diumenge, 30 d’agost de 2020

Categoria: Figurant

Des que fa muntanya, l'excursionista de pa sucat amb oli ha observat la presència d'uns individus sospitosos que apareixen a qualsevol racó, de qualsevol ruta i a qualsevol alçada, especialment quan sorgeixen dubtes de per on continuar caminant: els figurants. Si algun cop estàs perdut o no tens clar el camí a seguir, sempre es veu algú a la llunyania que et fa saber per on has d'anar, o t'atrapa algú que sap on va i el pots seguir. A l'excursionista de pa sucat amb oli li sembla evident que no és una casualitat, aquests figurants són allà per marcar-li el camí i que no es perdi, com una senyalització de GR o una fita, però en versió 'en viu'.

Després d'una setmaneta repartida entre Benasque i la Vall de Boí, amb tres excursions llargues i exigents a les esquenes, l'excursionista de pa sucat amb oli s'ha adonat que ha servit de guia per alguna gent que estava una mica perduda i l'han pres de referència, ha indicat el camí a més d'un excursionista i ha explicat a d'altres quins cims es poden veure en la distància. Fins i tot ha donat alguna indicació incorrecta i se n'ha adonat més tard. En definitiva, sembla que després de moltes sortides a la muntanya ha assolit la categoria de figurant, cosa que li sembla força meritòria. Ara per ara, ningú l'ha condecorat amb cap medalla o insígnia, però.

Com que aquest fet és el més destacable d'aquests dies, sens dubte, només li queda compartir amb vosaltres en què van consistir les tres excursions, sense detalls, perquè es podria allargar molt. Ha fet una colla de cims i s'ha carregat a les cames molts quilòmetres i molt desnivell acumulat:

- Fita E del Perdiguero (3171m), Pico Perdiguero (3222m), Fita O del Perdiguero (3176m), Tuca de Literola (3095m), Pico Royo (3122m), Punta Literola (3132m), per la vall de Literola.

- Pico Vallibierna (3067m), Tuca de Culebras (3062m), des de l'estany de Llauset.

- Besiberri Sud (3023m), Pic d'Abellers (2982m), des de Caldes de Boí, pels estanys de Gèmena.

En resum 10 muntanyes de molta entitat en només 5 dies, de les quals 9 estan per sobre dels 3000 metres d'alçada i la darrera els frega. Només una de les 10 ja havia estat assolida anteriorment: el Besiberri Sud. Com es pot imaginar, l'excursionista de pa sucat amb oli està ben inflat. I hagués continuat, eh? Però també és cert que la Fantàstica Acompanyant comença a estar fins la gorra d'ell. O fins el Buff.

Des del Pico Royo, el Perdiguero i la seva Fita O. Al fons el Posets, una de les bèsties dels Pirineus.

Si vols fer el Culebras des del Vallibierna toca cavalcar el Paso del Caballo. Poca broma...

L'Aneto i els seus amics es veuen des de tot arreu. Des del Besiberri Sud van reconèixer, al fons, el Perdiguero. A l'esquerra també hi havia el Vallibierna, però a la foto no es veu.


Informe de danys: Molt, molt mínims. Cansament acumulat que no impedia seguir en cap moment. La Fantàstica acompanyant es va donar dos cops al mateix genoll i hi té ferida. Però sobreviurà.

divendres, 21 d’agost de 2020

Avís, si és que cal

Va haver-hi un temps que per aquí als blogs sempre hi havia gent. El degoteig constant de posts publicats, els comentaris a cabassos quan en publicaves un tu. Fins i tot en aquesta època, típica per fer vacances també de blogs, es conservava molt de moviment. És evident que aquells temps ja han passat, fa molt que ho sabem, però aquestes darreres setmanes el panorama és poc menys que desolador. 

