dilluns, 31 de desembre de 2018

Camí cap el 2019


Amb aquesta entrada arribo a les 100 aquest any, cosa que no havia aconseguit els dos darrers anys. També em servirà per desitjar-vos una bona entrada al 2019, que aquesta fita ens guiï i ens porti a bon port en l'any que comença. Ens seguirem llegint, oi? 

dijous, 27 de desembre de 2018

Lectures 2018

Si per algun estrany motiu em coaccionessin i m'obliguessin a publicar un únic post cada any, seria aquest: el de la llista de lectures. I és que aquesta tradició és gairebé tan antiga com el blog mateix, la seguiré ja per onzena vegada. Que lluny queda aquell 2008. A més, aquest any m'alegra poder explicar que he superat la barrera dels 50 llibres, cosa que no havia aconseguit els 4 anys anteriors. Per arribar-hi segueixo llegint llibres no massa gruixuts, amb algunes excepcions, però passo de les menys de 10500 pàgines dels dos anys anteriors a 13221 (36 per dia), així que gens malament, però molt lluny encara de les 19553 del meu millor any lector. Però com diem sempre, els números són només això: números. El que importa és gaudir de la lectura, i això no m'ho treu ningú! 

La llista, com sempre, amb nom del llibre en l'idioma en el qual el vaig llegir, autor o autora i la valoració en arroves que vaig fer-ne en el seu moment.
  1. El ferrocarril subterrani - Colson Whitehead   (@@@@)
  2. Atrofísica per a gent amb presses - Neil deGrasse Tyson   (@@@)
  3. La llibreria - Penelope Fitzgerald   (@@@)
  4. Societat negra - Andreu Martín   (@@@@)
  5. La guerra de les salamandres - Karel Čapek   (@@@@)
  6. No deixis mai de mirar al cel - Miquel Esteve   (@)
  7. Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres - Mónica Batet   (@@@)
  8. R.U.R. (Rossum's Universal Robots) - Karel Čapek   (@@ i mitja)
  9. Ready Player One - Ernest Cline   (@@@@)
  10. Què! - Miquel de Palol   (@)
  11. 100 preguntes sobre el càncer - Salvador Macip i Daniel Closa   (@@@@)
  12. Teoria King Kong - Virginie Despentes   (@@@)
  13. Snow Crash - Neal Stephenson   (@@@)
  14. L'illa de Maians - Quim Monzó   (@@@)
  15. El projecte Rosie - Graeme Simsion   (@@@@)
  16. L'esborrany - Sílvia Romero   (@@ i mitja)
  17. La noia de l'aniversari - Haruki Murakami   (@@@)
  18. Passatge de les Ombres - Arnaldur Indriðason   (@@@ i mitja)
  19. Teoria general de l'oblit - José Eduardo Agualusa   (@@@)
  20. Els desposseïts - Usrula K. Le Guin (@@@@)
  21. Espanya de merda - Albert Pla   (@@)
  22. Els estranys - Raül Garrigasait   (@@)
  23. Anna Grimm, Memòria Mortal - Montse Sanjuan   (@@@)
  24. Alexandra Schneider und ihr Casiotone - Joan Miquel Oliver   (@@@)
  25. Un petit favor - Darcey Bell   (@@@)
  26. La tardor de la llibertat - Victor J. Jurado   (@@ i mitja)
  27. El conte de la serventa - Margaret Atwood   (@@@@)
  28. Rescat a Katxatof - Salvador Macip i Lluís Llort   (@@@)
  29. Informe urgent des dels escons 4 i 5 - Albano Dante Fachín i Àngels Martínez Castells   (@@@)
  30. Permagel - Eva Baltasar   (@@@ i mitja)
  31. Montecarlo - Peter Terrin   (@@@)
  32. Balanç fins a la matinada - Manuel de Pedrolo   (@@ i mitja)
  33. La rebel·lió dels animals - George Orwell   (@@@@)
  34. Apleganúvols - Gemma Barberán
  35. Cada set onades - Daniel Glattauer   (@@@)
  36. And then there were none - Agatha Christie   (@@@@)
  37. Istanbul Istanbul - Burhan Sönmez   (@@)
  38. Sabates de taló italià - Magdalena Tulli   (@@)
  39. Desig de xocolata - Care Santos   (@@@@)
  40. La mort del comanador, llibre 1 - Haruki Murakami   (@@@@)
  41. Els llits dels altres - Anna Punsoda   (@@ i mitja)
  42. La forma de l'aigua - Andrea Camilleri   (@@)
  43. Canteu, esperits, canteu - Jesmyn Ward   (@@@)
  44. Fills de la setena onada - Salvador Macip   (@@@)
  45. Aprendre a parlar amb les plantes - Marta Orriols   (@@@@)
  46. El jurament - Sílvia Romero   (@@@)
  47. Ha anat així - Natalia Ginzburg   (@@ i mitja)
  48. Les nostres riqueses - Kaouther Adimi   (@@@ i mitja)
  49. Estimats Lluc i Joana - Oriol Junqueras
  50. La quinta mujer - Henning Mankell   (@@@)
  51. Fungus - Albert Sánchez Piñol
Només Salvador Macip fa triplet aquest any a la meva llista, però també tenim els meritoris doblets de Haruki Murakami, Sílvia Romero i Karel Čapek. En general ha estat un any força bo de lectures, amb molts llibres que s'han emportat quatre arroves, però alguns d'ells segurament haguessin merescut més. Destacaria per sobre dels altres 'El ferrocarril subterrani', 'La guerra de les salamandres', 'Ready Player One', 'La rebel·lió dels animals' i 'Aprendre a parlar amb les plantes', tot i que 'El projecte Rosie', 'Els desposseïts' i 'El conte de la serventa' els seguirien de prop. Ha estat un any de recuperar velles glòries del meu univers lector com Neal Stephenson, Henning Mankell o Albert Sánchez Piñol i descobrir grans autores com Care Santos, Ursula K. Le Guin o Margaret Atwood. També alguns llibres fluixos, però de decepcions, per no complir les expectatives, poques. Potser el 'Què!' de Miquel de Palol, el premiat 'Els estranys' de Raül Garrigasait o el primer de Camilleri, amb una traducció infame.

Les ressenyes de tots els llibres citats, a excepció del darrer, que acabaré els propers dies, les podreu trobar al blog Llibres, i punt!, si hi teniu interès. Ja sabeu, però que qualsevol dubte o comentari que vulgueu fer estaré més que encantat de respondre'l aquí. Una altra cosa no em demaneu, però parlar de llibres, tant com vulgueu!

dilluns, 24 de desembre de 2018

Cada gat al seu corral


Ja tenim un altre Nadal aquí. Com és habitual, en Blog i jo desitgem que passi ràpid. Ell, que pot, ja pren posicions al sofà i s'abriga per passar aquests dies. Si pot ser, que ningú el destorbi. Els dos us desitgem unes Bones Festes, passeu-les de la manera que més us agradi. Intenteu no barallar-vos massa, que aquestes dates són propenses. I amb aquesta imatge del rei de la casa física i la virtual, arribem també als 1500 posts en aquest blog. Gens malament.

divendres, 21 de desembre de 2018

Pel·lis 2018

Seguim amb els clàssics nadalencs, és el torn de les pel·lícules vistes durant aquest 2018, que han augmentat molt respecte l'any anterior, de fet s'han doblat. Tot plegat gràcies a les plataformes digitals, obrir la tele i tenir tanta oferta fa que vingui molt de gust sofà i manteta. També n'he enganxat alguna a la tele i mantenim la mitjana d'anar un cop l'any al cinema! La pel·lícula vista al cinema aquest 2018 és 'Ready Player One'. Seguim amb molta predilecció de les pel·lícules d'animació, però aquest any també n'han caigut unes quantes de superherois i d'acció, anem millorant!

Com és habitual, les pel·lícules estan per ordre cronològic de visualització, en l'idioma en el que les vaig mirar (en alguns casos poso la traducció), any de producció i director o directora. Ja direu si heu vist moltes o poques d'aquestes!
  1. Figuras ocultas, 2016, Theodore Melfi
  2. Lilo & Stitch, 2002, Dean DeBlois i Chris Sanders
  3. Ghostbusters II, 1989, Ivan Reitman (en Alemany!!)
  4. Un italiano en Noruega, 2016, Gennaro Nunziante
  5. La Trinca: Biografia no autoritzada, 2011, Joaquim Oristrell
  6. Eva, 2011, Kike Maíllo
  7. Beauty and the Beast (La Bella i la Bèstia), 2017, Bill Condon
  8. Estiu 1993, 2017, Carla Simón
  9. Gru 3. Mi villano favorito, 2017, Pierre Coffin i Kyle Balda
  10. Dinosaurio, 2000, Ralph Zondag i Eric Leighton
  11. Fe de Etarras, 2017, Borja Cobeaga
  12. Baby driver, 2017, Edgar Wright
  13. El Caballero Oscuro, 2008, Christopher Nolan
  14. Wonder Woman, 2017, Patty Jenkins
  15. Ready Player One, 2018, Steven Spielberg
  16. La vida de Brian, 1979, Terry Jones
  17. Bright, 2017, David Ayer
  18. V de Vendetta, 2005, James McTeigue
  19. Dunkerque, 2017, Christopher Nolan
  20. Churchill, 2017, Jonathan Teplitzky
  21. The Greatest Showman (El gran Showman), 2017, Michael Gracey
  22. Ferdinand, 2017, Carlos Saldanha
  23. Independence Day, 1996, Roland Emmerich
  24. Jumanji: Welcome to the jungle (Jumanji: Benvinguts a la jungla), 2017, Jake Kasdan
  25. Geostorm, 2017, Dean Devlin
  26. Coco, 2017, Lee Unkrich
  27. Pixels, 2015, Chris Columbus
  28. Sing (Canta!), 2016, Garth Jennings
  29. Una serie de catastróficas desdichas, 2004, Brad Silberling
  30. Doctor Strange, 2016, Scott Derrickson
  31. La liga de la justicia, 2017, Zack Snyder
  32. Traidores como los nuestros, 2016, Susanna White
  33. Three Billboards outside Ebbing, Misouri (Tres anuncis als afores), 2017, Martin Mc Donagh
  34. Gorrión Rojo, 2018, Francis Lawrence
  35. El viaje de Chihiro, 2001, Hayao Miyazaki
  36. Pacific Rim Insurrección, 2018, Steven S. DeKnight
  37. The Guardians of the Galaxy (Guardians de la galàxia), 2014, James Gunn
  38. The Guardians of the Galaxy Vol. 2 (Guardians de la galàxia 2), 2017, James Gunn
  39. Pacific Rim, 2013, Guillermo del Toro
  40. El instante más oscuro, 2017, Joe Wright
  41. La increible pero cierta historia de Caperucita Roja, 2005, Cory Edwards, Todd Edwards i Tony Leech
  42. La part positiva de les coses, 2013, David O. Russel
  43. 12 Monos, 1996, Terry Gilliam

