diumenge, 22 de juliol de 2018

Escapar del Liceu

No fa encara un any que em vaig estrenar en l'emocionant món dels escape rooms i, després de fer-ne uns quants em declaro fan absolut d'aquesta mena d'entreteniment. Posar a prova l'enginy, l'habilitat i els nervis en una cursa contra-rellotge per aconseguir obrir la porta i guanyar el joc. Però aquest cap de setmana n'hem fet un de molt especial, un pel qual s'obrien places limitadíssimes a dies concrets, a hores concretes i havies d'espavilar per poder reservar: l'Enigma Puccini, al Gran Teatre del Liceu.

Aquest cop no ens han tancat enlloc i les diferents proves semblaven més una gimcana que un escape room, però ha valgut molt la pena, perquè les indicacions ens anaven portant per diverses estances del teatre que és una preciositat, poder jugar en aquest marc tan incomparable és espectacular. Naturalment, no revelaré la naturalesa de les proves ni els detalls, només dir que no eren especialment difícils, però sí que calia una dosi d'enginy i la música hi tenia molt a veure, és clar. Hem pogut acabar abans de l'hora que ens donaven per fer el recorregut i la darrera prova era a la platea, immillorable!

Al Liceu ja hi havia estat, no pas a veure-hi cap òpera ni cap concert de música clàssica, sinó grups catalans d'aquests que m'agraden a mi. Que la tercera vegada que hi anava hagi estat per fer un joc d'escapisme no diu gaire de la meva qualitat com a melòman, però ha estat una experiència genial!


dimarts, 17 de juliol de 2018

Ícar



Ets conscient que la vida et canviarà molt a partir d'ara, oi?
—Bé, sí... és normal, no?
—Sí, però no sé si te'n fas una idea aproximada... una criatura ho canvia tot.
—Ja m'ho penso, ja. De fet ja tot ha canviat molt i encara no ha nascut.
—Sí, però... bé, que tu ets un paio molt lliure, que t'agrada molt fer la teva, ja saps. Passes més estona volant que a casa. I ara les prioritats canviaran, ja ho veuràs.
—Va home, no exageris tant. És clar que ja no podré fer totes les coses que m'agrada fer, o no tan sovint, però la vida no s'acaba, no?
—Et diria que és dedicació 24 hores... ho he vist amb altres amics i amb la meva cosina. Ella es passava el dia sobre la taula de surf i des que té la nena no hi ha tornat a pujar ni un sol cop.
—Però això és al principi, la novetat, acostumar-se a tot plegat...
—La nena ja té quatre anys...
—Doncs potser és una qüestió d'organitzar-se amb la parella perquè cadascú tingui l'espai que necessita...
—Potser tens raó... però el mateix em deia ma cosina...
—Tio, m'ho estàs pintant molt negre, eh! Ja saps que volar és la meva vida, ho necessito com l'aire que respiro.
—Potser podràs anar fent de tant en tant... però ara la teva vida serà una altra... ja veuràs, serà un canvi natural, quan el vegis només voldràs estar amb ell. Serà ell qui et farà volar!
—Home sí... però no és el mateix... ostres, que en tinc ganes, eh, però m'ho estàs pintant com una presó...
—Una presó no, és clar que no, però la dedicació... ja saps...
—Uffff, quin mal rotllo que m'estàs fent entrar, m'imagino sense poder volar mai més...
—No home, no em facis cas, que no n'hi haurà per tant... suposo...
—Pfff.
—Va, anima't! Explica'm, com li penseu posar?
—Ícar...


Aquesta és la meva participació a la substitució estiuenca de la Carme, que no falla mai a la cita!           

dissabte, 14 de juliol de 2018

Vancouver


Vancouver és moltes coses. És la porta canadenca a l'Àsia. És un Downtown cosmopolita amb un milió de nacionalitats. És un espai verd immens i intocable amb boscos centenaris. És un skyline de gratacels modestos i moderns que amaguen arquitectura americana clàssica als seus peus. I és molt ianqui. És una ciutat bonica, envoltada d'aigua, en la que si t'hi fixes bé veuràs treure el cap a alguna foca. Una ciutat amable i agradable, però en la qual els indigents formen part del mobiliari urbà. Opulència i pobresa es donen la mà i es toleren mútuament, contrastos a la vista de qualsevol visitant ocasional.

dimarts, 10 de juliol de 2018

Plain of the Six Glaciers

Per tothom és ben sabut que a Canadà un dels idiomes que s'hi parla és el francès. Com que l'excursionista de pa sucat amb oli no domina gens aquesta llengua, quan li van proposar fer la ruta de Plain of the Six Glaciers va imaginar alguna cosa així com 'el pla dels sis gelats', i ell no s'ha oposat mai a menjar sis gelats de cop. Però resulta que no, que és una ruta molt coneguda que parteix del molt turístic Lake Louise, a uns 1700m, i arriba fins una esplanada des de la que es poden observar sis glaceres, a poc més de 2100m, i per tant força assequible.

Aquesta és la ruta i el perfil, l'he tret d'aquí.

La ruta té la possibilitat de pujar fins el Lake Agnes (2250m), que és un altre bonic indret, però que implica desviar-se de la línia recta, així que és opcional. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant van optar per anar a veure les glaceres primer i ja veurien si pujaven al llac després. En gran part no va ser perquè siguin uns covards, sinó perquè van haver d'esperar una hora a que parés de ploure abans de posar-se en marxa i la ruta preveia unes 7 hores de caminar i no les tenien totes.

Deixant Lake Louise enrere, les vistes són espectaculars.

