dijous, 20 de juny de 2019

Just a temps

Últimament no estic gaire prolífic pel que fa a posts, després de les eleccions no he recuperat el ritme que era habitual en aquest blog. Suposo que em costa cada cop més imaginar-me la vida en posts, com em passava abans i potser ara disposo d'altres formats que em semblen més adients per compartir segons què. Almenys, després de molt temps, he aconseguit posar-me al dia amb els vostres posts. Just a temps. Just a temps de tornar-los a acumular, perquè marxaré uns dies fora. A veure si amb unes vacances i lluny de la rutina em torna la inspiració per tornar a explicar coses en aquest espai. Feu bondat en la meva absència!

dijous, 13 de juny de 2019

Ginkgos 2019

Aquest any vaig tard amb un dels posts tradicionals del blog, però no vull deixar de fer-lo: l'actualització de com està l'arbreda de casa. Solia fer el post a final d'abril o principis de maig, i ja estem a mitjans de juny, però si encara no m'he posat al dia amb els vostres posts endarrerits, què espereu!

L'aspecte dels arbrets respecte a l'any passat no ha variat pràcticament gens, la veritat. No han crescut més. Sí que hem de lamentar la mort d'un dels dos alvocats, el que el gat va tenir a bé tirar per terra però després va reviscolar, ha acabat sucumbint. Tampoc està entre nosaltres el ginkgo #2, que ja no va superar el trasplantament fa un parell d'anys i estava sec. De la resta de ginkgos, que són 5 (dels 8 inicials), tots han tret força fulles i les parts seques han continuat igual, de manera que aquest any les he tallat i espero que serà per a bé. 


#1. El més alt de tots, segueix com l'any passat, no creix, moltes fulles, i encara no ha desenvolupat cap branca. Tot i així, és el patriarca.


#3. S'ha quedat petit, amb poques fulles, però aquest any ha fet una branqueta que encara està verda! Senyal que prospera.


#4. Segueix sense créixer cap a dalt i una de les dues branques se li ha assecat. És robust, però ha quedat descompensat.


#5. Ha quedat manc. Té el cos i una branca secs, però la branca amb fulles és llarga i cada cop més gruixuda. No sé si s'aguantaria dret sense la canya.


#6. El que sembla gaudir de millor salut i tenir un millor aspecte, ben poblat de fulles, però com els seus germans, tampoc creix.

El que sí que creix és l'alvocat, que ja fa prop d'un metre d'alçada. Li van sortint fulles grosses per la part de dalt i les de sota es van assecant, de manera que queda una tija molt llarga amb aparença de palmera. Tard o d'hora l'hauré de trasplantar perquè està en un test molt petit.


Com a comentari general, tot i que els ginkgos segueixen brotant cada primavera, no sembla que es vagin desenvolupant com un arbre normal, i a més a les fulles els surten uns piquets marronosos amb pinta de malaltia. No sé si duraran gaire temps més, però definitivament els hauria de trobar un lloc on plantar-los definitivament perquè puguin créixer lliurement.

diumenge, 9 de juny de 2019

Relats conjunts, L'ermità de la gruta


La primera referència que tenim d'aquestes ermites en coves data del 2036, encara que no és descartable que existissin amb anterioritat. Crida l'atenció que, en una època ja tan tecnològica, es muntessin aquests espais de peregrinació on es reunien autèntiques munions de gent. Segons es creu, és allà on va començar el culte. L'auge de la religió actual es va veure afavorit per la franca decadència dels déus antics: la gent havia perdut la fe. S'explica fàcilment, doncs, que la nova religió desbanqués ràpidament les altres i que els seus fervorosos creients abandonessin l'adoració d'altres ídols per centrar-se en la que, en endavant, seria l'única religió acceptada. El més curiós del cas és que no hi ha documentada cap guerra entre partidaris de les altres religions i els de la nova, el canvi es va fer de manera natural i sense disputes. Només una petita part de població de l'antiga Espanya s'hi oposava, van intentar fundar les seves pròpies religions, existeixen escriptures que documenten diversos intents, però les religions se solen estendre soles entre el poble, els ídols artificials no solen tenir bona acollida. Finalment van declarar-se ateus, però tampoc aquest moviment es va estendre i la nova religió es va imposar en tots els racons del planeta.

La tradició va fer que durant molt temps el còmput d'anys se seguís comptant com antigament, tot i no tenir ja cap sentit. Per això, en commemoració del centenari de la retirada de Déu, es va decidir canviar la notació i reiniciar el comptatge, això fa que, per exemple, enguany diguem que estem a l'any 146 d.m. 

Per avui ho deixarem aquí, no hi ha temps per més. Ens retrobem demà, i seguirem amb la lliçó. Que Messi sigui amb tots vosaltres.


Aquesta és la meva tardana aportació als Relats Conjunts de maig.

diumenge, 2 de juny de 2019

Diu que feia dia de platja

Després de les campanyes, l'excursionista de pa sucat amb oli tenia ganes de treure el cap, però en principi volia només desconnectar una mica, i per això va triar Alp, poblet de la Cerdanya on havia estiuejat durant quatre anys quan era molt petit. Per si de cas, va endur-se les botes, feia temps que tenia en ment fer la Tosa d'Alp, una muntanya de 2536m, però no pensava que fos en aquesta ocasió. Però en arribar a l'allotjament triat va resultar que l'hotel està al peu d'on comença la ruta a la Tosa des de Masella, així que més fàcil no li podien posar. Era un senyal.

El camí parteix de l'estació d'esquí de Masella i, en aquesta època que no hi ha neu ni esquiadors, es pot anar ascendint per les pistes amb l'únic inconvenient d'una pendent considerable durant tot el recorregut. L'únic punt en el que l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant han trobat clapes de neu i una mica de dificultat per avançar ha estat en una canal ampla entre cingles, però després tot segueix sent pujada i més pujada fins el refugi del Niu de l'Àliga i el cim de la Tosa.

La canal que no pintava massa bé, però res, tu!

Des de dalt, vistes al Pedraforca i al Cadí cap a l'oest, el Puigmal i els cims de l'Olla de Núria a l'Est, i cap el nord l'Alta Cerdanya i Andorra.

El Pedraforca i a la dreta el Cadí. Què hi pot haver de més nostrat?

L'excursió no ha durat ni quatre hores, que encara haurien pogut ser menys si l'excursionista de pa sucat amb oli hagués estat en millor forma. La baixada, per evitar les clapes de neu, ha estat per una pista forestal per enllaçar més tard altre cop amb les pistes d'esquí i d'allà fins el cotxe. Un bon entrenament, una mica inesperat, per encarar propers objectius amb una mica més de garanties.

Informe de danys: Bàsicament cansament, i s'intueixen futurs cruiximents a les cames. Tot i el sol de justícia que queia, han evitat les cremades amb un adient ús de la crema solar. Targeta tremolant després de pagar dos cops el túnel del Cadí.

dimarts, 21 de maig de 2019

Platges amb cocos que suren

La campanya encara els seus darrers dies i una pausa inesperada em permet passar per aquí. Fa més d'un mes que no faig un post en el Bona Nit, com també fa més d'un mes que no passo per assaig de castells i que no puc llegir en condicions. Però volia compartir una petita reflexió que val per ara i val per totes les ocasions. Durant aquestes darreres setmanes he passat moments de molts nervis, tensió, enrabiades. He sentit frustració, he volgut agredir a gent (ganes no me'n faltaven) i he ocupat un percentatge de funcionament cerebral tan alt que acabava mentalment esgotat. He tingut un comportament agre davant d'aquells que no feien la feina, em desautoritzaven o directament no em feien cap cas. I no em sento malament, ho sento però hi ha gent que mereix tocs d'atenció. Però per mi era molt important no portar tota aquesta mala llet a casa o a la feina. La meva parella o les meves companyes de feina no tenen cap culpa del meu estrès. I tot i que de vegades les he fet servir per verbalitzar la meva frustració i m'ha ajudat fer-ho, he intentat sobretot no pagar amb ningú allò que no li tocava. Saber separar, trobar oasis al voltant i deixar-los verges. No seguir rondinant quan tot s'ha acabat. Penso que me n'he sortit, no he portat a casa les enrabiades ni he fotut esbroncades a les persones equivocades.

