus que surten les categories a les que estàs nominat, i que el teu nom està imprès en els dos guardons... això... això ja no té nom.

En el meu cas, és clar, he de dir que ja ho sabia, és el que té passar l'estona comptant vots (gran activitat, us ho recomano!), però sóc com un nen, i em fa il·lusió igual, què carai!

Així que només em queda donar les gràcies a tots els que heu fet possible que aquest any llueixi dos premis que em crec (me'ls crec però no vol dir que me'ls mereixi), reflex de totes les estones que passo escrivint i contestant-vos, ja que aquests premis no me'ls puc quedar per mi només, si els tinc és gràcies a vosaltres que feu millor aquest blog amb totes les vostres opinions i discussions. Sense vosaltres aquest lloc no valdria res, home. Moltes, moltes, moltes gràcies a tots, de tot cor, perquè avui m'heu fet encara una miqueta més feliç.




I un aplaudiment pels meus companys de C@ts, perquè són uns cracks, cracks, però cracks. Gràcies macos!

La gelosia

Un dels problemes greus que apareix en una relació és la gelosia. Aquest sentiment no agrada a ningú, però massa sovint no podem evitar tenir-lo. Es pot estar gelós pels èxits d'un altre, però no és això, em refereixo a la sensació de desconfiança que es genera quan pensem que la nostra parella fa massa cas a algú altre. Molta gent creu que no és gelosa i ho proclama; però és relatiu. Potser mai no han patit aquesta sensació abans, o se n'amaguen. Jo sí que he tingut gelosia, només espero que no fins a límits insostenibles.

L'altre dia un company em va fer notar una cosa i té tota la raó. La gelosia no és més que una manifestació de la pròpia inseguretat, de la necessitat que tenim de reafirmar que podem agradar i retenir una persona al nostre costat. Quan ens sentim amenaçats per algú altre salten totes les alarmes, però no és més que la por de perdre a qui estimem, de no ser prou bons. I en molts casos serà totalment injustificat, una gran manca d'autoestima, ja que pensem que l'altre és millor que nosaltres, i no hi ha cap motiu per afirmar-ho.

Com que la majoria tenim inseguretats i pors, penso que no és mala cosa intentar minimitzar les conductes que puguin generar aquest sentiment a qui tenim el costat, no donar motius perquè aflorin els dubtes. És difícil. Com ja vaig dir fa poc, parlant de la desconfiança, quan comences a tenir-ne ja no hi ha camí de tornada, igual que quan has sentit gelosia és difícil que aquesta no torni a aparèixer. Poder superar-la és una qüestió de confiança en l'altre, més que en nosaltres mateixos.

Bulto

Ja sabia jo que això de no dormir massa no podia ser bo. Sempre vaig a dormir tard i he de matinar, però solc aguantar força bé el dia. L'hora més crítica és la de després de dinar, que tot i el cafè (horrible de màquina), no hi ha qui mantingui els ulls oberts. Ens passa a tots, prou que ho sé. Però amb la perspectiva de posar-se a fer informes a aquelles hores, no es pot esperar res de bo.

Omplia una sèrie de caselles amb les dades corresponents a la feina del matí, un procés d'allò més rutinari i que tenim molt per la mà. Però no sé en quin moment he tingut una mena de pèrdua de consciència d'aquelles que no saps ni on ets, però seguia escrivint. Quan per fi he tornat en si, he vist que al llarg de la línia la lletra havia anat degenerant fins a tornar-se un gargot inintel·ligible. Immediatament he pensat en els temps de carrera i de com m'adormia a classe. Moltes línies dels apunts acabaven així...

He començat a descollonar-me sol, però ho havia de compartir i, en ensenyar-ho als companys, hem començat a riure tots i la cosa ha anat derivant fins a convertir-se en una tarda de dir ximpleries i riure molt. Algun dia ens faran fora. El més sorprenent de tot, i això jo no ho he vist en repassar el que havia escrit en plena becaina, és que en un lloc on havia de posar pellet (en català: sediment), hi posava 'bulto'! Algú em pot explicar com he arribat fins aquí? Perquè jo no en tinc ni idea! Devia estar somniant i tot. Però el què!?

Amics i diners

Aquesta passada matinada vaig veure un capítol de FRIENDS que em ve com anell al dit per parlar d'un tema. En el capítol, tres dels protagonistes entren en conflicte amb els altres tres perquè tenen feines que els proporciones ingressos molt més baixos que ells, i no poden seguir el ritme de gastar que imposen.

Estic en una edat en que ve molt de gust fer coses, sortir cada cap de setmana, menjar fora, alguna escapadeta, viatges, activitats diverses... però el sou no dóna per tot. Que tampoc em queixo, el fet de no poder fer grans despeses no vol dir que no pugui viure amb comoditat. Però com a la sèrie, tinc amics que tenen uns ingressos molt superiors, i em costa seguir-los el ritme. Em considero prudent i no m'agrada estirar més el braç que la màniga, però tampoc no m'agrada haver de dir que no a coses, i encar menys fer que els altres tampoc les facin per les meves limitacions.

En honor a la veritat, tinc uns amics força comprensius. Força comprensius un cop els he dit que jo no puc gastar-me certes quantitats, és clar. Però m'han ajudat en més d'una ocasió i són força considerats, no els puc retreure res. Però de vegades sembla que si no segueixes el ritme et quedis exclòs i una mica fora. Els diners són una cosa que no m'ha preocupat mai massa, perquè no els dono cap mena d'importància, mentre en tinc, és clar. El que es trist és que siguin font de problemes o discusions entre amics, que sí que són una cosa a la que dono la màxima importància a la meva vida.

Els diners són el que genera el 99 % de les discussions del món. Però a aquest nivell no, si us plau.

La nena petita

Quan el meu germà i jo érem petits, per definició érem cridaners i sorollosos. Quan ens passàvem a certa hora, la meva mare ens feia callar amb l'excusa de que els veïns tenien una nena de poc temps i que no la podíem despertar. Aquella nena va ser petita durant molt de temps, ja que ma mare va fer servir aquesta excusa molts cops, cada vegada menys, però ens l'anava dient de tant en tant. Això va ser fins que li vaig dir que ja estava bé la broma, que ens ho deia des de sempre i que no podia ser que aquella nena encara no hagués crescut. De fet, jo no la vaig veure fins anys més tard, de manera que en alguns moments dubtava de la seva existència i tot. No m'hagués estranyat gens que ma mare s'hagués inventat una bola per fer-nos callar, de vegades ja les té aquestes coses. Mentides pietoses, en diria ella.

Ahir caminava pel carrer de casa els meus pares i em vaig creuar els veïns. La nena en qüestió em treu un pam i porta un pircing al nas. És jove encara, però veure-la tan crescuda ja em va fer pensar en totes les vegades que, per culpa seva, m'havien fet callar de petit.