divendres, 18 d’octubre de 2019

Què és violència?

Aquests dies és força difícil parlar d'alguna cosa que no sigui l'actualitat que vivim a places i carrers arreu del territori. Segurament una bona part de la població viu aliena als esdeveniments, però no hi ha com estar connectat per adonar-se que l'hora és greu. Quan vaig veure els primers avalots a la ciutat de Barcelona i d'altres capitals, vaig pensar que aquestes ràtzies nocturnes no afavorien el moviment independentista, pacífic per definició. No, la violència als carrers no ens representa. Però què és violència?

Quan veus cremar un contenidor, potser no t'agrada. Però qui l'ha cremat realment? Barricades, llençar objectes a la policia. Defensar-se quan t'estan atacant amb armes és violència? És auto-defensa? En tot cas, els mitjans internacionals veuen amb normalitat aquests enfrontaments, la contundència després d'una sentència injusta ja es pressuposa. En canvi, tant la premsa com l'Estat espanyol estan venent un escenari de violència extrema als carrers, i en culpen íntegrament els independentistes. És el relat que volen, la justificació per reprimir-nos. Però quina part d'aquesta violència han generat ells mateixos amb infiltrats i amb desinformació per tal de justificar-se? Està clar que no tots els independentistes són santets i n'hi ha amb moltes ganes de brega, però potser es deixen portar per uns esclats que no iniciem nosaltres, algú posa la metxa, la pólvora, encén, i després deixa que tot cremi. Feina feta.

Com deia, al principi veia malament els enfrontaments. Però quan veus furgonetes de la policia atropellar manifestants, parar en sec, sortir uns quants agents a atonyinar manifestants que s'estan retirant caminant tranquil·lament pel carrer, o que es permet que un grup de nazis campin per Barcelona amb total connivència amb la policia, perquè els facin part de la feina d'atemorir i estomacar, llavors m'adono que malmetre mobiliari urbà i resistir als carrers no és violència. Que la violència ve, com sempre, del mateix cantó. Va haver-hi un temps que els Mossos respectaven el moviment. Però ara ja no. Ara són 'dels altres'. Més que res per ser conscients de la gravetat de la situació. Però cada dia que passa el camí de tornada està més tallat. Només ens queda seguir endavant. 

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Sentència

Està a punt de sortir la sentència del judici del procés. Tot apunta que serà molt condemnatòria, això em produeix una sensació barreja de tristesa, neguit, impotència... no ho sé. Però sí que intueixo que tornarem a mobilitzar-nos i que la indignació ens tornarà a punts que feia temps que no vèiem. Des de l'1 d'octubre. I, malauradament, també intueixo que ens caurà a sobre una onada repressiva com la majoria de nosaltres no hem vist o viscut mai. Així que diré l'únic que se m'acudeix dir ara: cuideu-vos. Cuideu els vostres. I que tinguem sort.

dissabte, 28 de setembre de 2019

Feina a distància

Sempre hi ha algú a qui li sembla bona idea crear un nou grup de whatsapp. I quan te n'adones, ja has perdut el compte dels grups en els quals estàs. En el meu cas puc garantir que són molts, moltíssims, de diverses temàtiques i mides. I que, a més, no en tinc cap de silenciat, així que sempre rebo totes les notificacions. Pur masoquisme.

Si hi ha una constant universal, és que les opinions són com els culs: tothom en té un. I tothom vol exposar-la en els grups de whatsapp, especialment els de política. Però una altra constant és que allà no s'hi decideix res, tot el que es parla es va embolicant i perdent fins que és molt més probable acabar discutint que trobar una solució. No és que no sigui conscient d'això, però jo sóc dels que intenta trobar solucions i arreglar tot el que pot a través dels programes de missatgeria, per una raó molt senzilla: l'alternativa òptima i desitjable per molts són les trobades presencials. I no, per mi les trobades presencials requereixen temps i, com el seu nom indica, presència. Personalment m'agrada que el meu temps i la meva presència es dediquin a aquelles persones i a aquelles activitats que em ve de gust freqüentar. Si puc estar a casa mirant una sèrie i amb un parell de whatsapps traspassar una informació, doncs millor. I si estic en un assaig de castells i, entre prova i prova, puc apagar algun foc des del mòbil, tot això que m'estalvio un altre dia.

Sóc molt fan del treball telemàtic. Tenim tantes i tantes eines per fer feina a distància, que trobo que les reunions estan completament sobrevalorades, perquè a més sovint tampoc s'acaba solucionant res en directe. Segurament és una opinió poc popular, però a mi el whatsapp m'estalvia moltes hores de xerrar amb gent, encara que de vegades sigui molest i també hi perdi temps, però intento veure'l com una eina més que com una molèstia i un corcó. Valoro el meu temps i el meu espai, encara que pugui semblar que no perquè estic molt pendent del mòbil, però per mi és millor això que no ser-hi.  

dimecres, 18 de setembre de 2019

Relats conjunts, Corpus de sang


En Javier va sortir de la reunió blanc com el paper al qual no havia escrit ni una sola paraula. L'empresa tenia plans d'expansió, volia obrir nous mercats, cosa que era, a priori, una gran notícia. Encara millor notícia era que comptaven amb ell per encarregar-se de la representació a una regió extensa i amb una enorme potencialitat econòmica. Mai l'havien espantat els reptes, al contrari, sempre els havia superat amb escreix, d'aquí aquesta nova mostra de confiança per part de l'empresa. Però a Catalunya? L'enviaven a Catalunya? Però què hi havia d'anar a fer un extremeny com ell a Catalunya? Si el rebrien a cosses! Tothom sap que els catalans són intolerants i poc receptius amb els espanyols. Com se suposava que havia de fer negocis amb una gent que miren només per allò propi? A més, els seus anglès, francès, alemany, rus i les nocions d'italià no li servirien de res si s'entestaven a parlar-li català, del qual no en sabia ni un borrall! Quina desgràcia, per una vegada hagués preferit que li tinguessin menys confiança, envejava el company que li havia tocat Madrid!

Aquella nit va dormir fatal. Un somni recurrent el va fer despertar uns quants cop ben amarat de suor. Visualitzava clarament com el rebrien a Catalunya: amb les forques ben alçades i assedegades de la seva sang. Estava ben perdut.


La meva proposta pels Relats Conjunts d'aquest mes.

diumenge, 8 de setembre de 2019

Diada: i ara què?

Tornem a estar a setembre i en pocs dies commemorarem una nova Diada Nacional. Des de fa uns quants anys la Diada no és una cosa espontània, no ens reunim molts o pocs en una manifestació per recordar la desfeta de 1714. Fa anys que fem 'performances' organitzades, ens diuen a quin tram hem d'anar i ens fan fer alguna activitat conjunta perquè quedi tot rodó i ben artístic. 

Va haver-hi una època, a principi de la dècada, que la tasca d'aglutinar la gent al voltant d'un sol crit era molt important. Ens vam organitzar al voltant d'entitats civils amb lideratges forts i convincents. Allò, sens dubte, va fer créixer el moviment. Però tot té el seu temps, i descomptant que els lideratges ja no són ni tan forts ni tan convincents, alguns dels fets que han passat ja no conviden a fer manifestacions festives i coloristes. Vam fer un referèndum que no podem homologar, però ens van atonyinar per fer-lo. Van empresonar els líders més valents que hem tingut en la història moderna de Catalunya i altres van haver de marxar. Sovint sento criticar que alguns partits han oblidat tot això, que sembla que volen tornar a l'autonomisme. Però després acceptem anar a manifestacions disfressats amb samarretes del mateix color i fins i tot amb cascs grocs. Com si res no hagués passat. Com si això fos la revolució dels somriures, que dèiem fa un temps.

Doncs no, aquí ja no somriu ningú perquè hem tastat de la pitjor manera de què és capaç un Estat autoritari i despietat. Les sentències probablement seran exemplars per fixar un precedent i faríem bé de respondre en conseqüència i amb contundència. Buscant nous lideratges, mantenint el pols amb l'Estat, aprofitant la injustícia per ser més i demostrar-ho. No, la situació ja no té res a veure amb la del 2010. Ni amb la del 2016. Adaptem-nos-hi, l'experiència ens ha de servir d'alguna cosa. Amb tot, segueix sent important ser a la manifestació. Però m'agradaria que ens preguntéssim si és moment de ser imaginatius i originals, o de ser pragmàtics i buscar maneres d'entendre'ns per avançar.

diumenge, 1 de setembre de 2019

Encantats de la vida


Final d'estiu amb poques idees per escriure al blog, però amb molts projectes i amb moltes vivències al món real. Sant Maurici, els Encantants, acomiaden la meva temporada de muntanya. Fins l'any vinent? Qui sap. Esperant que la rutina torni a posar les coses a lloc i alhora amb por i mandra d'aquesta rutina que s'emporta els dies i els mesos sense compassió. No estem mai contents amb res.

dimarts, 20 d’agost de 2019

Alta, altíssima

Que l'excursionista de pa sucat amb oli és una mica fatxenda a hores d'ara ja no hauria de sorprendre ningú. Si a més ve d'assolir la seva muntanya fetitxe, la seva bèstia negra, s'entén fàcilment que estigui una mica crescudet. Per això quan va sentir que hi ha una muntanya que anomenen la Punta Alta del Comalesbienes, va pensar 'no n'hi deu haver per tant, tan alta no serà! Doncs sí que era alta, sí. Concretament 3014m.

