En pilotes

Un bon dia estàs de vacances i allargues una mica la nit distret mirant el mòbil, mentre la companya ja dorm. I quan et lleves al matí, el mòbil decideix que ja no es desperta. Un mòbil de casa bona i força car, senzillament diu prou en menys d'un any i mig. Com que ets una mica addicte, comences a mostrar símptomes de síndrome d'abstinència, però després de provar-ho tot et relaxa, bé podràs passar un dia sense l'aparell, segur que tornarà a la vida en qualsevol moment. Fins que penses que allà tenies ja preparades les targetes d'embarcament pel vol de tornada, o gairebé totes les fotos del viatge, que esperes que s'hagin anat penjant al núvol durant aquests dies. 

Dóna la casualitat que la tauleta que us serveix de guia a les carreteres, per fixar els punts de la ruta i no deixar-se'n cap i per fer tota mena de cerques, va patir un accident uns dies enrere, de manera que és el segon dispositiu connectable que perdeu en pocs dies i la sensació d'aïllament digital augmenta. Per sort, encara us queda el mòbil més antic i atrotinat, precipitat incomptables vegades al buit, però indestructible i fidel, perquè gràcies a ell us en sortiu del petit inconvenient. 

I tot plegat no deixa de ser una reflexió de com n'ets de dependent de la tecnologia, de com en som tots. Es poden fer tantes coses ja amb un sol dispositiu que si ens falla ens pot deixar en pilotes, algunes de les gestions ja ni recordes com es feien abans. Sembla que, com que és de casa bona, el problema es podrà solucionar. Però fins que no tinguis el mòbil de substitució a la mà no t'ho creuràs...

Ah, que què tal les vacances? Molt bé, molt bé...

Just a temps

Últimament no estic gaire prolífic pel que fa a posts, després de les eleccions no he recuperat el ritme que era habitual en aquest blog. Suposo que em costa cada cop més imaginar-me la vida en posts, com em passava abans i potser ara disposo d'altres formats que em semblen més adients per compartir segons què. Almenys, després de molt temps, he aconseguit posar-me al dia amb els vostres posts. Just a temps. Just a temps de tornar-los a acumular, perquè marxaré uns dies fora. A veure si amb unes vacances i lluny de la rutina em torna la inspiració per tornar a explicar coses en aquest espai. Feu bondat en la meva absència!

Ginkgos 2019

Aquest any vaig tard amb un dels posts tradicionals del blog, però no vull deixar de fer-lo: l'actualització de com està l'arbreda de casa. Solia fer el post a final d'abril o principis de maig, i ja estem a mitjans de juny, però si encara no m'he posat al dia amb els vostres posts endarrerits, què espereu!

L'aspecte dels arbrets respecte a l'any passat no ha variat pràcticament gens, la veritat. No han crescut més. Sí que hem de lamentar la mort d'un dels dos alvocats, el que el gat va tenir a bé tirar per terra però després va reviscolar, ha acabat sucumbint. Tampoc està entre nosaltres el ginkgo #2, que ja no va superar el trasplantament fa un parell d'anys i estava sec. De la resta de ginkgos, que són 5 (dels 8 inicials), tots han tret força fulles i les parts seques han continuat igual, de manera que aquest any les he tallat i espero que serà per a bé. 

#1. El més alt de tots, segueix com l'any passat, no creix, moltes fulles, i encara no ha desenvolupat cap branca. Tot i així, és el patriarca.

#3. S'ha quedat petit, amb poques fulles, però aquest any ha fet una branqueta que encara està verda! Senyal que prospera.

#4. Segueix sense créixer cap a dalt i una de les dues branques se li ha assecat. És robust, però ha quedat descompensat.

#5. Ha quedat manc. Té el cos i una branca secs, però la branca amb fulles és llarga i cada cop més gruixuda. No sé si s'aguantaria dret sense la canya.

#6. El que sembla gaudir de millor salut i tenir un millor aspecte, ben poblat de fulles, però com els seus germans, tampoc creix.

El que sí que creix és l'alvocat, que ja fa prop d'un metre d'alçada. Li van sortint fulles grosses per la part de dalt i les de sota es van assecant, de manera que queda una tija molt llarga amb aparença de palmera. Tard o d'hora l'hauré de trasplantar perquè està en un test molt petit.

