dilluns, 29 de gener de 2018

Com sempre hem fet

A la gala dels Premis Gaudí, la directora i presidenta de l'acadèmia Isona Passola va reivindicar que aquests premis, o almenys la seva emissió per TV3, perillen. Això es deu a la multa que l'Estat espanyol va imposar a l'audiovisual i a la cultura del país, perquè pagaven un iva reduït. L'única voluntat d'això, a banda de l'afany recaptatori, és carregar-se uns sectors que funcionen molt i molt bé, i que segons ells són font d'adoctrinament sobiranista. Parlar una llengua diferent i accedir a la cultura són coses que no agraden a segons quins governants.

No són els únics sectors que es veuen afectats pel famós 155 i, en definitiva, per les ànsies anticatalanistes de l'estat. Sense anar més lluny, seguim tenint presos polítics, polítics en llibertat sota fiança (amenaçats i intimidats) i exiliats. Són tan perillosos... Però seguim. També han bloquejat la renda garantida de ciutadania, les lleis contra totes les formes d'odi i discriminació, el pla estratègic català per reduir les llistes d'espera i revertir les retallades en salut, la llei de pobresa energètica, i unes quantes lleis més que capades perjudicaran no només als 'rojos separatistes', sinó a tots els catalans.

No contents, també han tancat totes les delegacions comercials catalanes a l'estranger, i per tant ens barren portes en uns moments que els nivells d'exportació eren record, el nivell d'inversió estrangera al territori altíssim, i també el turisme havia augmentat molt gràcies a la seva feina. I què dir del model educatiu, que s'ha demostrat de molt èxit, i que està patint un assetjament brutal. El model educatiu és la pedra angular del país i ho saben, en això no ens donaran treva.

S'ho volen carregar tot, en tots els flancs, en tots els camps, per tal de que caiguem en la misèria i no ens tornem a aixecar mai més. Ja fa temps que ho dic, o ens en sortim ara, o ens costarà segles recuperar-nos, perquè no van amb bromes, saben on fer mal. Això sí, que tinguin per segur que, passi el que passi, ens tornarem a aixecar si cal. Ja no serem nosaltres, ni serà aviat. Però si caiem ens tornarem a aixecar. Com sempre hem fet.

dimecres, 24 de gener de 2018

Relats conjunts, Núvia i nuvi


La veritat és que se'ns en va anar de les mans. Sí, és la foto de la boda, però no és d'estranyar que no fem massa bona cara, la cara que t'esperaries fer el dia més feliç de la teva vida. Tot va ser culpa d'aquell maleït concurs, aquella mena de reality per a parelles. Havíem de fer un munt de proves, cadascuna més estrafolària, per demostrar que érem la parella més ben avinguda, la que ens estimàvem més. Era el preu a pagar, perquè el que ens interessava a nosaltres era el premi: un viatge de noces a Nova Zelanda. No és un luxe que ens puguem pagar amb les nostres butxaques, però sempre havíem fantasiejat en anar-hi, ens atreia molt aquell país, i a fe que no ens va decebre gens ni mica. Efectivament, ens vam empassar un munt de gripaus, però vam acabar guanyant el concurs, el premi s'ho valia i ens hi vam esforçar de valent, ja ho som de vena competitiva nosaltres.

El cas és que l'objectiu del concurs era anar eliminant la resta de parelles rivals a base de jocs i proves i culminar la victòria amb una boda. Vam demanar si era possible eliminar aquesta part, perquè cap dels dos som propensos al matrimoni, però ens van dir que no, és clar. Es veu que sortia a la lletra petita del contracte i no ens podíem fer enrere. I com es pot imaginar, la boda seria retransmesa en rigorós directe, evidentment. S'esperava un pic d'audiència històric, no vam voler saber mai si s'havia aconseguit o no. Vam actuar com se'ns demanava, i vam fer el paper tan bé com vam saber. 

El que no ens esperàvem era que fos una boda de veritat. A la televisió tot és espectacle, llum i colors. No se'ns va passar pel cap que el matrimoni seria efectiu, ens pensàvem que seria només una obra de teatre. Quan ho vam saber vam callar, en part perquè no podíem dir ni una paraula, però també perquè encara no teníem els bitllets per Nova Zelanda a les mans, i no havíem passat per tot allò per espatllar-ho al final. Però ara se'ns presenta un problema, i dels grossos. Perquè no vam ser del tot sincers quan ens vam apuntar al concurs... hi anàvem només pel premi! És ben cert que ens estimem molt, però som germans! 


Ja heu participat als Relats Conjunts de gener?

diumenge, 21 de gener de 2018

Molt blanc tot

L'excursionista de pa sucat amb oli i la fantàstica acompanyant no poden passar una setmaneta de vacances a Vielha sense anar a caminar una mica pels voltants. Però la majoria de muntanyes dignes d'aquest nom són impracticables en aquestes èpoques degut al risc d'allau i a la dificultat d'avançar sobre la neu, si ets un aficionat. Però com que volen que aquest sigui un any de força muntanya, no es van resignar i van fixar objectius assumibles per començar bé la temporada.

