dimarts, 16 d’octubre de 2018

Cua de lleó

D'entre moltes altres converses, sobre sèries, ciència, escatològiques, pujades de to, absurdes, a la feina de tant en tant es parla també de llibres. Quan això passa, m'adono que jo sóc una de les referències de la conversa. Suposo que és perquè sempre tinc un llibre a prop i perquè participo en aquestes converses activament i entusiasta. Quan parlen d'algun autor/a sovint ja l'he llegit, i si no tinc algun motiu per no haver-ho fet, però els conec. Em pregunten sobre llibres, em demanen consell per regalar-ne... i és clar, jo em puc passar hores parlant-ne, si s'escau, que m'encanta.

Això contrasta amb la meva altra realitat, aquí als blogs i també a twitter, llocs on segueixo gent que em passa la mà per la cara en lectures i en coneixements sobre literatura. Aquí és on jo em faig creus que hi hagi algú que pot llegir tants llibres i conèixer tants autors i autores diferents. D'on treuen el temps? Com pot ser que quan jo vaig, ells ja tornin? Però tampoc em cal anar tan lluny, la meva mare és una de les persones que llegeix més de les que conec. Una bèstia, ja ho he dit altres cops.

Que algú llegeixi molt o poc depèn de l'observador. Aquí sento que faig el que puc si em comparo amb molts de vosaltres, però pel que diuen les estadístiques, estic molt per sobre de la mitjana, és clar. De fet, estar per sobre de la mitjana no és gens difícil. Així que em trobo al mig i acabant de decidir si sóc cap de ratolí o cua de lleó... però si puc triar em quedo amb aquesta segona. Sempre és millor tenir gent a qui admirar i seguir la seva estela.

divendres, 12 d’octubre de 2018

Amb desatenció

Després d'un parèntesi casteller m'agradaria tancar la trilogia de la nostàlgia blogaire parlant de la resposta als comentaris. Ja vaig explicar que em costa arribar a comentar però que vaig fent, i que fa temps que no incorporo blogs nous a la meva llista. Una última cosa que vull destacar, perquè em consta que era una de les coses que agradava del Bona Nit, és que els comentaris sempre tenien resposta.

Cadascú gestiona el blog com vol. Hi ha blogaires que no responen mai els comentaris que reben, altres que només responen els comentaris que necessiten alguna rèplica i finalment aquells que donen resposta a tothom. Fins i tot n'hi ha que no permeten comentaris. Al Bona Nit i els meus altres blogs sempre he donat resposta. Trobo que les persones que comenten fan l'esforç de llegir-se el contingut del post i exposar un raonament a favor, en contra, o de la mena que sigui, però dediquen un temps a deixar la seva petja. El mínim que puc fer és tornar-los aquest temps en forma de resposta tan acurada com sigui possible. Però un cop més, anar de bòlit no ajuda a poder contestar els comentaris amb la calma que convindria. Generalment els vaig contestant a mesura que els rebo en una finestra de correu electrònic, de manera que, quan toca publicar un nou post, ja tinc les respostes preparades, o la gran majoria. Però de vegades no és possible, no hi ha manera, i si els he de contestar tots de cop generalment opto per fer una resposta única per a tothom, en tot cas destacant algun fet concret que requeria més atenció.

Em sap greu si ja no puc atendre els comentaristes com ho feia abans, miro de seguir amb aquesta pràctica, però espero que m'ho sapigueu perdonar si no sempre puc fer-ho. Com sabeu, mantenir un blog vol el seu temps i la seva dedicació. No poder mantenir els 'estàndards de qualitat' és sempre el  que et fa replantejar les coses. Sé que és absurd, però la sensació d'estar fallant a algú, a vosaltres, hi és.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

La culpa és de la Vella

Aquest cap de setmana va tenir lloc el XVII Concurs de Castells a Tarragona* i val la pena parlar-ne perquè després de 8 edicions consecutives, els campions no van ser Castellers de Vilafranca sinó la Colla Vella dels Xiquets de Valls. La temporada apuntava en aquest sentit, la Vella estava assolint uns nivells estratosfèrics, i per contra els Verds, molt afectats per les lesions, es veien obligats a anar al ralentí. Però Vilafranca és una colla competitiva i sap concursar, les dues partien amb opcions i semblava que els errors serien els que decantarien la balança. I així va ser.

4d9sf de la Colla Vella. D'aquí.
Les normes del concurs canvien cada edició. Actualment es juga a 5 rondes i per tant es poden fer 5 castells, però només compten els tres més ben valorats. I d'aquests tres, només un pot quedar en carregat, els altres han de ser descarregats. Això, en teoria, fa que les colles no arrisquin tant i no vagin només 'a carregar'. La Vella va guanyar fent servir només tres rondes i ho va fer descarregant el 2d8sf, el 4d9sf i carregant el 3d10fm. 'sf' significa 'sense folre', els coneguts com a castells nets, que són d'una extraordinària dificultat tècnica. Vilafranca va descarregar el 3d10fm, però va ensopegar amb el 2d8sf, que només va poder carregar, i el 4d10fm va ser intent. Com que no se'n van sortir i probablement devien prendre mal, van acabar amb 2d9fm per assegurar-se el segon lloc.

Uns altres que sortien a les travesses com a possibles guanyadors eren la Colla Joves Xiquets de Valls perquè es deia que tenien controlats els tres castells nets (2d8sf, 4d9sf i 3d9sf, castell que mai s'ha carregat), però van confirmar les meves sospites i van ensopegar ja amb el primer castell, el 2d8sf només carregat i van acabar cinquens per darrera de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona (5d9fm, 3d10fm carregat i 9d8) i Capgrossos de Mataró (3d9f, 2d9fm i 5d9f).

3d10fm de Castellers de Vilafranca. D'aquí.
Una reflexió sobre aquesta edició del concurs: va haver-hi un excés de caigudes. En l'edició de diumenge només dues colles van acabar sense cap caiguda i això és molt. Encara que sigui un concurs, en realitat només competeixen les de Valls i Vilafranca, que arriben a fer autèntiques bogeries per guanyar, però les altres colles fan els seus millors castells perquè compten amb molta pinya, i aquest cop sembla que es va estirar més el braç que la màniga. El Concurs és cruel perquè l'escenari imposa i és un factor a tenir en compte, però si no van a guanyar potser que les colles posin una mica el fre, perquè les caigudes dels grans castells que s'hi veuen són sempre una bogeria. Força, equilibri, valor i seny, diu el lema casteller. Doncs seny. Una altra reflexió més general és que els castells de 10 pisos va haver-hi un moment que semblava que els regalaven, però aquest any van molt cars i tornen a demostrar la seva dificultat. Per mi són molt més macos i complexes que els nets, que estan més ben puntuats (si es descarreguen), però ja posats, això de puntuar els castells i valorar-ne la dificultat de forma generalitzada, sense tenir en compte les característiques de la colla, no serà mai just.


