Unes paraules

S'acaba l'octubre i això marca la fi d'una època i el principi d'una altra. Toca el moment de fer un pas endavant, ja sabia que el moment arribaria, però finalment, ha arribat. Ara m'hi he de posar seriós. Ja faig tard i ho sé, però la tesi no s'escriurà sola. Aquests dies han estat estranys. M'he resistit, però ja no puc esperar més. Tinc material per fer-ho i començo a escriure. Començo a escriure de manera oficial, encara que em queda molta feina per fer, però la memòria escrita porta el seu temps, i justament això és el que no em sobra. He posat les primeres paraules. Només són unes paraules, però signifiquen moltes coses. I quan es comença no s'ha de parar.

No sé què significa això. Una persona sensata s'acomiadaria de tots vosaltres per dedicar-se en cos i ànima al projecte, però m'estimo molt aquest espai, m'ha donat molt, moltíssim, en un any que va començar malament, però que crec que acabarà molt bé. No em vull acomiadar, i per això no ho faig. No desapareixeré, no ho puc fer. Però no puc prometre res. M'he de forçar a fer el que toca, ni que sigui per una vegada a la vida. No tinc ni idea de com repercutirà això a la meva participació a la blogosfera. Potser sóc capaç de trobar temps per tot, o potser m'hauré de dosificar molt. Tampoc no sé si podré passar tan sovint per casa vostra, i això em fa mal també, perquè m'encanta llegir els no pocs blogs que segueixo regularment o esporàdica.

Un post que m'entristeix, però que no és un adéu, és un 'no-prometo-res'. Bé, una cosa sí que puc prometre. Quan tot s'acabi, tornaré a ple rendiment. I tot i no ser un adéu, aprofito per donar-vos les gràcies a tots els que llegiu això, i hagueu seguit més o menys les ximpleries que he anat explicant al llarg d'aquests mesos. Un agraïment que sento de tot cor. Espero no haver d'enyorar-vos.

El bon minyó

Quan era jovenet, sempre feia cas a la mama. Això pot sorprendre a alguns que em coneixen, ja que saben com passem els uns dels altres a la meva família. Ara fa més de dos mesos que no veig als pares, i la darrera vegada van venir ells a Barcelona, en comptes d'anar jo a fer-los una visita. En aquest temps fins i tot hem parlat poc per telèfon, tres o quatre cops potser. Han passat moltes coses en aquest temps, i així com alguns amics estan al corrent de tot, els meus pares poc saben de la meva vida. Però bé, no és que sigui tan mal fill, ni que estigui malament amb ells, funcionem així. Quan passa un temps que no sabem els uns dels altres, ens posem en contacte i ja està. No ens trobem a faltar, o això és el que sembla. Naturalment, és la família, i està sempre allà. Però tinc la sort de tenir altra gent que també està sempre allà.

Deia que de jovenet era molt bon minyó, i avui volia parlar d'això, perquè justament la situació actual, i que per fi aquest dimecres aniré a veure'ls per celebrar la castanyada, m'hi ha fet pensar. Mai havia estat gaire familiar, sempre he tingut aversió a les trobades amb la família, però amb els pares sempre havia estat correcte, sempre els feia cas i mai els havia fet enfadar per temes de tornar tard a casa o fer coses que no volien que fes. Semblava el prototipus del bon fill. A la una a casa? Doncs en XeXu estava tranquil·lament a la una a casa, i sense protestar. Que ara no vull que vagis a Barcelona per la nit? Doncs en XeXu es quedava al poble, i cap problema. Que ara no em fa gràcia que et facis un tatuatge? Doncs res, que en XeXu no se'l feia.

Tot això va fer que m'agafessin confinaça, i que de seguida em permetessin fer coses que els altres de la meva edat no podien fer encara. Sabien que em portaria bé i que no em ficaria en embolics, sempre vaig mirar de respondre a aquella confiança. Ells creien en mi, i penso que hi segueixen creient, tot i que ara tenim molt poc contacte. Com canvien les coses. Bé, mai he estat d'explicar res a casa, això també és cert, em portava molt bé, però no sabien res de la meva vida. Això si que no ha canviat.

Parlar d'homes

Converses recents m'han fet recordar una nit força divertida que va esdevenir fa un temps. Havíem quedat per prendre alguna coseta al vespre i érem quatre nois i una noia, si no recordo malament. No sé dir a sant de què, ella va comentar que a les noies no els costa tant com als homes dir que una altra dona és guapa, o que té bon cos. Vull dir que els nois mai no parlem del físic d'altres nois, deu ser que queda poc masculí fer-ho... En canvi elles tenen menys manies de parlar d'aquestes coses.