dimarts, 18 de desembre de 2018

Relats conjunts, El rapte d'Europa


Des de ben menuda va mostrar un gran amor pels animals. A diferència dels seus companys d'escola, que es divertien apedregant gats i martiritzant petits insectes, ella no podia veure cap animal patint, per petit que fos, i no tenir-ne cura. Va portar a casa tota mena de bestioles, no sempre del gust dels seus pares i la seva germana. És clar que estaven contents del bon cor de la seva filla, però a casa van tenir-hi molts convidats indesitjats, des de pregadéus desorientats fins alguna gallina amb l'ala malmesa. Però no s'hi quedaven gaire, en el moment que la nena els veia guarits, els deixava en llibertat o els tornava allà on els havia trobat.  

Quan no cuidava animals, se la podia veure devorant llibres sobre la fauna més diversa, en sabia un munt, més que els seus mestres, que no li podien ensenyar res que ja no sabés. Però igualment la classe de ciències naturals era la seva preferida. El pare pensava que ja li passaria la dèria, però la mare va tenir clar ben aviat que es decantaria pels estudis de veterinària, i no es va equivocar. Poder ajudar els animals de manera professional va ser un somni fet realitat per ella, la feia molt feliç, i tots els animals que tractava es relaxaven a les seves mans, l'amor que els professava curava tant com la seva ciència.

Cada cop li costava més relacionar-se amb humans, eren cruels i mesquins, no tenien compassió i a més no respectaven els animals. On quedava la noblesa de les bèsties? La bonhomia? No se sentia amb cap humà com se sentia amb els seus pacients animals. I qui menys entenia de tots els humans eren aquells que no s'acontentaven a menystenir els animals, sinó que els feien mal voluntàriament i amb gran plaer. Caçadors, escorxadors, toreros... Hi havia de fer alguna cosa, no podia permetre que més animals seguissin patint. Va voler anar més enllà de ser una sanadora, havia de salvar animals que estiguessin en perill i començaria per les festes del seu poble. Cada any hi havia una activitat execrable consistent, als seus ulls, en torturar i vexar un pobre brau. Tothom es divertia aquell dia, menys el toro, és clar. Ni ella tampoc. Però s'havia acabat, aquell any ningú no faria mal a la pobra bèstia, un preciós exemplar de toro albí anomenat Europa. Va alliberar-lo dels seus captors i va fugir amb ell davant la mirada de tothom. Mai s'havia sentit tan bé, tan lliure. Ningú l'ha tornat a veure.


La meva participació a l'últim Relats Conjunts de l'any.

dissabte, 15 de desembre de 2018

Balanç 2018

Se'ns acaba un 2018 estranyot i força descoratjador per les aspiracions nacionals amb les que vam acabar 2017, però més enllà del moment polític que patim, la vida ha continuat fent el seu camí i toca fer balanç de l'any, com sempre faig des que tinc el blog, el 15 de desembre.

L'any 2018 va començar a Berlín, en un preciós mercat de nadal. Allà vam passar el cap d'any, una manera genial d'iniciar-lo. Al setembre va fer 5 anys que la Fantàstica Acompanyant i jo fem camí plegats, sembla que encara no s'ha cansat de mi! I el que segueix vivint com un rei és en Blog, el gat més mimat del món mundial. Els tres i la nostra comunitat vegetal seguim vivint al mateix lloc, l'economia no ens fa patir, però tampoc ens permet buscar un lloc millor per viure. Un dels ginkgos ha passat definitivament a millor vida (en queden 5) i també un gerani. Per contra, un dels alvocaters ja fa 90 cm d'alçada, aviat m'atraparà. El Clio ha passat la revisió del segon any i està en perfecte estat. Pel que fa a temes domèstics, si l'any passat vam canviar d'entitat bancària, aquest any ha estat el torn de l'electricitat: ens hem passat a Som Energia recentment. Hem tingut problemes amb les persianes, les tres que tenim es van desintegrar en molt poc temps de diferència, però ja estan arreglades, com també un problema d'humitats que feia temps que durava, i tenim porta del carrer nova, que l'anterior semblava que hagués de caure només bufant. Ah, tenim el pis encara molt més maco i acollidor a base de manualitats. 

Com comentava, aquest any ha estat políticament molt tediós. Veníem d'assolir les més altes quotes d'activisme amb el referèndum del primer d'octubre; a dia d'avui sembla que tot ha acabat en folklore i accions simbòliques. El que no és simbòlica és la justícia espanyola, que manté presos i preses polítiques i persones exiliades. Alguns d'ells estan actualment en vaga de fam i és una reivindicació que desitjaria que acabés, penso que els presos ja han patit prou com per, a sobre, arriscar la seva salut. Ens hem mantingut mobilitzats en diverses manifestacions i participo regularment en les concentracions setmanals per reclamar el seu alliberament, però el tedi general i la situació local també m'han matat molt les ganes de militar. Ara bé, s'acosten les municipals i el meu compromís amb les persones de la secció local farà que m'hi impliqui més que mai, si això és possible. Trauré les forces d'on podré. Per si tot això fos poc, ens enfrontem a una pujada de la ultradreta molt preocupant de la que ja he parlat aquí al blog, com també de feminisme, un tema que m'interessa cada cop més i que intento treballa dia rere dia.

I a tot això, no he deixat de fer castells, però amb responsabilitats molt petites que em treuen poc temps. Ha estat un any especialment difícil castellerament parlant. A banda, hi ha hagut Concurs de Castells a Tarragona i va guanyar la Vella de Valls, trencant així l'hegemonia de moltes edicions de Vilafranca. És clar que, si parlem de distraccions, aquest any m'he fet un fart de fer Escape Rooms! M'estrenava l'any passat i aquest 2018 n'he fet una pila, un d'ells al Gran Teatre del Liceu, no el millor tècnicament, però segurament sí que el més remarcable. També he llegit més que els darrers anys i he vist més pel·lícules i sèries que mai.

Aquest any ens havíem plantejat fer força muntanya i penso que ho hem aconseguit, sempre des del nostre escàs nivell com a excursionistes i el poc temps que tenim per dedicar-hi. Vam començar fent una excursió amb raquetes al Tuc Miei (2258m) a la Vall d'Aran, vam visitar les Coves de Can Riera de Torrelles de Llobregat i vam pujar al Mont Caro (1441m) pels volts de Setmana Santa en una escapada a Terres de l'Ebre. Un altre fet important de l'any va ser el viatge a Canadà que per mi suposava sortir per primera vegada d'Europa. Allà vam fer diverses excursions pels parcs naturals, la més destacada de les quals va ser la Plain of the Six Glaciers i el llac Agnes. I de tornada, vam fer un nou intent de revalidar els galons de 3000m, altre cop amb el Tuc de Molières, però va acabar en accident: vaig caure per una pendent de neu i vaig rebre una bona patacada, sense conseqüències greus. Per sort, la setmana següent sí que vam aconseguir coronar el Besiberri Sud (3023m) sense incidents i em va fer molta il·lusió. Vam acabar temporada fent l'Olla de Núria, una ruta llarga que té com a punt més alt el Puigmal (2913m). Parlant de Canadà, ha estat el viatge estrella de l'any, és clar, i això ha fet que no poguéssim viatjar gaire més, però sí que vam estar a Berlín a principi d'any, com comentava, i també vam fer una setmaneta a Viena a la tardor.

I acabem la repassada amb el blog. Un cop més, em vaig proposar arribar als 100 posts, cosa que no he fet els dos darrers anys. Si tot va bé, aquest any sí que compliré. El Llibres, i punt! segueix a bon ritme, però no he pogut continuar fent posts setmanals a La Comunitat del Fosfat, no he trobat el temps. Cada cop em costa més mantenir el nivell de participació a la catosfera, ho vaig desenvolupar en una trilogia blogaire (1, 2, 3) on abordava diversos temes. També us vaig fer pencar per l'onzè aniversari del blog, on us demanava quin havia estat el vostre viatge més especial. Aquest any també vam tenir una petita crisi perquè el blogger va deixar d'enviar-nos els comentaris al correu, però al final ho vam solucionar. Intento no deixar de passar mai pels vostres blogs i participar en allò que proposeu, però aquí al blog només he seguit fent relats mensualment gràcies a Relats Conjunts i a les substitucions estiuenques de la Carme Rosanas.

