Primeres impressions de Lyon

Des de Lyon, estic fent aquest post des de Lyon, quina cosa més estranya. El nostre amic que ens acull a tota la tropa (som cinc en total, tampoc és per tant) té internet i té a bé deixar-me'l perquè us digui alguna coseta. Veig que molts escriviu cosetes, però no m'ho puc llegir tot, em sap greu, ja em posaré al dia dimarts. Ja sé que us semblarà estrany que estigui pendent d'internet estant de viatge amb els amics, però és que estic una mica malalt, no és cap secret.

Tot va molt bé, acaba de posar-se a ploure, però tot va molt bé. No és un viatge de fer infinites visites, crec que ja ho vaig dir, estem intentant passar el temps junts, i de pas, veiem una mica de món, però sense estrés. Avui hem vist Lyon, les parts més dignes, i com que tenim guia, això ha estat senzill. A mi m'ha agradat, sembla una bona ciutat fins i tot per viure-hi. Dos rius, diferents zones, i tot força arregladet. Per ser sincer, no sóc gaire amant de França, és un país que em genera sensacions estranyes, algunes de desagradables, però he estat a gust, suposo que en gran part per la companyia, i perquè estem per aquí gairebé com si estéssim per casa, a diferència de que no entenem res de res, amb el francès si que no puc. Sortosament, sembla que aquí hi ha més gent de la que pensàvem que sap anglès.

Ahir vam anar a una festa en una casa, una festa alternativa d'aquestes que no m'agraden ni quan estic a Barcelona, però ho destaco perquè és una cosa que no seria possible si no tinguéssim algú que ens hi porta. I això si que m'agrada, ja que no em sento tant guiri si no faig el que faria qualsevol que visita un lloc que no és el seu. No ens vam integrar massa, i a més, he de dir que no sé per què, tinc una son desacostumada en mi. Bé, la son no és una cosa desacostumada, tenint en compte el que dormo, però si que solc mantenir-me despert quan estic amb gent, i aquests dies estic molt cansat i aguanto poc. M'hauré de posar les piles, perquè vull aprofitar el temps que ens queda. No m'allargaré per ara, perquè ara fan el sopar i m'estic escaquejant, però prometo explicar més coses un altre dia, i posar alguna foto de les moltes que estic fent amb una càmara que no és meva, però que ho acabarà sent. Demà Ginebra, apuntar-me un país nou que encara no he visitat, i més aventures.

Voluntaris per la llengua

Quin vespre més interessant. Després d'un assaig fluixet (divendres i a les portes d'un pont), hem anat a fer un mos amb la gent que tenim per costum. Estan bé aquests moments, sempre parlem de castells, alguns d'informàtica, i en general passem estones molt agradables. Però avui ha estat un pèl diferent per la presència d'un parell de persones no habituals. Alguns de nosaltres ens vam apuntar fa temps a voluntaris per la llengua, un intent de la colla de fer arribar el món dels castells a altra gent, i per veure si captem algú, tot s'ha de dir. Jo m'hi vaig apuntar, una mica per fer un favor a qui ho muntava més que perquè en tingués massa ganes, però encara no tinc notícies de la meva parella lingüística. Altres, no sé si per concienciació o perquè els ha tocat, ja exerceixen de voluntaris, i avui hem gaudit de la presència de dues noies portugueses. I la veritat és que la paraula 'gaudir' aquí està ben emprada, ja que m'ha resultat molt interesant.

Per ser fidel a la veritat, crec que la parella lingüística era només una, l'altra està més de pas, i es podia comprovar perfectament pels diferents nivells de comprensió d'ambdues. La més interessada en aprendre porta dos anys vivint a Barcelona, i es defensa molt bé en català. No puc amagar que gairebé em cau la llagrimeta quan veig estrangers que s'esforcen per entendre i parlar la nostra llengua, i a més, que demostren un clar interès per aprendre més i més. Un país que tendeix a canviar la seva pròpia llengua per atendre a tothom que no la domina, o que canvia d'idioma quan l'interlocutor té una altra tonalitat de pell, agraeix aquests detalls. Jo personalment intento fer sempre la meva entrada en català, independentment de qui tingui davant, del color de la seva pell, del sexe, de l'edat, del poder adquisitiu, de la religió... independentment de tot, vaja. La meva llengua és el català i la faig servir sempre que m'és possible. Si veig que la comunicació no funciona, tinc totes les eines necessàries per fer-la rutllar, i això inclou, naturalment, els altres idiomes que conec.