Llavors va ser quan ella va deixar anar la pregunta: 'Va vinga, mulleu-vos, si us haguéssiu de tirar a algun tio, qui seria?' No sé què havíem pres aquella nit (crec que en aquell moment, només cafè...), que ens va semblar un exercici divertit, i per un cop, vam accedir i vam fer la nostra aposta personal sense massa vergonya, i aprofitant la deshinibició del moment. Jo vaig triar l'Ewan McGregor. No em negareu que és mono! No ho sé, podria haver triat a qualsevol mascle, però em va venir aquest al cap, suposo que perquè fa pinta de bon nano, és guapet i tinc la imatge d'ell que sempre està somrient. Suposo que això diu molt de mi, encara que no seria a ell al que triaria si em donen a triar entre ell i la seva companya de repartiment a The Island, la Scarlett Johansson.

Altres noms que es van sentir aquella nit van ser els del pilot de rallies Sébastian Loeb, l'actor Denzel Washington i crec que també el corredor de Formula-1 Jenson Button. Així que ja veieu, és cert que els nois no solem xerrar d'aquestes coses, però per un dia, va ser molt divertit, i ens vam deixar anar una mica, que no sé quins tabús o quines pors ens han inculcat, que normalment no ens surt de dir que tal o tal altre home, és guapo o té un bon cos, i en canvi, a les dones sembla que els passa menys això, i tenen menys complexos. I ho dic, i no per això em deixen d'agradar les dones, però és que és tan mono en McGregor...

Versions

Per tota història, per tota situació on hi intervinguin dues persones, o dues parts, hi ha dues visions o dues explicacions de la realitat. Aquestes poden assemblar-se o no tenir res a veure, però hi són, i per poder entendre una mica el que passa, o el que ha passat, caldria escoltar-les les dues.

Tots sabem que la majoria de cops, en sentim només una, i per un motiu que se m'escapa, ens la creiem. Serà perquè qui ens l'explica ho fa en confiança i volem creure la seva versió. No ho sé, però tendim a donar la raó a aquesta persona o persones sense parar esment en que hi ha una explicació que pot ser contraposada, i que si arribés a les nostres orelles, ens resultaria molt més creïble. O no, qui sap.

Encara millor, molt probablement l'explicació més justa per un fet és la barreja (no necessàriament a parts iguals) de les dues versions, i per tant molts cops no hauríem de parlar de culpables i víctimes, sinó que tothom és culpable i víctima en la justa mesura, per tant tothom és còmplice.

No m'agrada passar per víctima, i sé que de vegades ho faig. Però no em sento bé explicant per què em sento malament si l'altra persona no pot saber l'altra versió de la història. De vegades cal cagar-se en tot, i que t'escoltin ajuda. Però no deixa de ser injust per l'altra part. Encara que l'altra part et faci molta ràbia, tot s'ha de dir.

Ferides

Hi ha ferides que s'obren en el pitjor moment. Potser estàs tranquil, feliç, i per un petit comentari, un detall, comences a sagnar per una cicatriu que creies totalment curada. El pitjor de tot és que la sagnada et pot obrir la caixa dels trons. Fa pensar, però amb el temps he après que les històries mai són iguals per molt que s'assemblin. Records de males èpoques, de sentir-se poca cosa i de no saber com aturar un espiral que semblava no tenir fi. I de gelos, de gelos justificats, males estones i confessions devastadores. I el temps que em van durar aquestes ferides, semblava que no tancarien mai! Tenia flaixos constants de cada detall que m'havia enfonsat en la misèria mental, i no hi havia manera de no rebre petites punxades a l'ànima amb cadascun d'ells.

Però tot va passar. Les persones creixem, evolucionem. Tendim a pensar que no sortirem del pou, però sortim, i ara tot allò queda oblidat, records del passat que camuflen i embruteixen els bons moments. Però records que no em destrossen com abans, ni molt menys. Fins que un bon dia tot es precipita i, per uns instants, torno a reviure aquella buidor, aquells gelos i aquells mals moments. Però tot marxa. Ja no em pot afectar. Viure pendent del passat no té cap sentit, és una rèmora que ens estira i no ens deixa avançar. I vull avançar, ja seria hora, no?

Mono de viatjar

Tinc mono de viatjar. Aquest estiu vaig anar a Málaga, amb aquelles ganes que en tenia (irònic), però no és el mateix. Vull agafar un avionet i vull anar a una destinació que m'atregui, i agafar una bossa lleugera i recórrer el lloc de punta a punta, i caminar i caminar i visitar tot el que es pugui en el temps que hi hagi. Per gust, perquè en tinc ganes, no perquè algú em digui que hi he d'anar. I acabar rebentat cada dia, però llevar-me altre cop ben d'hora per tornar-hi. I fer fotos, milers de fotos, i intentar demanar els cafès en l'idioma del lloc, encara que només sigui per riure. I comprar imans de nevera i gotets petits, i menjar alguna cosa típica, encara que sigui per turistes. No sé on, ni sé quan, però ho vull fer aviat. No tinc diners ni tinc temps, però ho vull fer aviat. Hi ha molts indrets que voldria veure, però m'encantaria tornar a Roma, és una cosa que tinc pendent. O altre cop a Munic i visitar castells de somnis i llegendes com Neuschweinstein.

