dijous, 31 de maig de 2018

Potser no són els altres

Si t'integres a un grup de gent que t'acull molt bé i ho fas amb il·lusió, però al cap d'un temps marxes enfadat amb tothom i parlant-ne malament, i llavors trobes un altre grup que t'il·lusiona igualment, però acabes altre cop malament i dient pestes d'ells, potser el problema no són els altres.

Reflexió atemporal.

dilluns, 28 de maig de 2018

El post no era tan dolent

Més d'un dia després d'haver publicat la darrera entrada en aquest blog vaig adonar-me que fallava alguna cosa i no sabia què era. Me'n vaig adonar, que estrany, no havia rebut cap mail que em notificava que havia rebut comentaris en el post. Com molts de vosaltres, tinc configurat el blog perquè m'enviï un mail quan rep un comentari, i tinc la sort que sempre en rebo uns quants poques hores després de publicar. Però aquest cop no, i ja estava pensant que el que havia escrit no interessava a ningú, o que d'alguna manera la gent es podia sentir incòmoda i no comentava. Les hores seguien passant i res, cap comentari. Una cosa és que el món dels blogs estigui una mica en decadència, però d'aquí a que no desperti cap comentari a ningú...

Fins que vaig entrar al blog, generalment només hi entro quan publico, perquè com que vaig rebent els comentaris per mail, també me'ls vaig contestant a banda. I la meva sorpresa va ser que ja n'hi havia 8 de comentaris. I després en van venir alguns més. I és que tampoc no rebo avisos dels altres blogs que tinc, així que per força el problema ha de ser 'd'ells'. Per acabar-ho de confirmar, avui en Mac m'ha preguntat si em passava, perquè es veu que ell ha percebut el mateix, així que blogger torna a fallar, almenys pel que fa a aquesta sincronització, però de comentaris se'n poden seguir fent sense problema. Sembla que estan fent modificacions internes, i potser va per aquí la cosa, però esperem que aquesta opció es recuperi aviat, és massa còmoda i no té sentit eliminar-la. A veure si ens estaran fent una opa per veure si ens cansem i pleguem tots veles...

dijous, 24 de maig de 2018

Arribant al cor

L'1 d'octubre és un moment que no oblidarem mai, tots i totes el vam viure de manera molt intensa. En les vigílies d'aquell dia vaig conèixer una gent que en alguns casos no coneixia de res i em vaig posar a treballar amb ells. Allà hi havia una noia amb una estètica que m'espantava una mica, i un caràcter que també m'intimidava. El cas és que, com que tinc dues propietats molt característiques, una que no em callo les coses, i dues que dic moltes animalades, aquesta noia es va enfadar amb mi i per comentaris meus va fins i tot marxar de grups de missatgeria que compartíem. Fa molts mesos que gairebé no coincidim, però de tant en tant ens trobem en algun entorn i no em sol dirigir la paraula. Tampoc no és que jo faci massa esforç.

Fa uns dies, en un context festiu, la DJ va posar la famosa cançó Wannabe de les Spice Girls, i com que la música petarda és la millor quan estàs de conya i a mi m'encanta cantar, com diem ara 'ho vaig donar tot'. La cançó és de quan jo tenia 18 anys i va ser mundialment famosa, com no me l'he de saber? En acabar, la protagonista de la nostra història, que era per allà, em va fer el senyal del cor amb els dits i em va dir que allò li havia arribat. Que era el millor que m'havia vist fer, el millor de mi.

Com que ja us conec, hi estareu trobant explicacions romàntiques, i aquells que llegiu en diagonal potser hi caureu de quatre potes, perquè res més lluny de la realitat. El que em porta a escriure això és pensar quin concepte deu tenir aquesta noia de mi, quina mena d'inútil inoperant deu pensar que sóc si el millor que puc oferir és cantar les Spice Girls de manera ben animada... I de què deu servir deixar-me la pell en tot el que faig si aquesta és la meva virtut més gran...

dilluns, 21 de maig de 2018

Roba Estesa

De tant en tant m'agrada compartir els nous descobriments musicals aquí al blog, perquè de la mateixa manera que a casa nostra es publiquen molts llibres que no valen res, hi ha molts músics que no aporten gaire, però també tenim gent que ho fa molt i molt bé.