Com deia, això serveix per qualsevol circumstància. No cal fer pagar a ningú allò que ens passa en una altra banda. Practiqueu-ho, us ho agrairan. 

dimarts, 16 d’abril de 2019

La sèrie dels Trons

Els fans de la sèrie de ficció 'Joc de Trons' estem d'enhorabona. L'espera ha estat llarga, però per fi tenim sobre la taula la vuitena i darrera temporada, la que explicarà la conclusió de tants misteris i tants embolics en un món màgic i ple de terrors. Els amats de la saga literària no estem tan contents, els dos darrers llibres no sembla que hagin de sortir aviat i sabrem abans com acaba per la sèrie que pels llibres.

Volia parlar de l'expectativa que genera aquesta sèrie, que per mi no té comparació amb cap altra. Si en sou seguidors ja sabeu de què parlo, i si no, encara ho sabeu més, perquè esteu fins el capdamunt que l'altra meitat de la població vagi cantussejant tot el dia l'obertura musical i comentant la jugada de cadascun dels personatges. Jo personalment em vaig llevar abans d'hora dilluns per mirar el primer capítol de la vuitena temporada, abans d'anar a la feina! I si jo fos una excepció no passaria res, però conec una quanta gent que ho va fer, o que fins i tot va llevar-se a les tres de la matinada, hora de la primera emissió, i després van tornar a dormir. Les converses, el marxandatge (la meva tassa de la feina és de la Casa Targaryen), la bogeria que desperta aquesta sèrie, l'expectació que ens ha generat, com deia, no coneix comparació. Només recordo un cas similar, però puntual: quan la gent es va llevar de matinada per veure l'últim capítol de la sèrie 'Lost'. Jo ja ni la seguia, llavors.

Per això se m'ha acudit una comparació una mica estranya. 'Joc de trons' ve a ser com en Messi. També té detractors i gent a qui no interessa. Però quan intenten comparar-lo amb qualsevol altre jugador, no hi ha qui aguanti la comparació amb ell. Hi ha molts jugadors i se'ls pot comparar entre ells, però Messi és una altra cosa, està per sobre; és diferent. Com 'Joc de Trons', que també és una altra cosa per tot el que genera i per com de bojos ens torna a tothom que la mirem amb delit. Les altres sèries no poden competir-hi.

 Imatge d'aquí.

dijous, 4 d’abril de 2019

Percentatges

Ens estem acostant perillosament a les eleccions municipals, perquè per mi les altres no existeixen (però s'hi ha de votar, eh!), i això vol dir que els que fem política a nivell local parem bojos amb els preparatius i la campanya. Bé, paren bojos els que, com jo, som conscients de la feina que hi ha darrere i la fem. Com a tot arreu, n'hi ha que viuen molt bé. Això vol dir també que tinc moltíssimes coses al cap i els meus ritmes vitals habituals estan alterats. Quan noto que no hi ha manera de concentrar-me en la lectura. Quan noto que no estic pendent de la gent que m'envolta. Quan no se m'acudeix què escriure al blog. Senyal que el percentatge de cervell que he de dedicar a una activitat és tan elevada que emmascara les altres. I no m'agrada. Però ara per ara no tinc altra opció que tirar endavant. Ja em disculpo per les meves possibles absències d'ara endavant, si no física, potser sí mental. No dono per massa més.

diumenge, 31 de març de 2019

Parlo amb la ràdio

Ja fa uns anys vaig explicar que tinc una ràdio dins del cap. No, no és pas que me l'hagin d'extirpar, sinó que contínuament em sona una cançó o altra al cap. A més, em sona com si l'estigués sentint a la ràdio, no com jo la cantaria, que és tirant a dramàtic. Però és que la meva relació amb la ràdio no acaba aquí. Si sempre tinc algun tema al cap és perquè no paro de sentir ràdios musicals, gairebé sempre Flaixbac. La poso a totes hores, especialment a la feina, i com que repeteixen molt les cançons, se m'enganxen de tal manera que, fins i tot quan l'emissora està apagada, jo les sento igual. Ep, que a Ràdio XeXu també posen altres cançons diferents, però menys.

Bé, el cas és que jo la ràdio l'escolto, no només és un so de fons mentre treballem. Passo moltes hores en una sala tancada, amb bata, guants i ulleres de protecció, amb màquines que fan un soroll monòton i eixordador, tot i que no te n'adones fins que les apagues. Treballar allà sense música seria molt més dur. Però com deia, jo no només sento aquest soroll de fons: escolto la ràdio realment. Miro d'entendre què diuen les cançons, aprenc les dades que expliquen els locutors, estic atent als concursos que fan... i és clar... també interactuo amb ella...

Si un locutor diu una dada errònia, el corregeixo. Si fa una pregunta, li contesto. Dic les cançons que posaran a continuació i sovint no m'equivoco de massa. No ho faig contínuament, eh, no us penseu. Però quan contesto a la ràdio les companyes no entenen res de res. Però què diu aquest boig? 'Que no heu sentit què ha dit el locutor??'. Doncs no, és clar, elles estaven concentrades en la feina. Però a mi no em desconcentra pas, la ràdio. Si cometo errades no serà precisament per estar-la escoltant atentament. Al principi sobta molt, però he de dir que s'encomana. Darrerament he vist que una de les meves companyes també ho fa... A veure si seran aquestes màquines que ens envolten o tants productes tòxics que ens estan capgirant el cervell...

dijous, 28 de març de 2019

Donar sang

No tinc por a les agulles, però molts cops m'han punxat malament a l'hora de fer-me anàlisis o d'intubar-me per alguna operació. Tinc les venes molt estretes, no tinc grans vasos que em solquin el plec del braç i això dificulta la tasca de clavar-hi l'agulla, algun cop he acabat amb múltiples punxades sense èxit i fins i tot he vist com una via se'm desenganxava. El cas és que sóc una mica aprensiu, o almenys tinc tendència a les lipotímies, i en aquests casos que dic sempre acabava perdent els sentits.

És per això que no em passava pel cap donar sang, que em sembla un acte molt noble, però no volia passar la mala estona o fer un espectacle. Però he de dir que els darrers anys a la revisió mèdica de la feina, que són les úniques anàlisis que m'han fet, m'han fet sempre l'extracció a la primera i sense problemes. Així que quan la meva parella em va comentar que hi volia anar i que si la podia acompanyar, vaig decidir de provar jo també, sempre ets a temps de no tornar-hi més si et fan una desgràcia al braç, com m'havia passat algun cop.

Però val a dir que no, les professionals del Banc de Sang fan una gran feina i tot va anar rodat. Va costar trobar-me la vena adient, però quan es van decidir, oli en un llum. Em sembla recordar que algun cop havia donat quan venien a fer campanyes a la facultat, però d'això en fa 20 anys. Com que considero que és un bon gest i l'experiència no va ser pas traumàtica, ara a casa ens plantegem anar-hi periòdicament, almenys un parell de cops l'any. Us encoratjo a fer-ho, no deixa de ser una manera de salvar vides i mantenir les reserves de sang altes és important. I a més et donen berenar! Si això no us convenç...

dilluns, 25 de març de 2019

Relats conjunts, Noia amb ranuncles


No vull que em malinterpretis, eh? Ja saps que jo respecto molt la teva personalitat i la teva manera de fer. Déu me'n guard de qüestionar si decideixes vestir-te d'una manera o d'una altra, no sortirà de la meva boca cap queixa i encara menys un retret, només faltaria! És decisió teva i jo no hi tinc res a dir, al contrari, només en cas que em preguntessis l'opinió te la diria de la manera més objectiva de què sóc capaç. De maner que et demano disculpes per endavant per si el que vaig a dir t'ofèn o et molesta, res més lluny de les meves intencions fer-te sentir malament i ni fer que canviïs el teu look arran de les meves paraules però... és possible que t'hagis passat una mica amb el maquillatge?


La meva breu aportació als Relats Conjunts de març.

dijous, 21 de març de 2019

12 anys d'històries

Ha arribat el dia, avui el Bona Nit fa 12 anys!
Per celebrar-ho us vaig demanar d'escriure relats de ficció amb dos blogaires desapareguts i un d'actual i com sempre us he d'agrair la vostra participació, sort en tinc de vosaltres! Encara que no m'heu fet massa cas en la llargada, hahaha. Però abans de passar als vostres, jo també he fet el meu! Aquí va:

Fins aquí podíem arribar. En Pons havia començat a tenir més comentaris que ningú, la seva popularitat pujava com l'escuma. D'on sortia aquell tio? Posts diaris, tot frikades? Però què li veia la gent? Això no es podia permetre. Per això L'Anna Tarambana va citar l'Alepsi per parlar del tema, i també van avisar l'Elur. No tenien massa en comú, però era experta en ocells i no hi havia cap dubte que el tal Pons era un bon 'pajaru'. Van quedar al Zurich per parlar-ne en una taula arraconada. Entre les tres van decidir-ho tot, calia fer-lo desaparèixer del mapa com fos. Van trenar un pla perfecte, l'assassinarien durant una gala d'entrega de premis de c@ts, amb tot el guirigall i el caos dels comentaris segur que ningú pensaria en ell si deixava de parlar. A més, com que en Pons tenia molts posts programats, passarien molts dies abans que algú sospités de la seva absència. 