Quants anys fa que sona?

El temps passa volant, però de sobte petits detalls et fan adonar de que potser passa més ràpid del que pensaves i tot. Escoltes una cançó per la ràdio que a tu et sembla que forma part de la teva vida, una d'aquelles que t'ha acompanyat. Quants anys deu fer que sona? Com a mínim quate o cinc. Continues a la teva, la vas cantant perquè l'has sentit molts cops i te la saps, però no hi dones importància. Llavors és quan acaba i el locutor diu que la cançó és del 1995.

12 anys han passat com si res. I encara pot ser pitjor. A mi em sonen com a banda sonora de la meva vida cançons que sé que són del '92 o del '91. Curiosament, les més antigues d'això sonen diferents, qüestió d'estètica, i encara que em puguin agradar, m'adono que han de ser molt antigues per com sonen. Però les altres no, no m'adono que són antigues, són les meves cançons i prou, les que he anat sentint. Això em converteix en molt gran. D'aquí a no gaire les meves cançons tindran 20 anys, i això és tota una vida, no trobeu? Això si, estic pendent de la música nova, intento no quedar-me enrera i anar captant les tendències que surten. Però aviat seré arrossegat pel temps i em quedarà el record d'aquesta música que serà la meva, entraré en aquell espiral dels pares que ens deien "ja no es fa música com la d'abans!".

No m'hi resigno. M'agrada la música d'avui, disfruto en el present. Però veure que han passar 15 anys des que vaig començar a sentir uns temes, i encara em sonen actuals espanta una mica. El temps passa per tots, per la música també. Però algunes cançons són tan especials que per anys que passin...

Interiors

A mode d'explicació, diré que el post anterior pretenia ser una petita reflexió sobre l'aparença física de les parelles, i com condiciona això a la recerca de la nostra mitja taronja (quina expressió més lamentable). Però els vostres comentaris han generat un debat que trobo convenient tancar amb un altre post perquè no penseu de mi que sóc tan superficial com això. Ja us ho he avançat a les respostes, però intentaré exposar-ho d'una manera més global.

La bellesa és una cosa totalment subjectiva, fins aquí sembla que tots hi estem d'acord. Ja he dit que la bellesa està en els ulls del que mira, i això és molt especial, perquè algú que nosaltres trobem molt guapo o guapa pot deixar indiferent el nostre veí, i estem parlant de la mateixa persona. Dit això, no podem menysprear la importància de l'aparença física en el primer contacte, i en la majoria de posteriors. Les persones ens entren pels ulls, i de vegades, ja no ens entren. Potser deixem escapar gent molt interessants, però si la primera impressió ja no ens és satisfactòria, és molt probable que posem barreres a una possible relació, sigui del tipus que sigui.

Superat el primer moment, si la persona no ens resulta desagradable a la vista (recordem que parlo de termes subjectius), ens interessarà conèixer-la més, i aquí entra tot el que hem estat comentant. Necessitem saber com és una persona per fer-nos una idea global d'ella. Si resulta que és un tros de soca, per guapa que sigui, aquella persona perdrà interès per nosaltres. Si en canvi, és més normaleta, però resulta que s'hi pot parlar, ens fa riure, i de seguida ens en fem còmplices, la trobarem més atractiva, i voldrem conèixer-la més. Jo sóc d'aquesta opinió, del tot, valoro les persones per com són i no pel que semblen, però la component física hi és, i potser li otorguem menys importància de la que li donem en realitat. Però això, com tot, depèn de cadascú. Hi haurà per qui la importància és nul·la, i per d'altres serà d'allò més important, encara que no ho vulgui reconèixer.

Després també està que amb el temps ens acostumem a les persones que tenim al costat, i deixem de veure-les lletges, si és que ho havíem pensat. Són elles i prou, i segur que, com que les coneixem, tenen algun encant especial. Tothom t'he alguna cosa, i algú serà capaç de trobar-la. Aquest és el motiu pel qual la majoria de gent acaba tenint alguna relació que altra, que algú veu en ell o ella més enllà de la simple aparença física.