*El Concurs es fa cada dos anys. Des de fa unes edicions, es desenvolupa en tres jornades i hi van les colles classificades en un rànquing propi del Concurs que es confecciona durant l'any anterior segons les actuacions de cada colla, si no és que declinen anar-hi. De la colla 42 a la 31 actuen el cap de setmana anterior a Torredembarra, el que es coneix com el Concur7. De la 30 a la 13 actuen dissabte i les 12 primeres diumenge. La classificació final la marca l'actuació que fan, encara que s'hagi actuat dissabte es pot passar davant de colles de diumenge.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Amb estancament

He pensat de fer una trilogia de posts que es podria dir Trilogia de la Nostàlgia Blogaire. Si l'altre dia parlava de comentar en altres blogs i de les dificultats de fer-ho ara amb la celeritat que ho feia abans, hi ha altres aspectes que han canviat per aquests verals i trobo que val la pena parlar-ne.

Que cada autor o autora tindrà cura del seu blog durant un temps determinat i després desapareixerà és una cosa que podíem intuir i que, per experiència, hem anat veient els que portem força anys per aquí. Però què passa amb el relleu. Hi havia una època en que existia una mena de comunitat en la que no paraven d'aparèixer nous blogs i anàvem ampliant el nostre ventall. També existien satèl·lits, alguns d'ells encara orbiten al seu propi ritme. Però d'un temps ençà tinc la impressió que som sempre els mateixos, portem un munt d'anys seguint-nos i ja no apareixen blogs nous, o no hi ha manera de conèixer-los. La manera que teníem de conèixer nous blogs era saltant d'un enllaç a l'altre en els comentaris, o quan rebíem visites noves. Però ara sempre hi ha les mateixes cares.

Per això us voldria preguntar si coneixeu blogs on aneu a comentar i no m'hi trobeu mai. És cert que n'hi ha uns quants que conec i que no hi comento, de poesia, de cuina, per exemple. Però blogs personals que parlin de tot una mica no en conec de nous, o fa temps que no en descobreixo cap i que no incorporo ningú a l'apartat 'La teva primera nit'. I m'agradaria, ni que sigui per tenir sensació que aquest món blogaire continua viu, bategant en alguna banda. M'ajudeu?

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Amb retard

En els bons temps dels blogs solia ser el primer a comentar a totes bandes. Em connectava molt sovint i sempre tenia el meu lector de feeds a punt per avisar-me quan algú publicava post nou, i allà que me n'anava. De fet, això encara ho faig, tinc el feedly obert tot el dia a la feina, però no sempre puc comentar. I com que faig moltes coses a les tardes, molts vespres ja no obro l'ordinador.

Dic tot això perquè se m'acumulen els posts per llegir, molts dies no m'acabo els que hi ha i continuo el dia següent, les estones que puc. Recordo quan no me n'anava a dormir fins que el google reader quedava buit, i això que abans la gent publicava molt més. Bé, hi havia molta més gent, més ben dit. Però ara no passa, ni una cosa ni l'altra. I els posts es van acumulant. Però jo segueixo fent, no us penseu. Potser rebreu comentaris meus en posts de tres o quatre dies enrere, però m'hi trobareu. Vaig contestant per ordre cronològic (generalment), que així no se m'escapa res. Ja no seré el primer, potser, però sempre que el post em desperti alguna cosa coherent (segons els meus estàndards) per dir, no el deixaré passar. Una mica de paciència.

Ja veieu, adaptant-me a nous ritmes i meditant com fer evolucionar els meus mons virtuals. Però encara aferrant-me amb ungles i dents a aquest espai i a tots vosaltres.

dissabte, 29 de setembre de 2018

Lustre

5 anys fa que m'aguantes i sembla que de moment no te'n canses. 5 anys de noves experiències plegats i de compartir els millors moments i els pitjors. De viatges, de muntanyes. D'aguantar els meus alts, els meus baixos i la meva exigència en tot allò que faig, alhora que em perdones tot allò que no faig. 5 anys de suport incondicional en els camins que he triat i d'estar al meu costat tant quan ha calgut com quan no. I de tants riures, tantes bromes compartides i tantes complicitats. Gràcies per aguantar les meves excentricitats i les meves dèries obsessives que de vegades són encantadores i altres no tant. Gràcies per tenir cura de mi durant aquest temps i deixar de banda els defectes, que són molts. 5 anys de compartir vida pregats i d'estar d'acord en tot allò que és essencial. I que duri per molts anys més. T'estimo.

dijous, 27 de setembre de 2018

These days

Aquests dies, ara fa un any, vivia en un estat de nervis fora del normal. Eren dies plens de neguits, de pors; i també de molta il·lusió. Aquests dies, ara fa un any, aprenia conceptes que no havia sentit mai abans, coneixia altres maneres de fer i comprenia que hi ha coses que es diuen i coses que no es diuen. Aprenia a no qüestionar, de vegades cal. Aquests dies, ara fa un any, ampliava el meu concepte de confiança i ho feia amb gent que, en molts casos, no coneixia prèviament. I ells i elles confiaven en mi, tot i els recels. Aquests dies, ara fa un any vaig canviar per sempre més. Vaig ser un altre i, per dins, en el fons, continuo sent aquell altre. Per això aquests dies, però d'aquest any, estic molt trist i decebut amb les informacions que m'arriben, les que qualsevol pot rebre si està atent. Una de les sensacions que més em desagraden és la de sentir-me enganyat. Fa temps que no me la trec de sobre.

diumenge, 23 de setembre de 2018

Dinàmica negativa

Quan s'entra en una dinàmica negativa s'encadenen fracassos i sembla que la caiguda no s'aturarà mai. No sabem on és el fons, per tant es pot seguir caient pràcticament de manera indefinida. Es prenen decisions amb la millor de les intencions, però pot ser que no funcionin. Es valora si una decisió farà més mal o si serà la que actuï de punt d'inflexió si surt bé. Però quan aquests intents de cops d'efecte fallen un darrere l'altre, hi ha mala peça al teler, la dinàmica se t'emporta i s'apodera dels ànims de tothom. Es perd la confiança, es busquen culpables i s'agafa por. Sortir d'aquí no és fàcil. Potser cal alguna cosa inesperada, diferent. O potser cal trencar-ho tot d'arrel i recomençar. Negar la crisi no té sentit. Cal mirar el problema a la cara i afrontar-lo. Perquè arriba un moment que s'acaben els camins fàcils, però el que és segur és que d'una dinàmica negativa també se'n surt.