Per això aquesta nit ha estat molt productiva, ja que és molt enriquidor parlar amb gent d'altres països (més enriquidor és visitar aquests països, és clar), però no sempre es té l'oportunitat de fer-ho en català, i a més, amb algú que et demana que ho facis, ja que la seva intenció és aprendre. No és un bescanvi lingüístic, no és que nosaltres haguem après portuguès, simplement es tracta de reforçar el català de la gent que s'apunta a aquest programa, així que per nosaltres no és un gran esforç, tant sols has de quedar amb la persona, i com que ningú no et controla, fas el que et sembla i parles del que et sembla. Com nosaltres, que hem optat per dur-les a sopar i a fer una cervesa despés. No puc dir que estigui gaire informat de les condicions, però com que l'experiència m'ha agradat força, potser ha arribat el moment de contactar amb la meva parella lingüística, oi?

El sabater i els follets

Quina sensació més estranya quan he arribat a casa avui. Conscient de que ja tinc companyia al pis, però segur de no trobar-me ningú justament en el moment que arribava, he pujat les escales i he trobat la porta tancada amb clau, com jo sempre la deixo, i en aquell moment he pensat que tot era igual que sempre, que em trobaria tot com ho havia deixat. Estava ja força acostumat a viure sol, i una norma universal és que les coses no es fan soles. Però avui si, avui l'univers ha decidit regir-se per altres normes.

M'he trobat tots els plats fregats, el menjador endreçat i fins i tot algun reste d'un àpat susceptible de ser colocat en una fiambrera. No he pogut evitar pensar en un antic conte, el del sabater i els follets. Per si no el recordeu, és aquell que explica la història d'un sabater pobre que no té clients, i que mentre dorm uns follets li fan les sabates més maques del món i gràcies a això pot remuntar el seu negoci (que la vida està molt cara), ja que les sabates es venen molt bé entre les classes apoderades d'aquest món de fantasia. Bé, per aquells més nostàlgics que us vingui de gust repassar aquesta història n'he trobat una versió aquí. Són macos els contes infantils. El sabater no tenia ni idea de qui li feia les sabates per la nit, i naturalment no es podia imaginar que eren uns follets els responsables. Jo sé del cert que no són els follets els qui han fet la feina, però m'ha agradat pensar-ho. Primer dia de convivència, i tot ha anat molt bé. I que duri.

Tornem a la carretera

Després de força temps sense moure'm de Barcelona, per fi torno a la carretera. Dic això perquè tots els meus últims viatges han estat en cotxe, i com és fàcil de suposar, a destins no massa llunyans, però no per això poc interessants. Aprofitant el pont de l'u de maig, tres amics i jo pujarem en un Megane amb destinació Lyon, on hi tenim un altre amic fent de post-doc. Em fa especial il·lusió perquè és una 'excursió' amb una clara finalitat d'anar a veure una persona, i tot i que segur que hi haurà temps per fer turisme, crec que el que més farem és l'animal. M'ho prenc com una oportunitat de veure món, això sempre, però també com el retrobament de cinc amics, en un context totalment diferent de l'habitual.

Sortim dissabte al matí, i aquest és el recorregut que proposa el senyor Michelin, que suposo que serà el que acabarem seguint. Ja en tinc ganes. No sé per què, el trajecte em recorda sospitosament la pel·lícula "Road Trip". Sort que no hi ha cap cinta de video que escamotejar pel mig... Però bé, ja tocava fer una escapadeta, barata, això si, i esperem que no serà l'única d'aquest any. De moment, Lyon. Ja es pot comptar en hores el temps que queda per marxar.

No m'hi vull assemblar

De vegades parlo amb tu, de tot i de res, i és estrany, però ens sentim bé. Divagant en el passat i en el present, fins i tot atrevint-nos a aventurar un futur, parlem de persones que no ens cauen bé. I n'hi ha un que em crea aversió, però que no m'ha fet res en realitat, només és que no m'agrada com és, no m'agrada el que fa, com es comporta i el menyspreu que professa per altra gent. I això que jo no ho he hagut de patir, almenys en excés, però igualment em repel·leix aquesta personalitat. N'hi ha que no s'adonen com és, però sabent-ho no cal preocupar-se, només cal mantenir-se al marge.

I em sorprenc de saber que abans havia significat alguna cosa per tu, que fins i tot, va significar moltes coses. Però ara la teva opinió no difereix de la meva, quan s'és jove hi ha coses que no es poden veure. Jo l'he conegut ja de gran, i els seus defectes se'm presenten del tot evidents. Però parlant amb tu em tornen a la ment antics pensaments que ja em van molestar les primeres vegades que es van manifestar. I ara pot ser pitjor. Sóc com ell en realitat? Critico uns compotaments, una manera de ser i de fer que en realitat és igual que la meva? No vull que sigui així, em faria molt mal que algú veiés en mi el que jo veig en aquesta persona. I tu que m'escoltes i em parles, no em veus com ell? Tinc por d'aquesta possibilitat, no vull fer-t'ho passar malament, no em vull ficar on no em demanen, i sé que sovint ho faig. Espero que jo mateix no sigui un reflex de les coses que odio, tot plegat perdria molt de sentit.

