dijous, 30 d’agost de 2018

Tu una mica sí

Acabarem agost amb una petita anècdota que inclou el meu conegut company de feina argentí que tantes bones estones ens fa passar. És un dir. Es dóna la casualitat que la meva cap també és argentina, encara que no tenen res a veure, com oli i aigua. Resulta que vaig llegir una notícia del Mundo Today, aquest diari de notícies falses en clau d'humor, que deia que el cervell humà pot suportar un argentí parlant durant 8 hores sense patir lesions severes, concretament aquesta. Tira del tòpic que els argentins parlen molt, que és prou conegut. Just llavors, vam baixar a dinar amb els companys i casualment tant aquest senyor com la meva cap eren al menjador i no em vaig poder estar d'explicar-los què és el Mundo Today i la notícia em qüestió. Naturalment era per fer broma, no pas mal.

La meva cap va esclatar en rialles, li va fer gràcia el tema. En canvi, a l'altre li va canviar la cara, va dir que eren tòpics i que en realitat els argentins no parlen tant. Aquí és on li vaig contestar 'bé, tu una mica sí', i a la gent que ho va sentir li va semblar una resposta molt directa. Sembla que el va deixar tocat, fins i tot va dir que si parlava massa que li diguéssim, gairebé amb ullets de gat d'Shrek. Per com s'ho van prendre cadascú és fàcil imaginar qui dels dos xerra massa i molt lentament, com el tòpic diu que parlen els argentins. La meva cap va riure's d'ella mateixa, per dir-ho d'alguna manera, i a banda de ser molt sa, he de dir que no és gens així, al contrari, un nervi que tira pel dret. En canvi, qui es va sentir al·ludit i negava que els seus compatriotes fossin així ens fot la tabarra que dóna gust, és d'aquests que tot ho sap! I no per argentí, senzillament és així. Almenys em vaig quedar descansat dient-li allò. No hi ha per on agafar-lo.

dilluns, 27 d’agost de 2018

No me'n penso oblidar

Encara queda una setmana d'agost però sembla que tot va tornant a la seva activitat normal. I amb l'arribada del setembre sempre parlem de la Diada, i aquest any també de la proximitat de l'1 d'octubre. Hi ha cert rebombori a xarxes, sembla que es cou alguna cosa que escalfarà la tardor. Ja sabeu, tot jugades mestres i proclames des del sofà. Molt soroll per no res, que diuen. Segur que hi haurà commemoracions, segur que hi haurà moltes cures entre la gent que va participar activament ara fa un any. Però no sé si el poble serà capaç d'organitzar-se per aconseguir el que tan alegrament es predica a la xarxa.

Si penso això és perquè les opinions més sensates, les que semblen més honestes i racionals, si tenim en compte l'estat d'estancament i d'inacció del nostre govern, advoquen per centrar esforços en reclamar el nostre dret d'auto-determinació i l'alliberament de presos i preses. Això deixa fora de l'equació l'1 d'octubre, és com si no haguéssim defensat els carrers amb els nostres cossos, com si no ens haguéssim organitzat durant setmanes i mesos per ultimar detalls i que tot sortís rodó. Com si aquell dia no hagués servit per res. I em nego a acceptar-ho. Hem de fer veure que no va existir, o que no va ser important? Per què ens ho fan això? El moment de màxima unió del poble català, més enllà d'ideologies i classes, fins i tot més enllà d'independentistes o no, només gent defensant els seus drets, els seus barris. I tot allò ja no val, hem de passar pàgina i no tenir-ho en compte? Doncs no hi estic d'acord. 

Potser els resultats d'aquell dia no són aplicables. Potser la votació no tenia totes les garanties (no pas per culpa nostra). Però més enllà dels números estem desaprofitant el moment de màxima esplendor de l'independentisme i el republicanisme. Per què ens ho fem això rebaixant tant i tant el to? Em sento venut, sense la coordinació de tots, i això inclou els de dalt, serà molt difícil tornar a estar a l'alçada.

dimecres, 22 d’agost de 2018

Absència


Formaven part de l'imaginari dels meus estius, com els gelats de la cremeria italiana o les platges flanquejades per espigons. En aquest poblet on estiuejo des de petit canvien moltes coses, les botigues, el passeig nou, els colors dels tendals dels blogs d'apartaments, però d'altres romanen per sempre iguals. Ells eren una d'aquestes coses. Ja eren grans quan jo era un marrec, sempre seien al seu lloc de cara al carrer, mirant la gent que passava, amb un bon somriure als llavis que alegrava el dia a qualsevol que s'aturés a saludar-los. Al principi jo sempre passava rabent davant seu per la proximitat a la platja i cada dia em deien 'per més que corris no arribaràs més lluny!', amb una bona rialla. A mesura que anava creixent ja em parava a saludar-los, però igualment ells em deien la frase, que havia esdevingut una broma entre nosaltres. Fins allà on m'arriba la memòria, ells sempre havien estat aquí. Ell amb la seva camisa entreoberta i les setvetes, ella amb la faldilla llarga i el barret de palla. 

