diumenge, 31 de març de 2019

Parlo amb la ràdio

Ja fa uns anys vaig explicar que tinc una ràdio dins del cap. No, no és pas que me l'hagin d'extirpar, sinó que contínuament em sona una cançó o altra al cap. A més, em sona com si l'estigués sentint a la ràdio, no com jo la cantaria, que és tirant a dramàtic. Però és que la meva relació amb la ràdio no acaba aquí. Si sempre tinc algun tema al cap és perquè no paro de sentir ràdios musicals, gairebé sempre Flaixbac. La poso a totes hores, especialment a la feina, i com que repeteixen molt les cançons, se m'enganxen de tal manera que, fins i tot quan l'emissora està apagada, jo les sento igual. Ep, que a Ràdio XeXu també posen altres cançons diferents, però menys.

Bé, el cas és que jo la ràdio l'escolto, no només és un so de fons mentre treballem. Passo moltes hores en una sala tancada, amb bata, guants i ulleres de protecció, amb màquines que fan un soroll monòton i eixordador, tot i que no te n'adones fins que les apagues. Treballar allà sense música seria molt més dur. Però com deia, jo no només sento aquest soroll de fons: escolto la ràdio realment. Miro d'entendre què diuen les cançons, aprenc les dades que expliquen els locutors, estic atent als concursos que fan... i és clar... també interactuo amb ella...

Si un locutor diu una dada errònia, el corregeixo. Si fa una pregunta, li contesto. Dic les cançons que posaran a continuació i sovint no m'equivoco de massa. No ho faig contínuament, eh, no us penseu. Però quan contesto a la ràdio les companyes no entenen res de res. Però què diu aquest boig? 'Que no heu sentit què ha dit el locutor??'. Doncs no, és clar, elles estaven concentrades en la feina. Però a mi no em desconcentra pas, la ràdio. Si cometo errades no serà precisament per estar-la escoltant atentament. Al principi sobta molt, però he de dir que s'encomana. Darrerament he vist que una de les meves companyes també ho fa... A veure si seran aquestes màquines que ens envolten o tants productes tòxics que ens estan capgirant el cervell...

dijous, 28 de març de 2019

Donar sang

No tinc por a les agulles, però molts cops m'han punxat malament a l'hora de fer-me anàlisis o d'intubar-me per alguna operació. Tinc les venes molt estretes, no tinc grans vasos que em solquin el plec del braç i això dificulta la tasca de clavar-hi l'agulla, algun cop he acabat amb múltiples punxades sense èxit i fins i tot he vist com una via se'm desenganxava. El cas és que sóc una mica aprensiu, o almenys tinc tendència a les lipotímies, i en aquests casos que dic sempre acabava perdent els sentits.

És per això que no em passava pel cap donar sang, que em sembla un acte molt noble, però no volia passar la mala estona o fer un espectacle. Però he de dir que els darrers anys a la revisió mèdica de la feina, que són les úniques anàlisis que m'han fet, m'han fet sempre l'extracció a la primera i sense problemes. Així que quan la meva parella em va comentar que hi volia anar i que si la podia acompanyar, vaig decidir de provar jo també, sempre ets a temps de no tornar-hi més si et fan una desgràcia al braç, com m'havia passat algun cop.

Però val a dir que no, les professionals del Banc de Sang fan una gran feina i tot va anar rodat. Va costar trobar-me la vena adient, però quan es van decidir, oli en un llum. Em sembla recordar que algun cop havia donat quan venien a fer campanyes a la facultat, però d'això en fa 20 anys. Com que considero que és un bon gest i l'experiència no va ser pas traumàtica, ara a casa ens plantegem anar-hi periòdicament, almenys un parell de cops l'any. Us encoratjo a fer-ho, no deixa de ser una manera de salvar vides i mantenir les reserves de sang altes és important. I a més et donen berenar! Si això no us convenç...

dilluns, 25 de març de 2019

Relats conjunts, Noia amb ranuncles


No vull que em malinterpretis, eh? Ja saps que jo respecto molt la teva personalitat i la teva manera de fer. Déu me'n guard de qüestionar si decideixes vestir-te d'una manera o d'una altra, no sortirà de la meva boca cap queixa i encara menys un retret, només faltaria! És decisió teva i jo no hi tinc res a dir, al contrari, només en cas que em preguntessis l'opinió te la diria de la manera més objectiva de què sóc capaç. De maner que et demano disculpes per endavant per si el que vaig a dir t'ofèn o et molesta, res més lluny de les meves intencions fer-te sentir malament i ni fer que canviïs el teu look arran de les meves paraules però... és possible que t'hagis passat una mica amb el maquillatge?


