Sol acompanyat

Al matí caminava cap a la feina i pensava en un post, pensava en explicar moltes coses, sobre maig, sobre els canvis i sobre que les coses sempre es van arreglant com deia l'altre dia. Jo mateix he sentit que no em volia fer pesat. Maig encara no ha acabat, però tot i que em pensava que duraria encara molt de temps, sembla que acabarà a l'hora, o poc després. Per celebrar un punt d'inflexió a la meva vida, en diversos aspectes, un cap de setmana fora que espero que m'ajudarà a desconnectar de tot.

Però m'enrotllo i no és d'això que volia parlar finalment. M'he adonat que ja no em sento sol, que alguna cosa ha canviat. Parlo de sentir-se sol estant en companyia. Fins ara em sentia així a casa, de vegades a la feina, no sé, ja sabeu, és més una sensació que una realitat. He pensat que és de les pitjors coses que et poden passar. Si estàs sol a la vida, és normal que t'hi sentis, per dur que sigui dir això. Però quan tens gent al voltant, però et sents sol, això és que alguna cosa no rutlla. Potser hi ha persones que ens buiden, que ens deixen sense forces, i llavors és quan preferiríem estar sols que estar amb ells. No ho sabria definir, però aquells que us hagueu sentit així algun cop sabreu de què parlo. És dolent, molt dolent, i crec que és un símptoma que ens pot fer veure que no estem bé, i que no ens agrada la nostra vida. S'hi ha de posar remei, però com en tot, és difícil adonar-se'n i evitar-ho, et sents indefens i impotent i no saps com cal reaccionar.

No sé si és normal que aquestes coses passin de llarg totes soles. Segurament hi hem de posar de la nostra part, però un bon dia t'adones de que ja no estàs a disgust, que ara et sents còmode amb la gent del teu voltant. Potser és justament quan t'adones que fins llavors et senties sol, i mentre ho estàs vivint és impossible adonar-se'n. Sigui com sigui, potser és millor prendre'n consciència quan tot ha passat, oi?

D'on no n'hi ha...

De vegades m'agradaria parlar de temes d'actualitat, com fa ell, però he de reconèixer que no estic massa a l'aguait de les notícies. També voldria enamorar amb cadascun dels meus escrits com ella, però no tinc aquesta sensibilitat. Ara que, per sensibilitat, de vegades se'm passa pel cap arrencar-me a fer poesia, com ell, però no me'n surto. Provaria de fer escrits delirants i de gran qualitat, emulant-lo a ell, però no me'n sortiria pas. Per no dir que quan pretenc fer gràcia, no m'acosto ni de lluny a ell. M'agradaria que les meves fotos fossin com les d'ella, o també com les d'ella, però no tinc massa vista a l'hora de fer-les. I voldria saber dir moltes coses amb molt poques paraules, com fa ella, però sempre m'acabo embolicant. En dies difícils, voldria ser críptic com ella, i que només m'entengués jo, però no em surten les metàfores. I m'agradaria poder fer posts genials a partir del no res, com ella. Voldria poder escriure com tants de vosaltres... en lloc d'això, faig el que puc, el que em surt. Millor això que intentar imitar-vos. No es pot. No és enveja, és admiració.

Relats conjunts, Caminant damunt un mar de boira

Després d'una jornada de treball dura però profitosa, penso que em mereixo una estona per mi, una estona d'estar amb mi mateix. Porto la meva ampolleta de bourbon, i avui no pararé fins que me l'hagi begut tota. La satisfacció que sento en aquest moment bé m'ha de permetre lliurar-me als plaers alcohòlics. No hi pot haver millor manera d'acabar un dia. Des d'aquí dalt tot és molt diferent de com ho veia ahir mateix. Aquesta boira que ho cobreix tot no deixa de ser un símbol de la meva persona, és part de mi, és jo mateix, es podria dir. Sé que no està bé el que he fet, però ho havia de fer. Segueixo ordres, i qui paga mana. Sóc un soldat, però treballo sol. Entre els del meu llinatge no ens cal massa companyia per dur a terme aquesta tasca. Des d'aquest munt de runes miro el que ahir era la tercera ciutat més gran del planeta, soterrada avui sota un núvol de pols que trigarà a esvair-se. És la meva obra, no és la primera ciutat ni serà l'última. M'aturo avui després d'un dia molt llarg, però demà continuaré el meu camí, i aviat tindré altres objectius per destruir. No hi puc fer més. Vaig néixer per a això.


