A casa vam estar tots molt contents quan em van nomenar regidor de l'ajuntament. La feina dels darrers anys donava els seus fruits, i el suport de la meva dona i filles havia estat essencial. Formàvem una família ben avinguda, com m'omplia el cor veure als ulls de les nenes l'admiració pel seu pare. Tenia tantes ganes de treballar per la ciutat, de fer les coses bé... Sempre m'havia mogut bé en ambients enrarits, i tenia l'oportunitat de demostrar que el càrrec no em venia gran.
Tot va començar amb la concessió d'aquelles obres. Després d'anys de tancar els ulls davant certes pràctiques de companys de regidoria, vaig pensar que no passava res si em decantava per la concessió a una empresa afí al meu segon, que durant les negociacions ens havia promès pagar-nos una estada en un bon hotel a la Riviera francesa. Necessitava tant unes vacances que vaig pensar que seria ideal per desconnectar amb la dona i les nenes.
Per renovar la confiança del nostre electorat, a les següents eleccions vam haver de prometre moltes coses que sabíem que no podríem complir. Va ser en aquella època en que, amb el dèficit que patia el partit, fèiem una mica la vista grossa amb algunes subvencions, i ens embutxacàvem petites quantitats per tenir un sobresou. Poca cosa, ningú no va notar res. Però enverinats per una estranya sensació de perillositat que ens estimulava més que no ens espantava, vam començar a acceptar alguns suborns econòmics per... bé, per fer la vista encara més grossa... se'm fa un nus a la gola pensant en alguns casos.
No te n'adones, però arriba un dia que penses on vas deixar-te la dignitat i la integritat, i penses que ja no hi ha tornada enrere, que estàs tan emmerdat que ja no et ve d'aquí. Potser fer servir fons públics per finançar la boda de la gran va ser ja fer vessar el got, no va ser un enllaç precisament barat. Però no va ser l'única vegada que en vaig fer servir al meu favor, sempre mirant de guarda-me l'esquena. Una prova d'això és el xalet des d'on escric ara aquestes paraules.
Retirat i allunyat ja de la política, desitjo que ningú no aixequi la catifa i descobreixi totes les errades que vaig cometre en aquella època. No n'estic orgullós, però també sé que, si tornés a començar, probablement tot passaria exactament igual.
Tot va començar amb la concessió d'aquelles obres. Després d'anys de tancar els ulls davant certes pràctiques de companys de regidoria, vaig pensar que no passava res si em decantava per la concessió a una empresa afí al meu segon, que durant les negociacions ens havia promès pagar-nos una estada en un bon hotel a la Riviera francesa. Necessitava tant unes vacances que vaig pensar que seria ideal per desconnectar amb la dona i les nenes.
Per renovar la confiança del nostre electorat, a les següents eleccions vam haver de prometre moltes coses que sabíem que no podríem complir. Va ser en aquella època en que, amb el dèficit que patia el partit, fèiem una mica la vista grossa amb algunes subvencions, i ens embutxacàvem petites quantitats per tenir un sobresou. Poca cosa, ningú no va notar res. Però enverinats per una estranya sensació de perillositat que ens estimulava més que no ens espantava, vam començar a acceptar alguns suborns econòmics per... bé, per fer la vista encara més grossa... se'm fa un nus a la gola pensant en alguns casos.
No te n'adones, però arriba un dia que penses on vas deixar-te la dignitat i la integritat, i penses que ja no hi ha tornada enrere, que estàs tan emmerdat que ja no et ve d'aquí. Potser fer servir fons públics per finançar la boda de la gran va ser ja fer vessar el got, no va ser un enllaç precisament barat. Però no va ser l'única vegada que en vaig fer servir al meu favor, sempre mirant de guarda-me l'esquena. Una prova d'això és el xalet des d'on escric ara aquestes paraules.
Retirat i allunyat ja de la política, desitjo que ningú no aixequi la catifa i descobreixi totes les errades que vaig cometre en aquella època. No n'estic orgullós, però també sé que, si tornés a començar, probablement tot passaria exactament igual.