Quan els blogs estaven en boga, jo era molt actiu i no faltava mai a la cita de comentar. Ara, de vegades, em costa més. Com que tenia molta presència i aquí no ens coneixíem fora de les pantalles, sempre deia que no marxaria enlloc sense avisar, que si no podia connectar-me en uns dies, sempre avisaria, no fos cas que algú pensés que m'havia passat alguna cosa si no em veia comentar o publicar. Ho deia i ho complia. Però aquests dies m'estava preguntant si cal fer-ho, ara que passaré uns quants dies desconnectat. Si no dic res i publico a la tornada, algú se n'adonarà que he faltat? Algú s'estranyarà del suposat silenci? Potser ja no queda ningú que hagi de patir o estranyar-se si en XeXu no li comenta una entrada, o si s'està massa temps a publicar un post nou. 

Sé que alguns de vosaltres encara hi sou, us tinc en compte. Sou l'excepció, la resistència. Potser és per vosaltres, doncs, que escric aquest post. O per no faltar a la meva pròpia paraula, donada ara ja fa molt temps i en un escenari completament diferent. En tot cas, ja està fet. De moment no cal patir per res si no us comento aviat, si és que publiqueu alguna cosa. Ho faré en breu. Cuideu-vos, mentrestant.

dimarts, 18 d’agost de 2020

Qui porta la motxilla?

La Fantàstica Acompanyant i jo, quan anem d'excursió, ens preparem cadascú la seva motxilla. Triem la roba de recanvi que volem portar per seguretat, ens repartim el menjar, la farmaciola, algunes andròmines. Anem tots dos carregats, de vegades en excés i tot. Fins i tot, algun cop que sortim a caminar una estona per camins sense dificultat, és ella qui carrega una motxilla petita amb una mica d'aigua, uns fruits secs i una rebequeta. Jo, si puc no portar-ne, millor.

Explico això perquè a la muntanya sovint observem un clar biaix en qui carrega el pes en les parelles que ens trobem. Darrerament ens dediquem a comptar quantes parelles (heterosexuals) porten una sola motxilla i qui la carrega. Que l'un vagi de camàlic i l'altra amb una bossa de roba a l'esquena no compta com a repartir-se el pes. Els resultats del nostre recompte són molt clars, podríem dir que en més del 90% dels casos és ell qui carrega i ella qui no porta res a l'esquena. A cotes altes val a dir que la cosa s'iguala, qui fa alta muntanya ja sap que ha d'anar equipat i que toca carregar. Però a excursions curtes, o a llocs amb molta afluència de gent, aquest biaix es multiplica.

A primera vista potser a algú li sembla normal. És clar, el noi és el fort, pot carregar més pes i no es cansa tant. Però no ho és, res impedeix a les dones ni a les noies carregar pes a l'esquena, fins i tot molt de pes, perquè de fet, moltes ho fan. Tenda, sac i el que faci falta. Què ho fa que, si només porten una motxilla, gairebé sempre la carregui ell? Doncs els rols de gènere. Tenim al cap que hi ha un gènere fort i un de feble i que a cadascun li toca fer unes coses o unes altres. És evident que el fort de la casa és qui carrega la motxilla, oi? Doncs no.

Podria ser que la portessin per torns, però seria molta casualitat que, quan ens creuem amb ells, sempre sigui el torn de portar-la de l'home. Per probabilitat, el recompte s'hauria d'igualar. I hi poden haver mil i un condicionants, però quan l'estadística és tan clara hem de concloure que l'únic condicionant és el patriarcat, per més inconscient que sigui. També hi haurà qui dirà que les noies són més espavilades, s'estalvien portar pes i carrega l'altre. Però estic convençut que no es tracta d'una estratègia per escaquejar-se. És una decisió que es pren de manera natural, com si la lògica ho manés. Si hi donem un parell de voltes, trobarem rols de gènere a tot arreu. Fins i tot en una activitat tan plaent i engrescadora com és fer muntanya.

divendres, 14 d’agost de 2020

És pel teu bé

Després de llegir els dos llibres de Margaret Atwood que parlen sobre el tema, a casa estem mirant la sèrie 'The Handmaid's Tale' (El conte de la serventa), que ofereix HBO. Per si algú no la coneix, es tracta d'una distòpia en la que les dones estan segregades en diferents categories i totes elles subjugades als homes. Tant els llibres com la sèrie ofereixen algunes imatges denigrants, però val a dir que en imatges tot plegat és més esfereïdor. Se suposa que els fets passen molt poc en el futur, la majoria de personatges, especialment els femenins, havien viscut la nostra realitat i ara pateixen les conseqüències de les restriccions. Què justifica el canvi de règim en la societat? Doncs una caiguda molt accentuada de la natalitat que fa que calgui prendre mesures si es vol que l'espècie humana sobrevisqui.