Es comença a caminar des del Lake Louise que és d'un característic color turquesa i que està infestat de turistes. Però a mesura que t'allunyes del llac cada cop te'n trobes menys. El camí és senzill i planer, ben marcat, i tot i que el fa menys gent que la que es queda al llac fent-se selfies, no hi falten els figurants. La pujada és lleugera amb només algun tram de pendent una mica més pronunciat.

 Tot el camí transcorre per una vall glacial.

Abans d'encarar l'últim quilòmetre i mig fins les glaceres, hi ha una Tea House, el més semblant a un refugi de muntanya que puguem trobar, però que és punt de peregrinatge per menjar i beure, no per fer-hi nit. Hi ha establiments d'aquests a moltes rutes d'aquesta mena, i molta gent fa l'excursió a la Tea House. Però l'intrèpid excursionista de pa sucat amb oli no es va quedar aquí, és clar. A més, s'havia acabat el plat del dia, que era xili amb carn, i només quedaven espinacs.

Les últimes glaceres. Aquí on els veieu, aquests cims 
són tresmils llargs, de l'alçada de l'Aneto.

A la tornada es van veure amb prou forces per pujar fins al Lake Agnes, però els va exigir un bon esforç, ja que per pujar-hi en aquest sentit de la ruta el pendent és força pronunciat. La pujada, per cert, la van fer pràcticament sense trobar-se a ningú, per acabar en el llac que semblava el metro de Barcelona en hora punta. També hi ha una Tea House, és clar. 

El Lake Agnes, preciós. Sembla que no hi hagi ningú, oi? 
Eren tots darrere.

Allà l'excursionista de pa sucat amb oli va aprofitar per dinar i acte seguit emprendre la tornada cap a Lake Louise per un camí molt més transitat i tota l'estona de baixada. Van completar la ruta en un temps inferior al previst però amb la sensació d'haver fet una bona caminada, sense massa complicacions, tot hi haver de creuar algunes franges de neu i amb uns paisatges espectaculars de la vall glacial.

Informe de danys: cansament a les cames i uns cruiximents molt lleugers.

dissabte, 7 de juliol de 2018

Moraine


Tornats de Canadà després de dues setmanes d'experiències en una franja horària entre 8 i 9 hores de diferència i amb un munt de vivències i records al sarró en el que de moment és el nostre viatge més llunyà. Muntanyes de somni sovint per sobre els 3000m, llacs de postal, molta fauna autòctona vista, entre la que destaca haver pogut veure finalment una balena en llibertat (!!!), gratacels a la tercera ciutat del país... una mica de tot. I mentrestant, a casa han acostat els presos i preses polítiques a centres catalans, però aquest no és el tracte que es mereixen els innocents, els volem a casa.

A la foto el llac Moraine, un dels més fotografiats de les Rocky Mountains canadenques.

*****

Per cert, estic recuperant els vostres posts d'aquestes dues setmanes. No tots, però vaig fent. Com que encara no rebem els comentaries per mail de manera automàtica, per si voleu veure els comentaris que vaig fent...

divendres, 22 de juny de 2018

Relats conjunts, My Guinness


Però per què corre tant aquest gamarús, com si fos un esperitat! Si no ha batut ja el record Guinness de velocitat poc li deu faltar. Però si jo no el persegueixo a ell, si en tindria prou amb deixar anar la cervesa i ja podrà anar a descansar, que no sembla pas que estigui massa en forma. Però renoi quina punta de velocitat! Se li veu el pànic a la cara, però si no me'l penso menjar, que sóc vegà, jo! Però això sí, una cerveseta ben fresca no la perdono.

Caram, no es cansa aquest lleó, i jo gairebé no puc dir fava ja. Em sembla que fa una eternitat que correm i no me'l trec de sobre. Jo que només volia prendre una cervesa tranquil·lament... de sobte apareix ell i he vist de seguida com se la mirava. No sabia que els lleons prenien cervesa, però ja us asseguro que aquesta no se la beurà, aquesta és per mi! Abans deixo que em queixali una cama que prendre'm la cervesa! No ens coneix als irlandesos aquest lleó!


La meva participació als Relats Conjunts de juny.

*****

Descanso uns dies, així que no us estranyeu si no em veieu per aquí als blogs. Com sempre, m'agrada avisar. Porteu-vos bé en la meva absència, ja miraré de posar-me al dia a la tornada.

dilluns, 18 de juny de 2018

El que apagui el llum

Cada com em costa més compaginar la meva realitat amb aquest món virtual que ja fa més d'una dècada que compartim. És dur quan t'adones que les coses, i també les persones, passen per la vida durant un temps, de vegades llarg i de vegades curt, però que la majoria d'elles tenen un final. I ja ho sé que això ho dec haver dit altres vegades, però s'ajunta que després de miler i mig de posts (gairebé) ja no sé què explicar, i no m'agrada la sensació de que escric per escriure, perquè toca. Vull tenir-ne ganes, no tot és atribuïble a la manca de temps. Com que em conec, sé que em costa molt desprendre'm d'allò que m'ha acompanyat una bona temporada i de vegades em pregunto si no ho hauria de fer sense més, si allargar l'agonia només per aquesta fal·lera meva no em fa més mal que bé. Mentrestant, tinc la impressió que no explico res interessant i em sap greu per aquells i aquelles que em seguiu pacientment des de fa tant temps. Em resisteixo a tirar la tovallola, com si alguna obligació fes que hagi de ser jo el que apagui el llum quan ja haguem sortit tots. Potser és aquella pressió del que s'espera de mi, però per més defensor que sigui dels blogs, la voluntat se m'afebleix a mi com a qualsevol. Al cap i a la fi, ningú és imprescindible, oi?

divendres, 15 de juny de 2018

Autodidactes

Darrerament torno a veure més televisió estàndard perquè a TV3 han produït alguns programes que m'han enganxat. En fan molts altres que no em diuen res, però reconec que a banda dels clàssics Polònia i algun més, em miro l'Està Passant, el Joc de Cartes i sobretot Katalonski. Ja en vaig parlar a la Comunitat, però Katalonski aconsegueix emocionar-me cada setmana, i a més em fa pensar. Per si no el coneixeu, en Halldor Mar, un músic islandès establert a Catalunya i que parla un català immillorable, volta pel món buscant gent d'altres països que parla català, de vegades sense haver posat mai un peu a la nostra terra. 