La frase tan suada de 'La bellesa és a l'interior', no deixa de ser veritat. Però quan ens enamorem, ho fem del lot complet, de l'aparença i de la manera de ser d'una persona. La gràcia està en que cadascú requereix unes característiques concretes del conjunt, i per tant, hi ha gustos per tot. Jo, em declaro un entusiasta dels interiors, una cara bonica no m'impressiona si darrera no hi ha res que m'atregui, i realment, no trobo a cap noia maca si no m'agrada com és, si no m'atreu el seu interior.

Buscant iguals

Donant voltes sobre relacions, de vegades m'adono que hi ha una mena de lleis no escrites que tothom té més o menys clares, però que no sempre comentem. No vull entrar en funcionament de parella, ja que cada casa és un món, però el que sí que em fa gràcia són les vessants que responen a aparença física. Un tema superficial, si voleu, però mira s'ha de parlar de tot en aquesta vida. D'alguna manera, cadascú de nosaltres sap que té un nivell, un límit. És difícil trobar paraules per descriure això i no semblar ofensiu. El que vull dir és que tothom té unes expectatives de trobar un perfil concret, i sap que no pot aspirar a més, però tampoc es conforma amb menys. El rang és ample, és clar, però més o menys cadascú es mou entre uns llindars que es marca.

Qui diu si una persona és massa guapa per estar amb una altra? No ho diu ningú, però tothom ho pensa, encara que sigui inconscientment. Repeteixo que això no té res a veure amb com són les persones per dins, ja que l'aparença no ho és tot, i generalment s'arriba al cor de les persones per patrons no físics. Però és difícil veure una noia espectacular agafada de bracet amb un nano letjot, com tampoc no es veu massa un tros d'home al costat d'una noieta poc agraciada. Tendim a cercar un igual, algú amb qui ens sentim còmodes i que no s'allunyi massa dels nostres patrons ni per sobre ni per sota. I és més, quan observem algun dels casos que comentava ara, que d'haver-n'hi, n'hi ha, sempre pensem que alguna cosa falla, que hi ha d'haver gat amagat. Caiem sovint a fer la broma fàcil del "deu follar molt bé!", broma, per altra banda, de força mal gust.

Penso que la majoria de gent ho veiem així, que sense pensar-ho entenem com a normal que les parelles tenen uns patrons físics similars, que es mouen en els mateixos rangs, i fins i tot, acabem trobant semblances entre els dos membres i diem que fan molt bona parella. Però bé, no sé per què ens passa això. És perquè, tot i no escrit, està establert així? És que no es pot tenir unes altres expectatives? Si algú és molt optimista, no pot aspirar a més? És probable que s'endugui un desengany... però i si no? Jo ja us dic ara que no tinc les pretensions gaire elvades, podria dir que sóc conscient de les meves limitacions, i alguns em dirien que em poso els límits massa avall. Però què voleu, eh, què voleu?

Per escriure alguna cosa

No paro. Darrerament estic que no estic. La feina té part de la culpa, perquè m'obliga a anar amunt i avall, però no és només això, visc com una segona joventut. O una tercera. O una quarta. El que passa és que encara li foto més canya al cos que abans, això no pot acabar bé. I sabeu què penso? Doncs que tinc molts posts per llegir, i que ni tant sols contesto els comentaris que em feu, i això em sap molt de greu. Però no vull contestar de qualsevol manera, ni em vull llegir els posts en diagonal. Vull una estona per fer les coses bé, i no la trobo. Ara faré un cop d'ull.

Aquest és un post poc propi de mi, perquè no és meditat, ni reflexiu, ni ve a dir res. Només sé que tinc ganes d'escriure, i que tampoc no trobo moments per posar-m'hi. A sobre, he estat tenint problemes de connexió a casa. Ara sembla que s'ha arreglat, però el pitjor malson, quedar-se sense internet, va planar per casa durant uns dies. Sort de tenir un informàtic per allà! Tinc el blog una mica descuidat, i això em sap greu, perquè m'agrada aquest espai, i m'agrada que hi vingueu i hi dieu la vostra, que en definitiva és el millor del lloc, les vostres reflexions en forma de comentari.

Fins i tot fa dies que vull canviar la cançó i ni això. En tenia una de pensada que vaig estar a punt de posar, però aquest matí se m'ha aparegut una altra tonada, un himne generacional, que ha marcat diferents punts de la meva història. No m'abandona, sempre torna quan la necessito. I ara la necessito, i per això la poso, i la podria deixar per sempre aquí, perquè quan la sento m'obliga a parar-me i a cantar-la, és gairebé una obligació moral.

Res més. És a dir, res, perquè no vinc a dir res, no hi ha principi ni hi ha fi, no hi ha lògica ni reflexió final (ni inicial), i tot això no és propi de mi, però hi ha tantes coses que no són pròpies de mi darrerament...