Les Roba Estesa són un grup format només per noies que fan una música festiva però reivindicativa, i que barregen la música tradicional amb sons molt més actuals i tocs llatinoamericans. La proposta és molt interessant i el seu directe és potent, cal dir que els peus no poden estar-se quiets. La cantant principal, la Gemma Polo, té una veu molt dolça, però les paraules no sempre ho són, ja que les lletres són combatives i clares. Tenim també guitarres, baix, bateria, acordió i violí, en un espectacle ben cuidat i un ofici considerable amb els instruments, toquen mentre ballen i mentre fan coreografies molt ben integrades amb la música. I per si tot això fos poc, les acompanya una intèrpret en llengua de signes que va cantant les cançons amb les mans i els moviments. I no es fa estrany, la Sandra Brake és una peça més de l'engranatge de la posada en escena i interactua amb les altres. Personalment, això em sembla una genialitat, i un fet diferencial molt significatiu amb tota la resta de grups que jo hagi vist.

Us deixo un parell de cançons perquè les escolteu, però si les podeu veure en directe no us les perdeu. Jo que només vaig a concerts si em sé les cançons del grup, vaig gaudir molt de la música tot i no conèixer la majoria de cançons. La proposta em sembla molt interessant, i segur que les tornaré a veure!



dimecres, 16 de maig de 2018

Relats conjunts, Judit decapita Holofernes


És que tot ho he de fer jo en aquesta casa? Tot el dia treballant com una burra, cansada que acabo. Però encara he hagut de passar a fer la compra, que tenim la nevera buida. Fer la bugada, que no sé com embruteu tant la roba. Ordenar l'habitació de la petita, treure la pols, i a sobre he hagut de trucar jo als de la llum, que ens volen cobrar de més. Per no dir que ara hauré de fer el sopar, perquè voluntaris no n'hi ha, oi? I ni tan sols heu estat capaços de carregar-vos el vostre pare com vam quedar? Si és que... au nena va, ajuda'm i enllestim d'una vegada, que els pits de pollastre no s'arrebossaran sols.


Aquesta és la meva macabra participació als Relats Conjunts de Maig.

dissabte, 12 de maig de 2018

Tan del Paleolític

Una companya de la feina marxa, se'n va amb la família als EUA. Ella és italiana, doctora amb notables coneixements en epigenètica. Va fer el post-doctorat a Regne Unit, abans d'obtenir una beca Marie Curie i venir a caure a l'empresa on jo treballo. Beca, per cert, molt difícil d'aconseguir, amb molt bona dotació econòmica. Si no vaig errat, té publicats una cinquantena d'articles científics.

Vam fer un sopar per acomiadar-la a ella i a una altra companya, i com se sol fer en aquests casos, va dir unes paraules d'agraïment, d'aquelles emotives, ja sabeu. I entre 'oooohs' i llagrimetes, quan va acabar va saltar un dels assistents que, en castellà, va deixar anar 'no saps la sort que tens d'haver trobat el teu marit...' i la frase va quedar una mica a l'aire perquè ningú sabia a què venia allò, quan el company d'ella ni tan sols era present. Fins i tot la companya polonesa, d'un país força més endarrerit que el nostre en molts temes, va dir ben fort 'i el marit d'haver-la conegut a ella, no?'.

I després d'haver exposat la situació, i tenint en compte que, evidentment, no coneixeu a ningú de la meva feina ni a cap dels meus companys i companyes, us dono una sola oportunitat per endevinar qui va fer un comentari tan del Paleolític.

dimarts, 8 de maig de 2018

Colesterol

Avui el nostre gurú particular de la feina, i llegeixi's gurú en el to més irònic que es pugui, s'ha mirat el plat d'una companya que contenia una estranya barreja de patata, bledes i ou, i amb cara de desaprovació ha dit que això de posar-hi ou... uf, que té molt colesterol i és força dolent. Aquí, és clar, ha començat una dissertació de les seves, exposant els seus bastos coneixements en dietètica, que siguin certs o no (de vegades no ho són), li agrada demostrar que en sap i que tothom l'escolti. Que si el cos ja és capaç de sintetitzar tot el colesterol que necessitem, que si s'ha d'eliminar de la dieta qualsevol cosa que en porti, que si patatim, que si patatam. Per què no te'n vas a amargar-li el dinar a algú altre? Menja el que vulguis i deixa de qüestionar el que mengem els altres, que ja som grandets. Total, per colar les teves falques...

