dimecres, 29 de novembre de 2017

Prioritats

Aquest estiu em plantejava apuntar-me a un gimnàs després de molt temps. Amb la voluntat de fer bondat amb el menjar i fer una mica d'exercici, que ja tocava, i amb la motivació que la meva parella ja hi va, vaig pensar que entre els dos seria més fàcil marcar-se uns ritmes. Però quan vaig fer números per saber quan pujaria la broma, em vaig fer enrere. Entre els dos hauríem de pagar més de 1000€ a l'any, i em va semblar una aberració. Sense tenir en compte la inscripció, la quota era de 43€, i això vol dir que, si jo m'hi apuntava, tindríem una despesa de 516€ més cada any. I això sense saber si jo tindria temps per dedicar-hi. Al final vaig optar per treure la pols a la meva bici estàtica, i ha anat prou bé.

Un altre càlcul que no solc fer és quant gasto en llibres cada any. No és una cosa que em preocupi, perquè quan tinc el mono de comprar llibres no hi ha qui em pari, vaig a la llibreria i carrego. Molts, pocs, però gairebé sempre en cau algun. I si no estic inspirat i no me n'emporto cap, em poso de mala lluna. Els llibres són cars, però no m'hi miro massa, molts els compro per vici, perquè no serà que no en tinc de pendents (una mitjana de 75 fixos en tot moment). Però aquest dia m'ho preguntava. No ho puc saber del cert, però diria que cada any poden entrar a casa uns 40 llibres nous o més. D'aquests, alguns són cessions per fer ressenyes o comprats de segona mà, que són més barats. Posem que una trentena poden ser comprats nous a una llibreria. Si comptem que poden valdre una mitjana de 18€, només en llibres nous pot ser que gasti uns 540€, que és una xifra no gens menyspreable. Però en cap moment em penedeixo d'aquesta despesa, ni prometo que miraré de reduir-la. Una biblioteca no és cap opció.

Si heu estat atents, haureu vist que cada any em gasto en llibres més del que em gastaria anant a un gimnàs. Però en un cas em sembla una despesa supèrflua i desproporcionada, i en l'altre cas em sembla la normalitat més absoluta. I és que, un cop més, tot és car o barat en funció dels nostres interessos, perquè tots tenim les nostres prioritats. Veig molta gent apuntada a un gimnàs, però algú ha de mantenir també el sector editorial. Segur que ens ho podríem permetre tot. Però si he d'estalviar en alguna cosa...

diumenge, 26 de novembre de 2017

Relats conjunts, Batman bufetejant Robin


No, no pot ser... un altre any igual! Però com t'ho fas, eh? Com redimonis t'ho fas? Aquest cop no li havia dit a ningú, ni tan sols a la meva dona! He anat comprant les diferents peces per separat, una a una, en botigues diferents, setmanes diferents, i fins i tot en poblacions diferents, i ni així! És que estàs dins la meva ment o què? El primer any em va semblar una casualitat graciosa, quan em vaig disfressar de Sulley i tu vas aparèixer de Mike Wazowski. Tothom pensava que ens havíem posat d'acord, és clar. Ja em va començar a pujar la mosca al nas quan l'any següent anava d'ós Yogui i surts tu de Bubu, ja no podia ser tan casual. Després trio en Han Solo i apareixes de Chewbacca! Però com és possible! I ja no diguem l'any passat. Pensant que no em fotries, em disfresso de Pilar Rahola, i em vens tu de Cuní! De Cuní!! I és clar, després te m'enganxes com una paparra, i tothom ens aplaudeix, perquè formem una parella genial. Si una m'ha preguntat abans a veure amb què els sorprendríem l'any vinent! Ja n'estic tip de tu, que no te m'acostis et dic, que et vull mínim a 20 metres! No vull que et relacionin amb mi, friki! Em fas posar dels nervis! L'any que ve passo de venir, tu!