dimecres, 19 de setembre de 2018

Relats conjunts, Resposta al rei


No ho sé companys, a mi em sembla que no fa massa bona cara. És ben magre, a més. Aquest color de pell... segur que té alguna malaltia d'aquelles desagradables. Tampoc em sembla normal que no se'l vegi ni una mica preocupat, normalment tots els que ens porten estan cagats de por i ajaguts a terra, plorant i implorant. I aquest, mite'l, mirant per la finestra, com si estigués gaudint del solet matinal. No cal dir que em sembla una manca de respecte, que no mostri ni una mica de por en la nostra presència és insultant, però tot i així aquí hi ha d'haver gat amagat, aquests que ens porten el menjar cada cop són més garrepes i darrerament ens porten mercaderia defectuosa o en mal estat. I jo aquest el veig força defectuós, la veritat. Ni bon gust deu tenir, això si és que toquem a uns quants grams cadascú, que ni el sabor en notarem. El deixem estar o què? Bé, també és cert que feia un parell de dies que no ens portaven res per omplir el pap, tampoc no voldria ser massa tiquis-miquis jo ara. No em desdic pas de les meves paraules, penso que no se'ns posarà bé, prepareu-vos per una altra digestió pesada. Però més val això que res, oi?


Aquesta és la meva aportació pels Relats Conjunts de Setembre, bentornats!

dissabte, 15 de setembre de 2018

Picaresca

Estudiar està sobrevalorat. Allò que a alguns ens va costar suor, llàgrimes i una considerable quantitat de diners, altres ho tenen regalat. Regalat per universitats fraudulentes, dedicades a formar només alts mandataris avalats per les empreses de l'IBEX35. És la picaresca portada a nivells extrems. Si els seus governants menteixen, manipulen i accepten qualsevol tracte que els afavoreix, com ha d'actuar el poble? Segueix l'exemple, no hi ha remei. Si ells ho fan, per què no ho he de fer jo? No seré el ximple que ho deixi passar. I així es crea una societat malalta i degenerada que no té en compte els altres, només el benefici propi.

Però el que passi a universitats del país veí, o el que faci el representant català d'un partit feixista, mentider compulsiu, m'és una mica igual. El que em toca més és que l'oportunista alcaldessa de la capital, que aprofita qualsevol ocasió per dir 'jo més', posi en dubte el que passa a la universitat en la que vaig estudiar. Si li van oferir tracte de favor, tan justa i honesta que és, ho hauria d'haver denunciat al minut zero. No fent-ho obre la sospita que aquestes coses passen a la Universitat de Barcelona. I no és just que algú que només pensa en la seva carrera posi la sospita sobre una institució que cada any incorpora 45000 estudiants i que té una reputació envejable.

Mentir és una opció personal. Enganyar la gent que confia en tu és una opció personal. Però definitivament, no tot s'hi val. Hauríem de dir prou a paràsits. Si la política és un negoci, ja podem abandonar tota esperança.

dilluns, 10 de setembre de 2018

Autoestima de poble

No servirà perquè Europa faci cas del nostre clam.
No servirà perquè l'Estat espanyol es torni empàtic de cop.
No servirà per començar cap acció que ens porti ràpidament cap a la República.
No servirà perquè algú molt contrari canviï d'idea.
No servirà per ensenyar a la resta d'Espanya que som molts, ho silenciaran.
No servirà per contradir el relat dels que ens odien.
No servirà per treure els presos i preses de la presó.
No servirà perquè els exiliats i exiliades puguin tornar a casa.

Però servirà per recordar-nos que som legió, que som moltíssims i que no ens hem rendit ni ens rendirem mai, ja hem fet el canvi mental i no tornarem enrere, ja no podem. Servirà per treure pit, per refermar les nostres idees. Som més que mai i ningú ens aturarà. Que no se n'oblidin els qui ens manen, ni tampoc els qui ens sotmeten. La determinació d'aquest poble no es compra ni es ven. Per això la Diada 2018 ha de ser més multitudinària que mai. Si ens creuen vençuts, callats, porucs, descobriran que no és així. A poc que pugueu, no hi falteu.

dijous, 6 de setembre de 2018

Aigua de fruites, tiramisú

Qualsevol lector o lectora d'aquest blog sap que comparteixo pis amb un gat molt gros i molt maldestre que es diu Blog. Ara mateix jau aquí al meu costat. El que potser només els més antics recordaran és que en Blog tenia un germà i els dos van venir a viure plegats amb mi ara fa 10 anys. El germà d'en Blog es deia Bamboo en honor a una cançó d'Antònia Font, que en aquell moment era el meu grup de referència. El perquè l'altre es diu com es diu em sembla que és evident.

En Bamboo era un gat malalt. Des de ben petit ja es va veure que tenia molts problemes per digerir el menjar, tenia un defecte en el metabolisme d'eliminació de l'amoni i la seva acumulació li provocava molts problemes. Menjava un pinso especial i se l'havia de medicar cada dia, i tot i que tenia un caràcter molt diferent que el seu germà, més altiu, esquerp i independent, la seva salut fràgil feia que tota l'atenció recaigués sobre ell i me l'estimava d'una manera molt especial. Va tenir una crisi amb poc més d'un any i se'n va sortir per tossuderia. Però la segona, quan tenia nomes dos anys, ja no va poder superar-la. Això era l'any 2010. El Blog es va quedar sol i al principi enyorava molt a son germà, però amb el temps ho va superar. Em pregunto si hi deu pensar de tant en tant, igual com faig jo. Algú pensarà que era només un gat, però mai m'ha marxat del cap, encara el tinc molt present. Només un dels dos ha arribat als 10 anys, però aquestes dues bestioles m'acompanyaran tota la vida.

