divendres, 30 de novembre de 2018

Fent comptes

Justament ara fa un any feia un post que es deia Prioritats. Allà explicava que havia valorat apuntar-me a un gimnàs, però que en veure els preus m'havia semblat extremadament car. En fer la reflexió em vaig adonar que probablement el que em costaria el gimnàs anualment seria menys que el que em gasto en llibres, però era només una suposició, un càlcul aproximat. La conclusió, evidentment, era que per un gimnàs em semblava molt, però per llibres no tant. Qüestió de prioritats.

Doncs bé, aquell post em va deixar un dubte seriós: quant redimonis em gasto en llibres? I com que ja sabeu que no paro de fer llistes i classificacions, no ve d'una, oi? Vaig començar a apuntar tots els llibres que entraven a casa per quedar-s'hi i el que m'havien costat. Com que la llista de pendents ja puja a 80 volums i ja no compraré més llibres fins la campanya de Reis (que serà un drama), estic en disposició de presentar aquestes dades.

Aquest 2018 han entrat a casa un total de 52 llibres que han pujat la no menyspreable quantitat de 648.91€. No tots són comprats, si no aquesta quantitat seria encara més alta. Algun me l'han regalat, n'he guanyat alguns en una rifa o me'ls han enviat per ressenyar. Ep, però la majoria trinco trinco, eh! També és cert que sempre llegeixo en paper i la majoria de llibres són nous, que no són precisament barats. Però bé, cadascú es gasta els diners que té en el que vol, i a mi gastar-los en llibres no em sap mai greu.

dilluns, 26 de novembre de 2018

Comunicació no sexista

Cada cop es parla més de les eleccions municipals 2019 i això vol dir que els partits ja es posen en mode eleccions. Independentment que ens agradi més o menys que es plantegin unes eleccions com si no passés res, les precampanyes ja van prenent forma i per mi és una oportunitat per aprendre. En aquest cas, he pogut assistir a una formació de comunicació no sexista que m'ha resultat molt interessant. M'esperava una altra cosa, perquè l'expectativa era aprendre a comunicar de cara enfora de manera igualitària i no ofensiva per ningú, però ens hem centrat més aviat en la comunicació interpersonal i s'ha generat un debat constructiu en la que tothom ha pogut participar.

Partint de la base que tradicionalment els espais d'opinió i de decisió han estat ocupats per homes, la introducció de la dona en aquests espais ha costat déu i ajuda i encara a dia d'avui no està normalitzat. No és gens estrany que una dona que pren la paraula en una reunió o en un debat sigui interrompuda o parli sempre amb peus de plom perquè ningú pensi que li està trepitjant el terreny. Això, si és que s'atreveix a començar a parlar, o té la valentia d'oferir-se per fer alguna tasca. Com podeu imaginar, això és una anomalia. També passa que, quan una dona aporta idees, no és escoltada, però si posteriorment un home planteja la mateixa idea és rebuda d'una manera molt diferent. Ser conscients d'aquestes coses ens ha d'ajudar, tant a homes com a dones, a no deixar que passin, a contribuir a que tothom sigui escoltat per igual i pugui participar amb seguretat. Precisament, la inseguretat que de vegades sembla que mostren les dones és prudència, un cert complex d'inferioritat, i molts cops són expertes en allò que no s'atreveixen a exposar. Això no pot passar, hem d'aprendre a fer que no passi.

Llenguatge inclusiu, evitar discriminacions o posar en dubte les dones només pel fet de ser-ho, donar tractament diferent a una dona o un home menystenint la formació d'ella, són alguns exemples de com el llenguatge pot ajudar a normalitzar la participació de la dona en espais d'opinió i participació. Però sobretot que no quedi en paraules, perquè no sempre el que comuniquem és el que després fem en la nostra vida quotidiana. És feina de tots i totes que acabem no veient un gènere, sinó una persona.

dissabte, 24 de novembre de 2018

Relats conjunts, El malson


Quin malson he tingut, tu! Somiava que una dona guapíssima, molt bella, vestida tota de blanc, arribava al meu castell sobre el seu cavall negre com el carbó, com si d'una aparició mística es tractés, però en veure'm queia desmaiada de l'ensurt. No n'hi ha per tant! Tampoc sóc tan lleig! Vosaltres què creieu?


