Fins la normalitat

En més de 10 anys que porto com a blogaire, difícilment m'he trobat en un moment de tanta incapacitat com ara. El blog va fer un parell de descansos per temes personals, i era més per no convertir-lo en un bany de llàgrimes que per no tenir coses a dir. Ara em trobo que el monotema acapara tot el meu pensament i em sento lluny d'aquesta plataforma en la que hi passo tan bones estones. Vivim moments d'excepcionalitat, volíem fer un referèndum amb el somriure que ens caracteritza, però resulta que res serà com sempre, que primer haurem de garantir la democràcia, i haurem de romandre als carrers per poder donar validesa al nostre vot. I tot això m'està costant un gran esforç mental aquests dies. Així que he decidit aturar l'activitat blogaire de tots els meus blogs, aparcar-los fins que el país recuperi la normalitat. No sé quan serà això, poden ser uns dies o més temps, ja ho veurem. En tot cas, a poc que pugui, seguiré passant pels vostres, segueixo aquí, però no tinc el cap per escriure, em sap greu.

I per a tots aquells que voleu votar al referèndum, si us plau, no tingueu por i no us quedeu a casa. Sortiu ben d'hora com si anéssiu d'excursió, estigueu disposats a passar el dia al carrer, i no abandoneu els carrers fins que sigui necessari. Sé que ho farem si cal, perquè els catalans som així. I això no va d'independència, això va de poder-se expressar. Que ningú ens ho impedeixi. Fins aviat.

Presentador

Els dies em passen en ple monotema, és difícil desviar l'atenció i passen coses cada dia. No dedico massa temps als blogs, i encara menys als meus, em sap greu. Però en plena voràgine, paro un moment... per seguir parlant del tema, però de manera una mica tangencial. Per primer cop m'ha tocat presentar un acte polític amb ponents nacionals, diputats, regidors, i volia deixar constància de l'experiència. Un post que podria formar part dels meus 'diaris de campanya'.

Davant d'un centenar de persones, una sala plena, he hagut d'introduir l'acte i presentar a dos dels ponents. L'acte ha estat molt bé en el seu conjunt, però jo ho he fet força malament. Era el primer cop, però m'ha costat seguir el que havia preparat i m'he entrebancat alguns cops. Segurament no he sabut donar a la veu l'entonació pertinent en cada moment. Me n'he sortit com he pogut, i ha passat ràpid, però queda aquell mal regust de no haver aconseguit fer-ho millor. Segurament també hi hauria ajudat que no m'haguessin dit a falta de sis hores que em tocava presentar a mi, mentre era a la feina. Potser m'ho hauria pogut preparar millor, però tampoc no busco excuses.

Una nova experiència aquesta, sabia que algun dia em tocaria, però ho he anat esquivant tant com he pogut. No és que m'importi parlar en públic, però tampoc no és que m'entusiasmi. No pretenc ser un 'mitinero', però com en tot sóc autocrític, i per sort tinc veus crítiques al voltant en qui es pot confiar més enllà de tota la gent que et diu que ho has fet molt bé, perquè és el que es diu en aquests casos. La mentida no ha ajudat mai a ningú a millorar.

#HolaDictadura

Només una imatge, una simple imatge que diu moltes coses. Diu que finalment la dictadura espanyola demostra que no ha marxat mai. Diu que, mentre res l'amenaça, pot posar una cara amable. Però quan algú desafia el règim i l'status quo, es mostra amb tota la cruesa del passat, aquella que no ha perdut mai. Diu també que no tenim por, i que si hem de prendre els carrers ho farem. Perquè ja no és una qüestió d'independència o no. Ja no va ni tan sols de democràcia. Ara va de combatre una dictadura. I aquest cop la desterrarem per sempre.

Que tot valgui la pena

No puc dir que sigui massa fan del grup Txarango, però reconec que sonen bé i algunes de les seves lletres tenen força missatge i calen en el pensament. I com totes les bones lletres, la seva grandesa és que te les pots fer teves i entendre-les com vulguis. La darrera cançó que sona d'ells és 'El tren del temps' i té una tornada que sempre em fa pensar en el moment actual que vivim al país. Segur que no va per aquí la cosa, però a mi em sembla una bona manera d'enfocar un camí que segur que no serà fàcil, però que sens dubte ha de valer la pena. La comparteixo amb vosaltres.

Ja sé que ens trencarem,

que ens caurà a terra el món.

Ja sé que plorarem,

i que podem perdre-ho tot.

Per sempre no hi ha res,

i el tren del temps no frena.