En plena pujada al Tuc Miei trobes la cabana de Gessa. Molt blanc tot.

Primerament, van tornar a calçar-se les raquetes als peus per pujar al Tuc Miei (2258m) des del Pla de Beret, un cim arrodonit i cobert de neu ideal per practicar aquesta disciplina. Gens difícil, es comença ja de molta alçada i amb les raquetes no t'has de preocupar massa de seguir un camí. Un cop a dalt hi havia la possibilitat de seguir fins el Cap dels Closos (2414m) segons les forces, però no van ser aquestes les que van fallar, sinó el vent glaçat i la boira que s'acostava, així que van anar cap avall tirant pel dret.

Sota aquesta esplanada nevada hi ha l'Estany de Vielha.

La segona excursió de la setmana va ser l'Estany de Vielha (1650m), aquest cop a peu. La ruta parteix des de la capital mateix i s'hi pot accedir per una pista forestal, però també es pot caminar fins a Escunhao i pujar per un corriol fins l'estany, i això van fer l'excursionista de pa sucat amb oli i la fantàstica acompanyant. El camí és costerut i en algun moment es perd, així que durant una estona van haver d'avançar entre bardisses. El desnivell des de la ciutat és de 700m que per aquest camí s'assoleixen amb una considerable pendent. Però val la pena per admirar les vistes de tota la Vall d'Aran i més enllà, i perquè l'estany, tot i cobert de neu, és un lloc bonic per visitar.

Vielha a vista d'ocell. No surt a la foto, però des d'aquí es veia 
l'Aneto, Maladeta, Montardo... un bé de Déu...

La baixada sí que va ser per la pista forestal, que en davallar amb una pendent suau es va fer més llarga del que semblava. A més, bona part d'ella estava coberta de neu perquè el sol gairebé no hi toca, així que va ser una mica penós i amb més d'una relliscada. Però l'excursionista de pa sucat amb oli i la fantàstica acompanyant van acabar completant la ruta en poc menys de 5 hores. 

Fotos: Amablement cedides per la fantàstica acompanyant.
Informe de danys: Aparentment pocs, cansament i una mica de lumbàlgia, més aviat atribuïble a l'edat. I enyorança, molta, perquè a Vielha s'hi està molt bé.

dimecres, 17 de gener de 2018

Adéu Dolores

Aquesta setmana hem rebut la mala noticia de la mort de Dolores O'Riordan, cantant irlandesa i veu de la banda The Cranberries amb només 46 anys. Va tenir una vida molt difícil a jutjar per les notícies que ens anaven arribant, però tot i així va aconseguir un grapat d'èxits musicals que van marcar la meva generació, així que una part de la meva joventut se'n va amb ella.

A mode d'humil homenatge, m'agradaria compartir un petit record del qual aquest grup va ser protagonista. Fa uns anys van passar per Barcelona durant una gira, però no ens en vam assabentar. Vaig llegir la notícia el dia després del concert. Per mi va ser una oportunitat perduda, però en aquelles èpoques la meva amiga Txaro era la proposadora més ràpida a aquest cantó de l'Ebre. Jo estava tranquil·lament mirant el Barça en un bar quan vaig rebre una trucada seva: concert de The Cranberries a Niça en unes setmanes. Comprem les entrades ja? Pel que sembla tenia la pàgina web oberta i només calia validar la compra. Què podia fer davant d'una proposta tan sobtada, jo sóc un home racional que m'agrada meditar les coses! Vaig dir que sí, és clar.

Amb el pas dels dies l'eufòria d'aquell acte tan impulsiu es va anar rebertint. És clar que ens feia gràcia veure The Cranberries en directe, però quina mandra anar fins a Niça... A més les dates no acompanyaven gaire. Però estàvem disposats a anar-hi, és clar, ni que fos per orgull i com a oda a les bogeries de joventut. Finalment l'atzar va decidir per nosaltres: el concert es va haver d'anul·lar per problemes a les cordes vocals de la Dolores. Tots els implicats vam fer un 'oooooooh' en assabentar-nos-en, però en realitat va ser un descans. Ep, que hi haguéssim anat, eh! D'això no hi ha dubte. Però...

Descansa en pau Dolores.

diumenge, 14 de gener de 2018

Anys llum

Ens ho posa difícil la canalla perquè requereixen una atenció constant, però sempre hi haurà una estona que estaran distrets o dormint, que podrem seure i tornar a tenir les millors converses del món, amb una ampolla de Martini i unes cerveses. Sempre tindrem aquella passejada en la que algú altre se n'encarrega i podrem conversar, reflexionar i divagar com abans. Saber que hi som malgrat que de vegades estiguem a anys llum. L'amistat és una mica això, oi? Anar més enllà del temps i l'espai.

dimecres, 10 de gener de 2018

Un combat diari

Si d'una cosa m'ha servit interessar-me per temes polítics ha estat per prendre consciència de moltes lluites de les que abans no era conscient. Una d'elles, potser la principal, és la feminista. Sé que parlant d'això em poso en un jardí, que pot ser delicat, però no per això vull deixar de parlar-ne. Se'm fa estrany considerar-me feminista, no me'n considero, encara que sempre he estat a favor de la igualtat. Però quan t'hi fixes una mica t'adones que 'estar a favor de la igualtat' és un concepte molt buit. Perquè la discriminació, el menysteniment, el silenciament que pateixen les dones és tan espectacular i els portem tan arrelats que ens passa completament per alt. És la normalitat.

