dimarts, 20 d’agost de 2019

Alta, altíssima

Que l'excursionista de pa sucat amb oli és una mica fatxenda a hores d'ara ja no hauria de sorprendre ningú. Si a més ve d'assolir la seva muntanya fetitxe, la seva bèstia negra, s'entén fàcilment que estigui una mica crescudet. Per això quan va sentir que hi ha una muntanya que anomenen la Punta Alta del Comalesbienes, va pensar 'no n'hi deu haver per tant, tan alta no serà! Doncs sí que era alta, sí. Concretament 3014m.

La ruta seguida, gràcies a en Germinal V.

La ruta que van fer servir l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant, aquest cop també acompanyats per la becària, parteix de la presa de Cavallers i s'enfila lentament per una pista forestal fins que trobes la desviació cap el barranc de Comalesbienes. L'ascensió a partir d'aquí té una pendent infernal. Ràpidament es guanya alçada pel barranc fins que ja no es pot avançar més i llavors cal seguir per un bosc lateral que desemboca en un caos de roques, que segueix pujant i pujant. Tot i fer-ho a un bon ritme, l'excursionista de pa sucat amb oli ja estava a punt de donar la volta quan va arribar als estanys de Comalesbienes, en una vall preciosa, havent remuntat ja 1000 metres des del punt de partida.

Estanys de Comalesbienes a mitja pujada al cim
i a l'altre cantó de la vall la Pala Alta de Sarradé

Allà se'ls generava el primer dubte. Agafar una mica de desviació per pujar primer al cim del Comalesbienes, amb algun pas complicat i una desgrimpada una mica aèria, o ascendir directament al coll per pujar només a la Punta Alta. Van optar per aquesta segona opció i el camí va resultar més senzill del que semblava, això sí, amb una fortíssima pendent altre cop, per completar els darrers 400 metres de pujada. La grimpada final a la Punta Alta des del coll té algun pas exposat, però poca exigència tècnica. Segon tresmil de l'excursionista de pa sucat amb oli i la FA en pocs dies, i el primer de tots per la becària!

Des del cim, primer pla dels Besiberris i el Comaloforno, 
i darrere l'Aneto i tota la Maladeta.

Al cim, la segona decisió. Tornar pel mateix camí o acabar la ruta circular, que es preveia llarga. Com que el dia era bo i sabien pel pedregar per on havien pujat, van decidir fer la circular. Just per descobrir que el primer tram de baixada era tan o més difícil que si haguessin baixat pel mateix lloc. La ruta llarga va demostrar ser molt, molt llarga. Això sí, passa per llocs extraordinaris com l'estany de Roca o l'estany Negre i es tenen unes vistes excepcionals dels Besiberris. Però les cames i el cansament acumulats els feien desitjar veure de prop la presa de Cavallers, que un cop van arribar al tram de l'embassament semblava no arribar mai. En total, 10 hores i 45 minuts de caminada que es van fer una mica pesats al final i també per la constant presència d'un sol de justícia, però realitzada amb una solvència considerable. Al final el Tuc de Molières havia resultat el teloner d'una altra gran ruta, una de les més difícils que recorda l'excursionista de pa sucat amb oli.

Ja de tornada, Estany Gran de Colieto en un paratge extraordinari.

Informe de danys: algunes cremades solars de poca intensitat tot i l'ús de crema, i només el cansament normal en una ruta d'aquestes característiques. La becària sí que va pagar la novetat i va acabar amb uns cruiximents intensíssims a les cames que li van impedir moure's amb normalitat els dies posteriors tot i haver fet un paper més que digne durant l'excursió. Danys perfectament comprensibles.

dijous, 15 d’agost de 2019

Qui riu ara, eh!?

Si una cosa no se li pot negar a l'excursionista de pa sucat amb oli és que és tossut com una mula. Quan una muntanya se li resisteix hi torna i hi torna. Però aquest cop no tornava a intentar una muntanya, tornava a intentar LA MUNTANYA. Bé, tampoc és que n'hi hagi per tant, però el Tuc de Molières va ser on va patir l'accident l'any passat, a banda d'haver-lo intentat altres cops sense èxit, així que màxim respecte. Recordem, cim de 3011m, Vall d'Aran, partint de la cara sud del túnel de Vielha.

Mirada enrere des del Salt de la Pleta. El dia despuntava.

