dijous, 16 de novembre de 2017

Vull ser història

No puc treballar amb tu. Per com sóc, per com ets. Podríem ser molt productius, perquè tens el que no tindré perquè no m'interessa. Perquè tinc el que a tu et manca i ja no aprendràs. Però ets dura. Però no escoltes. O decideixes escoltar a qui no hauries i no t'adones que t'han rentat el cervell. O te l'has deixat rentar. O senzillament ets una mala persona, no ho sé. Però em sembla una afirmació massa subjectiva, i jo només sóc una part. En tot cas, no puc treballar amb tu. I el pitjor de tot és que no vull. Perquè no estava aquí per a això, i aconsegueixes que tot em sigui igual. I és molt difícil fer qualsevol cosa quan no tens forces, ganes i, sobretot, quan no t'importa. Al final, si he de triar entre tu i jo, et trio a tu. Vull ser història.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Procés i cultura

Sentia ahir en un programa de televisió que la situació sociopolítica del país està fent que la gent consumeixi menys cultura. Centrem la nostra atenció en la voràgine informativa i ja no prestem atenció a aquells elements del lleure que ens ajuden a créixer i a cultivar-nos. Ho deien dos professionals del món del teatre, però és aplicable a qualsevol camp. Val a dir que considero que tenen raó, estem més pendents dels mitjans i/o les xarxes socials, jo mateix he lamentat recentment que no dedico tant temps a la lectura com m'agradaria, perquè el cap em marxa a altres bandes.

Però m'agradaria fer una petita reflexió que potser molestarà a algú, però és el que penso. Què considerem 'consumir menys cultura'? Per mi és no tenir temps per llegir, anar menys al teatre, interessar-se menys per exposicions i museus. Això ens surt de manera natural, perquè desviem la nostra atenció a altres bandes. Però què és pels professionals que 'subministren' cultura que la gent en consumeixi menys? Doncs que no guanyen tants diners amb la seva activitat. No guanyen diners venent llibres, programant obres o fent pel·lícules i això vol dir que ja no consumim cultura. Els és igual si llegim els llibres o mirem les obres o les pel·lícules. Mentre paguem per elles, els és igual si ens culturitzem o no. I em sap greu, la veritat. Perquè la cultura és important i fa persones millors. En canvi, gastar diners no està a l'abast de tothom. Així que encara que visquéssim en perfecta harmonia social, alguna gent tampoc no podria pagar els preus prohibitius de la cultura. Els considerem mals consumidors? Potser si la cultura fos més assequible tindríem una societat millor. Però alguna gent guanyaria menys diners, és clar, i no interessa.

Per la seva tranquil·litat, m'agradaria dir-los que hi ha persones com jo que tenim la sort de no passar penúries econòmiques en aquests moments, i que som els consumidors perfectes, ja que seguim comprant llibres a cabassos, i a preus aberrants, sabent que tindrem poc temps per llegir-los, o que som capaços de perdre uns vols per visitar un país estranger, que també és cultura, perquè sentim que el país ens reclama més enllà de les nostres ganes de culturitzar-nos. Per ells ja complim. Però nosaltres perdem.

dimecres, 8 de novembre de 2017

Seran sempre nostres


Hora punta d'un dimecres. Així estava la carretera on jo era. Així estaven totes les carreteres. I les fronteres segueixen així. Jo no sóc ningú, i molt menys en sé més que el nostre president i els responsables dels partits polítics. Però penso que el que hem fet aquest 8N és el que hauríem d'haver fet ja fa molts dies, i mantenir-ho el temps que calgui, en comptes d'acceptar unes eleccions il·legítimes, adulterades i amb zero garanties. Alguns ens partim la cara per defensar els resultats d'un referèndum, però anirem a unes eleccions que el deixen enrere i l'obliden. I el que va passar no ho hauríem d'oblidar mai. Ja no entenc res.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Pajaritos

Com ja he explicat altres vegades, la castanyada és una data marcada al calendari de la meva família, cada any ens reunim per celebrar aquesta festivitat i atipar-nos de castanyes, panellets, i algun que altre moniato. Aquest any no va ser excepció, i com els anys anteriors, els panellets els vam portar nosaltres.

Com que ens veiem poc, aprofitem per posar-nos al dia. La meva mare va explicar que van haver de canviar l'escalfador, ja que en apagar-lo per fer la revisió ja no van aconseguir que es tornés a encendre. Com que era vellet, van fer el canvi sense vacil·lar massa. Però va resultar que el nou aparell tampoc no funcionava, així que el tècnic va haver de buscar la causa i es va centrar en el tub de ventilació, que va resultar estar obturat... per un gran niu d'ocells. Un niu d'ocells de més diàmetre del que hi cabia, i que evitava que hi hagués sortida de gas, i per tant el termo s'aturava. 

Fins aquí, la nostra sorpresa, i estranyesa. Com heu deixat que es fes un niu al conducte de ventilació?? Però és clar, no es pot veure què hi passa a dins. I llavors va ma mare i deixa anar 'jo ja sentia pajaritos, ja, però...'. Amb això, la meva dona i jo ens vam mirar i vam esclatar en grans rialles. Però mama, senties ocellets i no et va estranyar?? No ens podíem aguantar el riure. Ella es pensava que estaven a fora, és clar. Però la broma dels 'pajaritos' es va repetir durant la nit, amb el mateix resultat hilarant. La mare mateix va acabar fent-se broma a ella mateixa. 

Segur que explicat així no fa tanta gràcia, però les converses a casa molts cops donen per fer teràpia de riure, ni que sigui per una estona. I això és molt d'agrair aquests dies.