Wii: una regressió a la infància

Avui ha estat un dia especial per diversos motius. Un d'ells és que casa meva s'ha preparat definitivament per l'arribada dels nous inquilins. Amb no poca tristor hem retirat tots els restes que quedaven de l'anterior poseïdor de l'habitació que queda lliure fins a mitjans de setmana. Ha estat curiós que coincidissin a casa els sortints i els entrants, i jo pel mig, com un pont entre el passat i el futur.

Però el que m'agradaria destacar és un fet que podria ser una bestiesa, però que em temo que no serà així. Mira que podria parlar del segon quatre de vuit de la temporada, però no, parlaré de la Wii que avui m'ha caigut del cel. Ja sabeu de què parlo, no? La darrera joia de la família Nintendo, aquesta consola que permet jugar sense fils i que inclou un sensor de moviment que reprodueix a la pantalla el que hom fa quan mou el comandament. Fins avui ni tant sols sabia la cara que feia aquest enginy, encara que n'he sentit a parlar molt, i ara que he experimentat aquest nou concepte de jugabilitat, he de dir que és molt divertit. Quan era més jovenet em passava hores i hores jugant amb les meves consoles. Els meus pares pensaven que em tornaria addicte i que això afectaria a les meves notes i a la meva concentració a l'hora d'estudiar, però mai no va ser així. En aquelles èpoques jo estava molt posat en els temes de les plataformes jugables, però podríem dir que sóc anterior als temps de la Play Station (aparell que crec que podria donar nom a tota una generació).

Així que sembla ser que m'ha sortit una nova distracció, una de ben infantil, però mira, ja fem prou l'adult durant tot el dia. De moment només he vist quatre coses, però crec que no em costarà massa acostumar-me a la màquina, hauré de demostrar que em puc adaptar a les noves tecnologies, i hauré de fer valdre el meu passat de jugador empedernit (del Mario i companyia, no de poker, no fotem!). Potser jugar a la consola no és com anar en bicicleta, que diuen que mai s'oblida, però jo crec que alguna cosa queda, no creieu?

Sa tristesa, s'alegria, sa tristesa

Ja està bé de fer el ploricó. Ahir va ser un bon dia, i tenia moltes ganes de demostrar al món que també m'ho passo bé i que la vida és més que queixar-se i lamentar-se per totes les coses que se'ns creuen i que intenten impedir que siguem feliços. Massa sovint acabem pels terres, però no sempre podran amb nosaltres. En part va ser pels comentaris que em vau fer, que em van animar molt, aquí va començar a canviar la polaritat del meu cervell.

Aquest post va ser ideat mentre tornava de la feina, però en aquest cas no estava en el meu lloc de treball habitual, sinó en un hospital al que vaig tot sovint a fer experiments que no puc fer a casa. En cotxe, amb Antònia Font a tota hòstia i amb un somriure als llavis. El conductor, la millor companyia que podia tenir en aquell moment i durant tot el dia. Vaig adonar-me en algun punt del trajecte del canvi que havia experimentat en 24 hores, per diversos motius acumulats. La música em feia expulsar ben lluny tots els mals pensaments i em va ajudar a veure quant de bé m'havia fet la presència del meu companys de viatge aquest divendres (un incís, no en dic el nom per intentar controlar les coses que dic i les que no, però molts sabeu de qui parlo, oi?). Les petites coses i les grans coses que ens fan estar bé es van barrejar ahir i em vaig dir a mi mateix que vosaltres teníeu raó amb el que comentàveu, que ens hem de fixar en què és important i la resta no ens pot afectar tant. Una cosa que, per altra part, jo sé molt bé, però que en certs moments em costa recordar, i em va bé que em repetiu.

Però bé, paradoxalment, quan em van venir tots aquests pensaments va ser mentre sentia la cançó 'Tristesa' dels mallorquins, i els dos la cantàvem amb molt de sentiment, com sempre. I aquest és el motiu que em va impulsar a escriure això, aquesta cançoneta que en si és trista i malenconiosa, com altres del grup, però que a mi personalment em fa esborronar, i ja sabeu que no és tant fàcil que una cançó et posi els pèls de punta. No sé per què, la veritat, el que m'agrada d'aquesta cançó no sé què és, perquè gaire no s'entén, però avui la vull compartir amb vosaltres (l'hagués compartit ahir, però no em va ser possible). Només un trosset, no cal posar-la sencera, però és el trosset que justament em va fer veure que hi ha coses que valen realment la pena d'aquesta vida.