La meva breu aportació als Relats Conjunts de març.

dijous, 21 de març de 2019

12 anys d'històries

Ha arribat el dia, avui el Bona Nit fa 12 anys!
Per celebrar-ho us vaig demanar d'escriure relats de ficció amb dos blogaires desapareguts i un d'actual i com sempre us he d'agrair la vostra participació, sort en tinc de vosaltres! Encara que no m'heu fet massa cas en la llargada, hahaha. Però abans de passar als vostres, jo també he fet el meu! Aquí va:

Fins aquí podíem arribar. En Pons havia començat a tenir més comentaris que ningú, la seva popularitat pujava com l'escuma. D'on sortia aquell tio? Posts diaris, tot frikades? Però què li veia la gent? Això no es podia permetre. Per això L'Anna Tarambana va citar l'Alepsi per parlar del tema, i també van avisar l'Elur. No tenien massa en comú, però era experta en ocells i no hi havia cap dubte que el tal Pons era un bon 'pajaru'. Van quedar al Zurich per parlar-ne en una taula arraconada. Entre les tres van decidir-ho tot, calia fer-lo desaparèixer del mapa com fos. Van trenar un pla perfecte, l'assassinarien durant una gala d'entrega de premis de c@ts, amb tot el guirigall i el caos dels comentaris segur que ningú pensaria en ell si deixava de parlar. A més, com que en Pons tenia molts posts programats, passarien molts dies abans que algú sospités de la seva absència. 

Però quan ja estaven ultimant els detalls, l'Assumpta, que les havia estat escoltant d'amagat tota l'estona, es va plantar davant d'elles i els va dir que se n'anava a la policia a denunciar-les, no aconseguirien pelar en Pons tan fàcilment! I així ho va fer, però elles no es van quedar quietes, van aconseguir fugir abans que arribessin les forces de l'ordre. Des de llavors són fugitives de la justícia i, per raons evidents, van haver de deixar els seus blogs abandonats. Ningú ha tornat a saber res d'elles.


I a continuació, els vostres relats!! Moltes gràcies!! Encara sou a temps d'enviar-me'n, si ho feu els aniré afegint!

La proposta d'en McAbeu

En XEXU potser també és un excursionista de pa sucat amb oli però sobretot és un bloguer de cap a peus que complirà, aquest mateix mes, una dotzena d'anys publicant posts (que es diu de pressa). Han passat moltes coses durant aquests anys però estic segur que si ell hagués de destacar només un dels projectes blogaires on ha participat, triaria els Premis C@t. L'organització d'aquells premis blogaires per votació popular li va comportar molts bons moments però també li va fer perdre algunes hores de son. Per això, no és estrany que encara ara els tingui ben presents i que, fins i tot, algunes vegades hi somniï.

Us vull explicar el més recurrent d'aquests somnis. En ell, en XEXU es veu administrant de nou aquells Premis i s'imagina noves categories per posar a votació. Quan somniem tendim a desvariejar més que quan estem desperts, per tant és normal que l'home s'inventi categories tan delirants com la de «Millor Parella Blogaire». Però en un somni tot val, així que de seguida comença a pensar en possibles candidats a aquesta categoria i li venen al cap SÀNSET i UTNOA, els dos titulars de "Do you want to know a secret?", un blog ple de bon humor i d'unes quantes porres futbolístiques, o en SERGI i l’AVI GRES que al blog "Personal in Transferible" se les tenien entre ells escrivint, a quatre mans, posts genials.
De totes maneres que estigui dormint no vol dir que perdi del tot la percepció temporal, per tant el nostre protagonista s'adona immediatament que aquests blogs no poden guanyar ara el premi a la «Millor Parella Blogaire» perquè ja fa un grapat d'anys que van deixar de publicar. Tot seguit, doncs, es posa a buscar blogs actualment actius amb possibles parelles mereixedores de tal reconeixement i aquesta segona part del somni dura fins a l'instant exacte quan se li fa present el "Pons’s Blog" amb en PONS i l'AHSE.