La gent

La gent em pot. La gent és el meu motor, i a mesura que passa el temps, ho veig més i més clar. Alguns savis de la blogosfera ja fa temps que ho diuen, i tenen raó, i jo ho sabia també. Tinc feina, tinc moltes coses a fer, però no puc negar res a la meva gent. I llavors és quan començo a fer animalades. I és quan escric mails des de la feina quan hauria d'estar introduïnt dades. I és quan em truca una persona que fa mesos que no veig, i no puc resistir-me a fer un cafè amb ella, tot i que vinc de fer-ne un. I és quan llegeixo blogs perquè darrera també hi ha gent que m'interessa. I és quan si estic a gust, no m'importa no dormir per gaudir de bona companyia. Les persones em perden, em guanyen, i llavors és quan totes les altres coses perden sentit. I no hauria, hom s'ha de saber administrar el temps, però em costa tant... què són les obligacions al costat de compartir una estona, una conversa, unes sensacions amb algú? Res, no són res. I parlant així m'adono de la meva immaduresa, però deixo patent el meu caràcter gregari. Sol no sóc ningú. Necessito gent que m'envolti, que m'esperoni. És necessari.

La feina és la feina

El despertador va sonar i el va aturar amb un moviment instintiu del braç. Va obrir els ulls i es va quedar mirant el sostre fixament durant uns minuts, concentrat. Estava completament despert. La seva dona ni s'havia mogut, encara li quedava força estona per llevar-se. Va fer-li un petó molt tendre i va enfilar cap a la dutxa. La setmana següent seria l'aniversari de boda, tenia pensat un regal que li encantaria. A veure què li preparava ella.

En acabar de dutxar-se i afeitar-se, es va dirigir a la cuina embolicat amb una tovallola, i es va preparar cafè i unes torrades per esmorzar. La Margot, la gateta, se li va acostar i va fregar-se contra la seva cama. Li va fer unes moxaines i li va posar pinso al seu vol perquè esmorzés també. En aquell moment va somriure, pensant com es podia arribar a estimar a un animaló com aquell. Va mirar el rellotge, no podia fer tard, així que es va espavilar a vestir-se i pentinar-se. Quan va acabar, el seu aspecte era impecable, el seu vestit fet a mida, amb la corbata més elegant regalada pel seu germà el passat Nadal. Va recollir el seu maletí, les claus, el mòbil i la cartera, ja ho tenia tot per marxar.

Va baixar les escales depressa i al portal es va trobar amb el senyor Miquel, l'avi del primer, un home sempre rialler i vital. Es va aturar per dedicar-li unes paraules amables i van creuar una conversa curta però molt agradable, aquell vellet sempre el posava de bon humor. Però no podia entretenir-se més, es va excusar i va sortir al carrer, per tots és coneguda la tendència dels ancians a allargar les converses. Va enfilar cap el metro, aquest cop s'havia de desplaçar fins a Jaume I. Era hora punta, viatjar a aquelles hores era molt molest, però estava massa concentrat per adonar-se de res.

Quan va tornar a la superfície la seva concentració era màxima. Va encaminar-se a Plaça Sant Jaume. No hi va arribar però, va trucar a la porta d'un edifici del carrer Llibreteria. El balcó del pis on el van fer passar tenia vistes a la plaça mateix. Va obrir el seu maletí i amb tota la delicadesa del món va començar a muntar el seu Blaser R93, la seva eina de treball més preuada. No va trigar gens a tenir-lo preparat per l'acció. L'acariciava amb la mà dreta mentre mirava a l'infinit, en un postat de total dedicació a la seva causa, de la concentració més absoluta. En pocs minuts estava prevista l'arribada a l'ajuntament del seu objectiu, i ell estava preparat i tranquil. Avui tampoc fallaria, era bo en la seva feina, per això l'havien triat a ell. Una altra mort a les seves esquenes, però un indesitjable menys sobre la terra. Va recolzar-se el rifle a l'espatlla i va mirar pel visor. Així es va quedar, apuntant al lloc precís on hauria de disparar. Ja faltava poc.

La curiositat va matar el gat

De vegades la tafaneria és una mala companya; i tot i que a mi m'agrada saber les coses, de vegades em pregunto si no seria millor matenir-me en la ignorància. Avui he llegit un mail imprès que no havia de llegir, un mail de feina, per evitar susceptibilitats a la gent que escriu mails. Era allà, amb un remitent que conec molt bé, i uns destinararis als que jo ja havia escrit. M'ha sorprès veure algunes dades que tinc el cap, i per això l'he llegit. Potser no ho hauria d'haver fet, perquè a més, al final explicitava que no se'm digués res. I és que es veu que no vaig saber explicar el que calia fer, no s'entenia res, segons ja m'havia dit la persona que enviava aquest segon mail, però no em podia pensar que darrera seguiria un mail per fer més esclaridor el meu, i que a més s'indicaria que jo no en sabés res.