A banda del presentador, a qui agafes afecte segur, els katalonski que hi surten expliquen les històries més inversemblants. Inversemblants però certes. Gent que ha conegut el català per casualitat, perquè a internet li va sortir un vídeo de Crackòvia o del Cor de la Ciutat. Gent que coneix els grups musicals que sonen ara, o els antics. Gent que està perfectament al cas del que passa a Catalunya. Però sobretot, gent permeable i receptiva que s'han enamorat d'una llengua per mil i una raons i l'han après de maneres molt sorprenents, molts cops autodidactes. És clar que l'amor també hi juga un paper, molts cops, però d'altres és simple i pura voluntat de la persona.

Això em porta a dos pensaments i el primer és negatiu. Com pot ser que hi hagi gent a casa nostra que porta tota la vida aquí i no sigui capaç de dir ni una paraula en català? Senzillament perquè no els dóna la gana. I el segon, molt més positiu. Alguns dels participants del programa aprenen català pel seu compte, amb sèries, llibres, música o el que sigui, fins i tot sense tenir ningú amb qui practicar. I si els sentiu parlar s'us encongeix el cor, no hi surt gent que sàpiga quatre paraules, són parlants de català. Per què no hauríem de fer el mateix, nosaltres? Per mi és evident que si anés a viure a un altre lloc aprendria la llengua d'allà, ja no només per respecte, sinó per voluntat. Però he vist que hi ha qui aprèn una llengua perquè vol, sense necessitat, perquè alguna cosa els hi uneix i els la fa estimar. Qualsevol de nosaltres podria fer-ho també, encara que sembli impossible. Sempre ens falta temps, sempre ens sobren excuses. A mi m'agradaria provar-ho amb l'italià, una llengua que m'agrada molt i que no em sembla difícil d'entendre, m'encantaria poder-me comunicar amb parlants italians, però ara no em posaré a estudiar-la. Potser serà hora de llegir o mirar pel·lícules en italià, a veure si aconsegueixo aprendre'n una mica. Quina llengua triaríeu vosaltres?

dilluns, 11 de juny de 2018

El foc i les brases

M'ha costat d'entendre que els partits catalans al congrés dels diputats donessin suport a una moció de censura a canvi de res, o almenys a canvi de res aparent. I amb el pas dels dies aquesta sensació es manté i es referma. Sembla que haguem sortit del foc per caure a les brases. És veritat que fer desaparèixer el PP sempre és bo, però el perfil de govern que ha triat el PSOE no dista massa del que hi havia. És veritat que un partit corrupte no pot mantenir-se al govern i s'ha de contribuir a fer-lo fora. Però és menys corrupte el partit que ara governa? És veritat que aquesta moció arracona una mica a Ciutadans i això sí que és una bona notícia. Però a priori no sembla que ens reporti cap avantatge.

No alliberaran els presos i preses polítiques, ni permetran la tornada dels exiliats sense que s'hagin d'enfrontar a la justícia. No reconeixeran en nostre dret a la autodeterminació, ni donant validesa a les vegades que ja hem votat, ni plantejant un referèndum acordat. Cap negociació versarà sobre una separació amistosa de dos estats, ni repartiment de deute, ni en quins temps o terminis serem països separats. El diàleg comença després de la renúncia de la part catalana, altrament no hi ha res a parlar. 

I dialogant a partir de la rendició, a partir d'assumir que som autonomia, és molt probable que obtinguéssim coses molt positives per a Catalunya. Millor finançament. Infraestructures que potenciarien la nostra indústria. Més competències en transports, ports, aeroports. Un Estatut amb molta més autonomia.

Però ho sento, ja no estem aquí. Si algú dels que ens governen creu que sí, s'haurà d'apartar per deixar pas.

dijous, 7 de juny de 2018

Reading is sexy

El trajecte en tren que tinc de la feina a casa és curt i sempre l'inverteixo en llegir, si no hi ha res que ho impedeixi. Gairebé mai sec perquè baixo de seguida, però sí que em fixo en la gent que, com jo, llegeix en paper, que cada cop és més escassa. Avui hi havia una noia, asseguda d'esquena a mi, que estava llegint un llibre, massa lluny com perquè pogués veure en quin idioma llegia (cosa que confesso que també miro si puc), però de la pàgina oberta sobresurt una franja de la solapa de la coberta i m'ha fet tota la impressió que era un llibre de l'editorial Periscopi, que aquells que seguiu el meu blog de ressenyes ja sabeu que adoro.

Que interessant, algú llegint un Periscopi, bona literatura en català en una terra inhòspita com la meva! És tristament poc comú. La meva curiositat anava en augment, així que anava mirant aquell llibre discretament des del compartiment per veure si en algun moment podia confirmar la meva sospita i, en cas afirmatiu, saber quin llibre era. I just quan ja em tocava baixar, la noia ha fet passar unes quantes pàgines amb el polze abans de tancar el llibre i disposar-se a baixar també. Confirmat, el llibre era 'Istanbul Istanbul', un dels últims llibres de Periscopi.

