dissabte, 29 de setembre de 2018

Lustre

5 anys fa que m'aguantes i sembla que de moment no te'n canses. 5 anys de noves experiències plegats i de compartir els millors moments i els pitjors. De viatges, de muntanyes. D'aguantar els meus alts, els meus baixos i la meva exigència en tot allò que faig, alhora que em perdones tot allò que no faig. 5 anys de suport incondicional en els camins que he triat i d'estar al meu costat tant quan ha calgut com quan no. I de tants riures, tantes bromes compartides i tantes complicitats. Gràcies per aguantar les meves excentricitats i les meves dèries obsessives que de vegades són encantadores i altres no tant. Gràcies per tenir cura de mi durant aquest temps i deixar de banda els defectes, que són molts. 5 anys de compartir vida pregats i d'estar d'acord en tot allò que és essencial. I que duri per molts anys més. T'estimo.

dijous, 27 de setembre de 2018

These days

Aquests dies, ara fa un any, vivia en un estat de nervis fora del normal. Eren dies plens de neguits, de pors; i també de molta il·lusió. Aquests dies, ara fa un any, aprenia conceptes que no havia sentit mai abans, coneixia altres maneres de fer i comprenia que hi ha coses que es diuen i coses que no es diuen. Aprenia a no qüestionar, de vegades cal. Aquests dies, ara fa un any, ampliava el meu concepte de confiança i ho feia amb gent que, en molts casos, no coneixia prèviament. I ells i elles confiaven en mi, tot i els recels. Aquests dies, ara fa un any vaig canviar per sempre més. Vaig ser un altre i, per dins, en el fons, continuo sent aquell altre. Per això aquests dies, però d'aquest any, estic molt trist i decebut amb les informacions que m'arriben, les que qualsevol pot rebre si està atent. Una de les sensacions que més em desagraden és la de sentir-me enganyat. Fa temps que no me la trec de sobre.

diumenge, 23 de setembre de 2018

Dinàmica negativa

Quan s'entra en una dinàmica negativa s'encadenen fracassos i sembla que la caiguda no s'aturarà mai. No sabem on és el fons, per tant es pot seguir caient pràcticament de manera indefinida. Es prenen decisions amb la millor de les intencions, però pot ser que no funcionin. Es valora si una decisió farà més mal o si serà la que actuï de punt d'inflexió si surt bé. Però quan aquests intents de cops d'efecte fallen un darrere l'altre, hi ha mala peça al teler, la dinàmica se t'emporta i s'apodera dels ànims de tothom. Es perd la confiança, es busquen culpables i s'agafa por. Sortir d'aquí no és fàcil. Potser cal alguna cosa inesperada, diferent. O potser cal trencar-ho tot d'arrel i recomençar. Negar la crisi no té sentit. Cal mirar el problema a la cara i afrontar-lo. Perquè arriba un moment que s'acaben els camins fàcils, però el que és segur és que d'una dinàmica negativa també se'n surt.

dimecres, 19 de setembre de 2018

Relats conjunts, Resposta al rei


No ho sé companys, a mi em sembla que no fa massa bona cara. És ben magre, a més. Aquest color de pell... segur que té alguna malaltia d'aquelles desagradables. Tampoc em sembla normal que no se'l vegi ni una mica preocupat, normalment tots els que ens porten estan cagats de por i ajaguts a terra, plorant i implorant. I aquest, mite'l, mirant per la finestra, com si estigués gaudint del solet matinal. No cal dir que em sembla una manca de respecte, que no mostri ni una mica de por en la nostra presència és insultant, però tot i així aquí hi ha d'haver gat amagat, aquests que ens porten el menjar cada cop són més garrepes i darrerament ens porten mercaderia defectuosa o en mal estat. I jo aquest el veig força defectuós, la veritat. Ni bon gust deu tenir, això si és que toquem a uns quants grams cadascú, que ni el sabor en notarem. El deixem estar o què? Bé, també és cert que feia un parell de dies que no ens portaven res per omplir el pap, tampoc no voldria ser massa tiquis-miquis jo ara. No em desdic pas de les meves paraules, penso que no se'ns posarà bé, prepareu-vos per una altra digestió pesada. Però més val això que res, oi?