D'aquí

Si ens hi fixem bé, que la natalitat hagi caigut en picat i calgui prendre mesures, no és ben bé la mateixa cosa que portar el patriarcat a quotes estratosfèriques, crear una societat on les dones tenen uns rols molt concrets i són desposseïdes de les seves feines i privilegis. Absolutament totes les posicions de poder, per minso que sigui, estan ocupades per homes. Arriba un moment en que s'explicita que l'obediència i la servitud de la dona són tan o més importants que la supervivència humana. És a dir, fent servir un pretext aparentment bo i necessari, s'ha aconseguit un altre objectiu. Aquesta és una pràctica que no ens cal recórrer a la ficció per descobrir. Els humans, precisament, som experts en prendre mesures 'en nom de', quan en realitat es persegueixen altres objectius. Més vigilància als carrers 'en nom de' la seguretat, però que resta drets fonamentals. Guerres 'en nom de' creences i promeses que busquen obediència dels soldats temptats per un premi que no rebran. Lleis restrictives que prometen el bé comú però que afavoriran només els mateixos de sempre. Entreteniment digital a gran escala a preus ajustats, amb la finalitat de recollir dades personals i vendre-les al millor postor. Tants enganys, tantes preteses bones intencions. I seguim, i seguirem, caient-hi de quatre potes. 

'És pel teu bé', mentre ens fan mal, podria ser una altra manera d'explicar-ho. A la sèrie les dones s'acaben creient que la seva 'nova normalitat' és bona per a tothom, que és l'única solució. Però no, només és bona per als homes. Que a més tenen màniga ampla per saltar-se les moltes restriccions imposades. Fa pensar tot plegat, tant en la situació de la dona en el nostre món, com en altres àmbits, perquè els pilars que sostenen el règim totalitari són fàcilment extrapolables. Si en teniu l'oportunitat, mireu la sèrie, o llegiu els llibres. Penso que val la pena i ajuda a agafar consciència de que en les distòpies que creiem més allunyades, sempre hi ha molta, molta realitat.

dijous, 6 d’agost de 2020

Llençols a cada bugada

Hom no s'ha considerat mai gaire intel·ligent, ni preparat, però tinc idees, o propostes per tirar endavant idees d'altres. Si més no, opinió, i prou atreviment per no guardar-me-la per mi. Això implica que de vegades puc tenir raó i d'altres no, ho tinc clar. Però m'agrada ser proactiu, participatiu. No és que em vulgui tirar floretes, però col·laborant en molts grups de treball de diferents àmbits, sé que no tothom és així, molta gent se sent més còmoda anant a remolc. Hauríem de concloure, almenys jo ho concloc, que parlem de qualitats valuoses i que poden ser útils per qualsevol projecte.

Com matar a una persona així? En sentit figurat, és clar. Doncs pensant que et trepitja el terreny, prenent decisions en espais en els que no hi té accés i exposar-les quan ja estan cuinades, especialment quan aquestes decisions són a la baixa, és a dir, que no van tan enllà com la persona havia proposat. Si les decisions les pren un grup reduït, deixant de banda a d'altra gent, i sempre s'acaba fent allò que proposa aquest grup reduït, és molt probable que aquells i aquelles que volen fer propostes i participar se n'acabin cansant, que pensin que no els val la pena l'esforç. Apunta a perdre llençols a cada bugada, i encara ho fa pitjor que s'omplin la boca volent que tothom participi. Si ho fan inconscientment, malament. Si ho fan amb plena consciència, encara pitjor. Potser algun dia hauran de lamentar les pèrdues. O no, viuran més tranquils sense que ningú els qüestioni i prenent decisions de poca volada. A mi em seguirà semblant que coartar la proactivitat és una errada greu. Si només acceptes propostes que són exactament iguals a allò que tu faries, és que no acceptes propostes.