La ruta seguida, gràcies a en Germinal V.

La ruta que van fer servir l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant, aquest cop també acompanyats per la becària, parteix de la presa de Cavallers i s'enfila lentament per una pista forestal fins que trobes la desviació cap el barranc de Comalesbienes. L'ascensió a partir d'aquí té una pendent infernal. Ràpidament es guanya alçada pel barranc fins que ja no es pot avançar més i llavors cal seguir per un bosc lateral que desemboca en un caos de roques, que segueix pujant i pujant. Tot i fer-ho a un bon ritme, l'excursionista de pa sucat amb oli ja estava a punt de donar la volta quan va arribar als estanys de Comalesbienes, en una vall preciosa, havent remuntat ja 1000 metres des del punt de partida.

Estanys de Comalesbienes a mitja pujada al cim
i a l'altre cantó de la vall la Pala Alta de Sarradé

Allà se'ls generava el primer dubte. Agafar una mica de desviació per pujar primer al cim del Comalesbienes, amb algun pas complicat i una desgrimpada una mica aèria, o ascendir directament al coll per pujar només a la Punta Alta. Van optar per aquesta segona opció i el camí va resultar més senzill del que semblava, això sí, amb una fortíssima pendent altre cop, per completar els darrers 400 metres de pujada. La grimpada final a la Punta Alta des del coll té algun pas exposat, però poca exigència tècnica. Segon tresmil de l'excursionista de pa sucat amb oli i la FA en pocs dies, i el primer de tots per la becària!

Des del cim, primer pla dels Besiberris i el Comaloforno, 
i darrere l'Aneto i tota la Maladeta.

Al cim, la segona decisió. Tornar pel mateix camí o acabar la ruta circular, que es preveia llarga. Com que el dia era bo i sabien pel pedregar per on havien pujat, van decidir fer la circular. Just per descobrir que el primer tram de baixada era tan o més difícil que si haguessin baixat pel mateix lloc. La ruta llarga va demostrar ser molt, molt llarga. Això sí, passa per llocs extraordinaris com l'estany de Roca o l'estany Negre i es tenen unes vistes excepcionals dels Besiberris. Però les cames i el cansament acumulats els feien desitjar veure de prop la presa de Cavallers, que un cop van arribar al tram de l'embassament semblava no arribar mai. En total, 10 hores i 45 minuts de caminada que es van fer una mica pesats al final i també per la constant presència d'un sol de justícia, però realitzada amb una solvència considerable. Al final el Tuc de Molières havia resultat el teloner d'una altra gran ruta, una de les més difícils que recorda l'excursionista de pa sucat amb oli.

Ja de tornada, Estany Gran de Colieto en un paratge extraordinari.

Informe de danys: algunes cremades solars de poca intensitat tot i l'ús de crema, i només el cansament normal en una ruta d'aquestes característiques. La becària sí que va pagar la novetat i va acabar amb uns cruiximents intensíssims a les cames que li van impedir moure's amb normalitat els dies posteriors tot i haver fet un paper més que digne durant l'excursió. Danys perfectament comprensibles.

dijous, 15 d’agost de 2019

Qui riu ara, eh!?

Si una cosa no se li pot negar a l'excursionista de pa sucat amb oli és que és tossut com una mula. Quan una muntanya se li resisteix hi torna i hi torna. Però aquest cop no tornava a intentar una muntanya, tornava a intentar LA MUNTANYA. Bé, tampoc és que n'hi hagi per tant, però el Tuc de Molières va ser on va patir l'accident l'any passat, a banda d'haver-lo intentat altres cops sense èxit, així que màxim respecte. Recordem, cim de 3011m, Vall d'Aran, partint de la cara sud del túnel de Vielha.

Mirada enrere des del Salt de la Pleta. El dia despuntava.

Es tracta d'una ruta llarga, més del que sembla, i això es paga a la tornada. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant s'hi van posar a les 6:30h. Se surt des de l'Espitao de Vielha en direcció oest i en pla per tota la Pleta de Molières. La pujada, lleu però sostinguda, comença al final d'aquest tram i especialment a partir del Gotèr de Molières, un salt d'aigua on s'inicia una vall en forma de circ i aparentment sense sortida. Però de sortida, n'hi ha, si ets capaç de remuntar centenars de metres pràcticament en vertical. Un cop dalt hi ha recompensa, els estanys de Molières i unes vistes en primer pla del cim rocós (i no massa agraciat) que et mira desafiant.

 No és especialment bonic, oi?

Des d'aquí la pujada s'intensifica i les fites no ajuden a orientar-se, sort del track i que en tot moment es té a la vista el collet de Molières, que separa el cim del Cap deth Hòro, per on cal grimpar amb algun pas lleugerament complicat. Fins arribar a la base del cim el camí es fa llarg. La grimpada final fa la ruta interessant, però no es pot dir que l'excursionista de pa sucat amb oli sigui massa expert en aquest terreny. Tot i així, la crestejada posterior fins el cim et porten a unes vistes imillorables de l'Aneto i tot el massís de la Maladeta a un cantó, tot Aigüestortes a l'altre... l'excursionista de pa sucat amb oli sospita que el Tuc de Molières és en realitat un mirador posat allà expressament pel Conselh Generau d'Aran.

I aquí em podeu veure a la fita del cim amb l'Aneto a l'esquena!

La tornada és matadora i molt llarga. Bé, és exactament igual de llarga que la pujada, perquè es baixa pel mateix itinerari, però es fa molt llarga. A l'alta muntanya baixar no és pas més fàcil que pujar. Però a l'excursionista de pa sucat amb oli li queda la satisfacció d'haver conquerit un altre dels 3000 catalans, un d'especial, amb cert regust a venjança.

Informe de danys: cruiximents a diversos músculs de les cames, extrems als quàdriceps. Cansament físic i mental que es va passar amb una bona dormida.

dijous, 8 d’agost de 2019

Visca la coherència!

Després d'un gran viatge l'any passat, aquest any estava previst fer sortides més a prop i sobretot més barates. Escapades que ens permetessin estalviar una mica per abordar algun altre destí llunyà l'any vinent. A casa, que som de no estirar més el braç que la màniga, això de viatjar 'en gran' dos anys seguits ens feia cosa. Però després de fer algunes escapades com estava previst, ens hem trobat amb un munt de dies de vacances no assignats encara. I què n'hem de fer?

Hi hem donat unes quantes voltes i no hem trobat res que ens convenci... així que hem decidit recuperar la idea i fer el gran viatge que havíem descartat per aquest any. Visca la coherència! El cas és que per un cop, cosa encara més sorprenent, ens hem mogut ràpid i hem pres la decisió, ja tenim els vols i ara cal bastir l'esquelet de la ruta i reservar cotxe i allotjament. Les circumstàncies acompanyaven i no ho hem deixat passar, bé per nosaltres.

Però encara queda molt per enlairar-se. De moment descansos curts, muntanya i relax. Perquè aquest pla sí que no ha canviat. Estem una mica xalats, però no hi ha com tenir quatre rals a la butxaca, cal gastar-los! De la destinació ja en parlarem més endavant.

diumenge, 4 d’agost de 2019

Amics amb nens

No, no tinc fills i no tinc intenció de tenir-los, no ara, i potser mai. Tots els amics de la meva edat ja en tenen, els darrers de fa poc temps. De manera que ja no és possible tenir una trobada entre amics sense que hi hagi la canalla pel mig. He de dir que en les últimes trobades ningú ens ha preguntat 'i vosaltres què?', cosa que és molt d'agrair. Però tot i així, i encara que sigui una 'unpopular opinion', voldria reivindicar com de difícil és per les parelles sense fills quedar amb les que sí que en tenen. N'hi ha de tot tipus, tenint en compte que els nens i nenes són el centre de l'univers, però amb sort pots mantenir una conversa més o menys normal amb els pares. Fins i tot d'algun tema que no sigui la maternitat o la criança. Però en alguns casos és inútil fer qualsevol intent de parlar d'una cosa que no sigui el propi fill. Compassió, si us plau. Que sí que és molt maco i que tothom és molt feliç, però la nostra vida no gira al voltant d'aquestes criatures. Ja em podeu tirar pedres si voleu, però no, em nego a ser considerat el raret i que ja ho entendré quan en tingui. Perquè aquestes actituds no fan altre cosa que fer-me passar les ganes encara més.

dissabte, 27 de juliol de 2019

Literalitat




No entenia per què li retreien sempre que espatllava les bromes i que s'ho prenia tot al peu de la lletra. Era cert que ell no en sabia de metàfores ni de retòrica, però les paraules tenen un significat, no veia per què se n'havia de fer un altre ús. Per això quan la seva dona, més que farta de les seves sortides, li va reblar un 'agafa la porta i marxa d'aquí!', ell, obedient, no va poder fer altra cosa que fer-li cas.