Aquesta és la meva aportació pels Relats Conjunts de Setembre, bentornats!

dissabte, 15 de setembre de 2018

Picaresca

Estudiar està sobrevalorat. Allò que a alguns ens va costar suor, llàgrimes i una considerable quantitat de diners, altres ho tenen regalat. Regalat per universitats fraudulentes, dedicades a formar només alts mandataris avalats per les empreses de l'IBEX35. És la picaresca portada a nivells extrems. Si els seus governants menteixen, manipulen i accepten qualsevol tracte que els afavoreix, com ha d'actuar el poble? Segueix l'exemple, no hi ha remei. Si ells ho fan, per què no ho he de fer jo? No seré el ximple que ho deixi passar. I així es crea una societat malalta i degenerada que no té en compte els altres, només el benefici propi.

Però el que passi a universitats del país veí, o el que faci el representant català d'un partit feixista, mentider compulsiu, m'és una mica igual. El que em toca més és que l'oportunista alcaldessa de la capital, que aprofita qualsevol ocasió per dir 'jo més', posi en dubte el que passa a la universitat en la que vaig estudiar. Si li van oferir tracte de favor, tan justa i honesta que és, ho hauria d'haver denunciat al minut zero. No fent-ho obre la sospita que aquestes coses passen a la Universitat de Barcelona. I no és just que algú que només pensa en la seva carrera posi la sospita sobre una institució que cada any incorpora 45000 estudiants i que té una reputació envejable.

Mentir és una opció personal. Enganyar la gent que confia en tu és una opció personal. Però definitivament, no tot s'hi val. Hauríem de dir prou a paràsits. Si la política és un negoci, ja podem abandonar tota esperança.

dilluns, 10 de setembre de 2018

Autoestima de poble

No servirà perquè Europa faci cas del nostre clam.
No servirà perquè l'Estat espanyol es torni empàtic de cop.
No servirà per començar cap acció que ens porti ràpidament cap a la República.
No servirà perquè algú molt contrari canviï d'idea.
No servirà per ensenyar a la resta d'Espanya que som molts, ho silenciaran.
No servirà per contradir el relat dels que ens odien.
No servirà per treure els presos i preses de la presó.
No servirà perquè els exiliats i exiliades puguin tornar a casa.

Però servirà per recordar-nos que som legió, que som moltíssims i que no ens hem rendit ni ens rendirem mai, ja hem fet el canvi mental i no tornarem enrere, ja no podem. Servirà per treure pit, per refermar les nostres idees. Som més que mai i ningú ens aturarà. Que no se n'oblidin els qui ens manen, ni tampoc els qui ens sotmeten. La determinació d'aquest poble no es compra ni es ven. Per això la Diada 2018 ha de ser més multitudinària que mai. Si ens creuen vençuts, callats, porucs, descobriran que no és així. A poc que pugueu, no hi falteu.

dijous, 6 de setembre de 2018

Aigua de fruites, tiramisú

Qualsevol lector o lectora d'aquest blog sap que comparteixo pis amb un gat molt gros i molt maldestre que es diu Blog. Ara mateix jau aquí al meu costat. El que potser només els més antics recordaran és que en Blog tenia un germà i els dos van venir a viure plegats amb mi ara fa 10 anys. El germà d'en Blog es deia Bamboo en honor a una cançó d'Antònia Font, que en aquell moment era el meu grup de referència. El perquè l'altre es diu com es diu em sembla que és evident.

En Bamboo era un gat malalt. Des de ben petit ja es va veure que tenia molts problemes per digerir el menjar, tenia un defecte en el metabolisme d'eliminació de l'amoni i la seva acumulació li provocava molts problemes. Menjava un pinso especial i se l'havia de medicar cada dia, i tot i que tenia un caràcter molt diferent que el seu germà, més altiu, esquerp i independent, la seva salut fràgil feia que tota l'atenció recaigués sobre ell i me l'estimava d'una manera molt especial. Va tenir una crisi amb poc més d'un any i se'n va sortir per tossuderia. Però la segona, quan tenia nomes dos anys, ja no va poder superar-la. Això era l'any 2010. El Blog es va quedar sol i al principi enyorava molt a son germà, però amb el temps ho va superar. Em pregunto si hi deu pensar de tant en tant, igual com faig jo. Algú pensarà que era només un gat, però mai m'ha marxat del cap, encara el tinc molt present. Només un dels dos ha arribat als 10 anys, però aquestes dues bestioles m'acompanyaran tota la vida.