I aquest any ja no hi són. Quan he arribat davant de casa seva m'he quedat parat, astorat. La porta està tancada, no hi són la taula ni les cadires; ni ells, és clar. Dins és fosc, no sembla que hi hagi ningú. Suposo que era esperable, no sé l'edat que devien tenir, però eren força grans i això un dia o altre havia de passar. Quina tristesa quan ho he vist, els dies de platja ja no seran el mateix, no podré evitar vessar una llàgrima cada cop que passi per aquí. No ens coneixíem gaire, però els trobaré molt a faltar.


El que el protagonista del relat no sap és que els avis que ja no són al seu lloc habitual no han patit cap mal, senzillament aquest any han decidit apuntar-se a l'imserso i ara mateix estan endrapant un plat de pop a la gallega a A Coruña. Però deixarem que el noi pateixi una mica més. I és que això és un relat per la substitució estiuenca de la Carme, i no podia acabar malament! 

diumenge, 19 d’agost de 2018

Estranys fruits del bosc

No es pot dir que l'excursionista de pa sucat amb oli sigui un gran aficionat als fruits del bosc, però sempre li han fet gràcia els seus noms en anglès, perquè tots acaben amb 'berry'. Per exemple tenim la blackberry, que és la móra, a banda d'uns mòbils passats de moda, o la blueberry, que és el nabiu. També tenim strawberry i raspberry, maduixa i gerd. Per això quan es va plantejar fer el Besiberri Sud va pensar que seria com prendre-li un fruit vermell a un nen, però va resultar que és el cim més al sud de la massís dels Besiberris, a l'Alta Ribagorça, de 3023m (segons la viquipèdia).

Aquesta és la ruta que vam seguir, sense passar pel Comaloforno. 
Gràcies a l'usuari de wikiloc j&jrock.

La ruta triada partia des de Caldes de Boí, d'uns 14,9 km, per bé que s'hi pot arribar des de l'Estany de Cavallers o des de Conangles. Es tracta de salvar uns 1500m de desnivell que es comencen a fer notar de seguida amb una pujada molt forta per zona boscosa i creuant el barranc de Sallent, sense dificultat si tens unes bones cames. El primer respir es troba al Pla de la Cabana, un prat molt verd i agradable des del qual s'albira el proper tram de pujada forta, per terreny una mica més complicat i vertical fins arribar a l'Estany de Gémena de Baix, un llac en un entorn preciós on de ben segur que excursionistes més experts fan nit per estalviar-se un bon tram de la ruta i més de la meitat del desnivell quan aborden el pic.

Girant la vista a l'Estany de Gémena de Baix, 
un lloc per quedar-s'hi, però teníem pressa.

De l'Estany de Gémena de Baix al de Dalt és la segona treva de la ruta, els separa molt poc desnivell, sorprenentment. Un paratge molt maco, però on comencen els caos de roques grans que es van trobant al llarg del recorregut. El camí fins els Estanys Gelats de Gémena és més costerut, però les vistes a l'objectiu cada cop són més bones, i per tant queda més a prop. El problema és que s'ha d'arribar a l'enforcadura que deixen el Pic d'Abellers i el Besiberri Sud, el Coll d'Abellers, i la ruta segueix per una canal que té diverses pales de neu amb pendent endimoniat que van fer que l'excursionista de pa sucat amb oli s'amarés de suor freda pensant en certa experiència de feia tot just una setmana.

La canal cap el Coll d'Abellers té neu. Tornem enrere? 
Va, acostem-nos-hi a veure... 
A l'esquerra Abellers i a la dreta Besiberri Sud.

Per sort, hi ha ruta alternativa que transcorre per un lateral de la canal, que evita trepitjar la neu i et deixa al peu del coll. El pitjor havia passat. Ja només queda remuntar la pendent del cim per camí pedregós i descompost i alguna grimpada senzilla per arribar als més de 3000m del Besiberri Sud i tenir unes vistes espectaculars es miri cap on es miri. Al nord i en primer terme, la cresta dels Besiberris amb el cap rocós del Nord just a davant, a l'oest el Macís de la Maladeta amb l'imponent Aneto i just a davant el maleït Mulleres, cap el sud una altra cresta delirant coronada pel Comaloforno, i a l'est infinitat de muntanyes fins allà on arriba la vista, entre les que destaca la Punta Alta del Comalesbienes. Totes elles, muntanyes de més de 3000 metres.