En aquest precís moment, i no sabem ben bé perquè, en XEXU es desperta amb un sobresalt i el somni s'acaba.


La proposta d'Elfreelang 

De lluny va albirar la silueta de la ara ja consagrada novel.lista del gènere negre: la Kweilan, cofada amb un barret d'ala ampla i vestida amb gavardina .... hi havia una boira espesa .....però malgrat la manca de visió clara , n'estava segura no podia ser altra que ella......i s'hi va anar acostant amb pas ferm i decidit ......

Quan ja hi era ben be a tocar va exclamar amb veu ferma :
- Kweilan!!! Kweilan, sóc jo: la bloguera de Reus ....l'Assumpta ......em recordes?
- Ah quina sorpresa! i que hi fas aquí enmig d'aquest somni blogaire ?
- Ves ...quina pregunta .....doncs he vingut per celebrar l'aniversari del blog del XeXu i tu?
- També , també i de pas com que la protagonista dels meus llibres fa vacances , no tinc més remei que investigar la desaparició de fanal blau de la catosfera ....t'hi apuntes?
- Sí , sí m'hi apunto, convidaria més blogaires però els requisits deien que només es podien mencionar dos blogaires en actiu i una que no.....
- Doncs ja l'has vessada perquè jo estic també desapareguda i tu quasi quasi..... ja no fas entrades des fa un munt de temps ....
-ostres ! tens raó hem ficat la pota fins al fons catosfèric !!!! i ara què fem ....anem malament i ja portem uns quants mots .....vols dir que ens ho tindrà en compte?
- No ho crec, és bon excursionista encara que es posi el malnom de pa sucat amb oli, és un bon noi .....
- ja , ja ho sé és un gran tipus! però ens estem saltant les normes......i ja tenim una certa edat per anar fent saltirons
- Com que és un somni ....tot s'hi val......
- I qui ens deu somiar ?
- Per això també estic fent una recerca entremig de la boira lleidatana

De sobte , la Sara que ja havia crescut molt , va cridar a la seva mare , la Gemma ....:
-mama! mama !
- què vols? què passa?
- uf mama he tingut un somni molt estrany m'havia fet de text i de paraules i vivíem dins un blog i el món era virtual i era atmosfèric catosfèric...
- No t'hi amoïnis ara mateix truquem al gegant del pi perquè ens resolgui l'enigma ( si hi cliques veuràs que un altre insigne de la catosfèra que també ha somiat ......
- bé doncs bona nit i tapa't i per molts anys!!!!
-vull bufar espelmes mama
-Sí Sara bufem .......


La proposta d'en Pons

Avui aclarirem la misteriosa desaparició de Alba Pifarré i Montse Lladó. En teoria es tracta de dos desaparicions aïllades i sense relació alguna però la realitat es ben diferent. Alba ens abandona al març del 2014 amb un innocent post sobre el cafè, o potser el cafè no es tant innocent? Hi ha qui assegura que l’Alba va desaparèixer de la catosfera perquè va tenir un fill, i això li va prendre protagonisme al blog, però tothom sap que això es fals, un fill amb prou feines et roba temps, es súper fàcil de compaginar la teva vida amb un fill, un fill no et canvia per res la vida, amb prou feines notes que el tens. ehem… Per altra banda, Montse desapareix uns mesos abans, concretament a l’octubre de 2013 amb un post “sense ànim d’ofendre”, però està clar que si que va ofendre a algú… Per cert, a la Montse no se li coneix cap fill nou nascut en el 2013, quina seria la seva excusa? Doncs la excusa es la mort, més concretament la seva. Hi ha gent que assegura haver-la vist comentar en altres blogs més enllà del fatídic octubre del 2013, però només són rumors. La veritat resta amagada de la llum fins avui. Sense més preàmbuls, Ahse es va carregar a les dues ex-bloggers simplement pel fet que van deixar de comentar a Pons’s Blog o sigui que ja sabeu què no heu de deixar de fer.