I em penso que no em deixo res remarcable. Ha sortit llarguet, però és que un any dóna per molt. Veurem què ens porta el 2019, que ja truca a la porta. Moltes gràcies a tothom que passa incansablement per aquí, o de manera esporàdica, és sempre un plaer tenir el vostre feedback, espero continuar tenint-lo fins que el cos aguanti.

dimecres, 12 de desembre de 2018

Moniatos

S'acosten les festes i qualsevol intent de fer bondat amb el menjar quedarà reduït a cendres, entre els àpats tradicionals i els sopars nadalencs que, per cert, jo començo avui, la resistència és fútil. Deixant de banda això, volia explicar que a casa mirem de consumir fruits de temporada i la sorpresa d'aquest any ha estat el moniato. Excloent algunes incursions esporàdiques, per mi el moniato era només aquella cosa pastosa i embolicada en paper de plata que hi havia al costat de les castanyes i els panellets el dia de la castanyada. Cada any en menjava una rodanxeta perquè no fos dit que no el tastava, però res.

Foto extreta de la Viqui.
Doncs bé, aquest any a la castanyada de casa els vaig fer el mateix cas que habitualment, però posteriorment se'ns va acudir comprar-ne un dia i mirar de fer-lo d'alguna altra manera, i quin èxit tu! La idea segurament ens va venir recordant un dinar en un conegut i cèntric restaurant barceloní que, no vull dir noms, però es diu Semproniana, en el que ens van servir unes braves de moniato que eren una meravella. Vam provar de fer-lo de diverses maneres i li hem trobat el gust. Per exemple, n'hem fet daus al forn per menjar amb salsa brava i un intent de xips una mica socarrimats però bons. També en posem per substituir la patata com a acompanyament dels pèsols o com a ingredient de la crema de carbassa, que li dóna un gust molt bo. La carbassa, per cert, un altre producte que explotem per aquestes dates.

Descobreixo ara que, a banda de ser molt bo, el moniato ataronjat, que també es coneix com a batata, és ric en vitamina A i en altres vitamines i micronutrients. Tot ideal! Així que, ja que és un aliment tan recomanable (això ho dic jo), voldria saber si en mengeu i de quines maneres el prepareu, a veure si em doneu idees diferents per consumir-lo, que ho provarem a casa. Així farem feliços els venedors de moniatos també!

diumenge, 9 de desembre de 2018

Energia

Seguim amb les tradicions d'aquestes dates. No sé si és que al desembre tot es precipita perquè no ho has fet abans, però al 2017 ja vaig explicar que havia fet un primer pas per la desconnexió amb el marc mental espanyol fent el canvi d'entitat bancària per una amb seu a Catalunya i que no cotitzi a l'IBEX. Aquest any és el torn de l'energia, que després de cobraments abusius i canvis de distribuïdors sense que sapiguem que hi ha darrere, hem decidit tallar-ho d'arrel i optar per l'opció Som Energia.

Ja hem començat els tràmits pel canvi de companyia, ens hem fet socis de la cooperativa, perquè es tracta d'una cooperativa de consum, i les properes setmanes es materialitzarà el canvi. Un dels avantatges principals és que podrem triar la tarifació horària del nostre consum de la manera que més ens convingui, però són tants els canvis, començant per trencar els monopolis energètics i donar una puntada de peu a les velles maneres d'estafar els pobres consumidors i continuant per apostar per les energies renovables i el canvi del model energètic, que estem molt contents de contribuir-hi.

En uns moments que el procés independentista viu de símbols, segueixo pensant que aquestes accions petites, minúscules si voleu, són més efectives que d'altres que es fan. Sí fossin accions majoritàries segurament inquietarien més els poders de l'Estat que cap altra cosa. Ho faig per consciència, per responsabilitat i per convicció, no com a acte simbòlic. Mica en mica, seguir fent passos cap a la desconnexió i cap a millors maneres de gestionar els recursos.

dijous, 6 de desembre de 2018

Sèries 2018

El mes de desembre sempre és el dels resums i balanços, i ja que ara el nadal comença a mitjans de novembre, tampoc jo esperaré gaire a començar amb els meus resums. I ho faré desdoblant un dels posts clàssics d'aquestes dates, perquè la cultura de mirar sèries per plataformes digitals cada cop està més integrada en el nostre dia a dia i aquest apartat d'oci es mereix un post separat de les pel·lícules vistes, que ja vindrà i que aquest any també han augmentat força a casa. Comencem doncs per les sèries que hem seguit aquest any a casa, la llista de les quals probablement ja no variarà d'aquí a final d'any perquè n'hem començat una amb diverses temporades:
  • Como defender a un asesino, T3-4
  • Black Mirror, T4
  • Mindhunters, T1
  • Stranger Things, T2
  • The end of the F***ing World, T1
  • Altered Carbon, T1
  • Jessica Jones, T1-2
  • 13 Reasons Why, T2
  • La casa de papel, T1-2 (acabada)
  • Fortitude, T1
  • Suits, T1-8
  • Disenchantment, T1
  • Sense 8, T1-2 (acabada)
  • House of Cards, T6
  • The Blacklist, T1 (en curs)
Ha estat l'any de 'Suits', que ens ha enganxat molt i hem vist les 8 temporades disponibles (falta la segona meitat de la vuitena, que s'emetrà al març, segons tinc entès). També destacaria 'Sense 8' i 'La casa de papel', i personalment 'Mindhunters', encara que hi ha discrepància a casa. Per sobre de totes, però, hi ha 'Black Mirror', que si descomptem 'Joc de Trons' que menja a part, per mi és la millor sèrie actual amb diferència. En l'apartat de decepcions, 'Altered Carbon', o com desaprofitar una magnífica idea, Disenchantment i la temporada 6 de House of Cards, que ha perdut la gràcia absolutament sense en Kevin Spacey, tot i que em sembla bé que l'apartessin pels seus escàndols d'abusos a menors. 'The Blacklist' té bona pinta, però portem pocs capítols per jutjar. Veurem quines sèries ens portarà 2019!

dilluns, 3 de desembre de 2018

The non-special ones

Rèiem dels americans per haver votat Trump. És que són curtets, pobres. Ens la bufa que a Polònia, país castigadíssim, hagin guanyat els nazis. I ara pensarem que els andalusos són la riota de l'Estat perquè es deixen entabanar pel populisme. Ja pararem de riure quan veiem que al nostre país, tan pur, tan noble, pacífic i cívic, tampoc no estem lliures de feixistes, que de moment surten al carrer, però que també hi seran a les urnes. Perquè no som un país diferent de qualsevol altre, per més que ens ho vulguem creure,  i a la ultradreta li toca pujar a tot arreu, diuen els sociòlegs. Haurem de lamentar no prestar-li prou atenció.

divendres, 30 de novembre de 2018

Fent comptes

Justament ara fa un any feia un post que es deia Prioritats. Allà explicava que havia valorat apuntar-me a un gimnàs, però que en veure els preus m'havia semblat extremadament car. En fer la reflexió em vaig adonar que probablement el que em costaria el gimnàs anualment seria menys que el que em gasto en llibres, però era només una suposició, un càlcul aproximat. La conclusió, evidentment, era que per un gimnàs em semblava molt, però per llibres no tant. Qüestió de prioritats.

Doncs bé, aquell post em va deixar un dubte seriós: quant redimonis em gasto en llibres? I com que ja sabeu que no paro de fer llistes i classificacions, no ve d'una, oi? Vaig començar a apuntar tots els llibres que entraven a casa per quedar-s'hi i el que m'havien costat. Com que la llista de pendents ja puja a 80 volums i ja no compraré més llibres fins la campanya de Reis (que serà un drama), estic en disposició de presentar aquestes dades.

Aquest 2018 han entrat a casa un total de 52 llibres que han pujat la no menyspreable quantitat de 648.91€. No tots són comprats, si no aquesta quantitat seria encara més alta. Algun me l'han regalat, n'he guanyat alguns en una rifa o me'ls han enviat per ressenyar. Ep, però la majoria trinco trinco, eh! També és cert que sempre llegeixo en paper i la majoria de llibres són nous, que no són precisament barats. Però bé, cadascú es gasta els diners que té en el que vol, i a mi gastar-los en llibres no em sap mai greu.

dilluns, 26 de novembre de 2018

Comunicació no sexista

Cada cop es parla més de les eleccions municipals 2019 i això vol dir que els partits ja es posen en mode eleccions. Independentment que ens agradi més o menys que es plantegin unes eleccions com si no passés res, les precampanyes ja van prenent forma i per mi és una oportunitat per aprendre. En aquest cas, he pogut assistir a una formació de comunicació no sexista que m'ha resultat molt interessant. M'esperava una altra cosa, perquè l'expectativa era aprendre a comunicar de cara enfora de manera igualitària i no ofensiva per ningú, però ens hem centrat més aviat en la comunicació interpersonal i s'ha generat un debat constructiu en la que tothom ha pogut participar.

Partint de la base que tradicionalment els espais d'opinió i de decisió han estat ocupats per homes, la introducció de la dona en aquests espais ha costat déu i ajuda i encara a dia d'avui no està normalitzat. No és gens estrany que una dona que pren la paraula en una reunió o en un debat sigui interrompuda o parli sempre amb peus de plom perquè ningú pensi que li està trepitjant el terreny. Això, si és que s'atreveix a començar a parlar, o té la valentia d'oferir-se per fer alguna tasca. Com podeu imaginar, això és una anomalia. També passa que, quan una dona aporta idees, no és escoltada, però si posteriorment un home planteja la mateixa idea és rebuda d'una manera molt diferent. Ser conscients d'aquestes coses ens ha d'ajudar, tant a homes com a dones, a no deixar que passin, a contribuir a que tothom sigui escoltat per igual i pugui participar amb seguretat. Precisament, la inseguretat que de vegades sembla que mostren les dones és prudència, un cert complex d'inferioritat, i molts cops són expertes en allò que no s'atreveixen a exposar. Això no pot passar, hem d'aprendre a fer que no passi.