Aquesta foto, que no és de gaire qualitat, és una de les que vaig imprimir fa molt temps per tenir penjada a casa. Encara hi és, molt a prop d'on tinc l'ordinador, amb altres fotografies d'amics i de fills d'amics. En primer pla, en Bamboo. Bamboo, fa molt temps que no hi ets, però no t'oblido. Enguany faries 10 anys, tant de bo poguessis seguir sent tan malparit com eres. Ton germà i jo aquí seguim, que sàpigues que et guardo un lloc en al meva memòria, per sempre.


dilluns, 3 de setembre de 2018

Se'ns en va l'Olla

L'excursionista de pa sucat amb oli veia que les dates per fer muntanya s'acaben en el calendari i que probablement haurà d'esperar a l'estiu que ve per tornar a calçar-se les botes, almenys per fer alguna excursió d'entitat. Per això ha decidit esgarrapar hores al calendari i agafar un dilluns de festa a la feina per poder completar, com a mínim, una de les excursions escrites a la pissarra de casa com a objectius per aquest 2018: el Mulleres (fracàs estrepitós per segona vegada i amb ensurt), el Comaloforno (massa ambiciós, però vist de prop a l'ascensió al Besiberri Sud) i l'Olla de Núria. Així que cap a Ribes de Freser per fer aquesta mítica circular que transcorre per tots els cims que envolten la Vall de Núria

La ruta seguida és la marcada en vermell. Gràcies Senderisme i Teca.

L'Olla de Núria és una circular que parteix de la vall, que està prop dels 2000m i que torna a lloc després d'ascendir als cims d'entre 2700 i 2900m que l'envolten, uns 19.5km. Si se segueix en sentit horari, com és el cas de l'excursionista de pa sucat amb oli i de la Fantàstica Acompanyant, el primer escull és el punt més alt de la ruta: el Puigmal (2913m). La pujada compta amb alguns trams de forta pendent però amb el camí molt marcat, i encara frescos s'arriba al cim sense massa dificultat. Des del Puigmal parteix un corriol que ja no es deixarà en cap moment i que no té pèrdua ja que tots els cims que segueixen són pelats com una bola de billar. Així, l'excursionista de pa sucat amb oli va ascendir, un darrere l'altre, el Puig Petit de Segre (2801m), Pic de Segre (2839m), Pic de Finestrella (2820), Puig de Núria (2784m), Pic del Coll d'Eina (2765m), Noufonts (2851m), Noucreus (2794m) i hi va afegir-hi el Pic de la Fossa del Gegant (2807m) només perquè era allà davant. La ruta pot continuar per la carena a través d'uns quants cims més de categoria semblant, però al Coll de Noucreus van decidir que ja en tenien prou.

L'hotel de la Vall és visible des de molts punts del recorregut.

La ruta no té cap dificultat tècnica més enllà que cal ascendir al Puigmal i que la baixada és llarga i els genolls se'n ressenten. Un cop dalt del Puigmal, pràcticament es pot dir que és senderisme, perquè es va carenant per cims i colls que no baixen més d'un parell de centenars de metres, però després cal remuntar-los i el cansament va fent que les cames cada cop pesin més. Les pujades al Finestrelles al Noufonts i al Noucreus són les de pendent més forta.

Una bona mostra de la ruta, anar seguint el caminet per la carena.

En total, l'excursionista de pa sucat amb oli va estar-s'hi una mica menys de 8 hores per completar l'Olla, un temps més que acceptable i suficient per no quedar-se sense Cremallera per tornar a Ribes. Una excursió de fons per posar a prova les cames, però força a l'abast i amb diverses vies d'escapatòria per si et canses abans d'hora. Ah, i amb el goig de veure isards, marmotes i algunes àligues de la mida dels pterodàctils.

Des del Noufonts, treu el cap el Bastiments i al seu costat el 
Gra de Fajol Gran, vells amics de quan vam fer l'Olla de Vallter.

Informe de danys: lleugers cruiximents als quàdriceps i cara cremada pel sol producte d'una crema solar caducada. La Fantàstica Acompanyant havia menjat alguna cosa que li molestava a la panxa i que li impedia avançar al seu ritme habitual.

dijous, 30 d’agost de 2018

Tu una mica sí

Acabarem agost amb una petita anècdota que inclou el meu conegut company de feina argentí que tantes bones estones ens fa passar. És un dir. Es dóna la casualitat que la meva cap també és argentina, encara que no tenen res a veure, com oli i aigua. Resulta que vaig llegir una notícia del Mundo Today, aquest diari de notícies falses en clau d'humor, que deia que el cervell humà pot suportar un argentí parlant durant 8 hores sense patir lesions severes, concretament aquesta. Tira del tòpic que els argentins parlen molt, que és prou conegut. Just llavors, vam baixar a dinar amb els companys i casualment tant aquest senyor com la meva cap eren al menjador i no em vaig poder estar d'explicar-los què és el Mundo Today i la notícia em qüestió. Naturalment era per fer broma, no pas mal.

La meva cap va esclatar en rialles, li va fer gràcia el tema. En canvi, a l'altre li va canviar la cara, va dir que eren tòpics i que en realitat els argentins no parlen tant. Aquí és on li vaig contestar 'bé, tu una mica sí', i a la gent que ho va sentir li va semblar una resposta molt directa. Sembla que el va deixar tocat, fins i tot va dir que si parlava massa que li diguéssim, gairebé amb ullets de gat d'Shrek. Per com s'ho van prendre cadascú és fàcil imaginar qui dels dos xerra massa i molt lentament, com el tòpic diu que parlen els argentins. La meva cap va riure's d'ella mateixa, per dir-ho d'alguna manera, i a banda de ser molt sa, he de dir que no és gens així, al contrari, un nervi que tira pel dret. En canvi, qui es va sentir al·ludit i negava que els seus compatriotes fossin així ens fot la tabarra que dóna gust, és d'aquests que tot ho sap! I no per argentí, senzillament és així. Almenys em vaig quedar descansat dient-li allò. No hi ha per on agafar-lo.

dilluns, 27 d’agost de 2018

No me'n penso oblidar

Encara queda una setmana d'agost però sembla que tot va tornant a la seva activitat normal. I amb l'arribada del setembre sempre parlem de la Diada, i aquest any també de la proximitat de l'1 d'octubre. Hi ha cert rebombori a xarxes, sembla que es cou alguna cosa que escalfarà la tardor. Ja sabeu, tot jugades mestres i proclames des del sofà. Molt soroll per no res, que diuen. Segur que hi haurà commemoracions, segur que hi haurà moltes cures entre la gent que va participar activament ara fa un any. Però no sé si el poble serà capaç d'organitzar-se per aconseguir el que tan alegrament es predica a la xarxa.

