L'excursionista de pa sucat amb oli i la fantàstica acompanyant s'havien marcat aquest cap de setmana, molt probablement l'últim que tindran lliure aquest any per anar a la muntanya, per tornar a intentar el
Tuc de Molières, el 3000 que se'ls va resistir l'any passat per mal temps. Les previsions climàtiques no eren bones, però van decidir pujar igualment a veure si ho podien intentar. Asseguts al cotxe a les 6:30h del matí, plovent i amb una visibilitat nul·la van decidir que ni tan sols sortirien a provar la sensació tèrmica que devia fer. Seguint les típiques idees de bomber que tenen, es van dir 'i per què no anem a veure si podem fer el Besiberri Sud (3017m) o el Comaloforno (3029m)?' Com que encara era d'hora, cap a la Vall de Boí. Pel camí el temps semblava immillorable, però en arribar a la Presa de Cavallers ja hi tornàvem a ser, pluja, boira i una temperatura no gaire de confort. Fastiguejats i derrotats, resignats a haver pujat per a res, van iniciar el camí cap a casa, però finalment van desviar-se per provar una recomanació d'un guarda del refugi: el Turbón (2492m), al Pirineu d'Osca, al sud dels impressionants cims de Benasc. Era un tercer plat, però millor això que tornar a casa amb les mans buides.

Primera impressió del Turbón. No semblava tan difícil...
però és que estava darrere...
I el tercer plat va resultar ser l'excursió més dura de l'any. Uns 16 km de caminada, 7 hores de temps i havent de remuntar més de mil metres de desnivell amb alguns trams de forta pendent i alguna grimpada senzilla. L'excursionista de pa sucat amb oli va sortir de Las Vilas del Turbón i d'allà comença una pista forestal que dóna força volta fins al desviament que s'endinsa en un bosc que es deixa enrere per remuntar el barranc de Canals, i d'allà comença a pujar cap el coll de Pasaturbiello. Tot plegat amb forta pendent ascendent, deixant el massís de roca a l'esquerra. i avançant en direcció nord.
Però a força de caminar vorejant el massís, sempre en pujada,
ja veien que no seria tan fàcil.
Un cop al coll, les vistes són espectaculars i és fàcil accedir a la part superior del massís, que és molt menys escarpat del que sembla des de baix, però que s'ha de fer tot sencer altre cop en direcció sud. S'avança sense problemes per un camí molt fitat, fins el coll de Porroduño, al que s'ha de baixar una mica per llavors fer l'ascensió final al cim del Turbón, amb molta pendent. Durant la pujada final i dalt del cim feia un fortíssim vent gelat que ha fet que l'excursionista de pa sucat amb oli s'hagués de tapar molt, i que no perdés massa temps a fer fotos, però alguna sí! Des de dalt es veien els cims de Benasc i fins i tot el Tuc de Molières, nevats i coberts per una gruixuda capa de núvols.
Des del cim, i en segon pla, s'intueixen els cims de Benasc,
i tota la zona, inclosa la Vall d'Aran,
sota una espessa capa de núvols. Allà volíem anar...
A la baixada l'excursionista de pa sucat amb oli es va voler passar de llest i va tirar per un altre sender que després es va demostrar impracticable. Tornar a recuperar el camí els va fer perdre molta estona, i va costar una enrabiada de la fantàstica acompanyant, que en declaracions exclusives va dir 'prou invents!'. La resta de la baixada no va tenir més incidències, és clar.
Informe de danys: cansament moderat-alt i cap repercussió física aparent, però sí morals, ja que l'excursionista de pa sucat amb oli reconeix que aquesta sortida li va costar molt més del que es pensava. Les cames no es cansaven, però no tiraven més. Mal dia, o que es fa gran.