La proposta de la Carme

Després d'una colla d'anys de tenir un blog i d'haver conegut molts i molts blocaires, jo tenia, encara, alguns dubtes. Realment de què estan fets els blocaires? Desapareixen de veritat? Són simplement personatges? Quan marxen, no en queda res? Són reals?

I vaig decidir aclarir, si més no en algun cas, de què estaven fets els blocaires desapareguts i també alguns que encara estan en actiu.

En primer lloc vaig anara trucar a casa l'Óscar del blog The lost art of keeping a secret, i vaig trobar un Óscar totalment desconegut, com si mai no haguéssim tingut res en comú, desconnectat dels blogs, molt connectat amb la seva vida real i amb els seus amics, content, però distant i com a xarxa preferida, tenia tot just l'instagram. Justet, sense addiccions. Era el mateix Óscar? No us ho sabria dir, però tota la meva impressió es que no. Vaig anar a trucar, després, a casa la Rita del blog La meva illa Roja. I estranyament vaig trobar-me amb la mateixa situació o molt semblant. Això encara em va estranyar més, perquè jo creia que la Rita i jo hauríem pogut ser bones amigues. I em va fer pensar que alliberar-se dels blogs potser havia estat una bona idea per a ells. I sí, estaven bé, però no els podia reconèixer. I jo, blocaire empedreïda, me'n vaig sentir una mica incòmoda o potser ofesa, no sabia dir si ofesa amb ells per posar-me aquest mirall al davant o potser amb mi mateixa per ser massa ingènua. Ells estaven perfectament i me n'alegrava, però de la nostra relació no en quedava res de res.

Vaig decidir canviar de rotllo i anar a trucar, finalment, una blocaire activa. L'Elfreelang del Si dubto és que soc... L'Elfree sí que era ella mateixa, no la vaig trobar gens desconeguda i vam parlar de moltes coses. L'Elfree també estava molt connectada a la seva vida, a la seva feina, als seus amics. Res a envejar-los-hi, doncs. Reconciliada amb la nostra familieta blocaire, li vaig explicar els meus neguits i parlant, parlant, vam arribar a una conclusió. Hi ha blocaires circumstancials, per a ells el blog compleix alguna funció molt concreta a la seva vida i quan passa la necessitat, deixen caure el blog i tot allò que porta al darrere i blocaires vocacionals (o potser tossuts), que anem adaptant el blog a les diferents circumstàncies i etapes de la nostra vida.

Ella i jo en som dues, però en conec uns quants més, de tossuts.

I encara una altra conclusió, de propina: els desapareguts dels blogs, desapareguts estan, i no valen intents de recuperar-los com el Roda el món i torna al blog. Res a fer. Ni visites a domicili, res de res. Guarden, sempre, gelosament el seu espai personal, tal com nosaltres els guardem en el record.


La proposta de la Gemma Sara

Per un corrent subterrani de la memòria he arribat als contes de la Sílvia. Sabeu quins contes vull dir? Els de Fent punyetes (un nom ben prosaic que a ella, que feia prosa, li agradava). Eren contes dolços i amargs alhora, com els bons, com la vida, oi? Era molt bona, la Sílvia. És molt bona. I en un revolt de l'hipocamp m'he trobat amb la joventut de la Yáiza en forma de paraules certes, agudes i clarividents. Recordo com es va fer indepe, aquell senyal que li van fer a la mà a l'insti. I que jugàvem a parlar en francès, en fi, Coses de la vida.

Ara el XeXu del Bona nit, ves per on, em fa pensar-hi. Penso en com ens activàvem les neurones mirall quan ens llegíem, perquè la gràcia és que els blogaires ens ressonem entre nosaltres... alguna cosa així. Tu que tens un poder blogaire, XeXu, fes que tornin ;)


La proposta de la Laura T. 

