dijous, 23 de juliol de 2020

La fleca

Tot just el cap de setmana passat van obrir una fleca nova sota casa. Ja feia setmanes que feien obres i ja sabíem què hi posarien, ara ja està oberta i en funcionament. Els ha quedat molt maco el local i els anirà bé, ja que està en un lloc molt de pas. Ens hem de felicitar que, amb els temps que corren, encara hi hagi empreses que tenen la valentia d'obrir locals nous i fer-los funcionar. Quan passes per davant en surt una flaire que enamora.

Per què explico això? La bona marxa del comerç local seria un bon motiu, però no és el cas. Si heu llegit el blog els darrers mesos potser recordareu que des d'abans de la pandèmia he estat fent un esforç per perdre pes, actualment ja rondo els 20 kg perduts. Això ha suposat seguir una rutina diària i constant d'exercici i mesurar molt i molt la ingesta calòrica. Menjo sa i bo, però poc. Evidentment, moltes menges suculentes i que fan venir salivera han hagut de desaparèixer, per força, del meu pla alimentari. Per exemple, totes les que venen en una fleca. Com a bon addicte al menjar (no sabria dir si arribo a aquest extrem, però m'ho sembla), no puc dir alegrament que amb el meu pla de vida actual ja no enyoro les pastes, els gelats, les xocolates, el pa... i tant que els enyoro! I encara que ara estic acostumat a passar amb molt poques calories, si em poseu una plata de croissanets a davant i no fujo corrent ja us dic jo que me la puc acabar sense despentinar-me. 

Suposo que deveu pensar que tenir la fleca allà, que veig cada cop que entro i surto de casa o simplement hi passo per davant, és un pou de temptacions i que això ha aconseguit acabar amb la meva força de voluntat. Doncs no. De moment, i ja fa mesos, estic controlant-me molt. El problema no és veure la fleca i tot el que conté. Si ho recordeu, he dit que el local desprèn una flaire que desperta les endorfines. Però això segueix sense ser el problema. La complicació ve quan aquesta olor tan llaminera i que fa secretar insulina ella sola, la tens a casa. Perquè tot i viure a un cinquè, l'olor a pa i a pastes puja i ens arriba. I jo que intento no comprar res calòric per no tenir-ho a casa i que em tempti, que la casa faci olor a tot allò que m'agradaria menjar sense parar ho trobo d'una crueltat increïble. Un torpede a la meva línia de flotació...

***

Seré uns dies fora, ho dic per si no em veieu per aquí. Tornaré aviat, cuideu-me la casa.

diumenge, 19 de juliol de 2020

Exiliats al Carlit

L'excursionista de pa sucat amb oli va saber a darrera hora que la situació a Barcelona era complicada i va decidir exiliar-se, fugir del país, perquè els rebrots eren del tot insostenibles. Va creuar la frontera i es va refugiar a l'Alta Cerdanya, aïllat de tothom i seguint totes les mesures de seguretat que va poder. Ja que era allà, va aprofitar per pujar el Pic Carlit (2921m), pensant que allà no hi hauria cap risc, però la realitat li va fer veure que era pitjor que una discoteca en fase de desescalada. La ruta que va seguir va ser la clàssica des de les Bulloses, d'uns 15 quilòmetres. Aquest és el track.

Les diferents ressenyes que havien vist l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant parlaven d'una ruta de dificultat moderada amb trams difícils, i d'entre 6 i 8 hores de caminar, així que s'hi van posar d'hora. És una ruta lineal que té una part central amb possibilitat circular per tal de visitar nombrosos estanys de muntanya, un entorn francament bonic que pot recordar a Aigüestortes.

Avançant en pla, el Carlit treu el cap tota l'estona. 
El camí, cap a ell, claríssim. 

Se surt de la presa de l'embassament de les Bulloses, on s'hi pot arribar en cotxe abans de les 7h del matí. Si hi vas després, només s'hi arriba en uns autobusos llançadora de pagament. Els primers sis quilòmetres de ruta transcorren per un camí molt ben marcat i assenyalat en tot moment per marques grogues, ni tan sols l'excursionista de pa sucat amb oli podria perdre's. S'avança entre bosc i es van trobant masses d'aigua, en aquest tram es va ascendint de cota molt lentament amb sensació d'anar per camí gairebé pla, en un entorn molt bonic. L'últim quilòmetre i mig és on està 'la gràcia' de l'excursió, ja que li podríem dir 'quilòmetre vertical'. Comença un ascenció amb molta pendent però per un camí molt clar i ben definit, fins arribar a l'Estany Gelat, un petit descans en un lloc preciós.

L'Estany Gelat, inevitable que t'arrenqui un 'camacuuuu'.

A partir d'allà, se segueixen guanyant metres ràpidament per una forta pendent amb alguns trams de grimpada en els que cal fer servir les mans, i una darrera fase per terreny una mica descompost i relliscós, fins a un coll estret en el que, si et passes de frenada, pots caure daltabaix per l'altra vessant de la muntanya. L'excursionista de pa sucat amb oli va decidir no fer-ho aquest cop. Sense neu no té gràcia. Des del coll, només cal remuntar uns quants metres més per assolir el cim del famós Carlit.

No és la senyalització de 'cim' més lluïda que hem vist, 
però una altra muntanya al sarró.

