dilluns, 27 d’abril de 2020

Cuidadors invisibles

Tots aquests dies es parla molt dels sanitaris i sanitàries que s'estan deixant la pell per superar una situació de crisi que ens ha passat a tots per sobre. Naturalment mereixen totes les nostres lloances, però sobretot mereixen que no hi hagi més retallades i que pugi el pressupost assignat per reforçar la sanitat pública, quan tot això acabi. També es parla molt de malalts, de contagis, d'hospitalitzacions i, malauradament, de morts. Les estadístiques no paren de créixer, encara que sembla que mica en mica s'estabilitza la situació. Però poc es parlar d'un conjunt de gent que a mi m'agradaria destacar.

Les persones que han donat positiu en un test o que tenen símptomes clars, però no prou forts per ser atesos en un centre mèdic, tenen baixa laboral i 'arrest domiciliari'. Evidentment, no poden sortir al carrer perquè són un focus d'infecció, però si fan bé les coses, de fet s'han de confinar en una habitació a banda i minimitzar contactes amb tot i tothom que els envolta. Això vol dir que aquells que conviuen amb ells s'han d'encarregar de tenir-ne cura, fer els àpats, proporcionar-los tot allò que els cal, fer les tasques de la casa, la compra... No he vist ningú donant les gràcies per tot això que fan i jo sí que ho vull fer-ho. El meu agraïment més sincer a aquests cuidadors i cuidadores invisibles que estan patint també els efectes de la pandèmia. Per mi ho estan fent i em cal posar-ho en valor. Aviat tot haurà passat i espero tornar totes les atencions amb escreix! Gràcies.

dimecres, 22 d’abril de 2020

Relats conjunts, Noia a la finestra


Com que estic aquí mirant per la finestra ara tothom espera que expliqui una història de confinament a casa, de pandèmies i de no poder sortir a l'exterior. Ho reconec, aquesta imatge que desprenc fa pensar en això, però res més lluny, no. En aquest relat no n'hi ha cap, de pandèmia! Si em passo els dies mirant per la finestra és perquè no puc sofrir el meu marit, prefereixo no veure'l! Miro el mar a veure si torna en Josep de pescar, passa dies lluny del poble, a alta mar i l'enyoro molt. Tinc l'esperança de veure aparèixer la seva barca i trobar qualsevol excusa per deixar el carallot del meu marit aquí i anar-me'n amb ell. Està trigant molt, aquest cop. No pateixo perquè en aquest relat tampoc no hi ha cap temporal i fa molts dies que no plou, mireu quin bon temps! Però i si li ha passat alguna cosa? No serà capaç d'haver atracat en un altre port! Això sí que no li perdonaria! Bé, que foti el que vulgui, però a mi que em vingui a treure de casa, eh? I que sigui aviat! I ara què voldrà aquest que torna a xerrar? Ostres, que pesat! Va Josep, espavila!


La meva participació als Relats Conjunts d'abril. 

divendres, 17 d’abril de 2020

Positiu

Mira que m'han dit coses a la vida, de tot. Però em sembla que mai m'havien dit que sóc positiu.

Ja sabeu què em toca.

dimecres, 8 d’abril de 2020

Malaguanyat meteorit

Aquesta setmana he decidit anar a fer la compra setmanal dimecres. En situació de normalitat, hi anem plegats divendres a la tarda o dissabte al matí. Avançar tant la compra respon a que aquest cap de setmana llarg serà Setmana Santa i divendres és festa, així que he pensat que dijous seria dia de molta afluència de compradors. Buscava el moment de la setmana en que em trobés menys gent, com he intentat les darreres setmanes, així que hi he anat al migdia. Un cop més, hi he trobat més gent de la que em sembla normal. Massa gent al carrer, massa gent als supermercats. D'acord, ells deuen pensar el mateix de mi, però jo tinc la certesa que surto un sol cop cada setmana per comprar productes necessaris, res de fer rebost ni comprar compulsivament.

Una altra cosa que he detectat és que alguna gent es pensa que, portant una mascareta i guants, ja ho tenen tot fet. No respecten el distanciament social en absolut, no tenen cap inconvenient de posar-se't al costat. Potser pensen que ja t'apartaràs tu, que ells estan salvats. Quanta inconsciència. Jo no porto mascareta, no me l'he posat cap dia. Guants sí. Fora de casa no parlo amb ningú i passo mínim a dos metres de qualsevol ésser que em trobi. No entenc aquesta falta de respecte d'entrar en l'espai vital de l'altre, que ara és més important i necessari que mai.

Per acabar-ho d'adobar, veig a la tele i a les xarxes cues quilomètriques de cotxes intentant sortir de les ciutats per marxar de Setmana Santa. Per anar a on, exactament? Podrien anar directament cap a l'hospital, per guanyar temps. Als Pirineus i a la Costa Brava la majoria de pacients ingressats no són autòctons, són gent que havia anat a la seva segona residència. En definitiva, cada dia que he de sortir al carrer, i si a més veig notícies d'aquestes als mitjans, no puc fer més que pensar que és una llàstima que el meteorit que passarà prop de la Terra aquest abril no passi una mica més a prop. Una mica molt més a prop.

dimecres, 1 d’abril de 2020

Els llibres ens criden

Sempre he dit que els llibres ens criden. Quan vaig a la llibreria solc portar pensat quins llibres compraré, però algun cop, algun llibre no buscat s'entesta a venir amb mi, allargo el braç, l'agafo i ja no puc tornar-lo a deixar. També passa amb els llibres que trio llegir de la pila que tinc a casa. Alguns porten moltíssim temps acumulant pols i ni me'ls miro, però de sobte, un bon dia em criden l'atenció i em poso a llegir-los. Són ells els que em criden des de la lleixa. 

Per forçar una mica això, fa un parell d'anys vaig decidir fer-me propòsits lectors a principi d'any: triar cinc llibres d'aquells que porten molt temps a casa sense èxit, i llegir-los duran aquell any. De moment me n'he sortit prou bé. Un dels llibres que vaig triar aquest 2020 va ser 'Van venir com orenetes'. No sé ni el temps que fa que estava allà, ni estic massa segur d'on el vaig treure. De veritat, no ho recordo bé. En realitat, no tenia ni la més remota idea de l'argument i quan el vaig posar a la llista ni em vaig molestar a llegir la contraportada. Senzillament vaig pensar que ja era hora de llegir-lo i ja està.

Tenia tot l'any per complir el propòsit lector, i de tot l'any he anat a triar el mes de març per llegir aquest llibre. Un llibre escrit al 1937 per William Maxwell, per cert. I com que darrerament vaig a preu fet amb els llibres, un darrere l'altre, un cop més vaig arreplegar aquest sense mirar ni de què anava. I de què va? Doncs de diverses coses, però sobretot de l'epidèmia de Grip Espanyola de principi dels anys 20 del segle passat, als Estats Units, concretament a Logan, Illinois. Una malaltia que va agafar la gent per sorpresa, que abans de tenir casos locals va fer que tanquessin les escoles, que la gent es tanqués a casa i que s'evités tot contacte amb les persones que s'havien posat malaltes. Una malaltia que provocava moltes morts i que per prevenir-la calia adoptar mesures higièniques i confinar-se a casa. Una malaltia que causava pànic i que, no m'ho feu dir, perquè ara mateix no sabria dir a què em recorda.

Ens criden, o no ens criden els llibres quan és el moment oportú per llegir-los?