La meva participació (poc inspirada) als Relats Conjunts de novembre.

dimarts, 20 de novembre de 2018

15 anys en el futur

Després d'haver llegit el darrer llibre d'en Salvador Macip Fills de la Setena Onada, una de les crítiques que li vaig fer és que ha imaginat un futur proper molt semblant al present que coneixem. En el llibre, que passa uns 15 anys en el futur, hi ha algunes millores tecnològiques, però la manera d'interactuar dels personatges és molt semblant a la d'ara i la seva vida quotidiana no sembla haver patit grans modificacions. Ell comenta que no creu pas que d'aquí a 15 anys tinguem cotxes voladors, però no es tracta d'això, sinó de coses menys perceptibles. 

Si mirem 15 anys enrere no teníem smartphones, però sí mòbils que feien trucades i enviaven missatges. Les tauletes eren inexistents i els rellotges no eren intel·ligents, però donaven l'hora la mar de bé. Si volies fer anar un patinet o una bici havies de gastar energia i suar. Miràvem la tele i, en cas de seguir una sèrie, ens havíem d'esperar una setmana a veure el següent capítol. Els formats físics per escoltar música ja desapareixien i el que es portava era l'mp3 i la pirateria. Era impensable que es pogués sentir tota la música del món amb un sol aparell i en streaming. No existien les xarxes socials, només blogs, però no en tenia pràcticament ningú! Les xarxes socials eren els xats, que ja no se'n troben. Ah, i encara ens fotíem un bon embolic amb l'euro! Fixeu-vos que, fins i tot, Google encara tenia competència...

Aquests són només uns quants exemples de com ha canviat la nostra vida en molt pocs anys i la tecnologia no creix de forma lineal, sinó exponencial. Així que d'aquí a 15 anys segur que la nostra manera de viure haurà canviat moltíssim (si és que encara som aquí, perquè la tecnologia bèl·lica també evoluciona). Moltes coses funcionaran diferent, però ni ens n'adonarem perquè haurem anat acompanyant el canvi i els nous avenços ens semblarà que sempre han estat allà. No és la meva intenció que en Macip s'enfadi, però d'aquí a 15 anys penso que tot haurà canviat molt. Per exemple, imagino que la majoria de formats físics de reproducció i entreteniment hauran desaparegut i seran virtuals i hologràfics. Existiran ambients immersius per connectar-se a la xarxa, que seguirà existint, però probablement no com la coneixem ara. Segurament les cases estaran molt més robotitzades i domotitzades i serà cada cop més comú que els assistents i serveis de cara al públic no siguin humans sinó màquines. La intel·ligència artificial estarà molt més perfeccionada, és clar. I tantes altres coses.

Quines coses? Això us vull preguntar. Quines coses penseu que hauran canviat d'aquí a 15 anys? De tecnologia, de manera de viure, de moure's, de comunicar-se, de distreure's. Va, sigueu imaginatius!

divendres, 16 de novembre de 2018

Si avui és dimarts, això és...

En el meu entorn sovint es parla dels sacrificis que es fan pels fills i cadascú se'ls agafa a la seva manera. Però el que ningú pot negar és que quan es té canalla les coses canvien, ja no es pot actuar com si no hagués passat res. Personalment no ho puc comentar pel que fa a descendència, però sí que ho constato amb els meus pares. 

