dimarts, 29 de gener de 2019

Relats conjunts, Recordant el passat


Aquella era l'última missiva. Tampoc a casa dels Hamilton la volien. No havia aconseguit feina a ca la costurera Blackwell perquè, segons ella, ja tenia més noies de les que podia mantenir. Tampoc a la taverna Willbur necessitaven cuineres, i menys amb tan poca experiència. Hi havia poca feina per noietes soles que, a més, vinguessin sense recomanació. Les possibilitats d'obtenir uns ingressos que li permetessin viure pel seu compte eren escasses, per això havia provat sobretot en altres cases de famílies benestants, per entrar a servir, com feia ara. Els Collimore no passaven pel seu millor moment, de manera que es conformaven amb una sola cuinera i una serventa que feia tots els papers de l'auca. Per contra, no tenia credencials per esdevenir la majordoma que buscaven els Percy, ni tan sols hi va insistir perquè li semblava que li anava gran. Va provar-ho oferint-se de cambrera de la senyoreta Isabella Rosmund, però es van quedar una cosina segona de la família que venia del poble. Els Machintosh la consideraven massa jove per ser dama de claus, eren gent molt conservadora. I els Kingston li van argumentar que eren massa amics del seu senyor i no s'hi volien enemistar pispant-li una serventa.

Potser si sabessin... però no, no els ho podia pas dir. No els podia dir que el senyor, el seu amic tan distingit i educat, entrava molts vespres a la seva cambra, quan ja era negra nit i la resta del servei i la seva família dormien. Ho feia posant-se un dit als llavis reclamant el seu silenci, i malgrat la seva evident expressió de terror, començava a palpar-la i a fer-li... s'avergonyia només de pensar-hi. Aquell monstre l'havia embrutat per sempre més. No s'hi podia oposar, callava i el deixava fer: era el seu senyor. Però només pensava en fugir, en marxar d'allà, ben lluny, en no veure'l més. Però no tenia enlloc on anar. Necessitava que algú l'acollís al seu servei per poder escapar, no podia pas marxar amb les mans buides, no sobreviuria. Ni tampoc podia denunciar-lo, qui la creuria, a ella? No podia defallir, enviaria més cartes, on fos, necessitava que algú la contractés. A qualsevol lloc estaria millor que en aquella casa.


La meva proposta pels Relats Conjunts de gener, tot i que ja freguem el febrer!

dissabte, 26 de gener de 2019

The floor is lava

L'excursionista de pa sucat amb oli ha començat l'any sortint a caminar a mode de pretemporada, però excursions faciletes, d'aquestes que no venen. Cal una mica de màrqueting per mantenir l'expectativa, que si baixem de 3000 metres sembla que les cròniques no tenen cap interès. Però els tresmils van cars a l'hivern, massa neu, massa fred, alguna solució s'havia de trobar. Calla, que hi ha un tresmil regalat i que a més té la gens menyspreable alçada de 3718m: El Teide. L'únic inconvenient és que es troba a Tenerife i s'ha d'agafar un vol de 3 hores. Ja que hi era, s'ha passat una setmana a l'illa. Però tot sigui per l'audiència!

Aquí comença el camí real cap el Teide. Un turonet.

El Teide és el cim més alt de l'Estat espanyol i el tercer volcà més alt del món. Com que està en una illa no massa gran, comença a enfilar-se arran de mar i va pujant fins a aquesta impressionant alçada. Però per pujar-hi hi ha trampa, és clar! Si ho desitges pots pujar-lo a peu, però l'excursionista de pa sucat amb oli el va fer per la ruta clàssica, és a dir, amb cotxe fins a uns 2300m, des d'allà en telefèric fins a 3500m i finalment pujant a peu els 170m que queden per un sender empedrat i perfectament delimitat (sender 10) sense cap dificultat tècnica, amb pendent notable però perfectament assumible. Un altre tresmil a la butxaca amb el qual l'excursionista de pa sucat amb oli demostra de quina pasta està fet: de la que estan fets els impostors. Per cert, per pujar al cim cal un permís que s'ha de demanar amb antelació. No val diners, però sí que cal reservar i és per unes hores concretes. Si no el tens, no puges, hi ha una garita on l'has d'ensenyar!  

En primer pla, el cràter del Teide. A baix, 
l'esplanada de las Cañadas del Teide.

Les vistes des del Teide són molt diferents de les que s'observen des d'una muntanya d'aquesta alçada. Deixant de banda la capa perpètua de núvols que cobreix l'illa a 1500-1800 metres (a l'hivern) es pot veure el perfil escarpat de Tenerife i algunes de les altres Illes Canàries: la Palma, el Hierro, la Gomera i Gran Canaria. El que va sorprendre a l'excursionista de pa sucat amb oli i a la Fantàstica Acompanyant va ser que al reduït cràter del Teide hi ha diverses fumaroles que expel·leixen gasos amb molta olor a sofre, en alguns casos força ofensiva. Tot molt tranquil·litzador tenint en compte que és un mega-volcà adormit però no inactiu, i que a més és del tipus explosiu. Però no, no va decidir entrar en erupció quan ells eren dalt.