Però quan ja estaven ultimant els detalls, l'Assumpta, que les havia estat escoltant d'amagat tota l'estona, es va plantar davant d'elles i els va dir que se n'anava a la policia a denunciar-les, no aconseguirien pelar en Pons tan fàcilment! I així ho va fer, però elles no es van quedar quietes, van aconseguir fugir abans que arribessin les forces de l'ordre. Des de llavors són fugitives de la justícia i, per raons evidents, van haver de deixar els seus blogs abandonats. Ningú ha tornat a saber res d'elles.


I a continuació, els vostres relats!! Moltes gràcies!! Encara sou a temps d'enviar-me'n, si ho feu els aniré afegint!

La proposta d'en McAbeu

En XEXU potser també és un excursionista de pa sucat amb oli però sobretot és un bloguer de cap a peus que complirà, aquest mateix mes, una dotzena d'anys publicant posts (que es diu de pressa). Han passat moltes coses durant aquests anys però estic segur que si ell hagués de destacar només un dels projectes blogaires on ha participat, triaria els Premis C@t. L'organització d'aquells premis blogaires per votació popular li va comportar molts bons moments però també li va fer perdre algunes hores de son. Per això, no és estrany que encara ara els tingui ben presents i que, fins i tot, algunes vegades hi somniï.

Us vull explicar el més recurrent d'aquests somnis. En ell, en XEXU es veu administrant de nou aquells Premis i s'imagina noves categories per posar a votació. Quan somniem tendim a desvariejar més que quan estem desperts, per tant és normal que l'home s'inventi categories tan delirants com la de «Millor Parella Blogaire». Però en un somni tot val, així que de seguida comença a pensar en possibles candidats a aquesta categoria i li venen al cap SÀNSET i UTNOA, els dos titulars de "Do you want to know a secret?", un blog ple de bon humor i d'unes quantes porres futbolístiques, o en SERGI i l’AVI GRES que al blog "Personal in Transferible" se les tenien entre ells escrivint, a quatre mans, posts genials.
De totes maneres que estigui dormint no vol dir que perdi del tot la percepció temporal, per tant el nostre protagonista s'adona immediatament que aquests blogs no poden guanyar ara el premi a la «Millor Parella Blogaire» perquè ja fa un grapat d'anys que van deixar de publicar. Tot seguit, doncs, es posa a buscar blogs actualment actius amb possibles parelles mereixedores de tal reconeixement i aquesta segona part del somni dura fins a l'instant exacte quan se li fa present el "Pons’s Blog" amb en PONS i l'AHSE.

En aquest precís moment, i no sabem ben bé perquè, en XEXU es desperta amb un sobresalt i el somni s'acaba.


La proposta d'Elfreelang 

De lluny va albirar la silueta de la ara ja consagrada novel.lista del gènere negre: la Kweilan, cofada amb un barret d'ala ampla i vestida amb gavardina .... hi havia una boira espesa .....però malgrat la manca de visió clara , n'estava segura no podia ser altra que ella......i s'hi va anar acostant amb pas ferm i decidit ......

Quan ja hi era ben be a tocar va exclamar amb veu ferma :
- Kweilan!!! Kweilan, sóc jo: la bloguera de Reus ....l'Assumpta ......em recordes?
- Ah quina sorpresa! i que hi fas aquí enmig d'aquest somni blogaire ?
- Ves ...quina pregunta .....doncs he vingut per celebrar l'aniversari del blog del XeXu i tu?
- També , també i de pas com que la protagonista dels meus llibres fa vacances , no tinc més remei que investigar la desaparició de fanal blau de la catosfera ....t'hi apuntes?
- Sí , sí m'hi apunto, convidaria més blogaires però els requisits deien que només es podien mencionar dos blogaires en actiu i una que no.....
- Doncs ja l'has vessada perquè jo estic també desapareguda i tu quasi quasi..... ja no fas entrades des fa un munt de temps ....
-ostres ! tens raó hem ficat la pota fins al fons catosfèric !!!! i ara què fem ....anem malament i ja portem uns quants mots .....vols dir que ens ho tindrà en compte?
- No ho crec, és bon excursionista encara que es posi el malnom de pa sucat amb oli, és un bon noi .....
- ja , ja ho sé és un gran tipus! però ens estem saltant les normes......i ja tenim una certa edat per anar fent saltirons
- Com que és un somni ....tot s'hi val......
- I qui ens deu somiar ?
- Per això també estic fent una recerca entremig de la boira lleidatana

De sobte , la Sara que ja havia crescut molt , va cridar a la seva mare , la Gemma ....:
-mama! mama !
- què vols? què passa?
- uf mama he tingut un somni molt estrany m'havia fet de text i de paraules i vivíem dins un blog i el món era virtual i era atmosfèric catosfèric...
- No t'hi amoïnis ara mateix truquem al gegant del pi perquè ens resolgui l'enigma ( si hi cliques veuràs que un altre insigne de la catosfèra que també ha somiat ......
- bé doncs bona nit i tapa't i per molts anys!!!!
-vull bufar espelmes mama
-Sí Sara bufem .......


La proposta d'en Pons

Avui aclarirem la misteriosa desaparició de Alba Pifarré i Montse Lladó. En teoria es tracta de dos desaparicions aïllades i sense relació alguna però la realitat es ben diferent. Alba ens abandona al març del 2014 amb un innocent post sobre el cafè, o potser el cafè no es tant innocent? Hi ha qui assegura que l’Alba va desaparèixer de la catosfera perquè va tenir un fill, i això li va prendre protagonisme al blog, però tothom sap que això es fals, un fill amb prou feines et roba temps, es súper fàcil de compaginar la teva vida amb un fill, un fill no et canvia per res la vida, amb prou feines notes que el tens. ehem… Per altra banda, Montse desapareix uns mesos abans, concretament a l’octubre de 2013 amb un post “sense ànim d’ofendre”, però està clar que si que va ofendre a algú… Per cert, a la Montse no se li coneix cap fill nou nascut en el 2013, quina seria la seva excusa? Doncs la excusa es la mort, més concretament la seva. Hi ha gent que assegura haver-la vist comentar en altres blogs més enllà del fatídic octubre del 2013, però només són rumors. La veritat resta amagada de la llum fins avui. Sense més preàmbuls, Ahse es va carregar a les dues ex-bloggers simplement pel fet que van deixar de comentar a Pons’s Blog o sigui que ja sabeu què no heu de deixar de fer.


La proposta de la Carme

Després d'una colla d'anys de tenir un blog i d'haver conegut molts i molts blocaires, jo tenia, encara, alguns dubtes. Realment de què estan fets els blocaires? Desapareixen de veritat? Són simplement personatges? Quan marxen, no en queda res? Són reals?

I vaig decidir aclarir, si més no en algun cas, de què estaven fets els blocaires desapareguts i també alguns que encara estan en actiu.

En primer lloc vaig anara trucar a casa l'Óscar del blog The lost art of keeping a secret, i vaig trobar un Óscar totalment desconegut, com si mai no haguéssim tingut res en comú, desconnectat dels blogs, molt connectat amb la seva vida real i amb els seus amics, content, però distant i com a xarxa preferida, tenia tot just l'instagram. Justet, sense addiccions. Era el mateix Óscar? No us ho sabria dir, però tota la meva impressió es que no. Vaig anar a trucar, després, a casa la Rita del blog La meva illa Roja. I estranyament vaig trobar-me amb la mateixa situació o molt semblant. Això encara em va estranyar més, perquè jo creia que la Rita i jo hauríem pogut ser bones amigues. I em va fer pensar que alliberar-se dels blogs potser havia estat una bona idea per a ells. I sí, estaven bé, però no els podia reconèixer. I jo, blocaire empedreïda, me'n vaig sentir una mica incòmoda o potser ofesa, no sabia dir si ofesa amb ells per posar-me aquest mirall al davant o potser amb mi mateixa per ser massa ingènua. Ells estaven perfectament i me n'alegrava, però de la nostra relació no en quedava res de res.