La Maria cada dia al capvespre feia una mena de revisió del que li havia passat durant el dia, sovint la feia patir que algun ocell topés amb el seu cotxe i prengués mal però quan se n’anava al llit algú li deia “Bona nit, i tapa’t” i aclucava els ulls i començaven els seus Somnis de plastilina. Fins que un dia, coses que passen, es va perdre en un.
A l’altra banda del país, la Gerònima, una índia sense plomes, un ventada de simpatia i d’energia, un bon dia va notar que la bateria se li esgotava. Feia dies que s’ensumava tempesta. A l’anar a dormir algú li va dir: “Bona nit, i tapa’t” i després d’aclucar els ulls va desaparèixer entre Llampecs i trons.
Davant d’aquests fenòmens paranormals, el Xavier, el nostre incansable fotoblogger no para de visitar barris i d’anar a totes les manifestacions que es celebren, intentant descobrir què ha passat o quines pistes pot trobar de tot això. Cada dia acaba esgotat i quan es fica al llit per gaudir del merescut descans, sent un xiuXEXUeig a l’orella que li diu: “Bona nit, i tapa’t” i l’ajuda a carregar les piles pel dia següent. Però si hi voleu col·laborar i en teniu alguna pista, no deixeu de passar-vos per la seva agència FITA i a veure si en traiem entre tots els entrellats.


La proposta de la M. Roser

Recordo alguns amb els quals vam compartir un dinar al club del costat de la meva casa real ( dec ser una mica "pija", jo)...La Glòria de BloBos.Blog, que ara no es prodiga gaire segurament perquè està immersa en el seu món poètic, ja que la veig sovint als programes culturls de Sants; abans tirava endavant dos blogs...
I en especial, la Violant D'Atarca una noia amb un tarannà d'esquerres, indomable, anarquista, feminista...Ves per on el seu blog( que no en recordo el nom hi ha desaparegut) i el meu, eren completament diferents, però des del primer dia vam tenir una connexió molt especial potser perquè en el fons entre, les meves idees i les seves no hi ha tanta diferència, però a un nivell diferent. Vam anar plegades a la fira del llibre de la plaça de la Catedral i després, cap a casa meva també a dinar al costat de la piscina...Fins hi tot el Jordi Dorca, del Blog Advervia, que ara tampoc es prodiga gaire i amb el qual vaig compartir i aprendre paraules noves del món rural, es va adonar d'aquesta relació especial, doncs ell pensava que era la meva neboda! Per l'edat ho podia haver estat...



No us podré agrair mai prou que seguiu aquí i que seguiu fent d'aquest món blogaire un lloc tan acollidor. Hi som menys temps, menys gent, però continua sent un lloc que val la pena, un petit oasi. I per demostrar-vos que, encara que de vegades em costi molt ser regular aquí, us segueixo portant al cap, com cada any us poso un recull de fotos que m'han fet pensar en vosaltres. Si feu clic sabreu a quins blogaires em recorda. Poquetes fotos aquest any, però encara us trobo per tot arreu. I que duri!

http://thecyanidesun.blogspot.com/

http://elquempassapelcap.blogspot.com/

http://plomablava.blogspot.com/

http://petitesesroser.blogspot.com/

https://pons007.wordpress.com/
 

diumenge, 17 de març de 2019

Si no la fas, te la fan

Fa dies que em rondava pel cap escriure sobre les eleccions que vénen, però  tot i que sembla simple, em costa enfocar-ho per les meves contradiccions internes. S'acosten unes municipals, que per aquells que ens dediquem a la política nivell usuari són tot un esdeveniment que arriba cada quatre anys, com si d'uns jocs olímpics es tractés. Però ens han brotat unes generals espanyoles del no res i això no estava previst. El primer pensament que em ve és 'no penso fer campanya per aquestes eleccions'. Després, pensant com a votant, podria barrinar 'què hi hem d'anar a fer ara a Madrid??'.