Aquesta és la meva humil aportació a la substitució estiuenca de la Carme!

dimecres, 24 de juliol de 2019

Plàstics

Els plàstics estan de moda. De moda perquè ens estem adonant que la quantitat de residus que generem és insostenible i que si continuem així ens ofegarem en la nostra pròpia merda. El 'progrés' és el que ens ha portat fins la situació actual, ho volem tot fàcil, tot ràpid i que no ens robi temps ni més diners del que és necessari. D'aquí que actualment tot es vengui envasat, en alguns casos fins l'absurditat, ja que de manera natural ja tenen la seva pròpia coberta. Desconec si la situació és reversible, però sí que sé que tenir consciència mediambiental, consciència en general, és pesat, feixuc i car. I això que de vegades només cal pensar com feien les coses les nostres mares i àvies fa temps (no dic avis i pares perquè aquests no feien res segur).

Partint de la base que eliminar el consum de plàstic és poc menys que impossible, sí que es poden anar fent petites accions per reduir-los en el nostre dia a dia. M'agradaria compartir els canvis que hem anat fent a casa per mirar de no generar tants residus, a banda de la recollida selectiva que això ja fa molt temps que ho fem. Per exemple, fa temps que vam deixar de fer servir bosses de plàstic al supermercat, sempre hi anem amb bosses de ràfia. Si comprem productes que han de ser agrupats o continguts, fem servir bosses de paper. Vam adquirir un filtrador d'aigua per no haver de comprar ampolles, però l'aigua a casa és força dolenta, així que no les hem pogut eliminar del tot. Naturalment, no entren a casa plats, gots o coberts d'un sol ús, mirem que tot el material sigui reutilitzable. També hem comprat porta entrepans de tela per no fer servir paper de plata. Darrerament estem canviant els productes d'higiene. Per no comprar sabó i xampú envasats, hem començat a fer-los servir en pastilla i estem explorant adrogueries a granel on també en venen de líquids, on pots portar el teu envàs i te'l reomplen. També tenen detergent i sabó de roba a granel, serà un camí que explorarem properament. I ens queda pendent, com a mesura a curt termini, deixar de comprar carn i altres productes frescos en les safates ja preparades.

No salvarem el món, però mirem de posar el nostre gra de sorra a la reducció del consum de plàstic, que tot i que sembla que comença a haver-hi consciència col·lectiva al respecte, no para de créixer i créixer. Espero que m'expliqueu les vostres petites accions (si són grans millor!), a veure si em doneu idees i podem reduir encara més el nostre consum.

divendres, 19 de juliol de 2019

La Rosi

A casa ens seguim modernitzant, ens havien parlat molt bé d'aquesta fornada de robots de neteja que hi ha ara, que escombren i freguen en alguns casos, i que se solen conèixer amb el nom re 'rumbes', ja que la marca que els va popularitzar es diu iRobot Roomba. Bé, la nostra no és d'aquesta marca, però és un model força avançat que ens ha donat bones sensacions en les nostres primeres experiències. La idea de no haver d'escombrar o aspirar regularment ens ha convençut i sembla que serà possible!

Li hem posat Rosi de nom, seguint la meva llarga tradició de posar noms femenins als ordinadors i altres andròmines que són més espavilats que jo. Els noms sempre els trio en funció d'alguna dona o personatge que estigui de moda en el meu univers, i hi ha algú que estigui més de moda avui dia que la Rosalia? Però bé, un dubte que ens generava tenir un aparell d'aquests era la relació que establiria amb el gat, que no es porta massa bé amb els aparells nous. No ha estat cap excepció, ja li ha bufat unes quantes vegades. Aquí us deixo un dels primers contactes d'en Blog amb la Rosi. L'inici d'una gran amistat...


diumenge, 14 de juliol de 2019

Relats conjunts, Galileu afrontant la Inquisició


He de dir, mestre Galileu, que ens teniu ben desconcertats. Els vostres treballs estan tan ben fonamentats i exposats que ens han fet dubtar, bé sabeu que no som un tribunal sospitós d'anar contra les idees de la santa Església, però ja us vaig fer saber a la darrera vista que estàvem disposats a passar per alt aquestes teories vostres perquè no tenim eines ni prou coneixements per dir que us equivoqueu. Que siguin les properes generacions amb els seus avenços qui decideixin quina de les dues postures és l'encertada. 

Però ara ens trobem que heu escrit un nou tractat i el presenteu en ple judici. Que no sabeu que no us ajuda i us fa passar encara per més heretge del que ja sou? N'hem fet una repassada minuciosa, com correspon a la nostra posició, i només hi hem trobat bestieses i apologia de la bruixeria, perquè el que exposeu no pot tenir un altre nom. Persones que podran parlar a distància de viva veu a través d'un fil? Ens voleu fer creure que podrem volar pels aires dins de grans màquines de metall? Tenir llum a dins les cases durant tot el dia i la nit, i sense necessitat d'espelmes? Que viurem molts més anys i serem capaços de curar totes les malures? Que els carros es podran desplaçar sols sense necessitat de bèsties de càrrega? Ximpleria rere ximpleria. Això que dieu només esta a l'abast de Déu. Us penseu que sou Déu, vós? Potser sí que us haurem de fer cremar a la foguera, al capdavall...


La meva aportació tardana als Relats Conjunts d'aquest mes!

dimecres, 10 de juliol de 2019

Pista: No

L'excursionista de pa sucat amb oli no és persona fins que s'ha pres un cafè amb llet. Després tampoc no és massa persona, però una mica més sí. Per això se li va posar fatal llevar-se d'hora i no tenir llet a la nevera, quina desgràcia! On podia trobar-ne a aquells hores? Potser al Puig de Fontlletera en trobaria. Però després de pujar els 2577m no en va trobar ni gota. Allò de després, pujar els 2585m del Balandrau, ja era per vici, només perquè va trobar que el nom era molt bonic.

La ruta seguida, gràcies a VU i a Wikiloc

La ruta seguida és una circular que parteix del Collet de la Gralla, on hi caben uns quants cotxes aparcats. Però per arribar allà cal remuntar una pista no asfaltada de 5 quilòmetres, teòricament apta per a turismes, però l'excursionista de pa sucat amb oli no opina el mateix. Si no porteu un 4x4, no hi aneu. Després de poc més d'un quilòmetre, van deixar el cotxe on van poder i van seguir pujant a peu (van fer uns 7km més del necessari en total). És una ruta que transcorre en bona part per pista forestal, però que s'ha d'abandonar per fer el Fontlletera i després a la tornada, no té camins marcats, es fa tot camp a través, per bé que tot està a la vista. És difícil perdre's, però no tant no trobar el millor camí possible.

Camí al Puig de Fontlletera. Si mireu bé hi trobareu la Fantástica Acompanyant!

La pujada al Puig de Fontlletera la van fer, doncs, deixant la pista un cop van tenir l'objectiu ben a la vista, muntanya amunt i sense pèrdua, però amb un pendent considerable que va fer suar de valent a l'excursionista de pa sucat amb oli, però no tant a la Fantàstica Acompanyant, que va sobrada. Des del cim hi ha bones vistes, però el que no es veu és un bon camí de baixada. Un cop més, se sap cap on s'ha d'anar per arribar al Coll dels Tres Pics, però ja t'espavilaràs. Terreny força descompost amb molta pedra petita.

Des de Fontlletera, el Balandrau espera. Rodolí.

L'ascensió al Balandrau sí que té el camí marcat i té menys pendent que el Fontlletera. Les possibles vistes a l'Olla de Núria prometien, però quan van arribar dalt es va alçar una mica de boira i pràcticament només veien el Torreneules, que està ben a prop. Hi havia l'opció de tornar enrere o acabar la circular. Es van quedar amb aquesta darrera opció i, com no podia ser d'altra manera, l'excursionista de pa sucat amb oli es va perdre. No gaire, perquè segueix estant tot força a la vista, però un grup d'excursionistes seriosos el van despistar i després van haver de revertir part del camí.

Al cim del Balandrau una mica de boira impedia veure el paisatge. 
En primer pla el Torreneules, darrere el cims de l'olla de Núria.

L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant tenen més que explorat el Ripollès, però encara els queden cims per fer. Els serveix d'entrenament per les cames i el cap de cara a afrontar fites importants, ja s'acaba la pretemporada.

Informe de danys: Cansament a les cames amb cruiximents lleus. Una petita ferida de guerra a la cama de la Fantàstica Acompanyant, per una caiguda sense importància.