Vista des del cim, bàsicament lava i núvols.

Com que no es van cansar gaire, l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant encara van fer el sender 12 cap el mirador del Pico Viejo, un tros de cràter de 800 metres de diàmetre i que té una alçada de 3135m, és espectacular mirar-lo des de lluny, acostar-s'hi ja és més complicat. Amb aquesta excursió l'excursionista de pa sucat amb oli assoleix el seu desè tresmil, el més alt de tots els que ha fet per ara, però el més fàcil i el més car amb diferència, ja que consisteix en pujar un turonet de 170 metres, però t'has de pagar els vols, l'allotjament i les papas arrugás amb mojo picón.

El cràter del Pico Viejo, poca broma.

Informe de danys: cap ni un de l'excursió, llevat d'una mica de vermell a la cara perquè per sobre els núvols hi fa un sol que espetega les pedres. Això sí, pujar tan ràpid a tanta alçada fa que es noti la manca d'oxigen, mareja una mica i el cor va més ràpid.

diumenge, 20 de gener de 2019

#10YearChallenge

Aquests dies corre per la xarxa un d'aquests reptes absurds als que molta gent s'apunta. Consisteix en posar una foto pròpia actual al costat d'una de fa 10 anys, per això es diu el repte dels 10 anys, molt original. En alguns casos la diferència és notable. Hi ha qui s'ha afanyat a dir que això ho promou facebook per desenvolupar eines que millorin el reconeixement facial, cosa no massa indicada si ets propens a manifestar-te a cara descoberta. Però jo he decidit participar-hi igualment. Això sí, no deveu pensar que posaré fotos meves, oi? Deixarem que sigui en Blog a qui vingui a buscar la policia.


El canvi a la cara és evident, i també en el color del pelatge. Però si no us feu una idea del canvi de mida que ha tingut en 10 anys podeu agafar com a referència la mida del coixí que té a sota, que és el mateix. El coixí també participa en el repte, però està igual el tio!

I amb aquesta ximpleria m'acomiado per uns dies, feu bondat en la meva absència!

dijous, 17 de gener de 2019

No ofèn qui vol, sinó qui pot

Malauradament, aquest dies les xarxes socials són un compendi d'atacs entre independentistes arran de les desavinences dels partits i la poca unitat. La gent, emparada molts cops en l'anonimat, diu les animalades més grosses que li passen pel cap. Fa gràcia perquè en els blogs l'anonimat servia per auto-protegir-nos, en canvi a twitter serveix per atacar. Petites diferències.

El cas és que, com a resposta a algun atac, veig sovint la frase que dóna nom al post: 'no ofèn qui vol, sinó qui pot'. Em fa gràcia per diversos motius. Per començar, qui és que pot ofendre? Hi ha carnets o autoritzacions, llicències per ofendre? I per altra banda, a qui vol enganyar qui escriu aquesta frase, si es pot notar que està visiblement ofès a distància? Es diu per menystenir l'ofensa, però és evident que ha fet diana. Per què ens pot tant l'orgull?

dilluns, 14 de gener de 2019

Els joves

Aquest dissabte, a les acaballes del Preguntes Freqüents, la Cristina Puig va presentar una actuació musical i va entrar un senyor ja gran a cantar. La conductora, abans de la cançó, va reptar a l'audiència a veure si sabíem qui era aquell home. No em va caldre ni un segon per reconèixer-lo, no pas pel nom, Nigel Planer, però sí pel seu personatge més recordat: Neil, el hippy de Els Joves, una sèrie icònica que TV3 va emetre els seus primers temps. Per alguna estranya raó aquest personatge va fer moltíssima fortuna a Catalunya, el podeu recordar per exemple aquí.

La veritat és que em va fer il·lusió veure'l. Però el que em va agradar més és recordar-lo. Vaig pensar: quina sort tenir tanta memòria estúpida i recordar tants personatges, tants programes, llibres, cançons, artistes... Fa poc que vaig fer anys, i malgrat que no estic per crisis, no es pot evitar pensar que el temps no s'atura, que potser encara no, però que cada cop està més a prop que tot comenci a fer baixada. Fa uns dies vaig tenir un moment de debilitat així, no sé per què, en una reunió. Però veient el Neil en pantalla, amb molts més anys que a la sèrie, vaig recuperar el pensament que és una sort tenir tants records de fa 10, 20, 30 i gairebé 40 anys. Ja no els personals, sinó els que et vénen de fora. Quina tristesa la gent més jove que veu a la tele aquest actor i no es teletransporta immediatament a la sèrie. Ens fem grans, potser sí. Però tot el que hem viscut, vist, sentit, llegit... poder-ho evocar... uf.