Llenguatge inclusiu, evitar discriminacions o posar en dubte les dones només pel fet de ser-ho, donar tractament diferent a una dona o un home menystenint la formació d'ella, són alguns exemples de com el llenguatge pot ajudar a normalitzar la participació de la dona en espais d'opinió i participació. Però sobretot que no quedi en paraules, perquè no sempre el que comuniquem és el que després fem en la nostra vida quotidiana. És feina de tots i totes que acabem no veient un gènere, sinó una persona.

dissabte, 24 de novembre de 2018

Relats conjunts, El malson


Quin malson he tingut, tu! Somiava que una dona guapíssima, molt bella, vestida tota de blanc, arribava al meu castell sobre el seu cavall negre com el carbó, com si d'una aparició mística es tractés, però en veure'm queia desmaiada de l'ensurt. No n'hi ha per tant! Tampoc sóc tan lleig! Vosaltres què creieu?


La meva participació (poc inspirada) als Relats Conjunts de novembre.

dimarts, 20 de novembre de 2018

15 anys en el futur

Després d'haver llegit el darrer llibre d'en Salvador Macip Fills de la Setena Onada, una de les crítiques que li vaig fer és que ha imaginat un futur proper molt semblant al present que coneixem. En el llibre, que passa uns 15 anys en el futur, hi ha algunes millores tecnològiques, però la manera d'interactuar dels personatges és molt semblant a la d'ara i la seva vida quotidiana no sembla haver patit grans modificacions. Ell comenta que no creu pas que d'aquí a 15 anys tinguem cotxes voladors, però no es tracta d'això, sinó de coses menys perceptibles. 

Si mirem 15 anys enrere no teníem smartphones, però sí mòbils que feien trucades i enviaven missatges. Les tauletes eren inexistents i els rellotges no eren intel·ligents, però donaven l'hora la mar de bé. Si volies fer anar un patinet o una bici havies de gastar energia i suar. Miràvem la tele i, en cas de seguir una sèrie, ens havíem d'esperar una setmana a veure el següent capítol. Els formats físics per escoltar música ja desapareixien i el que es portava era l'mp3 i la pirateria. Era impensable que es pogués sentir tota la música del món amb un sol aparell i en streaming. No existien les xarxes socials, només blogs, però no en tenia pràcticament ningú! Les xarxes socials eren els xats, que ja no se'n troben. Ah, i encara ens fotíem un bon embolic amb l'euro! Fixeu-vos que, fins i tot, Google encara tenia competència...

Aquests són només uns quants exemples de com ha canviat la nostra vida en molt pocs anys i la tecnologia no creix de forma lineal, sinó exponencial. Així que d'aquí a 15 anys segur que la nostra manera de viure haurà canviat moltíssim (si és que encara som aquí, perquè la tecnologia bèl·lica també evoluciona). Moltes coses funcionaran diferent, però ni ens n'adonarem perquè haurem anat acompanyant el canvi i els nous avenços ens semblarà que sempre han estat allà. No és la meva intenció que en Macip s'enfadi, però d'aquí a 15 anys penso que tot haurà canviat molt. Per exemple, imagino que la majoria de formats físics de reproducció i entreteniment hauran desaparegut i seran virtuals i hologràfics. Existiran ambients immersius per connectar-se a la xarxa, que seguirà existint, però probablement no com la coneixem ara. Segurament les cases estaran molt més robotitzades i domotitzades i serà cada cop més comú que els assistents i serveis de cara al públic no siguin humans sinó màquines. La intel·ligència artificial estarà molt més perfeccionada, és clar. I tantes altres coses.

Quines coses? Això us vull preguntar. Quines coses penseu que hauran canviat d'aquí a 15 anys? De tecnologia, de manera de viure, de moure's, de comunicar-se, de distreure's. Va, sigueu imaginatius!

divendres, 16 de novembre de 2018

Si avui és dimarts, això és...

En el meu entorn sovint es parla dels sacrificis que es fan pels fills i cadascú se'ls agafa a la seva manera. Però el que ningú pot negar és que quan es té canalla les coses canvien, ja no es pot actuar com si no hagués passat res. Personalment no ho puc comentar pel que fa a descendència, però sí que ho constato amb els meus pares. 

Al 2012 ja vaig explicar en un post que el meu germà i jo havíem decidit enviar els nostres pares a Lisboa perquè no havien viatjat pràcticament mai. Abans de néixer jo havien estat per diversos llocs d'Espanya i just quan vaig néixer van anar a Londres, però des de llavors, i d'això en fa moooolts anys, no havien tornat a viatjar. No hem fet mai un viatge plegats, les vacances sempre les hem passat en un apartament a la platja (o a la muntanya quan érem molts petits), però la cosa ja no donava per més. I potser no són les persones més intrèpides del món, però ja els agrada voltar i fer coses. Però sense haver passat mai penúries, en els equilibris econòmics que havien de fer totes les famílies això de veure món no entrava a l'equació.

Doncs bé, sembla ser que el meu germà i jo vam obrir la caixa dels trons. Després de tota una vida de contenció i d'existència reposada, aquell viatge a Lisboa els va obrir els ulls i es van adonar que no era massa tard per recuperar una mica del temps perdut. Ara ja estan jubilats i s'acosten als 70, però en aquests sis anys que han passat han anat a París, a Alemanya, a Roma, a Rússia (!) i avui mateix marxen a Lanzarote... tot viatges organitzats, visitant diversos llocs cada cop, així que segur que me'n deixo. Però no s'aturen aquí, eh? Ara que ja han perdut la vergonya diuen que tenen previst anar a Nova York, amb Egipte sempre en cartera, encara que no sé si és el millor moment per anar-hi...

Una mica tard, però s'han espavilat. No paren, tu. M'alegra que ara puguin fer moltes coses que no podien fer abans quan nosaltres depeníem d'ells. S'ho mereixen tot.

dimarts, 13 de novembre de 2018

De 4 a 3 Amics

El temps passa per tothom, i així com veiem com els jugadors dels nostres equips preferits debuten, maduren i es retiren, també els nostres grups de referència fan aturades indefinides o se separen. Després que fa uns anys es dissolguessin els meus estimats Antònia Font, ara són Els Amics de les Arts els que ens han donat una mala notícia. No, no pleguen, o no és això el que han comunicat, però des dels inicis el grup estava integrat per quatre amics, quatre antics companys de pis en l'època universitària. Ara un d'ells ha decidit emprendre un camí en solitari i deixa formalment la banda. Es tracta d'Eduard Costa, l'home dels instruments estranys.

Podria dir que potser és la pèrdua menys sensible, però no és així. Sense ser quatre no serà el mateix. Tots canten en totes les cançons que han fet fins ara, estan pensades per quatre veus. Així que les cançons antigues sonaran diferents i els nous temes hauran de ser concebuts, per força, de manera diferent. Això és perdre una mica l'essència, si no és que decideixen incorporar algú. o fan cantar el baix que els acompanya Pol Cruells, que ja ha fet cançons en solitari. Sigui com sigui, s'acaben els Amics tal i com els coneixíem, haurem d'estar expectants a com evoluciona el projecte. 

Aquesta és una de les cançons del seu darrer disc com a 4 Amics, una de les més canyeres. Que serveixi a mode de comiat de l'Eduard.


dissabte, 10 de novembre de 2018

Rècords d'animals

La meva companya i jo som molt aficionats a veure bestioles en llibertat. Ja ens ve per defecte professional, però no tothom s'emociona com nosaltres quan en trobem alguna de calibre considerable. Llavors és quan a mi em surten un munt de dades sobre animals que vaig aprendre de petit i que encara em queden. No és que ella no en sabés, però jo tinc aquesta memòria estúpida molt desenvolupada, em permet recordar moltes bajanades, però no recordar que he de baixar la brossa, per posar un exemple a l'atzar. A casa teníem col·leccions senceres sobre animals i tant el meu germà com jo en gaudíem molt. Al final ell es va desviar (pobre) i se'n va anar a Història, però jo vaig acabar a Biologia, tot i que llavors ja sabia que les coses que hi ha dins dels animals són més divertides que els animals pròpiament. Però bé, el cas és que moltes les dades que recordo provenen d'aquest llibre:


D'entre tots els que tenia, aquest era el que més consultava, cosa que demostra que el tema de llistar, de fer rànquings i classificacions ja em ve de molt lluny. Partint de la base que és un llibre per nens, és molt didàctic i explica moltes coses a banda d'ensenyar-te quins són els animals més grossos, els més petits, els més ràpids, els que tenien les banyes més grans, els que salten més, els que viuen més anys... Era el llibre ideal per mi! Us deixo amb alguns exemples extrets del llibre perquè veieu què meravellós que és, si feu clic a les imatges les veureu millor:






El llibre encara està a casa de ma mare, però l'he agafat en préstec per poder-vos-el ensenyar, que em feia il·lusió. Vaig aprendre'n tant que encara recordo moltes coses!

dimecres, 7 de novembre de 2018

Sacher

D'entre les moltes atraccions de Viena, una de les més notables no és ni un palau, ni un museu, ni uns jardins, sinó un dolç. I és que Viena és el bressol del famós pastís Sacher, un pastís de xocolata avui dia molt estès, però que en el seu origen té una història prou curiosa.

