A arrel de les darreres discussions que he llegit per aquí sobre la manera correcta de dir 'post' en català, i l'etern bloc/blog, tinc la necessitat d'expressar que de vegades no entenc la nostra llengua, o més aviat els qui decideixen com ha d'anar. No vull entrar (altre cop) en discutir aquests exemples concrets, però si que en donaré un altre, en Gerhart de la Comunitat aquests dies ha obtingut un resultat similar de part de l'Enciclopèdia Catalana en mirar de corregir-los un terme de genètica que considera/em que tenen mal escrit, però li han respost que en català va d'aquesta manera, per molt que en totes les facultats de biologia li deuen dir de la nostra, i que a més el Termcat ens dóna la raó.
Aquestes coses em posen una mica de mala llet. La llengua es crea al carrer, no ens la poden imposar. Quan hi ha necessitat d'una paraula, se'n crea una forma més o menys catalanitzada, i quan aquesta ja és abastament estesa, qui ens ha de venir a dir que el terme correcte no s'assembla de res al que fem servir? I què si deriva de l'anglès? I què si s'assembla a la forma castellana? És clar que a mi m'agrada parlar el millor català possible, però de veritat volem una llengua que sigui diferent a les altres per imposició?
Potser no tinc prou coneixement del tema i algú se'm tirarà a sobre. Però crec que el nostre fet diferencial, que el tenim, no s'ha de basar en la llengua, que recordem que ens és pròpia i és única, però no l'hem de convertir en una illa de vocabulari perquè no s'assembli a cap de les altres. Voler anar en contra de tothom és de bojos, no vulguem ser més diferents del que ja som, si us plau. I un cop més em veig obligat a dir que estimo Catalunya i adoro la meva llengua, però entre poc i massa, que altres problemes tenim que ficar-nos en collonades.
El català que vull és aquell que el parla tothom, tan bé com sap i pot, i que està present en tots els àmbits de la nostra vida. No vull una llengua d'erudició, vull una llengua de veritat, que es parli, que es faci servir, que evolucioni com totes i amb totes. Vull el meu català, el nostre català.
Aquestes coses em posen una mica de mala llet. La llengua es crea al carrer, no ens la poden imposar. Quan hi ha necessitat d'una paraula, se'n crea una forma més o menys catalanitzada, i quan aquesta ja és abastament estesa, qui ens ha de venir a dir que el terme correcte no s'assembla de res al que fem servir? I què si deriva de l'anglès? I què si s'assembla a la forma castellana? És clar que a mi m'agrada parlar el millor català possible, però de veritat volem una llengua que sigui diferent a les altres per imposició?
Potser no tinc prou coneixement del tema i algú se'm tirarà a sobre. Però crec que el nostre fet diferencial, que el tenim, no s'ha de basar en la llengua, que recordem que ens és pròpia i és única, però no l'hem de convertir en una illa de vocabulari perquè no s'assembli a cap de les altres. Voler anar en contra de tothom és de bojos, no vulguem ser més diferents del que ja som, si us plau. I un cop més em veig obligat a dir que estimo Catalunya i adoro la meva llengua, però entre poc i massa, que altres problemes tenim que ficar-nos en collonades.
El català que vull és aquell que el parla tothom, tan bé com sap i pot, i que està present en tots els àmbits de la nostra vida. No vull una llengua d'erudició, vull una llengua de veritat, que es parli, que es faci servir, que evolucioni com totes i amb totes. Vull el meu català, el nostre català.