I potser no recordaré què vaig sopar ahir, o a quina hora és la reunió de dimecres, però sí com es deia aquell disc que va portar un grup a la fama, o aquell diàleg d'aquella sèrie que tant m'agradava, o la protagonista d'aquella pel·lícula de fa tants anys, mentre que la gent que em ve darrere no coneix ni el grup, ni la sèrie, ni aquella pel·lícula. Els Joves com a record, com tants altres, també em fan a mi com a persona, han servit per edificar-me. I que així sigui per molts anys amb els records que segueixo generant dia rere dia. Això, com el temps, tampoc s'atura.

divendres, 11 de gener de 2019

Mordassa

No sóc massa habitual de llegir assaig, però n'estic llegint un sobre el dret a la llibertat d'expressió i manifestació i una frase se m'ha quedat gravada i se'm repetia al cervell durant molta estona: "En una confrontació entre un policia i un ciutadà, la desprotecció del ciutadà és completa". En el llibre està perfectament documentada i detallada, però les implicacions que això té són tan grans... Entre moltes noves lleis que van aparèixer amb la reforma del Codi Penal al 2015 que ens perjudiquen, s'invalida la presumpció d'innocència i a més hi ha el principi de veracitat. Si posem les dues coses juntes, és a dir, que ja no cal demostrar que ets culpable de res per culpar-te i que es parteix de la base que l'agent de l'autoritat pertinent té més credibilitat que tu, tenim una eina repressiva fantàstica. No només es bona com a eina, sinó com a prevenció. A veure qui és el guapo que se la juga amb un agent de l'ordre, que com tots sabem sempre es comporten amb una actitud exquisida. Això lliga perfectament amb una dada que és l'última que he llegit abans de tancar el llibre, sobre condemnes per enaltiment del terrorisme: "...entre el 2014 i el 2016, es va detenir a 76 persones per comentaris a twitter".

Ens volen callats, ens volen controlats, ens volen obedients i no permetran que ningú aixequi la veu contra el règim establert. No sabem fins a quin punt som vulnerables davant dels governs autoritaris dels Estats europeus. Perquè no només passa a Espanya això, i a Catalunya només no passa perquè no tenim un Estat. Si el tinguéssim, hi hauria igualment un aparell que es dedicaria a reprimir tothom que alci la veu. La veritat, no sé per què m'entesto a llegir distòpies de tant en tant...

diumenge, 6 de gener de 2019

Vull aquest

Torna a haver-hi canalla en el meu entorn familiar, torna una mica la màgia de Reis. Dels dos membres de la nova generació un ja és massa gran, però el petit està en plena època de gaudir moltíssim d'aquest dia. Segurament tots tenim records de quan érem menuts i vivíem la il·lusió de rebre tants regals. Jo recordo el sofà de casa ple de paquets de regal i multitud de joguines. Però poques joguines van marcar-me, la que més recordo eren les construccions de Tente, una línia de joguines catalana que va acabar sucumbint a Lego. Però també recordo les millors 'joguines' que rebia i que segueixo rebent a dia d'avui. 

A casa sempre s'havien preocupat de regalar-nos llibres per inculcar-nos l'hàbit de la lectura, entre tots els regals no hi faltava mai un llibre. De més petit segur que era el paquet que menys em cridava l'atenció. Però un cop enganxat, era jo qui els demanava. Potser era en aquella època que la màgia s'ha acabat, però encara pots demanar tot allò que vols. Un record bonic que conservo és el d'agafar un d'aquells vells llibres de La Galera a l'hora de fer la carta als Reis, buscar les darreres pàgines on hi havia el catàleg complet de l'editorial i començar a assenyalar "vull aquest, aquest altre, aquest i també aquest...". El gran triomf de ma mare. 

Això encara ho faig a dia d'avui. Bé, diverses coses. Encara regalo llibres, si hi ha un conjunt de regals, un llibre no hi falta mai. I quan s'acosta Reis ja no consulto un llibre antic, però me'n vaig a la meva llibreria de referència i començo "vull aquest, aquest altre, aquest i també aquest...". Compro llibres tot l'any, però hi ha dues dates en les que ho faig sense control. L'una és Reis i l'altra, és clar, Sant Jordi. En aquesta 'campanya' de Reis han entrat a casa 10 llibres. Se'm gira feina.

dijous, 3 de gener de 2019

Problemes del primer món

Amb el canvi d'any em sorgeix un problema vital, un inconvenient que fins ara havia pogut eludir, però que ja no podré defugir més i caldrà abordar-lo. Com sabeu, passo moltes hores davant de l'ordinador, fent una cosa o altra, i una dada que he d'escriure sovint és la data. Doncs resulta que en algun moment de 2018 el meu fantàstic teclat sense fils i solar que fa uns quants anys que m'acompanya va començar a patir un mal estrany: no li funcionen el 7 ni el 9 del teclat numèric de la dreta. Sempre que he d'escriure xifres, per costum, faig servir el teclat numèric, però ara si prems el 7 o el 9 senzillament no apareix cap número a la pantalla. I és clar, fins ara podia esquivar el problema, perquè el '8' de 2018 em queia just al mig del 7 i el 9. Però ara hauré d'escriure constantment 2019! Així que assumeixo que, quan em despisti, endarreriré el calendari en uns 1800 anys i passarem a l'any 201. Ja veieu quins drames de la vida moderna, o com diuen a les xarxes: problemes del primer món. Potser caldrà canviar el teclat, però esperaré a veure si em desapareix algun altre número o lletra... per la resta va tan bé...