Explica la llegenda que el príncep austríac Wenzel von Metternich va encarregar al seu cap de cuina unes postres que delectessin uns convidats molt especials que tenia i, per treure-li pressió, li va deixar anar un 'avui no m'avergonyeixis'. Però resulta que el cap de cuina estava malalt i va deixar la responsabilitat al seu aprenent de segon any Franz Sacher, de només 16 anyets. El pastís que va preparar va causar furor entre els convidats, així que el nano se'n va sortir, però inicialment aquestes postres no van adquirir massa notorietat. Corria l'any 1832.

En Franz va acabar els seus estudis i es va acabar establint a Viena amb la seva pròpia botiga. Però qui va continuar el seu llegat va ser el seu fill gran, l'Eduard, que va fer el seu aprenentatge a una fleca i xocolateria molt coneguda: la Demel. Allà va perfeccionar la recepta del seu pare i la Demel va començar a servir-lo, amb gran èxit. Posteriorment, l'Eduard va obrir l'Hotel Sacher (1876) i allà també se servia, la Sachertorte es va convertir en un dels plats més típics de la gastronomia vienesa.

Però què va passar? Doncs que ja entrat el segle XX, amb la mort de l'Eduard i de la seva dona Anna (que havia continuat el negoci), l'Hotel va fer fallida. El fill dels dos, que també es deia Eduard, va trobar feina a la Demel, que així va obtenir la producció de la Sacher amb exclusivitat. Però uns anys després (1934), els nous propietaris de l'Hotel van començar a distribuir el pastís novament i això va comportar moltes baralles legals entre els dos establiments que es disputaven la titularitat de vendre el Pastís Sacher Original. No va ser fins el 1963 que es van posar d'acord. Van quedar que a l'Hotel es quedava els drets de titular 'Pastís Sacher Original' i la Demel podia posar un segell triangular on es llegís Eduard-Sacher-Torte. I així ho fan des de llavors.

Les dues s'assemblen molt però no són ben bé iguals. Un cop es van posar d'acord, comparteixen la titularitat del pastís, però ja és cosa de cadascú decidir quin dels dos troba més bo, o el considera més autèntic. Nosaltres, per curar-nos en salut, les vam anar a tastar totes dues, no fos cas... 


diumenge, 4 de novembre de 2018

Vacances culturals


Darrerament quan viatjo m'agrada buscar natura, terres inhòspites i, si pot ser, fauna salvatge. No sóc un motxiller, però gaudeixo d'aquesta modalitat més lliure. Per això aquests dies que he estat fora han constituït unes vacances diferents, que per altra gent seran la normalitat, però he de dir que també m'ha agradat molt. He estat a Viena, ciutat de cultura, d'història i de modernitat. Al cor d'Europa, de museus, de palaus, de parcs espectaculars i de pastissos amb copyright. Escapada 100% recomanable. Hi ha llocs que t'encanta visitar, n'hi ha molts. Viena passa directament a la llista de ciutats en les que podria viure-hi perfectament. D'aquestes no n'hi ha tantes.

Foto: interior del Kunsthistorisches Museum, Museu d'Història de l'Art.

diumenge, 28 d’octubre de 2018

És demanar-nos massa


A casa meva no som massa amants de les tradicions, però algunes sí que les complim. Ja he dit altres vegades que si hi ha un dia que respectem i ens trobem és la castanyada. Ara bé, respectar la data ja és demanar-nos massa. Passa el mateix amb l'aniversari de bodes dels meus pares, que és a l'agost, però que celebrem sempre quan ens va bé. Per exemple, aquest any, encara no l'hem celebrat. I amb la castanyada, doncs bé, aquest any marxo uns dies pels volts de Tots Sants, així que hem decidit celebrar-la abans. Molt millor que deixar-la passar! Feina feta. Sigueu bons i gaudiu vosaltres també de la castanyada... el dia que toca.

dijous, 25 d’octubre de 2018

Dir prou

Sempre he sentit dir que és molt necessari saber dir que no. Diria que n'he parlat en aquest blog alguna vegada i tot. És cert, hi ha persones que no se saben negar davant de propostes o demandes, els suposa un problema dir no i acaben acceptant i sentint-se encara més malament. No és el meu cas, no és que em negui a fer les coses, però la meva honestedat personal em marca quan alguna tasca se m'escapa de les mans, quan em supera, així que si he de refusar perquè no me'n veig capaç, o perquè ja no quadra amb la meva agenda, no em suposa un problema.

No obstant, darrerament diria no a moltes coses, però el problema és que no me les demanen ara, les porto fent una bona temporada. Un comentari sobre això de no saber dir que no em va fer pensar com era que, si a mi no m'havia costat mai, no era capaç ara de desempallegar-me de tasques que ja no tinc ganes de fer. Llavors vaig arribar a la conclusió que no és que em costi dir no, el que em costa és dir prou. 

Quan em responsabilitzo d'alguna tasca em costa deixar-la, encara que m'adoni que no la faig amb l'empenta d'abans, ni amb les ganes, ni probablement tampoc amb tant encert. No sé dir prou, fins aquí hem arribat. Així que em tocarà treballar aquest aspecte. Es pot estar una temporada fent una feina pels altres, per ajudar i perquè creus que la teva participació és important. Però quan només ho fas pels altres i a tu ja ni tan sols t'interessa, potser és millor mirar per un mateix i buscar allò que et pot motivar.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Relats conjunts, Paisatge de tardor


Va saber que la seva vida havia acabat quan va trobar-se aquella targeta amb el gravat tan característic al terra del rebedor. Quan va obrir la porta del seu minúscul pis li va fer un salt el cor en veure la seva sentència. L'havien trobat. No havia servit de res deixar Minato i amagar-se a l'altra punta del món. Tenia entès que a Barcelona s'hi concentraven sobretot màfies xineses, pensava que es podria camuflar bé entre una societat que no sap distingir ni un coreà d'un cantonès, com havien de saber que ell era japonès? Però no obstant, la yakuza l'havia trobat i era qüestió de temps que executessin la seva sentència. Fugir probablement no serviria de res, ara mateix el devien tenir vigilat i si mirava d'escapar-se el vindrien a trobar. Però ja ho havia aconseguit una vegada, ho havia de tornar a provar. Detestava la vida de fugitiu, pensava sincerament que en aquell petit apartament de Sants s'hi podria estar una bona temporada, el carreró era estret i discret i sempre es preocupava que no el seguís ningú. Però no el perdonarien mai, les il·lusions d'una vida tranquil·la no es complirien, s'auto-enganyava. On aniria ara? No és que els diners fossin un problema i tenia els seus contactes. Però allà on anés la yakuza podia fer arribar els seus tentacles. Si almenys entrega-se pogués proporcionar-li una mica de clemència. Però sabia que no seria així. L'única sortida, llavors i sempre, seria fugir.

Resignat, va recollir la targeta de terra i va tancar la porta del pis. La targeta tenia coses escrites darrere, això va cridar la seva atenció perquè no era habitual. L'avís del clan que el perseguia era només la targeta amb aquell paisatge de tardor. Va llegir: Yakisoba, makisushi, gyoza... però si allò eren plats típics dels restaurants japonesos barats! Maleïts publicistes! Es devien creure molt graciosos fent servir aquella imatge per promocionar un restaurant! Ben emprenyat, va fer miques aquell anunci tan desafortunat.


La meva participació als Relats Conjunts d'octubre.  

divendres, 19 d’octubre de 2018

Persiana i pintura

Quadrar horaris a casa no sempre és fàcil. A nosaltres ja ens costa, si a més hem de rebre algú que ens ve a fer manteniment sempre és producte de negociació. Però de vegades s'alineen els astres i aconsegueixes reservar-te un dia sencer per estar-te a casa mentre, posem per cas, et reparen una persiana i et pinten l'habitació. Parles amb les dues empreses, que són diferents, i els proposen un dia al cap de setmana i mitja, i et diuen que sí, que cap problema. No t'ho pots creure, en un sol dia et podràs ventilar les visites.

Però s'acosta el dia i comences a dubtar. No t'han confirmat que vindran, així que el dia abans truques als dos llocs per assegurar-te'n. Resulta que els de la persiana no poden venir, que se'ls ha complicat una feina. Ni matí ni tarda? No, no, impossible. I el pintor, que ve el dia abans a fer un pretractament com estava previst, et diu que l'endemà, el dia que t'havies reservat sencer per a aquests afers, vindrà a la tarda, que acaben sent les cinc passades. I et queda cara de ximple, és clar, perquè pensaves que en un dia t'ho trauries tot de sobre, però resulta que t'has quedat a casa per no res.

A qui li va tocar quedar-se va ser a la meva parella, que per sort no va haver d'agafar-se el dia de vacances, s'ho va combinar per poder treballar des de l'ordinador de casa i no tenir res que calgués presència. Si m'hagués quedat jo sí que hauria perdut un dia de vacances. Ja sé que estan treballant, que són feines molt complexes i que segurament algunes reformes són més importants que d'altres perquè comporten més beneficis. És molt demanar una mica de compromís? Que si els dius un dia concret i els argumentes que podràs ser-hi tot el dia, per què no ho respecten? O com a mínim que t'avisin. Ells estan treballant, però nosaltres també hem de fer mans i mànigues per adaptar-nos. No voldria ofendre a ningú del ram, però fa sentir força malament.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Cua de lleó

D'entre moltes altres converses, sobre sèries, ciència, escatològiques, pujades de to, absurdes, a la feina de tant en tant es parla també de llibres. Quan això passa, m'adono que jo sóc una de les referències de la conversa. Suposo que és perquè sempre tinc un llibre a prop i perquè participo en aquestes converses activament i entusiasta. Quan parlen d'algun autor/a sovint ja l'he llegit, i si no tinc algun motiu per no haver-ho fet, però els conec. Em pregunten sobre llibres, em demanen consell per regalar-ne... i és clar, jo em puc passar hores parlant-ne, si s'escau, que m'encanta.