Pròxima estació: La bèstia negra.

dijous, 4 de juliol de 2019

Per sempre enyorada


Els que em coneixeu des de fa més temps recordareu que fa uns anys viatjava cada any a Escòcia, concretament a Edimburg, on hi tenia uns amics vivint. Només a la primera visita vam anar a fer plegats una ruta pels Highlands, les terres altes i inhòspites. Doncs ara, 10 anys després, he repetit aquesta ruta, arribant més lluny i descobrint nous indrets. Però trepitjant inevitablement alguns dels que em porten records inesborrables. Un viatge molt especial. Una terra molt especial. L'he volgut compartir ara amb la Fantàstica Acompanyant, que no hi havia estat. Per sempre enyorada Edimburg, comentada ara en la distància i en sentit contrari amb els amics. Em sembla que hi tornarem.

*La foto, del famós castell Eilean Donan, un dels més icònics del país.

diumenge, 30 de juny de 2019

En pilotes

Un bon dia estàs de vacances i allargues una mica la nit distret mirant el mòbil, mentre la companya ja dorm. I quan et lleves al matí, el mòbil decideix que ja no es desperta. Un mòbil de casa bona i força car, senzillament diu prou en menys d'un any i mig. Com que ets una mica addicte, comences a mostrar símptomes de síndrome d'abstinència, però després de provar-ho tot et relaxa, bé podràs passar un dia sense l'aparell, segur que tornarà a la vida en qualsevol moment. Fins que penses que allà tenies ja preparades les targetes d'embarcament pel vol de tornada, o gairebé totes les fotos del viatge, que esperes que s'hagin anat penjant al núvol durant aquests dies. 

Dóna la casualitat que la tauleta que us serveix de guia a les carreteres, per fixar els punts de la ruta i no deixar-se'n cap i per fer tota mena de cerques, va patir un accident uns dies enrere, de manera que és el segon dispositiu connectable que perdeu en pocs dies i la sensació d'aïllament digital augmenta. Per sort, encara us queda el mòbil més antic i atrotinat, precipitat incomptables vegades al buit, però indestructible i fidel, perquè gràcies a ell us en sortiu del petit inconvenient. 

I tot plegat no deixa de ser una reflexió de com n'ets de dependent de la tecnologia, de com en som tots. Es poden fer tantes coses ja amb un sol dispositiu que si ens falla ens pot deixar en pilotes, algunes de les gestions ja ni recordes com es feien abans. Sembla que, com que és de casa bona, el problema es podrà solucionar. Però fins que no tinguis el mòbil de substitució a la mà no t'ho creuràs...

Ah, que què tal les vacances? Molt bé, molt bé...

dijous, 20 de juny de 2019

Just a temps

Últimament no estic gaire prolífic pel que fa a posts, després de les eleccions no he recuperat el ritme que era habitual en aquest blog. Suposo que em costa cada cop més imaginar-me la vida en posts, com em passava abans i potser ara disposo d'altres formats que em semblen més adients per compartir segons què. Almenys, després de molt temps, he aconseguit posar-me al dia amb els vostres posts. Just a temps. Just a temps de tornar-los a acumular, perquè marxaré uns dies fora. A veure si amb unes vacances i lluny de la rutina em torna la inspiració per tornar a explicar coses en aquest espai. Feu bondat en la meva absència!

dijous, 13 de juny de 2019

Ginkgos 2019

Aquest any vaig tard amb un dels posts tradicionals del blog, però no vull deixar de fer-lo: l'actualització de com està l'arbreda de casa. Solia fer el post a final d'abril o principis de maig, i ja estem a mitjans de juny, però si encara no m'he posat al dia amb els vostres posts endarrerits, què espereu!

L'aspecte dels arbrets respecte a l'any passat no ha variat pràcticament gens, la veritat. No han crescut més. Sí que hem de lamentar la mort d'un dels dos alvocats, el que el gat va tenir a bé tirar per terra però després va reviscolar, ha acabat sucumbint. Tampoc està entre nosaltres el ginkgo #2, que ja no va superar el trasplantament fa un parell d'anys i estava sec. De la resta de ginkgos, que són 5 (dels 8 inicials), tots han tret força fulles i les parts seques han continuat igual, de manera que aquest any les he tallat i espero que serà per a bé. 


#1. El més alt de tots, segueix com l'any passat, no creix, moltes fulles, i encara no ha desenvolupat cap branca. Tot i així, és el patriarca.


#3. S'ha quedat petit, amb poques fulles, però aquest any ha fet una branqueta que encara està verda! Senyal que prospera.


#4. Segueix sense créixer cap a dalt i una de les dues branques se li ha assecat. És robust, però ha quedat descompensat.


#5. Ha quedat manc. Té el cos i una branca secs, però la branca amb fulles és llarga i cada cop més gruixuda. No sé si s'aguantaria dret sense la canya.


#6. El que sembla gaudir de millor salut i tenir un millor aspecte, ben poblat de fulles, però com els seus germans, tampoc creix.

El que sí que creix és l'alvocat, que ja fa prop d'un metre d'alçada. Li van sortint fulles grosses per la part de dalt i les de sota es van assecant, de manera que queda una tija molt llarga amb aparença de palmera. Tard o d'hora l'hauré de trasplantar perquè està en un test molt petit.


Com a comentari general, tot i que els ginkgos segueixen brotant cada primavera, no sembla que es vagin desenvolupant com un arbre normal, i a més a les fulles els surten uns piquets marronosos amb pinta de malaltia. No sé si duraran gaire temps més, però definitivament els hauria de trobar un lloc on plantar-los definitivament perquè puguin créixer lliurement.

diumenge, 9 de juny de 2019

Relats conjunts, L'ermità de la gruta


La primera referència que tenim d'aquestes ermites en coves data del 2036, encara que no és descartable que existissin amb anterioritat. Crida l'atenció que, en una època ja tan tecnològica, es muntessin aquests espais de peregrinació on es reunien autèntiques munions de gent. Segons es creu, és allà on va començar el culte. L'auge de la religió actual es va veure afavorit per la franca decadència dels déus antics: la gent havia perdut la fe. S'explica fàcilment, doncs, que la nova religió desbanqués ràpidament les altres i que els seus fervorosos creients abandonessin l'adoració d'altres ídols per centrar-se en la que, en endavant, seria l'única religió acceptada. El més curiós del cas és que no hi ha documentada cap guerra entre partidaris de les altres religions i els de la nova, el canvi es va fer de manera natural i sense disputes. Només una petita part de població de l'antiga Espanya s'hi oposava, van intentar fundar les seves pròpies religions, existeixen escriptures que documenten diversos intents, però les religions se solen estendre soles entre el poble, els ídols artificials no solen tenir bona acollida. Finalment van declarar-se ateus, però tampoc aquest moviment es va estendre i la nova religió es va imposar en tots els racons del planeta.

La tradició va fer que durant molt temps el còmput d'anys se seguís comptant com antigament, tot i no tenir ja cap sentit. Per això, en commemoració del centenari de la retirada de Déu, es va decidir canviar la notació i reiniciar el comptatge, això fa que, per exemple, enguany diguem que estem a l'any 146 d.m. 

Per avui ho deixarem aquí, no hi ha temps per més. Ens retrobem demà, i seguirem amb la lliçó. Que Messi sigui amb tots vosaltres.


Aquesta és la meva tardana aportació als Relats Conjunts de maig.

diumenge, 2 de juny de 2019

Diu que feia dia de platja

Després de les campanyes, l'excursionista de pa sucat amb oli tenia ganes de treure el cap, però en principi volia només desconnectar una mica, i per això va triar Alp, poblet de la Cerdanya on havia estiuejat durant quatre anys quan era molt petit. Per si de cas, va endur-se les botes, feia temps que tenia en ment fer la Tosa d'Alp, una muntanya de 2536m, però no pensava que fos en aquesta ocasió. Però en arribar a l'allotjament triat va resultar que l'hotel està al peu d'on comença la ruta a la Tosa des de Masella, així que més fàcil no li podien posar. Era un senyal.

El camí parteix de l'estació d'esquí de Masella i, en aquesta època que no hi ha neu ni esquiadors, es pot anar ascendint per les pistes amb l'únic inconvenient d'una pendent considerable durant tot el recorregut. L'únic punt en el que l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant han trobat clapes de neu i una mica de dificultat per avançar ha estat en una canal ampla entre cingles, però després tot segueix sent pujada i més pujada fins el refugi del Niu de l'Àliga i el cim de la Tosa.

La canal que no pintava massa bé, però res, tu!

Des de dalt, vistes al Pedraforca i al Cadí cap a l'oest, el Puigmal i els cims de l'Olla de Núria a l'Est, i cap el nord l'Alta Cerdanya i Andorra.

El Pedraforca i a la dreta el Cadí. Què hi pot haver de més nostrat?

L'excursió no ha durat ni quatre hores, que encara haurien pogut ser menys si l'excursionista de pa sucat amb oli hagués estat en millor forma. La baixada, per evitar les clapes de neu, ha estat per una pista forestal per enllaçar més tard altre cop amb les pistes d'esquí i d'allà fins el cotxe. Un bon entrenament, una mica inesperat, per encarar propers objectius amb una mica més de garanties.