diumenge, 2 d’agost de 2020

Pòquer a Aigüestortes

En un any que no es pot viatjar amb garanties, l'excursionista de pa sucat amb oli igualment busca el fred quan té un període vacacional. Però aquest any el fred se l'ha pintat a l'oli tot i que ha decidit desplaçar-se a Aigüestortes, allà on hi ha alguns dels cims més alts del país. Objectius: pujar muntanya rere muntanya i acostar-se el mínim possible a qualsevol altre ésser humà que no sigui la Fantàstica Acompanyant, que és la seva unitat familiar. Els dos superats amb èxit. A continuació, passa a detallar, sense massa profunditat, les tres excursions realitzades en quatre dies hàbils per allà als volts de l'Estany de Sant Maurici.

Pic de Peguera (2983m) des de l'aparcament del Prat de Pierró, allà on pots deixar el cotxe si no vols que un taxi 4x4 et pugi a l'Estany per un preu gens mòdic. Track utilitzat. La més dura de les tres, el Peguera és el sostre comarcal del Pallars Jussà, una bèstia. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant el van fer per la vall de Monestero, que parteix de Sant Maurici, i no van completar la circular, van coronar el pic i enrere pel mateix camí. Ruta bonica i exigent. A destacar una forta pujada per terreny descompost fins el coll de Monestero i una grimpada difícil fins el cim estret format per blocs de granit posats de qualsevol manera. Algú hauria de posar ordre al cim del Peguera. En total, 20.8 Km i més de 10h de ruta amb aturades.

Algú ha de posar ordre al cim del Peguera.
I perquè no veieu què hi ha darrere...

Pic del Portarró (2734m) des de l'aparcament del Prat de Pierró, seguint aquest track. Ruta senzilleta que transcorre en bona part per la clàssica circular de Sant Maurici, per la part sud de l'Estany. Poc després del desviament cap al Subenuix i abans d'arribar al mirador, la ruta es desvia cap al coll del Portarró d'Espot, passant per paratges molt bonics. Tot molt descansat fins que, des del coll, cal remuntar uns 300 metres de desnivell en un sol quilòmetre. El més complicat de l'excursió, un petit enfrontament amb uns cavalls hostils. Més de 17 Km de caminar, però sense dificultats, en 6 hores i 10 minuts.

A mitja pujada al Pic del Portarró, Sant Maurici treu el cap vigilat
pels cims que flanquegen les valls de Monestero i Subenuix.

Tuc de Saboredo (2834m) i Pic d'Amitges (2850m) per la Vall de Gerber. Una altra ruta preciosa que parteix d'un aparcament en mig del port de la Bonaigua. Amb paisatge canviant i farcit d'estanys, els objectius finals resten amagats a la vista fins que arribes al Coll d'Amitges, després de molt caminar i de remuntar un circ aparentment inaccessible, però no. Les vistes durant la pujada i des dels cims són literalment espectaculars. Grimpades sense excessiva dificultat per coronar el Saboredo. Un vent força molest va fer tapar l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant com si el sol no els estigués socarrimant la pell. Uns 18 Km de camí en 9h, comptant aturades per esmorzar, dinar i perdre el temps fent-se retrats al cim d'Amitges.

Des de la pujada al Pic d'Amitges es veu Mordor.
Bé, en realitat la punxa de l'esquerra és el Peguera i la de la dreta el Subenuix.
Mirant en altres direccions es veia la cresta dels Besiberris,
la de la Maladeta amb l'Aneto presidint, el Mulleres, la Punta Alta del Comalesbienes,
la Pica d'Estats i un llarg etcètera...

Informe de danys: Sorprenentment, tenint en compte un total en quatre dies de més de 55 Km caminats, uns 7200 m de desnivell acumulat i haver matinat molt, dolors musculars mínims que no van impedir seguir, cansament moderat i cremades solars molt lleus pel bon ús de la crema tot i fer les tres excursions sota un sol inclement. La Fantàstica Acompanyant va patir l'atac d'una ortiga i una rascada al genoll. Per la resta, l'excursionista de pa sucat amb oli eufòric per la bona forma en la que es troben.