I és que en certa manera això pot passar. Jo puc no haver-me expressat bé, i segur que d'altres ho faran molt millor. Però no és el cas. Que no s'entengués pot ser, però el segon mail era dedicat a imposar un criteri, a deixar clar qui mana, i tot i que està escrit amb bones paraules, per si no s'ha entès, deixar-ho més clar, no fa altra cosa que desacreditar-me i posar-me en evidència. Em fa sentir ningú, com si no tingués cap mena de capacitat de decisió i tot el que jo digués fossin bajanades. El meu mail ja es derivava d'una conversa de molt males mirades i poca paciència en la que ja em va fer sentir petit, petit. Em costa, em costa seguir amb aquesta mena de suport. La persona que m'hauria d'esperonar, m'enfonsa.

Has perdut la fe en mi? Molt bé, doncs digues-m'ho, no em miris així, no em tractis d'aquesta manera, se't nota massa perquè ho intentis seguir amagant. Et perdo el respecte, no tolero les persones com tu. Seràs una professional, estaràs per sobre de tots, a anys llum de mi. Ho sabia abans, ho sé ara, i ho seguiré sabent, però com a persona no passes de mediocre, i ja saps que el temps posa a tothom al seu lloc. Jo potser no arribaré enlloc en aquest ofici. Tu no sé on arribaràs en aquesta vida.

Les coses clares

Com és de difícil, de vegades, encarar certs temes. En el nostre cap, les coses sempre estan claríssimes (bé, no, claríssimes tampoc...), ens estructurem unes idees, un discurs, però a l'hora de la veritat, tot això serveix de ben poc, i acabem improvitzant. I quan acabes penses que t'has deixat de dir tal cosa, o tal altra, i és un desastre, perquè haguessis pogut encarar la conversa per moltes bandes, exposar un munt d'arguments que prèviament havies construït, però res, que t'has quedat amb els més fàcils i banals, perquè o bé eren més senzills de recordar, o bé són tan evidents que qualsevol els hagués pogut fer servir.

La nostra ment es satura. No sé si això es pot aprendre, a saber estructurar el discurs per dir tot el que es vol dir, i quan cal dir-ho. No és aprendre's una parrafada de memòria, cal ser flexible en l'oratòria, i sobretot, saber escoltar per respondre de la millor manera possible. Però tot i així, el més probable és que acabem donant mil voltes a temes tangencials abans de començar el tema objectiu. I és que costa, i ens cal fer temps, aplanar el terreny, i no ens adonem que de vegades emboliquem encara més la troca.

La comunicació verbal no és fàcil. Molt més senzill amagar-se, per exemple, darrera una pantalla.

Retrobament

Avui m'he retrobat amb una d'aquelles persones energia, que feia molt que no veia. M'ha fet molta il·lusió veure'l, ens hem fos en una forta abraçada, i és que ja fa dos dies que era per aquí, però jo no l'havia pogut veure encara. Ell és xilè, i ja havia vingut unes altres dues vegades, deixant darrere la seva estela. Després de la seva primera estada, tot i que em va enganxar en una mala època, em va quedar la idea de que és alegria en estat pur. Aquest cop l'he vist més tranquil, però és que com tots, es fa gran, i sé que no ha estat una temporada fàcil per ell. Sigui com sigui, m'alegra molt tenir-lo aquí, encara que aquest cop la seva estada serà encara més fugaç que les altres. Espero que podrem aprofitar el temps, i disfrutar de la seva presència. Algun dia me l'emportaré de festa amb els amics, ni que sigui a jugar a bitlles, com la darrera vegada. No diré que és un amic, perquè no tenim aquest tipus de relació, però sé que és una persona que podria ser-ho, si no visquéssim tant separats en l'espai. I és que té alguna cosa especial, que no sé què és, però que segueixo buscant.

Àngels i dimonis

Molt sovint quan ens debatem per prendre una decisió, sempre diem que tenim un dimoniet i un angelet que ens parlen cadascun a una orella, i que no sabem què fer. És una bona metàfora, però és clar, per segons quines decisions, qui pot dir quin és el bo i quin el dolent? En el meu cas, tinc la impressió de que només em parlava el dimoniet. Feia temps que només sentia la seva veueta a l'orella dreta, em sembla que l'angelet va fotre el camp, cansat de que ni ell ni jo li fèssim cap cas.