Informe de danys: Bàsicament cansament, i s'intueixen futurs cruiximents a les cames. Tot i el sol de justícia que queia, han evitat les cremades amb un adient ús de la crema solar. Targeta tremolant després de pagar dos cops el túnel del Cadí.

dimarts, 21 de maig de 2019

Platges amb cocos que suren

La campanya encara els seus darrers dies i una pausa inesperada em permet passar per aquí. Fa més d'un mes que no faig un post en el Bona Nit, com també fa més d'un mes que no passo per assaig de castells i que no puc llegir en condicions. Però volia compartir una petita reflexió que val per ara i val per totes les ocasions. Durant aquestes darreres setmanes he passat moments de molts nervis, tensió, enrabiades. He sentit frustració, he volgut agredir a gent (ganes no me'n faltaven) i he ocupat un percentatge de funcionament cerebral tan alt que acabava mentalment esgotat. He tingut un comportament agre davant d'aquells que no feien la feina, em desautoritzaven o directament no em feien cap cas. I no em sento malament, ho sento però hi ha gent que mereix tocs d'atenció. Però per mi era molt important no portar tota aquesta mala llet a casa o a la feina. La meva parella o les meves companyes de feina no tenen cap culpa del meu estrès. I tot i que de vegades les he fet servir per verbalitzar la meva frustració i m'ha ajudat fer-ho, he intentat sobretot no pagar amb ningú allò que no li tocava. Saber separar, trobar oasis al voltant i deixar-los verges. No seguir rondinant quan tot s'ha acabat. Penso que me n'he sortit, no he portat a casa les enrabiades ni he fotut esbroncades a les persones equivocades.

Com deia, això serveix per qualsevol circumstància. No cal fer pagar a ningú allò que ens passa en una altra banda. Practiqueu-ho, us ho agrairan. 

dimarts, 16 d’abril de 2019

La sèrie dels Trons

Els fans de la sèrie de ficció 'Joc de Trons' estem d'enhorabona. L'espera ha estat llarga, però per fi tenim sobre la taula la vuitena i darrera temporada, la que explicarà la conclusió de tants misteris i tants embolics en un món màgic i ple de terrors. Els amats de la saga literària no estem tan contents, els dos darrers llibres no sembla que hagin de sortir aviat i sabrem abans com acaba per la sèrie que pels llibres.

Volia parlar de l'expectativa que genera aquesta sèrie, que per mi no té comparació amb cap altra. Si en sou seguidors ja sabeu de què parlo, i si no, encara ho sabeu més, perquè esteu fins el capdamunt que l'altra meitat de la població vagi cantussejant tot el dia l'obertura musical i comentant la jugada de cadascun dels personatges. Jo personalment em vaig llevar abans d'hora dilluns per mirar el primer capítol de la vuitena temporada, abans d'anar a la feina! I si jo fos una excepció no passaria res, però conec una quanta gent que ho va fer, o que fins i tot va llevar-se a les tres de la matinada, hora de la primera emissió, i després van tornar a dormir. Les converses, el marxandatge (la meva tassa de la feina és de la Casa Targaryen), la bogeria que desperta aquesta sèrie, l'expectació que ens ha generat, com deia, no coneix comparació. Només recordo un cas similar, però puntual: quan la gent es va llevar de matinada per veure l'últim capítol de la sèrie 'Lost'. Jo ja ni la seguia, llavors.

Per això se m'ha acudit una comparació una mica estranya. 'Joc de trons' ve a ser com en Messi. També té detractors i gent a qui no interessa. Però quan intenten comparar-lo amb qualsevol altre jugador, no hi ha qui aguanti la comparació amb ell. Hi ha molts jugadors i se'ls pot comparar entre ells, però Messi és una altra cosa, està per sobre; és diferent. Com 'Joc de Trons', que també és una altra cosa per tot el que genera i per com de bojos ens torna a tothom que la mirem amb delit. Les altres sèries no poden competir-hi.

 Imatge d'aquí.

dijous, 4 d’abril de 2019

Percentatges

Ens estem acostant perillosament a les eleccions municipals, perquè per mi les altres no existeixen (però s'hi ha de votar, eh!), i això vol dir que els que fem política a nivell local parem bojos amb els preparatius i la campanya. Bé, paren bojos els que, com jo, som conscients de la feina que hi ha darrere i la fem. Com a tot arreu, n'hi ha que viuen molt bé. Això vol dir també que tinc moltíssimes coses al cap i els meus ritmes vitals habituals estan alterats. Quan noto que no hi ha manera de concentrar-me en la lectura. Quan noto que no estic pendent de la gent que m'envolta. Quan no se m'acudeix què escriure al blog. Senyal que el percentatge de cervell que he de dedicar a una activitat és tan elevada que emmascara les altres. I no m'agrada. Però ara per ara no tinc altra opció que tirar endavant. Ja em disculpo per les meves possibles absències d'ara endavant, si no física, potser sí mental. No dono per massa més.

diumenge, 31 de març de 2019

Parlo amb la ràdio

Ja fa uns anys vaig explicar que tinc una ràdio dins del cap. No, no és pas que me l'hagin d'extirpar, sinó que contínuament em sona una cançó o altra al cap. A més, em sona com si l'estigués sentint a la ràdio, no com jo la cantaria, que és tirant a dramàtic. Però és que la meva relació amb la ràdio no acaba aquí. Si sempre tinc algun tema al cap és perquè no paro de sentir ràdios musicals, gairebé sempre Flaixbac. La poso a totes hores, especialment a la feina, i com que repeteixen molt les cançons, se m'enganxen de tal manera que, fins i tot quan l'emissora està apagada, jo les sento igual. Ep, que a Ràdio XeXu també posen altres cançons diferents, però menys.

Bé, el cas és que jo la ràdio l'escolto, no només és un so de fons mentre treballem. Passo moltes hores en una sala tancada, amb bata, guants i ulleres de protecció, amb màquines que fan un soroll monòton i eixordador, tot i que no te n'adones fins que les apagues. Treballar allà sense música seria molt més dur. Però com deia, jo no només sento aquest soroll de fons: escolto la ràdio realment. Miro d'entendre què diuen les cançons, aprenc les dades que expliquen els locutors, estic atent als concursos que fan... i és clar... també interactuo amb ella...

Si un locutor diu una dada errònia, el corregeixo. Si fa una pregunta, li contesto. Dic les cançons que posaran a continuació i sovint no m'equivoco de massa. No ho faig contínuament, eh, no us penseu. Però quan contesto a la ràdio les companyes no entenen res de res. Però què diu aquest boig? 'Que no heu sentit què ha dit el locutor??'. Doncs no, és clar, elles estaven concentrades en la feina. Però a mi no em desconcentra pas, la ràdio. Si cometo errades no serà precisament per estar-la escoltant atentament. Al principi sobta molt, però he de dir que s'encomana. Darrerament he vist que una de les meves companyes també ho fa... A veure si seran aquestes màquines que ens envolten o tants productes tòxics que ens estan capgirant el cervell...

dijous, 28 de març de 2019

Donar sang

No tinc por a les agulles, però molts cops m'han punxat malament a l'hora de fer-me anàlisis o d'intubar-me per alguna operació. Tinc les venes molt estretes, no tinc grans vasos que em solquin el plec del braç i això dificulta la tasca de clavar-hi l'agulla, algun cop he acabat amb múltiples punxades sense èxit i fins i tot he vist com una via se'm desenganxava. El cas és que sóc una mica aprensiu, o almenys tinc tendència a les lipotímies, i en aquests casos que dic sempre acabava perdent els sentits.

És per això que no em passava pel cap donar sang, que em sembla un acte molt noble, però no volia passar la mala estona o fer un espectacle. Però he de dir que els darrers anys a la revisió mèdica de la feina, que són les úniques anàlisis que m'han fet, m'han fet sempre l'extracció a la primera i sense problemes. Així que quan la meva parella em va comentar que hi volia anar i que si la podia acompanyar, vaig decidir de provar jo també, sempre ets a temps de no tornar-hi més si et fan una desgràcia al braç, com m'havia passat algun cop.

Però val a dir que no, les professionals del Banc de Sang fan una gran feina i tot va anar rodat. Va costar trobar-me la vena adient, però quan es van decidir, oli en un llum. Em sembla recordar que algun cop havia donat quan venien a fer campanyes a la facultat, però d'això en fa 20 anys. Com que considero que és un bon gest i l'experiència no va ser pas traumàtica, ara a casa ens plantegem anar-hi periòdicament, almenys un parell de cops l'any. Us encoratjo a fer-ho, no deixa de ser una manera de salvar vides i mantenir les reserves de sang altes és important. I a més et donen berenar! Si això no us convenç...

dilluns, 25 de març de 2019

Relats conjunts, Noia amb ranuncles


No vull que em malinterpretis, eh? Ja saps que jo respecto molt la teva personalitat i la teva manera de fer. Déu me'n guard de qüestionar si decideixes vestir-te d'una manera o d'una altra, no sortirà de la meva boca cap queixa i encara menys un retret, només faltaria! És decisió teva i jo no hi tinc res a dir, al contrari, només en cas que em preguntessis l'opinió te la diria de la manera més objectiva de què sóc capaç. De maner que et demano disculpes per endavant per si el que vaig a dir t'ofèn o et molesta, res més lluny de les meves intencions fer-te sentir malament i ni fer que canviïs el teu look arran de les meves paraules però... és possible que t'hagis passat una mica amb el maquillatge?