Això contrasta amb la meva altra realitat, aquí als blogs i també a twitter, llocs on segueixo gent que em passa la mà per la cara en lectures i en coneixements sobre literatura. Aquí és on jo em faig creus que hi hagi algú que pot llegir tants llibres i conèixer tants autors i autores diferents. D'on treuen el temps? Com pot ser que quan jo vaig, ells ja tornin? Però tampoc em cal anar tan lluny, la meva mare és una de les persones que llegeix més de les que conec. Una bèstia, ja ho he dit altres cops.

Que algú llegeixi molt o poc depèn de l'observador. Aquí sento que faig el que puc si em comparo amb molts de vosaltres, però pel que diuen les estadístiques, estic molt per sobre de la mitjana, és clar. De fet, estar per sobre de la mitjana no és gens difícil. Així que em trobo al mig i acabant de decidir si sóc cap de ratolí o cua de lleó... però si puc triar em quedo amb aquesta segona. Sempre és millor tenir gent a qui admirar i seguir la seva estela.

divendres, 12 d’octubre de 2018

Amb desatenció

Després d'un parèntesi casteller m'agradaria tancar la trilogia de la nostàlgia blogaire parlant de la resposta als comentaris. Ja vaig explicar que em costa arribar a comentar però que vaig fent, i que fa temps que no incorporo blogs nous a la meva llista. Una última cosa que vull destacar, perquè em consta que era una de les coses que agradava del Bona Nit, és que els comentaris sempre tenien resposta.

Cadascú gestiona el blog com vol. Hi ha blogaires que no responen mai els comentaris que reben, altres que només responen els comentaris que necessiten alguna rèplica i finalment aquells que donen resposta a tothom. Fins i tot n'hi ha que no permeten comentaris. Al Bona Nit i els meus altres blogs sempre he donat resposta. Trobo que les persones que comenten fan l'esforç de llegir-se el contingut del post i exposar un raonament a favor, en contra, o de la mena que sigui, però dediquen un temps a deixar la seva petja. El mínim que puc fer és tornar-los aquest temps en forma de resposta tan acurada com sigui possible. Però un cop més, anar de bòlit no ajuda a poder contestar els comentaris amb la calma que convindria. Generalment els vaig contestant a mesura que els rebo en una finestra de correu electrònic, de manera que, quan toca publicar un nou post, ja tinc les respostes preparades, o la gran majoria. Però de vegades no és possible, no hi ha manera, i si els he de contestar tots de cop generalment opto per fer una resposta única per a tothom, en tot cas destacant algun fet concret que requeria més atenció.

Em sap greu si ja no puc atendre els comentaristes com ho feia abans, miro de seguir amb aquesta pràctica, però espero que m'ho sapigueu perdonar si no sempre puc fer-ho. Com sabeu, mantenir un blog vol el seu temps i la seva dedicació. No poder mantenir els 'estàndards de qualitat' és sempre el  que et fa replantejar les coses. Sé que és absurd, però la sensació d'estar fallant a algú, a vosaltres, hi és.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

La culpa és de la Vella

Aquest cap de setmana va tenir lloc el XVII Concurs de Castells a Tarragona* i val la pena parlar-ne perquè després de 8 edicions consecutives, els campions no van ser Castellers de Vilafranca sinó la Colla Vella dels Xiquets de Valls. La temporada apuntava en aquest sentit, la Vella estava assolint uns nivells estratosfèrics, i per contra els Verds, molt afectats per les lesions, es veien obligats a anar al ralentí. Però Vilafranca és una colla competitiva i sap concursar, les dues partien amb opcions i semblava que els errors serien els que decantarien la balança. I així va ser.

4d9sf de la Colla Vella. D'aquí.
Les normes del concurs canvien cada edició. Actualment es juga a 5 rondes i per tant es poden fer 5 castells, però només compten els tres més ben valorats. I d'aquests tres, només un pot quedar en carregat, els altres han de ser descarregats. Això, en teoria, fa que les colles no arrisquin tant i no vagin només 'a carregar'. La Vella va guanyar fent servir només tres rondes i ho va fer descarregant el 2d8sf, el 4d9sf i carregant el 3d10fm. 'sf' significa 'sense folre', els coneguts com a castells nets, que són d'una extraordinària dificultat tècnica. Vilafranca va descarregar el 3d10fm, però va ensopegar amb el 2d8sf, que només va poder carregar, i el 4d10fm va ser intent. Com que no se'n van sortir i probablement devien prendre mal, van acabar amb 2d9fm per assegurar-se el segon lloc.

Uns altres que sortien a les travesses com a possibles guanyadors eren la Colla Joves Xiquets de Valls perquè es deia que tenien controlats els tres castells nets (2d8sf, 4d9sf i 3d9sf, castell que mai s'ha carregat), però van confirmar les meves sospites i van ensopegar ja amb el primer castell, el 2d8sf només carregat i van acabar cinquens per darrera de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona (5d9fm, 3d10fm carregat i 9d8) i Capgrossos de Mataró (3d9f, 2d9fm i 5d9f).

3d10fm de Castellers de Vilafranca. D'aquí.
Una reflexió sobre aquesta edició del concurs: va haver-hi un excés de caigudes. En l'edició de diumenge només dues colles van acabar sense cap caiguda i això és molt. Encara que sigui un concurs, en realitat només competeixen les de Valls i Vilafranca, que arriben a fer autèntiques bogeries per guanyar, però les altres colles fan els seus millors castells perquè compten amb molta pinya, i aquest cop sembla que es va estirar més el braç que la màniga. El Concurs és cruel perquè l'escenari imposa i és un factor a tenir en compte, però si no van a guanyar potser que les colles posin una mica el fre, perquè les caigudes dels grans castells que s'hi veuen són sempre una bogeria. Força, equilibri, valor i seny, diu el lema casteller. Doncs seny. Una altra reflexió més general és que els castells de 10 pisos va haver-hi un moment que semblava que els regalaven, però aquest any van molt cars i tornen a demostrar la seva dificultat. Per mi són molt més macos i complexes que els nets, que estan més ben puntuats (si es descarreguen), però ja posats, això de puntuar els castells i valorar-ne la dificultat de forma generalitzada, sense tenir en compte les característiques de la colla, no serà mai just.


*El Concurs es fa cada dos anys. Des de fa unes edicions, es desenvolupa en tres jornades i hi van les colles classificades en un rànquing propi del Concurs que es confecciona durant l'any anterior segons les actuacions de cada colla, si no és que declinen anar-hi. De la colla 42 a la 31 actuen el cap de setmana anterior a Torredembarra, el que es coneix com el Concur7. De la 30 a la 13 actuen dissabte i les 12 primeres diumenge. La classificació final la marca l'actuació que fan, encara que s'hagi actuat dissabte es pot passar davant de colles de diumenge.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Amb estancament

He pensat de fer una trilogia de posts que es podria dir Trilogia de la Nostàlgia Blogaire. Si l'altre dia parlava de comentar en altres blogs i de les dificultats de fer-ho ara amb la celeritat que ho feia abans, hi ha altres aspectes que han canviat per aquests verals i trobo que val la pena parlar-ne.

Que cada autor o autora tindrà cura del seu blog durant un temps determinat i després desapareixerà és una cosa que podíem intuir i que, per experiència, hem anat veient els que portem força anys per aquí. Però què passa amb el relleu. Hi havia una època en que existia una mena de comunitat en la que no paraven d'aparèixer nous blogs i anàvem ampliant el nostre ventall. També existien satèl·lits, alguns d'ells encara orbiten al seu propi ritme. Però d'un temps ençà tinc la impressió que som sempre els mateixos, portem un munt d'anys seguint-nos i ja no apareixen blogs nous, o no hi ha manera de conèixer-los. La manera que teníem de conèixer nous blogs era saltant d'un enllaç a l'altre en els comentaris, o quan rebíem visites noves. Però ara sempre hi ha les mateixes cares.

Per això us voldria preguntar si coneixeu blogs on aneu a comentar i no m'hi trobeu mai. És cert que n'hi ha uns quants que conec i que no hi comento, de poesia, de cuina, per exemple. Però blogs personals que parlin de tot una mica no en conec de nous, o fa temps que no en descobreixo cap i que no incorporo ningú a l'apartat 'La teva primera nit'. I m'agradaria, ni que sigui per tenir sensació que aquest món blogaire continua viu, bategant en alguna banda. M'ajudeu?

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Amb retard

En els bons temps dels blogs solia ser el primer a comentar a totes bandes. Em connectava molt sovint i sempre tenia el meu lector de feeds a punt per avisar-me quan algú publicava post nou, i allà que me n'anava. De fet, això encara ho faig, tinc el feedly obert tot el dia a la feina, però no sempre puc comentar. I com que faig moltes coses a les tardes, molts vespres ja no obro l'ordinador.