Mentalment estic desconnectat de l'Estat espanyol i no hi haurà res que em pugui fer sentir espanyol. Mai. Després de tot el que hem passat a Catalunya els darrers temps el meu pensament és encara més lluny, hem fet la feina i ens hem guanyat el dret a la llibertat. Per què, doncs, aquestes eleccions ara? Podríem passar d'elles, no? Ja s'ho faran. Doncs malgrat totes les meves contradiccions, una cosa és el que jo senti, o el que ens agradaria, i una altra és la realitat. I la realitat és dura i decebedora: no hem aconseguit l'objectiu, ens caldrà seguir treballant per la independència si la volem realment. Ens vam creure que seria fàcil, però no ho serà. Que a dia d'avui hi hagi qui segueix venent que ja està fet, que som república i que només s'ha d'aixecar una suspensió per fer-la efectiva, és molt injust i perjudicial. Només cal mirar com actuen els Mossos, el nivell de repressió als mitjans catalans...

Què fer? Doncs votar, no tenim una altra sortida. Votar totes i cadascuna de les vegades que ens posin una urna davant. No votem per Espanya, no votem per constituir un congrés de diputats. Votem perquè, ho vulguem o no, encara depenem d'aquest Estat que fa amb nosaltres el que li plau. Si no ens estem allà uns altres ocuparan el nostre lloc, no és que quedin els escons buits. I tota política que no fas, te la fan. Deixar totes les decisions que es prendran sobre Catalunya en mans dels qui la volen callada, sotmesa i submisa. Aquesta és l'alternativa. Si controléssim el nostre territori, si realment estiguéssim governant i gestionant els nostres recursos, no caldria fer-ho. Però no ho estem fent.

Per sort nostra (i potser per desgràcia seva), ha aparegut una nova alternativa que es pot votar i que potser convenç a alguna gent que volia optar per l'abstenció. Ara tenim tres opcions, per a tots els gustos, però cal que donem suport als partits catalans, encara que sigui amb una pinça al nas, per ells o pel tipus d'eleccions. L'abstenció és legítima, és clar. Però en la meva opinió és una rebequeria i no adonar-nos de l'escenari ni de la partida que estem jugant. A mi també m'agradaria tenir unes altres cartes a la mà. Però no les tinc.

dimarts, 12 de març de 2019

25 anys de castells

Fa un dies comentava que de qualsevol record que tinc sembla que en faci 25 anys. I no és broma, l'experiència acumulada fa que els records es remuntin dècades enrere i que en alguns casos sembla que sigui ahir. Però hi ha un fet que enguany compleix 25 anys a la meva vida i que no se m'apareix com un pensament fugaç, sinó que m'acompanya dia rere dia: Aquest any fa 25 anys que faig castells.

Es diu aviat això, però són molts anys de la meva vida, ja uns quants més de la meitat, que em dedico setmanalment a aquesta activitat tan especial. Vaig començar el 1994, quan en tenia 16 i he continuat fins avui amb una temporada de desconnexió de tres o quatre anys, però ni tan sols en aquells temps vaig estar massa allunyat de la colla. Enguany també fa 15 anys que estic en la meva colla actual, anteriorment havia estat en una altra. Durant aquest temps he ocupat responsabilitats en els equips tècnics sobretot de pinyes i també de troncs, però no va ser fins el 2018 que vaig tenir una responsabilitat de representació de la colla. Mai he format part formalment de la junta directiva.

Més enllà de les responsabilitats, el que m'agrada és fer castells a plaça, naturalment. Quan era jovenet pujava al tronc, però a la meva colla no pujàvem massa amunt. Quan vaig canviar de colla ja vaig quedar encasellat en el nucli, la part de sota que aguanta tota l'estructura del castell. Feia de baix, primer pis del castell, però una lesió a les vertebres em va impedir continuar aguantant tant pes, però em dedico a fer de crossa o tap, sempre allà sota. I ep, també he pujat molt al folre, que sempre et dóna un puntet més d'adrenalina.