La meva breu aportació als Relats Conjunts de març.

dijous, 21 de març de 2019

12 anys d'històries

Ha arribat el dia, avui el Bona Nit fa 12 anys!
Per celebrar-ho us vaig demanar d'escriure relats de ficció amb dos blogaires desapareguts i un d'actual i com sempre us he d'agrair la vostra participació, sort en tinc de vosaltres! Encara que no m'heu fet massa cas en la llargada, hahaha. Però abans de passar als vostres, jo també he fet el meu! Aquí va:

Fins aquí podíem arribar. En Pons havia començat a tenir més comentaris que ningú, la seva popularitat pujava com l'escuma. D'on sortia aquell tio? Posts diaris, tot frikades? Però què li veia la gent? Això no es podia permetre. Per això L'Anna Tarambana va citar l'Alepsi per parlar del tema, i també van avisar l'Elur. No tenien massa en comú, però era experta en ocells i no hi havia cap dubte que el tal Pons era un bon 'pajaru'. Van quedar al Zurich per parlar-ne en una taula arraconada. Entre les tres van decidir-ho tot, calia fer-lo desaparèixer del mapa com fos. Van trenar un pla perfecte, l'assassinarien durant una gala d'entrega de premis de c@ts, amb tot el guirigall i el caos dels comentaris segur que ningú pensaria en ell si deixava de parlar. A més, com que en Pons tenia molts posts programats, passarien molts dies abans que algú sospités de la seva absència. 

Però quan ja estaven ultimant els detalls, l'Assumpta, que les havia estat escoltant d'amagat tota l'estona, es va plantar davant d'elles i els va dir que se n'anava a la policia a denunciar-les, no aconseguirien pelar en Pons tan fàcilment! I així ho va fer, però elles no es van quedar quietes, van aconseguir fugir abans que arribessin les forces de l'ordre. Des de llavors són fugitives de la justícia i, per raons evidents, van haver de deixar els seus blogs abandonats. Ningú ha tornat a saber res d'elles.


I a continuació, els vostres relats!! Moltes gràcies!! Encara sou a temps d'enviar-me'n, si ho feu els aniré afegint!

La proposta d'en McAbeu

En XEXU potser també és un excursionista de pa sucat amb oli però sobretot és un bloguer de cap a peus que complirà, aquest mateix mes, una dotzena d'anys publicant posts (que es diu de pressa). Han passat moltes coses durant aquests anys però estic segur que si ell hagués de destacar només un dels projectes blogaires on ha participat, triaria els Premis C@t. L'organització d'aquells premis blogaires per votació popular li va comportar molts bons moments però també li va fer perdre algunes hores de son. Per això, no és estrany que encara ara els tingui ben presents i que, fins i tot, algunes vegades hi somniï.

Us vull explicar el més recurrent d'aquests somnis. En ell, en XEXU es veu administrant de nou aquells Premis i s'imagina noves categories per posar a votació. Quan somniem tendim a desvariejar més que quan estem desperts, per tant és normal que l'home s'inventi categories tan delirants com la de «Millor Parella Blogaire». Però en un somni tot val, així que de seguida comença a pensar en possibles candidats a aquesta categoria i li venen al cap SÀNSET i UTNOA, els dos titulars de "Do you want to know a secret?", un blog ple de bon humor i d'unes quantes porres futbolístiques, o en SERGI i l’AVI GRES que al blog "Personal in Transferible" se les tenien entre ells escrivint, a quatre mans, posts genials.
De totes maneres que estigui dormint no vol dir que perdi del tot la percepció temporal, per tant el nostre protagonista s'adona immediatament que aquests blogs no poden guanyar ara el premi a la «Millor Parella Blogaire» perquè ja fa un grapat d'anys que van deixar de publicar. Tot seguit, doncs, es posa a buscar blogs actualment actius amb possibles parelles mereixedores de tal reconeixement i aquesta segona part del somni dura fins a l'instant exacte quan se li fa present el "Pons’s Blog" amb en PONS i l'AHSE.

En aquest precís moment, i no sabem ben bé perquè, en XEXU es desperta amb un sobresalt i el somni s'acaba.


La proposta d'Elfreelang 

De lluny va albirar la silueta de la ara ja consagrada novel.lista del gènere negre: la Kweilan, cofada amb un barret d'ala ampla i vestida amb gavardina .... hi havia una boira espesa .....però malgrat la manca de visió clara , n'estava segura no podia ser altra que ella......i s'hi va anar acostant amb pas ferm i decidit ......

Quan ja hi era ben be a tocar va exclamar amb veu ferma :
- Kweilan!!! Kweilan, sóc jo: la bloguera de Reus ....l'Assumpta ......em recordes?
- Ah quina sorpresa! i que hi fas aquí enmig d'aquest somni blogaire ?
- Ves ...quina pregunta .....doncs he vingut per celebrar l'aniversari del blog del XeXu i tu?
- També , també i de pas com que la protagonista dels meus llibres fa vacances , no tinc més remei que investigar la desaparició de fanal blau de la catosfera ....t'hi apuntes?
- Sí , sí m'hi apunto, convidaria més blogaires però els requisits deien que només es podien mencionar dos blogaires en actiu i una que no.....
- Doncs ja l'has vessada perquè jo estic també desapareguda i tu quasi quasi..... ja no fas entrades des fa un munt de temps ....
-ostres ! tens raó hem ficat la pota fins al fons catosfèric !!!! i ara què fem ....anem malament i ja portem uns quants mots .....vols dir que ens ho tindrà en compte?
- No ho crec, és bon excursionista encara que es posi el malnom de pa sucat amb oli, és un bon noi .....
- ja , ja ho sé és un gran tipus! però ens estem saltant les normes......i ja tenim una certa edat per anar fent saltirons
- Com que és un somni ....tot s'hi val......
- I qui ens deu somiar ?
- Per això també estic fent una recerca entremig de la boira lleidatana

De sobte , la Sara que ja havia crescut molt , va cridar a la seva mare , la Gemma ....:
-mama! mama !
- què vols? què passa?
- uf mama he tingut un somni molt estrany m'havia fet de text i de paraules i vivíem dins un blog i el món era virtual i era atmosfèric catosfèric...
- No t'hi amoïnis ara mateix truquem al gegant del pi perquè ens resolgui l'enigma ( si hi cliques veuràs que un altre insigne de la catosfèra que també ha somiat ......
- bé doncs bona nit i tapa't i per molts anys!!!!
-vull bufar espelmes mama
-Sí Sara bufem .......


La proposta d'en Pons

Avui aclarirem la misteriosa desaparició de Alba Pifarré i Montse Lladó. En teoria es tracta de dos desaparicions aïllades i sense relació alguna però la realitat es ben diferent. Alba ens abandona al març del 2014 amb un innocent post sobre el cafè, o potser el cafè no es tant innocent? Hi ha qui assegura que l’Alba va desaparèixer de la catosfera perquè va tenir un fill, i això li va prendre protagonisme al blog, però tothom sap que això es fals, un fill amb prou feines et roba temps, es súper fàcil de compaginar la teva vida amb un fill, un fill no et canvia per res la vida, amb prou feines notes que el tens. ehem… Per altra banda, Montse desapareix uns mesos abans, concretament a l’octubre de 2013 amb un post “sense ànim d’ofendre”, però està clar que si que va ofendre a algú… Per cert, a la Montse no se li coneix cap fill nou nascut en el 2013, quina seria la seva excusa? Doncs la excusa es la mort, més concretament la seva. Hi ha gent que assegura haver-la vist comentar en altres blogs més enllà del fatídic octubre del 2013, però només són rumors. La veritat resta amagada de la llum fins avui. Sense més preàmbuls, Ahse es va carregar a les dues ex-bloggers simplement pel fet que van deixar de comentar a Pons’s Blog o sigui que ja sabeu què no heu de deixar de fer.


La proposta de la Carme

Després d'una colla d'anys de tenir un blog i d'haver conegut molts i molts blocaires, jo tenia, encara, alguns dubtes. Realment de què estan fets els blocaires? Desapareixen de veritat? Són simplement personatges? Quan marxen, no en queda res? Són reals?

I vaig decidir aclarir, si més no en algun cas, de què estaven fets els blocaires desapareguts i també alguns que encara estan en actiu.