Vista del Comaloforno des del cim, sembla inexpugnable.

La tornada va ser més dura que l'ascensió, i va durar gairebé el mateix temps. Haver de desfer tants metres de desnivell en poca distància és perillós i cal baixar amb cura. En total, l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant van trigar onze hores i mitja en completar la ruta, comptant diverses aturades d'avituallament i haver estat molta estona al cim patint de síndrome d'Stendhal. És un temps acceptable, però per sobre del que tocaria. És un fet demostrat que l'excursionista de pa sucat amb oli endarrereix la Fantàstica Acompanyant.

De fons el massís de la Maladeta amb l'Aneto regnant als Pirineus. 
També la forma allargada del Mulleres amb qui ens tornarem a veure les cares.

Informe de danys: Cruiximents moderats als quàdriceps i una mica de dolor als bessó esquerre, que esperem que no serà res. La Fantàstica Acompanyant va caure al cim, cosa que no fa gens de gràcia perquè l'espai que hi ha no és gaire gran, però només es va fer una rascada i un blau al genoll.

dijous, 16 d’agost de 2018

Humor negre

Arran de l'accident que explicava en el post anterior puc constatar que hi ha fets que et marquen de manera especial. Però ni així canvia la nostra essència, allò que som o que hem construït. Doncs bé, avui voldria parlar del meu humor negre perquè és una cosa que em caracteritza. Li podem dir negre, o fins i tot macabre. I és que potser no m'espanta parlar de la mort, o considero que se li ha de treure ferro. Si pots morir d'un cop de test al cap quan surts de casa, com ens ho hem de prendre seriosament? Per això, un cop passat l'ensurt, potser hi haurà qui s'estranyi que faci bromes sobre tirar-me des d'una muntanya o que digui que el cap de setmana hi torno per acabar la feina. Comentaris com 'no feia res tan divertit des que em vaig deixar caure per una muntanya'. A mi em fa gràcia, què voleu que us digui. I potser algú pensarà que si me'n ric és que no n'hi havia per tant; ja va bé. Però els blaus que tinc al cos acrediten que va ser una loteria, un xoc contra una pedra equivocada, en una part del cos equivocada, i ara no estaria fent bromes ni fent res.

Un altre exemple són els castells. Hi ha qui es pren molt malament les bromes que demostren que un castell pot anar malament, diuen que desmoralitza el conjunt i que la gent va amb por. Si van amb por millor que es quedin a casa, perquè un castell sempre pot anar malament. Quan hem de fer un gran castell sovint comento que inaugurarem una estació de metro en aquella plaça en qüestió (pel forat que hi deixarem amb la caiguda, ja s'entén). O parlo de cràters. O dic que tornaré a tal hora a casa, si no he de passar per l'hospital abans. Comentaris així em fan riure i m'ajuden a desfer la tensió. Entenc que no a tothom li facin tanta gràcia, però algun cop m'han tractat de degenerat i tot.

Ja us podeu imaginar com anaven les bromes sobre ser devorat per un ós a Canadà! Algun dia deixaré aquest món i ves a saber com serà. Serà una llàstima si no he pogut fer broma amb el tema abans. Que per cert, encara sóc a temps de fer-ho als 40, recordeu?

diumenge, 12 d’agost de 2018

La bèstia negra

A l'excursionista de pa sucat amb oli se li van passar les ganes de fer broma aquest cap de setmana. Per tercer cop es plantejava fer el Tuc de Molières (3010m), per bé que una de les vegades no va ni poder sortir del cotxe pel mal temps que feia. Aquest segon intent, doncs, amb la ruta ben apresa i amb el temps de cara tot apuntava que seria el bo. Però quan ja només quedava grimpar pel coll de Mulleres fins al cim, a uns 2900m, l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant van presenciar un accident esgarrifós, quan ells mateixos ja creuaven una pala de neu just a sota el coll. Un noi va relliscar i va anar pendent avall per la neu fins que aquesta s'acabava i encara va seguir uns trenta metres més per terreny pedregós fins a frenar. Tothom que hi havia allà va témer el pitjor, fin que va tornar a moure's entre crits de dolor.

Amb la por al cos, l'excursionista de pa sucat amb oli va intentar recular fins a terreny segur, però també va relliscar i va anar pendent avall. Per sort, el tram de neu era més curt al seu cantó, no va accelerar tant i l'impacte contra la zona de pedres el va frenar només un parell o tres de metres després, amb algun cop, les mans congelades d'intentar frenar-se, però sense res greu. Sortosament, la Fantàstica Acompanyant va poder sortir de la zona de neu sense cap mal.