Vaig decidir canviar de rotllo i anar a trucar, finalment, una blocaire activa. L'Elfreelang del Si dubto és que soc... L'Elfree sí que era ella mateixa, no la vaig trobar gens desconeguda i vam parlar de moltes coses. L'Elfree també estava molt connectada a la seva vida, a la seva feina, als seus amics. Res a envejar-los-hi, doncs. Reconciliada amb la nostra familieta blocaire, li vaig explicar els meus neguits i parlant, parlant, vam arribar a una conclusió. Hi ha blocaires circumstancials, per a ells el blog compleix alguna funció molt concreta a la seva vida i quan passa la necessitat, deixen caure el blog i tot allò que porta al darrere i blocaires vocacionals (o potser tossuts), que anem adaptant el blog a les diferents circumstàncies i etapes de la nostra vida.

Ella i jo en som dues, però en conec uns quants més, de tossuts.

I encara una altra conclusió, de propina: els desapareguts dels blogs, desapareguts estan, i no valen intents de recuperar-los com el Roda el món i torna al blog. Res a fer. Ni visites a domicili, res de res. Guarden, sempre, gelosament el seu espai personal, tal com nosaltres els guardem en el record.


La proposta de la Gemma Sara

Per un corrent subterrani de la memòria he arribat als contes de la Sílvia. Sabeu quins contes vull dir? Els de Fent punyetes (un nom ben prosaic que a ella, que feia prosa, li agradava). Eren contes dolços i amargs alhora, com els bons, com la vida, oi? Era molt bona, la Sílvia. És molt bona. I en un revolt de l'hipocamp m'he trobat amb la joventut de la Yáiza en forma de paraules certes, agudes i clarividents. Recordo com es va fer indepe, aquell senyal que li van fer a la mà a l'insti. I que jugàvem a parlar en francès, en fi, Coses de la vida.

Ara el XeXu del Bona nit, ves per on, em fa pensar-hi. Penso en com ens activàvem les neurones mirall quan ens llegíem, perquè la gràcia és que els blogaires ens ressonem entre nosaltres... alguna cosa així. Tu que tens un poder blogaire, XeXu, fes que tornin ;)


La proposta de la Laura T. 

La Maria cada dia al capvespre feia una mena de revisió del que li havia passat durant el dia, sovint la feia patir que algun ocell topés amb el seu cotxe i prengués mal però quan se n’anava al llit algú li deia “Bona nit, i tapa’t” i aclucava els ulls i començaven els seus Somnis de plastilina. Fins que un dia, coses que passen, es va perdre en un.
A l’altra banda del país, la Gerònima, una índia sense plomes, un ventada de simpatia i d’energia, un bon dia va notar que la bateria se li esgotava. Feia dies que s’ensumava tempesta. A l’anar a dormir algú li va dir: “Bona nit, i tapa’t” i després d’aclucar els ulls va desaparèixer entre Llampecs i trons.
Davant d’aquests fenòmens paranormals, el Xavier, el nostre incansable fotoblogger no para de visitar barris i d’anar a totes les manifestacions que es celebren, intentant descobrir què ha passat o quines pistes pot trobar de tot això. Cada dia acaba esgotat i quan es fica al llit per gaudir del merescut descans, sent un xiuXEXUeig a l’orella que li diu: “Bona nit, i tapa’t” i l’ajuda a carregar les piles pel dia següent. Però si hi voleu col·laborar i en teniu alguna pista, no deixeu de passar-vos per la seva agència FITA i a veure si en traiem entre tots els entrellats.


La proposta de la M. Roser

Recordo alguns amb els quals vam compartir un dinar al club del costat de la meva casa real ( dec ser una mica "pija", jo)...La Glòria de BloBos.Blog, que ara no es prodiga gaire segurament perquè està immersa en el seu món poètic, ja que la veig sovint als programes culturls de Sants; abans tirava endavant dos blogs...
I en especial, la Violant D'Atarca una noia amb un tarannà d'esquerres, indomable, anarquista, feminista...Ves per on el seu blog( que no en recordo el nom hi ha desaparegut) i el meu, eren completament diferents, però des del primer dia vam tenir una connexió molt especial potser perquè en el fons entre, les meves idees i les seves no hi ha tanta diferència, però a un nivell diferent. Vam anar plegades a la fira del llibre de la plaça de la Catedral i després, cap a casa meva també a dinar al costat de la piscina...Fins hi tot el Jordi Dorca, del Blog Advervia, que ara tampoc es prodiga gaire i amb el qual vaig compartir i aprendre paraules noves del món rural, es va adonar d'aquesta relació especial, doncs ell pensava que era la meva neboda! Per l'edat ho podia haver estat...



No us podré agrair mai prou que seguiu aquí i que seguiu fent d'aquest món blogaire un lloc tan acollidor. Hi som menys temps, menys gent, però continua sent un lloc que val la pena, un petit oasi. I per demostrar-vos que, encara que de vegades em costi molt ser regular aquí, us segueixo portant al cap, com cada any us poso un recull de fotos que m'han fet pensar en vosaltres. Si feu clic sabreu a quins blogaires em recorda. Poquetes fotos aquest any, però encara us trobo per tot arreu. I que duri!

http://thecyanidesun.blogspot.com/

http://elquempassapelcap.blogspot.com/

http://plomablava.blogspot.com/

http://petitesesroser.blogspot.com/

https://pons007.wordpress.com/
 

diumenge, 17 de març de 2019

Si no la fas, te la fan

Fa dies que em rondava pel cap escriure sobre les eleccions que vénen, però  tot i que sembla simple, em costa enfocar-ho per les meves contradiccions internes. S'acosten unes municipals, que per aquells que ens dediquem a la política nivell usuari són tot un esdeveniment que arriba cada quatre anys, com si d'uns jocs olímpics es tractés. Però ens han brotat unes generals espanyoles del no res i això no estava previst. El primer pensament que em ve és 'no penso fer campanya per aquestes eleccions'. Després, pensant com a votant, podria barrinar 'què hi hem d'anar a fer ara a Madrid??'.

Mentalment estic desconnectat de l'Estat espanyol i no hi haurà res que em pugui fer sentir espanyol. Mai. Després de tot el que hem passat a Catalunya els darrers temps el meu pensament és encara més lluny, hem fet la feina i ens hem guanyat el dret a la llibertat. Per què, doncs, aquestes eleccions ara? Podríem passar d'elles, no? Ja s'ho faran. Doncs malgrat totes les meves contradiccions, una cosa és el que jo senti, o el que ens agradaria, i una altra és la realitat. I la realitat és dura i decebedora: no hem aconseguit l'objectiu, ens caldrà seguir treballant per la independència si la volem realment. Ens vam creure que seria fàcil, però no ho serà. Que a dia d'avui hi hagi qui segueix venent que ja està fet, que som república i que només s'ha d'aixecar una suspensió per fer-la efectiva, és molt injust i perjudicial. Només cal mirar com actuen els Mossos, el nivell de repressió als mitjans catalans...

Què fer? Doncs votar, no tenim una altra sortida. Votar totes i cadascuna de les vegades que ens posin una urna davant. No votem per Espanya, no votem per constituir un congrés de diputats. Votem perquè, ho vulguem o no, encara depenem d'aquest Estat que fa amb nosaltres el que li plau. Si no ens estem allà uns altres ocuparan el nostre lloc, no és que quedin els escons buits. I tota política que no fas, te la fan. Deixar totes les decisions que es prendran sobre Catalunya en mans dels qui la volen callada, sotmesa i submisa. Aquesta és l'alternativa. Si controléssim el nostre territori, si realment estiguéssim governant i gestionant els nostres recursos, no caldria fer-ho. Però no ho estem fent.

Per sort nostra (i potser per desgràcia seva), ha aparegut una nova alternativa que es pot votar i que potser convenç a alguna gent que volia optar per l'abstenció. Ara tenim tres opcions, per a tots els gustos, però cal que donem suport als partits catalans, encara que sigui amb una pinça al nas, per ells o pel tipus d'eleccions. L'abstenció és legítima, és clar. Però en la meva opinió és una rebequeria i no adonar-nos de l'escenari ni de la partida que estem jugant. A mi també m'agradaria tenir unes altres cartes a la mà. Però no les tinc.

dimarts, 12 de març de 2019

25 anys de castells

Fa un dies comentava que de qualsevol record que tinc sembla que en faci 25 anys. I no és broma, l'experiència acumulada fa que els records es remuntin dècades enrere i que en alguns casos sembla que sigui ahir. Però hi ha un fet que enguany compleix 25 anys a la meva vida i que no se m'apareix com un pensament fugaç, sinó que m'acompanya dia rere dia: Aquest any fa 25 anys que faig castells.