Un moment, 'Istanbul Instanbul'? Aquest no és el llibre que... i llavors he obert una mica el meu camp de visió i m'he mirat millor la noia, que seguia donant-me l'esquena en el seu seient. I efectivament, aquella noia era... la meva parella. No sé si s'ha pres massa bé que reconegués abans el llibre que a ella... i que jo m'hagi fixat abans en un llibre que en la noia... ja en parlem un altre dia.

dilluns, 4 de juny de 2018

Honorable Senyor

Jo, com aquell qui diu, porto quatre dies en política. Milito i faig feina de base, no pretenc anar massa més enllà. Però tinc companys que fa molt temps que són al partit, que havien estat a les joventuts, es van formar i van compartir moltes experiències amb altra gent que ha anat aprenent al seu costat, al llarg del temps i teixint bones relacions d'amistat. Aquells a qui ha interessat, han fet la seva trajectòria i han tingut càrrecs de responsabilitat, tant al partit com a l'administració. Però no em puc imaginar com, un bon dia, aquell que havia estat el teu company d'aprenentatge i segur que també de farres, esdevé, posem per cas, vicepresident del govern, encara que sigui en unes condicions poc desitjables. Ha de ser difícil de gestionar veure algú que coneixes tan amunt, perquè per tu deu seguir sent el de sempre, el teu amic, però per la resta ara té tractament d'Honorable Senyor. Que estrany que es deu fer. Tinc una persona propera a qui li passa això, li he de preguntar com ho viu. Potser amb naturalitat. Però penso que a mi no em seria fàcil acostumar-m'hi.

dijous, 31 de maig de 2018

Potser no són els altres

Si t'integres a un grup de gent que t'acull molt bé i ho fas amb il·lusió, però al cap d'un temps marxes enfadat amb tothom i parlant-ne malament, i llavors trobes un altre grup que t'il·lusiona igualment, però acabes altre cop malament i dient pestes d'ells, potser el problema no són els altres.

Reflexió atemporal.

dilluns, 28 de maig de 2018

El post no era tan dolent

Més d'un dia després d'haver publicat la darrera entrada en aquest blog vaig adonar-me que fallava alguna cosa i no sabia què era. Me'n vaig adonar, que estrany, no havia rebut cap mail que em notificava que havia rebut comentaris en el post. Com molts de vosaltres, tinc configurat el blog perquè m'enviï un mail quan rep un comentari, i tinc la sort que sempre en rebo uns quants poques hores després de publicar. Però aquest cop no, i ja estava pensant que el que havia escrit no interessava a ningú, o que d'alguna manera la gent es podia sentir incòmoda i no comentava. Les hores seguien passant i res, cap comentari. Una cosa és que el món dels blogs estigui una mica en decadència, però d'aquí a que no desperti cap comentari a ningú...

Fins que vaig entrar al blog, generalment només hi entro quan publico, perquè com que vaig rebent els comentaris per mail, també me'ls vaig contestant a banda. I la meva sorpresa va ser que ja n'hi havia 8 de comentaris. I després en van venir alguns més. I és que tampoc no rebo avisos dels altres blogs que tinc, així que per força el problema ha de ser 'd'ells'. Per acabar-ho de confirmar, avui en Mac m'ha preguntat si em passava, perquè es veu que ell ha percebut el mateix, així que blogger torna a fallar, almenys pel que fa a aquesta sincronització, però de comentaris se'n poden seguir fent sense problema. Sembla que estan fent modificacions internes, i potser va per aquí la cosa, però esperem que aquesta opció es recuperi aviat, és massa còmoda i no té sentit eliminar-la. A veure si ens estaran fent una opa per veure si ens cansem i pleguem tots veles...

dijous, 24 de maig de 2018

Arribant al cor

L'1 d'octubre és un moment que no oblidarem mai, tots i totes el vam viure de manera molt intensa. En les vigílies d'aquell dia vaig conèixer una gent que en alguns casos no coneixia de res i em vaig posar a treballar amb ells. Allà hi havia una noia amb una estètica que m'espantava una mica, i un caràcter que també m'intimidava. El cas és que, com que tinc dues propietats molt característiques, una que no em callo les coses, i dues que dic moltes animalades, aquesta noia es va enfadar amb mi i per comentaris meus va fins i tot marxar de grups de missatgeria que compartíem. Fa molts mesos que gairebé no coincidim, però de tant en tant ens trobem en algun entorn i no em sol dirigir la paraula. Tampoc no és que jo faci massa esforç.

Fa uns dies, en un context festiu, la DJ va posar la famosa cançó Wannabe de les Spice Girls, i com que la música petarda és la millor quan estàs de conya i a mi m'encanta cantar, com diem ara 'ho vaig donar tot'. La cançó és de quan jo tenia 18 anys i va ser mundialment famosa, com no me l'he de saber? En acabar, la protagonista de la nostra història, que era per allà, em va fer el senyal del cor amb els dits i em va dir que allò li havia arribat. Que era el millor que m'havia vist fer, el millor de mi.

Com que ja us conec, hi estareu trobant explicacions romàntiques, i aquells que llegiu en diagonal potser hi caureu de quatre potes, perquè res més lluny de la realitat. El que em porta a escriure això és pensar quin concepte deu tenir aquesta noia de mi, quina mena d'inútil inoperant deu pensar que sóc si el millor que puc oferir és cantar les Spice Girls de manera ben animada... I de què deu servir deixar-me la pell en tot el que faig si aquesta és la meva virtut més gran...

dilluns, 21 de maig de 2018

Roba Estesa

De tant en tant m'agrada compartir els nous descobriments musicals aquí al blog, perquè de la mateixa manera que a casa nostra es publiquen molts llibres que no valen res, hi ha molts músics que no aporten gaire, però també tenim gent que ho fa molt i molt bé.

