dilluns, 14 de gener de 2019

Els joves

Aquest dissabte, a les acaballes del Preguntes Freqüents, la Cristina Puig va presentar una actuació musical i va entrar un senyor ja gran a cantar. La conductora, abans de la cançó, va reptar a l'audiència a veure si sabíem qui era aquell home. No em va caldre ni un segon per reconèixer-lo, no pas pel nom, Nigel Planer, però sí pel seu personatge més recordat: Neil, el hippy de Els Joves, una sèrie icònica que TV3 va emetre els seus primers temps. Per alguna estranya raó aquest personatge va fer moltíssima fortuna a Catalunya, el podeu recordar per exemple aquí.

La veritat és que em va fer il·lusió veure'l. Però el que em va agradar més és recordar-lo. Vaig pensar: quina sort tenir tanta memòria estúpida i recordar tants personatges, tants programes, llibres, cançons, artistes... Fa poc que vaig fer anys, i malgrat que no estic per crisis, no es pot evitar pensar que el temps no s'atura, que potser encara no, però que cada cop està més a prop que tot comenci a fer baixada. Fa uns dies vaig tenir un moment de debilitat així, no sé per què, en una reunió. Però veient el Neil en pantalla, amb molts més anys que a la sèrie, vaig recuperar el pensament que és una sort tenir tants records de fa 10, 20, 30 i gairebé 40 anys. Ja no els personals, sinó els que et vénen de fora. Quina tristesa la gent més jove que veu a la tele aquest actor i no es teletransporta immediatament a la sèrie. Ens fem grans, potser sí. Però tot el que hem viscut, vist, sentit, llegit... poder-ho evocar... uf.

I potser no recordaré què vaig sopar ahir, o a quina hora és la reunió de dimecres, però sí com es deia aquell disc que va portar un grup a la fama, o aquell diàleg d'aquella sèrie que tant m'agradava, o la protagonista d'aquella pel·lícula de fa tants anys, mentre que la gent que em ve darrere no coneix ni el grup, ni la sèrie, ni aquella pel·lícula. Els Joves com a record, com tants altres, també em fan a mi com a persona, han servit per edificar-me. I que així sigui per molts anys amb els records que segueixo generant dia rere dia. Això, com el temps, tampoc s'atura.

divendres, 11 de gener de 2019

Mordassa

No sóc massa habitual de llegir assaig, però n'estic llegint un sobre el dret a la llibertat d'expressió i manifestació i una frase se m'ha quedat gravada i se'm repetia al cervell durant molta estona: "En una confrontació entre un policia i un ciutadà, la desprotecció del ciutadà és completa". En el llibre està perfectament documentada i detallada, però les implicacions que això té són tan grans... Entre moltes noves lleis que van aparèixer amb la reforma del Codi Penal al 2015 que ens perjudiquen, s'invalida la presumpció d'innocència i a més hi ha el principi de veracitat. Si posem les dues coses juntes, és a dir, que ja no cal demostrar que ets culpable de res per culpar-te i que es parteix de la base que l'agent de l'autoritat pertinent té més credibilitat que tu, tenim una eina repressiva fantàstica. No només es bona com a eina, sinó com a prevenció. A veure qui és el guapo que se la juga amb un agent de l'ordre, que com tots sabem sempre es comporten amb una actitud exquisida. Això lliga perfectament amb una dada que és l'última que he llegit abans de tancar el llibre, sobre condemnes per enaltiment del terrorisme: "...entre el 2014 i el 2016, es va detenir a 76 persones per comentaris a twitter".

Ens volen callats, ens volen controlats, ens volen obedients i no permetran que ningú aixequi la veu contra el règim establert. No sabem fins a quin punt som vulnerables davant dels governs autoritaris dels Estats europeus. Perquè no només passa a Espanya això, i a Catalunya només no passa perquè no tenim un Estat. Si el tinguéssim, hi hauria igualment un aparell que es dedicaria a reprimir tothom que alci la veu. La veritat, no sé per què m'entesto a llegir distòpies de tant en tant...

diumenge, 6 de gener de 2019

Vull aquest

Torna a haver-hi canalla en el meu entorn familiar, torna una mica la màgia de Reis. Dels dos membres de la nova generació un ja és massa gran, però el petit està en plena època de gaudir moltíssim d'aquest dia. Segurament tots tenim records de quan érem menuts i vivíem la il·lusió de rebre tants regals. Jo recordo el sofà de casa ple de paquets de regal i multitud de joguines. Però poques joguines van marcar-me, la que més recordo eren les construccions de Tente, una línia de joguines catalana que va acabar sucumbint a Lego. Però també recordo les millors 'joguines' que rebia i que segueixo rebent a dia d'avui. 

A casa sempre s'havien preocupat de regalar-nos llibres per inculcar-nos l'hàbit de la lectura, entre tots els regals no hi faltava mai un llibre. De més petit segur que era el paquet que menys em cridava l'atenció. Però un cop enganxat, era jo qui els demanava. Potser era en aquella època que la màgia s'ha acabat, però encara pots demanar tot allò que vols. Un record bonic que conservo és el d'agafar un d'aquells vells llibres de La Galera a l'hora de fer la carta als Reis, buscar les darreres pàgines on hi havia el catàleg complet de l'editorial i començar a assenyalar "vull aquest, aquest altre, aquest i també aquest...". El gran triomf de ma mare. 

Això encara ho faig a dia d'avui. Bé, diverses coses. Encara regalo llibres, si hi ha un conjunt de regals, un llibre no hi falta mai. I quan s'acosta Reis ja no consulto un llibre antic, però me'n vaig a la meva llibreria de referència i començo "vull aquest, aquest altre, aquest i també aquest...". Compro llibres tot l'any, però hi ha dues dates en les que ho faig sense control. L'una és Reis i l'altra, és clar, Sant Jordi. En aquesta 'campanya' de Reis han entrat a casa 10 llibres. Se'm gira feina.

dijous, 3 de gener de 2019

Problemes del primer món

Amb el canvi d'any em sorgeix un problema vital, un inconvenient que fins ara havia pogut eludir, però que ja no podré defugir més i caldrà abordar-lo. Com sabeu, passo moltes hores davant de l'ordinador, fent una cosa o altra, i una dada que he d'escriure sovint és la data. Doncs resulta que en algun moment de 2018 el meu fantàstic teclat sense fils i solar que fa uns quants anys que m'acompanya va començar a patir un mal estrany: no li funcionen el 7 ni el 9 del teclat numèric de la dreta. Sempre que he d'escriure xifres, per costum, faig servir el teclat numèric, però ara si prems el 7 o el 9 senzillament no apareix cap número a la pantalla. I és clar, fins ara podia esquivar el problema, perquè el '8' de 2018 em queia just al mig del 7 i el 9. Però ara hauré d'escriure constantment 2019! Així que assumeixo que, quan em despisti, endarreriré el calendari en uns 1800 anys i passarem a l'any 201. Ja veieu quins drames de la vida moderna, o com diuen a les xarxes: problemes del primer món. Potser caldrà canviar el teclat, però esperaré a veure si em desapareix algun altre número o lletra... per la resta va tan bé...