Es diu aviat això, però són molts anys de la meva vida, ja uns quants més de la meitat, que em dedico setmanalment a aquesta activitat tan especial. Vaig començar el 1994, quan en tenia 16 i he continuat fins avui amb una temporada de desconnexió de tres o quatre anys, però ni tan sols en aquells temps vaig estar massa allunyat de la colla. Enguany també fa 15 anys que estic en la meva colla actual, anteriorment havia estat en una altra. Durant aquest temps he ocupat responsabilitats en els equips tècnics sobretot de pinyes i també de troncs, però no va ser fins el 2018 que vaig tenir una responsabilitat de representació de la colla. Mai he format part formalment de la junta directiva.

Més enllà de les responsabilitats, el que m'agrada és fer castells a plaça, naturalment. Quan era jovenet pujava al tronc, però a la meva colla no pujàvem massa amunt. Quan vaig canviar de colla ja vaig quedar encasellat en el nucli, la part de sota que aguanta tota l'estructura del castell. Feia de baix, primer pis del castell, però una lesió a les vertebres em va impedir continuar aguantant tant pes, però em dedico a fer de crossa o tap, sempre allà sota. I ep, també he pujat molt al folre, que sempre et dóna un puntet més d'adrenalina.

En definitiva, un quart de segle ja fent castells i de moment no em plantejo plegar. Ja no participo al mateix ritme que altres temps, no vaig a tots els assaigs ni actuacions, però sí a la majoria. Potser si deixo de banda altres activitats em tornaré a enganxar a ple rendiment, perquè tot no es pot. Llarga vida als castells!

*****

Recordeu que, si voleu, podeu ajudar-me a celebrar els 12 anys de blog.

dijous, 7 de març de 2019

Orgull de classe treballadora

M'adono que, en general, la gent té poca consciència social, especialment pel que respecta als seus drets socials i laborals. Davant d'una convocatòria de vaga, molts encara es plantegen fer cas de les directrius de l'empresa, sense tenir en compte que és el treballador qui exerceix un dret i aquí l'empresa hi té poc a pelar. Advertències, prohibicions per aquest dia... No senyor, si vull fer vaga no tinc ni tan sols per què avisar-te. I si no en faig, encara menys!

La vaga del 8 de març és un xic especial, diferent de les altres, però no per això menys important, com es va demostrar ja l'any passat. Cal anar fent passos en la lluita per la igualtat, que avui es veu encara més amenaçada que uns anys enrere. A la feina ha estat motiu de controvèrsia, les companyes havien decidit fer una aturada simbòlica, però les imposicions de l'empresa els han despertat la consciència, hi ha hagut una mica de sidral i han decidit augmentar una mica la protesta. No faran el dia sencer de vaga, però sí que faran una aturada més llarga del que pretenien. I jo amb elles, és clar. Sempre sóc dels que fa bullir l'olla, però en aquest cas és una decisió que els corresponia a elles. M'he ofert a fer els serveis mínims si volien agafar-se tot el dia, però no caldrà.

Si explico tot això és perquè estic content que els meus companys de feina vagin prenent consciència dels drets que tenim, no cal estar en una cadena de muntatge per acollir-se al dret a vaga i de reivindicacions no en falten mai. Però sobretot, comencen a entendre que l'empresa fa d'empresa, sempre voldrà que acotem el cap, però de treballadors només podem fer nosaltres. Una mica d'orgull de classe treballadora, encara que sigui sobre-titulada i sobre-formada, no va mai malament. I d'orgull de dona i feminista tampoc. 

*****

Recordeu que, si us ve de gust, em podeu ajudar a celebrar el 12è aniversari del blog

diumenge, 3 de març de 2019

Ordres de magnitud econòmics

En cas de voler fer un gran viatge aquest any, comença a fer-se tard per trobar bones ofertes i planificar-lo. A casa teníem aquesta idea, per segon any consecutiu, cosa que no havíem fet mai abans. Després d'anar a Canadà l'any passat, ens plantejàvem anar a la Patagònia enguany. Hem anat deixant passar el temps perquè no n'estàvem del tot convençuts i perquè la bona època per anar-hi és a la nostra tardor, a finals d'any. Però quan ens hi hem posat seriosament i hem començat a veure els preus, els problemes de canvi de frontera entre Argentina i Xile i que allà les distàncies són molt grans i les carreteres no massa bones, ens hem estressat i ens n'hem desdit.

No és un destí descartat, seguirà en cartera. Sobretot perquè els que ens tira més enrere són els preus, i si això és així no és perquè no ens ho puguem permetre, tenim diners més que de sobres per fer aquest viatge, sinó per com som. No estem acostumats a fer despeses grans i quan comencem a sumar en milers d'euros ens espantem. Diguem que el nostre ordre de magnitud de confort són els centenars, però els milers se'ns escapen. Si sumem això a que per nosaltres és una mena de pecat tocar els estalvis que fem com formiguetes per coses tan mundanes com, per exemple, viatjar, doncs ens posem unes auto-limitacions absurdes.

M'agrada aquest auto-control, eh! No estic dient que hauríem de començar a tirar la casa per la finestra ara que podem, que tenim diners i forces per fer-ho, però podríem ser una mica més valents i atrevits. No gastarem mai aquells diners que no tenim, però tot i tenint-los ens fa cosa gastar-los. Com s'ho fa la gent per despreocupar-se i gastar en milers com aquell qui no vol la cosa?

dimecres, 27 de febrer de 2019

Relats conjunts, Paraigüer


L'insigne alpinista català Jofre Baladriga tenia l'encàrrec de fer de guia d'un grup d'excursionistes de Barcelona que s'estaven iniciant a les muntanyes de 5000 metres. En Jofre, que sovintejava els Andes i l'Himàlaia, encara tenia molts reptes pendents, però bé s'havia de guanyar les garrofes d'alguna manera mentre buscava patrocinadors per fer el Nanga Parbat, el proper 8000 que volia assolir. Fer de guia de muntanya era una de les poques maneres de fer-ho que coneixia.

Quan sortia de casa seva, al poblet de Santa Eufràsia de la Corbada, va esdevenir-se un fet del tot inesperat: una de les cases de l'altre cantó del carrer, l'antiga casa del paraigüer, només uns metres més amunt de la seva, va ensorrar-se amb un gran terrabastall. El núvol de pols i runa va impactar-lo directament i el va fer anar per terra de l'ona expansiva, juntament amb la gran motxilla que duia i la bossa de material d'alta muntanya. Per sort, no va patir cap mal, només va ser l'ensurt. Quan la pols va escampar va veure que molts trossos de runa havien anat a parar prop seu, però no es trobava cap ferida. Entre els fragments de la casa que tenia als peus, això sí, hi havia la rajola del paraigüer, tan característica. Patrimoni que es perdia. Gairebé per instint va recollir aquella rajola, encara una mica en xoc, i com que no sabia que fer-ne, la va guardar juntament amb les cordes, piolets i grampons.

No va pensar massa més en la casa ensorrada, li havia anat de pocs segons, la runa l'hauria pogut sepultar. No semblava gaire bon auguri per afrontar el repte d'aquell grup d'excursionistes de qui ni tan sols coneixia el nivell real que tenien, però ara que estaven a punt de coronar el Mont Ararat, prop de la frontera entre Turquia i Armènia, havia de reconèixer que tot havia anat rodat. El temps els havia acompanyat i els excursionistes que l'havien contractat estaven perfectament preparats i equipats.

Dues setmanes després, en tornar al poble, va veure el forat que havia deixat la casa del paraigüer i va pensar en aquella rajola que havia recollit. No n'havia fet més cabal. No té sentit carregar més pes del compte quan fas muntanya, però l'havia recollit distretament sense adonar-se que l'acompanyaria a Turquia, i com que no se'n va recordar més, no li havia fet cap nosa. Però quan va anar a buscar-la entre el material no la va trobar per enlloc. Estava segur d'haver-la recollit, no eren pas imaginacions seves. I si aquella bossa no s'havia obert fins que el material havia estat necessari, vol dir que la rajola havia arribat a l'Ararat... i en algun punt es devia perdre. Però quan? I on? Malaguanyada. Bé, qui sap si algú la trobaria i es preguntaria com havia arribat fins allà. Esperava que, en tot cas, aquest algú en fes un bon ús.