Les Roba Estesa són un grup format només per noies que fan una música festiva però reivindicativa, i que barregen la música tradicional amb sons molt més actuals i tocs llatinoamericans. La proposta és molt interessant i el seu directe és potent, cal dir que els peus no poden estar-se quiets. La cantant principal, la Gemma Polo, té una veu molt dolça, però les paraules no sempre ho són, ja que les lletres són combatives i clares. Tenim també guitarres, baix, bateria, acordió i violí, en un espectacle ben cuidat i un ofici considerable amb els instruments, toquen mentre ballen i mentre fan coreografies molt ben integrades amb la música. I per si tot això fos poc, les acompanya una intèrpret en llengua de signes que va cantant les cançons amb les mans i els moviments. I no es fa estrany, la Sandra Brake és una peça més de l'engranatge de la posada en escena i interactua amb les altres. Personalment, això em sembla una genialitat, i un fet diferencial molt significatiu amb tota la resta de grups que jo hagi vist.

Us deixo un parell de cançons perquè les escolteu, però si les podeu veure en directe no us les perdeu. Jo que només vaig a concerts si em sé les cançons del grup, vaig gaudir molt de la música tot i no conèixer la majoria de cançons. La proposta em sembla molt interessant, i segur que les tornaré a veure!



dimecres, 16 de maig de 2018

Relats conjunts, Judit decapita Holofernes


És que tot ho he de fer jo en aquesta casa? Tot el dia treballant com una burra, cansada que acabo. Però encara he hagut de passar a fer la compra, que tenim la nevera buida. Fer la bugada, que no sé com embruteu tant la roba. Ordenar l'habitació de la petita, treure la pols, i a sobre he hagut de trucar jo als de la llum, que ens volen cobrar de més. Per no dir que ara hauré de fer el sopar, perquè voluntaris no n'hi ha, oi? I ni tan sols heu estat capaços de carregar-vos el vostre pare com vam quedar? Si és que... au nena va, ajuda'm i enllestim d'una vegada, que els pits de pollastre no s'arrebossaran sols.


Aquesta és la meva macabra participació als Relats Conjunts de Maig.

dissabte, 12 de maig de 2018

Tan del Paleolític

Una companya de la feina marxa, se'n va amb la família als EUA. Ella és italiana, doctora amb notables coneixements en epigenètica. Va fer el post-doctorat a Regne Unit, abans d'obtenir una beca Marie Curie i venir a caure a l'empresa on jo treballo. Beca, per cert, molt difícil d'aconseguir, amb molt bona dotació econòmica. Si no vaig errat, té publicats una cinquantena d'articles científics.

Vam fer un sopar per acomiadar-la a ella i a una altra companya, i com se sol fer en aquests casos, va dir unes paraules d'agraïment, d'aquelles emotives, ja sabeu. I entre 'oooohs' i llagrimetes, quan va acabar va saltar un dels assistents que, en castellà, va deixar anar 'no saps la sort que tens d'haver trobat el teu marit...' i la frase va quedar una mica a l'aire perquè ningú sabia a què venia allò, quan el company d'ella ni tan sols era present. Fins i tot la companya polonesa, d'un país força més endarrerit que el nostre en molts temes, va dir ben fort 'i el marit d'haver-la conegut a ella, no?'.

I després d'haver exposat la situació, i tenint en compte que, evidentment, no coneixeu a ningú de la meva feina ni a cap dels meus companys i companyes, us dono una sola oportunitat per endevinar qui va fer un comentari tan del Paleolític.

dimarts, 8 de maig de 2018

Colesterol

Avui el nostre gurú particular de la feina, i llegeixi's gurú en el to més irònic que es pugui, s'ha mirat el plat d'una companya que contenia una estranya barreja de patata, bledes i ou, i amb cara de desaprovació ha dit que això de posar-hi ou... uf, que té molt colesterol i és força dolent. Aquí, és clar, ha començat una dissertació de les seves, exposant els seus bastos coneixements en dietètica, que siguin certs o no (de vegades no ho són), li agrada demostrar que en sap i que tothom l'escolti. Que si el cos ja és capaç de sintetitzar tot el colesterol que necessitem, que si s'ha d'eliminar de la dieta qualsevol cosa que en porti, que si patatim, que si patatam. Per què no te'n vas a amargar-li el dinar a algú altre? Menja el que vulguis i deixa de qüestionar el que mengem els altres, que ja som grandets. Total, per colar les teves falques...

El cas és que és el prototipus tertulià, tot ho sap i de tot pot fer-ne una tesi doctoral o un estudi que ha llegit. En el tema menjar és dels que més ens martiritza, jo sóc dels que prefereix viure menys anys, però viure'ls més feliç. Però a més és que predica unes coses, però com a bon argentí que és, 'el asado' que no li treguin, aquell dia és legal afartar-se de carn, perquè és carn sense colesterol, és clar. I les botifarres no són processades, surten així de l'animal. Això és el que em molesta d'ell, no els rotllos que ens fot. Que es faci passar per una cosa que no és, sempre i en tots els àmbits. I callaré perquè em passaria, però no es pot anar de sant per la vida i tenir una ànima tan fosca, tan egoista i tan pagada d'un mateix.