Durant el camí i des del cim, si mires enrere es veuen els diferents estanys que t'has anat trobant i els que veuràs a l'altra branca de la ruta a la tornada. Tant l'excursionista de pa sucat amb oli com la Fantàstica Acompanyant van coincidir que no n'hi havia per tant, la ruta se'ls va fer curta i no els va suposar massa dificultat. Ella considera que la ruta no és difícil, i ell que estan en una forma física envejable. Quan un és fatxenda, ho ha de demostrar fins les últimes conseqüències. La tornada es va fer un pèl llarga, com totes les tornades, però van acabar completant el recorregut en menys de sis hores, i això que van fer moltes parades i paradetes. Un altre punt de coincidència en la valoració és que és una excursió molt bonica, agradable i variada, el Carlit hauria de ser una muntanya de caràcter obligatori per a tot excursionista digne d'aquest nom, o sense ser digne, com és el cas. Això sí, com a lloc de peregrinatge, van trobar-se una quantitat inimaginable de gent, exagerada, superlativa. La majoria pujaven als estanys a passar el dia. Però definitivament, això no és el que busques quan vas a fer muntanya.

Tot el camí recorregut des de les Bulloses (al fons), 
i que cal tornar a recórrer per tornar a casa.

Informe de danys: Sorprenentment, molt mínims. Una mica de cruiximents a quàdriceps i trapezi, per la grimpada i l'ús de bastons, però gens cansats. La migdiada post-excursió només va ser d'una hora, i la Fantàstica Acompanyant ni tan sols es va estirar.

dimecres, 15 de juliol de 2020

Alguna cosa es va torçar


No ho entenc. Jo abans era una noia sociable, no em costava establir amistats i relacions. Solia ser d'aquesta gent que cau bé a tothom. Ningú, que sàpiga, tenia motiu per tenir-me mania o rebutjar-me, al contrari. De fet, sempre em deien que generava empatia, molta gent em buscava per explicar-me els seus neguits i cabòries i deien sentir-se reconfortats quan els escoltava. M'omplien d'elogis sincers, o això em semblava. En general, no tenia mai un no per a ningú. Però alguna cosa es va torçar. Des que van veure que puc caminar per sobre l'aigua, ja ningú no se m'acosta i noto com em miren de reüll. No sé què els ha agafat.  


La Carme, com cada any, fa la substitució estiuenca als Relats Conjunts. Animeu-vos a participar!

dimarts, 7 de juliol de 2020

Salòria


L'excursionista de pa sucat amb oli ja no sap si és pretemporada o si ja està immers en plena temporada de muntanya. Els cruiximents persistents des de dissabte als quàdriceps li fan pensar que ja deu haver començat i que aquest Pic de Salòria (2789m), que no semblava massa complicat, en realitat va ser una bona prova de foc. Vol creure que la Fantàstica Acompanyant i ell progressen adequadament per encarar els propers reptes que, ara sí, ningú podrà dubtar si són un 'divertimento' o autèntics trencacames. Des del Salòria, a l'Alt Urgell, bona panoràmica pirinenca amb vistes a les tres puntes de la Pica d'Estats, flanquejada pels seus fidels Sotllo i Montcalm, tots ells tresmils. Fa temps que no puja a la Pica. L'excursionista de pa sucat amb oli se'n va a buscar l'agenda.

dimecres, 1 de juliol de 2020

Corrents d'aire

Quan arriben aquestes èpoques, casa nostra és un forn. No disposem d'aire condicionat i el ventilador que tenim acaba només per remoure l'aire tòrrid. Intentem mantenir les finestres obertes i fer córrer l'aire però sempre tenim un problema afegit: el gat. Hi ha habitacions on li tenim vetada l'entrada i, per tant, solen tenir la porta tancada, cosa que per tema de corrents d'aire és totalment contraproduent. Una d'elles és la nostra habitació, que juntament amb el menjador, reben el sol de ple tota la tarda. De manera que s'escalfen molt, i encara que ventilem una mica passem molta calor quan anem a dormir, perquè a més també hem de mantenir la porta tancada mentre dormim. Calor i dormir no són gaire compatibles.

Per evitar això, vam anar a demanar preus per instal·lar aire condicionat, i ens va semblar molt elevat. No és que no ho puguem pagar, però ens doldria. Així que pensàvem en altres solucions per poder mantenir la porta de l'habitació oberta a la nit i que en Blog no hi entri. Mosquiteres, reixes, Ikea, Leroy Merlin... mentre fèiem càbales vam provar una cosa una d'aquestes nits que la calor era insuportable. Tenim una mena de gelosia que es pot plegar i que l'any passat no vam saber fer servir. La vam falcar entre una estufa i una tauleta, deu tenir només uns 50 cm d'alçada, però va funcionar! El gat, per ara, no ha intentat rascar-la, ni saltar-la, ni esbotzar-la. Nosaltres la podem passar aixecant la cama, però ell no salta, que està gran i segur que intueix una bona nata si no calcula bé. El que sí que fa és miolar... com que ara veu l'interior de l'habitació, quan passa per allà es posa a miolar, tot just per despertar-nos, i seguir el seu camí. Ja ho ha fet dos dies, a les 5h i a les 3h. És tan maco. Ja ens pensàvem que passaria, ara falta que es compleixi la segona part del raonament: que s'acostumi a veure-ho així i deixi de fer cas a la porta oberta i a nosaltres a dintre.

Però si ens fixem en allò que importa: des que fem servir aquest sistema tan rústic la cosa rutlla, tenim prou corrent d'aire com per no torrar-nos de calor i dormir còmodament (fins que en Blog es posa a miolar). Ha resultat un bon invent. A veure si el gat no s'adona que és de nyigui-nyogui, almenys fins que pensem alguna solució més òptima...