Es tracta d'una ruta llarga, més del que sembla, i això es paga a la tornada. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant s'hi van posar a les 6:30h. Se surt des de l'Espitao de Vielha en direcció oest i en pla per tota la Pleta de Molières. La pujada, lleu però sostinguda, comença al final d'aquest tram i especialment a partir del Gotèr de Molières, un salt d'aigua on s'inicia una vall en forma de circ i aparentment sense sortida. Però de sortida, n'hi ha, si ets capaç de remuntar centenars de metres pràcticament en vertical. Un cop dalt hi ha recompensa, els estanys de Molières i unes vistes en primer pla del cim rocós (i no massa agraciat) que et mira desafiant.

 No és especialment bonic, oi?

Des d'aquí la pujada s'intensifica i les fites no ajuden a orientar-se, sort del track i que en tot moment es té a la vista el collet de Molières, que separa el cim del Cap deth Hòro, per on cal grimpar amb algun pas lleugerament complicat. Fins arribar a la base del cim el camí es fa llarg. La grimpada final fa la ruta interessant, però no es pot dir que l'excursionista de pa sucat amb oli sigui massa expert en aquest terreny. Tot i així, la crestejada posterior fins el cim et porten a unes vistes imillorables de l'Aneto i tot el massís de la Maladeta a un cantó, tot Aigüestortes a l'altre... l'excursionista de pa sucat amb oli sospita que el Tuc de Molières és en realitat un mirador posat allà expressament pel Conselh Generau d'Aran.

I aquí em podeu veure a la fita del cim amb l'Aneto a l'esquena!

La tornada és matadora i molt llarga. Bé, és exactament igual de llarga que la pujada, perquè es baixa pel mateix itinerari, però es fa molt llarga. A l'alta muntanya baixar no és pas més fàcil que pujar. Però a l'excursionista de pa sucat amb oli li queda la satisfacció d'haver conquerit un altre dels 3000 catalans, un d'especial, amb cert regust a venjança.

Informe de danys: cruiximents a diversos músculs de les cames, extrems als quàdriceps. Cansament físic i mental que es va passar amb una bona dormida.

dijous, 8 d’agost de 2019

Visca la coherència!

Després d'un gran viatge l'any passat, aquest any estava previst fer sortides més a prop i sobretot més barates. Escapades que ens permetessin estalviar una mica per abordar algun altre destí llunyà l'any vinent. A casa, que som de no estirar més el braç que la màniga, això de viatjar 'en gran' dos anys seguits ens feia cosa. Però després de fer algunes escapades com estava previst, ens hem trobat amb un munt de dies de vacances no assignats encara. I què n'hem de fer?

Hi hem donat unes quantes voltes i no hem trobat res que ens convenci... així que hem decidit recuperar la idea i fer el gran viatge que havíem descartat per aquest any. Visca la coherència! El cas és que per un cop, cosa encara més sorprenent, ens hem mogut ràpid i hem pres la decisió, ja tenim els vols i ara cal bastir l'esquelet de la ruta i reservar cotxe i allotjament. Les circumstàncies acompanyaven i no ho hem deixat passar, bé per nosaltres.

Però encara queda molt per enlairar-se. De moment descansos curts, muntanya i relax. Perquè aquest pla sí que no ha canviat. Estem una mica xalats, però no hi ha com tenir quatre rals a la butxaca, cal gastar-los! De la destinació ja en parlarem més endavant.

diumenge, 4 d’agost de 2019

Amics amb nens

No, no tinc fills i no tinc intenció de tenir-los, no ara, i potser mai. Tots els amics de la meva edat ja en tenen, els darrers de fa poc temps. De manera que ja no és possible tenir una trobada entre amics sense que hi hagi la canalla pel mig. He de dir que en les últimes trobades ningú ens ha preguntat 'i vosaltres què?', cosa que és molt d'agrair. Però tot i així, i encara que sigui una 'unpopular opinion', voldria reivindicar com de difícil és per les parelles sense fills quedar amb les que sí que en tenen. N'hi ha de tot tipus, tenint en compte que els nens i nenes són el centre de l'univers, però amb sort pots mantenir una conversa més o menys normal amb els pares. Fins i tot d'algun tema que no sigui la maternitat o la criança. Però en alguns casos és inútil fer qualsevol intent de parlar d'una cosa que no sigui el propi fill. Compassió, si us plau. Que sí que és molt maco i que tothom és molt feliç, però la nostra vida no gira al voltant d'aquestes criatures. Ja em podeu tirar pedres si voleu, però no, em nego a ser considerat el raret i que ja ho entendré quan en tingui. Perquè aquestes actituds no fan altre cosa que fer-me passar les ganes encara més.