La meva proposta pels Relats Conjunts de novembre!

dimecres, 22 de novembre de 2017

Mans fredes

M'agrada el fred. Aquestes són les èpoques de l'any que prefereixo. Posar-se un jersei, un bon abric, l'estufa, una sopeta al vespre... perquè passar fred tampoc m'apassiona, és clar. M'agrada que l'ambient sigui fred i poder-me aixoplugar. Però tinc un problema: les mans. No sé si ha estat sempre, o només d'un temps ençà, però quan arriba la tardor i l'hivern les mans se'm congelen. Deu ser un problema de mala circulació, que diuen, i també se'm refreden els peus, però res que no s'arregli amb uns mitjons. Però les mans no, triguen molt a entrar en calor, encara que em posi uns guants. I d'escriure a l'ordinador, especialment la mà del mouse, encara és pitjor. Per no dir que se'm tallen si no me les asseco bé, però em preocupa més com baixen de temperatura, que semblo un cadàver quan toco algú. No sé si hi puc fer gran cosa, no és gaire agradable, i és fins i tot molest. Suposo que a tothom li passa, molt o poc, però a mi em triguen la vida a recuperar l'estabilitat.  Però tot i així, no canvio aquesta època pels mesos de calor, ja sacrifico les mans.

De veritat, estalvieu-vos allò de 'mans fredes, cor calent', que no ve gens al cas.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Baileys

No sóc de prendre gaire alcohol, almenys actualment. Sóc d'aquells que quan surten no saben mai què demanar, perquè la cervesa no m'acaba de fer el pes, i els combinats tampoc. Així que gairebé sempre em quedo amb una clara, o directament una coca-cola. La sidra sí que m'agrada, però no se'n troba a tot arreu. Amb els àpats fora puc beure una mica de vi, però el meu desconeixement en la matèria és total. El que sí que és coneguda és la meva fal·lera pel Martini, com ja he explicat altres cops al llarg d'aquests anys. Això em porta als vermuts en general, i aquests sí que m'agraden.

Com que el Martini era dels pocs alcohols que m'agradaven, en prenia sovint, habitualment sol amb gel, i de tant en tant amb llimonada o cola. Ara últimament ja no tant, sempre tenim algun vermut a casa pel que pugui ser, però n'he tastat algun altre i també em va bé. Però el meu consum alcohòlic s'ha de dir que és baix. Fins aquests dies, que he redescobert el Baileys per una casualitat, i he de dir que me'l prenc amb molt de gust. Per si algú no ho sap, és una crema de whisky, destil·lat que a mi no m'agrada gens, però en crema... No és una cosa que puguis demanar quan surts, perquè te l'empasses d'un glop i no és precisament barat, però tenir una ampolla a casa és també un mal negoci. Un mal negoci perquè el fem baixar a molta velocitat. Sèrie a la tele, mantenta, dos gots amb glaçons, i anar prenent Baileys. És suavet, dolcet, amb un gust molt característic, i quan te n'adones... ja no hi és. En vam comprar un dia com a ocasió especial, i a la primera ampolla va seguir una segona, una tercera... ep, en dies diferents, eh!

En tot cas, això ho haurem de parar, perquè és massa bo, i no ens dura gens. Pel que val, i perquè no deu ser massa bo per la salut, ens haurem de contenir. Però ara gustós en prendria un gotet! La veritat és que enganxa... I vosaltres, teniu alguna preferència alcohòlica? Aquell gotet que feu cada dia al vespre un cop a casa?

dijous, 16 de novembre de 2017

Vull ser història

No puc treballar amb tu. Per com sóc, per com ets. Podríem ser molt productius, perquè tens el que no tindré perquè no m'interessa. Perquè tinc el que a tu et manca i ja no aprendràs. Però ets dura. Però no escoltes. O decideixes escoltar a qui no hauries i no t'adones que t'han rentat el cervell. O te l'has deixat rentar. O senzillament ets una mala persona, no ho sé. Però em sembla una afirmació massa subjectiva, i jo només sóc una part. En tot cas, no puc treballar amb tu. I el pitjor de tot és que no vull. Perquè no estava aquí per a això, i aconsegueixes que tot em sigui igual. I és molt difícil fer qualsevol cosa quan no tens forces, ganes i, sobretot, quan no t'importa. Al final, si he de triar entre tu i jo, et trio a tu. Vull ser història.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Procés i cultura

Sentia ahir en un programa de televisió que la situació sociopolítica del país està fent que la gent consumeixi menys cultura. Centrem la nostra atenció en la voràgine informativa i ja no prestem atenció a aquells elements del lleure que ens ajuden a créixer i a cultivar-nos. Ho deien dos professionals del món del teatre, però és aplicable a qualsevol camp. Val a dir que considero que tenen raó, estem més pendents dels mitjans i/o les xarxes socials, jo mateix he lamentat recentment que no dedico tant temps a la lectura com m'agradaria, perquè el cap em marxa a altres bandes.