El blog com a teràpia i com a vàlvula d'escapament, amics i amigues, ja sabeu.

divendres, 4 de maig de 2018

La droga serena

En Carles ens parlava l'altre dia dels efectes que li fa prendre massa cafè. Nervis de punta, taquicàrdies... i jo que pràcticament no noto res... o almenys tinc la impressió de tenir sempre son, més aviat. El cafè és un company fidel des de fa molt temps i el cos me'l demana. A l'època de la facultat en podia prendre fàcilment 5 o 6 tasses cada dia, gairebé sempre tallat. Però després el meu patró són 3 diaris a hores fixes. El primer que faig en llevar-me és posar-lo a escalfar. Després, cap a les 10h, fem aturada a la feina i cau el segon. I després de dinar també és obligatori, me'l pujo al despatx i el prenc davant de l'ordinador mentre, ehem, miro blogs. Si a la tarda quedo amb algú en pot caure un quart, també de vegades si surto a sopar a alguna banda. D'aquí no passo. Però no tinc restriccions del tipus 'a partir de certa hora ja no en prenc, que no dormo' o 'en prenc molt de tant en tant perquè em fa pujar per les parets'. Res d'això, per mi és una droga serena que m'acompanya i em fa pensar que així estic més despert. Però és psicològic, em clapo igual. Ah, i res de te, no vull substitutius de cap mena. I vosaltres què, sou gaire aficionats al cafè?

dimarts, 1 de maig de 2018

Un pont molt Caro

L'excursionista de pa sucat amb oli tenia ganes de sortir a la muntanya durant aquest pont, però resulta que aquest any ha nevat molt, però molt, i no és massa segur anar a fer segons quines muntanyes. És més, era molt probable que aquests dies nevés més. Així que va dir 'calla, que l'any passat ens va quedar una cosa pendent quan vam passar el pont al Delta de l'Ebre: fer una mica de senderisme als Ports de Beseit'. Així que la incombustible Fantàstica Acompanyant i ell van posar rumb novament cap a terres de l'Ebre per pujar al punt més elevat dels Ports i sostre de la comarca Baix Ebre: el Mont Caro, de 1441 metres d'alçada.

La ruta, que vam treure d'aquí.

La ruta comença al refugi Caro, ja a més de 1000 metres d'alçada, i és una circular sense massa dificultat, d'uns 8 km. El primer tram es fa per carretera pràcticament en pla, fins el desviament del Coll de Carrasqueta, des d'on surt un corriol força clar i amb marques de GR. El pendent augmenta abans d'arribar al Coll de Pallers, i fins a la Moleta Redona, un primer cim que trobarem abans de descendir una mica per trobar el camí de pujada al Caro, per un sender molt fitat i amb marques vermelles. Cal alguna mini-grimpada, però sense complicacions.

A mitja pujada, les antenes del cim ja ben visibles.

El cim del Caro no es pot dir que sigui inhòspit. Té un observatori, unes antenes immenses, i fins i tot un mirador amb panells de realitat augmentada amb vistes a la serra i al Delta. I com no, d'allà surt una magnífica carretera que permet l'accés en cotxe al cim mateix, d'aquelles coses que fan sentir com un passerell a l'excursionista de pa sucat amb oli. Però es tracta d'assolir el cim amb esforç i dedicació, oi? La baixada, per cert, es fa seguint aquesta carretera, però 'camp a través', per un sender molt ben assenyalat. Per això l'excursionista de pa sucat amb oli només es va perdre una mica.

Una panoràmica des del cim, amb el Delta a la vista.

Una excursió força assequible que van fer en unes tres hores i mitja, més o menys en el temps previst. Cansats, però contents, l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant ja esperen unes millors condicions per assolir reptes més ambiciosos.

Informe de danys: cap d'aparent. Creuem els dits. 

dissabte, 28 d’abril de 2018

Ginkgos 2018

Un dels clàssics d'aquest blog és l'actualització anual de com estan els arbres que tinc plantats a la meva mini-galeria de casa, que a dia d'avui ja són 8: sis ginkgos i dos alvocaters. Després de recuperar l'alvocat que en Blog va deixar en estat catastròfic vaig plantar-ne un altre que també va créixer. Aquest any però haurem de lamentar una baixa, si no canvia la cosa en les properes setmanes i mesos. Com ja he explicat en anys anteriors, a l'hivern els arbrets es queden sense fulles i fan molta peneta, però quan torna el bon temps rebroten ràpidament i fan moltes fulles de mida adulta, tot i que sembla que cap d'ells no està creixent en alçada. Com ja vaig fer l'any passat, no posaré l'evolució estacional, tot i que els vaig fent fotos durant tot l'any, i farem novament l'1x1 dels ginkgos, perquè veieu com van. Per comparatives podeu mirar el post de 2017.


#1. El més altiu de tots, aquest any ja adaptat al seu test, ha tret moltes més fulles que l'any passat, tot i que segueix sense generar branques.


#2. Aquesta és la més que probable baixa a casa. Ja l'any passat es va salvar pels pèls, fent un intent d'esclatar un borró, però aquest any ni això. Una pregària per en #2...


#3. Té la part superior seca, però aquest any ha tret moltes més fulles i sembla que tira endavant sense problemes. És el més discret i passa desapercebut.


#4. No creix cap a dalt i s'ha quedat baixet, però ho compensa amb dues branques ben llargues i plenes de fulles que no sé ni com s'aguanta dret.


#5. El supervivent per fi s'estabilitza! Se li va assecar el tronc i va treure una branqueta. L'any següent la branqueta es va assecar i en va treure una altra. I aquest any ha continuat creixent per aquesta via, ja ha triat camí!


#6. Recupera l'estatus de preferit! A banda de tenir la copa més frondosa, el veterà de les branques n'està creixent una de nova, i és una mica més equilibrat que el #4.