El cas és que és el prototipus tertulià, tot ho sap i de tot pot fer-ne una tesi doctoral o un estudi que ha llegit. En el tema menjar és dels que més ens martiritza, jo sóc dels que prefereix viure menys anys, però viure'ls més feliç. Però a més és que predica unes coses, però com a bon argentí que és, 'el asado' que no li treguin, aquell dia és legal afartar-se de carn, perquè és carn sense colesterol, és clar. I les botifarres no són processades, surten així de l'animal. Això és el que em molesta d'ell, no els rotllos que ens fot. Que es faci passar per una cosa que no és, sempre i en tots els àmbits. I callaré perquè em passaria, però no es pot anar de sant per la vida i tenir una ànima tan fosca, tan egoista i tan pagada d'un mateix.

El blog com a teràpia i com a vàlvula d'escapament, amics i amigues, ja sabeu.

divendres, 4 de maig de 2018

La droga serena

En Carles ens parlava l'altre dia dels efectes que li fa prendre massa cafè. Nervis de punta, taquicàrdies... i jo que pràcticament no noto res... o almenys tinc la impressió de tenir sempre son, més aviat. El cafè és un company fidel des de fa molt temps i el cos me'l demana. A l'època de la facultat en podia prendre fàcilment 5 o 6 tasses cada dia, gairebé sempre tallat. Però després el meu patró són 3 diaris a hores fixes. El primer que faig en llevar-me és posar-lo a escalfar. Després, cap a les 10h, fem aturada a la feina i cau el segon. I després de dinar també és obligatori, me'l pujo al despatx i el prenc davant de l'ordinador mentre, ehem, miro blogs. Si a la tarda quedo amb algú en pot caure un quart, també de vegades si surto a sopar a alguna banda. D'aquí no passo. Però no tinc restriccions del tipus 'a partir de certa hora ja no en prenc, que no dormo' o 'en prenc molt de tant en tant perquè em fa pujar per les parets'. Res d'això, per mi és una droga serena que m'acompanya i em fa pensar que així estic més despert. Però és psicològic, em clapo igual. Ah, i res de te, no vull substitutius de cap mena. I vosaltres què, sou gaire aficionats al cafè?

dimarts, 1 de maig de 2018

Un pont molt Caro

L'excursionista de pa sucat amb oli tenia ganes de sortir a la muntanya durant aquest pont, però resulta que aquest any ha nevat molt, però molt, i no és massa segur anar a fer segons quines muntanyes. És més, era molt probable que aquests dies nevés més. Així que va dir 'calla, que l'any passat ens va quedar una cosa pendent quan vam passar el pont al Delta de l'Ebre: fer una mica de senderisme als Ports de Beseit'. Així que la incombustible Fantàstica Acompanyant i ell van posar rumb novament cap a terres de l'Ebre per pujar al punt més elevat dels Ports i sostre de la comarca Baix Ebre: el Mont Caro, de 1441 metres d'alçada.

La ruta, que vam treure d'aquí.

La ruta comença al refugi Caro, ja a més de 1000 metres d'alçada, i és una circular sense massa dificultat, d'uns 8 km. El primer tram es fa per carretera pràcticament en pla, fins el desviament del Coll de Carrasqueta, des d'on surt un corriol força clar i amb marques de GR. El pendent augmenta abans d'arribar al Coll de Pallers, i fins a la Moleta Redona, un primer cim que trobarem abans de descendir una mica per trobar el camí de pujada al Caro, per un sender molt fitat i amb marques vermelles. Cal alguna mini-grimpada, però sense complicacions.

A mitja pujada, les antenes del cim ja ben visibles.

El cim del Caro no es pot dir que sigui inhòspit. Té un observatori, unes antenes immenses, i fins i tot un mirador amb panells de realitat augmentada amb vistes a la serra i al Delta. I com no, d'allà surt una magnífica carretera que permet l'accés en cotxe al cim mateix, d'aquelles coses que fan sentir com un passerell a l'excursionista de pa sucat amb oli. Però es tracta d'assolir el cim amb esforç i dedicació, oi? La baixada, per cert, es fa seguint aquesta carretera, però 'camp a través', per un sender molt ben assenyalat. Per això l'excursionista de pa sucat amb oli només es va perdre una mica.

Una panoràmica des del cim, amb el Delta a la vista.

Una excursió força assequible que van fer en unes tres hores i mitja, més o menys en el temps previst. Cansats, però contents, l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant ja esperen unes millors condicions per assolir reptes més ambiciosos.

Informe de danys: cap d'aparent. Creuem els dits.