En primer lloc vaig anara trucar a casa l'Óscar del blog The lost art of keeping a secret, i vaig trobar un Óscar totalment desconegut, com si mai no haguéssim tingut res en comú, desconnectat dels blogs, molt connectat amb la seva vida real i amb els seus amics, content, però distant i com a xarxa preferida, tenia tot just l'instagram. Justet, sense addiccions. Era el mateix Óscar? No us ho sabria dir, però tota la meva impressió es que no. Vaig anar a trucar, després, a casa la Rita del blog La meva illa Roja. I estranyament vaig trobar-me amb la mateixa situació o molt semblant. Això encara em va estranyar més, perquè jo creia que la Rita i jo hauríem pogut ser bones amigues. I em va fer pensar que alliberar-se dels blogs potser havia estat una bona idea per a ells. I sí, estaven bé, però no els podia reconèixer. I jo, blocaire empedreïda, me'n vaig sentir una mica incòmoda o potser ofesa, no sabia dir si ofesa amb ells per posar-me aquest mirall al davant o potser amb mi mateixa per ser massa ingènua. Ells estaven perfectament i me n'alegrava, però de la nostra relació no en quedava res de res.

Vaig decidir canviar de rotllo i anar a trucar, finalment, una blocaire activa. L'Elfreelang del Si dubto és que soc... L'Elfree sí que era ella mateixa, no la vaig trobar gens desconeguda i vam parlar de moltes coses. L'Elfree també estava molt connectada a la seva vida, a la seva feina, als seus amics. Res a envejar-los-hi, doncs. Reconciliada amb la nostra familieta blocaire, li vaig explicar els meus neguits i parlant, parlant, vam arribar a una conclusió. Hi ha blocaires circumstancials, per a ells el blog compleix alguna funció molt concreta a la seva vida i quan passa la necessitat, deixen caure el blog i tot allò que porta al darrere i blocaires vocacionals (o potser tossuts), que anem adaptant el blog a les diferents circumstàncies i etapes de la nostra vida.

Ella i jo en som dues, però en conec uns quants més, de tossuts.

I encara una altra conclusió, de propina: els desapareguts dels blogs, desapareguts estan, i no valen intents de recuperar-los com el Roda el món i torna al blog. Res a fer. Ni visites a domicili, res de res. Guarden, sempre, gelosament el seu espai personal, tal com nosaltres els guardem en el record.


La proposta de la Gemma Sara

Per un corrent subterrani de la memòria he arribat als contes de la Sílvia. Sabeu quins contes vull dir? Els de Fent punyetes (un nom ben prosaic que a ella, que feia prosa, li agradava). Eren contes dolços i amargs alhora, com els bons, com la vida, oi? Era molt bona, la Sílvia. És molt bona. I en un revolt de l'hipocamp m'he trobat amb la joventut de la Yáiza en forma de paraules certes, agudes i clarividents. Recordo com es va fer indepe, aquell senyal que li van fer a la mà a l'insti. I que jugàvem a parlar en francès, en fi, Coses de la vida.

Ara el XeXu del Bona nit, ves per on, em fa pensar-hi. Penso en com ens activàvem les neurones mirall quan ens llegíem, perquè la gràcia és que els blogaires ens ressonem entre nosaltres... alguna cosa així. Tu que tens un poder blogaire, XeXu, fes que tornin ;)


La proposta de la Laura T. 

La Maria cada dia al capvespre feia una mena de revisió del que li havia passat durant el dia, sovint la feia patir que algun ocell topés amb el seu cotxe i prengués mal però quan se n’anava al llit algú li deia “Bona nit, i tapa’t” i aclucava els ulls i començaven els seus Somnis de plastilina. Fins que un dia, coses que passen, es va perdre en un.
A l’altra banda del país, la Gerònima, una índia sense plomes, un ventada de simpatia i d’energia, un bon dia va notar que la bateria se li esgotava. Feia dies que s’ensumava tempesta. A l’anar a dormir algú li va dir: “Bona nit, i tapa’t” i després d’aclucar els ulls va desaparèixer entre Llampecs i trons.
Davant d’aquests fenòmens paranormals, el Xavier, el nostre incansable fotoblogger no para de visitar barris i d’anar a totes les manifestacions que es celebren, intentant descobrir què ha passat o quines pistes pot trobar de tot això. Cada dia acaba esgotat i quan es fica al llit per gaudir del merescut descans, sent un xiuXEXUeig a l’orella que li diu: “Bona nit, i tapa’t” i l’ajuda a carregar les piles pel dia següent. Però si hi voleu col·laborar i en teniu alguna pista, no deixeu de passar-vos per la seva agència FITA i a veure si en traiem entre tots els entrellats.


La proposta de la M. Roser

Recordo alguns amb els quals vam compartir un dinar al club del costat de la meva casa real ( dec ser una mica "pija", jo)...La Glòria de BloBos.Blog, que ara no es prodiga gaire segurament perquè està immersa en el seu món poètic, ja que la veig sovint als programes culturls de Sants; abans tirava endavant dos blogs...
I en especial, la Violant D'Atarca una noia amb un tarannà d'esquerres, indomable, anarquista, feminista...Ves per on el seu blog( que no en recordo el nom hi ha desaparegut) i el meu, eren completament diferents, però des del primer dia vam tenir una connexió molt especial potser perquè en el fons entre, les meves idees i les seves no hi ha tanta diferència, però a un nivell diferent. Vam anar plegades a la fira del llibre de la plaça de la Catedral i després, cap a casa meva també a dinar al costat de la piscina...Fins hi tot el Jordi Dorca, del Blog Advervia, que ara tampoc es prodiga gaire i amb el qual vaig compartir i aprendre paraules noves del món rural, es va adonar d'aquesta relació especial, doncs ell pensava que era la meva neboda! Per l'edat ho podia haver estat...



No us podré agrair mai prou que seguiu aquí i que seguiu fent d'aquest món blogaire un lloc tan acollidor. Hi som menys temps, menys gent, però continua sent un lloc que val la pena, un petit oasi. I per demostrar-vos que, encara que de vegades em costi molt ser regular aquí, us segueixo portant al cap, com cada any us poso un recull de fotos que m'han fet pensar en vosaltres. Si feu clic sabreu a quins blogaires em recorda. Poquetes fotos aquest any, però encara us trobo per tot arreu. I que duri!

http://thecyanidesun.blogspot.com/

http://elquempassapelcap.blogspot.com/

http://plomablava.blogspot.com/

http://petitesesroser.blogspot.com/

https://pons007.wordpress.com/
 

diumenge, 17 de març de 2019

Si no la fas, te la fan

Fa dies que em rondava pel cap escriure sobre les eleccions que vénen, però  tot i que sembla simple, em costa enfocar-ho per les meves contradiccions internes. S'acosten unes municipals, que per aquells que ens dediquem a la política nivell usuari són tot un esdeveniment que arriba cada quatre anys, com si d'uns jocs olímpics es tractés. Però ens han brotat unes generals espanyoles del no res i això no estava previst. El primer pensament que em ve és 'no penso fer campanya per aquestes eleccions'. Després, pensant com a votant, podria barrinar 'què hi hem d'anar a fer ara a Madrid??'.

Mentalment estic desconnectat de l'Estat espanyol i no hi haurà res que em pugui fer sentir espanyol. Mai. Després de tot el que hem passat a Catalunya els darrers temps el meu pensament és encara més lluny, hem fet la feina i ens hem guanyat el dret a la llibertat. Per què, doncs, aquestes eleccions ara? Podríem passar d'elles, no? Ja s'ho faran. Doncs malgrat totes les meves contradiccions, una cosa és el que jo senti, o el que ens agradaria, i una altra és la realitat. I la realitat és dura i decebedora: no hem aconseguit l'objectiu, ens caldrà seguir treballant per la independència si la volem realment. Ens vam creure que seria fàcil, però no ho serà. Que a dia d'avui hi hagi qui segueix venent que ja està fet, que som república i que només s'ha d'aixecar una suspensió per fer-la efectiva, és molt injust i perjudicial. Només cal mirar com actuen els Mossos, el nivell de repressió als mitjans catalans...

Què fer? Doncs votar, no tenim una altra sortida. Votar totes i cadascuna de les vegades que ens posin una urna davant. No votem per Espanya, no votem per constituir un congrés de diputats. Votem perquè, ho vulguem o no, encara depenem d'aquest Estat que fa amb nosaltres el que li plau. Si no ens estem allà uns altres ocuparan el nostre lloc, no és que quedin els escons buits. I tota política que no fas, te la fan. Deixar totes les decisions que es prendran sobre Catalunya en mans dels qui la volen callada, sotmesa i submisa. Aquesta és l'alternativa. Si controléssim el nostre territori, si realment estiguéssim governant i gestionant els nostres recursos, no caldria fer-ho. Però no ho estem fent.