Ja sabeu gent, Relats Conjunts!

Senyals

Maig encara no ha acabat i no sé quan trigarà a acabar. Però com va dir en Gilles de la Tourette, és meravellosa l'estranya tendència que tenen les coses a arreglar-se. Ara ja és segur que marxo de la feina, que amb el canvi de mes, tot i haver de fer alguna cosa encara, ja no seré membre remunerat d'aquell equip. En part m'alleuja, però costa fer-se la idea que tinc el destí lluny d'aquell edifici que m'ha acollit durant tants i tants anys. Serà un dels canvis que enunciava, tot i que encara no he trobat feina, però ara ja és un fet, i dedicaré el temps a buscar-ne i a escriure la tesi.

Parlo d'això avui perquè m'adono que fa dies que veig a ex-companys de carrera, d'aquells que vaig conèixer el primer semestre del primer curs. Alguns és més normal perquè treballen al mateix lloc o prop d'allà, però me n'he trobat a tres per absoluta sorpresa, en dos dies consecutius, i mira que feia temps que no els veia. M'ho prenc com un senyal. Veure tot un seguit de persones que vaig conèixer just quan començava la meva vida universitària sembla que m'indica que el cercle s'ha tancat, i que és moment de marxar. Farem cas als senyals, i farem cap a una nova vida, fora de la universitat, encara que sempre s'ha de deixar una porteta oberta, oi?

Perduts pel camí

Quan miro enrere de vegades m'espanto de la gent que he anat deixant pel camí. En cada moment tenim unes persones que són importants, que ens omplen i que tenim la impressió que són el nostre tot. Però canviem, ens fem grans i això ens porta a evolucionar de manera diferent, i aquelles persones tan necessàries per nosaltres, de sobte deixen de ser-ho i poc a poc van desapareixent de la nostra vida. Ara no em queda res d'èpoques passades i tots els amics que tinc són dels darrers 10 anys, podríem dir, encara que alguns els conegui de fa més. No és que em preocupi, en realitat penso que és llei de vida, que és normal anar perdent gent i coneixent-ne de nova que ocuparan aquests buits. Els amics d'ara són els més especials que he tingut, potser perquè és ara justament quan més necessitem tenir a prop gent afí amb la que ens sentim a gust i podem compartir-ho tot.

Però què s'haurà fet de la gent que s'ha quedat pel camí? Em venen noms al cap, records, la majoria molt bons, i costa pensar que aquestes persones ja no signifiquen res. És més, crec fermament que si ara hi hagués la possibilitat de retrobar-los, farien més nosa que servei. Mai se sap, i sempre s'ha d'estar obert a les noves coneixences i a les velles, com que la vida dóna moltes voltes, no sabem quan retrobarem un vell amic. Però no tothom encaixa en una vida organitzada, ni en un moment concret. Pot semblar egoista, o potser aquesta no és la paraula, però també es pot pensar que si han quedat enrere, és per alguna cosa. Potser es va tancar un cicle, potser ja van fer la funció que els pertocava a les nostres vides, i nosaltres a les seves, i són relacions que cal tancar i desar.

Fa un temps que em balla pel cap parlar d'un vell amic que encaixa en tot el que dic més amunt. Però crec que de moment ho deixo així, potser un altre dia.

***************

Per cert, ja sabeu que hi ha nou post a c@ts? Us comencem a explicar les bases, i aviat n'hi haurà un altre. Passeu-vos-hi, si us plau.

Maig

Maig és un mes molt llarg. Sempre m'ho ha semblat, els 31 dies més llargs de l'any. Un mes que comença la calor, que hi ha molts aniversaris, i que no sé per què, passa molt lentament. Però aquest maig és encara més lent. Les hores no passen i els dies s'eternitzen. El camí cap el juny, el mes dels canvis, s'està demostrant complicat i pedregós, i jo ensopego amb cadascuna de les pedres que em trobo. No sé per què quan sembla que les coses haurien de ser més fàcils, la vida ens reserva males passades i circumstàncies que ens fan estar a baix, quan a més, caldria estar bé i amb la moral pels núvols. L'únic que tinc el cap és que passi ja, que s'acabi el maig. I després... després Déu dirà.

c@ts

Ja no sé si recordareu un post que vaig fer fa temps, un post amb una proposta sobre uns premis populars de la catosfera. Doncs bé, tant si recordeu aquella idea, com si és la primera notícia que en teniu, escric avui per comunicar-vos que aquell projecte ja està en marxa. Uns quants blogaires voluntaris i jo hem obert un blog nou que estarà dedicat únicament a això, a triar els que, segons els habitants de la catosfera, són els millors blogs en diferents categories.