Dic tot això perquè se m'acumulen els posts per llegir, molts dies no m'acabo els que hi ha i continuo el dia següent, les estones que puc. Recordo quan no me n'anava a dormir fins que el google reader quedava buit, i això que abans la gent publicava molt més. Bé, hi havia molta més gent, més ben dit. Però ara no passa, ni una cosa ni l'altra. I els posts es van acumulant. Però jo segueixo fent, no us penseu. Potser rebreu comentaris meus en posts de tres o quatre dies enrere, però m'hi trobareu. Vaig contestant per ordre cronològic (generalment), que així no se m'escapa res. Ja no seré el primer, potser, però sempre que el post em desperti alguna cosa coherent (segons els meus estàndards) per dir, no el deixaré passar. Una mica de paciència.

Ja veieu, adaptant-me a nous ritmes i meditant com fer evolucionar els meus mons virtuals. Però encara aferrant-me amb ungles i dents a aquest espai i a tots vosaltres.

dissabte, 29 de setembre de 2018

Lustre

5 anys fa que m'aguantes i sembla que de moment no te'n canses. 5 anys de noves experiències plegats i de compartir els millors moments i els pitjors. De viatges, de muntanyes. D'aguantar els meus alts, els meus baixos i la meva exigència en tot allò que faig, alhora que em perdones tot allò que no faig. 5 anys de suport incondicional en els camins que he triat i d'estar al meu costat tant quan ha calgut com quan no. I de tants riures, tantes bromes compartides i tantes complicitats. Gràcies per aguantar les meves excentricitats i les meves dèries obsessives que de vegades són encantadores i altres no tant. Gràcies per tenir cura de mi durant aquest temps i deixar de banda els defectes, que són molts. 5 anys de compartir vida pregats i d'estar d'acord en tot allò que és essencial. I que duri per molts anys més. T'estimo.

dijous, 27 de setembre de 2018

These days

Aquests dies, ara fa un any, vivia en un estat de nervis fora del normal. Eren dies plens de neguits, de pors; i també de molta il·lusió. Aquests dies, ara fa un any, aprenia conceptes que no havia sentit mai abans, coneixia altres maneres de fer i comprenia que hi ha coses que es diuen i coses que no es diuen. Aprenia a no qüestionar, de vegades cal. Aquests dies, ara fa un any, ampliava el meu concepte de confiança i ho feia amb gent que, en molts casos, no coneixia prèviament. I ells i elles confiaven en mi, tot i els recels. Aquests dies, ara fa un any vaig canviar per sempre més. Vaig ser un altre i, per dins, en el fons, continuo sent aquell altre. Per això aquests dies, però d'aquest any, estic molt trist i decebut amb les informacions que m'arriben, les que qualsevol pot rebre si està atent. Una de les sensacions que més em desagraden és la de sentir-me enganyat. Fa temps que no me la trec de sobre.

diumenge, 23 de setembre de 2018

Dinàmica negativa

Quan s'entra en una dinàmica negativa s'encadenen fracassos i sembla que la caiguda no s'aturarà mai. No sabem on és el fons, per tant es pot seguir caient pràcticament de manera indefinida. Es prenen decisions amb la millor de les intencions, però pot ser que no funcionin. Es valora si una decisió farà més mal o si serà la que actuï de punt d'inflexió si surt bé. Però quan aquests intents de cops d'efecte fallen un darrere l'altre, hi ha mala peça al teler, la dinàmica se t'emporta i s'apodera dels ànims de tothom. Es perd la confiança, es busquen culpables i s'agafa por. Sortir d'aquí no és fàcil. Potser cal alguna cosa inesperada, diferent. O potser cal trencar-ho tot d'arrel i recomençar. Negar la crisi no té sentit. Cal mirar el problema a la cara i afrontar-lo. Perquè arriba un moment que s'acaben els camins fàcils, però el que és segur és que d'una dinàmica negativa també se'n surt.

dimecres, 19 de setembre de 2018

Relats conjunts, Resposta al rei


No ho sé companys, a mi em sembla que no fa massa bona cara. És ben magre, a més. Aquest color de pell... segur que té alguna malaltia d'aquelles desagradables. Tampoc em sembla normal que no se'l vegi ni una mica preocupat, normalment tots els que ens porten estan cagats de por i ajaguts a terra, plorant i implorant. I aquest, mite'l, mirant per la finestra, com si estigués gaudint del solet matinal. No cal dir que em sembla una manca de respecte, que no mostri ni una mica de por en la nostra presència és insultant, però tot i així aquí hi ha d'haver gat amagat, aquests que ens porten el menjar cada cop són més garrepes i darrerament ens porten mercaderia defectuosa o en mal estat. I jo aquest el veig força defectuós, la veritat. Ni bon gust deu tenir, això si és que toquem a uns quants grams cadascú, que ni el sabor en notarem. El deixem estar o què? Bé, també és cert que feia un parell de dies que no ens portaven res per omplir el pap, tampoc no voldria ser massa tiquis-miquis jo ara. No em desdic pas de les meves paraules, penso que no se'ns posarà bé, prepareu-vos per una altra digestió pesada. Però més val això que res, oi?


Aquesta és la meva aportació pels Relats Conjunts de Setembre, bentornats!

dissabte, 15 de setembre de 2018

Picaresca

Estudiar està sobrevalorat. Allò que a alguns ens va costar suor, llàgrimes i una considerable quantitat de diners, altres ho tenen regalat. Regalat per universitats fraudulentes, dedicades a formar només alts mandataris avalats per les empreses de l'IBEX35. És la picaresca portada a nivells extrems. Si els seus governants menteixen, manipulen i accepten qualsevol tracte que els afavoreix, com ha d'actuar el poble? Segueix l'exemple, no hi ha remei. Si ells ho fan, per què no ho he de fer jo? No seré el ximple que ho deixi passar. I així es crea una societat malalta i degenerada que no té en compte els altres, només el benefici propi.

Però el que passi a universitats del país veí, o el que faci el representant català d'un partit feixista, mentider compulsiu, m'és una mica igual. El que em toca més és que l'oportunista alcaldessa de la capital, que aprofita qualsevol ocasió per dir 'jo més', posi en dubte el que passa a la universitat en la que vaig estudiar. Si li van oferir tracte de favor, tan justa i honesta que és, ho hauria d'haver denunciat al minut zero. No fent-ho obre la sospita que aquestes coses passen a la Universitat de Barcelona. I no és just que algú que només pensa en la seva carrera posi la sospita sobre una institució que cada any incorpora 45000 estudiants i que té una reputació envejable.

Mentir és una opció personal. Enganyar la gent que confia en tu és una opció personal. Però definitivament, no tot s'hi val. Hauríem de dir prou a paràsits. Si la política és un negoci, ja podem abandonar tota esperança.

dilluns, 10 de setembre de 2018

Autoestima de poble

No servirà perquè Europa faci cas del nostre clam.
No servirà perquè l'Estat espanyol es torni empàtic de cop.
No servirà per començar cap acció que ens porti ràpidament cap a la República.
No servirà perquè algú molt contrari canviï d'idea.
No servirà per ensenyar a la resta d'Espanya que som molts, ho silenciaran.
No servirà per contradir el relat dels que ens odien.
No servirà per treure els presos i preses de la presó.
No servirà perquè els exiliats i exiliades puguin tornar a casa.

Però servirà per recordar-nos que som legió, que som moltíssims i que no ens hem rendit ni ens rendirem mai, ja hem fet el canvi mental i no tornarem enrere, ja no podem. Servirà per treure pit, per refermar les nostres idees. Som més que mai i ningú ens aturarà. Que no se n'oblidin els qui ens manen, ni tampoc els qui ens sotmeten. La determinació d'aquest poble no es compra ni es ven. Per això la Diada 2018 ha de ser més multitudinària que mai. Si ens creuen vençuts, callats, porucs, descobriran que no és així. A poc que pugueu, no hi falteu.

dijous, 6 de setembre de 2018

Aigua de fruites, tiramisú

Qualsevol lector o lectora d'aquest blog sap que comparteixo pis amb un gat molt gros i molt maldestre que es diu Blog. Ara mateix jau aquí al meu costat. El que potser només els més antics recordaran és que en Blog tenia un germà i els dos van venir a viure plegats amb mi ara fa 10 anys. El germà d'en Blog es deia Bamboo en honor a una cançó d'Antònia Font, que en aquell moment era el meu grup de referència. El perquè l'altre es diu com es diu em sembla que és evident.

En Bamboo era un gat malalt. Des de ben petit ja es va veure que tenia molts problemes per digerir el menjar, tenia un defecte en el metabolisme d'eliminació de l'amoni i la seva acumulació li provocava molts problemes. Menjava un pinso especial i se l'havia de medicar cada dia, i tot i que tenia un caràcter molt diferent que el seu germà, més altiu, esquerp i independent, la seva salut fràgil feia que tota l'atenció recaigués sobre ell i me l'estimava d'una manera molt especial. Va tenir una crisi amb poc més d'un any i se'n va sortir per tossuderia. Però la segona, quan tenia nomes dos anys, ja no va poder superar-la. Això era l'any 2010. El Blog es va quedar sol i al principi enyorava molt a son germà, però amb el temps ho va superar. Em pregunto si hi deu pensar de tant en tant, igual com faig jo. Algú pensarà que era només un gat, però mai m'ha marxat del cap, encara el tinc molt present. Només un dels dos ha arribat als 10 anys, però aquestes dues bestioles m'acompanyaran tota la vida.