Com a comentari general, tot i que els ginkgos segueixen brotant cada primavera, no sembla que es vagin desenvolupant com un arbre normal, i a més a les fulles els surten uns piquets marronosos amb pinta de malaltia. No sé si duraran gaire temps més, però definitivament els hauria de trobar un lloc on plantar-los definitivament perquè puguin créixer lliurement.

Relats conjunts, L'ermità de la gruta

La primera referència que tenim d'aquestes ermites en coves data del 2036, encara que no és descartable que existissin amb anterioritat. Crida l'atenció que, en una època ja tan tecnològica, es muntessin aquests espais de peregrinació on es reunien autèntiques munions de gent. Segons es creu, és allà on va començar el culte. L'auge de la religió actual es va veure afavorit per la franca decadència dels déus antics: la gent havia perdut la fe. S'explica fàcilment, doncs, que la nova religió desbanqués ràpidament les altres i que els seus fervorosos creients abandonessin l'adoració d'altres ídols per centrar-se en la que, en endavant, seria l'única religió acceptada. El més curiós del cas és que no hi ha documentada cap guerra entre partidaris de les altres religions i els de la nova, el canvi es va fer de manera natural i sense disputes. Només una petita part de població de l'antiga Espanya s'hi oposava, van intentar fundar les seves pròpies religions, existeixen escriptures que documenten diversos intents, però les religions se solen estendre soles entre el poble, els ídols artificials no solen tenir bona acollida. Finalment van declarar-se ateus, però tampoc aquest moviment es va estendre i la nova religió es va imposar en tots els racons del planeta.

La tradició va fer que durant molt temps el còmput d'anys se seguís comptant com antigament, tot i no tenir ja cap sentit. Per això, en commemoració del centenari de la retirada de Déu, es va decidir canviar la notació i reiniciar el comptatge, això fa que, per exemple, enguany diguem que estem a l'any 146 d.m. 

Per avui ho deixarem aquí, no hi ha temps per més. Ens retrobem demà, i seguirem amb la lliçó. Que Messi sigui amb tots vosaltres.

Aquesta és la meva tardana aportació als Relats Conjunts de maig.

Diu que feia dia de platja

Després de les campanyes, l'excursionista de pa sucat amb oli tenia ganes de treure el cap, però en principi volia només desconnectar una mica, i per això va triar Alp, poblet de la Cerdanya on havia estiuejat durant quatre anys quan era molt petit. Per si de cas, va endur-se les botes, feia temps que tenia en ment fer la Tosa d'Alp, una muntanya de 2536m, però no pensava que fos en aquesta ocasió. Però en arribar a l'allotjament triat va resultar que l'hotel està al peu d'on comença la ruta a la Tosa des de Masella, així que més fàcil no li podien posar. Era un senyal.

El camí parteix de l'estació d'esquí de Masella i, en aquesta època que no hi ha neu ni esquiadors, es pot anar ascendint per les pistes amb l'únic inconvenient d'una pendent considerable durant tot el recorregut. L'únic punt en el que l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant han trobat clapes de neu i una mica de dificultat per avançar ha estat en una canal ampla entre cingles, però després tot segueix sent pujada i més pujada fins el refugi del Niu de l'Àliga i el cim de la Tosa.

La canal que no pintava massa bé, però res, tu!

Des de dalt, vistes al Pedraforca i al Cadí cap a l'oest, el Puigmal i els cims de l'Olla de Núria a l'Est, i cap el nord l'Alta Cerdanya i Andorra.

El Pedraforca i a la dreta el Cadí. Què hi pot haver de més nostrat?

L'excursió no ha durat ni quatre hores, que encara haurien pogut ser menys si l'excursionista de pa sucat amb oli hagués estat en millor forma. La baixada, per evitar les clapes de neu, ha estat per una pista forestal per enllaçar més tard altre cop amb les pistes d'esquí i d'allà fins el cotxe. Un bon entrenament, una mica inesperat, per encarar propers objectius amb una mica més de garanties.

Informe de danys: Bàsicament cansament, i s'intueixen futurs cruiximents a les cames. Tot i el sol de justícia que queia, han evitat les cremades amb un adient ús de la crema solar. Targeta tremolant després de pagar dos cops el túnel del Cadí.