Al 2012 ja vaig explicar en un post que el meu germà i jo havíem decidit enviar els nostres pares a Lisboa perquè no havien viatjat pràcticament mai. Abans de néixer jo havien estat per diversos llocs d'Espanya i just quan vaig néixer van anar a Londres, però des de llavors, i d'això en fa moooolts anys, no havien tornat a viatjar. No hem fet mai un viatge plegats, les vacances sempre les hem passat en un apartament a la platja (o a la muntanya quan érem molts petits), però la cosa ja no donava per més. I potser no són les persones més intrèpides del món, però ja els agrada voltar i fer coses. Però sense haver passat mai penúries, en els equilibris econòmics que havien de fer totes les famílies això de veure món no entrava a l'equació.

Doncs bé, sembla ser que el meu germà i jo vam obrir la caixa dels trons. Després de tota una vida de contenció i d'existència reposada, aquell viatge a Lisboa els va obrir els ulls i es van adonar que no era massa tard per recuperar una mica del temps perdut. Ara ja estan jubilats i s'acosten als 70, però en aquests sis anys que han passat han anat a París, a Alemanya, a Roma, a Rússia (!) i avui mateix marxen a Lanzarote... tot viatges organitzats, visitant diversos llocs cada cop, així que segur que me'n deixo. Però no s'aturen aquí, eh? Ara que ja han perdut la vergonya diuen que tenen previst anar a Nova York, amb Egipte sempre en cartera, encara que no sé si és el millor moment per anar-hi...

Una mica tard, però s'han espavilat. No paren, tu. M'alegra que ara puguin fer moltes coses que no podien fer abans quan nosaltres depeníem d'ells. S'ho mereixen tot.

dimarts, 13 de novembre de 2018

De 4 a 3 Amics

El temps passa per tothom, i així com veiem com els jugadors dels nostres equips preferits debuten, maduren i es retiren, també els nostres grups de referència fan aturades indefinides o se separen. Després que fa uns anys es dissolguessin els meus estimats Antònia Font, ara són Els Amics de les Arts els que ens han donat una mala notícia. No, no pleguen, o no és això el que han comunicat, però des dels inicis el grup estava integrat per quatre amics, quatre antics companys de pis en l'època universitària. Ara un d'ells ha decidit emprendre un camí en solitari i deixa formalment la banda. Es tracta d'Eduard Costa, l'home dels instruments estranys.

Podria dir que potser és la pèrdua menys sensible, però no és així. Sense ser quatre no serà el mateix. Tots canten en totes les cançons que han fet fins ara, estan pensades per quatre veus. Així que les cançons antigues sonaran diferents i els nous temes hauran de ser concebuts, per força, de manera diferent. Això és perdre una mica l'essència, si no és que decideixen incorporar algú. o fan cantar el baix que els acompanya Pol Cruells, que ja ha fet cançons en solitari. Sigui com sigui, s'acaben els Amics tal i com els coneixíem, haurem d'estar expectants a com evoluciona el projecte. 

Aquesta és una de les cançons del seu darrer disc com a 4 Amics, una de les més canyeres. Que serveixi a mode de comiat de l'Eduard.


dissabte, 10 de novembre de 2018

Rècords d'animals

La meva companya i jo som molt aficionats a veure bestioles en llibertat. Ja ens ve per defecte professional, però no tothom s'emociona com nosaltres quan en trobem alguna de calibre considerable. Llavors és quan a mi em surten un munt de dades sobre animals que vaig aprendre de petit i que encara em queden. No és que ella no en sabés, però jo tinc aquesta memòria estúpida molt desenvolupada, em permet recordar moltes bajanades, però no recordar que he de baixar la brossa, per posar un exemple a l'atzar. A casa teníem col·leccions senceres sobre animals i tant el meu germà com jo en gaudíem molt. Al final ell es va desviar (pobre) i se'n va anar a Història, però jo vaig acabar a Biologia, tot i que llavors ja sabia que les coses que hi ha dins dels animals són més divertides que els animals pròpiament. Però bé, el cas és que moltes les dades que recordo provenen d'aquest llibre:


