Al matí caminava cap a la feina i pensava en un post, pensava en explicar moltes coses, sobre maig, sobre els canvis i sobre que les coses sempre es van arreglant com deia l'altre dia. Jo mateix he sentit que no em volia fer pesat. Maig encara no ha acabat, però tot i que em pensava que duraria encara molt de temps, sembla que acabarà a l'hora, o poc després. Per celebrar un punt d'inflexió a la meva vida, en diversos aspectes, un cap de setmana fora que espero que m'ajudarà a desconnectar de tot.
Però m'enrotllo i no és d'això que volia parlar finalment. M'he adonat que ja no em sento sol, que alguna cosa ha canviat. Parlo de sentir-se sol estant en companyia. Fins ara em sentia així a casa, de vegades a la feina, no sé, ja sabeu, és més una sensació que una realitat. He pensat que és de les pitjors coses que et poden passar. Si estàs sol a la vida, és normal que t'hi sentis, per dur que sigui dir això. Però quan tens gent al voltant, però et sents sol, això és que alguna cosa no rutlla. Potser hi ha persones que ens buiden, que ens deixen sense forces, i llavors és quan preferiríem estar sols que estar amb ells. No ho sabria definir, però aquells que us hagueu sentit així algun cop sabreu de què parlo. És dolent, molt dolent, i crec que és un símptoma que ens pot fer veure que no estem bé, i que no ens agrada la nostra vida. S'hi ha de posar remei, però com en tot, és difícil adonar-se'n i evitar-ho, et sents indefens i impotent i no saps com cal reaccionar.
No sé si és normal que aquestes coses passin de llarg totes soles. Segurament hi hem de posar de la nostra part, però un bon dia t'adones de que ja no estàs a disgust, que ara et sents còmode amb la gent del teu voltant. Potser és justament quan t'adones que fins llavors et senties sol, i mentre ho estàs vivint és impossible adonar-se'n. Sigui com sigui, potser és millor prendre'n consciència quan tot ha passat, oi?
Però m'enrotllo i no és d'això que volia parlar finalment. M'he adonat que ja no em sento sol, que alguna cosa ha canviat. Parlo de sentir-se sol estant en companyia. Fins ara em sentia així a casa, de vegades a la feina, no sé, ja sabeu, és més una sensació que una realitat. He pensat que és de les pitjors coses que et poden passar. Si estàs sol a la vida, és normal que t'hi sentis, per dur que sigui dir això. Però quan tens gent al voltant, però et sents sol, això és que alguna cosa no rutlla. Potser hi ha persones que ens buiden, que ens deixen sense forces, i llavors és quan preferiríem estar sols que estar amb ells. No ho sabria definir, però aquells que us hagueu sentit així algun cop sabreu de què parlo. És dolent, molt dolent, i crec que és un símptoma que ens pot fer veure que no estem bé, i que no ens agrada la nostra vida. S'hi ha de posar remei, però com en tot, és difícil adonar-se'n i evitar-ho, et sents indefens i impotent i no saps com cal reaccionar.
No sé si és normal que aquestes coses passin de llarg totes soles. Segurament hi hem de posar de la nostra part, però un bon dia t'adones de que ja no estàs a disgust, que ara et sents còmode amb la gent del teu voltant. Potser és justament quan t'adones que fins llavors et senties sol, i mentre ho estàs vivint és impossible adonar-se'n. Sigui com sigui, potser és millor prendre'n consciència quan tot ha passat, oi?