Aquesta foto, que no és de gaire qualitat, és una de les que vaig imprimir fa molt temps per tenir penjada a casa. Encara hi és, molt a prop d'on tinc l'ordinador, amb altres fotografies d'amics i de fills d'amics. En primer pla, en Bamboo. Bamboo, fa molt temps que no hi ets, però no t'oblido. Enguany faries 10 anys, tant de bo poguessis seguir sent tan malparit com eres. Ton germà i jo aquí seguim, que sàpigues que et guardo un lloc en al meva memòria, per sempre.


dilluns, 3 de setembre de 2018

Se'ns en va l'Olla

L'excursionista de pa sucat amb oli veia que les dates per fer muntanya s'acaben en el calendari i que probablement haurà d'esperar a l'estiu que ve per tornar a calçar-se les botes, almenys per fer alguna excursió d'entitat. Per això ha decidit esgarrapar hores al calendari i agafar un dilluns de festa a la feina per poder completar, com a mínim, una de les excursions escrites a la pissarra de casa com a objectius per aquest 2018: el Mulleres (fracàs estrepitós per segona vegada i amb ensurt), el Comaloforno (massa ambiciós, però vist de prop a l'ascensió al Besiberri Sud) i l'Olla de Núria. Així que cap a Ribes de Freser per fer aquesta mítica circular que transcorre per tots els cims que envolten la Vall de Núria

La ruta seguida és la marcada en vermell. Gràcies Senderisme i Teca.

L'Olla de Núria és una circular que parteix de la vall, que està prop dels 2000m i que torna a lloc després d'ascendir als cims d'entre 2700 i 2900m que l'envolten, uns 19.5km. Si se segueix en sentit horari, com és el cas de l'excursionista de pa sucat amb oli i de la Fantàstica Acompanyant, el primer escull és el punt més alt de la ruta: el Puigmal (2913m). La pujada compta amb alguns trams de forta pendent però amb el camí molt marcat, i encara frescos s'arriba al cim sense massa dificultat. Des del Puigmal parteix un corriol que ja no es deixarà en cap moment i que no té pèrdua ja que tots els cims que segueixen són pelats com una bola de billar. Així, l'excursionista de pa sucat amb oli va ascendir, un darrere l'altre, el Puig Petit de Segre (2801m), Pic de Segre (2839m), Pic de Finestrella (2820), Puig de Núria (2784m), Pic del Coll d'Eina (2765m), Noufonts (2851m), Noucreus (2794m) i hi va afegir-hi el Pic de la Fossa del Gegant (2807m) només perquè era allà davant. La ruta pot continuar per la carena a través d'uns quants cims més de categoria semblant, però al Coll de Noucreus van decidir que ja en tenien prou.

L'hotel de la Vall és visible des de molts punts del recorregut.

La ruta no té cap dificultat tècnica més enllà que cal ascendir al Puigmal i que la baixada és llarga i els genolls se'n ressenten. Un cop dalt del Puigmal, pràcticament es pot dir que és senderisme, perquè es va carenant per cims i colls que no baixen més d'un parell de centenars de metres, però després cal remuntar-los i el cansament va fent que les cames cada cop pesin més. Les pujades al Finestrelles al Noufonts i al Noucreus són les de pendent més forta.

Una bona mostra de la ruta, anar seguint el caminet per la carena.

En total, l'excursionista de pa sucat amb oli va estar-s'hi una mica menys de 8 hores per completar l'Olla, un temps més que acceptable i suficient per no quedar-se sense Cremallera per tornar a Ribes. Una excursió de fons per posar a prova les cames, però força a l'abast i amb diverses vies d'escapatòria per si et canses abans d'hora. Ah, i amb el goig de veure isards, marmotes i algunes àligues de la mida dels pterodàctils.

Des del Noufonts, treu el cap el Bastiments i al seu costat el 
Gra de Fajol Gran, vells amics de quan vam fer l'Olla de Vallter.

Informe de danys: lleugers cruiximents als quàdriceps i cara cremada pel sol producte d'una crema solar caducada. La Fantàstica Acompanyant havia menjat alguna cosa que li molestava a la panxa i que li impedia avançar al seu ritme habitual.

dijous, 30 d’agost de 2018

Tu una mica sí

Acabarem agost amb una petita anècdota que inclou el meu conegut company de feina argentí que tantes bones estones ens fa passar. És un dir. Es dóna la casualitat que la meva cap també és argentina, encara que no tenen res a veure, com oli i aigua. Resulta que vaig llegir una notícia del Mundo Today, aquest diari de notícies falses en clau d'humor, que deia que el cervell humà pot suportar un argentí parlant durant 8 hores sense patir lesions severes, concretament aquesta. Tira del tòpic que els argentins parlen molt, que és prou conegut. Just llavors, vam baixar a dinar amb els companys i casualment tant aquest senyor com la meva cap eren al menjador i no em vaig poder estar d'explicar-los què és el Mundo Today i la notícia em qüestió. Naturalment era per fer broma, no pas mal.

La meva cap va esclatar en rialles, li va fer gràcia el tema. En canvi, a l'altre li va canviar la cara, va dir que eren tòpics i que en realitat els argentins no parlen tant. Aquí és on li vaig contestar 'bé, tu una mica sí', i a la gent que ho va sentir li va semblar una resposta molt directa. Sembla que el va deixar tocat, fins i tot va dir que si parlava massa que li diguéssim, gairebé amb ullets de gat d'Shrek. Per com s'ho van prendre cadascú és fàcil imaginar qui dels dos xerra massa i molt lentament, com el tòpic diu que parlen els argentins. La meva cap va riure's d'ella mateixa, per dir-ho d'alguna manera, i a banda de ser molt sa, he de dir que no és gens així, al contrari, un nervi que tira pel dret. En canvi, qui es va sentir al·ludit i negava que els seus compatriotes fossin així ens fot la tabarra que dóna gust, és d'aquests que tot ho sap! I no per argentí, senzillament és així. Almenys em vaig quedar descansat dient-li allò. No hi ha per on agafar-lo.

dilluns, 27 d’agost de 2018

No me'n penso oblidar

Encara queda una setmana d'agost però sembla que tot va tornant a la seva activitat normal. I amb l'arribada del setembre sempre parlem de la Diada, i aquest any també de la proximitat de l'1 d'octubre. Hi ha cert rebombori a xarxes, sembla que es cou alguna cosa que escalfarà la tardor. Ja sabeu, tot jugades mestres i proclames des del sofà. Molt soroll per no res, que diuen. Segur que hi haurà commemoracions, segur que hi haurà moltes cures entre la gent que va participar activament ara fa un any. Però no sé si el poble serà capaç d'organitzar-se per aconseguir el que tan alegrament es predica a la xarxa.

Si penso això és perquè les opinions més sensates, les que semblen més honestes i racionals, si tenim en compte l'estat d'estancament i d'inacció del nostre govern, advoquen per centrar esforços en reclamar el nostre dret d'auto-determinació i l'alliberament de presos i preses. Això deixa fora de l'equació l'1 d'octubre, és com si no haguéssim defensat els carrers amb els nostres cossos, com si no ens haguéssim organitzat durant setmanes i mesos per ultimar detalls i que tot sortís rodó. Com si aquell dia no hagués servit per res. I em nego a acceptar-ho. Hem de fer veure que no va existir, o que no va ser important? Per què ens ho fan això? El moment de màxima unió del poble català, més enllà d'ideologies i classes, fins i tot més enllà d'independentistes o no, només gent defensant els seus drets, els seus barris. I tot allò ja no val, hem de passar pàgina i no tenir-ho en compte? Doncs no hi estic d'acord. 

Potser els resultats d'aquell dia no són aplicables. Potser la votació no tenia totes les garanties (no pas per culpa nostra). Però més enllà dels números estem desaprofitant el moment de màxima esplendor de l'independentisme i el republicanisme. Per què ens ho fem això rebaixant tant i tant el to? Em sento venut, sense la coordinació de tots, i això inclou els de dalt, serà molt difícil tornar a estar a l'alçada.

dimecres, 22 d’agost de 2018

Absència


Formaven part de l'imaginari dels meus estius, com els gelats de la cremeria italiana o les platges flanquejades per espigons. En aquest poblet on estiuejo des de petit canvien moltes coses, les botigues, el passeig nou, els colors dels tendals dels blogs d'apartaments, però d'altres romanen per sempre iguals. Ells eren una d'aquestes coses. Ja eren grans quan jo era un marrec, sempre seien al seu lloc de cara al carrer, mirant la gent que passava, amb un bon somriure als llavis que alegrava el dia a qualsevol que s'aturés a saludar-los. Al principi jo sempre passava rabent davant seu per la proximitat a la platja i cada dia em deien 'per més que corris no arribaràs més lluny!', amb una bona rialla. A mesura que anava creixent ja em parava a saludar-los, però igualment ells em deien la frase, que havia esdevingut una broma entre nosaltres. Fins allà on m'arriba la memòria, ells sempre havien estat aquí. Ell amb la seva camisa entreoberta i les setvetes, ella amb la faldilla llarga i el barret de palla. 

I aquest any ja no hi són. Quan he arribat davant de casa seva m'he quedat parat, astorat. La porta està tancada, no hi són la taula ni les cadires; ni ells, és clar. Dins és fosc, no sembla que hi hagi ningú. Suposo que era esperable, no sé l'edat que devien tenir, però eren força grans i això un dia o altre havia de passar. Quina tristesa quan ho he vist, els dies de platja ja no seran el mateix, no podré evitar vessar una llàgrima cada cop que passi per aquí. No ens coneixíem gaire, però els trobaré molt a faltar.


El que el protagonista del relat no sap és que els avis que ja no són al seu lloc habitual no han patit cap mal, senzillament aquest any han decidit apuntar-se a l'imserso i ara mateix estan endrapant un plat de pop a la gallega a A Coruña. Però deixarem que el noi pateixi una mica més. I és que això és un relat per la substitució estiuenca de la Carme, i no podia acabar malament!