Però ahir se'm va aparèixer un àngel. Al principi ni me'n vaig adonar, però llavors vaig veure que el dimoniet es posava blanc, i que es quedava ben mut. En girar-me, era allà, amb la seva llum, molt més potent del que recordava la del meu angelet. De seguida es va fer respectar, i va fer callar el meu dimoniet, de moment no m'ha tornat a dir res, i només miro cap a l'esquerra. El nou àngel em farà ser bo, vol que ho sigui, i me l'he començat a escoltar. És una sensació estranya, on vaig ara jo sense el meu dimoniet?

Comença el compte enrera

Donada la meva tendència a maltractar el meu cos amb tota mena de vexacions, sovint faig broma dient que no crec que passi dels 40 anys. Això no fa gaire gràcia a la meva gent, però com que no tinc cap intenció d'afluixar el ritme, doncs la meva esperança de vida no crec que sigui gaire superior actualment, entre no dormir , els castells, i menjar molt malament. Almenys no prenc drogues, tinc un punt a favor.

Ahir comentava això amb una amiga, i ella em deia que em dóna uns deu anys més. És optimista, ella. Naturalment, aquestes prediccions no se les creu ningú, però per assegurar-se de que m'equivoco, ella em va fer fer una promesa. Vol que d'aquí a 10 anys, quan sigui a punt de complir els 40 (el dia del meu aniversari, de fet), em comuniqui amb ella d'alguna manera, que la truqui o li escrigui, per assegurar-se de que estic bé, i que encara em dura la vida. Em va fer gràcia. Al principi ho vaig veure estrany i gairebé morbós, però per què no, té molta raó. D'aquí a 10 anys, estiguem on estiguem, hauré de localitzar-la i dir-li que encara dono la tabarra per aquest món. Espero que sigui fàcil de fer, perquè això voldrà dir que no l'he perduda massa de vista, però és una bona cosa per recordar. La meva memòria no és res de l'altre món, però bé, ara tinc una cosa al cap que no vull oblidar, i si cal, m'ho apuntaré a trenta llocs diferents. M'ho podria tatuar, com a la pel·lícula Memento. Però bé, crec que no caldrà arribar a tant. Ha començat el compte enrera.

La decisió està presa

Avui diversa gent m'ha preguntat què pensava fer quan acabi amb la feina que tinc ara. D'acord que no estava al meu lloc habitual, i que és gent que veig de tant en tant, però també m'ho han preguntat fora de la feina. És una pregunta que normalment defujo, però avui n'he parlat obertament, i crec que tinc les coses més clares del que aparento tenir, o del que penso que les tinc.

Estic en el món de la investigació, i es pot dir que hi vaig entrar de manera vocacional, i amb moltes ganes. Però les coses no han sortit com esperava, la ciència no és fàcil, és una decepció rere una altra, i es gasten moltes energies perquè alguna cosa surti bé, i tenir una petita alegria. S'ha de lluitar molt. Però tampoc és això el que m'espanta. Em conec i sé que quan cal, puc treballar com un animal, les hores que calgui, i aconseguir tot el que em proposi. Però tinc un problema, em cal motivació. Sense motivació no sóc capaç de tirar res endavant. I des de fa molt temps que se m'ha dit que el meu projecte no donaria gaire de si, i he vist com altres obtenien totes les facilitats per fer-se un curriculum, i jo no. Això m'ha matat les aspiracions, i he perdut la fe i les ganes, ja no vull continuar en aquest món.

Ara veig clar que no seguiré el camí establert pels investigadors, no vull demanar una nova beca i estar-me dos anys en un altre centre, fent curriculum per poder tornar i optar a places de professor investigador. No val la pena. O potser sí, però ara no ho veig així, els ho regalo. Prefereixo acabar, complir l'expedient, ser doctor, que és el que volia, i dedicar-me a buscar feina, del més semblant possible al que vaig estudiar, no haver-me de preocupar per moltes coses que capfiquen els investigadors.

No sé si faig bé, però penso que la decisió està presa, tot i a risc de decebre a molta gent a la qual jo vaig convèncer de que aquest era el camí a seguir, i que la ciència estava per sobre de tot. El temps, l'experiència, i la mare que els va parir a tots t'ensenyen que per sobre de totes les coses, només hi ha les persones.

Ballo al so de la música

No us explico res nou sobre mi si dic que sóc un malalt de música. No només d'AF viu l'home, escolto coses molt diferents, i durant tot el dia hi ha moltes cançons que m'acompanyen i m'ajuden a fer el camí. Es podria dir que em passo el dia escoltant música; menys en tranport públic, moment que dedico a la lectura.

La grandesa de la música és que va fortament lligada a l'estat d'ànim. Com sempre, parlo per mi, però m'agradaria que penséssiu si no us ve de gust sentir una música o una altra en funció del moment, o per exemple, si no hi ha música que es fa impossible escoltar quan s'està molt trist. Cadascú te les seves cançons pels seus moments, i això em sembla magnífic, demostra que la música no és una, sinó que és tantes com persones hi ha. Ja no parlo de gustos, això encara és més variat, però qui més qui menys deu tenir alguna cançoneta que el posa de bon rotllo, que no té per què ser la mateixa que la del veí. És més, la del veí ens pot deixar totalment indiferents.