I com a bonus track, també cal parlar dels alvocats, és clar. Aquests sí que creixen perceptiblement, el segon ha fet un tronc ben llarg amb fulles al capdamunt, i l'altre va haver de reinventar-se després de l'incident del gat. Les fulles antigues s'assequen i en fan de noves. Aquí els teniu.


dimecres, 25 d’abril de 2018

V

Generar por en la població amb l'ajuda de tots els mitjans de comunicació, controlats pel govern, és clar. Difondre notícies falses per intoxicar i per amagar les pròpies misèries. Censurar els humoristes i la sàtira quan ridiculitzen qui no toca. Acusar d'odi i d'alta traïció les protestes pacífiques. Prohibir llibres i censurar obres d'art crítiques amb el règim. Menystenir i castigar la diferència. Enviar forces armades contra població civil indefensa. Enfortir les restriccions socials, eliminar drets de manifestació, d'expressió, imposar tocs de queda. Empresonar els dissidents.

Evidentment, estic parlant de V de Vendetta, la pel·lícula distòpica inspirada en una sèrie de còmics que retrata una Gran Bretanya autoritària amb un govern dictatorial, on tot és vàlid per controlar la població. Ahir al vespre ens la vam posar a casa. 

Perquè no devíeu pensar que parlava d'alguna altra cosa, oi? No, no, és clar.

dissabte, 21 d’abril de 2018

Relats conjunts, El concert


De moment no havien tingut massa sort. Sense contactes, sense ser coneguts pel gran públic, era molt difícil que es fessin un lloc en la gran oferta de festivals i concerts de l'estiu. I entre que no eren especialment bons, i que la música tradicional tampoc no tenia massa demanda, tots els intents de colar-se en un cartell, ni que fos a la pitjor hora, ni tocant gratis, no van fructificar. Començaven a desesperar-se. Potser no havia estat tant bona idea muntar la banda. A més, els fracassos reiterats a l'hora de trobar una oportunitat feien que regnés la mala maror entre ells. Sense dir-s'ho obertament, es culpaven els uns als altres de la poca fortuna. Que si l'un no s'esforçava prou a moure fils, que si l'altra no afinava prou amb el cant. I així anaven passant els dies, cada cop amb menys ganes.

Tots van pensar que la sort els havia canviat quan un dia, a mig assaig, en Joanet va entrar tot excitat i nerviós, bramant als quatre vents que ho havia aconseguit, que havia acordat un 'bolo' de festa major.  En Joanet? Qui ho havia de dir. El flautista del grup, una mica tocacampanes i curt de gambals, a veure si havia de ser ell qui els trauria de l'anonimat, i fins i tot de la misèria. No donaven ni un duro per ell, però tanta agitació era reveladora. Van deixar de tocar i se'l miraven expectants, l'interrogaven amb la mirada. Finalment complirien el somni, començaven a esperançar-se, disposats a oblidar les rancúnies per aconseguir l'objectiu comú. I llavors en Joanet els va anunciar que l'havien trucat de Sant Esteve de les Roures, i que estava tot lligat. La cara que se'ls va quedar era tot un poema.


La meva participació als relats conjunts d'abril.

dimecres, 18 d’abril de 2018

Sant Esteve de les Roures

Sant Esteve de les Roures és un bonic poble... inventat. Arran de l'1 d'octubre la Guàrdia Civil va entregar al Tribunal Suprem Espanyol un informe amb 315 actes de violència de la ciutadania catalana cap a les forces de l'ordre. Evidentment, aquí tothom sap que només un dels bàndols va ser violent, i que no vam ser nosaltres. Però la falsedat dels poders espanyols no la descobrirem ara.

El cas és que en aquest informe hi constava un poble, Sant Esteve de les Roures, en el que suposadament s'havien produït alguns d'aquests actes de violència. També hi figurava un tal Orni, però aquesta és una altra història. El cas és que aquest poble no existeix, el van confondre o directament se'l van inventar per justificar la violència inexistent. Això va generar molta hilaritat a la xarxa, perquè més val riure que plorar, però no es va quedar aquí la cosa. Tenim una dita que exposa 'els catalans, de les pedres en fan pans'. I s'hi escau perfectament, perquè a twitter, on s'hi acumula molta gent enginyosa, a banda de trolls execrables, han proliferat els perfils que aprofiten aquesta relliscada de la GC per fer humor. Riure'ns de nosaltres mateixos, i del mort i de qui el vetlla, ens caracteritza com a poble. Aquesta és una de les demostracions més bèsties que he trobat al respecte.

I és que Sant Esteve ja és tota una metròpoli en la que s'hi pot trobar de tot. Ja hi ha infinitat de comptes que ho acrediten. Tenen Ajuntament () i alcalde (), i naturalment cossos de seguretat, Guàrdia Civil (), Policia Nacional (@PoliciaRoures), Protecció Civil (), Guàrdia Urbana ()... També tenen mitjans de comunicació, és clar, televisió (), ràdio () i diari propi (), i es pot cursar estudis universitaris allà (). Els més devots tenen la parròquia (), i pels menuts hi ha l'esplai (). Pels amants de la cultura catalana tenen diverses colles castelleres (, , ...), gegants ( @Gegants_SER ), diables (), i si sou amants dels esports hi ha equip de futbol () o d'hoquei (), i no patiu que els serveis bàsics estan coberts amb l'hospital (), el casal d'avis (), els bombers () o els jutjats (). Evidentment, no hi falten les seccions locals dels partits polítics, com la d'ERC (@ERCesteveroures) o la de la CUP (), i fins i tot tenen Falange i Vox, però aquests no els enllaçaré. Ah, i tenen CDR (@cdr_stroures). Casino (), Club gai (), associació ornitològica () i, com no, casa de barrets (). I franquícies! Acaben d'obrir un l'Starbucks ().