Doncs si voleu saber quin ús es va fer de la rajola de l'Ararat, llegiu el relat d'en McAbeu! Amb aquesta preqüela participo en els Relats Conjunts de febrer.

diumenge, 24 de febrer de 2019

Formant els Becaris

L'excursionista de pa sucat amb oli està sortint força a caminar aquest any perquè té objectius ambiciosos de cara a l'estiu i cal mantenir les cames preparades. A més, la Fantàstica Acompanyant i ell han trobat companyia per fer excursions, que ara per ara anomenarem els Becaris. I ja se sap, als Becaris se'ls ha d'anar formant perquè algun dia puguin arribar al nivell de pa sucat amb oli.

Així que aquest cap de setmana han repetit cim per anar ensinistrant els Becaris: el Taga, de 2040m, a la comarca del Ripollès, aquest cop però, no des de Pardines, sinó des de Sant Martí d'Ogassa. Altres diferències amb aquell dia de fa ja 5 anys (poca broma) són que aquest cop els ha fet un dia esplèndid i que el cotxe no ha hagut d'acabar al taller. Per no estendre's en explicacions, només algunes fotos d'una bonica i agradable jornada.

 L'Olla de Núria des de la Portella d'Ogassa, amb el Puigmal regnant.

Foto no massa lluïda, però en la que es veu el Pedraforca de fons.

La Serra Cavallera des del cim del Taga.

Informe de danys: cap ni un d'aparent, potser la cara una mica vermella pel solet d'hivern, però res greu. Ja informaré si els Becaris han patit algun dany. De moment fan veure que no. 

dijous, 21 de febrer de 2019

12 anys menys un mes

El temps vola, i quan encara no ens hem acostumat a posar el 19 a la data, ja estem a punt d'entrar al mes de març. I com que és dia 21 de febrer, falta si fa no fa un mes per la primavera i un mes exacte per l'aniversari d'aquest blog, que ja serà el dotzè. Cada cop som menys gent per aquí en el nostre petit sector de la blogosfera i de ben segur que trobeu a faltar molts companys i companyes blogaires. Ja no som tants com per fer aquelles grans celebracions d'aniversari on incloïa tothom en algun format original, però almenys que els que seguim per aquí estiguem distrets, no creieu?

Per això m'agradaria proposar-vos un petit joc literari per celebrar l'aniversari: escriure un relat de ficció que inclogui a dos blogaires desapareguts i a un/a d'actual. Tema lliure, però on els o les protagonistes siguin perfils de la catosfera. Posem-hi de 250 paraules màxim. Podeu publicar-los als vostres blogs, posar-me'ls en un comentari o enviar-me'ls per mail, jo els aniré recollint i els presentaré tots junts el dia de l'aniversari. Si decidiu publicar-los al vostre blog sobretot aviseu-me, que no voldria que se'm passés cap! Què us sembla, m'ajudeu a fer una gran celebració de dotzè aniversari i de pas posem a prova la creativitat i recordem blogaires estimats?

diumenge, 17 de febrer de 2019

Escolta'm

No escoltem. No recordo on vaig sentir que en una conversa la paraula que més es diu és 'jo'. És d'aquelles notícies que sents de passada i no acabes de processar, però seguint el que vaig sentir vaig començar a fixar-m'hi, i comprovo que la gran majoria de converses no són converses, són monòlegs de dues o més persones pronunciats de manera seqüencial. T'explico una cosa però tu no contestes: m'expliques la teva cosa. I així anar fent. Tanta necessitat tenim de treure de dins allò que ens neguiteja, tan fotuts estem que quan algú ens explica una cabòria, un problema o un maldecap li hem de sortir amb els nostres? Feu la prova. Creieu-me, si ho proveu ja no podreu deixar de fer-ho. I el pitjor del cas és que us irritarà quan us ho facin, que és gairebé sempre.

M'adono que jo ho faig en els blogs, així que no sóc exemple de res. Llegeixo un post i sovint, per no dir gairebé sempre, contesto amb la meva versió del que he llegit. Per contra, provo de no fer-ho en una conversa de veu: si em parlen, escolto i contesto referent a allò que m'expliquen. Si necessito treure alguna cosa de dins ja esperaré a ser jo qui comenci a parlar. No es tracta de contestar amb una experiència pròpia que eventualment pot ajudar l'afligit. Excuses, el que ens serveix a nosaltres no servirà per ell o ella, traieu-vos-ho del cap. El que li servirà és que l'escoltem i que li aportem algun punt de vista ni que sigui una mica diferent al seu, o potser senzillament que li donem la raó. Però no respongueu amb un 'Doncs jo...'. Bé, no sé, feu el que vulgueu, però ja no puc deixar de fixar-me en la gent que respon així. El que diguin a continuació deixa d'interessar-me immediatament.

dimecres, 13 de febrer de 2019

L'edat i tot allò que comporta

Ja ha començat. És difícil fer-se'n a la idea, però arriba un moment que els pares deixen de ser una certesa, aquella gent que t'han donat la vida i que sempre estan allà. Pensem que això serà per sempre, o evitem pensar, precisament, que no ho serà, però t'hi trobes de sobte. Si jo ja en tinc 41, ells me'n porten uns quants d'avantatge. Arriben aquells problemes de salut poc determinats, però que els van incapacitant i van a més. Aquelles estades curtes a l'hospital per una ximpleria, sí, però que més val vigilar de prop. Aquells medicaments poc comuns que s'han de prendre regularment. I no ho vols veure, vas dient 'l'edat, l'edat', i per evident que sembli: és l'edat, però sobretot tot allò que comporta. Més difícil encara quan tens uns pares que no volen molestar massa i que no t'expliquen tot allò que els passa, però més valdrà que, a partir d'ara, els hi tingui un ull posat a sobre. Per acabar-ho d'adobar, en Blog farà aquest any, en termes humans, la mateixa edat que els meus pares, si fa no fa. Com a bon capricorn, sempre anticipant els disgustos.

diumenge, 10 de febrer de 2019

Idees brillants un dissabte a la tarda

Dissabte vam tenir una d'aquelles brillants idees que només els humans podem tenir: anar a un parc comercial. A més, a la tarda, que és quan ens anava bé. En concret vam anar a la famosa Roca Village, on només havia estat una vegada abans i per fer castells. Per si algú no el coneix, és una mena de carrer artificial amb botigues de roba (sobretot) a banda i banda. Moltes botigues. No és el model comercial que intentem seguir, però de vegades la consciència queda en segon pla, especialment si busques peces que no pots trobar a qualsevol lloc. Ens van moure els 'outlets' de roba de muntanya que hi ha allà. La roba de muntanya bona és extremadament cara per les nostres butxaques, però intentem fer un pas més del que t'ofereix el Decathlon.

Les ofertes que vam trobar eren realment bones, massa llamineres com per deixar-les passar, encara que tampoc ens vam firar tant perquè anàvem a buscar coses concretes. Però l'experiència ja és una altra cosa. Tanta gent, tanta bogeria... a qui se li acut, un dissabte a la tarda, a mi que no m'agrada la gent en general. No, no ens hi veuran el pèl massa més per allà. Tinc la impressió que les persones es transformem en llocs com aquest. Com a nota positiva, però, val a dir que a tot arreu on vam entrar ens van atendre en perfecte català, que per ser un centre on arriben busos especials per guiris des de Barcelona, ja és més del que podríem esperar.

dimecres, 6 de febrer de 2019

1000 pessetes


Segurament no hi ha ningú que pugui llegir aquest post que no hagi conegut la pesseta, la moneda espanyola que fèiem servir també a Catalunya, és clar, abans dels euros. Ja se sap que a les monedes i bitllets hi solen posar algun monument conegut o la cara d'algú (de vegades molt dura). A l'antic bitllet de 1000 pessetes, el verd, a banda de la cara d'en Benito Pérez Galdós, a la 'creu' hi havia alguns dels elements més característics de Tenerife: el Teide, el Drago Milenario i la famosa roca Roque Cinchado. En la nostra recent visita a l'illa els vam poder veure tots, i de pas rememorar aquell bitllet amb el qual a dia d'avui faríem ben poca cosa. Què fas avui amb 6 euros?


dissabte, 2 de febrer de 2019

Municipals inoportunes

Estem en uns moments força durs, segurament els pitjors, des que al 2010 l'independentisme va esdevenir un moviment majoritari. La diferència d'estratègies entre els diversos actors del procés es posen de manifest, ja no anem de la mà i el que fan uns o altres emprenya l'altra part. A més, els nostres líders, els homes i dones que més han fet políticament perquè siguem on són, estan a punt d'afrontar un judici injust i que tothom sap com acabarà abans que es produeixi. És una oportunitat, sí, per posar en evidencia l'Estat un cop més. Però després de quedar en ridícul i que es torni demostrar que a Catalunya no s'ha fet res dolent... què? L'efecte es tornarà a diluir, com altres vegades, i Europa mirarà novament a una altra banda.