A mi la música m'afecta molt. A la feina sona una cançó rere una altra, i de vegades en sona una que m'obliga a seure i buscar-ne la lletra. D'altres em colpegen i em deixen tocat, o al contrari, em posen les piles. Avui una me les ha carregades del tot, però no és el primer cop que ho fa, no em sorprèn. Però el que si que em sorprèn és aquest efecte general que té la música en mi, mai més ben dit, ballo al so de la música.

Per això és que he decidit anar posant cançonetes aquí a la barra lateral, a part de les que ja em surt de posar en els posts mateix. Aniran sortint. De vegades tindran un significat especial. Altres cops pot ser una cançó que m'ha impactat durant aquell dia. Potser només serà una cançó que m'agrada i prou, i que aquell dia he sentit. És una manera diferent de compartir un bocí del meu dia amb vosaltres, ja que els meus dies no s'expliquen mai complets sense la música que els acompanya.

Complicar-se la vida

La iruNa ha fet servir la darrera proposta de Relats Conjunts per fer una gran reflexió, al meu entendre, que m'ha fet pensar força. Mira que ens encaparrem sempre amb la nostra situació, busquem el cantó difícil, no hi veiem gaire enllà, talment, com si tinguéssim un tel davant dels ulls, o en aquest cas, una poma, per què no? Des de fora les coses es veuen millor, no descobreixo res. Però com podem veure-les des de fora? Doncs està clar, els altres veuen l'altre cantó de la poma, per dir-ho d'alguna manera, per què no preguntar-los què hi ha? No ens ha de fer por demanar consell, demanar una nova visió de les coses que ens pugui ajudar a triar un camí una mica més planer, perquè el nostre és un caminet estret, que fa molta pujada i està ple de pedres. Pensament únic? No gràcies. Això si, suposo que s'ha de triar a consciència la gent a la qual deixem aconsellar-nos, que a tothom li agrada dir la seva, i encara ens poden fer ballar més el cap. La vida és complicada, però amb ajuda i suport s'aconsegueix suavitzar-la molt. No és maco que la gent que ens coneix bé siguin capaços de veure coses que per nosaltres resten totalment desconegudes?

Moments i detalls

Aquest cap de setmana els meus amics van fer una cosa que, un cop més, em demostra que no me'ls mereixo. Anàvem a un nou concert d'Antònia Font, per variar, però es donava al cas que era el concert número 20 per mi. Si, ja ho sé, sóc un friki, em fa vergonya reconèixer-ho, però a aquestes alçades ja no val la pena amagar-se'n... Jo venia de l'assaig que m'havia impedit assistir la mateixa nit al concert d'Estanislau Verdet, i havíem quedat a casa de dos de nosaltres, on m'esperaven els altres quatre expedicionaris.

Vaig arribar una mica abans de l'hora que els havia dit, així que els vaig fer anar de bòlit, però quan vaig ser allà em van sorprendre amb un braç de gitano amb vint espelmes, i els quatre es van posar a cantar una versió de Vitamina Sol que van fer especialment per mi. Aquí us transcric la lletra del que em van cantar, i ja que hi som, poso la cançó original perquè compareu.

I un dia que compleixes vint concerts
s'ampolla de Martini sota el braç
arribes i te bufes vint espelmes
i es Yaris que t'espera per anar al Prat.

I et lleves pel matí i escrius un post
i expliques mil històries que hem passat
i penses una crònica del dia
o bé al teu petit blog, o al de la Comunitat.

Company, avui faràs vint concerts,
company, aniràs al capdavant,
redunden aquestes paraules
per tots els concerts que hem anat.

Doncs no, no és matí, però si que faig un post, perquè se'l mereixen. Es van marcar un gran detall, i són aquestes, com sempre, les petites coses, les que em fan feliç, encara que aquest cop, això passa de petita cosa, em va fer moltíssima il·lusió. La nit va estar molt bé, tot i que hi ha moments millors per anar a un concert. La crònica es podrà llegir aviat a la Comunitat.

De la nit, però, em quedo amb un instant, una mirada que em van fer quan tocava. Veig que la meva vida es defineix per moments i detalls, i aquell moment es va definir per un gran detall. En aquell moment de fons es sentia:

Encara no m'ho crec
i ja torno a ser un satèl·lit que fa voltes
en línia recta.

T'has fet desaparèixer
i jo he perdut sa corba i s'anestèsia
i he plorat.