dissabte, 28 de setembre de 2019

Feina a distància

Sempre hi ha algú a qui li sembla bona idea crear un nou grup de whatsapp. I quan te n'adones, ja has perdut el compte dels grups en els quals estàs. En el meu cas puc garantir que són molts, moltíssims, de diverses temàtiques i mides. I que, a més, no en tinc cap de silenciat, així que sempre rebo totes les notificacions. Pur masoquisme.

Si hi ha una constant universal, és que les opinions són com els culs: tothom en té un. I tothom vol exposar-la en els grups de whatsapp, especialment els de política. Però una altra constant és que allà no s'hi decideix res, tot el que es parla es va embolicant i perdent fins que és molt més probable acabar discutint que trobar una solució. No és que no sigui conscient d'això, però jo sóc dels que intenta trobar solucions i arreglar tot el que pot a través dels programes de missatgeria, per una raó molt senzilla: l'alternativa òptima i desitjable per molts són les trobades presencials. I no, per mi les trobades presencials requereixen temps i, com el seu nom indica, presència. Personalment m'agrada que el meu temps i la meva presència es dediquin a aquelles persones i a aquelles activitats que em ve de gust freqüentar. Si puc estar a casa mirant una sèrie i amb un parell de whatsapps traspassar una informació, doncs millor. I si estic en un assaig de castells i, entre prova i prova, puc apagar algun foc des del mòbil, tot això que m'estalvio un altre dia.

Sóc molt fan del treball telemàtic. Tenim tantes i tantes eines per fer feina a distància, que trobo que les reunions estan completament sobrevalorades, perquè a més sovint tampoc s'acaba solucionant res en directe. Segurament és una opinió poc popular, però a mi el whatsapp m'estalvia moltes hores de xerrar amb gent, encara que de vegades sigui molest i també hi perdi temps, però intento veure'l com una eina més que com una molèstia i un corcó. Valoro el meu temps i el meu espai, encara que pugui semblar que no perquè estic molt pendent del mòbil, però per mi és millor això que no ser-hi.  

dimecres, 18 de setembre de 2019

Relats conjunts, Corpus de sang


En Javier va sortir de la reunió blanc com el paper al qual no havia escrit ni una sola paraula. L'empresa tenia plans d'expansió, volia obrir nous mercats, cosa que era, a priori, una gran notícia. Encara millor notícia era que comptaven amb ell per encarregar-se de la representació a una regió extensa i amb una enorme potencialitat econòmica. Mai l'havien espantat els reptes, al contrari, sempre els havia superat amb escreix, d'aquí aquesta nova mostra de confiança per part de l'empresa. Però a Catalunya? L'enviaven a Catalunya? Però què hi havia d'anar a fer un extremeny com ell a Catalunya? Si el rebrien a cosses! Tothom sap que els catalans són intolerants i poc receptius amb els espanyols. Com se suposava que havia de fer negocis amb una gent que miren només per allò propi? A més, els seus anglès, francès, alemany, rus i les nocions d'italià no li servirien de res si s'entestaven a parlar-li català, del qual no en sabia ni un borrall! Quina desgràcia, per una vegada hagués preferit que li tinguessin menys confiança, envejava el company que li havia tocat Madrid!

Aquella nit va dormir fatal. Un somni recurrent el va fer despertar uns quants cop ben amarat de suor. Visualitzava clarament com el rebrien a Catalunya: amb les forques ben alçades i assedegades de la seva sang. Estava ben perdut.


La meva proposta pels Relats Conjunts d'aquest mes.

diumenge, 8 de setembre de 2019

Diada: i ara què?

Tornem a estar a setembre i en pocs dies commemorarem una nova Diada Nacional. Des de fa uns quants anys la Diada no és una cosa espontània, no ens reunim molts o pocs en una manifestació per recordar la desfeta de 1714. Fa anys que fem 'performances' organitzades, ens diuen a quin tram hem d'anar i ens fan fer alguna activitat conjunta perquè quedi tot rodó i ben artístic. 

Va haver-hi una època, a principi de la dècada, que la tasca d'aglutinar la gent al voltant d'un sol crit era molt important. Ens vam organitzar al voltant d'entitats civils amb lideratges forts i convincents. Allò, sens dubte, va fer créixer el moviment. Però tot té el seu temps, i descomptant que els lideratges ja no són ni tan forts ni tan convincents, alguns dels fets que han passat ja no conviden a fer manifestacions festives i coloristes. Vam fer un referèndum que no podem homologar, però ens van atonyinar per fer-lo. Van empresonar els líders més valents que hem tingut en la història moderna de Catalunya i altres van haver de marxar. Sovint sento criticar que alguns partits han oblidat tot això, que sembla que volen tornar a l'autonomisme. Però després acceptem anar a manifestacions disfressats amb samarretes del mateix color i fins i tot amb cascs grocs. Com si res no hagués passat. Com si això fos la revolució dels somriures, que dèiem fa un temps.

Doncs no, aquí ja no somriu ningú perquè hem tastat de la pitjor manera de què és capaç un Estat autoritari i despietat. Les sentències probablement seran exemplars per fixar un precedent i faríem bé de respondre en conseqüència i amb contundència. Buscant nous lideratges, mantenint el pols amb l'Estat, aprofitant la injustícia per ser més i demostrar-ho. No, la situació ja no té res a veure amb la del 2010. Ni amb la del 2016. Adaptem-nos-hi, l'experiència ens ha de servir d'alguna cosa. Amb tot, segueix sent important ser a la manifestació. Però m'agradaria que ens preguntéssim si és moment de ser imaginatius i originals, o de ser pragmàtics i buscar maneres d'entendre'ns per avançar.

diumenge, 1 de setembre de 2019

Encantats de la vida


Final d'estiu amb poques idees per escriure al blog, però amb molts projectes i amb moltes vivències al món real. Sant Maurici, els Encantants, acomiaden la meva temporada de muntanya. Fins l'any vinent? Qui sap. Esperant que la rutina torni a posar les coses a lloc i alhora amb por i mandra d'aquesta rutina que s'emporta els dies i els mesos sense compassió. No estem mai contents amb res.