Si penso això és perquè les opinions més sensates, les que semblen més honestes i racionals, si tenim en compte l'estat d'estancament i d'inacció del nostre govern, advoquen per centrar esforços en reclamar el nostre dret d'auto-determinació i l'alliberament de presos i preses. Això deixa fora de l'equació l'1 d'octubre, és com si no haguéssim defensat els carrers amb els nostres cossos, com si no ens haguéssim organitzat durant setmanes i mesos per ultimar detalls i que tot sortís rodó. Com si aquell dia no hagués servit per res. I em nego a acceptar-ho. Hem de fer veure que no va existir, o que no va ser important? Per què ens ho fan això? El moment de màxima unió del poble català, més enllà d'ideologies i classes, fins i tot més enllà d'independentistes o no, només gent defensant els seus drets, els seus barris. I tot allò ja no val, hem de passar pàgina i no tenir-ho en compte? Doncs no hi estic d'acord. 

Potser els resultats d'aquell dia no són aplicables. Potser la votació no tenia totes les garanties (no pas per culpa nostra). Però més enllà dels números estem desaprofitant el moment de màxima esplendor de l'independentisme i el republicanisme. Per què ens ho fem això rebaixant tant i tant el to? Em sento venut, sense la coordinació de tots, i això inclou els de dalt, serà molt difícil tornar a estar a l'alçada.

dimecres, 22 d’agost de 2018

Absència


Formaven part de l'imaginari dels meus estius, com els gelats de la cremeria italiana o les platges flanquejades per espigons. En aquest poblet on estiuejo des de petit canvien moltes coses, les botigues, el passeig nou, els colors dels tendals dels blogs d'apartaments, però d'altres romanen per sempre iguals. Ells eren una d'aquestes coses. Ja eren grans quan jo era un marrec, sempre seien al seu lloc de cara al carrer, mirant la gent que passava, amb un bon somriure als llavis que alegrava el dia a qualsevol que s'aturés a saludar-los. Al principi jo sempre passava rabent davant seu per la proximitat a la platja i cada dia em deien 'per més que corris no arribaràs més lluny!', amb una bona rialla. A mesura que anava creixent ja em parava a saludar-los, però igualment ells em deien la frase, que havia esdevingut una broma entre nosaltres. Fins allà on m'arriba la memòria, ells sempre havien estat aquí. Ell amb la seva camisa entreoberta i les setvetes, ella amb la faldilla llarga i el barret de palla. 

I aquest any ja no hi són. Quan he arribat davant de casa seva m'he quedat parat, astorat. La porta està tancada, no hi són la taula ni les cadires; ni ells, és clar. Dins és fosc, no sembla que hi hagi ningú. Suposo que era esperable, no sé l'edat que devien tenir, però eren força grans i això un dia o altre havia de passar. Quina tristesa quan ho he vist, els dies de platja ja no seran el mateix, no podré evitar vessar una llàgrima cada cop que passi per aquí. No ens coneixíem gaire, però els trobaré molt a faltar.


El que el protagonista del relat no sap és que els avis que ja no són al seu lloc habitual no han patit cap mal, senzillament aquest any han decidit apuntar-se a l'imserso i ara mateix estan endrapant un plat de pop a la gallega a A Coruña. Però deixarem que el noi pateixi una mica més. I és que això és un relat per la substitució estiuenca de la Carme, i no podia acabar malament! 

diumenge, 19 d’agost de 2018

Estranys fruits del bosc

No es pot dir que l'excursionista de pa sucat amb oli sigui un gran aficionat als fruits del bosc, però sempre li han fet gràcia els seus noms en anglès, perquè tots acaben amb 'berry'. Per exemple tenim la blackberry, que és la móra, a banda d'uns mòbils passats de moda, o la blueberry, que és el nabiu. També tenim strawberry i raspberry, maduixa i gerd. Per això quan es va plantejar fer el Besiberri Sud va pensar que seria com prendre-li un fruit vermell a un nen, però va resultar que és el cim més al sud de la massís dels Besiberris, a l'Alta Ribagorça, de 3023m (segons la viquipèdia).

Aquesta és la ruta que vam seguir, sense passar pel Comaloforno. 
Gràcies a l'usuari de wikiloc j&jrock.

La ruta triada partia des de Caldes de Boí, d'uns 14,9 km, per bé que s'hi pot arribar des de l'Estany de Cavallers o des de Conangles. Es tracta de salvar uns 1500m de desnivell que es comencen a fer notar de seguida amb una pujada molt forta per zona boscosa i creuant el barranc de Sallent, sense dificultat si tens unes bones cames. El primer respir es troba al Pla de la Cabana, un prat molt verd i agradable des del qual s'albira el proper tram de pujada forta, per terreny una mica més complicat i vertical fins arribar a l'Estany de Gémena de Baix, un llac en un entorn preciós on de ben segur que excursionistes més experts fan nit per estalviar-se un bon tram de la ruta i més de la meitat del desnivell quan aborden el pic.

Girant la vista a l'Estany de Gémena de Baix, 
un lloc per quedar-s'hi, però teníem pressa.

De l'Estany de Gémena de Baix al de Dalt és la segona treva de la ruta, els separa molt poc desnivell, sorprenentment. Un paratge molt maco, però on comencen els caos de roques grans que es van trobant al llarg del recorregut. El camí fins els Estanys Gelats de Gémena és més costerut, però les vistes a l'objectiu cada cop són més bones, i per tant queda més a prop. El problema és que s'ha d'arribar a l'enforcadura que deixen el Pic d'Abellers i el Besiberri Sud, el Coll d'Abellers, i la ruta segueix per una canal que té diverses pales de neu amb pendent endimoniat que van fer que l'excursionista de pa sucat amb oli s'amarés de suor freda pensant en certa experiència de feia tot just una setmana.

La canal cap el Coll d'Abellers té neu. Tornem enrere? 
Va, acostem-nos-hi a veure... 
A l'esquerra Abellers i a la dreta Besiberri Sud.

Per sort, hi ha ruta alternativa que transcorre per un lateral de la canal, que evita trepitjar la neu i et deixa al peu del coll. El pitjor havia passat. Ja només queda remuntar la pendent del cim per camí pedregós i descompost i alguna grimpada senzilla per arribar als més de 3000m del Besiberri Sud i tenir unes vistes espectaculars es miri cap on es miri. Al nord i en primer terme, la cresta dels Besiberris amb el cap rocós del Nord just a davant, a l'oest el Macís de la Maladeta amb l'imponent Aneto i just a davant el maleït Mulleres, cap el sud una altra cresta delirant coronada pel Comaloforno, i a l'est infinitat de muntanyes fins allà on arriba la vista, entre les que destaca la Punta Alta del Comalesbienes. Totes elles, muntanyes de més de 3000 metres.

Vista del Comaloforno des del cim, sembla inexpugnable.