Des meu vidres entelats,

de solsticis en s'hivern,

d'aerostàtics ancorats.

De carrers abandonats,

de pel·lícules només,

de matins difuminats.

Des meu cel insuficient,

de sa pluja mineral,

de paraigües dins sa neu.

D'arbres tant indiferents,

de rellotges aturats

d'impossibles sentiments.

Una reunió, una depressió

Una reunió de resultats i per planificar el futur. Una reunió amb el cap, una més. Una menys. Sempre em passa igual. Em poso molt tens, sé com s'acaba, i no s'acaba bé. Sempre falten coses, sempre s'ha de fer més i el temps s'acaba, el rellotge corre en la meva contra, i també en la seva. I em preparo, i penso què faré després per animar-me, però resulta tot inútil, perquè sempre caic, per molt que la vegi venir, sempre surto igual d'aquella porta blanca. I quan surto, ja no tinc ganes de fer res del que havia pensat, ni em ve de gust animar-me, i me'n vaig sol, a caminar, desconnectat. I em vull trobar algú, però no me'l trobo, i segueixo caminant.

Aquelles cares de poc interès, de condescendència, de no anar enlloc. Aquelles mirades que es creuen a través de la meva carn, que em perforen sense tocar-me ni sentir-me, que m'exclouen. Aquelles converses que m'esquiven, que no van amb mi. Les reprimendes, la desmotivació i fins i tot, per què no dir-ho, el menyspreu. Acabaran amb mi. De vegades penso que potser ja està bé que el rellotge corri tant de pressa.

Crisi existencial

De vegades m'agradaria ser anònim.

M'explico. Tinc dos blogs, i me'ls estimo molt. M'encanta escriure i ho faig amb regularitat. La majoria de gent que m'importa ho sap, perquè m'ha fet il·lusió explicar-ho. I si hi ha una cosa que encara m'agrada més que escriure, és que em llegeixin. Però això pot esdevenir un problema. Fins ara he escrit el que m'ha sortit d'escriure, però sé segur que si tinc un dia dolent i em ve de gust deixar-ho plasmat, en especial si ho faig de manera poc clara, de seguida tindré gent que em pregunti, per totes les vies possibles, si estic bé, si necessito parlar.

No em malinterpreteu, agraeixo sempre totes les mostres de suport i el que saben els meus amics és que ja recorro a ells si em cal, i sort que en tinc. Però tampoc vull repensar-me de penjar un pensament o cagar-me en la mare d'algú si em ve de gust només pel fet que la majoria de gent que em llegeix em coneixen prou bé. Suposo que no em guardaré asos a la màniga, vaig decidir voluntariament néixer 'públic', i he de ser conseqüent amb aquesta decisió. Suposo que és una mica com aquells famosos de poca monta, que després de vendre la seva vida es queixen que la prensa rosa no els deixa tranquils. Doncs no haver començat, carai! No em queixo, no em queixo, el meu problema és justament el contrari, no vull que els meus escrits es vegin afectats perquè la gent que em llegeix també em coneix fora de la xarxa.

Es podria dir que és una crisi existencial. Estic content de la resposta que he rebut, perquè la majoria de gent a la que he dit que escric a internet ha fet l'esforç de connectar-se i llegir les meves bajanades i a més, en molts casos, em fan comentaris de qualitat. No vull que res de tot això canvii, però tampoc no vull canviar jo; escriure és part de la meva essència, i com tot, ho faig a la meva manera. Crec que no sóc l'únic bloguista que s'ha plantejat aquesta qüestió, probablement sigui només una fase per la que tots -o molts- passem alguna vegada. Ja se'm passarà. De totes maneres, suposo que intentaré mantenir la poca intimitat que em queda i deixar guardades algunes coses que no cal que surtin. Tampoc no és qüestió de ventilar tota la vida d'un per aquí, oi?

Sessió de descontaminació

Vials. La paraula d'avui és vials. Ha tocat sessió de descontaminació de vials, una activitat que tota la gent que treballa amb mi adora, i que esperem amb delit. Es tracta de tirar per la pica, de forma gairebé literal, un munt d'experiments ja processats, i que cal treure's de sobre. La majoria han estat inútils i s'haurien pogut llançar per la pica abans de fer-los i tot. Però no, els anem acumulant fins que la quantitat supera el límit que ens haguem proposat, i llavors arriba el gran moment. Hores tancats en una sala infecta, protegits per tot arreu perquè no ens toqui el contingut dels vials, que m'estalviaré identificar. Encara bo que tenim una ràdio, que ens alegra una mica l'estona, encara que sigui amb les mateixes cançons de cada dia.