Però m'agradaria fer una petita reflexió que potser molestarà a algú, però és el que penso. Què considerem 'consumir menys cultura'? Per mi és no tenir temps per llegir, anar menys al teatre, interessar-se menys per exposicions i museus. Això ens surt de manera natural, perquè desviem la nostra atenció a altres bandes. Però què és pels professionals que 'subministren' cultura que la gent en consumeixi menys? Doncs que no guanyen tants diners amb la seva activitat. No guanyen diners venent llibres, programant obres o fent pel·lícules i això vol dir que ja no consumim cultura. Els és igual si llegim els llibres o mirem les obres o les pel·lícules. Mentre paguem per elles, els és igual si ens culturitzem o no. I em sap greu, la veritat. Perquè la cultura és important i fa persones millors. En canvi, gastar diners no està a l'abast de tothom. Així que encara que visquéssim en perfecta harmonia social, alguna gent tampoc no podria pagar els preus prohibitius de la cultura. Els considerem mals consumidors? Potser si la cultura fos més assequible tindríem una societat millor. Però alguna gent guanyaria menys diners, és clar, i no interessa.

Per la seva tranquil·litat, m'agradaria dir-los que hi ha persones com jo que tenim la sort de no passar penúries econòmiques en aquests moments, i que som els consumidors perfectes, ja que seguim comprant llibres a cabassos, i a preus aberrants, sabent que tindrem poc temps per llegir-los, o que som capaços de perdre uns vols per visitar un país estranger, que també és cultura, perquè sentim que el país ens reclama més enllà de les nostres ganes de culturitzar-nos. Per ells ja complim. Però nosaltres perdem.

dimecres, 8 de novembre de 2017

Seran sempre nostres


Hora punta d'un dimecres. Així estava la carretera on jo era. Així estaven totes les carreteres. I les fronteres segueixen així. Jo no sóc ningú, i molt menys en sé més que el nostre president i els responsables dels partits polítics. Però penso que el que hem fet aquest 8N és el que hauríem d'haver fet ja fa molts dies, i mantenir-ho el temps que calgui, en comptes d'acceptar unes eleccions il·legítimes, adulterades i amb zero garanties. Alguns ens partim la cara per defensar els resultats d'un referèndum, però anirem a unes eleccions que el deixen enrere i l'obliden. I el que va passar no ho hauríem d'oblidar mai. Ja no entenc res.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Pajaritos

Com ja he explicat altres vegades, la castanyada és una data marcada al calendari de la meva família, cada any ens reunim per celebrar aquesta festivitat i atipar-nos de castanyes, panellets, i algun que altre moniato. Aquest any no va ser excepció, i com els anys anteriors, els panellets els vam portar nosaltres.

Com que ens veiem poc, aprofitem per posar-nos al dia. La meva mare va explicar que van haver de canviar l'escalfador, ja que en apagar-lo per fer la revisió ja no van aconseguir que es tornés a encendre. Com que era vellet, van fer el canvi sense vacil·lar massa. Però va resultar que el nou aparell tampoc no funcionava, així que el tècnic va haver de buscar la causa i es va centrar en el tub de ventilació, que va resultar estar obturat... per un gran niu d'ocells. Un niu d'ocells de més diàmetre del que hi cabia, i que evitava que hi hagués sortida de gas, i per tant el termo s'aturava. 

Fins aquí, la nostra sorpresa, i estranyesa. Com heu deixat que es fes un niu al conducte de ventilació?? Però és clar, no es pot veure què hi passa a dins. I llavors va ma mare i deixa anar 'jo ja sentia pajaritos, ja, però...'. Amb això, la meva dona i jo ens vam mirar i vam esclatar en grans rialles. Però mama, senties ocellets i no et va estranyar?? No ens podíem aguantar el riure. Ella es pensava que estaven a fora, és clar. Però la broma dels 'pajaritos' es va repetir durant la nit, amb el mateix resultat hilarant. La mare mateix va acabar fent-se broma a ella mateixa. 

Segur que explicat així no fa tanta gràcia, però les converses a casa molts cops donen per fer teràpia de riure, ni que sigui per una estona. I això és molt d'agrair aquests dies.