Tinc un desig només:

que tot valgui la pena.

Enfadats amb el món

De vegades t'enfades amb el món. Potser tens motius concrets, alguna cosa t'ha fet capgirar l'ànim, però no saps acabar d'apuntar què. O potser és acumulació de molts fets, de moltes decepcions. I ho pagues amb la resta, actuant amb més virulència de la que toca o cal. I només vols desaparèixer, estar lluny de tot i de tothom, perquè tots t'han decebut, perquè no et ve de gust cap interacció humana. I no és altra cosa que impotència, frustració. Però no saps per què, i prefereixes culpar tota la resta. Més estrany és que al mateix temps els dos estigueu enfadats amb el món i sense ganes de veure ningú. Potser per motius diferents, però voleu fugir. Però fugir plegats. Sou un bon lloc on refugiar-vos quan tota la resta falla.

El tercer plat

L'excursionista de pa sucat amb oli i la fantàstica acompanyant s'havien marcat aquest cap de setmana, molt probablement l'últim que tindran lliure aquest any per anar a la muntanya, per tornar a intentar el Tuc de Molières, el 3000 que se'ls va resistir l'any passat per mal temps. Les previsions climàtiques no eren bones, però van decidir pujar igualment a veure si ho podien intentar. Asseguts al cotxe a les 6:30h del matí, plovent i amb una visibilitat nul·la van decidir que ni tan sols sortirien a provar la sensació tèrmica que devia fer. Seguint les típiques idees de bomber que tenen, es van dir 'i per què no anem a veure si podem fer el Besiberri Sud (3017m) o el Comaloforno (3029m)?' Com que encara era d'hora, cap a la Vall de Boí. Pel camí el temps semblava immillorable, però en arribar a la Presa de Cavallers ja hi tornàvem a ser, pluja, boira i una temperatura no gaire de confort. Fastiguejats i derrotats, resignats a haver pujat per a res, van iniciar el camí cap a casa, però finalment van desviar-se per provar una recomanació d'un guarda del refugi: el Turbón (2492m), al Pirineu d'Osca, al sud dels impressionants cims de Benasc. Era un tercer plat, però millor això que tornar a casa amb les mans buides.

Primera impressió del Turbón. No semblava tan difícil... 

però és que estava darrere...

I el tercer plat va resultar ser l'excursió més dura de l'any. Uns 16 km de caminada, 7 hores de temps i havent de remuntar més de mil metres de desnivell amb alguns trams de forta pendent i alguna grimpada senzilla. L'excursionista de pa sucat amb oli va sortir de Las Vilas del Turbón i d'allà comença una pista forestal que dóna força volta fins al desviament que s'endinsa en un bosc que es deixa enrere per remuntar el barranc de Canals, i d'allà comença a pujar cap el coll de Pasaturbiello. Tot plegat amb forta pendent ascendent, deixant el massís de roca a l'esquerra. i avançant en direcció nord.

Però a força de caminar vorejant el massís, sempre en pujada, 

ja veien que no seria tan fàcil.

Un cop al coll, les vistes són espectaculars i és fàcil accedir a la part superior del massís, que és molt menys escarpat del que sembla des de baix, però que s'ha de fer tot sencer altre cop en direcció sud. S'avança sense problemes per un camí molt fitat, fins el coll de Porroduño, al que s'ha de baixar una mica per llavors fer l'ascensió final al cim del Turbón, amb molta pendent. Durant la pujada final i dalt del cim feia un fortíssim vent gelat que ha fet que l'excursionista de pa sucat amb oli s'hagués de tapar molt, i que no perdés massa temps a fer fotos, però alguna sí! Des de dalt es veien els cims de Benasc i fins i tot el Tuc de Molières, nevats i coberts per una gruixuda capa de núvols.

Des del cim, i en segon pla, s'intueixen els cims de Benasc, 

i tota la zona, inclosa la Vall d'Aran, 

sota una espessa capa de núvols. Allà volíem anar... 

A la baixada l'excursionista de pa sucat amb oli es va voler passar de llest i va tirar per un altre sender que després es va demostrar impracticable. Tornar a recuperar el camí els va fer perdre molta estona, i va costar una enrabiada de la fantàstica acompanyant, que en declaracions exclusives va dir 'prou invents!'. La resta de la baixada no va tenir més incidències, és clar.

Informe de danys: cansament moderat-alt i cap repercussió física aparent, però sí morals, ja que l'excursionista de pa sucat amb oli reconeix que aquesta sortida li va costar molt més del que es pensava. Les cames no es cansaven, però no tiraven més. Mal dia, o que es fa gran.