Tenim per costum baixar -perquè es baixen dos pisos- sempre en parelles i gairebé sempre amb la mateixa parella (som molt fidels els descontaminadors de vials). I aquesta és l'única gràcia que té tancar-te en aquella sala, la confiança que acabes agafant amb aquesta persona. Avui, com no podia ser d'altra manera, he baixat amb la mateixa noia de sempre, la noia que ha esdevingut la meva confessora del grup. Però la veritat és que tot sovint parlem de temes molt grans, temes que són tant grans que crec que se'ns escapen, però només tenim veritable intimitat quan estem descontaminant, només allà ens expliquem certes coses, protegits per mascareta i ulleres, i realitzant una activitat tant mecànica que fins i tot permet pensar i xerrar a un home com jo, en definitiva, a un home. Ha estat bé, teníem pendent una xerrada i l'hem tingut. Potser és perquè no ens veiem les cares bé, o perquè ja esperem aquests moments per parlar de temes que normalment no solem treure. I em pregunto jo, per què no els solem treure? Per què no ens surt de confessar-nos coses amb una cerveseta a la mà com fa la gent normal? No ho sé ben bé, però què seria d'aquesta activitat lamentable que ens toca realitzar sense aquesta companyia i aquestes pinzellades de confiança?

Un baix, un quart i una quint

Després de reflexionar uns dies, decideixo que els miracles si que existeixen. Però no aquests miracles que diu el diccionari que tenen origen diví, crec que Déu hi té poc a dir en les coses que ens passen. Avui finalment he rebut la confirmació que esperava, d'aquí poc temps tindré dues personetes vivint al meu pis, tornaré a viure acompanyat.

D'un temps ençà aquesta parelleta jove que compartirà sostre amb mi han suposat una alenada d'aire fresc a la meva vida, acostumat com estic d'estar envoltat de gent de la meva edat amb els que disfruto dels plaers que proporciona l'estar prop de la trentena, ells fan que recordi que dins hi tenim alguna cosa que no hem de deixar morir, que cal que perduri sigui quina sigui l'edat que digui el nostre document d'identitat. Per raons que se m'escapen m'hi sento a gust, com a gust em sento amb aquells amics que són de veritat. Rebre el seu "sí" ha estat de les millors coses que m'han passat aquest any, a veure si aquesta era l'empenteta que em feia falta per arrencar el vol.

No vull només explicar el que s'esdevindrà, aquest post és per a ells, tinc ganes de dedicar-los aquestes paraules per com d'importants s'han tornat a la meva vida i per com ho poden arribar a ser. Per les llargues converses sobre castells, pels sopars, pels dinars, per nits que es tornen dies, per les alegries, pels plors, pels mails microscòpics i pels macroscòpics, per tot el que vivim plegats i tot el que viurem. Moltes gràcies per les estones que compartim.

Don't speak

Aquesta tarda mentre feinejava per casa ha sonat a la ràdio una cançó que fa un temps, força temps, va significar alguna cosa per mi. No és que no l'hagués sentit des de llavors, evidentment que si, però avui m'ha vingut de gust deixar-la penjada aquí. Us he dit mai que la música juga un paper importantíssim a la meva vida? No em pregunteu quin, no us ho sabria explicar, però sé que sense música moltes situacions, molts records, molta gent deixarien de tenir sentit. No sóc especial, penseu una mica i us adonareu que a vosaltres també us passa. Aquí us deixo la cançó, que no és ni de les més bones, ni de les meves preferides, ni és de les que em fa esborronar, però que avui m'ha despertat el desitg de fer un post, cosa que no tenia previst. Si a algú més li desperta algun sentiment, encara que sigui de rebuig, espero que m'ho fareu saber.

You and me
We used to be together
Everyday together always

I really feel
That I'm losing my best friend
I can't believe
This could be the end

It looks as though you're letting go
And if it's real,
Well I don't want to know

Don't speak
I know just what you're saying
So please stop explaining
Don't tell me 'cause it hurts
Don't speak
I know what you're thinking
I don't need your reasons
Don't tell me 'cause it hurts

Our memories
They can be inviting
But some are altogether
Mighty frightening

As we die, both you and I
With my head in my hands
I sit and cry

Don't speak

I know just what you're saying

So please stop explaining

Don't tell me 'cause it hurts

Don't speak

I know what you're thinking

I don't need your reasons

Don't tell me 'cause it hurts

It's all ending
I gotta stop pretending who we are...

You and me
I can see us dying ... are we?