Hem trigat una miqueta, però finalment us podem oferir un espai de discussió i debat on podreu proposar els blogs que més us agradin. Però bé, no explicaré ara detalls del projecte. El que si que diré és que ja el tenim aquí, i que espero comptar amb la participació de tothom. Com que ens agradaria que això arribés al màxim de gent possible, per tal que la participació fos significativa a nivell de la catosfera, us demanaré que qui vulgui o pugui, a la mesura del possible, ajudi a fer-ne difusió. Els meus companys i jo us ho agrairem molt.

Doncs bé, poca cosa més. Aquí us deixo l'enllaç que porta a c@ts, els premis populars de la catosfera, i espero animar-vos a tots a participar-hi, ja que la idea és que siguin uns premis de tots, nosaltres només posem l'espai i la moderació, però no decidirem res, la responsabilitat serà de tots els que tingueu ganes de participar. A partir d'ara, tot es gestionarà des d'allà, així que us convido a estar atents. Res més, moltes gràcies per la paciència, i espero que gaudiu d'aquesta iniciativa.

c@ts

El conte de la lletera

Avui he vist una oferta de feina a internet, i de seguida m'ha cridat l'atenció. Sembla ser justament el que busco, i demanen un currículum que jo tinc sobrat. A més, el sou és molt atractiu! Amb els meus estudis en tinc prou pels requisits que demanen. M'hi he apuntat de seguida. Em trucaran segur, sóc perfecte per aquesta feina, amb una entrevista els convenceré de que sóc l'home que busquen.

Estic animat. És una feina que puc aconseguir, tinc la sensació que em contractaran. Això canviarà totalment el panorama, perquè ara veia el futur de manera molt incerta. Per començar, amb el sou que paguen podria permetre'm el pis on visc jo sol. Ja no haurem de buscar feines que no vulguem fer, podrem estar més tranquils i amb temps per tenir marge de maniobra. Per fi podrem plantejar-nos tenir un cotxe, ja que el podrem mantenir. I saps què, no caldrà que sigui una carraca de segona mà, podrà ser nou de trinca. I amb un cotxe, aquelles escapades de cap de setmana que sempre diem que farem estan assegurades!

Ja m'ho imagino. En poc temps podrem plantejar-nos compra un pis, i deixar de viure de lloguer. Em ve de gust, sempre he volgut ser propietari. A més, tinc ganes de viatjar, que darrerament no m'he pogut costejar massa capritxets. Tots aquells viatges que no pensava que podria fer ara es faran possibles, si gairebé no ens caldrà estalviar per fer-los! I després ja se sap, a buscar un apartament a la costa, i les reformes del pis, i si ve canalla poder-los pagar les millors escoles... perquè és clar, en aquest tipus de feina es puja de seguida, i el sou anirà a més cada poc temps. I si a sobre juguem a la borsa, segur que podríem augmentar el nostre patrimoni encara més.

Vaig a mirar com evoluciona l'estat de la meva candidatura. Oh! Descartat!


Nota: Que ningú no es cregui ni per un moment res del que diu aquest post. Cert que busco feina, però mai no em podria fer il·lusions així, ni he trobat la feina perfecta ni m'han descartat per res. Era només una recreació moderna del conte de la lletera. Mireu, m'ha vingut de gust fer-la, sóc així, de cor senzill.

La ciutat un diumenge

Sempre predico que m'estimo la meva ciutat, i és cert, m'agrada molt Barcelona i m'encanta viure-hi. És una ciutat que té de tot i en la que em sento com a casa, tot i que és la segona ciutat en la que visc. Quan s'està a gust en un lloc, no hi ha motius per marxar-ne, i aquí espero quedar-me si les circumstàncies de la vida no em porten lluny. I si així fos, sempre voldria tornar.

Darrerament, m'han vingut ganes de fotografiar la meva ciutat, de recollir tots els racons i tenir-los guardats. Les meves fotos no són res de l'altre món, ni pretenen ser-ho, però jo ja en tinc prou. Ahir vaig fer una llarga caminada i vaig captar unes quantes imatges. Ho vull fer mica en mica, vull tenir la càmera sempre a punt pel que se m'aparegui davant. Us deixo un detall de la Plaça del Pi, producte de com no ha de ser una tarda de diumenge.