I així, infinitat de comptes més. I és que qui digui que no som un poble amb humor, s'equivoca molt. L'humor ens ajuda a tirar endavant. No el perdem.

diumenge, 15 d’abril de 2018

Titulars

"Exitosa edició del Saló del Còmic de Barcelona, cues quilomètriques per entrar el darrer dia de festival."

"Milers de catalans surten als carrers per celebrar el primer dia de sol de la temporada." 

"El Holi Barcelona es consolida en la seva 8a edició, malgrat que molts assistents es van perdre i no van saber trobar el parc de Can Zam."

"Localitzat exemplar únic de pokemon a la Plaça Espanya de Barcelona. Milers d'aficionats al joc es concentren per atrapar-lo."

"Milers de voluntaris intensifiquen la recerca del treball de màster de la Cristina Cifuentes, però segueix sense aparèixer."

dimecres, 11 d’abril de 2018

Manters

Si heu estat a l'estació de metro més cèntrica de la ciutat de Barcelona, que és la de Plaça Catalunya, haureu vist que des de fa una temporada els grans espais subterranis des dels que s'accedeix tant al tren com a les línies verda i vermella són un caos total. Desenes i desenes de manters planten les seves flassades amb productes de tota mena i dificulten moltíssim la circulació d'una estació transitada per molts milers de persones cada dia. Una mena de laberint de la venda ambulant que, si no et desperta cap interès, com és el meu cas, pot resultar molt molest. 

Per fer-ho pitjor, la darrera vegada que hi vaig passar vaig observar grupets de joves situats estratègicament on saben que poden controlar la gent que passa, i en el moment precís posar la mà en una bossa i quedar-se alguna pertinència. Ara no parlo de manters, eh, són altres perfils. I no són prejudicis, vaig veure'ls seguint a grups de persones amb la mirada fixada en les bosses que portaven, movent-se amb sigil, però massa descaradament per no fixar-s'hi, si no ets la persona a qui assetgen. Vaig ser covard i, aferrant bé les meves coses, em vaig afanyar a passar els torns, però em va generar molt malestar. 

Només una petita reflexió al respecte, i espero que no sigui malinterpretada: La permissivitat que s'aplica en aquella estació, i suposo que en d'altres, no pot ser bona per ningú. El fet de no criminalitzar els manters no hauria d'implicar que tinguin carta blanca per ocupar tot l'espai en el que se'ls permet estar, perquè també és l'espai de tots els passavolants, turistes o no. Si es pretenia regular aquest tipus de venda, que es reguli bé. A més, em temo que aquesta permissivitat també atreu activitats que fan incrementar l'índex de delinqüència. És bona aquesta imatge per a la ciutat? És bo que l'estació per on passa més gent sigui tan innecessàriament perillosa, caòtica i desordenada? Parlo com a resident i com a turista. M'incomoda trobar-m'ho a casa, i m'incomodaria trobar-m'ho en l'estació més cèntrica de la ciutat que visito. Personalment penso que perjudica a la imatge de la ciutat, a la Marca Barcelona i disminueix la satisfacció de la gent que hi viu (encara que no sigui precisament el primer motiu de preocupació que tenen els barcelonins i barcelonines...). Francament, no sé per què passa, ni si sóc l'únic a qui molesta. Però em sembla que l'estat actual de l'estació s'hauria de revisar.

diumenge, 8 d’abril de 2018

Piuet

Dissabte mentre mirava el Barça en un bar, va entrar un grup d'adolescents i van seure una mica més endavant. Dos d'ells portaven el cabell decolorat, d'aquell groc tan característic que no és tenyit, sinó que ha perdut el color original. Això em va fer somriure, perquè em va fer pensar, novament, que quan anava a la universitat, i d'això ja fa uns 20 anys, també vaig portar el cabell així una temporada. Dic novament, perquè a l'últim assaig de castells ho comentava amb una companya que porta els cabells de diversos colors, i ja li vaig dir que l'havia portat així.

Potser torna a ser moda això de decolorar-se els cabells i anar 'com un pollet', que em deien a mi. També li he vist a algun futbolista darrerament.  Quan m'ho vaig fer jo segur que ho havia vist en alguna banda, però no era gens habitual, així que cridava molt l'atenció. I no precisament perquè a mi m'agradi ser el centre, però em va venir de gust fer-m'ho, i se'm veia des de lluny, era ideal per localitzar-me a la cafeteria de la facultat!

M'ho vaig fer tres vegades consecutives, si no recordo malament. Van ser uns 9 mesos, més o menys, que el vaig portar així. Durant aquest temps 'la moda' va anar quallant, i cada cop es veia més gent amb el cap decolorat. Llavors va ser quan vaig decidir que ja en tenia prou, si efectivament era una moda, ja no anava amb mi, i me'l vaig tornar a deixar del meu color. El cas és que havia volgut posar-me'l blanc platejat, però em van dir que no m'agafaria el color i no quedaria bé, així que me'l deixava amb el groc decolorat, que en el meu cas era força intens. I ves per on, ara que això deu tornar a ser la moda, jo començo a tenir el cabell ja força platejat...

dimarts, 3 d’abril de 2018

La Wave


Aquesta setmana santa he fet una escapada a Arizona per veure la famosa the Wave amb les seves formes ondulades de tonalitats terroses... Això, o que per aquí més a prop també hi tenim formacions rocoses ben curioses i que semblen antinaturals, com les Coves de Can Riera de Torrelles de Llobregat. Ja que no tenim diners, hi posem imaginació.