Doncs no, no és normal. Que una cosa sigui habitual no vol dir que sigui normal. I en aquest cas no n'hi ha prou amb no participar de les burles, de les bromes, els comentaris masclistes i de superioritat, de la condescendència, i de tantes altres formes de desconsideració: s'han de combatre. Cada cop que riem d'una brometa masclista o que no diem res quan un home es creu superior només per tenir un penjoll entre les cames, estem sent còmplices; ho estem perpetuant. Les actituds masclistes s'han de rebatre, s'han de posar sobre la taula i deixar en evidència qui les practiqui. Només així anirem avançant cap a eradicar-les.

El fet de tenir al voltant tantes dones increïbles, formades, intel·ligents i molt bregades en aquesta lluita m'ha fet canviar, tornar-me més permeable a detectar la discriminació, i adonar-me que hi ha moltíssima feina a fer. És un tema de regulació, de lleis. Però també d'actitud i de canvi de mentalitat. I aquesta es treballa cada dia, o no s'avança. M'adono que abans era un més, algú que no parava atenció i amb això contribuïa a fomentar la desigualtat, encara que en el meu cas ens veiés a tots iguals. Segurament ja no partia de zero en la meva 'formació', però ara estic molt més a l'aguait i no callo quan detecto actituds o comentaris masclistes. Cal dir-ho, callar o riure les gràcies a un masclista només farà que reforci la seva posició de poder.

Dos apunts finals per no allargar-me més. No parlo de violència, aquest és un tema diferent i del que en podríem parlar molt més. Em centro en la desigualtat. I segon, és veritat que ara sóc molt més sensible a aquests temes i abans no ho era tant, així que segur que he comès moltíssims errors al respecte. Però ara ja he hagut de deixar planxat a més d'un masclista recalcitrant, especialment a la feina. Això no vol dir que ho faci tot bé, al contrari. Encara em falta treballar molt, i especialment en l'àmbit domèstic. No me n'amago, ni m'auto-enganyo, em falta molt per millorar.

dissabte, 6 de gener de 2018

Alemany per a principiants

Fa molts anys, abans de tenir el blog, vaig fer tres cursos d'alemany. Havia tingut un període d'exaltació d'aquell país i en volia aprendre l'idioma. Val a dir que en aquella època el meu cervell ja s'havia reprogramat per treballar i em costava posar-me a estudiar, arribar fins a l'aula era conceptualment complicat, però un cop allà gaudia de la classe i aprenia.

No sóc dolent aprenent, però sí llançant-me a parlar un idioma. En aquells tres anys vaig aprendre molt vocabulari i tota la gramàtica que van ser capaços d'ensenyar-me. També vaig assolir un nivell de comprensió acceptable, però em costava molt mantenir una conversa. De fet, amb només tres anys d'alemany no es pot dir que puguis ser un gran orador, però sí que depèn de la barra que hi posa cadascú que te'n surtis més o menys.

Des que vaig deixar les classes no havia ensopegat més amb l'alemany i el temps m'ha fet perdre el poc que sabia. Però aquest cap d'any a Berlín ha aconseguit despertar-me tots aquells aprenentatges latents, mica en mica m'anaven tornant verbs, algunes frases, i anava comprenent alguna conversa. No per comunicar-me, però sí per anar-ho dient, en veu moderada, a la meva companya, amb l'alegria d'aquell que s'adona que tres anys de cursos van servir per alguna cosa. I si per alguna cosa em van servir aquests dies és per recordar que l'alemany m'agrada molt i que m'encantaria saber-lo parlar. I que Alemanya és un lloc agradable i amable per visitar, i probablement un bon destí per fer-hi arrels en cas de migrar.  De moment no faré ni una cosa ni l'altra, em temo. Ja vaig deixar escapar l'oportunitat de passar-hi una temporada perquè em vaig adormir. Però aquest és un record diferent i no tan agradable.

dimecres, 3 de gener de 2018

Drei, zwei, eins...


Hi ha llocs i moments en els que ets conscient de la misèria i de la maldat humana. Hi ha llocs i moments en el que saps que cal recordar per no tornar a passar una altra vegada per allò. I si aixeques una mica la mirada t'adones que segueix passant, i no de manera menys crua ni destructiva. Però que no ho veiem perquè no passa tan a prop de casa. Un any que comença de manera impressionant, en el sentit ampli de la paraula.

*Monument de l'Holocaust, Berlín.