Per sort nostra (i potser per desgràcia seva), ha aparegut una nova alternativa que es pot votar i que potser convenç a alguna gent que volia optar per l'abstenció. Ara tenim tres opcions, per a tots els gustos, però cal que donem suport als partits catalans, encara que sigui amb una pinça al nas, per ells o pel tipus d'eleccions. L'abstenció és legítima, és clar. Però en la meva opinió és una rebequeria i no adonar-nos de l'escenari ni de la partida que estem jugant. A mi també m'agradaria tenir unes altres cartes a la mà. Però no les tinc.

dimarts, 12 de març de 2019

25 anys de castells

Fa un dies comentava que de qualsevol record que tinc sembla que en faci 25 anys. I no és broma, l'experiència acumulada fa que els records es remuntin dècades enrere i que en alguns casos sembla que sigui ahir. Però hi ha un fet que enguany compleix 25 anys a la meva vida i que no se m'apareix com un pensament fugaç, sinó que m'acompanya dia rere dia: Aquest any fa 25 anys que faig castells.

Es diu aviat això, però són molts anys de la meva vida, ja uns quants més de la meitat, que em dedico setmanalment a aquesta activitat tan especial. Vaig començar el 1994, quan en tenia 16 i he continuat fins avui amb una temporada de desconnexió de tres o quatre anys, però ni tan sols en aquells temps vaig estar massa allunyat de la colla. Enguany també fa 15 anys que estic en la meva colla actual, anteriorment havia estat en una altra. Durant aquest temps he ocupat responsabilitats en els equips tècnics sobretot de pinyes i també de troncs, però no va ser fins el 2018 que vaig tenir una responsabilitat de representació de la colla. Mai he format part formalment de la junta directiva.

Més enllà de les responsabilitats, el que m'agrada és fer castells a plaça, naturalment. Quan era jovenet pujava al tronc, però a la meva colla no pujàvem massa amunt. Quan vaig canviar de colla ja vaig quedar encasellat en el nucli, la part de sota que aguanta tota l'estructura del castell. Feia de baix, primer pis del castell, però una lesió a les vertebres em va impedir continuar aguantant tant pes, però em dedico a fer de crossa o tap, sempre allà sota. I ep, també he pujat molt al folre, que sempre et dóna un puntet més d'adrenalina.

En definitiva, un quart de segle ja fent castells i de moment no em plantejo plegar. Ja no participo al mateix ritme que altres temps, no vaig a tots els assaigs ni actuacions, però sí a la majoria. Potser si deixo de banda altres activitats em tornaré a enganxar a ple rendiment, perquè tot no es pot. Llarga vida als castells!

*****

Recordeu que, si voleu, podeu ajudar-me a celebrar els 12 anys de blog.

dijous, 7 de març de 2019

Orgull de classe treballadora

M'adono que, en general, la gent té poca consciència social, especialment pel que respecta als seus drets socials i laborals. Davant d'una convocatòria de vaga, molts encara es plantegen fer cas de les directrius de l'empresa, sense tenir en compte que és el treballador qui exerceix un dret i aquí l'empresa hi té poc a pelar. Advertències, prohibicions per aquest dia... No senyor, si vull fer vaga no tinc ni tan sols per què avisar-te. I si no en faig, encara menys!

La vaga del 8 de març és un xic especial, diferent de les altres, però no per això menys important, com es va demostrar ja l'any passat. Cal anar fent passos en la lluita per la igualtat, que avui es veu encara més amenaçada que uns anys enrere. A la feina ha estat motiu de controvèrsia, les companyes havien decidit fer una aturada simbòlica, però les imposicions de l'empresa els han despertat la consciència, hi ha hagut una mica de sidral i han decidit augmentar una mica la protesta. No faran el dia sencer de vaga, però sí que faran una aturada més llarga del que pretenien. I jo amb elles, és clar. Sempre sóc dels que fa bullir l'olla, però en aquest cas és una decisió que els corresponia a elles. M'he ofert a fer els serveis mínims si volien agafar-se tot el dia, però no caldrà.

Si explico tot això és perquè estic content que els meus companys de feina vagin prenent consciència dels drets que tenim, no cal estar en una cadena de muntatge per acollir-se al dret a vaga i de reivindicacions no en falten mai. Però sobretot, comencen a entendre que l'empresa fa d'empresa, sempre voldrà que acotem el cap, però de treballadors només podem fer nosaltres. Una mica d'orgull de classe treballadora, encara que sigui sobre-titulada i sobre-formada, no va mai malament. I d'orgull de dona i feminista tampoc. 

*****

Recordeu que, si us ve de gust, em podeu ajudar a celebrar el 12è aniversari del blog

diumenge, 3 de març de 2019

Ordres de magnitud econòmics

En cas de voler fer un gran viatge aquest any, comença a fer-se tard per trobar bones ofertes i planificar-lo. A casa teníem aquesta idea, per segon any consecutiu, cosa que no havíem fet mai abans. Després d'anar a Canadà l'any passat, ens plantejàvem anar a la Patagònia enguany. Hem anat deixant passar el temps perquè no n'estàvem del tot convençuts i perquè la bona època per anar-hi és a la nostra tardor, a finals d'any. Però quan ens hi hem posat seriosament i hem començat a veure els preus, els problemes de canvi de frontera entre Argentina i Xile i que allà les distàncies són molt grans i les carreteres no massa bones, ens hem estressat i ens n'hem desdit.

No és un destí descartat, seguirà en cartera. Sobretot perquè els que ens tira més enrere són els preus, i si això és així no és perquè no ens ho puguem permetre, tenim diners més que de sobres per fer aquest viatge, sinó per com som. No estem acostumats a fer despeses grans i quan comencem a sumar en milers d'euros ens espantem. Diguem que el nostre ordre de magnitud de confort són els centenars, però els milers se'ns escapen. Si sumem això a que per nosaltres és una mena de pecat tocar els estalvis que fem com formiguetes per coses tan mundanes com, per exemple, viatjar, doncs ens posem unes auto-limitacions absurdes.

M'agrada aquest auto-control, eh! No estic dient que hauríem de començar a tirar la casa per la finestra ara que podem, que tenim diners i forces per fer-ho, però podríem ser una mica més valents i atrevits. No gastarem mai aquells diners que no tenim, però tot i tenint-los ens fa cosa gastar-los. Com s'ho fa la gent per despreocupar-se i gastar en milers com aquell qui no vol la cosa?

dimecres, 27 de febrer de 2019

Relats conjunts, Paraigüer


L'insigne alpinista català Jofre Baladriga tenia l'encàrrec de fer de guia d'un grup d'excursionistes de Barcelona que s'estaven iniciant a les muntanyes de 5000 metres. En Jofre, que sovintejava els Andes i l'Himàlaia, encara tenia molts reptes pendents, però bé s'havia de guanyar les garrofes d'alguna manera mentre buscava patrocinadors per fer el Nanga Parbat, el proper 8000 que volia assolir. Fer de guia de muntanya era una de les poques maneres de fer-ho que coneixia.

Quan sortia de casa seva, al poblet de Santa Eufràsia de la Corbada, va esdevenir-se un fet del tot inesperat: una de les cases de l'altre cantó del carrer, l'antiga casa del paraigüer, només uns metres més amunt de la seva, va ensorrar-se amb un gran terrabastall. El núvol de pols i runa va impactar-lo directament i el va fer anar per terra de l'ona expansiva, juntament amb la gran motxilla que duia i la bossa de material d'alta muntanya. Per sort, no va patir cap mal, només va ser l'ensurt. Quan la pols va escampar va veure que molts trossos de runa havien anat a parar prop seu, però no es trobava cap ferida. Entre els fragments de la casa que tenia als peus, això sí, hi havia la rajola del paraigüer, tan característica. Patrimoni que es perdia. Gairebé per instint va recollir aquella rajola, encara una mica en xoc, i com que no sabia que fer-ne, la va guardar juntament amb les cordes, piolets i grampons.

No va pensar massa més en la casa ensorrada, li havia anat de pocs segons, la runa l'hauria pogut sepultar. No semblava gaire bon auguri per afrontar el repte d'aquell grup d'excursionistes de qui ni tan sols coneixia el nivell real que tenien, però ara que estaven a punt de coronar el Mont Ararat, prop de la frontera entre Turquia i Armènia, havia de reconèixer que tot havia anat rodat. El temps els havia acompanyat i els excursionistes que l'havien contractat estaven perfectament preparats i equipats.

Dues setmanes després, en tornar al poble, va veure el forat que havia deixat la casa del paraigüer i va pensar en aquella rajola que havia recollit. No n'havia fet més cabal. No té sentit carregar més pes del compte quan fas muntanya, però l'havia recollit distretament sense adonar-se que l'acompanyaria a Turquia, i com que no se'n va recordar més, no li havia fet cap nosa. Però quan va anar a buscar-la entre el material no la va trobar per enlloc. Estava segur d'haver-la recollit, no eren pas imaginacions seves. I si aquella bossa no s'havia obert fins que el material havia estat necessari, vol dir que la rajola havia arribat a l'Ararat... i en algun punt es devia perdre. Però quan? I on? Malaguanyada. Bé, qui sap si algú la trobaria i es preguntaria com havia arribat fins allà. Esperava que, en tot cas, aquest algú en fes un bon ús.


Doncs si voleu saber quin ús es va fer de la rajola de l'Ararat, llegiu el relat d'en McAbeu! Amb aquesta preqüela participo en els Relats Conjunts de febrer.