Filibusters

Si sentim la paraula 'filibusters', de seguida ens vénen al cap una colla de pirates, o un dels insults que diu sovint el capità Haddock a les històries d'en Tintin. Però si consultem el diccionari, s'anomenen filibusters aquells que practiquen el filibusterisme, que sí que pot fer referència als pirates de les Antilles, però també és una tècnica d'obstrucció parlamentària per tal de dificultar una presa de decisió per mitjà de votació. És un abús del reglament que sovint consisteix en demanar la paraula sovint o en discursos que no s'acaben mai. En definitiva, la votació s'endarrereix i per tant la decisió no es fa efectiva.

Jo ho vaig aprendre mirant la sèrie sobre política americana The West Wing, en la que un congressista es passava hores fent el seu discurs, allargant-lo de qualsevol manera, per tal que una votació no es produís aquell dia. Em va semblar curiós, primer que existís la possibilitat de fer-ho, i després que s'anomenés així. Però no cal anar a la ficció per trobar-se casos de filibusterisme: en la sessió de votació de la llei del referèndum al Parlament de Catalunya n'hem tingut una bona mostra. Tota l'oposició ha fet el possible, i també l'impossible, per tal que no es votés avui. S'han viscut situacions realment esperpèntiques. Però era esperable, no ens enganyem. No podien impedir-ho, però intenten qualsevol cosa per aturar un referèndum que asseguren que no es farà. Molts esforços per parar una cosa que no existirà, oi?

El cas és que tothom sabia que la llei es portaria avui al Ple d'urgència. I tothom sabia el resultat de la votació. En realitat no calien 12 hores de debat estèril, si el resultat estava més que decidit. Però ja ho tenen això els filibusters, encara que hagin de perdre, que per això obstrueixen el parlament, s'hi deixen la pell en la seva tasca. I a més, en el cas del nostre Parlament, els pitjors filibusters compleixen les dues principals accepcions de la paraula.

Límit 1 hora

Per fi! Després d'intentar-ho diverses vegades i veure com molts i moltes blogaires explicaven l'experiència per aquí, el passat divendres vaig poder fer la meva primera room escape! Es tracta d'un joc de rol en viu limitat a un espai tancat del que s'ha d'escapar lligant caps amb les pistes i fent proves d'habilitat, però sobretot d'enginy. No em calia fer-ne cap per saber que s'escau molt a la meva manera d'entendre la diversió i que ho passaria bé, així que cap sorpresa al respecte. No hi ha hagut res tan previsible des que m'insistien que llegís els llibres de Cançó de Gel i Foc que segur que m'agradaven.

Foto d'aquí.

En aquest cas, es tractava d'una presó. Un pres condemnat a mort i vigilat 23h al dia, aconsegueix escapar-se i no ser penjat en la seva única hora sense vigilància. Però la seva dona diu que no n'ha sabut res després, ningú no l'ha tornat a veure, però a la presó segur que no hi és. Com s'ho ha fet per desaparèixer d'aquesta manera? Doncs això és el que s'havia de descobrir, a força de desxifrar codis, obrir portes, trobar claus i saber què obren. Una autèntica prova de foc en equip, frenètica, en la que anar dient en veu alta tot el que vas observant o descobrint, de manera que entre tots es pugui anar resolent el trencaclosques i res no passi per alt. Francament divertit i emocionant, i veure com el temps corre en un gran compte enrere encara fa més gran el repte. Sol ser una constant en tots els room escape: si no surts en una hora, perds.

Al grup érem cinc, una que ha fet una pila d'aquest jocs, dos més que n'han fet uns quants, una altra amb només un al currículum, i jo, que m'estrenava. Un grup heterogeni que va acabar funcionant molt bé, i ens en vam sortir amb només una pista per part del 'màster', la persona que controla el joc des de fora i vetlla perquè tot vagi bé, i et dóna un cop de mà si t'encalles. En acabar ens va felicitar perquè ens van sobrar 13 minuts, i va dir que aquell no era un joc especialment fàcil, que a la gent li sol costar més. Ego pels núvols, com es pot imaginar, i adrenalina ben cremada. Però sobretot, ganes de repetir, em sembla que aquest pot ser el principi d'una gran amistat. Molt, molt recomanable.

NOTA: Mac, amic, si encara no has anat a una sala d'aquestes, fes-me cas, no deixis passar més temps i reserva'n algun. No te'n penediràs.