Don't speak

I know just what you're saying

So please stop explaining

Don't tell me 'cause it hurts

Don't speak

I know what you're thinking

and I don't need your reasons

Don't tell me 'cause it hurts

Don't tell me 'cause it hurts

I know what you're saying

So please stop explaining

Don't speak, don't speak, don't speak, no...

I know what you're thinking

and I don't need your reasons

I know you're good

I know you're good

I know you're real good

Per cert, pels curiosos diré que és de No Doubt, que a aquestes alçades no sé si us sonarà, a alguns segur que si. Podeu escoltar-la si clickeu aquí.

Esperant el miracle

Esperant un miracle em passen els minuts, les hores, els dies. La incertesa em mata, la incertesa de no estar segur del que vull, del que espero, del que desitjo. Deixo que el temps s'escoli entre els dits i no faig res per aturar-lo, per aconseguir que per un instant un somriure em vingui als llavis, un somriure que s'hi quedi a viure. Estic fart de riure'm de tot i de tothom per pal·liar les mancances, la falta d'una alegria que em faci riure de cor. Més greu és no saber, de totes les coses que he perdut, la que més falta em fa. Però d'una cosa estic segur, no em calen més graus d'incertesa, perquè els miracles no es produeixen sols, cal anar-los a buscar. Espero i espero i espero... i no em serveix de res.

De com va néixer el monstre (i II)

En plena emoció pel nostre descobriment, no vam trigar a comentar-ho a una de les nostres millors amigues, la Txaro. Una altra sorpresa, ella ja coneixia el grup i el seguia des dels seus inicis, segons ella. Llàstima que es pensava que el calendari modern havia començat a comptar a partir de l'edició del disc 'Alegria', al 2002. Després de les nostres classes de prehistòria ens vam adonar que ens estàvem viciant molt a les tonades subrealistes de l'Oliver i companyia, i en GG va considerar que era moment de passar a l'acció i buscar algun concert per veure'ls en directe. En un principi, jo tenia gairebé por, perquè la nostra dèria es començava a desorbitar, i sempre m'ha fet por no tenir els peus a terra, però aviat se'm passaria la tonteria.

El 20 de maig del 2006, la Txaro i en Gerhart van assistir al seu primer concert, a la sala Clap de Mataró. Era dissabte i jo segur que tenia assaig. Només sis dies després, en GG s'estrenava a Blanes, també sense mi. Només en parlaven meravelles, i a mi, que no he estat mai d'anar a concerts, se'm començava a fer la boca aigua. Un mes més tard, el 28 de juny, vam assistir plegats al primer acte com a col·lectiu de malalts d'Antònia Font: Sant Cugat del Vallès, en un bonic escenari on anteriorment jo hi havia fet castells.

Aquesta foto és d'aquell dia, però no és nostra, l'he trobada per la xarxa. Va ser una fantàstica experiència, que s'ha repetit (i es repetirà) un munt de vegades més. Però no es pot explicar ni recordar aquell dia sense els actes pre-concert. En GG, la Txaro i jo pujats al Yaris, en direcció a Sant Cugat, però sortint de Travessera de Dalt, ens vam veure involucrats en un acte de guerrilla urbada. De no se sap on van aparèixer uns encaputxats que es van dedicar a cremar contenidors i caixers, tirar cohets, carregar-se mobiliari urbà, i fins i tot a moure de lloc cotxes aparcats. Nosaltres mateixos vam haver de baixar del cotxe en un carreró pel qual intentàvem escapar del caos, per moure un vehicle que ens vam trobar al mig del pas.

Sortosament, després de témer per la nostra integritat, i passar una mala estona, vam arribar a Sant Cugat força bé de temps, això si, algun de nosaltres, sense sopar... Va ser un bon concert, el recordo amb molta estimació, per no dir que va contribuir enormement a fer créixer el monstre, un monstre que a dia d'avui segueix creixent, i creixent...

De com va néixer el monstre

Després d'uns dies de publicar a hores intempestives, i ja amb forces renovades, torno a escriure a hores més normaletes. I és que després del concert d'ahir em ve de gust recordar d'on ens ve aquesta fal·lera que tenim per Antònia Font. Val la pena tenir present que, com tots els grans descobriments, va ser per casualitat.

Això no és del tot cert, jo ja en tenia constància des de feia temps, i tenia en la meva llista la cançó Alegria, però no me l'havia escoltada mai, només l'havia sentit una pila de vegades. Un amic em deia que a ell li encantaven, i que podria acompanyar-lo algun cop a algun concert. Però mai no li vaig fer cas. I llavors va venir el fantàstic viatge a Niça, del qual es cumpleix un any aquests dies, i del qual puc escriure'n molt qualsevol dia.