La tornada va ser més dura que l'ascensió, i va durar gairebé el mateix temps. Haver de desfer tants metres de desnivell en poca distància és perillós i cal baixar amb cura. En total, l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant van trigar onze hores i mitja en completar la ruta, comptant diverses aturades d'avituallament i haver estat molta estona al cim patint de síndrome d'Stendhal. És un temps acceptable, però per sobre del que tocaria. És un fet demostrat que l'excursionista de pa sucat amb oli endarrereix la Fantàstica Acompanyant.

De fons el massís de la Maladeta amb l'Aneto regnant als Pirineus. 
També la forma allargada del Mulleres amb qui ens tornarem a veure les cares.

Informe de danys: Cruiximents moderats als quàdriceps i una mica de dolor als bessó esquerre, que esperem que no serà res. La Fantàstica Acompanyant va caure al cim, cosa que no fa gens de gràcia perquè l'espai que hi ha no és gaire gran, però només es va fer una rascada i un blau al genoll.

dijous, 16 d’agost de 2018

Humor negre

Arran de l'accident que explicava en el post anterior puc constatar que hi ha fets que et marquen de manera especial. Però ni així canvia la nostra essència, allò que som o que hem construït. Doncs bé, avui voldria parlar del meu humor negre perquè és una cosa que em caracteritza. Li podem dir negre, o fins i tot macabre. I és que potser no m'espanta parlar de la mort, o considero que se li ha de treure ferro. Si pots morir d'un cop de test al cap quan surts de casa, com ens ho hem de prendre seriosament? Per això, un cop passat l'ensurt, potser hi haurà qui s'estranyi que faci bromes sobre tirar-me des d'una muntanya o que digui que el cap de setmana hi torno per acabar la feina. Comentaris com 'no feia res tan divertit des que em vaig deixar caure per una muntanya'. A mi em fa gràcia, què voleu que us digui. I potser algú pensarà que si me'n ric és que no n'hi havia per tant; ja va bé. Però els blaus que tinc al cos acrediten que va ser una loteria, un xoc contra una pedra equivocada, en una part del cos equivocada, i ara no estaria fent bromes ni fent res.

Un altre exemple són els castells. Hi ha qui es pren molt malament les bromes que demostren que un castell pot anar malament, diuen que desmoralitza el conjunt i que la gent va amb por. Si van amb por millor que es quedin a casa, perquè un castell sempre pot anar malament. Quan hem de fer un gran castell sovint comento que inaugurarem una estació de metro en aquella plaça en qüestió (pel forat que hi deixarem amb la caiguda, ja s'entén). O parlo de cràters. O dic que tornaré a tal hora a casa, si no he de passar per l'hospital abans. Comentaris així em fan riure i m'ajuden a desfer la tensió. Entenc que no a tothom li facin tanta gràcia, però algun cop m'han tractat de degenerat i tot.

Ja us podeu imaginar com anaven les bromes sobre ser devorat per un ós a Canadà! Algun dia deixaré aquest món i ves a saber com serà. Serà una llàstima si no he pogut fer broma amb el tema abans. Que per cert, encara sóc a temps de fer-ho als 40, recordeu?

diumenge, 12 d’agost de 2018

La bèstia negra

A l'excursionista de pa sucat amb oli se li van passar les ganes de fer broma aquest cap de setmana. Per tercer cop es plantejava fer el Tuc de Molières (3010m), per bé que una de les vegades no va ni poder sortir del cotxe pel mal temps que feia. Aquest segon intent, doncs, amb la ruta ben apresa i amb el temps de cara tot apuntava que seria el bo. Però quan ja només quedava grimpar pel coll de Mulleres fins al cim, a uns 2900m, l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant van presenciar un accident esgarrifós, quan ells mateixos ja creuaven una pala de neu just a sota el coll. Un noi va relliscar i va anar pendent avall per la neu fins que aquesta s'acabava i encara va seguir uns trenta metres més per terreny pedregós fins a frenar. Tothom que hi havia allà va témer el pitjor, fin que va tornar a moure's entre crits de dolor.

Amb la por al cos, l'excursionista de pa sucat amb oli va intentar recular fins a terreny segur, però també va relliscar i va anar pendent avall. Per sort, el tram de neu era més curt al seu cantó, no va accelerar tant i l'impacte contra la zona de pedres el va frenar només un parell o tres de metres després, amb algun cop, les mans congelades d'intentar frenar-se, però sense res greu. Sortosament, la Fantàstica Acompanyant va poder sortir de la zona de neu sense cap mal.

Hi havia una alternativa per pujar al cim, però després de l'accident presenciat i del patit, l'ensurt els va fer tornar cap enrere després d'un temps prudencial de recuperació, sense acabar de coronar el que se suposa que és un dels 3000 fàcils de Catalunya. Si se'n pot treure alguna cosa de tot plegat, és el fet que repetir-se una i altra vegada que a la muntanya cal anar amb cura i no confiar-se no serveix de res fins que no veus amb els propis ulls o pateixes a les pròpies carns com les gasta.

L'hem tingut a prop, però continuarà sent la bèstia negra. La franja blanca de sota el cim és el que ho va canviar tot, 
la part de més a la dreta. Potser li donarem un temps, però encara no hem dit l'última paraula. Tornarem. 

Aquest cop no farem informe de danys perquè són molts, tant físics com morals. Com a mínim el cotxe ha tornat intacte a casa. I la setmana vinent més muntanya... veurem amb quins ànims. Ah, per cert, el noi accidentat estava aparentment bé i sense fractures obertes. El va haver de venir a buscar l'helicòpter de rescat, això sí. Espero que també per ell hagi quedat només en ensurt.

dijous, 9 d’agost de 2018

Anti

Una interessant conversa a l'hora de l'esmorzar a portat una afirmació que he trobat molt encertada: La gent que és anti-, no té cap intenció d'escoltar l'altra part. Després del guionet d'anti s'hi pot afegir el que creieu convenient. En el nostre cas parlàvem d'antivacunes, antitransgènics, i conceptes relacionats. Trobo que és veritat, si ets anti alguna cosa no vols sentir una altra versió, no contemples estar d'acord amb l'altra part, de cap de les maneres. És clar que la vida dóna moltes voltes i tot acaba canviant, però quan et consideres tan contrari a algun concepte no hi ha manera de fer-te combregar. Pensant en diversos exemples he vist que la frase era prou encertada.