En aquest context que porta al desànim i a la desmobilització, els partits es posen en mode eleccions municipals. De fet, no deixen d'estar-hi mai, en aquest mode, però ara ja serà molt evident. És el gran moment de la política de base, a les viles i ciutats es fa política amb i per a la gent, política de proximitat. Per això les alcaldies són importants i els partits ho saben. Però aquestes eleccions arriben en un mal moment, segons el meu criteri. La manca d'unitat estratègica entre els partits pel que fa a l'eix nacional encara s'endurirà més ara que importarà més l'eix social. La divisió i els interessos polítics quedaran obertament exposats. Això no seria cap problema si no fos que molta gent no entén aquesta divisió. Pensen que anant tots junts ho tindríem guanyat i no és veritat. Per què anar en partits separats? Doncs perquè la uniformitat tira enrere a aquells pels quals la independència no és la primera prioritat. 

Tampoc no vull un debat de llistes unitàries punt sí o punt no. La meva reflexió va en el sentit que aquestes eleccions municipals, s'esdevinguin com s'esdevinguin en cada municipi, només poden fer que enrarir encara més la relació entre partits, perquè es diran i es faran coses que no s'esperen entre companys de camí, però en unes eleccions municipals els companys de camí són uns altres que quan parlem del país, i cada nucli urbà sap quins són els seus interessos i quins no. No veig a Catalunya preparada per unes eleccions d'aquesta mena, però no es poden evitar. Així que més valdrà que prenguem paciència i molta til·la. El desànim i la mala llet en vies de multiplicar-se.

dimarts, 29 de gener de 2019

Relats conjunts, Recordant el passat


Aquella era l'última missiva. Tampoc a casa dels Hamilton la volien. No havia aconseguit feina a ca la costurera Blackwell perquè, segons ella, ja tenia més noies de les que podia mantenir. Tampoc a la taverna Willbur necessitaven cuineres, i menys amb tan poca experiència. Hi havia poca feina per noietes soles que, a més, vinguessin sense recomanació. Les possibilitats d'obtenir uns ingressos que li permetessin viure pel seu compte eren escasses, per això havia provat sobretot en altres cases de famílies benestants, per entrar a servir, com feia ara. Els Collimore no passaven pel seu millor moment, de manera que es conformaven amb una sola cuinera i una serventa que feia tots els papers de l'auca. Per contra, no tenia credencials per esdevenir la majordoma que buscaven els Percy, ni tan sols hi va insistir perquè li semblava que li anava gran. Va provar-ho oferint-se de cambrera de la senyoreta Isabella Rosmund, però es van quedar una cosina segona de la família que venia del poble. Els Machintosh la consideraven massa jove per ser dama de claus, eren gent molt conservadora. I els Kingston li van argumentar que eren massa amics del seu senyor i no s'hi volien enemistar pispant-li una serventa.

Potser si sabessin... però no, no els ho podia pas dir. No els podia dir que el senyor, el seu amic tan distingit i educat, entrava molts vespres a la seva cambra, quan ja era negra nit i la resta del servei i la seva família dormien. Ho feia posant-se un dit als llavis reclamant el seu silenci, i malgrat la seva evident expressió de terror, començava a palpar-la i a fer-li... s'avergonyia només de pensar-hi. Aquell monstre l'havia embrutat per sempre més. No s'hi podia oposar, callava i el deixava fer: era el seu senyor. Però només pensava en fugir, en marxar d'allà, ben lluny, en no veure'l més. Però no tenia enlloc on anar. Necessitava que algú l'acollís al seu servei per poder escapar, no podia pas marxar amb les mans buides, no sobreviuria. Ni tampoc podia denunciar-lo, qui la creuria, a ella? No podia defallir, enviaria més cartes, on fos, necessitava que algú la contractés. A qualsevol lloc estaria millor que en aquella casa.


La meva proposta pels Relats Conjunts de gener, tot i que ja freguem el febrer!

dissabte, 26 de gener de 2019

The floor is lava

L'excursionista de pa sucat amb oli ha començat l'any sortint a caminar a mode de pretemporada, però excursions faciletes, d'aquestes que no venen. Cal una mica de màrqueting per mantenir l'expectativa, que si baixem de 3000 metres sembla que les cròniques no tenen cap interès. Però els tresmils van cars a l'hivern, massa neu, massa fred, alguna solució s'havia de trobar. Calla, que hi ha un tresmil regalat i que a més té la gens menyspreable alçada de 3718m: El Teide. L'únic inconvenient és que es troba a Tenerife i s'ha d'agafar un vol de 3 hores. Ja que hi era, s'ha passat una setmana a l'illa. Però tot sigui per l'audiència!

Aquí comença el camí real cap el Teide. Un turonet.

El Teide és el cim més alt de l'Estat espanyol i el tercer volcà més alt del món. Com que està en una illa no massa gran, comença a enfilar-se arran de mar i va pujant fins a aquesta impressionant alçada. Però per pujar-hi hi ha trampa, és clar! Si ho desitges pots pujar-lo a peu, però l'excursionista de pa sucat amb oli el va fer per la ruta clàssica, és a dir, amb cotxe fins a uns 2300m, des d'allà en telefèric fins a 3500m i finalment pujant a peu els 170m que queden per un sender empedrat i perfectament delimitat (sender 10) sense cap dificultat tècnica, amb pendent notable però perfectament assumible. Un altre tresmil a la butxaca amb el qual l'excursionista de pa sucat amb oli demostra de quina pasta està fet: de la que estan fets els impostors. Per cert, per pujar al cim cal un permís que s'ha de demanar amb antelació. No val diners, però sí que cal reservar i és per unes hores concretes. Si no el tens, no puges, hi ha una garita on l'has d'ensenyar!  

En primer pla, el cràter del Teide. A baix, 
l'esplanada de las Cañadas del Teide.

Les vistes des del Teide són molt diferents de les que s'observen des d'una muntanya d'aquesta alçada. Deixant de banda la capa perpètua de núvols que cobreix l'illa a 1500-1800 metres (a l'hivern) es pot veure el perfil escarpat de Tenerife i algunes de les altres Illes Canàries: la Palma, el Hierro, la Gomera i Gran Canaria. El que va sorprendre a l'excursionista de pa sucat amb oli i a la Fantàstica Acompanyant va ser que al reduït cràter del Teide hi ha diverses fumaroles que expel·leixen gasos amb molta olor a sofre, en alguns casos força ofensiva. Tot molt tranquil·litzador tenint en compte que és un mega-volcà adormit però no inactiu, i que a més és del tipus explosiu. Però no, no va decidir entrar en erupció quan ells eren dalt.

Vista des del cim, bàsicament lava i núvols.

Com que no es van cansar gaire, l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant encara van fer el sender 12 cap el mirador del Pico Viejo, un tros de cràter de 800 metres de diàmetre i que té una alçada de 3135m, és espectacular mirar-lo des de lluny, acostar-s'hi ja és més complicat. Amb aquesta excursió l'excursionista de pa sucat amb oli assoleix el seu desè tresmil, el més alt de tots els que ha fet per ara, però el més fàcil i el més car amb diferència, ja que consisteix en pujar un turonet de 170 metres, però t'has de pagar els vols, l'allotjament i les papas arrugás amb mojo picón.

El cràter del Pico Viejo, poca broma.

Informe de danys: cap ni un de l'excursió, llevat d'una mica de vermell a la cara perquè per sobre els núvols hi fa un sol que espetega les pedres. Això sí, pujar tan ràpid a tanta alçada fa que es noti la manca d'oxigen, mareja una mica i el cor va més ràpid.

diumenge, 20 de gener de 2019

#10YearChallenge

Aquests dies corre per la xarxa un d'aquests reptes absurds als que molta gent s'apunta. Consisteix en posar una foto pròpia actual al costat d'una de fa 10 anys, per això es diu el repte dels 10 anys, molt original. En alguns casos la diferència és notable. Hi ha qui s'ha afanyat a dir que això ho promou facebook per desenvolupar eines que millorin el reconeixement facial, cosa no massa indicada si ets propens a manifestar-te a cara descoberta. Però jo he decidit participar-hi igualment. Això sí, no deveu pensar que posaré fotos meves, oi? Deixarem que sigui en Blog a qui vingui a buscar la policia.