D'entre tots els que tenia, aquest era el que més consultava, cosa que demostra que el tema de llistar, de fer rànquings i classificacions ja em ve de molt lluny. Partint de la base que és un llibre per nens, és molt didàctic i explica moltes coses a banda d'ensenyar-te quins són els animals més grossos, els més petits, els més ràpids, els que tenien les banyes més grans, els que salten més, els que viuen més anys... Era el llibre ideal per mi! Us deixo amb alguns exemples extrets del llibre perquè veieu què meravellós que és, si feu clic a les imatges les veureu millor:






El llibre encara està a casa de ma mare, però l'he agafat en préstec per poder-vos-el ensenyar, que em feia il·lusió. Vaig aprendre'n tant que encara recordo moltes coses!

dimecres, 7 de novembre de 2018

Sacher

D'entre les moltes atraccions de Viena, una de les més notables no és ni un palau, ni un museu, ni uns jardins, sinó un dolç. I és que Viena és el bressol del famós pastís Sacher, un pastís de xocolata avui dia molt estès, però que en el seu origen té una història prou curiosa.

Explica la llegenda que el príncep austríac Wenzel von Metternich va encarregar al seu cap de cuina unes postres que delectessin uns convidats molt especials que tenia i, per treure-li pressió, li va deixar anar un 'avui no m'avergonyeixis'. Però resulta que el cap de cuina estava malalt i va deixar la responsabilitat al seu aprenent de segon any Franz Sacher, de només 16 anyets. El pastís que va preparar va causar furor entre els convidats, així que el nano se'n va sortir, però inicialment aquestes postres no van adquirir massa notorietat. Corria l'any 1832.

En Franz va acabar els seus estudis i es va acabar establint a Viena amb la seva pròpia botiga. Però qui va continuar el seu llegat va ser el seu fill gran, l'Eduard, que va fer el seu aprenentatge a una fleca i xocolateria molt coneguda: la Demel. Allà va perfeccionar la recepta del seu pare i la Demel va començar a servir-lo, amb gran èxit. Posteriorment, l'Eduard va obrir l'Hotel Sacher (1876) i allà també se servia, la Sachertorte es va convertir en un dels plats més típics de la gastronomia vienesa.

Però què va passar? Doncs que ja entrat el segle XX, amb la mort de l'Eduard i de la seva dona Anna (que havia continuat el negoci), l'Hotel va fer fallida. El fill dels dos, que també es deia Eduard, va trobar feina a la Demel, que així va obtenir la producció de la Sacher amb exclusivitat. Però uns anys després (1934), els nous propietaris de l'Hotel van començar a distribuir el pastís novament i això va comportar moltes baralles legals entre els dos establiments que es disputaven la titularitat de vendre el Pastís Sacher Original. No va ser fins el 1963 que es van posar d'acord. Van quedar que a l'Hotel es quedava els drets de titular 'Pastís Sacher Original' i la Demel podia posar un segell triangular on es llegís Eduard-Sacher-Torte. I així ho fan des de llavors.

Les dues s'assemblen molt però no són ben bé iguals. Un cop es van posar d'acord, comparteixen la titularitat del pastís, però ja és cosa de cadascú decidir quin dels dos troba més bo, o el considera més autèntic. Nosaltres, per curar-nos en salut, les vam anar a tastar totes dues, no fos cas... 


diumenge, 4 de novembre de 2018

Vacances culturals


Darrerament quan viatjo m'agrada buscar natura, terres inhòspites i, si pot ser, fauna salvatge. No sóc un motxiller, però gaudeixo d'aquesta modalitat més lliure. Per això aquests dies que he estat fora han constituït unes vacances diferents, que per altra gent seran la normalitat, però he de dir que també m'ha agradat molt. He estat a Viena, ciutat de cultura, d'història i de modernitat. Al cor d'Europa, de museus, de palaus, de parcs espectaculars i de pastissos amb copyright. Escapada 100% recomanable. Hi ha llocs que t'encanta visitar, n'hi ha molts. Viena passa directament a la llista de ciutats en les que podria viure-hi perfectament. D'aquestes no n'hi ha tantes.

Foto: interior del Kunsthistorisches Museum, Museu d'Història de l'Art.