I llavors, com no podia ser d'altra manera, m'he posat a pensar contra què era anti jo. El primer que m'ha vingut al cap és antifeixista. Cap concessió a aquesta gentola, res a discutir amb ells. Però també sóc molt bel·ligerant contra les teràpies alternatives, també em podria considerar anti, perquè no sóc gens transigent quan se'n parla. Podria dir que sóc antimodes, no m'agraden i passo de seguir-les, encara que és difícil escapar-se'n. També antidrogues, tret de l'alcohol no n'he tastat cap, i no m'agrada saber que la gent en pren. Ben mirat... hi ha moltes coses que no m'agraden en aquesta vida. Problemes de creure's molt les pròpies opinions i defensar-les. Els que van per una altra banda em solen donar motius per discutir.

diumenge, 5 d’agost de 2018

L'endemà no som ningú

Sempre que sortim de nit i allarguem l'endemà costa desenganxar-se dels llençols. I aquesta frase a dia d'avui és completament literal: no hi ha manera de desenganxar els llençols del cos de la calor que fa. Direm que és cosa de l'edat, però no surto massa fins tard des de fa molt temps, i en part és perquè no trobo l'ambient que em convidi a allargar la nit. Si no estàs a gust no hi ha motiu per estar fora de casa. El meu condicionant: la música. Si l'ambient convida i la música m'agrada, puc estar hores i hores ballant i cantant les cançons, amb aquella alegria de descobrir cadascuna de les peces quan només han sonat unes notes i l'emoció de sentir temes llargament oblidats o aquells que mai fallen. Si és així, ja poden passar les hores, que estaré allà 'donant-ho tot'. No em cal beure per desinhibir-me i m'és igual el que pensin els altres. Es tracta de deixar-se portar pel ritme i cantar, sobretot cantar, que sota el volum de la música no se senten els galls ni com desafinem. En tot cas, ja ens preocuparem el matí següent de les conseqüències. I sí sí, les conseqüències arriben en forma de matí perdut. Però la bona estona que vam passar no ens la traurà ningú.

dimecres, 1 d’agost de 2018

Racoon

Quan viatgem una de les coses que més ens agrada és veure animals que no tenim aquí a casa, ens emocionem molt quan en veiem algun. A Canadà vam fer llista i tot, déu n'hi do la fauna que vam poder veure. Però és molt difícil tenir bones fotos d'animals salvatges, no t'hi pots apropar i si no comptes amb una càmera amb teleobjectiu sempre els veuràs de lluny. Que per cert, a alguns millor veure'ls de ben lluny... Però n'hi ha d'altres més sociables i que estan més acostumats a les persones, no et fan res si tu no els molestes. Però com que tampoc no en tenim per aquí, a nosaltres ens emociona igual. Us presento un amic que vam fer a Stanley Park, jo me'l volia emportar a casa!

dissabte, 28 de juliol de 2018

Els pèls del clatell

Un tuit sobre un accident de cotxe m'ha fet recordar que fa 6 anys, al juliol del 2012, el cotxe em va patinar en un revolt quan em faltaven només 10 minuts per arribar a casa, després d'un viatge molt llarg gran part del qual havia estat sota la pluja. Ja només pensava en arribar, va relliscar a una banda, després a l'altra, i va acabar xocant contra el lateral dret de la via, mirant en sentit contrari del que circulava.

Vaig sortir il·lès d'aquell ensurt, però el cotxe no tant, ja en vaig parlar el seu dia. Però el que importa aquí és precisament l'ensurt, no el mal. El que em fa parlar-ne és que, fins i tot ara després d'aquests anys, cada cop que passo pel lloc de l'accident em tenso i se m'ericen els pèls del clatell. I si hi passo amb pluja, encara pitjor. Sempre hi passo lent i amb cura. De fet és un lloc que cal passar a poca velocitat, però la sensació de tensió no marxa i és una mica absurd. Difícilment em tornarà a passar res allà, perquè instintivament ja afluixo. Si em passa alguna cosa serà en un altre lloc pel que passi més confiat i distret.

Vaig tenir sort i l'únic que hi vaig perdre van ser diners. Però les seqüeles que poden deixar els accidents d'aquesta mena s'enterren molt profundament als nostres cervells. Hi ha qui li ha costat moltíssim tornar a pujar a un cotxe després de tenir-ne un. I no sé si és possible tornar a passar com si res per allà on la teva vida ha depès de la fortuna del darrer impacte.

dimecres, 25 de juliol de 2018

Perdre el cap

Fa uns dies recordava, gairebé en presumia, uns fets que van passar fa prop de vint anys. Em vantava una mica de tenir bona memòria i just en aquells moments vaig tenir una mena de visió. Em vaig imaginar a mi mateix explicant una cosa de molt temps enrere i que algú em mirava amb cara de preocupació i em deia 'no, això mai va passar...'. 

És cert que no vaig malament de memòria, sobretot d'aquesta que anomeno memòria estúpida per recordar coses sense importància, però també fets i esdeveniments viscuts amb força detall. Però no és menys cert que abans confiava molt amb el meu cap per recordar tasques que em toca fer, no ho apuntava enlloc, i ara aquest recurs em falla i més d'un cop me n'oblido. Són pèrdues associades a l'edat i a tenir moltes coses al cap, segur. Però veig que em fa pànic perdre el cap. És una loteria, pot tocar-te o no, però em fa molta por el moment de començar-me a adonar que el meu cap no funciona, que m'oblido del meu entorn, de les coses més senzilles. Perdre la memòria, desorientar-me, confondre'm. No vull arribar a aquest moment.
I amb tot, sé que m'hi hauré d'enfrontar, en major o menor mesura, si res no ho impedeix. I no serveix de res preocupar-se'n ara que encara gaudeixo d'una bona salut mental i que puc raonar amb claredat, ja ho sé. Però tampoc cal presumir-ne perquè algun dia m'hauré d'empassar tot aquest orgull.

diumenge, 22 de juliol de 2018

Escapar del Liceu

No fa encara un any que em vaig estrenar en l'emocionant món dels escape rooms i, després de fer-ne uns quants em declaro fan absolut d'aquesta mena d'entreteniment. Posar a prova l'enginy, l'habilitat i els nervis en una cursa contra-rellotge per aconseguir obrir la porta i guanyar el joc. Però aquest cap de setmana n'hem fet un de molt especial, un pel qual s'obrien places limitadíssimes a dies concrets, a hores concretes i havies d'espavilar per poder reservar: l'Enigma Puccini, al Gran Teatre del Liceu.

Aquest cop no ens han tancat enlloc i les diferents proves semblaven més una gimcana que un escape room, però ha valgut molt la pena, perquè les indicacions ens anaven portant per diverses estances del teatre que és una preciositat, poder jugar en aquest marc tan incomparable és espectacular. Naturalment, no revelaré la naturalesa de les proves ni els detalls, només dir que no eren especialment difícils, però sí que calia una dosi d'enginy i la música hi tenia molt a veure, és clar. Hem pogut acabar abans de l'hora que ens donaven per fer el recorregut i la darrera prova era a la platea, immillorable!