El canvi a la cara és evident, i també en el color del pelatge. Però si no us feu una idea del canvi de mida que ha tingut en 10 anys podeu agafar com a referència la mida del coixí que té a sota, que és el mateix. El coixí també participa en el repte, però està igual el tio!

I amb aquesta ximpleria m'acomiado per uns dies, feu bondat en la meva absència!

dijous, 17 de gener de 2019

No ofèn qui vol, sinó qui pot

Malauradament, aquest dies les xarxes socials són un compendi d'atacs entre independentistes arran de les desavinences dels partits i la poca unitat. La gent, emparada molts cops en l'anonimat, diu les animalades més grosses que li passen pel cap. Fa gràcia perquè en els blogs l'anonimat servia per auto-protegir-nos, en canvi a twitter serveix per atacar. Petites diferències.

El cas és que, com a resposta a algun atac, veig sovint la frase que dóna nom al post: 'no ofèn qui vol, sinó qui pot'. Em fa gràcia per diversos motius. Per començar, qui és que pot ofendre? Hi ha carnets o autoritzacions, llicències per ofendre? I per altra banda, a qui vol enganyar qui escriu aquesta frase, si es pot notar que està visiblement ofès a distància? Es diu per menystenir l'ofensa, però és evident que ha fet diana. Per què ens pot tant l'orgull?

dilluns, 14 de gener de 2019

Els joves

Aquest dissabte, a les acaballes del Preguntes Freqüents, la Cristina Puig va presentar una actuació musical i va entrar un senyor ja gran a cantar. La conductora, abans de la cançó, va reptar a l'audiència a veure si sabíem qui era aquell home. No em va caldre ni un segon per reconèixer-lo, no pas pel nom, Nigel Planer, però sí pel seu personatge més recordat: Neil, el hippy de Els Joves, una sèrie icònica que TV3 va emetre els seus primers temps. Per alguna estranya raó aquest personatge va fer moltíssima fortuna a Catalunya, el podeu recordar per exemple aquí.

La veritat és que em va fer il·lusió veure'l. Però el que em va agradar més és recordar-lo. Vaig pensar: quina sort tenir tanta memòria estúpida i recordar tants personatges, tants programes, llibres, cançons, artistes... Fa poc que vaig fer anys, i malgrat que no estic per crisis, no es pot evitar pensar que el temps no s'atura, que potser encara no, però que cada cop està més a prop que tot comenci a fer baixada. Fa uns dies vaig tenir un moment de debilitat així, no sé per què, en una reunió. Però veient el Neil en pantalla, amb molts més anys que a la sèrie, vaig recuperar el pensament que és una sort tenir tants records de fa 10, 20, 30 i gairebé 40 anys. Ja no els personals, sinó els que et vénen de fora. Quina tristesa la gent més jove que veu a la tele aquest actor i no es teletransporta immediatament a la sèrie. Ens fem grans, potser sí. Però tot el que hem viscut, vist, sentit, llegit... poder-ho evocar... uf.

I potser no recordaré què vaig sopar ahir, o a quina hora és la reunió de dimecres, però sí com es deia aquell disc que va portar un grup a la fama, o aquell diàleg d'aquella sèrie que tant m'agradava, o la protagonista d'aquella pel·lícula de fa tants anys, mentre que la gent que em ve darrere no coneix ni el grup, ni la sèrie, ni aquella pel·lícula. Els Joves com a record, com tants altres, també em fan a mi com a persona, han servit per edificar-me. I que així sigui per molts anys amb els records que segueixo generant dia rere dia. Això, com el temps, tampoc s'atura.

divendres, 11 de gener de 2019

Mordassa

No sóc massa habitual de llegir assaig, però n'estic llegint un sobre el dret a la llibertat d'expressió i manifestació i una frase se m'ha quedat gravada i se'm repetia al cervell durant molta estona: "En una confrontació entre un policia i un ciutadà, la desprotecció del ciutadà és completa". En el llibre està perfectament documentada i detallada, però les implicacions que això té són tan grans... Entre moltes noves lleis que van aparèixer amb la reforma del Codi Penal al 2015 que ens perjudiquen, s'invalida la presumpció d'innocència i a més hi ha el principi de veracitat. Si posem les dues coses juntes, és a dir, que ja no cal demostrar que ets culpable de res per culpar-te i que es parteix de la base que l'agent de l'autoritat pertinent té més credibilitat que tu, tenim una eina repressiva fantàstica. No només es bona com a eina, sinó com a prevenció. A veure qui és el guapo que se la juga amb un agent de l'ordre, que com tots sabem sempre es comporten amb una actitud exquisida. Això lliga perfectament amb una dada que és l'última que he llegit abans de tancar el llibre, sobre condemnes per enaltiment del terrorisme: "...entre el 2014 i el 2016, es va detenir a 76 persones per comentaris a twitter".

Ens volen callats, ens volen controlats, ens volen obedients i no permetran que ningú aixequi la veu contra el règim establert. No sabem fins a quin punt som vulnerables davant dels governs autoritaris dels Estats europeus. Perquè no només passa a Espanya això, i a Catalunya només no passa perquè no tenim un Estat. Si el tinguéssim, hi hauria igualment un aparell que es dedicaria a reprimir tothom que alci la veu. La veritat, no sé per què m'entesto a llegir distòpies de tant en tant...

diumenge, 6 de gener de 2019

Vull aquest

Torna a haver-hi canalla en el meu entorn familiar, torna una mica la màgia de Reis. Dels dos membres de la nova generació un ja és massa gran, però el petit està en plena època de gaudir moltíssim d'aquest dia. Segurament tots tenim records de quan érem menuts i vivíem la il·lusió de rebre tants regals. Jo recordo el sofà de casa ple de paquets de regal i multitud de joguines. Però poques joguines van marcar-me, la que més recordo eren les construccions de Tente, una línia de joguines catalana que va acabar sucumbint a Lego. Però també recordo les millors 'joguines' que rebia i que segueixo rebent a dia d'avui. 

A casa sempre s'havien preocupat de regalar-nos llibres per inculcar-nos l'hàbit de la lectura, entre tots els regals no hi faltava mai un llibre. De més petit segur que era el paquet que menys em cridava l'atenció. Però un cop enganxat, era jo qui els demanava. Potser era en aquella època que la màgia s'ha acabat, però encara pots demanar tot allò que vols. Un record bonic que conservo és el d'agafar un d'aquells vells llibres de La Galera a l'hora de fer la carta als Reis, buscar les darreres pàgines on hi havia el catàleg complet de l'editorial i començar a assenyalar "vull aquest, aquest altre, aquest i també aquest...". El gran triomf de ma mare. 

Això encara ho faig a dia d'avui. Bé, diverses coses. Encara regalo llibres, si hi ha un conjunt de regals, un llibre no hi falta mai. I quan s'acosta Reis ja no consulto un llibre antic, però me'n vaig a la meva llibreria de referència i començo "vull aquest, aquest altre, aquest i també aquest...". Compro llibres tot l'any, però hi ha dues dates en les que ho faig sense control. L'una és Reis i l'altra, és clar, Sant Jordi. En aquesta 'campanya' de Reis han entrat a casa 10 llibres. Se'm gira feina.

dijous, 3 de gener de 2019

Problemes del primer món

Amb el canvi d'any em sorgeix un problema vital, un inconvenient que fins ara havia pogut eludir, però que ja no podré defugir més i caldrà abordar-lo. Com sabeu, passo moltes hores davant de l'ordinador, fent una cosa o altra, i una dada que he d'escriure sovint és la data. Doncs resulta que en algun moment de 2018 el meu fantàstic teclat sense fils i solar que fa uns quants anys que m'acompanya va començar a patir un mal estrany: no li funcionen el 7 ni el 9 del teclat numèric de la dreta. Sempre que he d'escriure xifres, per costum, faig servir el teclat numèric, però ara si prems el 7 o el 9 senzillament no apareix cap número a la pantalla. I és clar, fins ara podia esquivar el problema, perquè el '8' de 2018 em queia just al mig del 7 i el 9. Però ara hauré d'escriure constantment 2019! Així que assumeixo que, quan em despisti, endarreriré el calendari en uns 1800 anys i passarem a l'any 201. Ja veieu quins drames de la vida moderna, o com diuen a les xarxes: problemes del primer món. Potser caldrà canviar el teclat, però esperaré a veure si em desapareix algun altre número o lletra... per la resta va tan bé...