Aquesta foto, que no és de gaire qualitat, és una de les que vaig imprimir fa molt temps per tenir penjada a casa. Encara hi és, molt a prop d'on tinc l'ordinador, amb altres fotografies d'amics i de fills d'amics. En primer pla, en Bamboo. Bamboo, fa molt temps que no hi ets, però no t'oblido. Enguany faries 10 anys, tant de bo poguessis seguir sent tan malparit com eres. Ton germà i jo aquí seguim, que sàpigues que et guardo un lloc en al meva memòria, per sempre.


dilluns, 3 de setembre de 2018

Se'ns en va l'Olla

L'excursionista de pa sucat amb oli veia que les dates per fer muntanya s'acaben en el calendari i que probablement haurà d'esperar a l'estiu que ve per tornar a calçar-se les botes, almenys per fer alguna excursió d'entitat. Per això ha decidit esgarrapar hores al calendari i agafar un dilluns de festa a la feina per poder completar, com a mínim, una de les excursions escrites a la pissarra de casa com a objectius per aquest 2018: el Mulleres (fracàs estrepitós per segona vegada i amb ensurt), el Comaloforno (massa ambiciós, però vist de prop a l'ascensió al Besiberri Sud) i l'Olla de Núria. Així que cap a Ribes de Freser per fer aquesta mítica circular que transcorre per tots els cims que envolten la Vall de Núria

La ruta seguida és la marcada en vermell. Gràcies Senderisme i Teca.

L'Olla de Núria és una circular que parteix de la vall, que està prop dels 2000m i que torna a lloc després d'ascendir als cims d'entre 2700 i 2900m que l'envolten, uns 19.5km. Si se segueix en sentit horari, com és el cas de l'excursionista de pa sucat amb oli i de la Fantàstica Acompanyant, el primer escull és el punt més alt de la ruta: el Puigmal (2913m). La pujada compta amb alguns trams de forta pendent però amb el camí molt marcat, i encara frescos s'arriba al cim sense massa dificultat. Des del Puigmal parteix un corriol que ja no es deixarà en cap moment i que no té pèrdua ja que tots els cims que segueixen són pelats com una bola de billar. Així, l'excursionista de pa sucat amb oli va ascendir, un darrere l'altre, el Puig Petit de Segre (2801m), Pic de Segre (2839m), Pic de Finestrella (2820), Puig de Núria (2784m), Pic del Coll d'Eina (2765m), Noufonts (2851m), Noucreus (2794m) i hi va afegir-hi el Pic de la Fossa del Gegant (2807m) només perquè era allà davant. La ruta pot continuar per la carena a través d'uns quants cims més de categoria semblant, però al Coll de Noucreus van decidir que ja en tenien prou.

L'hotel de la Vall és visible des de molts punts del recorregut.

La ruta no té cap dificultat tècnica més enllà que cal ascendir al Puigmal i que la baixada és llarga i els genolls se'n ressenten. Un cop dalt del Puigmal, pràcticament es pot dir que és senderisme, perquè es va carenant per cims i colls que no baixen més d'un parell de centenars de metres, però després cal remuntar-los i el cansament va fent que les cames cada cop pesin més. Les pujades al Finestrelles al Noufonts i al Noucreus són les de pendent més forta.

Una bona mostra de la ruta, anar seguint el caminet per la carena.

En total, l'excursionista de pa sucat amb oli va estar-s'hi una mica menys de 8 hores per completar l'Olla, un temps més que acceptable i suficient per no quedar-se sense Cremallera per tornar a Ribes. Una excursió de fons per posar a prova les cames, però força a l'abast i amb diverses vies d'escapatòria per si et canses abans d'hora. Ah, i amb el goig de veure isards, marmotes i algunes àligues de la mida dels pterodàctils.

Des del Noufonts, treu el cap el Bastiments i al seu costat el 
Gra de Fajol Gran, vells amics de quan vam fer l'Olla de Vallter.

Informe de danys: lleugers cruiximents als quàdriceps i cara cremada pel sol producte d'una crema solar caducada. La Fantàstica Acompanyant havia menjat alguna cosa que li molestava a la panxa i que li impedia avançar al seu ritme habitual.