Al Liceu ja hi havia estat, no pas a veure-hi cap òpera ni cap concert de música clàssica, sinó grups catalans d'aquests que m'agraden a mi. Que la tercera vegada que hi anava hagi estat per fer un joc d'escapisme no diu gaire de la meva qualitat com a melòman, però ha estat una experiència genial!


dimarts, 17 de juliol de 2018

Ícar



Ets conscient que la vida et canviarà molt a partir d'ara, oi?
—Bé, sí... és normal, no?
—Sí, però no sé si te'n fas una idea aproximada... una criatura ho canvia tot.
—Ja m'ho penso, ja. De fet ja tot ha canviat molt i encara no ha nascut.
—Sí, però... bé, que tu ets un paio molt lliure, que t'agrada molt fer la teva, ja saps. Passes més estona volant que a casa. I ara les prioritats canviaran, ja ho veuràs.
—Va home, no exageris tant. És clar que ja no podré fer totes les coses que m'agrada fer, o no tan sovint, però la vida no s'acaba, no?
—Et diria que és dedicació 24 hores... ho he vist amb altres amics i amb la meva cosina. Ella es passava el dia sobre la taula de surf i des que té la nena no hi ha tornat a pujar ni un sol cop.
—Però això és al principi, la novetat, acostumar-se a tot plegat...
—La nena ja té quatre anys...
—Doncs potser és una qüestió d'organitzar-se amb la parella perquè cadascú tingui l'espai que necessita...
—Potser tens raó... però el mateix em deia ma cosina...
—Tio, m'ho estàs pintant molt negre, eh! Ja saps que volar és la meva vida, ho necessito com l'aire que respiro.
—Potser podràs anar fent de tant en tant... però ara la teva vida serà una altra... ja veuràs, serà un canvi natural, quan el vegis només voldràs estar amb ell. Serà ell qui et farà volar!
—Home sí... però no és el mateix... ostres, que en tinc ganes, eh, però m'ho estàs pintant com una presó...
—Una presó no, és clar que no, però la dedicació... ja saps...
—Uffff, quin mal rotllo que m'estàs fent entrar, m'imagino sense poder volar mai més...
—No home, no em facis cas, que no n'hi haurà per tant... suposo...
—Pfff.
—Va, anima't! Explica'm, com li penseu posar?
—Ícar...


Aquesta és la meva participació a la substitució estiuenca de la Carme, que no falla mai a la cita!           

dissabte, 14 de juliol de 2018

Vancouver


Vancouver és moltes coses. És la porta canadenca a l'Àsia. És un Downtown cosmopolita amb un milió de nacionalitats. És un espai verd immens i intocable amb boscos centenaris. És un skyline de gratacels modestos i moderns que amaguen arquitectura americana clàssica als seus peus. I és molt ianqui. És una ciutat bonica, envoltada d'aigua, en la que si t'hi fixes bé veuràs treure el cap a alguna foca. Una ciutat amable i agradable, però en la qual els indigents formen part del mobiliari urbà. Opulència i pobresa es donen la mà i es toleren mútuament, contrastos a la vista de qualsevol visitant ocasional.

dimarts, 10 de juliol de 2018

Plain of the Six Glaciers

Per tothom és ben sabut que a Canadà un dels idiomes que s'hi parla és el francès. Com que l'excursionista de pa sucat amb oli no domina gens aquesta llengua, quan li van proposar fer la ruta de Plain of the Six Glaciers va imaginar alguna cosa així com 'el pla dels sis gelats', i ell no s'ha oposat mai a menjar sis gelats de cop. Però resulta que no, que és una ruta molt coneguda que parteix del molt turístic Lake Louise, a uns 1700m, i arriba fins una esplanada des de la que es poden observar sis glaceres, a poc més de 2100m, i per tant força assequible.

Aquesta és la ruta i el perfil, l'he tret d'aquí.

La ruta té la possibilitat de pujar fins el Lake Agnes (2250m), que és un altre bonic indret, però que implica desviar-se de la línia recta, així que és opcional. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant van optar per anar a veure les glaceres primer i ja veurien si pujaven al llac després. En gran part no va ser perquè siguin uns covards, sinó perquè van haver d'esperar una hora a que parés de ploure abans de posar-se en marxa i la ruta preveia unes 7 hores de caminar i no les tenien totes.

Deixant Lake Louise enrere, les vistes són espectaculars.

Es comença a caminar des del Lake Louise que és d'un característic color turquesa i que està infestat de turistes. Però a mesura que t'allunyes del llac cada cop te'n trobes menys. El camí és senzill i planer, ben marcat, i tot i que el fa menys gent que la que es queda al llac fent-se selfies, no hi falten els figurants. La pujada és lleugera amb només algun tram de pendent una mica més pronunciat.

 Tot el camí transcorre per una vall glacial.

Abans d'encarar l'últim quilòmetre i mig fins les glaceres, hi ha una Tea House, el més semblant a un refugi de muntanya que puguem trobar, però que és punt de peregrinatge per menjar i beure, no per fer-hi nit. Hi ha establiments d'aquests a moltes rutes d'aquesta mena, i molta gent fa l'excursió a la Tea House. Però l'intrèpid excursionista de pa sucat amb oli no es va quedar aquí, és clar. A més, s'havia acabat el plat del dia, que era xili amb carn, i només quedaven espinacs.

Les últimes glaceres. Aquí on els veieu, aquests cims 
són tresmils llargs, de l'alçada de l'Aneto.

A la tornada es van veure amb prou forces per pujar fins al Lake Agnes, però els va exigir un bon esforç, ja que per pujar-hi en aquest sentit de la ruta el pendent és força pronunciat. La pujada, per cert, la van fer pràcticament sense trobar-se a ningú, per acabar en el llac que semblava el metro de Barcelona en hora punta. També hi ha una Tea House, és clar. 

El Lake Agnes, preciós. Sembla que no hi hagi ningú, oi? 
Eren tots darrere.

Allà l'excursionista de pa sucat amb oli va aprofitar per dinar i acte seguit emprendre la tornada cap a Lake Louise per un camí molt més transitat i tota l'estona de baixada. Van completar la ruta en un temps inferior al previst però amb la sensació d'haver fet una bona caminada, sense massa complicacions, tot hi haver de creuar algunes franges de neu i amb uns paisatges espectaculars de la vall glacial.

Informe de danys: cansament a les cames i uns cruiximents molt lleugers.