A Niça hi vaig anar amb una colla d'amics, i com sempre, em vaig encarregar de portar bona part de la música per amenitzar el camí, ja que viatjàvem en cotxe. Però un dels expedicionaris, en Jose, va fer un CD amb cançons dolentes perquè si, el que ell anomena 'Cutres'. El Cutres (el volum 1, perquè posteriorment n'hi ha hagut més) va tenir un gran èxit, i serà inoblidable la imatge de conduir pel passeig de Niça, amb tot el seu glamour, amb les finestres baixades i cançons lamentables a tota hòstia. Allà segur que no ens han oblidat.

Però el que en Jose no sabia és que havia creat un monstre. El Cutres incloïa una cançó estrambòtica i esbojarrada cantada en mallorquí que no vam parar de posar i que allà mateix ens vam aprendre i la cantàvem com un singular imne. Quan ens va dir que es tractava d'Extraterrestres d'Antònia Font se'm van encentre les alarmes.

En tornar a Barcelona, en GG i jo, que en aquella època vivíem junts, estàvem totalment infectats per aquest virus tant potent pel qual a dia d'avui encara no hem trobat cura. No vam trigar gaire a apropiar-nos de tota la discografia del grup i l'escoltàvem a totes hores. Pas previ al que havia de venir. Que ell i jo no hi toquem massa no era nou per ningú, però l'epidèmia es va extendre amb velocitat, i això si que no entrava als nostres plans. Però això ja ho explicaré un altre dia, per avui això ja és prou llarg.

Continuarà...

Què més es pot demanar a un sol dia?

Dia rodonet el que he viscut avui. Després de parlar abastament sobre què escriuria quan arribés a casa, a l'hora que fos, em ve de gust només deixar escrit per la posteritat el que seria la definició d'un dia genial.

Hem pujat a un cotxe cinc persones a una bona hora al matí, per ser que és festa. El destí: Blanes. Hem anat a veure una amiga que comparteix pis allà, a qui fa temps que devíem visita. El pis que té és una meravella, no diré que el voldria per a mi, perquè m'hi perdria, però està molt bé, i penso que el lloguer no és precisament com els de Barcelona... Després, a fer una volta amb cerveseta i braves incloses, és clar, per fer gana. Dinar a ca seva i posterior partida al Pictionary. Si heu jugat a aquest joc sabreu que és una bajanada, i la manera lamentable com dibuixo jo seria motiu suficient per negar-se a jugar, però es riu tant...

Acabada la visita, encara no era hora de tornar a caseta. La nova destinació era Sant Feliu de Guíxols. Ja que no estàvem lluny, hem aprofitat. Allà hi havia la fira del brunyol, i de bunyols, el que seria bunyols, ja no en quedava cap. Però mel, formatges, embotits, xocolata, conserves i cerveses casolanes, les que volguessis. Els bunyols els hem hagut de comprar en un forn, i ens els hem endrapat després de sopar en un bar de per allà. Quedava el plat fort encara, motiu principal pel qual hem anat a aquesta bonica localitat: concert d'Antònia Font, el novè que disfruto, no està malament. Ha estat un bon concert, ni dels millors, ni tampoc dels pitjors.

Hem acabat tard, però teníem una darrera parada per fer, aquest cop ja a Barcelona. Hi ha hagut algunes baixes, però és normal amb el dia que portàvem. Havíem quedat al Michael Collins amb alguns dels amics que avui no ens han acompanyat. Entre ells, la presència d'un dels meus millors amics, que malauradament (per mi, no per ell), viu a Lyon per una temporada. Em feia moltíssima il·lusió veure'l, i aquesta no serà l'única trobada que tindrem abans que marxi altre cop. Pel sol fet que hi era ell ja val la pena fer el noctàmbul (una mica més). Aquestes oportunitats s'han d'aprofitar. Bé, tampoc no vull oblidar que hi havia gent que no esperava que vindrien, i que també m'ha fet gràcia veure.

I ara si, final d'un dia ben complet que no pot acabar de millor manera que davant de l'ordinador i plasmant-ho per deixar-ne constància. Que en vinguin molts més com aquest, que a mi no em fan mai nosa.