Hi havia una alternativa per pujar al cim, però després de l'accident presenciat i del patit, l'ensurt els va fer tornar cap enrere després d'un temps prudencial de recuperació, sense acabar de coronar el que se suposa que és un dels 3000 fàcils de Catalunya. Si se'n pot treure alguna cosa de tot plegat, és el fet que repetir-se una i altra vegada que a la muntanya cal anar amb cura i no confiar-se no serveix de res fins que no veus amb els propis ulls o pateixes a les pròpies carns com les gasta.

L'hem tingut a prop, però continuarà sent la bèstia negra. La franja blanca de sota el cim és el que ho va canviar tot, 
la part de més a la dreta. Potser li donarem un temps, però encara no hem dit l'última paraula. Tornarem. 

Aquest cop no farem informe de danys perquè són molts, tant físics com morals. Com a mínim el cotxe ha tornat intacte a casa. I la setmana vinent més muntanya... veurem amb quins ànims. Ah, per cert, el noi accidentat estava aparentment bé i sense fractures obertes. El va haver de venir a buscar l'helicòpter de rescat, això sí. Espero que també per ell hagi quedat només en ensurt.

dijous, 9 d’agost de 2018

Anti

Una interessant conversa a l'hora de l'esmorzar a portat una afirmació que he trobat molt encertada: La gent que és anti-, no té cap intenció d'escoltar l'altra part. Després del guionet d'anti s'hi pot afegir el que creieu convenient. En el nostre cas parlàvem d'antivacunes, antitransgènics, i conceptes relacionats. Trobo que és veritat, si ets anti alguna cosa no vols sentir una altra versió, no contemples estar d'acord amb l'altra part, de cap de les maneres. És clar que la vida dóna moltes voltes i tot acaba canviant, però quan et consideres tan contrari a algun concepte no hi ha manera de fer-te combregar. Pensant en diversos exemples he vist que la frase era prou encertada.

I llavors, com no podia ser d'altra manera, m'he posat a pensar contra què era anti jo. El primer que m'ha vingut al cap és antifeixista. Cap concessió a aquesta gentola, res a discutir amb ells. Però també sóc molt bel·ligerant contra les teràpies alternatives, també em podria considerar anti, perquè no sóc gens transigent quan se'n parla. Podria dir que sóc antimodes, no m'agraden i passo de seguir-les, encara que és difícil escapar-se'n. També antidrogues, tret de l'alcohol no n'he tastat cap, i no m'agrada saber que la gent en pren. Ben mirat... hi ha moltes coses que no m'agraden en aquesta vida. Problemes de creure's molt les pròpies opinions i defensar-les. Els que van per una altra banda em solen donar motius per discutir.

diumenge, 5 d’agost de 2018

L'endemà no som ningú

Sempre que sortim de nit i allarguem l'endemà costa desenganxar-se dels llençols. I aquesta frase a dia d'avui és completament literal: no hi ha manera de desenganxar els llençols del cos de la calor que fa. Direm que és cosa de l'edat, però no surto massa fins tard des de fa molt temps, i en part és perquè no trobo l'ambient que em convidi a allargar la nit. Si no estàs a gust no hi ha motiu per estar fora de casa. El meu condicionant: la música. Si l'ambient convida i la música m'agrada, puc estar hores i hores ballant i cantant les cançons, amb aquella alegria de descobrir cadascuna de les peces quan només han sonat unes notes i l'emoció de sentir temes llargament oblidats o aquells que mai fallen. Si és així, ja poden passar les hores, que estaré allà 'donant-ho tot'. No em cal beure per desinhibir-me i m'és igual el que pensin els altres. Es tracta de deixar-se portar pel ritme i cantar, sobretot cantar, que sota el volum de la música no se senten els galls ni com desafinem. En tot cas, ja ens preocuparem el matí següent de les conseqüències. I sí sí, les conseqüències arriben en forma de matí perdut. Però la bona estona que vam passar no ens la traurà ningú.

dimecres, 1 d’agost de 2018

Racoon

Quan viatgem una de les coses que més ens agrada és veure animals que no tenim aquí a casa, ens emocionem molt quan en veiem algun. A Canadà vam fer llista i tot, déu n'hi do la fauna que vam poder veure. Però és molt difícil tenir bones fotos d'animals salvatges, no t'hi pots apropar i si no comptes amb una càmera amb teleobjectiu sempre els veuràs de lluny. Que per cert, a alguns millor veure'ls de ben lluny... Però n'hi ha d'altres més sociables i que estan més acostumats a les persones, no et fan res si tu no els molestes. Però com que tampoc no en tenim per aquí, a nosaltres ens emociona igual. Us presento un amic que vam fer a Stanley Park, jo me'l volia emportar a casa!