Quan vaig entrar a la universitat vaig conèixer un grupet de gent amb els que es va crear un bon ambient, però que va durar molt poc, i per motius que no venen al cas, el grup es va trencar. Les engrunes d'aquell grup, que érem tres persones, vam anar a petar en un altre grupet ja consolidat d'una gent que semblaven molt macos. Però no ho eren.
Era un grup molt tancat, amb gent de llocs diferents de Catalunya, que sembla que devien tenir certa tírria als de Barcelona (i rodalies, perquè jo llavors no vivia a la ciutat), perquè a en Jota i a mi ens van marginar de valent. La tercera de nosaltres va començar a sortir amb un d'ells i va quedar totalment anul·lada. No mostraven cap interès especial per nosaltres dos, ens toleraven, però no comptàvem per a res, i naturalment la nostra paraula no tenia cap valor a l'hora de prendre qualsevol decisió. Jo vaig començar a sortir amb una d'ells, l'única persona receptiva del grup, i per aquest motiu van començar a deixar-la de banda a ella també. Ho passàvem malament, però ella em demanava que m'aguantés, que tingués paciència, que eren els seus amics i que ens acabarien acceptant. En aquella època vaig haver de reprimir-me molt, i la marginació i sentir-se malament es van convertir en una norma. En Jota i jo ens fèiem molt costat, i sense l'altre, el que estava sol es quedava callat en un racó. És una situació que a dia d'avui em costa d'entendre que pogués arribar tan lluny.
No sé per quin motiu, es creien superiors, millors que nosaltres, i així ens ho feien veure tot sovint, demostrant-nos que no teníem res a pelar al seu costat. En un moment determinat, en Jota va prendre un altre camí (sàviament), però jo vaig seguir aguantant perquè la meva parella era allà, i volia estar amb ella. Van ser èpoques molt fosques, perquè a més, aquella relació, tot i ser la més llarga que he tingut i la que em va marcar més, no eren flors i violes.
Tot va acabar quan vaig canviar de carrera (però no de facultat). Amb la gent nova que vaig conèixer vaig descobrir que aquells eren uns mitges merdes, que es creien qui sap què però que no arribaven a la sola de ningú, i tot i que la meva relació continuava a trompicons, vaig trobar la força per desfer-me d'ells mica en mica i buscar el meu propi camí, i va ser l'encert més gran de la meva vida. Quan es va acabar la relació, ja no em van tornar a veure el pèl.
Aquest és un dels records que em va venir al cap l'altre dia, i em vaig adonar que el tenia totalment enterrat, i no és d'estranyar. Ningú m'ha fet sentir més insignificant que aquella gent, i els recordo amb ràbia i rancúnia, però no es mereixen ni això, la veritat. Va ser una mala època que va durar uns tres o quatre anys. Pels esdeveniments de després, costa de creure que hagués caigut tan baix. Per cert, en Jota i jo ens vam retrobar temps després, i encara avui mantenim l'amistat.
NOTA: No tinc res en contra de la gent dels pobles. Ho dic per si algú s'ha sentit ofès, però asseguro que eren una trepa de prepotents que es creien superiors només pel fet que vivien en pisos d'estudiants i estaven fora de casa. Vaig tenir mala sort. En cap cas no vull fer extensible la idea que tinc d'ells al reste de gent de fora de Barcelona. Però potser és per això que sóc tan urbanita.
Era un grup molt tancat, amb gent de llocs diferents de Catalunya, que sembla que devien tenir certa tírria als de Barcelona (i rodalies, perquè jo llavors no vivia a la ciutat), perquè a en Jota i a mi ens van marginar de valent. La tercera de nosaltres va començar a sortir amb un d'ells i va quedar totalment anul·lada. No mostraven cap interès especial per nosaltres dos, ens toleraven, però no comptàvem per a res, i naturalment la nostra paraula no tenia cap valor a l'hora de prendre qualsevol decisió. Jo vaig començar a sortir amb una d'ells, l'única persona receptiva del grup, i per aquest motiu van començar a deixar-la de banda a ella també. Ho passàvem malament, però ella em demanava que m'aguantés, que tingués paciència, que eren els seus amics i que ens acabarien acceptant. En aquella època vaig haver de reprimir-me molt, i la marginació i sentir-se malament es van convertir en una norma. En Jota i jo ens fèiem molt costat, i sense l'altre, el que estava sol es quedava callat en un racó. És una situació que a dia d'avui em costa d'entendre que pogués arribar tan lluny.
No sé per quin motiu, es creien superiors, millors que nosaltres, i així ens ho feien veure tot sovint, demostrant-nos que no teníem res a pelar al seu costat. En un moment determinat, en Jota va prendre un altre camí (sàviament), però jo vaig seguir aguantant perquè la meva parella era allà, i volia estar amb ella. Van ser èpoques molt fosques, perquè a més, aquella relació, tot i ser la més llarga que he tingut i la que em va marcar més, no eren flors i violes.
Tot va acabar quan vaig canviar de carrera (però no de facultat). Amb la gent nova que vaig conèixer vaig descobrir que aquells eren uns mitges merdes, que es creien qui sap què però que no arribaven a la sola de ningú, i tot i que la meva relació continuava a trompicons, vaig trobar la força per desfer-me d'ells mica en mica i buscar el meu propi camí, i va ser l'encert més gran de la meva vida. Quan es va acabar la relació, ja no em van tornar a veure el pèl.
Aquest és un dels records que em va venir al cap l'altre dia, i em vaig adonar que el tenia totalment enterrat, i no és d'estranyar. Ningú m'ha fet sentir més insignificant que aquella gent, i els recordo amb ràbia i rancúnia, però no es mereixen ni això, la veritat. Va ser una mala època que va durar uns tres o quatre anys. Pels esdeveniments de després, costa de creure que hagués caigut tan baix. Per cert, en Jota i jo ens vam retrobar temps després, i encara avui mantenim l'amistat.
NOTA: No tinc res en contra de la gent dels pobles. Ho dic per si algú s'ha sentit ofès, però asseguro que eren una trepa de prepotents que es creien superiors només pel fet que vivien en pisos d'estudiants i estaven fora de casa. Vaig tenir mala sort. En cap cas no vull fer extensible la idea que tinc d'ells al reste de gent de fora de Barcelona. Però potser és per això que sóc tan urbanita.