El soparet de la Berta

Aquesta nit hem tingut una d'aquelles trobades bq que tant m'agraden, amb algunes de les persones que més m'estimo en aquest món. Ja sabia que aniria bé, generalment tenim tantes ganes de veure'ns una estona i xerrar de tot una mica, que no pot sortir malament. Els assistents han estat la majoria dels tertulians de la Comunitat del Fosfat i les seves parelles, a excepció dels que no han pogut venir per qüestions geogràfiques. Ha estat una d'aquelles celebracions sense motiu, i amb l'estil que impera darrerament, el que la Berta, la nostra amfitriona d'avui, va batejar molt encertadament com a 'soparet': unes pizzes, pa amb tomàquet, alguna coseta per picar... però sobretot, en gran companyia. Ho hem rematat amb gelat (tot i que la primavera sembla que vol cometre un nou hivern) a falta de brownies, i com no podia ser d'una altra manera, amb un martini. Sol, naturalment. Però de fet, si ho mires bé, sempre hi ha coses per celebrar. Avui la Rubia anunciava que finalment, ella i el seu home, en Quim, també present a la reunió, es compren un pis. A la 'Jana' només li queda un mes i mig per néixer, i volen que creixi en una llar una mica més confortable que el seu bonic però petitet pis de Gran de Gràcia. Jo ja ho sabia, i avui ho han sabut els altres. Aquest parell s'han proposat donar-nos una bona temporada de sorpreses.

A part de la gent ja citada, ens han regalat la seva presència la Txaro, en Gerhart, en GG i la Rachel i hem estat, com sempre, d'allò més a gust. Ens hem posat al dia i hem fet plans per properes trobades, què més es pot demanar? Doncs que no decaigui i que sempre tinguem aquestes ganes i aquesta voluntat de trobar-nos i compartir bocinets de les nostres vides. Pendents dels canvis i de l'evolució de les nostres circumstàncies, estem en una edat per aprofitar que tenim aquesta amistat. Jo, per descomptat, ho aprofito sempre que puc. I com sempre, no hagués estat igual si no ens haguéssim trobar tots els que hem estat, i hagués estat fins i tot millor si haguessin pogut venir els que no hi eren.

Gràcies Berta per proporcionar l'escenari per una tant agradable vetllada.

Visita a cal metge

Avui visita al metge, ja feia quinze dies de la fractura de clavícula. Em sento molt millor, no tenia cap dubte de que aniria bé i de que evoluciono favorablement. Però oh sorpresa, el metge ni tant sols m'ha examinat ni ha volgut fer-me una nova radiografia. Li he ensenyat la primera (i única) i m'ha dit que està perfecte, que només és una fisura, que vaig tenir molta sort i que això es cura la mar de bé. En dues setmanetes no hi haurà manera de diferenciar les dues clavícules. Fins i tot m'he atrevit a preguntar que per quan podria tornar a l'activitat castellera, i tot i fer una mica el ronso m'ha dit que aquestes fractures en cinc setmanes estan com si mai no hagués passat res. No li faré cas en aquest punt. Tot això no fa més que confirmar la meva teoria, cada 'matasanos' nou que em mira, considera que la lesió va ser més lleu, tant sols mirant la radiografia del primer dia (que acabaré emmarcant, ja us ho dic ara). Això, o que la radiografia s'està curant al mateix ritme que jo mateix.

Des de la barrera

Així em toca veure els castells per una temporada, des de la barrera, com es diu dels toros quan no els has de lidiar. Amb aquesta idea avui m'he calçat els pantalons blancs i la camisa vermella per anar a Sant Cugat, en un dia que semblava interessant pel fet de plantejar-se una actuació de tres castells de gamma alta de set. Paciència, paciència, paciència, que és la mare de la ciència, i de la correcta recuperació d'un os escapçat. I al final què? Doncs al final res, perquè ens ha plogut. Almenys hem fet el que veníem a fer, el tres de set per sota, era la principal novetat de la jornada. Llavors el temps sembla haver-se compadit de nosaltres i ningú ha hagut de patir les vexacions pròpies del quatre de set amb agulla. L'altre castell era un cinc de set, res de l'altre món, simplement el castell en el que em vaig trencar, crec que aquesta és l'única utilitat que té, a part d'anar assajant un cinc de vuit, amb el que tots fa temps que somniem.

Per mirar les coses de manera una mica positiva, he de dir que m'he descobert dues noves vocacions més, la primera d'aguantador d'ulleres, i la segona com a fotògraf casteller. Se m'ha encarregat fer fotos pel fotolog de la colla, i espero que alguna que he fet tant avui com a l'assaig d'ahir sigui aprofitable. Com a mínim, jo he disfrutat fent-les, i m'he distret. Però per demostrar que no vull fer la competència a la fotògrafa oficial de la colla, posaré la seva foto del 3d7s, que de fet, és força millor que la meva. Si voleu consultar les fotos de les darreres actuacions de la colla, podeu clickar aquí. D'avui no n'hi ha gaires, però d'altres dies si. A la plana web també hi ha l'adreça del local, per si algú s'anima...