En definitiva, un quart de segle ja fent castells i de moment no em plantejo plegar. Ja no participo al mateix ritme que altres temps, no vaig a tots els assaigs ni actuacions, però sí a la majoria. Potser si deixo de banda altres activitats em tornaré a enganxar a ple rendiment, perquè tot no es pot. Llarga vida als castells!

*****

Recordeu que, si voleu, podeu ajudar-me a celebrar els 12 anys de blog.

dijous, 7 de març de 2019

Orgull de classe treballadora

M'adono que, en general, la gent té poca consciència social, especialment pel que respecta als seus drets socials i laborals. Davant d'una convocatòria de vaga, molts encara es plantegen fer cas de les directrius de l'empresa, sense tenir en compte que és el treballador qui exerceix un dret i aquí l'empresa hi té poc a pelar. Advertències, prohibicions per aquest dia... No senyor, si vull fer vaga no tinc ni tan sols per què avisar-te. I si no en faig, encara menys!

La vaga del 8 de març és un xic especial, diferent de les altres, però no per això menys important, com es va demostrar ja l'any passat. Cal anar fent passos en la lluita per la igualtat, que avui es veu encara més amenaçada que uns anys enrere. A la feina ha estat motiu de controvèrsia, les companyes havien decidit fer una aturada simbòlica, però les imposicions de l'empresa els han despertat la consciència, hi ha hagut una mica de sidral i han decidit augmentar una mica la protesta. No faran el dia sencer de vaga, però sí que faran una aturada més llarga del que pretenien. I jo amb elles, és clar. Sempre sóc dels que fa bullir l'olla, però en aquest cas és una decisió que els corresponia a elles. M'he ofert a fer els serveis mínims si volien agafar-se tot el dia, però no caldrà.

Si explico tot això és perquè estic content que els meus companys de feina vagin prenent consciència dels drets que tenim, no cal estar en una cadena de muntatge per acollir-se al dret a vaga i de reivindicacions no en falten mai. Però sobretot, comencen a entendre que l'empresa fa d'empresa, sempre voldrà que acotem el cap, però de treballadors només podem fer nosaltres. Una mica d'orgull de classe treballadora, encara que sigui sobre-titulada i sobre-formada, no va mai malament. I d'orgull de dona i feminista tampoc. 

*****

Recordeu que, si us ve de gust, em podeu ajudar a celebrar el 12è aniversari del blog

diumenge, 3 de març de 2019

Ordres de magnitud econòmics

En cas de voler fer un gran viatge aquest any, comença a fer-se tard per trobar bones ofertes i planificar-lo. A casa teníem aquesta idea, per segon any consecutiu, cosa que no havíem fet mai abans. Després d'anar a Canadà l'any passat, ens plantejàvem anar a la Patagònia enguany. Hem anat deixant passar el temps perquè no n'estàvem del tot convençuts i perquè la bona època per anar-hi és a la nostra tardor, a finals d'any. Però quan ens hi hem posat seriosament i hem començat a veure els preus, els problemes de canvi de frontera entre Argentina i Xile i que allà les distàncies són molt grans i les carreteres no massa bones, ens hem estressat i ens n'hem desdit.

No és un destí descartat, seguirà en cartera. Sobretot perquè els que ens tira més enrere són els preus, i si això és així no és perquè no ens ho puguem permetre, tenim diners més que de sobres per fer aquest viatge, sinó per com som. No estem acostumats a fer despeses grans i quan comencem a sumar en milers d'euros ens espantem. Diguem que el nostre ordre de magnitud de confort són els centenars, però els milers se'ns escapen. Si sumem això a que per nosaltres és una mena de pecat tocar els estalvis que fem com formiguetes per coses tan mundanes com, per exemple, viatjar, doncs ens posem unes auto-limitacions absurdes.

M'agrada aquest auto-control, eh! No estic dient que hauríem de començar a tirar la casa per la finestra ara que podem, que tenim diners i forces per fer-ho, però podríem ser una mica més valents i atrevits. No gastarem mai aquells diners que no tenim, però tot i tenint-los ens fa cosa gastar-los. Com s'ho fa la gent per despreocupar-se i gastar en milers com aquell qui no vol la cosa?